diumenge, 31 d’octubre del 2010

Halloween de por de veritat

Com a excepció, aquesta nit us vull oferir un article especial de Halloween, tant excepcional per la llargada, com pel contingut i el to terrorífic, com pertoca al dia d'avui. Us vull parlar de dos personatges destacats, tant per la seva transcendència a nivell històric com per la seva absoluta actualitat, que us posaran els pels de punta.
Pràcticament qualsevol, a través determinades influències, condicionaments, circumstàncies o situacions pot acabar sent un criminal. Com a pista important de la tendència homicida adquirida en la infantesa, sabem que el FBI va fer un sondeig entre 36 assassins en sèrie convictes, i el 46% d'ells va declarar haver torturat animals durant la seva adolescència.
Els dos casos que us presento avui son dues persones humanes com tu i com jo, un que fruit de diverses circumstàncies externes, sobretot en la infantesa, va evolucionar de manera progressivament negativa arribant a extrems insospitats, i l'altre que és tant misteriós, normal i desconegut que podria ser pràcticament qualsevol. Els dos casos ens demostren que com a raça som capaços de coses a priori inimaginables.

Evidentment el primer ha de ser "El monstruo de los Andes", nascut a Colòmbia al 1948, vuitè germà de tretze d'una família desestructurada i sense recursos, expulsat de la família per incest, va créixer prostituint-se dels 8 als 12 pels carrers de Bogotà fins que va ser adoptat per una família americana, de la que va fugir per abusos pocs anys després.
Als 18 va ser empresonat i maltractat per 3 presos als que va assessinar a continuació sent les seves primeres víctimes oficialment. Posat en llibertat al 1978, va ser detingut dos anys després a Ecuador confessant casi 100 assessinats a Colombia, 110 a Perú i "molts més de cent" al propi Equador, fent un total de més de 300 víctimes. Es varen localitzar 57 víctimes físicament seguint les seves indicacions i va restar empresonat a Equador fins al 1998, quan en un trasllat a Colòmbia es va fogar i segueix en llibertat en l'actualitat.

Seguidament, és obligatori parlar del famós i cinematografiat "El Asesino del Zodíaco", els assassinats del qual s'estenen per tota la bahía de San Francisco i comencen quan apareix morta a trets una parella a Benicia, Califòrnia, al desembre del 1968. Al juny del 1969, a Vallejo, 6 km del primer crim, una segona parella es abatuda a trets també sense motiu aparent, sobrevivint aquesta vegada l'home molt mal ferit. Comença a forjar-se el monstre mediatic quan l'assassí fa una trucada anònima responsabilitzant-se dels dos crims la mateixa nit i posteriorment, a l'agost del mateix any es reben al diari local de Vallejo tres cartes firmades per "Zodiaco", una per cada assassinat.
L'última carta va ser rebuda al 1978, sumant 37 assassinats segons ell i deixant en les cartes 4 criptogrames dels quals 3 encara no han pogut ser resolts. La investigació va ser arxivada sense resultats al 2004 i reoberta al 2007, el l'Assassí del Zodíac mai va ser identificat i segueix en llibertat a l'actualitat.

Acabo recordant-vos que als dos personatges que us he presentat us els podeu trobar per aquests mons de Déu, deuen ser avis molt normals a primera vista, o potser us els heu trobat i no ho sabeu, ja que cap dels dos han estat finalment capturats. Us deixo ja sols desitjant-vos una feliç nit de Halloween a tots.
Krusty

Aquesta nit és Halloween

Com ja sabreu aquesta nit és la nit de Halloween, que literalment vol dir víspera de Tots Sants, nit en que, segons l'origen celta de la celebració, la línia que separa aquest món de l'altre és més fina que cap altre dia, permetent als esperits travessar-la. Es disfressaven per espantar els esperits malignes i celebraven per homenatjar els esperits bons ja que creien que esperits dels dos tipus creuaven la cita línia. Els celtes van endur-se la tradició als Estats Units en la gran migració d'irlandesos pels voltants de 1850, i des d'allà s'ha anat escampant gràcies al cinema i a la tirada en general de la cultura americana.
Doncs aquesta nit, us aconsello posar-vos un parell de pelis de terror per homenatjar la festa, si pot ser en un còmode sofà, a fosques, amb una manteta i unes crispetes de microones,  molt millor.
Us aconsellaria qualsevol part, 'remake' o preqüela d'algunes de les mítiques sagues de por clàssiques, però posats a triar n'he fet una petita selecció al meu gust. Una de les sempre divertides i espectaculars de Malson a Elm Street amb el sempre imaginatiu Freddy Kruegger i els seus acudits, alguna de la típica saga de terror juvenil d'estiu Divendres 13 amb l'emmascarat Jason,  el terror psicològic i angoixant de qualsevol de les Saw o qualsevol de les sempre carregades de bellesa, ensurts i humor de la saga Scream. Apart, hi ha peces que mereixen menció pròpia, com l'esgarrifosa, freda  i explícita Masacre de Texas, la sorprenent i aterridora alhora que curiosa saga del malvat ninot Chucky,  la silenciosa i progressivament inquietant La Resplandor, l'antiquíssima però pertorbadora L'exorcista o la llarguíssima però interessant It amb el seu horrible pallasso. Evidentment, no podem oblidar avui en cap cas la saga pròpiament anomenada Halloween, situada sempre a la nit de la festa en qüestió, amb els seus joves inconscients, l'especialíssima música i l'implacable i silenciós assassí emmascarat.



Jo personalment gaudeixo profundament d'aquests moments en que comences a sentir sorolls estranys i a mirar-te les ombres del passadís de casa amb certa desconfiança. Sobretot quan finalment et poses al llit i tens l'absoluta certesa que mentre estiguis allà ben tapat, res de dolent et pot succeir, com si fós molt més que una simple tela el que et protegeix de l'exterior, per mi és un moment màgic.

Krusty

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Negocis xinesos = deutes hereditaris?

L'altre dia estava fent una canya tranquil·lament a un bar de Les Corts i vaig poder assistir a una situació si més no sorprenent. Va entrar un ciutadà asiàtic, concretament un "xino",  i va preguntar als cambrers de la barra si veíen el bar, així, simple i directe. Li van contestar que no i l'home va marxar.
Lo graciós va ser que seguidament vaig poder sentir com els cambrers se'n reien de que cada setmana venia un xinès diferent a preguntar el mateix, "la próxima semana les digo que sí i les pido un millón de euros" va ser la broma d'un cambrer a l'altre. Jo em vaig quedar absolutament astorat de la normalitat que el fet tenia per ells, i si passava cada setmana també és normal. Això em va encuriosir i vaig estar consultant el tema una mica, segurament molts de vosaltes ja ho sabeu, pero per mi va ser totalment nou i sorprenent el que vaig descobrir.
Tots haureu notat que si primer ciutadans de la Xina tenien només restaurants xinesos, posteriorment van passar a tenir bars, granges, tot a 1 euro i últimament perruqueríes, algunes de fet eren més que això, pero aquesta ja és una altra història. Segons he llegit sembla ser que l'avantatge que té aquest col·lectiu, i el motiu per el qual cada vegada son propietaris de més negocis, és que la màfia xinesa els ofereix la possibilitat d'obtenir préstecs a retornar en molts i molts anys, i això és el que els permetria afrontar la compra de pràcticament qualsevol negoci. Si a més poden viure també al local en qüestió, faciliten accés i ús dels seus corresponents magatzems quan la màfia ho requereix, i tenen fills que puguin seguir el negoci i continuar pagant el préstec, tot els anirà bé en el nostre país.

De ser cert, em sembla una forma de vida alhora cruel pels descendents, obligats a perpetuar el negoci i l'esclavatge dels pares i traspassar-lo en la majoria d'ocasions també als seus fills, i injusta per la resta de nosaltres, que no podem accedir al crèdit per la falta absoluta de col·laboració i comprensió dels bancs. Això sí, s'ha de reconèxer que el sistema està ben muntat i funciona, és per això que cada dia hi ha més negocis regentats per xinesos i cada dia n'hi haurà més. Ara, la pregunta o prec que jo faria és, realment cal mantenir els antics noms dels negocis, per posar uns exemples, com "Peluquería La Juani" o "Pulperia Gallega Antonio" o "Carlos' Bar"?

Krusty

Ciutadans dretans nus de nou

Si heu tingut l'ocasió de presenciar el nou anunci de Ciutadans, partit dirigit en la distència pel català més anticatalà de tots, Albert Boadella, de cara a les eleccions del 28 de novembre, espero que us hagi agafat ben menjats, perque amb l'estómac vuit us deixarà ben remoguts.
El lema és "rebélate" i es basa en diferents persones que recordant la campanya de Ciutadans de fa quatre anys on Albert Riera apareixia comlpetament nu, decideixen despullarse per llençar-se al carrer on es van aplegant tots darrere el líder de Ciutadans que aquesta vegada, amb molt bon criteri, va vestit amb americana, corbata i pantalons. No cal dir que els colectius representats en l'anunci estan clarament triats de forma molt premeditada, són per exmople un aturat, una dona policia a la que li han retallat el sou, un botiguer que ha estat multat per rotular en castellà i d'altres desafortunats.
Què voleu que us digui, a mi m'agrada aquest Albert Rivera, em cau be, tot i que desprecio tot i cadascún dels seus pensaments i propostes, el trobo un tio educat i fortament racional encara que marcadament populista i demagog.
El que m'agrada i molt de Ciutadans però és que per fi el maleït PPde Catalunya tingui alguna competència real alhora d'aglutinar el vot de la Catalunya anti-catalana, que odia el català i que rebutja tot el que soni a millores socials pels més desfavorits. Com deia Juli Cèsar, "Divide et vinces", en castellano "Divide y vencerás".

Krusty

divendres, 29 d’octubre del 2010

Museu del Barça, ara Barça Experience

El cap de setmana vaig fer la meva primera visita al museu més vist de Catalunya, antigament anomenat museu Josep Lluís Núñez i recentment renombrat "Barça Experience". Realment haig de reconèixer que em va impressionar tot el muntatge, sempre amb la gràcia afegida de poder visitar també el Camp Nou per dins.
Hi va haver coses però que em van impactar més que d'altres, per exemple la petita capella que hi ha al túnel per on surten els jugadors al camp amb una reproducció de La Moreneta, o les pantalles al vestuari visitant amb imatges dels jugadors visitants més importants que han passat per les instal·lacions, com posades per intimidar l'equip rival, o descobrir que un president del Barça, Sunyol, va morir afusellat o que Joan Gamper va suicidar-se als 52 anys. Ara, el millor de tot les taules interactives on un pot veure tota la història del Barça en imatges o vídeos de forma fàcil i intuïtiva, i el show dedicat al Barça de les sis copes, de llàgrima.
També haig de comentar però que vaig veure alguns detalls que xocaven una mica, el més exagerat era tot un taulell que homenatjava Els millors anys de la nostra història, literalment datat 2003-2010, que per pura casualitat coincideix amb el temps de mandat del ara presidenciable a la Generalitat Joan Laporta, que alhora és qui ha fet la remodelació del museu. 
No puc evitar trobar un pel lletja i excessiva la autocomplaènça que respira el nou museu, em recorda al "Valle de los caídos" per la falta absoluta de modèstia i l'intent de marxar deixant la història escrita pels vencedors, sempre mantenint les distàncies. El barça de les sis copes és el millor Barça de la història, d'aixiò no hi ha cap dubte, però no el Barça dels anys 2003-2010, això segur que no. Tinguem tots plegats una mica més de respecte i memòria per una història centenària plena d'esforç i superació per part de molts individus que han col·laborat a fer que el Barça hagi estat i pugui seguir sent més que un club.

Krusty

Berlusconi, política a la italiana

He llegit avui amb total espant que la majoria dels italians s'identifiquen amb Silvio Berlusconi i aquest seria propablement el motiu per el qual fa 16 anys que el voten tants, conclusió a la que arriba Beppe Severgnini en el seu nou llibre sobre il cavaliere.
D'entrada l'afirmació és sorprenent i xocant, però un cop analitzat el cas amb calma, no sembla una idea tant descabellada, segons l'escriptor "Se nos parece, es uno de nosotros", "Berlusconi quiere a los hijos, habla de su mamá, entiende de fútbol, sabe ganar dinero, le gustan las casas nuevas, detesta las reglas, cuenta chistes, dice palabrotas, adora a las mujeres, las fiestas y la buena compañía". Si sumem aquesta normalitat amb el fet de ser un home que s'ha fet a si mateix, supervivent, que sap vendre el que li interessa, amb fama de seductor i triomfador. Segons l'escriptor és l'italià que tots voldrien ser o són ja en el fons, i per això encara el voten, evidentment sumat a la falta d'una alternativa clara.
Si ho entenc bé, l'escriptor bàsicament ve a dir que l'inexplicable fenomen de permanència d'un personatge tant peculiar com Berlusconi a la política italiana es deu a la pròpia peculiaritat de la societat d'aquell país. Que s'identifiquen amb ell, vaja, que el voten per que molts són com ell. Deu n'hi do, quins collons, sí senyor.
És cert que aquest tipus de personatges sempre tenen seguidors i en tenim clars exemples tant a Espanya, amb Jesús Gil i el seu partit, el GIL, que va treure representació parlamentària, com a França amb el senyor Sarkozy que també em sembla aquest tipus de personatge prepotent, o més a prop potser en Joan Laporta, personatge carismàtic, lleugerament esbojarrat però sobretot triomfador. 
Pensant-hi una mica, potser sí que m'agradaria ser en Jan, potser sí que m'hi identifico, celebrant èxits al Luz de gas tot xop cava i fumant-me un bon habà envoltat de pilotes i noies maques, que no de noies maques en pilotes. Veurem aviat quants catalans s'identifiquen amb ell i el voten, jo per ara sóc un indecís, però no m'agrada que "m'enbauquin" i m'estic posant com un bacó, veurem.

Krusty

dijous, 28 d’octubre del 2010

Sanchez Dragó + Albert Boadella + Esperanza Aguirre = criminals

L'escàndol va saltar a tota la premsa aquest dimarts, quan es va saber que Sanchez Dragó, en el seu últim llibre, publicat fa un parell de mesos i ignorat fins ara per tothom, narrava com havia tingut relacions sexuals amb dues nenes japoneses de 13 anys a Tokio al 1967.
La noticia impacta més encara un cop es veu que el llibre, presentat amb l'eslògan "Dios los cría… y ellos hablan de sexo, drogas, España, corrupción…" es basa en converses entre el propi Sanchez Dragó i l'infame català anti catalanista Albert Boadella. Com era d'esperar, el mateix dia el comitè d'empresa de Telemadrid junt amb els sindicats principals van emetre un comunicat exigint a la direcció de la cadena estatal que despatxés tal animal que gosava presumir d'aquest tipus d'actes altament immorals.
Sanchez Dragó narra l'encontre a Boadella per que segons ell "el crimen ya ha prescrito", y qualifica les nenes en qüestió de "zorrillas" i "putas" per acabar rematant amb "las delincuentes eran ellas". Quan el lector està en shock i sense respiració, al límit del desmai, el senyor Boeadella afegeix a l'anècdota amb tota serietat que "es una suerte que existan buenas personas como tú que prueban esas cosas, las explican, y así no es necesario sufrirlas directamente". In-cre-i-ble.
Però si aqui encara no heu perdut el coneixement o us heu encès en ràbia, us diré que avui dijous, ha sortit en defensa del pobre Sanchez Dragó ni més ni menys que Esperanza Aguirre, per acabar d'afegir un toc final de surrealisme disculpant-lo amb la frase "la historia de la literatura esta plagada de relatos, de actos absolutamente reprobables".

Afegiria algun comentari graciós però em costa molt exagerar o fer broma encara més d'una sèrie de coses que ja són absolutament absurdes i exagerades per sí mateixes, així que no més puc dir per remarcar tota la barbarie que el Sr. Dragó treballa per una televisió públic que paguem tots, el Sr. Boadella és el fundador de Ciutadans, partit amb 3 escons al Parlament de Catalunya i la Sra. Aguirre és la presidenta de la Comunidad de Madrid.

Krusty

Avatar continua

Avui ha sortit la notícia de que hi haurà una segona part de la pel·lícula Avatar al 2014 i també una tercera al 2015. No em sorprèn tenint en conta que Avatar és la pel·lícula amb més recaptació de la història del cinema, amb aproximadamemt 2.800 milions de dolars, uns 2.032 milions d'euros, que no son tants si un pensa que va costar aproximadament uns 310 milions de dòlars de realitzar, més 150 que es van invertir posteriorment en marketing per assegurar el seu èxit a nivell mundial.
El director d'Avatar, James Cameron, director de clàssics com Terminator, Aliens i Titanic, escriurà els guions durant el 2011 per començar a rodar al 2012, possiblement les dues seqüèles de forma simultània! Ja comencem malament si volem evitar caure en el tòpic de fer segones i terceres parts de poca qualitat i quan abans millor per guanyar uns calerons aprofitant l'empenta de la primera pel·lícula.
A mi Avatar em va impactar tant pels colors, com per la creació d'un món propi, com per la història, però haig de reconèixer també que era la primera vegada que assistia al cinema en 3D i potser això em va influir. Personalment soc de les poques persones que conec que considera Avatar una pel·licula absolutament espectacular en pràcticament tots els sentits, tampoc el jurat dels Oscars de l'any passat va semblar estar d'acord amb mi, amb lo qual no tinc tant clar que les seqüeles tinguin l'èxit assegurat abans d'estrenar-se com semblen considerar la gent de Fox Filmed Entertainment.
Esperarem a veure què passa, però no cal ser molt llest per intuir que si per fer la primera varen caldre deu anys de feina, una segona i una tercera part fetes en tres i quatre anys respectivament i de forma simultània responen més al criteri econòmic d'aprofitament i rendibilització de tot un món virtual que ja esta dissenyat, modelat, creat i digitalitzat que no pas a la demanda del públic o a les aspiracions artístiques del director. Per tant i tenint en conta als preus que esta el cinema, crec que per aquestes, com es diu habitualment, m'esperaré als DVDs.

Krusty

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Terminator president dels USA?

Segons una bibliografia publicada per Ian Halperin (que també n'ha publicat d'altres famosos com Michael Jackson o Celine Dion) l'Arnold Schwarzenegger té previst de presentar-se com a candidat a president dels Estats Units al 2012, acompanyat com a segon pel carismàtic Michael Bloomberg, alcalde de Nova York.
Es una llàstima perquè alguns estèvem desitjant poder-lo tornar a veure a les pantalles de cinema a partir del 2 de novembre quan acabi el segon i últim mandat com a governador de Califòrnia, i sobretot abans que no sigui massa tard, i és que l'home-bèstia ja té actualment 63 anys!
I és que no és una idea descabellada, aquest austríac ha fet mol camí des de la Muscle Beach de Los Àngeles, ha estat Mr. Univers, s'ha confirmat com a una de les grans estrelles de Hollywood dels 90, s'ha casat amb una Kennedy i ha estat governador de Califòrnia, un dels esat més rics dels Estats Units. No és absurd pensar que aconsegueixi canviar la constitució americana per permetre que un no-nascut als EE.UU. pugui ser president i després guanyar unes eleccions a la presidència, coses més rares s'han vist, sinó recordeu a l'infame George W. Bush.
A finals d'abril d'aquest any l'Arnold va assistir al show de Jay Leno on va deixar clar que les seves aspiracions polítiques encara no han acabat quan en Leno li va preguntar si es presentaria a president si fos legalment possible i ell va respondre que "sense cap dubte".
 Així que ja veurem com acaba aquest 'gag', però a mi no em semblaria totalment hipòcrita que després de tenir com a president un inculte i alcohòlic nen mimat com el Bush fill ara es rasguessin les vestidures davant la possibilitat de tenir de president un 'cachas' austríac que ha trionfat al cinema i governat califòrnia amb consens i polítiques centristes i medioambientals.

Krusty

Arranca la NBA més emocionant

Ahir a la nit va arrancar la NBA per molts considerada la més emocionants des de fa anys. Això es deu als interessants moviments de jugadors que hi ha hagut aquest estiu, el més destacat òbviament el de la gran estrella Lebron James, que s'ajunta a Miami Heat amb Dwane Wade i Chris Bosh, previa rebaixa de sou dels tres, formant un trio de col·legues tant absolutament espectacular com misteriós en quant a rendiment i entesa.
Per la seva banda, els finalistes de l'any passat, els veterans Boston Celtics, han reforçat el seu estelar trio Ray Allen, Kevin Garnett i Paul Pierce amb el mític Shaquille O'Neal com a pivot, debutant aquesta matinada amb victòria per 88 a 80 davant els mencionats Miami Heat en el partit més espectacular d'aquesta primera jornada a pesar dels 31 punts, 4 rebots i 3 assistències de "King" James.
Finalment els L.A.Lakers del nostre apreciat Pau Gasol i el super-crack Kobe Bryant també han debutat amb victòria 112 a 110 contra els Houston Rockets del gegant xinès Yao Ming, amb 29 punts i 11 rebots del català i 27 punts i 7 assistències de l'estrella americana.
Espero aquest any poder veure algun partit més en obert de la millor lliga de bàsquet del món que la temporada passada, i gaudir de l'esportista català més internacional del moment, tot i esperant que algun dia torni a casa, a la seva terra, i ens dóni també a nosaltres, la seva gent, alguna alegria, encara que li haguem de pagar el que li paguen allà o més, em temo molt que sinó no vindrà pas.

Krusty

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Dia de dol, ha mort "el Pulpo Pol"

Companys, sé que estareu d'acord amb mi en que avui és un dia negre i dramàtic a la història d'Espanya, per sort nosaltes tenim la inmensa sort de viure a Catalunya, així que ni cas, aquí el drama és avui la mort del Sr. Encarregat, mític personatge amb vata blava del programa Filiprim, autor de la frase "això és Hollywood, però de butxaca, caca de la vaca", des d'aqui et recordem.
Tot i així no me'n puc estar de comentar la tragèdia espanyola, que sí em permet fer-no mofa. Ha mort avui a Alemanya amb dos anys d'edat l'afamat pop que era capaç de predir el futur, el mundialment conegut com a Pop Paul, "el Pulpo Pol" per les espanyes.
Nascut al 2008 a Anglaterra, va ser usat per a predir els resultat de la selecció alemanya de futbol tant a l'Eurocopa del 2008 com en el Mundial del 2010, on va encertar els 8 aparellaments de partits pels quals se li va preguntar, convertint-se en un inesperat heroi al país veí degut a l'encertada predicció de la victòria d'Espanya al Mundial. Els empleats d'on residia, el Sea World Centre de la ciutat d'Oberhausen, han lluit avui braçalets negres, no és broma.
Efectivament, en Pulpo Paul és mort, però no podem oblidar el Mundial 2010, no podem oblidar-lo per que estem veient cap de setmana rere cap de setmana com els nostres jugadors del Barça estan pagant l'esforç físic realitzat durant l'estiu així com la falta de descans per haver jugat amb La Roja. Així que simplement em queda preguntar-me qui es menjarà el plat de "Pulpo Paul a la gallega" més car del món i desitjar que li senti tant bé com el Mundial ha sentat a les cames dels cracks blaugrana.

Krusty

Reugenio al Teatre Condal del Paral·lel

Ahir vaig tenir el gust d'assistir al Teatre Condal a veure Reugenio, l'únic imitador del clàssic Eugenio autoritzat i recolzat per la pròpia família del mite del humor, i puc dir que és exacte al original.
El teatre certament és enorme, potser massa i tot per l'espectacle en qüestió, per tant es casi impossible omplir-lo, però el show en sí esta força bé. Té tota la gràcia de l'autèntic Eugenio, mort ara fa 7 anys, però sense deixar de ser en cap moment un homenatge alhora que una imitació. Són acudits de tota la vida que increïblement mantenen intacte la seva gràcia.
Dona gust trobar humor d'estil antic, sense autèntica mala fe ni odi, i també és nostàlgica l'actitud xulesca i desafiant del personatge, actitud característica que va morir alhora que l'Eugenio, la pesseta i els "progres". No us perdeu aquest clàssic renovat, hi podeu anar fins al 16 de novembre i jo crec que val la pena pels que com jo recorden l'Eugenio tot i que era més de l'època dels nostres pares. Són 18 euritos si no teniu cap descompte, que tampoc és tant avui en dia.

L'únic cosa que us haig d'avisar és que no hi aneu gaire carregats de coses per que s'ha de dir que l'espai entre cadires del Condal és just fins hi tot per posar-hi les pròpies cames, de fet tampoc és aconsellable a gent massa alta per el mateix motiu. Resumint, si sou uns "puretas" nostàlgics de mitja o baixa estatura i sense masses possessions al damunt aquest és el vostre espectacle.

Krusty

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Introducció d'enquestes al bloc!!

He decidit introduir una novetat al bloc, l'enquesta. La idea no és només afegir el "gadget" i punt, sinó que la gràcia està en fer una enquesta diferent cada dues setmanes i el divendres de la segona setmana treure'n les conclusions pertinents en l'article de les 14:00, així aconseguirem una mica més d'interacció real entre els lectors i el propi bloc alhora que serà una mica més participatiu.
Evidentment he de fugir de temes d'actualitat, ja que dues setmanes son molts dies, pero crec que esta be donar temps a que hi hagi una quantitat de respostes una mica significativa, per no trobar-me per exemple amb "1 vot a favor del si i 1 vot a favor del no", que seria limitat per determinar que hi ha un equilibri entre les dues opinions entre els lectors. I de fet tampoc us preocupeu per la representativitat de la mostra, ja que no és pas la meva intenció copsar l'opinió mitjana de la societat catalana sinó que vull que quedi clara l'opinió dels lectors del bloc, que es la que compta.

Per començar he pensat que com a primera enquesta estaria bé sondejar les intencions, ganes, posibilitats o opcions que teniu d'anar a votar en les eleccions a la Generalitat de Catalunya del 28 de novembre.

Finalment, simplement us animo a votar en les enquestes bisetmanals de forma regular i sincera, o no, com vulgueu.

Krusty

La mort del Top Secret: Wikileaks

Per segona vegada hem pogut assistir a la publicació de centenars de 391.000 documents secrets del Pentàgon referents a les Guerra d'Irak per part de Wikileaks, la web i ONG de Julian Assange, un australià de 39 anys que està en constantment "en paradero desconocido" i només apareix per anunciar aquest tipus de massives publicacions escandaloses.
Aquesta vegada, el material filtrat va ser entregat prèviament a The Guardian, el New York Times, Al.jazeera, Der Spiegel i Le Monde per que tinguéssin temps a analitzar els milers de documents i publicar tots alhora les seves conclusions al dia que Wikileaks penjava un agran base de dades de consulta pública a la web amb tots els documents.
Wikileaks consta de 40 treballadors voluntaris i 800 col·laboradors liderats pel Sr. Asasnge, del que es rumoreja que ja era un "hacker" molt avantatjat a la seva època d'estudiant i segurament sigui per aquesta via que aconsegueix la documentació que posteriorment publica. Ha viscut últimament a Londres, Berlin , Reykjavic i Estocolm, on el govern suec li ha denegat recentment la pròrroga del permís de treball i residència cedint a evidents pressions externes. El divendres va aparèixer a Londres per presentar aquesta nova publicació de documents apel·lant a la frase: "la primera víctima d'una guerra és la veritat".

El més impactant de tot plegat és assistir a la impotència dels Estats Units davant d'aquestes agressions a la seva seguretat, estan indefensos, exposats i en xoc, es limiten a queixar-se, dedicar centenars de persones a investigar com és possible que els hagi passat això i buscar responsables als que acusar. En cap moment s'han preguntat encara per la falta absoluta de moral demostrada en el contingut de la documentació, no volen saber com és possible que de 109.000 morts en aquella guerra 66.000 fossin civils, no volen saber per que s'ha permès la tortura i els abusos per part de soldats americans, el que volen saber és com s'ha filtrat la informació.

Krusty

diumenge, 24 d’octubre del 2010

"Macro-evento" visita papal a BCN

Doncs sí senyors, en Benedicto XVI ve a consagrar la Sagrada Família, ens importa? Doncs no.
La visita papal prevista pel diumenge 7 de nevembre ha estat qualificada per l'església com l'esdeveniment més important a Barcelona després dels Jocs Olímpics de 1992, obviant de forma ofensiva el Fòrum de les cultures, la final de la Champions entre Manchester United i Bayern de Munich, els 3 concerts de Bruce Springsteen, el Barsa-Lakers de fa poc, la Feria d'Abril de cada any, i mil coses més de molta més importància que la visita d'aquest home, que predica l'austeritat alhora que exerceix de líder d'una de les 'empreses' més riques del món.
El pressupost de la visita es de 700.000 euros que es pagaran amb donatius d'institucions i particulars, però falta afegir-hi tots els costos derivats que suportaran Ajuntament i Generalitat. Pensareu que són molts calers, però és que tenen previst d'acordonar 11 "manzanas" de l'Eixample dels voltants del temple afectant a 5.347 edificis i posaran 45 pantalles a l'interior del temple i 22 a l'exterior per que les 42.500 persones que veuran la cerimònia asseguts no es perdin detall. Tot això gestionat per 1.800 voluntaris i 300 sacerdots, tot culminat amb un moment clímax induït per més de 40.000 òsties!

En tota aquesta història, ningú parla de les verdaderes víctimes de la visita del papa, els que en patiran les conseqüències en les seves pròpies carns, els autèntics damnificats, em refereixo evidentment als centenars de japonesos que tenen previst visitar la Sagrada Família aquell dia i es trobaran que no hi poden accedir. És a ells i al seu país que el temple deu gran part de la seva fama i reconeixement a nivell mundial. No vull pensar en els pobres japonesos que tornin a casa de visitar Barcelona sense les tres-centes fotografies de rigor de la Sagrada Família desde tots els angles imaginables, ni ells mateixos sabran de quina ciutat es tracta quan passin les diapositives als amics.

Krusty

Buried (Enterrado) - mai al Bosque

Aquest dijous vaig anar al cinema Bosque a veure Buried (Enterrado), la famosa pel·lícula de Rodrigo Cortés de 90 minuts a temps real que es basa en principi en un actor dins un taüt enterrat, un encenedor i un mòbil sense bateria.
Haig de dir que la pel·lícula em va agradar força, té més temàtica del que m'esperava, vull dir que no només es basa en que el protagonista esta enterrat i vol sortir, en absolut, hi ha angoixa, thriller i història. Cal destacar la interpretació de Ryan Reynolds, l'haureu vist per exemple a La Proposición amb Sandra Bullock, que aconsegueix transmetre la angoixant i claustrofòbica sensació d'estar enterrat en vida. Com a curiositat us diré que aquest actor és la parella actual de la sensual Scarlett Johansson.
Dit això, vull puntualitzar que així com us recomano anar a veure la pel·lícula si no sou donats a l'aprensió, us desaconsello profundament anar a veure-la al Bosque Multicines, ja que per l'especial foscor de la pel·lícula i la sala on l'han ubicat, us trobareu com les llums de l'escala central de la sala il·luminen la pantalla com si d'un intent d'evitar que us fiqueu en la pel·lícula es tractés. 

Em demostra que cap responsable del cinema s'ha assegut a mirar la pel·lícula en la desafortunada Sala 3, cosa que m'entristeix profundament ja que denota el caràcter purament comercial al que han arribat els "multicines" a la nostra societat, robant les sales de cinema de les mans dels apassionats del setè art per posar-les en mans de simples gestors amb criteris estrictament econòmics.

Krusty

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Doble ració de Beyoncé

M'he quedat al·lucinat avui quan he llegit que la cantant Beyoncé  Knowles va ser vista i fotografiada a dos llocs diferents de Viena, Àustria, el mateix dia, divendres, i a la mateixa hora, poc abans del multitudinari concert que va oferir en aquesta ciutat.
S'ha revelat posteriorment que l'artista no es trobava amb ànims de fer la visita estipulada per agenda oficial al Museu Albertina del centre de Viena i va decidir d'enviar-hi una doble, que va ser rebuda amb tots els honors pel director de la institució. Mentrestant la Beyoncé 'original', recentment valorada per Forbes com la novena dona més influent del mon actualment, recorria la zona de botigues de la ciutat deixant-se fotografiar i signant autògrafs. En paraules d'avui de la portaveu del museu Verena Dahlitz, quan s'ha sabut la notícia, "ya ayer tuvimos una leve duda, pero no estabamos seguros", "por la cara, podria haber sido ella". Rematat amb un inevitable i plenament justificat "creemos que es una desfachatez".
Em sembla perfecte per part d'ella, la pregunta és si al vespre va cantar o també va decidir que 'passava'. Si pot colar un doble en una recepció oficial, em costa molt creure que no ho hagi fet ja en algun concert, on les possibilitats de ser descoberta són molt inferiors que en un cara a cara.

Jo personalment estic pensant en buscar-me un doble per segons quin tipus d'activitats, per exemple per anar als concerts de la Beyoncé, així m'estalvio hores de cura, empentes, incomoditats i crits per acabar veient al escenari algú que probablement no sigui ella, i que encara que ho fos, tampoc m'interessaria.

Krusty

Més aprop de la independència

Em van saltar llàgrimes d'orgull el divendres quan vaig sentir al President de la Federació Asturiana de Futbol, Maximino Martínez, qualificar a l'entrenador del Barça Josep Guardiola de "prácticamente extranjero" per ser "catalán".Aquest tipus de mostres de suport son les que necessitem de l'Espanya plural i comprensiva alhora de solidaritzar-se amb a les nostres aspiracions independentistes. 
El tema en qüestió era el fet que tant l'entrenador del Madrid com el del Barça es van negar a priori a permetre a cap dels seus jugadors 'campeones del mundo' a anar a recollir el Premio Príncipe de Asturias en nom de La Roja. Segons el dirigent asturià, "Mourinho es de Portugal y Guardiola es catalán, asi que igual no deben saber la que significan los Premios Príncipe de Asturias. Son dos entrenadores prácticamente extranjeros". Gallina de piel.
I quan semblava que la polèmica quedaria aquí degut a que el Barça finalment va enviar a Xavi a recollir el fotut premi, prèvia trucadeta de la Casa Reial a Sandro Rossell per fer-lo passar per l'aro, va aparèixer Josep Guardiola. En Pep, preguntat per la frase de la polèmica, i un cop més creant escola, va contestar: "Las parabras se definen por sí mismas. Sin comentarios. Podemos coger algo buena de todos, de bascos, de gallegos... Entre todos podemos ser mucho más ricos. Si dicen esto es que no hemos entendido nada."

Em sembla increïble la sort que tenim els barcelonistes amb l'entrenador del primer equip de futbol, però no pels seus mètodes de treball, visió del joc, implicació amb el club o èxits esportius, sinó per la seva immensa dimensió personal, que traspassa els límits del món futbol per convertir-se en una filosofia de vida, i projecta el Barça  i el nostre país molt més enllà de l'àmbit esportiu. De la mà d'aquesta naturalitat i convicció arribarem de segur algun dia a la independència, per ara ja sabem que a Astúries hi tenim un aliat.

Krusty

divendres, 22 d’octubre del 2010

Johansson, Mas, Iguartiburu

Ja sabem que com més s'apropin les eleccions, anirem assistint progressivament des de la barrera l'augment exponencial dels despropòsits per part de la classe política catalana. Després del Duran, aquesta vegada ha estat el senyor Mas el que mereix un comentari.
Resulta que l'Artur Mas va acudir a la gala Botó-Mango Fashion Awards amb tant mala sort que al sopar posterior, a la Sala Oval del Palau Nacional, d'entre més de 350 convidats a l'home el van posar assegut entre la mitica presentadora de Corazón Corazón, Anne Igartiburu, i la 'hollywodiense' Scarlett Johansson, de Vicky, Cristina, Barcelona. Tot sigui per la mare pàtria catalana.
Doncs evidentment el candidat a president, i seductor per excel·lència a estones lliures, no se'n va poder estar d'alliçonar la Scarlett Johansson sobre el panorama polític actual del país, tema que devia interessar profúndament a l'actriu. I aquí ja s'estava gestant el titular de la nit, que òbviament va caure finalment en el moment d'acomiadar-se: "Si vuelves por aqui y soy el 'Governor" de Catalunya, llámame".
 Espectacular, no crec es que pugui afegir massa més a aquest descontrol que suposa la pre-campanya. Simplement acomodar-se al sofà amb unes crispetes i un got d'aigua gelada, i contemplar l'espectacle, a veure qui la diu més grossa.

Krusty

Catalunya és líder a Europa en puticlubs!

Ahir va obrir les seves portes a tres kilòmetres de La Jonquera el club 'Paradise', el prostíbul més gran d'Europa, amb una inversió superior als tres milions d'euros i propietat d'un tal José Moreno, empresari de Granada de 60 anys i que ja té tres locals més.
A pesar dels esforços de l'Ajuntament, els Mossos d'esquadra i els veïns, que varem portar el cas als tribunals al·legant possibles problemes de "seguretat i ordre públic", el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va donar el permís por operar al 'Paradise' després de cinc anys d'àrdua lluita legal. Estem parlant de 2.700 metes quadrats, 160 dones, 80 habitacions, un nombre indeterminat de suites amb jacuzzi, 50 empleats i 15 guardes de seguretat amb un aforament per a 558 clients, és a dir, una obra faraònica.
La clau del negoci esta en que a França esta totalment prohibida la prostitució tant de carretera com en local, és per això que els mitjans de la Catalunya Nord s'han fet ampli ressò de la notícia i explica també el fet que entre la Jonquera i França, apart del nou 'Paradise' ja hi hagués previament el Dallas i el Madam's, que tenen habitualment un 95% de clientela del país veí.
Dóna gust veure que en èpoques de crisi hi ha negocis que no fallen, i si un es dedica a un d'aquests negocis, certament les crisis són els moments ideals per invertir i expandir-se, això sí, en aquest cas no puc evitar sentir que la pobre gent de La Jonquera, apart de putejats posen el llit, literalment. Si els francesos necessiten tantes prostitutes, doncs que protestin al seu govern per aconseguir que les legalitzin allà, nosaltres no tenim per que ser víctimes ni testimonis dels seus vicis. I respecte a que dóna negoci a la zona, he de dir que no estic d'acord, ja que gran part dels calers anirà als macarrons de torn i la resta a paisos de l'est per que s'alimentin els fills i familiars de les 160 treballadores. Així que no sé pas què hi guanya la gent de La Jonquera apart de mala fama.

Krusty

dijous, 21 d’octubre del 2010

Duran i Lleida for president

Vaig veure l'altre dia, en un dels molts zapping que hi ha, una entrevista de la Thais Villas, germana del Santi Villas de 'Les Mil i una', a Josep Antoni Duran i Lleida en la secció Cañas y Barra del programa El Intermedio a La Sexta. No sé si us ha arribat la notícia o no, però realment és espectacular.
Com a precedent haig de dir que l'entrevista en qüestió es realitzava en un bar de tapes, asseguts els dos en tamborets a la barra i en un ambient distès com acostumen a ser aquestes entrevistes. Tot va transcórrer normalment mentre ella li preguntava diverses qüestions al calbíssim polític d'Unió. En un atac de sinceritat el polític va reconèixer que de jove "bebía muchos cubatas" i havia estat "un ligón" i seguidament van fer un joc on qui tragués la carta més alta podia preguntar a l'altre el que fos, Duran i Lleida va guanyar i es va destapar amb la pregunta: "Llevas sujetador?"
Em va semblar absolutament genial, a un tio com el Duran, d'una solvència contrastada, serietat absoluta i ferma condició moral, li faltava algo com això per fer un pas més endavant i allunyar-se, a nivell mediàtic, del clixé d'Unió Democràtica i el seu extremisme religiós.

Així que ja veieu, estem en pre-campanya i tot s'hi val, fins hi tot anar a l'infern. Si voleu saber com va acabar l'anècdota, encara que no té major importància, us diré que ella, que no es talla un pel, va contestar-li "Sí, monísimo. Es de satén, azul cielo. Quiere verlo?"

Krusty

'Marea roja' corrosiva i verinosa

Tots pensareu que aquest article va sobre la selecció espanyola, però no, gràcies a Déu per ara no han guanyat res més, per tant no hi ha excusa per que tota la claca feixista reprimida de Catalunya surti al carrer amb la 'rojigualda' a la mà per segona vegada aquest any.
Em refereixo a la marea vermella de fang tòxic que es va originar pel trencament d'una bassa de residus de la fabricació d'alumini en una empresa a 160 km de Budapest, Hongria, el 4 d'octubre i que ara avança pel riu Danubi cap a Romania. Deixa enrere 9 morts i 150 ferits, però el més preocupant es que els 800 evacuats de Kolontár i els 500 de Devecser, els dos pobles més afectats, ja estan tornant a casa seguint els consells del seu govern que ha estat acusat de "irresponsable" per part de la OMS (Organització Mundial de la Salut) i que ignora els avisos d'aquesta que recomanen insistentment l'ús permanent de mascareta, ulleres protectores i botes de goma a tota persona que s'endinsi en territori afectat. Segons un dels seus experts "Deberíamos tener el valor de decir que es imposible vivir en esas dos localidades"
Com sempre, el més indignant d'aquesta història es refereix als responsables d'aquesta catàstrofe, el president de l'empresa, un tal Zoltán Bakonyi, va ser arrestat per negligència i alliberat posteriorment per falta de proves, i l'empresa va reobrir normalment el dia 15 d'octubre amb el permís del govern del país, només 11 dies després del desastre. Es maco veure com hi ha coses que no convien mai, per exemple la impunitat absoluta dels empresaris adinerats alhora de fer-se responsables de catàstrofes ecològiques, sempre amb la cobertura interessada del bovern de torn.

Krusty

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Mor el "Boy" de les pel·lícules de Tarzan

No sé a vosaltres, pero a mí notícies com aquesta em fan sentir vell, resulta que va morir divendres passat l'actor que feia de "Boy" a les mítiques pel·lícules de Tarzan, un tal Johnny Sheffield, a l'edat de 79 anys.
Us repto a trobar algú que pugui afirmar amb convenciment que mai ha intentat reproduir el famós crit de Tarzan al menys en una ocasió en la seva vida, si el trobeu, jo diria que el més probable és que ho hagi fet però ja no ho recordi o que simplement no tingui 'pebrots' de reconèixer que ho ha intentat. Evidentment em refereixo a algú d'una certa edat, clar, dono per fet que les generacions Power Rangers, Pokemon, Shin-chan i coses rares d'aquestes no saben qui és Tarzan ni els hi importa, i per tant encara menys qui era Boy, al que avui recordem breument.
Jo per part meva, recordo perfectament aquelles mítiques pel·lícules de tarda, amb el Tarzan, la Jane, la mona Chita i el Boy, el qual va apareixen en vuit pel·lícules de l'interminable saga al ser escollit quan tenia 7 anys en un càsting de més de 300 candidats.

Demostrant que la vida és, o em fem sempre, un acudit, cal destacar que va morir per causa d'una caiguda quan s'havia enfilat a una escala per podar una palmera, en declaracions de la seva dona, "va ser un noi de la jungla fins al final", sense paraules.

Krusty

Novena vaga general a França

M'he quedat astorat quan he sentit que a França estaven fent la novena vaga general en protesta de l'augment de l'edat de la jubilació. Novena!
Osti si n'hem d'aprendre d'aquests francesos, i és que segons les enquestes, el 71% dels francesos dóna suport a les protestes, hi ha previstes per avui 266 manifestacions, 2.500 benzineres estan bloquejades, s'han anul·lat 146 vols des d'Espanya degut a la vaga, 379 instituts estan afectats i no es publiquen diaris, i parlem d'allargar l'edat de jubilació dels 60 als 62 anys! Aquí es parla de passar dels 65 als 67 i no tenim ni la unitat, ni la força ni la responsabilitat per queixar-nos de forma visible. Quina vergonya.
Parlant amb un company francès ens deia que les protestes varen començar simplement com una queixa contra les impopulars mesures que vol imposar el govern de Sarkozy i que progressivament s'han anat convertint en massives mostres de rebuig cap al propi president i les seves polítiques de retallar drets socials adquirits amb molt d'esforç alhora que raspalla i facilita les coses als que més tenen.

El que més greu em sap és pensar que el dia de demà, quan els meus fills em preguntin per que les condicions laborals que tenen son absolutament cruels i miserables respecta a la resta d'Europa, només podré respondre que és per que la generació dels seus pares estava més preocupada per cobrar un trist dia de sou més que no pas per lluitar per fer un país millor pel dia de demà.

Krusty

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Festival de cinema Sitges 2010 - Mother's day + I saw the devil + Detective Dee and the phantom flame

Aquest dissabte nit vaig assistir al Auditori, al Melià de Sitges al marató cloenda del Festival i vaig poder veure Mother's Day, I saw the devil i Detective Dee and The Mystery of Phantom Flame.

De Mother's day, del director de Saw, és obligatori destacar la presencia de la Rebecca de Mornay, que fins-hi tot estava a Sitges i vaig poder veure personalment a molt poca distància, que fa una bona interpretació d'una mare racional pero alhora profundament desequilibrada. I saw the devil, película koreana amb el protagonista de la guanyadora del festival al 2008 Old Boy, es una història de venjança que impacta per la violència explícita i el seu ritme lent. Detective Dee and The Mystery of Phantom Flame em va sorprendre, pel·lícula de samurais al estil de Sherlock Holmes i amb els efectes de Tigre y dragón, això sí, llarga, molt llarga.
El millor però del marató va ser el tema horari, se suposava que començava a la una i quart pero varem entrar al Auditori a les dues passades per un marató de tres pel·lícules que semblaven triades expressament, la primera 106 minuts, la segona 122 i la tercera 141, no cal dir que per segona vegada en aquest festival vaig arribar a casa a les deu del matí, però sabent que era l'ultima nit de marató no em va saber greu.
Apa Sitges, fins l'any que ve!

Krusty

Canya de Sala i Martín al 'Sandruscu' a El món a RAC1

He sentit avui a El món a RAC1 el Sr. Sala Martín des de Nova York entrevistat pel Jordi Basté, i ha donat alguna informació bastant espectacular. La més sorprenent ha estat quan se li ha preguntat pels exagerats gastos en seguretat, ha revelat que des de el dia que va deixar de ser president, el sempre provocador Joan Laporta es paga la pròpia seguretat, que òbviament segueix necessitant igual que el dia abans de deixar la presidència i és per haver fet fora els bojos nois del club mentre era president que encara la requereix.

També s'ha parlat dels jets privats, ha aclarit que en dues ocasions es va fer per rescatar a Messi d'Argentina estant assetjat per aficionats degut a l'eliminació d'Argentina del mundial, en una altra ocasió va ser per assistir a un poblet d'Anglaterra a l'enterrament de Bobby Robson, i finalment per portar jugadors del primer equip de futbol a la Final Four de basquet.
En quant a els famosos 150.000 euros per anar en jet a centre-amèrica per motiu de la Fundació del Barsa, ha explicat que era per anar a diversos poblets aïllats per donar suport a la fundació del Messi, que en aquells moments estava negociant la renovació, i que va ser, sempre segons Sala Martín, vital per la continuïtat de Leo Messi al Futbol Club Barcelona.
En quant a l'absència de Joan Laporta a l'assemblea de compromissaris, ha puntualitzat que sí que se li va comunicar des de la nova junta la possibilitat d'assistir-hi en condició de soci compromissari i demanar la paraula com pot fer qualsevol dels assistents. Evidentment obviant que pel to de l'assemblea el posar-se allà al mig podia costar-li un disgust al expresident. Sí que se li va oferir l'opció de veure la documentació que l'acusa prèviament a l'assemblea, però al ser confidencial, l'oferta era veure-la ell personalment en oficines del club i durant una hora. Per ser una auditoria profunda de centenars de fulls i de caràcter marcadament tècnic, l'oferta parla per sí mateixa.

És per tot això que ja puc dir oficialment que no me'n fio pas d'aquesta colla de burgesos liderats pel Sandro "vot en blanc" Rossell, i ja en parlarem, però el primer que han fet es limitar el fer-se soci del Barça a familiars de primer i segon grau, menors de 14 anys i gent que hagi estat soci abans. Això per mi és la prova definitiva de que pretenen convertir el Barça en un club refinat i exclusiu on puguin accedir només burgesos adinerats i repentinats com ells.

Krusty

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Festival de cinema Sitges 2010 - Metropolis

El cap de setmana passat vaig tenir el privilegi de veure, al Festival de Sitges, la pel·lícula alemanya Metropolis, dirigida per Fitz Lang. Pels que no la conegueu, com jo mateix fa molt poc, us diré que esta considerada la primera pel·lícula de ciència-ficció de la història del cinema.

El més curiós del cas es que sent la pel·lícula del 1927, al 2008 es va trobar al Museo del Cine de Buenos Aires una còpia amb metratge inèdit, i després d'una restauració de mig milió d'euros i dos anys de feina, es presentava la nova versió al nostre país. Jo em disposava a dormir durant dues hores i mitja en horari de sobretaula davant de cinema mut alemany en blanc i negre, i per enèsima vegada em vaig endur una fantàstica sorpresa.

A Metropolis s'hi pot veure un futur d'esclavatge i luxe, una societat partida en dues classes socials molt separades per causa pel capitalisme junt amb una clara denúncia de la facilitat amb que es manipulen les masses. Però també des d'una crema de la bruixa a la foguera, passant per una "video-trucada", trens i autopistes elevades per una ciutat de gratacels i fins-hi tot un ciborg meitat home meitat màquina, i us recordo que és feta al 1927 a Alemanya!
Puc dir que vaig gaudir i vibrar durant tota la pel·lícula com no m'hagués esperat mai, jo que de cinema mut només havia vist "el godo i el flaco" i Buster Keaton, que són certament un altre estil, trobar-me amb aquesta obra mestra. Us l'aconsello profundament i us asseguro que és simplement genial, fins-hi sense necessitat de tenir en conta quan es va fer.

Krusty

Joan Laporta a la presó?

Aquest cap de setmana m'he quedat gelat quan he sentit que el Barça havia decidit per votació a l'assemblea de compromissaris demandar a Joan Laporta, i que Sandro Rossell havia votat en blanc.

Recapitulem per que deu n'hi do, el barça portarà als tribunals la gestió de la junta de Joan Laporta per la pèrdua de 47,8 milions d'euros en 8 anys de mandat. Si tenim en conta que pel mateix exercici, la junta anterior havia presentat els números amb beneficis de 11 milions, ens podem fer una idea de fins a quin punt se'ns pren el pèl avui en dia gràcies a la comptabilitat creativa. Però es que deixant a banda el tema contable, que cada vegada que marxi un president del barsa li passarem la factura? Perquè vist així, quant hauria de pagar Florentino quan marxi del Madrid?
Aquest matí tres quartes parts de la gent ha votat que no s'hauria de portar a Laporta als tribunals a ambdues enquestes de RAC1 i TV3, però com sempre, no tots els catalans son socis del barça, i en aquest cas, els socis compromissaris s'han deixat manipular a l'assemblea (com sempre històricament) per votar el que en 'Sandruscu' els ha volgut fer votar, per a sobre acabar quedant com un senyor amb el seu vot en blanc. Quins collons.
No defenso les barbaritats del gran Jan, el seu extremisme ens ha dut tant al cel com a l'infern, però en poc temps en Sandro Rossell ja s'ha barallat desde la presidència amb el mític Johan Cruiff i el guanyador Joan Laporta, per mi els dos personatges més importants de la història del barsa. Pero compte amb qui més es baralla, perque avui Xavi ha dit "Este club no deja de sorprender. Tras ganar 8 de 10 títulos ... todo este alboroto. Es el Barça"

Pateixo ja per un futur en que, com si d'una tradició es tractés, totes les juntes directives sortints del barça acabaran el seu mandat amb la venta del millor jugador de la plantilla, a un bon preu, per assecar les pèrdues acumulades durant el seu mandat, i així evitar acabar tots a la presó. Sandro, no pateixis, quan això sigui la norma pocs recordarem ja qui va començar aquesta roda amb previsible final denunciant al millor president de la història del club per motius d'enfrontament personal.

Krusty

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Ara que el bloc ja porta un temps...

Companys, amics, lectors, crítics, desconeguts, ja fa un temps que vaig començar aquest bloc, com deia en el seu dia, per “obrir una finestra del món als meus pensaments”. Abans de començar, em preguntava si algú el seguiria o si algú simplement el llegiria algun dia. Ara puc dir que des de el primer article fins a aquest mateix gaudeixo profundament de l’oportunitat d’expressar-me, i tant bon punt vaig començar la primera frase de l’article de presentació vaig entendre que en realitat no importa si algú ho llegeix o no ho llegeix ningú, ja que el simple fet d’expressar-se lliurement en un entorn on tot el mon sencer “podria” sentir-me (excloent els que no parlen català, no son gaires) es absolutament fantàstic.
Reconec que hauré estat més o menys inspirat en diferents ocasions, més o menys graciós i més o menys ofensiu, això sí, tot és verídic i inspirat en vivències personals.

Espero seguir passant una bona estona cada dia comentant diferents pensaments que em vinguin al cap de forma lúdico-festiva en aquest bloc i que vosaltres seguiu llegint-me o ignorant-me igual que heu fet fins ara, el que més us plagui. Fins aviat!

Krusty

Laportivitat Catalana enxarxada

Com ja sabreu tots, s’apropen eleccions en aquest país, i vull destacar la modernització i la intensificació de la pre-campanya que pateixo actualment en les meves carns. 
Jo que personalment estic obert a tot tipus de propostes sobiranistes, independentistes o catalanistes, sense saber com m’he vist ficat en una situació en la qual rebo e-mails permanentment de Solidaritat Catalana, partit liderat pel fan nº1 de Luz de Gas i expresident triomfador blaugrana Joan Laporta junt amb destacats exmembres de ERC i CiU. Rebo twitts també diaris de “Laporta2010” i tinc permanentment la sugerència imposada de la pàgina de Solidaritat Catalana al Facebook. 
Em sorprèn molt veure'm permanentment atacat sense buscar-ho per aquest "partit polític" i que els partits clàssics de sempre no estiguin espavilant-se a aprofitar les noves tecnologies i xarxes socials també per perseguir als votants de forma insistent. Sobretot després del conegut èxit que li van donar al Obama allà al regne del dolar l'aprofitament d'aquests mitjans, sempre mantenint les distàncies entre l’exquisidament educat i sempre contingut president americà i el nostre repentinat bacó que sempre esta “Al loro!”.

Arriscant-me a ser denunciat per plagi, només puc pensar en una frase que dedicar a tot l’arc parlamentari actual si pretenen mantenir la feina i per tant la còmode vida que porten: “Que n’aprenguin!”

Krusty

dissabte, 16 d’octubre del 2010

AVEure quan arriba el tren


Ahir llegint un dominical em va deixar astorat el saber que hi ha un tren de passatgers a Korea del Sud, anomenat Shangai Maglev, que funcionant amb sistema de flotació sobre imants arriba a circular a 431 km/h.
Aquesta bèstia de la tecnologia, que va de Shangai al seu aeroport, funciona amb levitació magnètica (basat en l’efecte rebuig dels imants) i permet recórrer el citat trajecte, de 30 km, en 7 minuts i 20 segons. La velocitat mitjana del trajecte són uns 250 km/h, arribant a aquest espectacular màxim de 437 km/h com a clímax en cara trajecte, però és que el tren ha estat provat amb èxit fins a 581 km/h!
Òbviament, es una sistema molt més còmode pels passatges que els habituals ja que s’evita la fricció amb el terra o les vies, apart de ser també molt més silenciós.


Aquestes coses m’impacten ja que jo mateix he anat en AVE de Barcelona a Madrid i un tren que ens van prometre que arribaria a uns tristos 350 km/h només s'hi apropa llunyanament en algún petitíssim tram del viatge. Apart que aquí encara esperem l’arribada de l’AVE a l’aeroport del Prat, i resulta que a Korea del Sud, al nord de la qual hi ha la infame, misteriosa i retrògrada Korea de Nord, tenen ja un millor, més eficient, més ràpid i còmode, alhora que menys contaminant, sistema de transport per anar al aeroport que nosaltres. 

Pensareu que es tracta de tecnologia estranya “made in Korea” i que són coses que passen a àsia, que el nostre AVE és molt més fiable i segur apart de lent, però resulta que el Shangai Maglev és fabricat per Transrapid, una solvent i seriosa empresa alemanya. Així que res, a tots els usuaris de tren us dono un útil consell que probablement ja sabeu a l’hora d’anar en tren en aquest país, no hi aneu, que hi ha bones ofertes per anar en avió, i si no ho podeu evitar, anar amb temps, un llibre i molta paciència.

Krusty

Boda turística i sagrada en família

A principis d’aquest mes vaig tenir l’honor d’assistir a la boda d’un apreciat excompany de pis meu, que es casava a l’espectacular, encara que infinitament inacabada, Sagrada Família.
La veritat es que n’esperava molt de la famosa cripta del temple, i només entrar-hi vaig quedar efectivament impressionat. Preciosa, exquisidament cuidada i coronada amb un sostre altíssim per ser una cripta que certament impressionava. Després de les salutacions pertinents ens varem asseure i va començar la cerimònia. Des de el precís moment en que vaig baixar les majestuoses escales hi havia alguna cosa que em pertorbava, però no me’n vaig adonar fins que vaig estar assegut intentant concentrar-me en el que deia el capellà: hi havia turistes rondant per tot arreu. Efectivament amics, la cripta de la Sagrada Família, com ja podia haver-me esperat, no tanca per les cerimònies.
Em va semblar molt graciosa alhora que molesta la constant presència de turistes, ja sigui fent el passadís al nuvi quan va entrar del braç de sa mare, com passant per davant la núvia sense cap respecte i amb total impunitat mentre aquesta intentava baixar les escales de forma solemne i majestuosa.

Això sí, un avís a turistes despistats:  sabem qui sou i us recordarem tota la vida, ja que us tenim immortalitzats amb les vostres pintes a totes les fotos.

Krusty

divendres, 15 d’octubre del 2010

Festival de cinema Sitges 2010 – Stake land + Prowl + Suck

Recentment he assistit a Sitges a la marató de vampirs i vaig tenir la fantàstica sort de veure per sorpresa, apart de les 3 películes de vampirs, un curt de Jaume Balagueró anomenat “Miedo”, una wikipeli dirigida per ell mateix i més de 6.000 intenautes amb la ja clàssica avtriu de Sitges Macarena Gómez Traseira. Haig de reconèixer que va ser el que més por em va fer de tot el marató de quasi 5 hores.

En quant a les pelicules, Stake land val la pena, és la búsqueda de la terra promesa en un món postapocaliptic poblat per vampirs i fanàtics religiosos. Prowl comença molt bé, classic jovent inconscient que abusa de les drogues i l’alcohol per acabar sent l’àpat d’un grup de vempirs, pero a mida que abança la pelicula es va fent més i més insoportable.

Finalment vaig disfrutar de Suck, comèdia vampìrica amb tocs de musical i molt original, amb la presència d’Iggy Pop, Alice Cooper, Moby i  Malcolm McDowell (protagonista de La naranja mecánica) entre d’altres, sorprenentment fresca i divertida per ser la parida que era i veurela a l’hora que la vaig veure.

Krusty

Al centre pel El Mètode Gronholm

Ahir amb la meva xicota ens varem donar un homenatge asistint a un acte cultural en català, que costa el triple que anar al cinema, fet per actors de teleserie de tv3 i localitzat habitualment pel centre de la ciutat. Evidentment només em puc estar referint a anar al teatre. 
Certament només anar al centre ja és per mi, que sóc gracienc de naixement, tota una experiència fascinant. És com anar a la gran ciutat, gent estranya amunt i aball constantment i terres permanentment bruts, com si allà cada día fossin Festes de Gràcia, increïble. Hi vam anar en moto i per descomptat vam optar per endur-nos els cascos amb nosaltres per por meva de que si els deixavem a la moto algú s’ens-hi pixaría dins, convertint la nostra tornada en un viatge humid i profundament desagradable, què voleu que us digui, sóc de barri jo. 
Doncs vam anar al Teatre Poliorama a veure El mètode Grönholm i realment em va encantar, graciosa, intrigant i molt interessant, és a dir, bona, tant l’obra, com l’escenifiació, com l’actuació per part dels actors, sobretot la d’en Jordi Boixaderas, estelar. 

Sortint del teatre i deixant-nos endur pels records al passar per davant de l’Ovella Negra varem optar per fer una cerveseta i unes tapes al mític Chistu de la nostra joventut, i això va acabar de confirmar el que jo ja sospitava, em faig gran. Del bar festiu, sorollós i plè de jovent jugant al duro que jo recordava em vaig trobar en canvi amb una espècie de granja, amb clientela de alta edat i baixa salut, amb la cada vegada més típica cambrera que ni m’entenia el català. Collons com passa el temps.

Krusty

dijous, 14 d’octubre del 2010

Àfrica comença als Pirineus

Com ja sabeu, actualment hi ha el Festival de cinema a Sitges, doncs l’altre dia vaig viure la pesadilla d’anar-hi en tren en dia de pluja, i sí, efectivament va ser un infern.
Imagineu-vos la situació, a les 7 de matí un gran grup de gent sortiem tant de la marató de vampirs del Auditori com de la marató de zombies del Retiro, tots caminant sota la pluja comentant l’experiencia desconeixedors encara de la vergonyosa aventura que teniem per davant.
Arribant a l’estació de tren, em trobo totes les màquines de tiquets fora de servei i la gent passant de quatre en quatre cada vegada que algú picava i s’obrien aquelles terrorífiques portes mecàniques. De sobte va apareixer la taquillera a la seva cabina que ens va aclarar que no hi havia trens per una caiguda de tensió deguda a la pluja. Dit això, tots ens vam llençar a caminar fins a les parades d’autobús que duien a Barcelona. En vint minuts erem prous per omplir 3 autobusos, tots esperant i empenyent-nos sota la pluja. Cal dir que en dues ocasions va passar per davant de la parada la policia local, que evidentment prou se’n va estar de donar-nos cap explicació. Al cap de més de mija horeta va venir un autobús, pero que no anava a Barcelona, que en va explicar amablement que fins les 9 i mitja no vindria cap autobús més. Sabut això, tots de tornada cap a l’estació de tren, i a mitg camí, l’esperança, un tren que arribava! Curses, crits, pluja i presses, obviament, el tren va marxar sense tots nosaltres, que ens vam embutir al bar de l’estació a esperar el següent tren, el qual la taquillera no podia dir-nos si vindria o no.

Finalment arribavem a Barcelona pasadse les 9 del matí, per què? Perque va ploure i per tant van fallar els trens, increíble. El que més em va sorpendre es que la gent, usuaris de tren més habituals que jo, s’estranyava de la meva sorpresa, segons ells, “sempre que plou passa el mateix”. Quina vergonya, només puc dir que Africa comença als Pirineus.

Krusty

Debat en castellà per ser President de la Generalitat?

Avui m'he llevat amb l'impacte de saber que s'està plantejant la possibilitat de realitzar un debat en castellà a una televisió d'ambit espanyol entre els dos grans cadidats a ser President de la Generalitat.
La idea em sembla absurda i ofensiva, digna d'Intereconimia, però per sorpresa meva i enèsima humillació pel país, la idea ve de l'actual President de la Generalitat! Com és possible que haguem arribat fins a aquests extrems? Com hem permès que aquesta situació degenerés fins al punt en que el President de la Generalitat de Catalunya proposi un debat en castellà entre candidats a la mateixa?
És evident i comprensible que el Sr. Montilla sortiria àmpliament beneficiat davant del candidat principal de l'oposició d'un debat en castellà, no tant perque aquseta és la seva llengua materna sinó perque es molt obvi que el català no ho és, i sobretot perque és la llengua del públic al que vol arribar. Entenent tots els motius i per molt que ho necessiti tal i com van les enquestes, haig de dir que en aquesta cursa no s'hi val tot. No podem trepitjar, per no dir despreciar, una part tant important de la nostra història i de la nosta lluita per mantenir, conservar i dignificar una llengua perseguida històricament i també actualment amb molta malícia.

Espero que tots posin seny a la situació, deixin apart interessos i pors, i em refereixo ara al Sr. Mas, i descartin anar a un canal espanyol a demanar l'aprovació d'Espanya en castellà per ser presidents de la Generalitat de Catalunya. Ni ens la donaran ni la necessitem, és més, no la volem.

Krusty

dimecres, 13 d’octubre del 2010

El 34è “minero chileno”, jo mateix!


Increïblement aquest matí, mentre corria la notícia de la alliberació dels miners xilens, he patit en les meves pròpies carns, ho dic de veritat, una experiència similar sinó pitjor.
M’explico, quan he anat a sortir de bon matí de ca la meva xicota, tot dutxat, pentinat, vestit i preparat per anar a treballar, m’he trobat que la porta era tancada i al anar a obrir-la des de dins m’ha estat impossible. Com a típica primera mesura davant d’una emergència he fet ús del meu telèfon mòbil, sense resultats. Immediatament he pensat en les hores d’aire que em deuria quedar en un pis d’uns 70 m2 sent jo un sol individu en la trentena i d’uns 70 quilos de pes, fins que m’he adonat que podia obrir les finestres, i que de fet no feia ni falta ja que sent un pis antic l’aire ja corria desmesuradament sense necessitat d’obrir-les.
Seguidament he revisat la nevera per fer un recompte de provisions i així calcular el dies que podria aguantar, però abans m’he fet una bona truiteta amb pa torrat per agafar forces i seguir lluitant per la meva supervivència. I tot esmorzant se’m ha acudit trucar a un amic que viu pel barri, que ha vingut i des de fora ell i jo des de dins, al cap d’una estona de provar hem aconseguit obrir. Llibertat!
Quan ja em veia feliç i tranquil camí per fi de la feina, que ja costa prou de conservar per si mateixa, m’he adonat que no podia marxar simplement i deixar obert, amb lo qual m’ha tocat desmuntar el pany, anar al Cofac, comprar un pany nou i canviar-lo.

Finalment quan marxava he anat a apagar la televisió i sortien al 3/24 les imatges d’un dels miners sent extret de la mina en aquella cabina de reixa metàl·lica i he pensat “company, hem patit, hem plorat i hem canviat, però ja som lliures”.

Krusty

Surten miners de sota les pedres!

 M'ha sorprès profundament avui veure com 5 miners esgotats pero eufòrics ja havien sortit de la mina San José on eren atrapats a 700' metres sota terra al desert d'Atacama a Chile desde fa 69 díes.
Es increible si tenim en conta que es parlava de mesos i mesos, i es prevèia fer algún progrés de cara a nadal, i ara resulta que ja estan sortint! Després de les samarretes del barça firmades per Villa degut al seu pare miner enviades per Mundo Deportivo, despés de l'ajuda enviada per la NASA en quant a alimentació i manteniment físic en falta d'espai i moviment, després del massiu suport psicològic d'especialistes per a les famílies dels miners, després de tant seguiment mundial.
Em sembla brutal veure com aquest circ dramatico-mediàtic ha acabat com a bon show amb un final feliç i focs artificials, lo qual em fa preguntarme si hagués acabat tot igual si no fós per aquesta pressió mediàtica internacional. La resposta és no. S'haurien quedat tots allà baix i ni ens n'hauríem assaventat.

Em quedo amb un comentarí de la imatge del rescat que m'ha frapat, els que estan esperant a que surtin els miners son tots blancs i en canvi els miners que surten son tots mestissos. Bé per ells, per una vegada han pogut ser els protagonistes, encara que mai més els recordarem, i gràcies a això han salvat la vida.


Krusty

Festival de cinema Sitges 2010 - The Ward + Fase 7

Com ja sabreu a aquestes alçades, vaig fer una visita al Festival internacional de cinema fantàstic de Catalunya i vaig tenir sorts diferents amb les dues películes que vaig escollir per aquest primer dia de festival per mi.

Sobre The Ward, destacar que esta dirigida per el mitic John Carpenter, manicomi als anys 50, presències fantasmagòriques, noies maques, passadissos foscos i gir final, es a dir, res. Es pot dir, això si, molt bona fotografia i ambientació.

En quant a Fase 7, comèdia apocalíptica argentina amb l'estelar presència de Federico Luppi, puc dir que va ser una molt agradable sorpresa. Divertida i entretinguda, narra les experiència d'una petita comunitat de vehins ahillats dins el seu edifici degut a una pandèmia mundial, que inevitablement acaben desconfiant els uns dels altres com fariem tots en aquest tipus de situacions extremes. Aquesta sí, fantàstica.

El millor de tot però, es que anar a veure aquestes dues películes, em van endollar l'entrega del premi Nosferatu i el premi Màquina del temps a dos velles glòries que obviament desconec i un curt francès en blanc i negre i sense diàleg de 3 minuts, en el qual al minut i mitg el públic ja xiulava i ni jo mateix puc garantitzar com hagués acabat tot si n'arriba a durar 3 més. Què dir, festivals de cinema.

Krusty

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Expo Starwars al Corte de Plaça Catalunya

Vaig visitar no fa gens l'afamada i llargament promocionada exposició de peçes de coleccionista d'Starwars allotjada a la vuitena planta del Corte Inglés de Plaça Catalunya, i haig de reconèixer que estava molt més ben preparada del que jo m'esperava.
Si teniu l'oportunitat d'anar-hi podreu contemplar astorats coses increibles, com per exemple un casc de Darth Vader de color rosa el preu del qual va en part destinat a la lluita contra en càncer de mama, d'això el rosa. Però això no és pas tot, podreu comprarvos equipació esportiva del "Club de tennis Ioda" estampada amb l'imatge del propi Ioda raqueta en mà, o contemplar els clàssics maniquís del Corte vestits a la moda del bosc del planeta dels Ewoks. Evidentment, hi ha mil coses més, desde naus per fer en Lego, passant per una increïble colecció de ninots de totes les èpoques i fins-hi tot una fantàstica moto voladora tamany real.

Sigueu freaks d'Starwars o no, us aconsello que hi feu una visita i us endugueu algún record d'aquest univers que és l'indiscutible rei absolut del frikisme cinematogràfic de ficció, per alguna cosa serà.

Krusty

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Festival de cinema Sitges 2010 - temes relliscosos

Com ja us he comentat, vaig estar al auditori del Melìà de Sitges en ocasió del Festival de cinema que dura desde el 7 d'octubre i s'allargarà fins al dia 17. Si teniu la sort d'asistir a alguna projecció al auditori, estic en posició de salvarvos la vida, o si més no, estalviarvos un ridícul important alhora que dolorós.
Heu de saber que vaig poder observar com tot just entrar al auditori, i just abans d'uns esglaons que hi ha tant bon punt s'entra, hi ha una zona que jo anomenaría de perill extrem. El tema es que, sobretot si plou, el marbre blanc del terra agafa un tò general altament relliscós, que com vaig poder observar en dues ocasions diferents, porta a la gent, que a més entra amb presses, a besarlo o si més no a reventar-s'hi el còxis de forma compulsiva. He de reconèixer que jo mateix, al entrar, vaig caure en la tentació de desviarme de la fantàstica i glamorosa catifa vermella per retallar uns metres i en l'instant que vaig trepitjar el terra moll vaig estar a punt d'estampar-m'hi.

Així que ja sabeu, els que aneu al auditori tingueu present el consell que us dóno, i si teniu la mala fortuna de caure perque us heu despistat, eviteu els riures forçats i intenteu porta-ho amb tota la dignitat que bonament pogueu, que de segur no serà gaire. L'altre opció és agafar la càmara, perque segur que en treureu un video força graciós alhora que terrorífic.

Krusty

Festival de cinema Sitges 2010 - tv3

Recentment he gaudit de l'honor d'asistir a dues películes al Festival de Siges, és a dir, al 43è Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya,i haig de comentar alguns detalls que m'han frapat fortament.
D'entrada, i mai millor dit, em vaig topar a la cua de l'auditori amb un conegut presentador d'esports de TV3 ("has vist qui és? El de tv3!" feia la gent) tot fent cua com jo sota la pluja. Als presentadors s'els reconeix generalment pel moreno atemporal, la vestimenta modernilla i l'acompanyant de molt bon beure i escasa edat. Arribat el moment d'entrar, per sorpresa meva el jovenet que tallava les entrades no els va deixar passar per falta de les mateixes. Obviament les teories fluïen per la sala d'entrada, "haurà fet servir el 'Vostè sap qui soc jo?'", "s'haurà equivocat de cua?", "que no sap que les entrades estan esgotades i per tant la sala plena?"

Finalment vaig entrar i em va sobtar trobarme amb un enorme logotip lluminós de TV3 que em recordava el patrocini que la cadena otorga al Festival. No vaig poder evitar enrecordarme un cop més i sentir llàstima del guaperas i parella, que tindran un cotxe fantàstic, molta classe, força calers i segur que uns fills preciosos el dia de demà, això sí, no podran recordar la película que jo sí vaig poder veure gràcies a la meva entrada de 8 euros comprada al servicaixa.

Krusty

Dilluns de pont!

Companys, algun de nosaltres, afortunats, avui disfrutem d'un fantàstic dia de pont. Dic fantàstic perque només pel fet de ser pont, el día ja era un èxit rotund abans inclús de començar, i també perque qui fa pont es perquè té feina, i això avui en dia ja és més del que molts poden dir.
Si sou part d'aquest creixent grup de persones que no disfruten dels encants i beneficis del món del treball remunerat, us aconsello que avui feu pont també. Pont del que feu cada dia, és a dir, si us passeu el dia entregant currículums, voltant per les empreses suplicant feina o escodrinyant l'infojobs en busca d'ocupació, avui descanseu i disfruteu del dia sense pressions. Si pel contrari sou dels que aprofita els dies per descansar majoritàriament i simplement anar tirant, feu pont també, i animeu-vos a fer alguna cosa que considereu productiva ja sigui ordenar, rentar o estudiar. Això sí, només avui, i va per tots dos grups.

Si es que els dies de pont ja no són el que eren, sou molts menos els que marxeu de la gran ciutat en busca de la tranquilitat del camp passant per l'estrès dels embussos de transit, i també sou en definitiva molts menos els que feu pont. És per això que avui em sento afortunat i penso disfrutar del pont mentre encara en tingui que serà segur per poc temps més.

Krusty

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Sergi Rams

Ja sabeu de quina notícia va la cosa, el periodiste elevat al absurd: "Sergi Ramos se molesta por una respuesta en catalán de Piqué" (La Vanguardia)
Em veig obligat a cometarla perque és un d'aquells casos en que res sembla tenir sentit. Veient el video, en una roda de premsa de la "seleccion española" un periodista d'aquí li fa una pregunta a Gerard Piqué i li demana que li respongui una pregunta en català, entenc que per un mitjà de Catalunya. El que no es comenta és que el propi periodista li fa la pregunta en castellà, lo qual per mi ratlla l'absurd com ja he dit. Obviament, el ja infame Sr. Ramos aprofita l'ocasió per una broma a l'andalusa que tampoc em sembla d'excessiva maldat vista en directe. El problema és, som nosaltres que tenim la pell molt fina o són "ells" que ens ataquen sense treva? Ha tingut aquesta nótícia tant ressò fora de Catalunya com n'ha tingut al nostre país?

Si volem conviure amb l'España cañí, cosa que no podem evitar per que amb o sense ells seguirem sent si més no veïns, hem d'apendre a no prestar atenció a personatges contrastadament limitats en quant a facultats mentals, i sobretot verbals, alhora que entendre que només són producte d'una forta presió social de l'entorn desde ben petitons, com segurament també ho som molts de nosaltres.

Krusty