dilluns, 28 de febrer de 2011

Oscars 2011

Aquesta matinada s'ha celebrat la sempre espectacular i glamurosa gala dels Oscars 2011, enguany la 83ena edició dels Academy Awards, al Kodak Theatre de Los Angeles, presentada per els joves i frescos Anne Hathaway i James Franco. En aquesta ocasió, la brillant cinta britànica 'El discurs del rei' s'ha convertit en la gran triomfadora en aconseguir quatre de les dotze estatuetes a les quals optava. S'ha endut les de millor pel·lícula, millor actor protagonista (Colin Firth), millor direcció (Tom Hooper) i millor guió original (David Seidler), només quedant pendent en la meva opinió de la d'actor secundari per el gran Geoffrey Rush.
En quant als presentadors, haig de dir que no em varen pas desagradar, tot i que no tenen el do per la comèdia que en anteriors ocasions han desplegat en aquesta cerimònia mites com Steve Martin o Billy Cristal, s'ha de dir que se'ls va veure molt adaptats al paper i amb força soltura, tot i interpretar un rol més de pallassos que de pròpiament còmics.
Evidentment, haig de mencionar la sempre elegant catifa roja, mític moment de la nit on lo milloret de Hollywood desfila amb les seves millors gales per al públic, repartint somriures i tòpics als entrevistadors. Com sempre, es van donar aquells moments on mentre entrevisten un actoràs dels clàssics, el públic, bàsicament format per "quinceañeras", prefereix "vitorejar" amb eufòria desfermada algun jovenet benplantat dels que està de moda. I parlant de tradicions, van destacar com sempre actrius reconegudes i amb molta classe amb espectaculars modelets més propis d'una passarel·la de moda, que és el que en el fons sempre ha estat la catifa roja dels Oscars.
D'esquerra a dreta, Sandra Bullock, Helena Bonham-Carter, Scarlett-Johansson i Marisa Tomei

D'esquerra a dreta, Warren Beatty i la seva dona Annett Bening, Nicole Kidman, Halle Berry i Hugh Jackman i la seva dona Deborra-Lee Furness

 D'esqeurra a dreta, Javier Bardem i Penélope Cruz, Gwyneth Paltrow, Kate Blanchet i Jesse Eisenberg

A destacar aquest any el gran nivell de papers interpretats per els actors nominats, certament els guanyadors, Colin Firth i Natalie Portman, claven els seus respectius papers de forma espectacular, tot i així, els altres nominats han mantingut un molt alt nivell també alhora d'intepretar personatges a qual més diferent però que coincideixen en una gran execució per part de tots els actors.

Tornant a la cerimònia, cal comentar dos detalls molt sorprenents, com la presència sorpresa del super-clàssic Kirk Douglas entregant un Oscar, amb completa soltura i molta gràcia, a pesar de l'avançada edat i les evidents dificultats de parla, i també les xocants americanes blanques a conjunt i amb "pajarita" amb que varen aparèixer James Brolin i Javier Bardem entregar un dels premis. Bardem s'ha quedat sense la preada estatueta, a la qual aspirava per la seva interpretació d'Uxbal a la cinta hispanomexicana 'Biutiful', dirigida per Alejandro González Iñárritu, que optava a l'Oscar a la millor pel·lícula en llengua estrangera, i que tampoc ha guanyat. Pel mateix paper, l'actor espanyol ja ha estat guardonat aquest any amb el Premi Goya a la millor interpretació masculina i ha estat nominat al BAFTA en la categoria de millor actor, que finalment també ha estat per a Colin Firth ('El discurs del rei').Tot i així, es nota que el xaval té el peu posat a la porta de Hollywood.

En contra del que s'esperava, 'Origen', d'Emma Thomas i Christopher Nolan, ha aconseguit el mateix nombre de premis que El discurs del rei, tot i que en tots en categories tècniques. Així, s'ha adjudicat els de millor cinematografia (David Fincher), el millor so editat (Richard King), la millor barreja de so (Lora Hirschberg, Gary A. Rizzo i Ed Novick ) i els millors efectes visuals (Paul Franklin, Chris Corbould, Andrew Lockley i Peter Bebb). En tercera posició se situa 'La xarxa social', de David Fincher, que ha estat guardonada en les categories de millor guió adaptat (Aaron Sorkin), millor banda sonora original (Trent Reznor i Atticus Ross) i millor muntatge (Angus Wall i Kirk Baxter). Així, ha aconseguit només quatre dels vuit premis als quals estava nominada, i es converteix en una de les perdedores de la nit a pesar de ser per mi una espectacular pel·lícula.
El premi d'animació, com sempre, ha estat per a PIXAR, que en aquesta ocasió estava representada per 'Toy Story 3', i si això era previsible, no ho eren pas les dues estatuetes que s'ha endut 'Alícia al país de les Meravelles', amb millor direcció artística i millor vestuari. La sorpresa final ha estat l'Oscar al millor maquillatge, que s'ha endut 'The Wolfman' (L'home llop).


Bé, aquí teniu la definitiva llista dels guanyadors dels Oscars 2011:
Millor pel·lícula: El discurs del rei
Millor direcció: Tom Hooper (El discurs del rei)
Millor actor: Colin Firth (El discurs del rei)
Millor actriu: Natalie Portman (Cigne negre)
Millor actor de repartiment: Christian Bale (The fighter)
Millor actriu de repartiment: Melissa Leo (The Fighter)
Millor guió original: David Seidler (El discurs del rei)
Millor guió adaptat: Aaron Sorkin (La xarxa social)
Millor pel·lícula d'animació: Toy Story 3
Millor direcció artística: Alicia al país de les maravelles
Millor fotografia: Wally Pfister (Origen)
Millor disseny de vestuari: Colleen Atwood (Alicia al país de les maravelles)
Millor documental: Inside Job, de Charles Ferguson y Audrey Marrs
Millor curtmetratge documental: Strangers no more, de Karen Goodman y Kirk Simon
Millor muntatge: Angus Wall y Kirk Baxter (La xarxa social)
Millor pel·lícula de parla no anglesa: In a better world (Dinamarca)
Millor maquillatge: El hombre lobo
Millor música original: Trent Reznor y Atticus Ross (La xarxa social)
Millor cançó: We belong together de Toy Story 3
Millor curtmetratge d'animació: The lost thing, de Shaun Tan y Andrew Ruhemann
Millor curtmetratge de ficció: God of love, de Luke Matheny
Millor so: Origen
Millor muntatge de so: Origen
Millors efectes especials: Origen

En conjunt i per acabar, podem dir que la cerimònia ha estat molt ben feta i amb els detalls molt cuidats, però personalment he trobat a faltar una mica més d'irreverència o autocrítica que sí havíem pogut veure en anteriors edicions, o fins i tot alguna sortida de tò per part d'algun dels premiats. L'únic dard enverinat destacable ha estat, un cop més, per a Charlie Sheen: en un moment que James Franco anava transvestit grollerament ha assegurat que havia rebut un SMS de l'actor. Un altre dels gags destacats ha estat quan Hathaway ha demostrat tenir una veu poderosa en un número musical irònic dedicat a Hugh Jackman (amb qui havia cantat en una gala anterior). Tot i així, la gala m'ha agradat, collons, els Oscars són els Oscars, i la d'ahir va ser una més de moltes nits màgiques del cinema de Hollywood que, com les altres, no oblidarem fins que arribi la del següent any.

Krusty

diumenge, 27 de febrer de 2011

Cachondeo amb Koikili

Encara cueja a la xarxa la famosa “errada” del diari As, en què varen esborrar el ja mundialment conegut defensa de l'Athletic de Bilbao Koikili en una imatge que amb la que pretenien denunciar el fora de joc de Dani Alves, del Barça, en el primer gol del partit de la setmana passada al Camp Nou.

El diari As explica que la imatge es va generar a partir de diferents captures de la retransmissió televisiva, per tal d'ensenyar la seqüència de tota la jugada. Es van seleccionar set captures, que després es van superposar utilitzant Photoshop. La superposició de diferents imatges fa que, en un primer moment, tots els jugadors apareguin repetits moltes vegades. Llavors, s'han d'esborrar de manera selectiva. Segons l'explicació, Koiki va ser ocultat "en un primer moment amb la intenció de tornar a activar la seva capa al final del procés gràfic", però després se'n van oblidar.

Alfredo Relaño, director del diari As, ja va donar explicacions en diferents emissores de ràdio, mostrant-se "avergonyit i molest" per la publicació de la imatge. Posteriorment, en el seu article d'opinió, Relaño torna a referir-se a aquest tema i fa una petició als lectors: "Espero de vostès que acceptin les nostres disculpes i creguin en la nostra bona voluntat". Per la seva banda, Santi Giménez, delegat del diari a Catalunya, també va descriure la publicació de la imatge com una "cagada monumental, com per avergonyir-se". Giménez va afegir que, a més de la vergonya pròpia, també li va quedar "el sentiment de vergonya aliena pels companys que mai s'equivoquen i que ens van esquarterar".

Repassem una vegada més com en la imatge publicada per As, dels cinc jugadors que formaven la línia defensiva de l'Athletic en aquella acció, a la imatge només n'apareixen quatre (un dels quals, mig amagat per les lletres del nom de Villa). El cinquè, justament el que validava la posició d'Alves, va ser esborrat, repeteixo, esborrat! Això implica per força que algú ha hagut de dedicar un temps a fabricar aquesta mentida, no pot ser simplement un error.
Tot aquest assumpte ha donat molt joc a la xarxa, s'assenyala a l'As com a causant de l'extinció dels dinosaures, "Els dinosaures no es van extingir, l'As els ha esborrat", o "OT no ha desaparegut, és l'As que l'ha borrat". A nivell mediàtic, també la desaparició de CNN+ podria ser conseqüència d'aquest diari. Es diu també que "el central de l'Athletic va declarar "estic aquí per jugar, no per sortir a la foto", i també s'apunta la possibilitat que "el defensa va arribar tard i les rotatives ja estaven en marxa". Com no podia ser d'altre manera, també hi ha un record a l'antibarcelonista per excel·lència Tomàs Roncero, del que es diu que "està començant el curs de retoc digital", i es recomanen a Alfredo Relaño, a banda d'unes nocions de Photoshop, algunes classes d'ètica. Finalment es llença el rumor que "el diari As intentarà esborrar Messi abans de la final de la Copa del Rei". 
Simplement, bromes a banda, em sembla inadmissible. Certament mai he donat personalment cap credibilitat al diari As, però això passa de mida. Quan la premsa es permet el luxe de manipular tant clarament la realitat, potser és moment de posar fre a tota aquesta caverna mediàtica que ja ha pardut els papers descaradament i no sap com trobar la manera de fer mal, per que això és el que volen, ja fa molt temps que varen oblidar-se del que és informar.

Krusty

dissabte, 26 de febrer de 2011

Antonio Tejero a 23-F del 2011

Dimecres passat es va parlar molt del cop d'estat del 23 de febrer del 1981, del qual aquell dia es complien trenta anys. L'extinent coronel de la Guàrdia Civil, protagonista més visible de l'intent de cop d'Estat, l'infame Antonio Tejero, va passar l'aniversari de l'assalt al Congrés a la platja, a l'illa canària de La Palma. Els mitjans de comunicació, que l'han convertit en un dels seus objectius aquestes darreres setmanes, el varen enxampar a la piscina de l'hotel Sol Melià del municipi de Los Llanos de Ariadne, amb la seva dona.

Segons Europa Press, el rumor de la seva presència es va escampar ràpidament per l'hotel i quan ell va descobrir que la premsa l'havia trobat, es va recloure a la seva habitació. Tejero s'ha convertit en una estrella mediàtica perseguida com si fos un personatge de la premsa del cor després d'anys sense parlar-ne. Gairebé competint amb Shakira i Gerard Piqué, és buscat i detectat per espontanis i per paparazzi professionals, i en pocs dies ha estat retratat al metro de Madrid, en una imatge publicada a la portada del diari El Mundo, i ara, a les Canàries.
Antonio Tejero, expulsat de la Benemèrita i en llibertat condicional del compliment d'una condemna que completarà a finals del proper any, viu una jubilació d'or, com demostren les fotografíes, i és que Espanya tracta molt bé els patriotes, sempre que ho siguin de la pàtria adequada. Evidentment sense renunciar mai als seus principis ideològics, i benerat encara per molts a la vella Espanya, és alhora conscient que les seves idees no tenen espai en l'espectre polític actual, al qual va renunciar després del sonat fracàs en la moguda electoral de l'octubre del 1982, quan va formar un partit, Solidaridad Española, que amb el lema Entre con Tejero al Parlamento només va aconseguir 28.451 tristos vots al conjunt de l'Estat.
A trenta anys vista del cop, hi ha moltes evidències però també molts punts obscurs, des del convenciment que confluïren dos projectes colpistes en una sola realització, un més matusser, encapçalat per Tejero i Milans, i l'altre més profund i sofisticat, personalitzat en Armada i la difusa figura de l'Elefante Blanco. Un entramat de conspiradors, colpistes, franquistes irreductibles i aspirants al no res, fins demòcrates reciclats, crearen una ombra prou allargada per planar des d'alguns partits parlamentaris fins a la institució monàrquica. En mitja dotzena d'hores es jugaren diverses partides en taules separades, de tal manera que tot fou prou confús com per poder-ne treure l'entrellat definitiu quan, segur, es convingueren els silencis suficients per trencar la successió de fets. De tot allò sempre en quedaran preguntes per respondre i intuïcions mai comprovables.

En qualsevol cas, veure en Tejero fent la gran vida ens demostra el que ja sabíem, que a diferència del que passa a Alemanya, per exemple, a Espanya els feixistes sempre han gaudit d'una certa màniga ampla, el qual diu molt de fins a on hem aconseguit evolucionar.

Krusty

dimecres, 23 de febrer de 2011

Emilio Calatayud, Jutge de Menors de Granada

Recentment vaig descobrir aquest sorprenent personatge anomenat Emilio Calatayud, que és Jutge de Menors Únic de Granada famós per les seves sentències peculiars que busquen que el menor contribueixi a la societat i és reformi a temps de refer la seva vida. Tant és així que rep constants peticions de menors en centres d'internació sol·licitant la seva intercessió.

Nascut el 1955 a Ciudad Real, als 13 anys va ser internat en un estricte col·legi de Màlaga per els seus pares a causa de les seves constants malifetes, anècdota que va recordar en un judici recent dient a un grup de joves que havien entrat en una casa abandonada sense permís que “Si reconsideráis lo que habéis hecho, lo peor que os puede pasar es llegar a juez de menores” com ell mateix. Ja ha publicat dos llibres, l'any 2007 "Reflexiones de un juez de menores" i l'any 2008 "Mis sentencias ejemplares", que porta nou edicions.

Per el jutjat de Emilio Calatayud passen més de 800 casos cada any, i casi el 80% son resolts amb mesures educatives, per les quals s'ha fet molt conegut. Segueix la política d'aplicar sentències tant exemplars com individualitzades als menors, aportant coherència i sentit comú, alhora que imaginació, a un món tant quadrat com és el de la justícia. Algunes de les seves sentències a menors amb més ressò mediàtic son:

- per conduir sense permís i temeràriament: 100 hores de servei a la comunitat patrullant junt a un policia local.
-per maltractar un indigent: repartir menjar a menjadors comunitaris per als sense-sostre.
-per conduir un ciclomotor sense assegurança: visites a la planta de traumatologia de Granada.
-per hackejar empreses de Granada: 100 hores com a mestre en classes d'informàtica.
-per conduir en estat d'embriaguesa: visitar durant un día sencer a paraplègics, parlar amb ells i les seves famílies per elaborar després una redacció.
-per cremar papereres: treballar amb el bombers.

En els seus llibres relata moltes més sentències exemplars i situacions curioses que ha viscut en la seva llarga trajectòria professional, però sobretot, apel·la al sentit comú de la justícia, a l'assumpció de la responsabilitat per part dels pares, i a creure sempre en la possibilitat de rehabilitació dels menors, sense oblidar mai que ell mateix va ser un dia un d'aquests joves descarriats per les circumstàncies.

Sobretot no us perdeu aquests dos vídeos que engloben un de les seves lliçons magistrals en forma de conferència, us asseguro que us faran riure i pensar:


Krusty

dimarts, 22 de febrer de 2011

Truca un inspector, al Teatre Goya

Dissabte passat vaig tenir el gust d'anar al Teatre Goya a veure Truca un inspector, una obra habitual als escenaris de mig món que ha tardat seixanta anys a arribar als escenaris de Barcelona com a gran producció. Estrenada el 1946 a l'Old Vic de Londres, Truca un inspector es va estrenar a Espanya el 1951 amb un muntatge que va fer dos mesos de temporada aquell mateix any a Barcelona. Des d'aleshores només dues excepcions, el 1985 al Joventut de l'Hospitalet i el 1994 a l'Artenbrut amb un taller de llicenciats de l'Institut del Teatre, van permetre veure la peça més coneguda de Priestley juntament amb El temps i els Conway, de la qual Mario Gas va fer una celebrada versió al Condal.
L’autor, J.B.Priestley, escriptor, dramaturg i activista polític anglès, d’idees progressistes, va escriure aquesta peça teatral després de la segona guerra mundial, tot i que l’acció es desenvolupa a l’Anglaterra de l’any 1912. Per parlar de la vigència del text, el seu director i protagonista, el gran Josep Mª Pou, posa l'exemple de dues frases que pronuncia el seu personatge, que són molt representatives d'un autor que va carregar contra el liberalisme i el capitalisme salvatge. Així, per exemple, diu: "Hi ha coses que hem de compartir i si no ens queda res ens toca compartir la culpa". I després afegeix: "No vivim sols. Tots formem part d'un sol cos. Som responsables els uns dels altres". Sentències d'aquest calibre van convertir Priestley, també novel·lista i assagista, en un intel·lectual molt respectat per la societat del seu temps, com recorda Pou. "Tenia un programa de ràdio els diumenges a la nit a la BBC en els anys de la postguerra. I la gent l'escoltava més a ell que a Churchill".

Quan l’any 2008 Josep Maria Pou es va fer càrrec del Teatre Goya ja duia al cap aquesta obra. Per a Pou “Truca un inspector” és un clàssic del segle XX que incomprensiblement s’ha representat molt poc a Barcelona. Segons Pou "És un text alliçonador, una paràbola moralitzant d'un autor d'esquerres, socialista, que lluita per la justícia social". "És un gran manifest polític amb l'aparença d'una comèdia policíaca pròpia d'Agatha Christie", sentencia l'actor i director. Josep Mª Pou, a més de dirigir-la, dibuixa a la perfecció l’enigmàtic inspector. 

Cal destacar també el treball dels altres cinc actors, el sempre eficient i carismàtic Carles Canut, l'esplèndida però sòbria Victòria Pagès i les bones composicions dels joves prepotents, impulsius o innocents, Ruben Ametllé, Paula Blanco i David Marcé. Sobretot, mencionar el personatge de Canut, apart de la seva interpretació, que és el del capitalista Birling, una figura plenament actual perquè, en la seva representació del capitalisme sense escrúpols, manté una completa actualitat en una època com la nostra, quan els drets laborals retrocedeixen i capitalistes i governs aconsegueixen retallar drets conquerits després de dècades de lluita.

Personalment us aconsello que l'aneu a veure si podeu, i aprofiteu per veure l'excel·lent Teatre Goya, si no el coneixeu. Jo, per exemple, vaig tenir la sort d'anar-hi el mateix dia que Joan Pera i Àngel Llacer, cosa que ja em va fer anticipar el que després vaig confirmar, que l'obra val la pena i que els actors estan perfectament a l'alçada.

Krusty

dilluns, 21 de febrer de 2011

Jordi Hereu guanya Montserrat Tura

El PSC ja té candidat per Barcelona a les eleccions Municipals del 22 de maig, després que dels 12.042 afiliats censats al partit i convocats a votar en aquestes inèdites primàries, 4.214 votessin per Jordi Hereu, un 59,53%, i 1.669 afiliats ho fessin per Montserrat Tura, un 40%. Serà doncs Jordi Hereu, aquell personatge simpàtic i sobretot gran desconegut.


L'ex-consellera, que ha afrontat la campanya amb una marcada inferioritat de mitjans respecte al seu rival, va gaudir d'una derrota digna i va poder tornar a reivindicar com un èxit personal l'exercici d'aprofundiment democràtic que ha realitzat el partit amb la celebració de les primàries. “Déu n'hi do el suport que hem obtingut”, va afirmar davant el centenar llarg de socialistes que van assistir a la proclamació dels resultats. Els militants i els simpatitzants, per tant, han passat per alt els advertiments de Tura, compartits pel primer secretari del PSC, José Montilla, que la continuïtat d'Hereu com a cap de cartell dels socialistes els aboca a la fi d'un cicle de 32 anys consecutius manant a Barcelona per la més que probable derrota d'aquest davant el convergent Xavier Trias. El líder de CiU a l'Ajuntament de Barcelona destaca per la seva banda que la victòria de Jordi Hereu a les primàries dels socialistes és la certificació del triomf de l'aparell de la federació del PSC de Barcelona “en contra de l'aparell” i de la direcció nacional liderada José Montilla. A partir d'ara, per Trias, caldrà triar entre “continuïtat o canvi” perquè “és important saber què volem que sigui Barcelona i tenir clar què no volem”. El cap de l'oposició a l'ajuntament barceloní ho exemplifica detallant que “hem de generar riquesa que repercuteixi en les persones”. Explica que no tocarà la Diagonal perquè “ho va demanar la gent”, i alhora exposa que vol “més Guàrdia Urbana fent carrer i més col·laboració amb els Mossos”.

“A partir d'ara, els que m'heu donat suport i els que heu donat suport a Tura sou la base per continuar el projecte de progrés per a Barcelona”, va manifestar Hereu, que va tornar a obrir la porta a la seva contrincant perquè s'incorpori a la seva futura llista electoral. Tura va ignorar la proposta, i posteriorment ha confirmat que no anirà a les llistes del candidat a l'alcaldia de la ciutat, però es va comprometre a “ajudar” l'alcalde en el repte d'impedir que el 22 de maig CiU i el PP sumin majoria a l'Ajuntament. Un exultant Hereu ha argumentat: “Fa tres setmanes em deien que segur que perdia les primàries, he guanyat i crec que puc guanyar les pròximes eleccions municipals”. En aquest sentit, ha considerat que no té “cap alternativa davant” sinó “la passivitat d'una centredreta de la ciutat que no ha expressat gens alternatiu, que no ha dit gens i que no ha fet gens”. Després de reivindicar-se com reforçat després de les primàries, ha insistit que la seva prioritat és Barcelona, amb un projecte pel qual sumarà forces al PSC, en el qual “serà fàcil garantir la unitat”.

No sé pas si Hereu serà capaç de renovar per el PSC l'alcaldia de Barcelona, però sí que us puc garantitzar que no hauria estat tant bon perdedor com Montserrat Tura, en això sí que ha fet sort el partit socialista en aquestes primàries, en tota la resta, desastre absolut. Personalment crec que tenien més opcions d'enfrontar-se a Xavier Trias presentant un candidat catalanista que pogués anular aquest factor de l'equació a l'hora de fer campanya. Certament, Jordi Hereu té un perfil de persona propera i de "tio cachondo" que no té l'ex-consellera Tura, potser massa competent i seriosa, però compte, per que si amb això esperen guanyar a Trias ho porten magre, ja que també és un candidat que podríem qualificar de populista, però alhora manté una imatge de responsable i eficaç que Hereu va perdre ja fa molt temps. Com a mínim, espero que la batalla electoral sigui renyida, tot i que segur que la campanya no serà tant interessant i pragmàtica com ho hagués estat amb la presència de Montserrat Tura. Sobretot, desitgem que el nivell del discurs polític es mantingui minimament coherent i centrat en els problemes reals, i que no caiguin en el terreny de la "xavacaneria" i la demagògia, on els dos candidats es senten clarament còmodes.

Krusty

diumenge, 20 de febrer de 2011

Winter's Bone

Una altre de les nominades a millor pel·lícula en els Oscars 2011 és la desconeguda Winter's Bone, dirigida i escrita per Debra Granik, opta a 4 estatuetes i ha estat citada com a la número 1 de l'any el el top ten del New York Magazine.
Protagonitzada per la jove Jennifer Lawrence, que ja ha estat premiada per la seva actuació en diversos festivals, la pel·lícula conta també amb John Hawkes com a actor secundari, que va actuar per exemple a American Gangster i La tormenta perfecta, però que la seva cara us sonarà a tots per múltiples intervencions en sèries com Doctor en Alaska, Expediente X, Urgencias, Perdidos, CSI, 24, Monk, Psych o Sin rastro. També com actor secundari hi trobarem Garret Dillahunt, que de destacat ha fet: No es país para viejos, dels Cohen, i The Road, amb Viggo Mortensen.
Personalment us puc dir que la pel·lícula és d'aquelles fosques on una història de caire humà es desenvolupa en un ambient rural nord-americà de pocs recursos i menys cultura. El films ens endinsa amb força traça en la supervivència del dia a dia d'una família completament desestructurada que es veu abocada a perdre tot el que te per culpa d'un irresponsable pare ex-convicte. Sobta per poc habitual el retrat que fa la pel·lícula d'una Amèrica profunda enfonsada física i moralment per el tràfic i sobretot el consum de "crack", aportant una interessant visió d'aquesta, molt igual en aparença però profundament diferent en el fons. Només recomanable per els amants del drama humà descafeïnat a l'americana.


Krusty

dissabte, 19 de febrer de 2011

Steve Jobs, co-fundador d'Apple

Avui vull parlar d'un home que podem dir clarament que es menja el món, que el devora, em refereixo a Steve Jobs, president i co-fundador d'Apple i un dels grans pensadors i visionari dels nostres temps.

Fa un quart de segle un nou estri arribava al mercat per revolucionar la forma de treballar i gaudir del temps lliure: Apple llançava al mercat el Macintosh, més conegut posteriorment com a Mac, que era el primer ordinador comercial amb ratolí i interfície gràfica i que va arribar al mercat el 24 de gener del 1984 amb un microprocessador Motorola 68000 i un preu de 2.500 dòlars. Apple va llançar el seu nou producte amb un anunci de televisió que va dirigir Ridley Scott, que es va veure només un cop i que va costar 1,5 milions de dòlars. Començava la brillant carrera d'un tal Steve Jobs que culminava un projecte que va començar als 16 anys. Macintosh va suposar un abans i un després de la informàtica i va introduir un canvi radical en la forma en què els usuaris es relacionaven amb les màquines que va canviar el futur per sempre.

Apple computer va ser creada per un jove Steve Jobs y Steve Wozniak l'any 1976, aportant Wozniak la lògica i l'electrònica i Jobs la visió comercial i de futur que va portar a la companyia a revolucionar el món de la informàtica una vegada i una altra. 
Després de molts èxit i també moltes tensions per la constant mirada cap al futur del genial Steve Jobs, Apple Computer va despatxar-lo junt amb 1.200 treballadors més a pesar de ser-ne el fundador. És aleshores quan l'incansable Steve Jobs, amb 30 anys, inverteix 7 milions de dòlars per crear l'empresa NeXT i compra per 10 milions de dòlars una empresa de gràfics per ordenador anomenada The Graphics Group, que renombra com a Pixar. L'any 1996 NeXT és adquirida per Apple per ser la base de tota una nova línia que comença amb l'iPod i que fins ara sembla no tenir fre, tornant Steve Jobs per la porta gran com a director executiu d'Apple.
Apart, l'empresa Pixar acaba estrenant amb gran èxit el primer llargmetratge fet íntegrament per ordenador de la història del cinema l'any 2006, Toy Story, i és comprada per la multinacional Walt Disney per 7.400 milions de dòlars, confirmant per enèsima vegada l'increïble visió de Jobs al preveure el gran pas fet també per el cinema d'animació cap al futur digital.
Podríem dir que Steve Jobs és el Leonardo Da Vinci dels nostres temps, no és un geni informàtic ni un gran tècnic electrònic, el que té és una visió de futur i comercial absolutament increïbles. Com a gran lluitador que és, també va haver de sobreposar-se a l'adversitat a la seva vida personal, superant un càncer de pàncrees l'any 2004 i un transplantament de fetge el 2009. Fàcil per una home que, com en Pep, sembla tenir una infinita fe en l'ésser humà i les seves possibilitats.

Per acabar, us deixo amb un brutal discurs pronunciat per el gran Steve Jobs a la Universitat de Stanford l'any 2005 que personalment m'encanta i inspira, i que mostra molt bé per què i com aquest geni ha arribat al cim del mon una vegada i una altra. Crec que resumeix perfectament la persona i l'habilitat de l'home del que parlem avui, i ens demostra que tot és possible si tenim paciència i fe en nosaltres mateixos:


Krusty

divendres, 18 de febrer de 2011

Origen (Inception)

Origen és la nova pel·lícula del genial director, i en aquest cas també guionista i productor, Christopher Nolan, director de Memento i la nova saga de Batman, de la qual està dirigint la tercera part actualment. El film, nominat enguany a vuit Oscars, és un thriller de ciència ficció amb molta acció protagonitzat pel gran Leonardo DiCaprio.
Cal destacar que la pel·lícula ens explica una història nova, cosa que avui en dia és difícil de trobar, i ens transporta brillantment a un món imaginari on la realitat i la ficció són difícilment diferenciables. Si a priori podríem pensar que la cinta és una cosa estranya i difícilment comprensible, us puc assegurar que res més lluny de la veritat, simplement és una història enrabassada amb diverses fases de realitat però perfectament assumible per un espectador mínimament despert.
Destacar evidentment els actors principals, que realitzen una bona feina, amb un fantàstic, com sempre, DiCaprio al capdavant, que una vegada més clava un paper que li sembla fet a mida. Personalment, haig de reconèixer que quan tots els papers li semblen fets a mida d'un actor és que hi ha alguna cosa més, i en aquest cas, es demostra que DiCaprio és bo en la seva professió. Destacar també el paper de Ken Watanabe, que haureu vist a èxits com Batman Begins o El último Samurai, clàssics de sèrie B com Karate Kimura, o èxits asiàtics com Crows Zero o la saga Gantz. Finalment destacar, com no, la boníssima actriu Marion Cotillard, brillant com a Edith Piaf a La vida en rosa, i present en grans produccions com Enemigos públicos o Nine.

En quant a la pel·lícula en general, considero que té un ritme perfecte que aconsegueix mantenir l'interès de l'espectador durant el transcurs de la història, igual que impressiona amb escenes impactants d'efectes especials molt treballades. S'ha de veure, no tingueu por de trobar-vos una cosa massa complexa per que és la imatge que té però en cap cas la pel·lícula és d'aquestes, és una bona història amb molta acció i espectaculars escenes, simplement.


Krusty

dijous, 17 de febrer de 2011

Ha mort Santi Santamaria

Santi Santamaria, el primer tres estrelles Michelin que va tenir Catalunya i un dels més prestigiosos a nivell mundial, va morir ahir de manera sobtada, probablement d'un atac de cor, als 53 anys quan presentava a un grup de periodistes internacionals el seu local, Santi, que gestiona la seva filla al resort Marina Baysands a Singapur. El cuiner, que en els últims anys havia guanyat molts quilos de pes, tenia alguns problemes cardiovasculars i de mobilitat, tot i que res feia esperar una notícia com aquesta. A punt de fer 30 anys al peu dels fogons, Santamaria preparava un llibre recopilatori complet de la seva cuina i encara veia molt lluny la jubilació. Una retirada que curiosament intuïa oriental. El futur econòmic el veia a Dubai i Singapur, i el descans a Bali.
El xef, nascut el 26 de juliol del 1957 a Sant Celoni, acostumava a viatjar a Singapur i també a Dubai, on va obrir el restaurant Ossiano, per fer el seguiment dels seus negocis fora de l'Estat, mentre Xavier Pellicer controlava els fogons de la seva nau capitana, el Can Fabes de Sant Celoni (abans es deia El Racó de Can Fabes), que manté les tres estrelles Michelin des de l'any 1994. Ahir el propi Pellicer expressava el seu dolor i el desig de tirar endavant els restaurants d'un grup que suma set estrelles Michelin i 200 treballadors. 
L'any 1981 va inaugurar El Racó de Can Fabes a la masia on els Santamaria han viscut durant més de dos segles. El reconeixement no va trigar a arribar, i després de vuit anys va rebre la primera estrella Michelin, que va repetir al 1989. La segona estrella va arribar només un any més tard, el 1990. La va mantenir durant quatre anys fins que el 1994 va aconseguir la consagració definitiva amb la tercera estrella Michelin: era el primer cuiner català que rebia aquesta distinció. A més de dirigir el Racó de Can Fabes, l'any 2000 obre un nou restaurant a Madrid, el SantCeloni, que aconsegueix en només un any la seva primera estrella Michelin: quatre anys més tard n'obtindria la segona. El 2006 obre el restaurant Evo, situat a l'àtic de l'Hotel Hesperia Tower, a Barcelona i un any més tard inaugura el Tierra, al Valdepalacios Hotel Gourmand (situat a la Serra de Gredos). El procés d'expansió no s'atura a la península i el porta fins a una illa artificial de Dubai on obre l'any 2008 el seu cinquè restaurant: Ossiano. El 2009, Santamaria obté set estrelles Michelin: tres per Can Fabes, una per l'Evo, i una altra pel Tierra. Cap cuiner català ni espanyol n'havia aconseguit tantes. Entre les diverses distincions va rebre al llarg de la seva carrera, destaca el Premi Nacional de Gastronomia 2009.

Santi Santamaria passarà a la història per haver despertat moltes consciències, era un dels grans torracollons que ha generat aquest país, dit per ell mateix, que afegia que gent com ell feia falta per denunciar-ho tot, clar i català i amb prou dosi de mala llet. Defensava el seu objectiu de “fer d'ovella negra del ramat, amb la funció de fer reaccionar la consciència de la societat” al confessar públicament la seva ruptura amb la cuina avantguardista. El gastrònom Josep Vilella, amic de Santi Santamaria des de fa molts anys, considera que el cuiner mort ahir "va liderar la veritable revolució i va plantejar la veritable reforma de la cuina catalana". Segons ell, Santamaria va ser "el primer que va començar a fer cuina de proximitat, una cosa que ara sembla un invent", i per aquest motiu Catalunya "mai li podrà agrair al Santi el que va fer pel país".
Entre els cuiners de renom que han expressat el seu condol per la mort de Santi Santamaria, destaca el cas de Ferran Adrià, amb qui havia protagonitzar diverses polèmiques. L'ideòleg d'El Bulli ha parlat avui per a RAC1 i ha defensat que va ser Santamaria “qui va engegar la revolució de la cuina a Catalunya. Als llibres d'història, d'aquí a 50, 100 o 200 anys, ell hi tindrà un lloc”. Adrià ha explicat que estava molt trist i, després de reconèixer que s'havien distanciat els dos darrers anys, ha recordat que tots dos tenien una llarga amistat que es remuntava a més de 25 anys enrere. “No hem tingut temps de reconciliar-nos, però vam tenir molta amistat”, ha explicat, després de manifestar que estava “molt trist”. De fet, Adrià considera que, malgrat la passió del debat, probablement Santamaria el feia servir a ell “com a una icona”. “A nivell personal”, ha afegit, “dubto que tingués tant contra mi com la gent pensava”. El cuiner ha revelat també que, durant molts anys, Santamaria va ser un dels millors clients que tenia a El Bulli. També Carme Ruscalleda discrepava en els últims temps de la part més agressiva del discurs del xef de Can Fabes, igual que Joan Roca, que ahir al vespre marxava cap a Sant Celoni per donar el condol personalment a la vídua, Àngels. “Estem molt tristos. Tots li devem alguna cosa, per les reflexions, el tarannà, el discurs, el paper de defensor de la terra...”, va declarar. “Malgrat tanta polèmica, era un amic de tota la vida”, deia Juan Mari Arzak, i Ramon Freixa destacava la gran cultura d'un home “que feia una cuina amb molt rerefons”. Finalment, també el cuiner Carles Gaig ha explicat que la cuina de Santamaria "no es quedava a casa, traspassava fronteres", i l'ha definit com "un gran defensor del producte de la terra, que era la base de la seva cuina". El xef Sergi Arola (Arola, Gastro), per la seva banda, ha ressaltat avui l'actitud "positiva" i "honesta" que tenia Santi Santamaria sobre "com i per on" ha d'evolucionar la cuina contemporània. Finalment, també el President Artur Mas ha destacat “l'esperit de superació i la senzillesa del xef”. Precisament el cuiner havia escrit al seu bloc personal una carta oberta al mandatari reivindicant els restaurants de gama alta i demanant-li que no fes populisme amb el menjar.

Des d'aquí, simplement homenatjar un dels catalans més internacionals i triomfadors del moment, el seu nom es va convertir ahir en el cinquè trending topic a nivell global a Twitter, un fet que demostra fins a quin punt la seva figura era reconeguda a tot el món. Descansi en pau.


Krusty

dimecres, 16 de febrer de 2011

Gent normal i problemes reals, diari ARA

"Gent normal i problemes reals" Carles Capdevila, ARA 14/02/2011

* Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial.


* Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir qué es la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.


* Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo.

* Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.


* Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores.


* Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva.


* Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares.

* Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills.


* I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals.

* I sempre, però sempre, plantaré cara."

Carles Capdevila,  Director de l'Ara


Brillant article de Carles Capdevila, el reproduèixo íntegrament, tot i ser ja de dilluns, per que m'ha semblat excel·lent. Dóna gust tenir finalment un diari català que no tingui por a ser parcial, ja fa massa temps que aguantem el radicalisme español de diaris com El Mundo, l'ABC o La razón, que només rebíen respostes sempre políticament correctes i massa sovint neutrals per part de la premsa del nostre país.

Krusty

dimarts, 15 de febrer de 2011

Trabucaires contra la Guàrdia Civil

Els trabucaires de Catalunya estan farts de la “persecució” que pateixen de la Guàrdia Civil. En només dos mesos els trabucaires han vist com dos actes previstos a Castellar del Riu (Berguedà) i a les Masies de Voltregà (Osona) han estat prohibits per indicació de la subdelegació del govern espanyol a Barcelona, basat-se en un informe de la Guàrdia Civil que, en base al reglament d'armes, assegura que només es poden utilitzar aquest tipus d'armes d'avantcàrrega en llocs públics quan es tracta de festes tradicionals. 
La Guàrdia Civil ha considerat amb molt mal criteri que l'arribada del patge i els Reis d'Orient, i un acte per commemorar els màrtirs de 1714 que organitzava per Òmnium Cultural, no es podien considerar festes tradicionals catalanes. Evidentment, el president de la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya, Antoni Moliner, s'ha mostrat molt molest arran de la prohibició, “Creiem que no ha de ser la Guàrdia Civil qui ha de decidir quines són les festes tradicionals catalanes”, ha afirmat Moliner. “Els alcaldes de cada població han de ser els únics que han de determinar quines són les festes tradicionals catalanes i què es cultura popular” ha afegit. Una altra de les queixes és que un trabuc es consideri com una arma. “Si entressis a atracar un banc amb un trabuc, la gent es moriria de riure”, assegura Moliné. “Té una qualificació que no li pertoca”, hi afegeix. 
Des de la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya també es lamenta certa “mala fe” de la Guàrdia Civil, ja que no és la primera vegada ni l'última que els impedeixen d'acudir a una celebració històrica o en un acte popular. “Darrerament estem patint denegacions força estranyes per part de la delegació del govern espanyol. Van a remolc del què diu la Guàrdia Civil, que aplica el reglament sense entendre ni importar-li la cultura de casa”.
Per afegir més llenya al foc, la subdelegada del govern espanyol a Barcelona, Montserrat Garcia Llovera, ha emès un comunicat en el que explica que es permet la utilització d'armes de avantcarga en llocs públics només en cas de festes tradicionals, però que la Festa Major de la Mare de Déu de Gleva (Les Masies de Voltregà, Osona), no és una festa tradicional de Catalunya. Òbviament, el col·lectiu de trabucaires ja ha enviat al·legacions perquè en la propera modificació de la llei no sigui la Guàrdia Civil qui faci els informes sinó que siguin els alcaldes qui decideixin si poden participar en un acte cultural, però mentre la llei no canvii, poca cosa hi poden fer. Per defensar-se de les al·legacions, la Delegació del Govern ha assegurat que “només” es varen prohibir un 8,5% dels actes dels trabucaires del 2010 (10 prohibits de 118), negant la persecució de la Guàrdia Civil que s'ha accentuat en els últims tres anys.
Que sigui la Delegació del Govern espanyol la que hagi d'autoritzar o prohibir, previ informe de la Guàrdia Civil, la participació dels trabucaires de Catalunya en qualsevol acte és una barbaritat, ja que la tradició dels trabucaires és indiscutible i per això seria totalment lògic que fos el Departament de Cultura el que tingués l'última paraula a l'hora de supervisar-ne els permisos, mai els verds del tricorni. Prou ja d'aquesta persecució a tot el que soni a cultura catalana, que cada vegada es va extenent a més i més fronts, en una guerra encoberta que cada vegada va a més. No cal que ho digui suposo, però, una vegada més, és evident com s'acabaria amb tot això: independència.

Krusty

dilluns, 14 de febrer de 2011

Regal Barça campió de la Copa del Rei 2011

El Regal Barça ha tornat a fer història. Ahir va vèncer per segon any consecutiu a la final de la Copa del Rei, convertint-se en el primer equip que aconsegueix revalidar aquest títol des de 1988,  fa vint-i-tres anys.
Regal Barça i Reial Madrid han lluitat ja en quatre finals d'aquest títol a l'última dècada, i el Barça les ha guanyades totes quatre, la d'ahir per 60 a 68 i especialment dolorosa, ja que es jugava precisament a Madrid. El Barça també li ha guanyat deu dels últims onze partits al gran rival.

En una tarda on Navarro no va estar al nivell que ens té acostumats, va triomfar per sobre de tot el joc d'equip d'un imparable Regal Barça, destacant per sobre la resta Alan Anderson, que va ser designat MVP de la competició. L'aler nord-americà va aguantar l'equip blaugrana sobretot en el primer temps, on ja havia anotat quinze punts, i Navarro ho ha reconegut declarant que "Lo bueno que tiene este equipo es que disfruta ganando y que tiene muchas opciones: si uno no tiene el día, hay otro que lo tiene y lidera la victoria. Así es como debería ser y así es. En la final yo no he tenido mi mejor día y ahí ha estado Alan, que ha sido justo MVP".
Menció especial també per al base badaloní Víctor Sada, que va quallar un excel·lent partit ajudant en l'anotació i també en aquelles tasques que en una final són imprescindibles com la defensa i el control de partit. Evidentment, tot i no estar massa inspirat, Joan Carles Navarro, que ahir es va convertir en el tercer jugador amb més partits a la Copa del Rei, també va col·laborar a aconseguir avui la seva cinquena Copa del Rei.

Sandro Rosell, president del Barcelona, va felicitar els seus jugadors assegurant que aquest títol no té res a veure amb el que disputaran en futbol el mes d'abril vinent, a Mestalla, també amb el Reial Madrid com a rival, "no té res a veure. Una cosa és el bàsquet i una altra el futbol. Avui és avui i abril serà abril, res a veure. Són coses absolutament independents", ha dit Rosell. "Ara estem parlant de bàsquet i a gaudir del títol. L'altre, quan arribi, ja ens preocuparem i ocuparem de l'altra final. El Madrid ha estat un molt digne rival", ha conclòs l'aburgesat president del Barça.
Per la seva banda, el gran entrenador del Regal Barça, Xavi Pascual, tenia clar que el partit seria molt complicat, “sabíem que seria una final d’aquest estil, amb un nivell de contacte molt alt i de dificultat de trobar cistelles fàcils”, ha dit. Per a Pascual la clau del matx ha estat en la segona part, on segons ell el Barça “ha trobat el seu moment”. “Hem trobat moltes opcions gràcies al doble marcatge que patia Navarro i això ens ha ajudat a trobar cistelles obertes que ens han permès obrir una escletxa en el marcador”, ha destacat, afegint que l’equip el conformen 14 jugadors de primer nivell i que, per damunt de tot, miren abans per l’equip que pels seus interessos. “Aquests valors que tenim s’han mostrat quan els nostres dos capitans, Grimau i Navarro, li han donat a Basile la Copa per a que l’aixequés. Això és el Barça”, ha sentenciat orgullós.
La conclusió que en podem treure és que no hi ha punt de comparació possible entre un equip que aspira a guanyar, el Reial Madrid, i un altre que ho està fent amb total regularitat les últimes temporades, el Regal Barça. Com en el futbol, una vegada més la clau sembla ser el bon ambient al vestuari i la implicació absoluta dels jugadors, que són, com diria l'estirat 'Sandruscu', ADN Barça.

Krusty

diumenge, 13 de febrer de 2011

El cisne negro (Black Swan)

El Cisne Negro és una espècie de thriller psicològic dirigit per Darren Aronofsky, director de meravelles com Requiem por un sueño o l'espectacularíssima The Wrestler, i que ens mostra la lluita interior d'una ballarina que ha d'interpretar els dos papers principals de El llac dels cignes de Tchaikovsky. Està nominada als Oscars en cinc categories entre les quals millor pel·lícula, millor director i millor actriu principal.
També actua al film el francès Vincent Cassel, que haureu vist a la saga Oceans, o a bones pel·lícules com Los ríos de color púrpura, Elisabeth, Juana de Arco de Luc Besson, la genial El Odio o l'excel·lentíssima obra mestra Dobermann.
Cal remarcar evidentment l'actuació de Natalie Portman, que executa a la perfecció el seu paper de noia insegura i acomplexada, així com el de ballarina de forma magistral, als ulls d'un inexpert de la matèria com jo i com segurament molts de vosaltres. Veurem si guanya l'Oscar per al que està nominada com a millor actriu, d'entrada ja es va endur el Globus d'Or.
A mi la pel·lícula em va semblar sobretot ben interpretada alhora que entretinguda, i haig de reconèixer que aconsegueix mantenir constantment una tensió ambiental important, que enganxa l'espectador a l'espera d'alguna cosa que no acabes de saber quina és, en la línia dels thrillers, i que finalment comprens i valores. Jutgeu per vosaltes mateixos a veure què us sembla.



Krusty

dissabte, 12 de febrer de 2011

SORTU, l'esperança basca

Sortu, és a dir Créixer, Crear o o Brotar en català, és el nom del nou partit que l'esquerra abertzale va presentar aquesta setmana a Bilbao, i els estatus del qual ja varen inscriure al Registre de Partits Polítics del Ministeri de l'Interior a Madrid. Després d'obtenir el segell del Ministeri de l'Interior als estatuts de la nova formació, els promotors de Sortu es van traslladar a la seu dels Amics de la Unesco a Madrid per fer públic l'ideari del partit. A la presentació, emparada pel membre del Sinn Féin Alex Maskey, varen reiterar la “ruptura total” amb el passat”, el “rebuig a la violència” i la convicció que tenen “dret” a ser un partit legal, remarcant amb bon criteri democràtic que “només demanem una oportunitat” i que el seu objectiu és la creació d'un estat basc en el marc europeu. El lehendakari Patxi López va anunciar ahir, intentant estar a l'alçada, que obrirà una tanda de contactes amb els partits polítics bascos per analitzar la situació per "contribuir i caminar junts cap al final del terrorisme”.

La nova formació, que culmina un llarg trajecte començat amb la declaració d'Anoeta al novembre de 2004, va ser fundada segons els estatus el 31 de gener, i serà liderada per tres dones i un home. Al capdavant hi haurà Maider Etxebarria, resident a Bilbao i doctora en geologia. L'acompanyaran en la comissió permanent Karmele Agirregabiria, de Bergara i directora d'un euskaltegi municipal, Rakel Jauroso, de Vitòria, i finalment Xabier Artola, professor de la UPV resident a Alkiza, Guipúscoa.

L'esperançador projecte polític rebutja, ara sí, “obertament i sense embuts” ETA i no es convertirà en “una organització vicarial” de la banda. Segons es recull en els estatuts de la nova formació, “el nou partit desenvoluparà la seva activitat des del rebuig de la violència com a instrument d'acció política o mètode per a la consecució d'objectius polítics, qualsevol que sigui el seu origen i naturalesa; rebuig que, obertament i sense embuts, inclou l'organització ETA, pel que fa subjecte actiu de conductes que vulneren drets i llibertats fonamentals de les persones”. Alhora, es recull als estatus concretament, per evitar problemes, que el partit rebutja “les diferents formes de manifestació de la violència i el terrorisme, tal com legislativament van ser definides en els diferents apartats de l'article 9 de la llei orgànica 6/2002, de Partits Polítics”, i el seu incompliment serà motiu d'expulsió de qualsevol militant.

El Ministeri de l'Interior tenia teòricament vint dies per inscriure el partit en el registre, però el titular d'aquest departament, Alfredo Pérez Rubalcaba, ja havia anunciat dilluns que aquest termini quedarà en suspens perquè remetrà a la Fiscalia tant els estatuts de Sortu com els informes policials amb els quals compte sobre la nova estratègia política de Batasuna. La Fiscalia tindrà llavors un nou termini de vint dies per decidir si permet la inscripció de Sortu o, per contra, insta al Tribunal Suprem que la prohibeixi per entendre que no compleix els requisits necessaris per a això. Tot i així, Rubalcaba va declarar que “Estem davant el principi de la fi d'ETA; aquesta setmana és millor que l'anterior i la setmana vinent, encara millor”, i per si no fos prou suport, el president del PSE-EE, Jesús Eguiguren, va declarar que dilluns passat, jornada en la qual l'esquerra abertzale va presentar els estatuts del seu nou partit en què es rebutja la violència d'ETA, “va ser el primer dia de pau a Euskadi” i que “L'esquerra abertzale compleix les condicions per ser legal, això és irreversible. Ja no hi ha marxa enrere”. Provant així que aquesta vegada la cosa va en serio i que el País Basc serà capaç de donar, finalment, veu i vot a tot una massa social que no estava fins ara representada tot i creure's alguna que a Espanya hi ha democràcia.

Per la seva banda, i com no podia ser d'altra manera, el sotssecretari de Comunicació del PP, Esteban González Pons, ha dit avui que el seu partit confia en el govern espanyol i creu que farà el possible perquè Batasuna, amb la seva nova marca, no sigui legalitzada, perquè “mentre existeixi ETA, Batasuna serà la seva via de finançament”, ha declarat, afegint amb molt poc sentit conciliador que "ETA es finança de dues maneres, o mata i cobra per l'extorsió o és als ajuntaments i roba des de les regidories”. Com diria Shuster, "no hase falta que me digas nada más", és a dir, que posaran tots els pals a les rodes que puguin, com sempre.

Personalment, segueixo les notícies sobre el tema amb molta il·lusió i confiança, i m'és igual si la formació d'aquest partit en aquest precis moment respon a motius ètics o estratègics, el que m'importa és que és un important pas cap a que l'independentisme basc es pugui presentar finalment a algunes eleccions. A veure si Sortu fa bons resultats electorals, i sinó, no passa res, per que això és simplement la democràcia.

Krusty