dilluns, 22 de novembre de 2010

Sociovergència?

Fa dies que no dormo, no menjo, no treballo, no ric, no xerro, només ploro. El motiu, he sentit una paraula que m'absorbeix, em fa despertar-me a crits tot suat, que m'esgarrifa profundament i m'horroritza: estic parlant de la terrorífica "sociovergència".
Sento la necessitat de ser franc, així que us parlaré de l'època en que era un il·lús inexpert ple d'il·lusions, com molta gent, només volia un govern que fos catalanista de veritat, i un cop va marxar en Pujol, era el moment d'aconseguir-ho. Jo, tot jove i inexpert, vaig caure en el parany de pensar que votant ERC aconseguiria el que tant desitjava, és a dir, un govern, de dretes i esquerres, però que coincidís en el catalanisme, que per mi era prioritari. Com ja sabeu, vaig fer el ridícul més absolut, ERC no va dir amb qui pactaria fins que tots havíem votat, i un cop ja no podíem fer-hi res, com diria en Mohamed Jordi de RAC1, se'ns varen "pixar a la boca" optant per fer president a Pascual Maragall, que no era pas el candidat més votat ni molt menys catalanista, sinó al contrari. Em va costar molt superar el trauma, el dia que Maragall va prendre possessió del càrrec de President de la Generalitat, vaig trucar a ERC per esbroncar una innocent telefonista segurament voluntària i exigir-li que em donés de baixa immediatament com a militant del partit, vaig insistir en comentar-li les meves raons, que òbviament no li va importar, pobreta, no en tenia culpa ni sabia els que ens venia a sobre.
Després d'aquesta mala experiència, amb molta pressió del meu entorn per que no perdés la fe i amb molta bona voluntat i perseverànça, vaig acabar fent confiança a l'únic partit independentista amb opcions de les següents eleccions, ERC altre cop, pensant, un cop més, que pactarien amb l'única força catalanista que podia governar. Evidentment em refereixo a CiU, que van tornar a ser els més votats del país, pensant que per fi tindríem un govern de dretes i esquerres alhora, però sobretot, catalanista. La idea sempre ha estat que on més avançaríem és en l'únic que coincidien, l'estima per Catalunya com a país, en canvi no podent avançar per falta de consens en polítiques extremes, sobretot de dreta, semblava perfecte.

Com ja sabeu, per segona vegada la vaig "cagar de ple", i va ser el moment on vaig adonar-me que s'ha de ser un estúpid rematat per votar algú que es nega a dir-te amb qui pactarà per fer govern abans de que votis per no perdre vots, cosa que aquest any també sembla ser la norma. I no m'estranya que en aquella ocasió no ho diguessin, i em refereixo a ERC, per que si arriben a dir que pactarien per fer possible que un tal José Montilla fós president de la Generalitat de Catalunya, no només no els hagués votat ningú, sinó que els haguéssim perseguit pel carrer com a l'edat mitjana, amb antorxes i per acabar cremant-los a la plaça del poble com a espectacle. Gran espectacle si voleu la meva opinió, i sobretot just, ja que ells sabien tant bé com jo que gran part de la gent que els va votar en aquella ocasió desitjaven un govern autènticament catalanista de ERC i CiU, mai permetre l'entrada d'espanyolistes declarats que no parlaven català a la Generalitat, i això és una cosa que tant ells com jo sabem que no es pot perdonar ni es perdonarà mai. Quedarà per la història el que varen fer i ningú ho podrà canviar, l'únic que podem fer és assegurar-nos que ara fem fora d'una vegada de la presidència a gent que posa Espanya per davant de Catalunya. 
I resulta que quan pensàvem que ja ho teníem, començo a sentir parlar de la terrorífica "sociovergència". Recentment, en el debat de TV3, Mas quasi posava l'estora vermella a Montilla per entrar els dos de la maneta al Palau de la Generalitat. És increïble que no puguem tenir simplement un govern totalment catalanista, si pogués ser, d'esquerres, i sinó, d'esquerres i dretes. Si avui en dia la diferència entre esquerra i dreta es redueix progressivament quasi al mateix ritme que augmenta la distància entre catalanistes i espanyolistes, federalistes i centralistes o barcelonistes i madridistes. Per mi la sociovergència, apart de significar la continuïtat de gent dins el govern que no se sent catalana, implicaria que en Mas concretament els portés dins la Generalitat altre cop, quan mai havien d'haver-hi entrat, i això diria molt de l'Artur i de quin és el país que vol construir, és a dir, qualsevol mentre ell en sigui el rei.

Vaig créixer amb CiU i en Jordi Pujol, amb molta propaganda però poca evolució com a país, i ara vull més, Catalunya vol, demana i mereix molt més. Així que no puc fer més que resar per que el "rei Artur" no ens torni a imposar gent espanyolista i castellanista que vol una Catalunya al servei d'Espanya. Ja són vuit anys de submissió, ni un minut més, d'aquí en endavant, si cal, a cops de falç catalans, per defensar la terra.

Krusty

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada