dimecres, 26 d’octubre del 2011

Bicing

Recentment, ja se que tard, he passat a formar part de l'univers Bicing, ja que visc a Barcelona i actualment no disposo de vehicle a motor, i evidentment no puc estar-me de comentar l'apassionant experiència amb tots vosaltres.

Per començar, us deixo la definició oficial de Bicing segons la pròpia pàgina web, priceless: "El Bicing és un transport amb bicicleta. Un servei d'ús senzill, pràctic i sostenible que es pot utilitzar per als trajectes per la ciutat. Per desplaçar-se sense fums ni sorolls."
Tot va començar el dia que la meva repetidament accidentada moto va dir prou i em vaig veure obligat a prescindir-ne. En aquell trist moment va començar a prendre forma la idea d'unir-me a aquesta incoherent iniciativa que és el Bicing a una ciutat com Barcelona.

Ja al 2008 l'havia vist a Perpinyà, o al menys una cosa semblant anomenada BIP! però clarament en la mateixa línia, i la veritat es que em va semblar una idea espectacular, pràctica i sobretot ecològica, cosa que, siguem sincers, mai ha estat entre les meves preocupacions principals. Tot i així, en aquella bonica ciutat de poques pendents semblava una idea genial.
Realment, des de que tinc el Bicing, i tot i ser poc donat a l'exercici físic, m'encanta agafar una bicicleta i sentir-me sa, sentir-me dinàmic, alternatiu, a la última. Certament els meus viatges no passen mai dels 10 minuts i per ser just, acostumen a ser sempre de baixada, però tot i així, vaig en Bicing, és més, soc del Bicing, i només això ja em fa sentir esportiu, modern, cosmopolita. Ara puc tenir llargues converses sobre els seus avantatges i inconvenients sense sentir-me desplaçat mentre ho discuteixo endrapant un tapa rere l'altre.

Certament hi ha inconvenients, tots els que sou de Bicing ja sabeu molt be quins son, van des d'haver de caminar, cosa gens "in" avui en dia, per caçar un Bicing disponible a la parada més propera, fins a, i això és encara pitjor, no poder aparcar-lo tant aprop del destí desitjat per trobar-se la parada plena i, desgraciadament, acabar havent de caminar de nou per poder abandonar la bicicleta. Entre un i l'altre, hi ha altres inconvenients, alguns evidents com el seu limitat horari, i altres que he pogut anar detectant, com la subtil falta de manteniment progressiva que va restant fiabilitat a algun dels dos frens, la gran quantitat de bicicletes atrapades a la parada sense remei per trobar-se avariades, i la insuficient versatilitat que li donen unes tristes tres marxes a la bicicleta en una ciutat permanentment en pendent.

No puc però, oblidar els avantatges, que també son molts. Apart de l'augment de l'alternativitat personal que ja he mencionat, un altre dels seus grans avantatges és que és una excusa més per treure el meu fantàstic smartphone. És una més d'aquelles ocasions on es fa imprescindible poder comprovar en directe via GPS la disponibilitat de Bicing a les parades més properes, així com confirmar que hi ha lloc per retornar la bicicleta a la parada de destí abans de passar de llarg l'anterior parada més propera a la destinació final. Avui en dia, personalment, agraeixo tota oportunitatinnecessària i compulsiva per demostrar la meva connexió tecnològica constant amb el món que m'envolta, inclús tractant-se de poder mirar via satèl·lit si cal caminar fins al carrer del costat per veure si ha ha algun Bicing disponible, m'encanta aprofitar aquesta sofisticada tecnolgia per coses importants com aquesta.
Em sobta el gran contrast d'imatge entre la gent moderna i jove d'esperit que va amb Bicing respecte als antiquats excursionistes pseudo-atletes d'esplai que van, com sempre han anat, en bicicleta pròpia. Els compadeixo quan penso que no poden deixar la bici al carrer i oblidar-sen, gaudir-ne només quan la necessitin sense haver de carregar-la, passar una targeta per el detector i que la pantalla els n'hi assigni una automàticament... Suposo que ells em compadeixen per no ser capaç de pedalar durant més de cinc minuts seguits, i potser tenen raó, però compte, que jo ara vaig en Bicing. Sí, a estonetes, sí, de tant en tant, i sí, sempre en baixada, però bé, us puc dir que m'ho passo teta, això sí.
Per una vegada, no entraré en l'eterna polèmica entre ciclistes de veritat i usuaris de Bicing sobre l'evident necessitat de que sigui obligatori de l'ús del casc així com ho és el de les llums, és un debat massa suat, i com tothom coincideix, no fa més que retratar una vegada més l'hipocresia de les autoritats. Suposo que tot hagués canviat si el ja traspassat Alcalde Hereu s'hagués obert el cap en una caiguda desafortunada a Arc de Triomf el dia que va usar el Bicing per primera i última vegada.

Per acabar no puc fer més que emplaçar-os a las web del Bicing si us voleu convertir en urbanites enrotllats que van a la última, en deu dies rebreu a casa la targeta i podreu activar-la i començar a utilitzar-lo, Demostrareu el vostre pragmàtic compromís amb el medi-ambient i el culte al cos, això sí, necessitareu més paciència que cames.

Krusty

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Festival de cinema Sitges 2011 - Attack the Block

Podem dir que la britànica Attack the Block ha estat la gran triomfadora de l'edició d'aquest any del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya d'aquest any. S'ha endut el premi de la crítica, el premi del públic, personalment la vaig votar amb 4 sobre 5, el premi especial del jurat de la secció oficial, i finalment també el premi a la millor banda sonora original.

Escrita i dirigida per Joe Cornish, un dels escriptors de la recent Les aventures de Tintin d'Steven Spielberg, aquesta pel·lícula és dels mateixos productors de la genial comèdia Zombies Party, de la qual han portat el graciosísim Nick Frost per a un paper secundari que una vegada més clava. Acompanyant-lo trobem un seguit de joves talents britànics que majoritàriament debuten, i amb encert.
Al Auditori de Sitges, el propi Carnish va definir la seva pel·lícula com una barreja entre Super 8 i 8 millas, en referència a la semblança amb la sobrenatural Super 8 del gran J.J. Abrams en quant a la temàtica, i barrejant-ho amb el caire de barriada de la cinta d'Eminem. Així la va batejar finalment, en un acudit que segurament repeteix a tot arreu on va, com a Super 8 millas. Res més lluny de la veritat, ja que la suposada maldat dels protagonistes és en tot moment superficial, això sí, el destí de molts d'ells és francament sorprenent i digne d'aplaudir. En conclusió, podríem dir que la pel·lícula es va endur un merescut premi del públic tenint en conta el molt complexe l'equilibri que aconsegueix entre realisme, comercialitat i ciència ficció.


Fitxa tècnica / Fitxa artística:


REGNE UNIT. 2011
Director: Joe Cornish
Producció:
Nira Park, James Wilson
Guió:
Joe Cornish
Fotografia:
Thomas Townend
Muntatge:
Jonathan Amos
Música:
Steven Price
Disseny de producció:
Andrea Coathupe
Efectes especials:
Sam Conway
Efectes especials de maquillatge:
Stuart Conran
Vestuari: Rosa Dias
Intèrprets: Nick Frost, Jodie Whittaker, Luke Treadaway, John Boyega, Alex Esmail, Franz Drameh

Krusty

dijous, 20 d’octubre del 2011

Festival de cinema Sitges 2011 - Livide

Aquesta producció francesa de to fosc i temàtica vampírica ens envolta en una esfera de tensió sobrenatural en el marc d'una casa rural, habitada només per una misteriosa vella en coma suposadament irreversible, que amaga un tresor que els joves i inconscients protagonistes ansien robar per aixi escapar del poble i la rutina.
Recentment vaig visionar a l'Auditori de Sitges la producció francesa Livide, traduïda al anglès com a Livid, dirigida i escrita per Alexandre Bustillo i Julien Maury. Haig de reconèixer que el meu criteri pot ser lleugerament subjectiu degut a que la vaig veure en una projecció de les 8:30 del matí, però d'entrada us puc assegurar que la pel·lícula em va semblar clarament millorable. Livide comença de forma força encoratjadora, presentant-nos a la jove Lucie en el seu primer dia com a aprenent de cuidadora 'a domicili' de gent de la tercera edat. Ja molt aviat podem ensumar que passa alguna cosa estranya, i a partir d'aquí, la situació es torna gradualment en un frenesí vampíric amb pretensions i força previsible.

Una vegada més, ens trobem amb una pel·lícula que comença millor del que acaba, apuntant maneres de bon principi per acabar perdent-se en la seva pròpia historia que, tot i mantenir sorprenentment la coherència, es va difuminant per culminar amb alguna metàfora que personalment ni tan sols vaig entendre. Cal dir que el progressivament creixent nivell de sang en la cinta va acabar arrencant cap al final fins i tot alguna rialla, en moments clarament no pretesos per el director, a l'Auditori de Sitges. Només us diré que si la veieu, feu-ho ben esmotzats, i que no sigui a les 8:30 del matí, pot millorar molt.


Fitxa tècnica / Fitxa artística:


FRANÇA. 2011
Directors: Alexandre Bustillo i Julien Maury
Producció:
Vérane Frédiani, Franck Ribière
Producció executiva:
Vincent Brançon
Fotografia:
Laurent Barès
Muntatge:
Baxter
Disseny de producció:
Marc Thiébault
Efectes de maquillatge:
Nicolas Herlin, Cyril Hipaux, Jacques-Olivier Molon
Música:
Raphaël Gesqua
So:
Emmanuel Augeard
Intèrprets:
Chloé Coulloud, Jérémy Kapone, Catherine Jacob, Marie-Claude Pietragalla, Béatrice Dalle

Krusty

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Festival de cinema Sitges 2011 - The raid

Gran pel·lícula d'acció, una hora i mitja sense descans ni pauses amb un ritme trepidant. Digne successora dels brillant principis de la carrera del mestre Jackie Chan, la pel·lícula fa gala de la més pura lluita coreogràfica treballada fins a la sacietat, incorporant un alt grau de violència propi dels temps actuals, aconseguint una combinació de gran espectacularitat.
Emmarcada en una complexa trama de corrupció, la història queda a l'ombra de la vistositat de les.seves baralles constants de genial execució, innovant de forma sorprenent  en quan a la seva cruesa i freqüència. Els fanàtics del cinema clàssic d'acció de Hong Kong trobaran en aquest film tots els elements imprescindibles, excepte el típic toc d'humor que generalment acompanyava aquest tipus de produccions, que en aquesta ocasió ha estat eliminat per donar més transcendència a la historia i dotar-la d'un to èpic i dramàtic que li dona molta força.
Dirigida i escrita per Gareth Evans, la pel·lícula va ser una gran dossi d'adrenalina, tot i veure-la al fatídic Cinema Retiro, a la que contribueix notablement la banda sonora de Joe Trapanese i Mike Shinoda, un dels membres del grup Linkin Park.
Si voleu passar una bona estona i sou capaços de gaudir de l'espectacle i la bellesa de les seves escenes d'acció sense deixar-vos afectar per el seu alt grau de violència, ni estressar-vos per el frenètic ritme del film, no us perdeu aquesta obra d'art on els protagonistes executen a la perfecció coreografies a l'alçada del ballet més perfeccionista, val molt la pena.


Fitxa tècnica / Fitxa artística:


INDONÈSIA. 2011
Director: Gareth Evans
Producció:
Nathaniel Bolotin, Todd Brown, Ario Sagantoro
Guió:
Gareth Evans
Fotografia:
Matt Flanery     
Música:
Aria Prayogi, Fajar Yuskemai
Intèrprets: Iko Uwais, Doni Alamsyah, Yayan Ruhian, Ray Sahetapy, Joe Taslim


Krusty

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Festival de cinema Sitges 2011 - Extraterrestre

Extraterrestre ens mostra en to de comèdia les convulses relacions personals entre els seus cinc protagonistes, i les seves imprevisibles actituds en el marc d'una invasió alienígena a Espanya.
Una vegada més, la visió localitzada d'una invasió d'abast mundial aconsegueix atrapar el nostre interès de forma encisadora, centrant-se en les gracioses peripècies que giren al voltant de la figura de Michelle Jenner, el seu xicot de tota la vida, un veí clixé i el des-ubicat protagonista de la trama.
Sense grans efectes especials i sempre deixant molt hàbilment els aliens a la imaginació de l'espectador, el director i guionista Nacho Vigalondo, nominat als Oscars pel seu curtmetratge 7:35 de la mañana, ens ofereix una gran comèdia a l'espanyola que podríem classificar dins el genere de la comèdia romàntica més que no pas dins el de ciència ficció. El propi Vigalondo feia broma a la Master Class que va seguir a la projecció, amb la presència dels actors masculins del film, que fin i tot podria fer-ne una segona part, mantenint l'opció de no mostrar cap alien en pantalla, on la gent simplement hauria après a conviure amb unes naus extraterrestres sense l'aparició de cap habitant d'aquestes ni explicació de la presencia de les mateixes.
Molt intel·ligent em sembla el cartell escollit per a la seva promoció, on se'ns porta a pensar en els dos protagonistes coma part de la invasió de forma deliberadament errònia, donant-nos una idea inicial del film completament diferent al que posteriorment descobrirem, gran estratègia de màrqueting que no fa més que augmentar el valor d'aquesta fantàstica comèdia.

Brillant perla del Festival d'aquest any, Extraterrestre segueix l'estela de l'argentina Fase 7, presentada en el certamen de l'any passat, que va deixar una molt bona impressió. Personalment us la recomano si voleu passar una bona estona despreocupada,  i riure una mica de nosaltres mateixos, que sempre és sa.


Fitxa tècnica / Fitxa artística:


ESPANYA. 2011
Director: Nacho Vigalondo
Producció: Nahikari Ipiña, Nacho Vigalondo
Producció executiva: Garreth Basch, Enrique López Lavigne
Guió: Nacho Vigalondo
Fotografia: Jon D. Domínguez
Muntatge: Jon D. Domínguez
Música: Jorge Magaz
Disseny de producció: Idoia Esteban
Vestuari: Ana María Holgueras
So: Roberto Fernández
Intèrprets: Julián Villagrán, Michelle Jenner, Carlos Areces, Raúl Cimas, Miguel Noguera


Krusty

divendres, 14 d’octubre del 2011

Phenomena Grindhouse / Sitges 2011: La matanza de Texas 2 + El más allá

Impressionant doble sessió de Phenomena Grindhouse, en col·laboració especial amb el Festival de Sitges, ahir al Cinema Urgell de Barcelona, amb dos super-clàssics: La matanza de Texas 2 i El más allá.
Dirigida pel mític Tobe Hooper l'any 1986, aquesta secuel·la del clàssic de terror La matanza de Texas conta amb la presencia en un esbojarrat paper principal del gran Dennis Hopper, interpretant un policia texà obsessionat amb els assassinats i desaparicions relacionats amb la 'matanza' soferta per un familiar seu 14 anys enrere, en la historia narrada en la primera part d'aquesta saga. Esta acompanyat a la pel.licula per la desconeguda actriu Caroline Williams, que ahir va ser present al Cinema Urgell, molt eufòrica per aquest impactant 'remember' de la cinta a Barcelona, i per la qual semblen no passar els anys.
La pel·lícula segueix l'estela de la primera en quant a la presència de la mítica serra mecànica, apart d'aquest punt, la resta fa gala d'un to més còmic i clarament descontrolat que aporta Hooper en aquesta ocasió. La matanza de Texas 2 ens mostra una família de carnívors més frívola, tot i que igual d'esfereïdora, i podria qualificar-se més de gore que no pas de terror, de la mà del geni de la sang i els efectes Tom Savini. Com tota segona part, ens apropa més que la original a la figura de l'assassí de la serra, restant-li inevitablement misticisme i convertint el personatge en un freak semi-retrassat que s'allunya molt del pertorbador assassí pragmàtic de la serra mecànica de la producció original.
En quant a El más allá, dirigida per l'italià Lucio Fulci, es tracta d'una pel.licula de ritme lent però amb grans escenes del mes pur gore, on el director no te por d'abusar dels primers plans i la historia destaca per la seva intensitat desigual. Ambientada en un poblet de la Luisiana profunda, relata l'obertura d'una de les set portes de l'infern que inevitablement desenvoca en l'aparició de fantasmes i morts vivents per igual, tot amanit per una clara obsessió cap als ulls de les.desafortunades víctimes propis de la fugaç relació del director amb el famós Luis Bunyuel.
Per acabar, cal dir que l'assistència de public a l'acte es va fer alarmantment escassa per la immensa capacitat de la sala de l'Urgell, però tot i aixi Phenomena va mantenir el seu ambient freak d'altres ocasions intacte. Menció especial mereix una frase de la protagonista de El más allá, Catriona MacColl, també present a l'acte, que va afirmar haver-se passat mitja vida fugint del seu paper a la pel·licula, i la resta sent recordada i reconeguda per haver aparegut en aquesta. Gran dosis de realitat i mostra de maduresa d'una actriu que 30 anys després ha passat a la historia del cinema per un paper del que sempre va renegar, el mon del cinema és així.

Krusty

dijous, 13 d’octubre del 2011

Festival de cinema Sitges 2011 - Guilty Of Romance

Que dir de Guilty of Romance, per on començar, com comentar-la i amb quines paraules definir-la, son preguntes que s'haurà fet tot el que desafortunadament escrigui sobre aquesta pel·lícula després de passar el calvari de contemplar-la com vaig passar jo. Els compadeixo, a ells i a mi mateix, no per haver d'escriure sobre la pel·lícula, sino per haver-la vist. Quan un va a contemplar segons quins directors asiàtics en projeccions del Festival ja sap que es pot trobar amb produccions com aquesta, però cada vegada que em passa, m'agafa per sorpresa.
Aquesta pel·lícula, que per desgràcia vaig tenir la mala sort de veure al Retiro, la pitjor de les sales del Festival, va resultar ser sobretot estranya. Amb un bon començament força prometedor, els aconteixements es van desarrollant de forma lenta però interessant, mostrant-nos una dona japonesa sotmesa al seu marit, un famós escriptor de novel·la rosa, al que idolatra i respecta profundament. Poc a poc, la protagonista, que esta a punt de fer els 30 anys, viu un despertar sexual progressiu que posteriorment no es veu capaç d'aturar fins arribar a límits insospitats de depravació, tot agreujat per males companyies i una malentesa sensació d'augment d'autoestima que el director retrata fe forma força sorprenent i repetitiva.

Haig de dir que hi havia gent que sortia de la sala a partir de la meitat del film, moment en que el guió comença a jugar amb la cronologia de la història i la pel·lícula passa a ser completament fosca, fent un retrat força cru del món de la prostitució als carrers de Tòquio. Tot per acabar en un espiral de violència derivada dels traumes socials i les rancúnies familiars. Sense paraules.


Ficha técnica / Ficha artística:


JAPÓ. 2011
Director: Sion Sono
Producció:
Yoshinori Chiba, Nobuhiro Iizuka
Producció executiva:
Kenjiro Toba, Toshimichi Otsuki
Guió:
Sion Sono, basat en la idea de Mizue Kunizane
Fotografia:
Sôhei Tanikawa
Muntatge:
Jun'ichi Itô
Música:
Yasuhiro Morinaga
Disseny de producció:
Yoshio Yamada, Akihiro Nakamura
So:
Shinji Watanabe
Intèrprets: Miki Mizuno, Makoto Togashi, Megumi Kagurazaka, Kanji Tsuda, Kazuya Kojima

Krusty

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Festival de cinema Sitges 2011 - Hell

Pel·lícula de temàtica interessant i atractiva, tot i que gens innovadora, Hell es pot considerar una versió molt lluminosa, encegadora diria jo, de la ja clàssica història post-apocalíptica típica d'èxits com Mad-Max, The Road i d'altres icones del gènere. En aquesta ocasió, tres supervivents en un món sec degut al progressiu augment de la temperatura terrestre es dirigeixen a les muntanyes amb l'esperança de trobar-hi aigua.
El director, Tim Fehlbaum, va pujar a l'escenari abans da la pel·lícula per avisar als presents a l'Auditori Melià de Sitges que la paraula Hell, en alemany, apart d'infern s'entén també com a llum encegadora, resplendor. Certament, gran part de les imatges de la cinta tenen un to cremat característic on la llum del sol s'ho menja tot, des de la bellesa dels paisatges fins a la capacitat d'interpretació dels actors.

Tot i així, aquest punt és el que dona un lleugeríssim, però molt agraït, toc d'originalitat a un film que per altra banda no aporta res. La historia és bastant previsible i al acabar de veure-la no pots evitar la feixuga sensació de que ja l'havies vist abans, i més d'una vegada, potser no igual, però segur que molt semblant.

Destacar que el.director, Tim Fehlbaum, promet, no només per la seva precoç presència al Festival d'enguany amb el seu primer llargmetratge, sinó també per gaudir en aquesta pel·lícula de la producció del gran Roland Emmerich, honor nomes destinat a grans talents de la taquilla i poc habitual en un film en alemany. Efectivament la pel·lícula ha funcionat força a Alemanya, país poc donat al cinema de ficció, demostrant una vegada mes l'afinat olfacte d'Emmerich per el que és el seu negoci, vendre.
Personalment no en va desagradar, la idea del calor intens i el sol implacable esta ben transmesa, i els escenaris de boscos cremats son força esgarrifosos. Tot i així, jo esperava una persecució accidentada d'una utopia inabastable guiada per la set i la desesperació, un viatge terrorífic en recerca d'aigua, i en canvi em vaig topar simplement amb el típic reflex cru i brut de la maldat humana en situacions de descontrol postapocaliptic que tantes vegades hem contemplat als cinemes, on la supervivència passa a ser la prioritat i això es converteix en excusa per a qualsevol barbaritat.


Fitxa tècnica / Fitxa artística:


ALEMANYA. 2011
Director: Tim Fehlbaum
Producció: Thomas Wöbke, Gabriele M. Walther
Producció executiva: Roland Emmerich
Guió: Tim Fehlbaum, Thomas Wöbke, Oliver Kahl
Fotografia: Markus Förderer, Tim Fehlbaum
Muntatge: Andreas Menn
Disseny de producció: Heike Lange
Música: Lorenz Dangel
Intèrprets: Hannah Herzsprung, Lars Eidinger, Stipe Erceg, Lisa Vicari, Angela Winkler

Krusty

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Festival de cinema Sitges 2011 - Eva

Ahir divendres vaig estrenar-me al Festival de Sitges 2011 amb la projecció de les 22:45 d'Eva al desafortunat Cinema Retiro, ja hi havia ganes d'entrar en la dinàmica festivalera, i certament la pel·lícula no va decebre les meves esperances.

Nascuda fa temps del projecte Opera Prima de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), la pel·lícula esta ambientada al 2014, en un futur recent de caire "ochentero" on els robots son part imprescindible de la vida normal de la gent, però la resta es manté al marge dels estralls de la tecnologia. La historia comença quan el protagonista, un brillant geni de la robòtica, retorna al seu poble 10 anys després, un poblet nevat i solejat amb una fantstica esttica visual que fa d'escenari de fons de tota la història, i on l'espera un reguitzell d'emocions contingudes i relacions personals tenses.

Òpera prima del director Kike Maíllo, sorgit de la fàbrica de l'ESCAC i conegut per al públic com a director de la sèrie d’animació Arròs covat, el llargmetratge és una reflexió sobre la relació entre els humans i les màquines.
Eva va participar amb gran èxit en la darrera edició del Festival de Cinema de Venècia: malgrat que es presentava fora de concurs, va obtenir una menció especial del jurat. A més, el film ja s’ha venut a més de 50 països, entre els quals s’inclouen els Estats Units. Segons l’organització del Festival de Sitges, s’ha seleccionat aquest film per obrir el certamen perquè explora la ciència-ficció amb un plantejament molt coherent amb el motiu conductor d’aquesta edició: la intel·ligència artificial. A més, esdevé una aposta ferma pels nous talents, seguint la línia de les darreres edicions del Festival, en què films de directors debutants han inaugurat aquest certamen: són els casos d’El orfanato (2007), de J. A. Bayona, i Los ojos de Julia (2010), de Guillem Morales, tots dos formats a l’ESCAC.

Personalment haig de dir que la pel·lícula em va agradar molt, tot i tenir un ritme pausat, la trama es va desenvolupant de forma contínua i a bon ritme, ficant l'espectador progressivament dins l'espectacular entorn en que es situa. Destaca la interpretació de Claudia Vega en el paper de Eva, així com la continguda actuació del gran Lluís Homar, que una vegada més ens deixa un personatge per recordar.

Us recomano sincerament que no us perdeu aquesta superproducció, que disfressada de pel·lícula de ciència ficció ens endinsa en un drama humà ple de sorpreses i moltes emocions.


Fitxa tècnica / Fitxa artística:


ESPANYA. 2011
Director:
Kike Maíllo
Producció executiva:
Sergi Casamitjana, Aintza Serra, Lita Roig, Eric Tavitian
Guió:
Sergi Belbel, Cristina Clemente, Martí Roca, Aintza Serra
Fotografia:
Arnau Valls Colomer
Muntatge:
Elena Ruiz
Música:
Evgueni Galperine
Direcció d’art:
Laia Colet
So:
Oriol Tarragó, Jordi Rossinyol
Efectes visuals:
Lluís Castells
Maquillatge:
Concha Rodríguez
Vestuari:
María Gil
Intèrprets: Daniel Brühl, Marta Etura, Alberto Ammann, Claudia Vega, Lluís Homar

Krusty

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Na habrá paz para los malvados

Avui no puc estar-me de comentar-vos l'última pel·lícula que he vist al cinema, teniu el dret de saber-ho, i no podreu dir després que no us vaig avisar abans que perdéssiu el vostre temps i diners de forma miserable. M'estic referint a la nova i flamant perla del cinema espanyol: No habrá paz para los malvados.
Per als que esteu llegint aquestes ratlles i ja no sou a temps d'evitar el desastre, no puc fer més que disculpar-me per no haver-vos avisat abans, i per als altres, que sapigueu que me'n deveu una de grossa. Us podeu estalviar els calers d'anar-la a veure al cinema i tampoc us recomano ni tan-sols llogar-la, ja que avui en dia no estem cap de nosaltres per perdre dues hores del nostre temps cada dia més escàs.

La pel·lícula que avui ens ocupa, venia, per part meva, precedida de crítiques força bones que lloaven la "magistral" actuació de l'altrament bon actor José Coronado sota la "impressionant" direcció d'Enrique Urbizu. Efectivament en aquesta ocasió vaig ser una víctima innocent de la manipulació de la premsa, ja que la pel·lícula en qüestió va resultar ser absolutament soporífera i alarmantment poc enriquidora.
Disfressada de clàssic del cinema negre, ens retrata les peripècies d'un policia de poca moral enfonsat en la depressió i l'apatia, que porta una vida gris dedicada a l'alcohol i el tabaquisme, cosa que a priori porta a la il·lusió de basar-se en un interessant personatge amb un obscur passat que el guió no aconsegueix en cap moment presentar-nos de forma empàtica. L'acció brilla en la cinta per el seu realisme i deliberada falta absoluta d'espectacularitat, i fa gala d'una gran quantitat de violència gratuïta que pretén transmetre un to de cinema negre que en cap moment em va arribar a tocar, degut a la seva cruesa excessiva i buscada falta de legitimitat.
Destaca el desenvolupament de la història per ser poc apassionant i excessivament enrevessat, així com per una absoluta falta d'emoció i intriga. Però el més impactant de tota la pel·lícula és per mi l'aferrissada defensa que n'ha fet la crítica especialitzada i la premsa en general. És per això que m'ha encantat llegir crítuques com la d'en Salvador Llopart a La Vanguàrdia :"De San Sebastián nos llega No habrá paz para los malvados con las mejores recomendaciones. Y sin embargo uno debe sumarse a ese desagradable coro de los no-espara-tanto propio de los aguafiestas. ¡Con lo poco que auno le gusta disentir! En fin, no; no es para tanto. El juego que propone el filme de Urbizu, un cruce entre el azar y la necesidad, enmarcado en los parámetros del cine negro, es de una resultona pirotecnia. Superficialmente brillante, pero sin verdadera carne dramática."
Per acabar, simplement espero que les meves paraules no hagin estat massa dures i us recordo que la bellesa esta en els ulls del que mira, així que si us voleu arriscar a mirar No habrá paz para los malvados, esteu en el vostre dret, encara que sigui per comprovar per vosaltres mateixos si sou capaços d'acabar-la.

Krusty