dissabte, 26 de febrer de 2011

Antonio Tejero a 23-F del 2011

Dimecres passat es va parlar molt del cop d'estat del 23 de febrer del 1981, del qual aquell dia es complien trenta anys. L'extinent coronel de la Guàrdia Civil, protagonista més visible de l'intent de cop d'Estat, l'infame Antonio Tejero, va passar l'aniversari de l'assalt al Congrés a la platja, a l'illa canària de La Palma. Els mitjans de comunicació, que l'han convertit en un dels seus objectius aquestes darreres setmanes, el varen enxampar a la piscina de l'hotel Sol Melià del municipi de Los Llanos de Ariadne, amb la seva dona.

Segons Europa Press, el rumor de la seva presència es va escampar ràpidament per l'hotel i quan ell va descobrir que la premsa l'havia trobat, es va recloure a la seva habitació. Tejero s'ha convertit en una estrella mediàtica perseguida com si fos un personatge de la premsa del cor després d'anys sense parlar-ne. Gairebé competint amb Shakira i Gerard Piqué, és buscat i detectat per espontanis i per paparazzi professionals, i en pocs dies ha estat retratat al metro de Madrid, en una imatge publicada a la portada del diari El Mundo, i ara, a les Canàries.
Antonio Tejero, expulsat de la Benemèrita i en llibertat condicional del compliment d'una condemna que completarà a finals del proper any, viu una jubilació d'or, com demostren les fotografíes, i és que Espanya tracta molt bé els patriotes, sempre que ho siguin de la pàtria adequada. Evidentment sense renunciar mai als seus principis ideològics, i benerat encara per molts a la vella Espanya, és alhora conscient que les seves idees no tenen espai en l'espectre polític actual, al qual va renunciar després del sonat fracàs en la moguda electoral de l'octubre del 1982, quan va formar un partit, Solidaridad Española, que amb el lema Entre con Tejero al Parlamento només va aconseguir 28.451 tristos vots al conjunt de l'Estat.
A trenta anys vista del cop, hi ha moltes evidències però també molts punts obscurs, des del convenciment que confluïren dos projectes colpistes en una sola realització, un més matusser, encapçalat per Tejero i Milans, i l'altre més profund i sofisticat, personalitzat en Armada i la difusa figura de l'Elefante Blanco. Un entramat de conspiradors, colpistes, franquistes irreductibles i aspirants al no res, fins demòcrates reciclats, crearen una ombra prou allargada per planar des d'alguns partits parlamentaris fins a la institució monàrquica. En mitja dotzena d'hores es jugaren diverses partides en taules separades, de tal manera que tot fou prou confús com per poder-ne treure l'entrellat definitiu quan, segur, es convingueren els silencis suficients per trencar la successió de fets. De tot allò sempre en quedaran preguntes per respondre i intuïcions mai comprovables.

En qualsevol cas, veure en Tejero fent la gran vida ens demostra el que ja sabíem, que a diferència del que passa a Alemanya, per exemple, a Espanya els feixistes sempre han gaudit d'una certa màniga ampla, el qual diu molt de fins a on hem aconseguit evolucionar.

Krusty

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada