divendres, 12 d’agost de 2011

Celda 211

Per si encara hi ha algun desafortunat que no ha gaudit del plaer de veure la gran Celda 211, m'agradaria comentar-la i sobretot aconsellar-vos que la visioneu si no ho heu fet ja.
Dirigida per Daniel Monzón, director de la poc reconeguda però força interessant La Caja Kovak, aquesta pel·lícula conta amb actors tant impressionants com Antonio Resines i Carlos Bardem, apart del espectacularíssim Luis Tosar, que, una vegada més, fa un paper que podríem qualificar tranquil·lament d'antològic. També hi actuen Marta Etura, Manolo Solo, Jesús Carroza i Alberto Ammann entre d'altres, tots eclipsats per el brutal desplegament de talent del gran Tosar en el paper de "Malamadre", fet a mida per al seu lluïment.
Cal destacar també l'actuació d'Antonio Resines, que sense sortir massa aparentment del clixé en que s'han convertit les seves actuacions a les que ens té acostumats tant al cinema com a la televisió, aconsegueix en aquesta ocasió clavar el seu personatge, força important en la trama, de forma agradablement sorprenent. També valorar la bona feina de Carlos Bardem, que segur que no us decebrà amb la seva interpretació d'un macarra de segon afila la presó amb ambicions de lideratge, i la de Marta Etura, que va endur-se el Goya a la millor actriu per aquest paper. Evidentment, Monzón i Tosar també es varen endur els corresponents Goyas a millor director i millor actor, com no podia ser d'altra manera.
No cal dir massa més d'aquest nou clàssic del cinema carcerari, simplement una gran pel·lícula d'intriga. Si encara no l'heu vist, considereu-vos afortunats i aprofiteu l'ocasió de veure-la per primera vegada, a veure què en penseu. Personalment, crec que estarem d'acord en que és una meravella.

Krusty

dimecres, 10 d’agost de 2011

La alternativa del diablo (The devil's alternative)

Gran llibre La alternativa del diablo de Freferick Forsyth, sí senyor. Puc dir que he estat afortunat, si tenim en conta com i perquè vaig acabar llegint aquest thriller d'intriga política ambientat en la guerra freda.
La casualitat va ser que per Sant Jordi de 2011, moment en que travessava una situació econòmica absolutament precària, cosa em mi més habitual del que m'agradaria, vaig sentir la febre anual de tan senyalada data que m'impulsa a comprar-me un llibre per caprici. El drama va ser que el meu pressupost era extremadament limitat, així com no gaire extensa tampoc és per ara la meva cultura literària, i la suma d'aquests dos factors em va dur, ho haig de reconèixer, a regirar en una d'aquestes paradetes que posen per l'ocasió al Carrer Gran de Gràcia en busca d'un llibre que em fes bona impressió i que estigués per sota dels tres euros. Evidentment aquest pressupost deixava fora automàticament tots els grans èxits i super-ventes de la diada, així com directament qualsevol llibre que fos nou. És per això que em vaig veure forçat a remenar en les immenses i misteriosos piles de llibres de segona mà, on sense grans coneixements un es veu obligat a triar llibre en funció del nom de l'autor, si et sona o no et sona, o, més tristament, per la simple i pura vistositat i primera impressió de la portada.

Sent aquesta la situació, crec que puc dir que vaig tenir molta sort al creuar-me amb aquest clàssic en edició de butxaca en força bon estat i a preu reduït, La alternativa del diablo, que, tot i ser en castellà, complia les meves expectatives pressupostàries. Evidentment, en una primera instància va passar a engrandir la pila de llibres en cua, però finalment va ser el seu torn, i ara que recentment l'he acabat us puc dir que és un thriller trepidant d'intriga política on es barregen els clàssics elements del gènere: militars, espies, KGB i diplomàtics britànics, junt amb explosius, segrestos, amors, xantatges i assassinats. Resumint, un clàssic.
De l'autor, l'anglès Frederick Forsyth, més que reconegut ja, només us diré que ha escrit també altres grans best-sellers del gènere com El dia del Chacal, Odessa i Los perros de la guerra.
Destacar que, publicat l'any 1979, està ambientat en un futur hipotètic que transcorre a partir del 1982, i que esta ambientat en la fosca època de la guerra freda, on preocupava profundament la constant amenaça d'enfrontament cataclísmic entre les dues grans superpotències del moment, Estats Units i la Unió Soviètica. El llibre juga amb la barreja entre realitat i ficció per construir un escenari esfereïdor de tensió creixent i infinits personatges que es va concentrant poc a poc en una sola localització i instant on culmina tota la història.

Personalment, vaig gaudir més de l'inici, el naixement de la trama, la creació dels personatges i el desenvolupament posterior dels fets, que no pas del clímax final, que dada la extensíssima preparació em va semblar lleugerament breu i sobretot poc verídic tot i tractar-se d'una novel·la de ficció. En qualsevol cas, us el recomano si sou uns apassionats de l'intriga política i la lectura instranscendent com jo.

Krusty

dilluns, 8 d’agost de 2011

Futureworld

Per fi vaig poder veure la llargament desitjada Futureworld, traduïda com a Mundo Futuro o Almas de metal 2, que és la seqüela del clàssic de ficció Westworld, i que haig de dir que, per una vegada, fa honor a la primera, cosa desgraciadament poc habitual en el mon del cinema.

Dirigida el 1976 per  Richard T. Heffron, i escrita per George Schenk i Mayo Simon, esta protagonitzada per el gran Peter Fonda, Blythe Danner, Arthur Hill i un cop més l'incombustible Yul Brynner, que retorna buscant venjança. Destacar una sorprenentment aparició de Mr. Brynner en una escena d'un somni induït que podríem qualificar fins i tot d'eròtic per l'època. Breu moment passat el cual el sinistre personatge recupera la seva temible aureola d'assassí implacable mecanitzat. 
La pel·lícula manté el caire moralista de la primera, posant en dubte la capacitat de l'ésser humà de controlar les màquines, i la història és situada dos anys després del gran desastre comercial narrat en la primera cinta de la sega, que es situa en un parc d'atraccions per a milionaris que ofereix experiències reals en entorns mítics com son l'edat mitjana, la època d'esplendor de l'imperi romà o un mon del futur, deixant de banda l'infame i ja completament abandonat entorn del salvatge oest americà de Westworld, protagonista de la primera pel·lícula.
A pesar de que podríem pensar en una clara repetaicó de la primera part, certament els realitzadors varen aconseguir donar un to lleugerament diferent a la història, que tot i ser de fons exactament la mateixa, ens porta molt més enllà de la simplicitat de la primera part, introduïnt altres trames i factors que la fan més completa com a pel·lícula. Tot i així, la gran simplicitat del clàssic és precisament part del seu encant i clarament difícil de superar.
Destacar també que va ser una de les primeres grans produccions en utilitzar imatges en 3D generades per ordinador, tot i que inevitablement a nivell informàtic ha envellit com no podia ser d'altra manera. Tot i així, i sobretot tenint en conta el valent intent de la pel·lícula de retratar un mon futur, la seva honestedat és molt agradable. Mai és fàcil arriscar-se a mostrar un suposat futur i en la majoria dels casos les pel·lícules que ho intenten acaben posant-se en ridícul de mala manera, és per això que cal valorar Futureworld com una temptativa força afortunada de plasmar com en un futur proper es creurà que és el futur llunyà.
Personalment, com a fanàtic del cinema de ciència-ficció i futurista dels anys 70, haig de reconèixer en primera instància que, com era d'esperar, em va encantar, però tot i així, quan la mireu no podeu oblidar en quina època esta realitzada, ja que els efectes especials disten molt de les meravelles de les que gaudim avui en dia. La gran força de la pel·lícula per tant radica en la història i l'entorn, que com he dit, milloren la primera part, i la trama aconsegueix mantenir l'interès de l'espectador durant gran part del film tot i sabent que el ritme és el propi de les produccions d'aquells anys. Gran pel·lícula, val la pena.

Krusty