dimecres, 15 de juny de 2011

Westworld

L'altre dia vaig poder veure finalment el clàssic de ciència ficció Westworld, traduïda al castellà com a Almas de metal, que que perseguia des de que a Phenomena varen passar l'anunci original de Futureworld, segona parts d'aquesta saga.
Dirigida i escrita pel famós creador de best-sellers Michael Crichton l'any 1973, va ser la primera pel·lícula en utilitzar imatges generades per ordenador en dues dimensions i va ser rodada en format anamòrfic, emprant una lent més ampla del normal, tècnica descoberta als anys 40 i que es va popularitzar a partir dels 60 al mon del cinema.
Protagonitzada per Yul Brynner, el mític calb del western Els set magnífics, conta també amb la presència de James Brolin, que probablement recordareu com al Coronel Charles Brubaker de la mítica Capricornio Uno.

La pel·lícula es basa en un futur on l'empresa Delos comercialitza unes vacances autèntiques on el turista en qüestió, a mil dòlars diaris, pot passar un temps al salvatge oest americà, a l'opulenta edat mitjana o a l'idíl·lica època romana, oferint una experiència pràcticament real a mode de parc d'atraccions. Fins aquí, bastant normal, sinó fos que enlloc d'actors, els personatges que habiten aquests mon son robots fets a imatge de l'home controlats al detall informàticament.
Em va semblar sorprenent el bon us que fa el director de la càmara lenta, utilitzada en els moments precissos però sense excedir-se, així com també em va sorprendre l'ús sovint ofensiu que fa de la banda sonora, que és destacable però mal gestionada.
Com a conclusió, us diré que he gaudit força amb aquest clàssic del cinema fantàstic, si be haig de reconèixer que tinc debilitat per el cinema futurista en general. Us recomano que la visioneu si en teniu l'oportunitat, no us decebrà.

Krusty

dimarts, 14 de juny de 2011

Els mestres, clau de futur

Gran article a l'Avui d'ahir que podia haver-se titulat perfectament “Arribaràs on tu vulguis arribar!”.

Els mestres, clau del futur, Imma Tubella. Avui 13/06/2011:

"Quan era petita estava molt orgullosa del meu avi, perquè havia estat una persona molt respectada i molt estimada a la Bisbal d'Empordà, tant que fins i tot li van dedicar un carrer. Era mestre de la Generalitat i professor d'idiomes. Va ser un bon mestre que va quedar en el record de tots i totes les qui en van poder gaudir.

Jo no el vaig conèixer, però puc dir que també he tingut bons mestres: tres a l'institut i un a la universitat. Fins i tot en podria afegir una a la llista que vaig tenir a l'escola i que, sense cap mena de dubte, em va donar la metodologia i l'amor per l'estudi que he conservat tota la vida. No em va ensenyar a ser la primera de la classe, em va ensenyar a estimar el que feia.

Jo sóc de les persones que penso que no hi ha bons i mals estudiants, que en tot cas hi ha bons i mals mestres, i que, en definitiva, el fracàs escolar és el fracàs de tot el sistema educatiu, és el fracàs del país.
En plena societat de la informació, les metodologies de l'aprenentatge a Catalunya se centren, encara, en la transmissió de coneixement, però resulta que el coneixement és obert, està disponible. En aquest entorn, el que necessitem són bons mentors. Ara més que mai, mestres i professors hem d'actuar com a líders, hem de posar en marxa la nostra capacitat transformadora per mitjà de la motivació, la perseverança i la generació d'expectatives. Sempre explico que, acostumada al nostre “no arribaràs enlloc!”, quan vaig portar els meus fills a l'escola als Estats Units em va sorprendre molt una pancarta de benvinguda que deia: “Arribaràs on tu vulguis arribar!”.

No pararé de repetir que hem d'assumir amb urgència que un dels efectes de l'impacte de les TIC en l'educació és que les institucions educatives de primària, secundària i ensenyament superior hem perdut el monopoli del coneixement i que els nostres joves ho saben. Quina és la nostra resposta com a educadors? O bé mirem cap a una altra banda o, en el millor dels casos, intentem donar respostes que segueixen els nostres esquemes mentals, no els seus.

A escala internacional es parla d'una crisi generacional de l'educació, i governs i institucions educatives fa anys que busquen la sortida. Els Estats Units proposen que per a millorar la qualitat de l'educació pública a primària i secundària és urgent millorar l'estatus de la professió d'ensenyant escollint els millors mestres, formant-los i pagant-los més bé. Els països més ben situats en l'informe PISA, com són Corea, Singapur i Finlàndia, han seguit aquest camí i han convertit la professió de mestre en una professió reconeguda, respectada i valorada.

El president Obama, en un discurs recent sobre l'educació, va dir: “A Corea del Sud els mestres són considerats constructors de la nació i penso que ja és hora que tractem els nostres mestres amb el mateix nivell de respecte”.

Potser el que ens hauríem de preguntar és què podem aprendre dels qui obtenen millors resultats, i, quan ens fem aquesta pregunta, la resposta sempre és la mateixa: “Formeu millor els professors i eleveu el seu estatus social”.

I aquí no em puc estar de dir que la UOC ha fet esforços per tirar endavant un magisteri pilot d'excel·lència que integrés la seva experiència en educació i tecnologia i en la transformació del model educatiu. Però no ha estat possible per resistències pròpies dels agents del sistema universitari català, que han provocat que uns quants centenars d'aspirants a mestres catalans estudiïn a la universitat virtual de la Rioja, perquè no tenen l'opció de fer-ho per mitjà de la UOC, i presencialment no els és possible.

Al final, som nosaltres els qui escollim en quines mans i en quines condicions posem el nostre futur."

Krusty

dilluns, 13 de juny de 2011

L'avarícia del Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya

No fa gaire vaig cometre l'innocent error de picar amb la targeta de tren T-10 per a una sola zona en una estació corresponent a 2 zones quan tornava cap a la meva ciutat, Barcelona. El que jo no sospitava ni do bon troç en aquell moment era que aquella lleugera confusió, entre dues targetes pràcticament idèntiques a la vista, i molt difícilment diferenciables quan un va amb presses per enxampar el tren, em podia acabar sortint molt cara. He fet fotografies per que pugueu veure de quins engendres malèvols estem parlant.

Era una tarda solejada quan arribant xino xano a l'estació de tren habitual per agafar els Ferrocarrils catalans en direcció a la gran ciutat, vaig sentir prematurament i de lluny l'inconfusible brunzir del tren aproximant-se a l'estació. Com tots els que em rodejaven, em vaig llençar cap a la l'entrada a tota velocitat metre extreia la cartera de la butxaca. Vaig aconseguir agafar la targeta just una segon abans d'arribar a la màquina, introduir-la i pescar-la quan sortia de la màquina, ja arrancant de nou en carrera cap a l'andana. Mentre acabava de baixar les escales a salts, sonava ja el fatídic so que anuncia l'imminent tancada de portes.

Afortunadament, vaig aconseguir entrar al tren just quan començaven a tancar-se aquella espècie de comportes hidràuliques aterradores anomenades portes. Un cop a dins, i encara amb el cor accelerat, vaig seure i respirar profundament, convençut que ja havia complert per el dia el "cupo" d'aventures, res més lluny de la realitat.

Al arribar la meva parada, aquell dia era Gràcia, vaig sortir del tren tranquil·lament, vaig caminar per l'andana, i em vaig emplaçar pacientment al meu torn a les escales mecàniques. Un cop a dalt, i ja a pocs metres de la llibertat, vaig introduir la targeta a la màquina i quan anava a passar, va sonar aquell "pito" absolutament avergonyidor que caracteritza que hi ha un problema. Un cop confirmat que totes les mirades estaven centrades en mi, i intentant mantenir una ja malmesa dignitat, vaig tornar-ho a intentat, això si, amb poca fe aquesta segona vegada, i, evidentment, només vaig empitjorar la situació. El desagradable soroll es va repetir i ja començava a general retenció darrere meu per passar per la màquina, és per això que vaig optar per retirar-me tot abatut a una banda. Un cop fora de la riuada de gent imparable, vaig observar la tarja amb atenció, notant amb horror que era la T-10 de una zona i descobrint amagada darrere, encara dins la cartera, la responsable de tot, la T-10 de dues zones. Tot valent, vaig atansar-me a l`insultant màquina i li vaig etzibar la targeta de dues zones, però va tornar a resultar que la màquina era més llesta que jo, ja que em va respondre amb un altre "pito", que en aquesta ocasió em va semblar tenir un lleuger tò burlesc. Vaig aixecar la vista amb mirada felina en busca d'una escapatòria, d'una sortida, però estava atrapat, tancat rere les implacables barreres automàtiques.

Perdut, desorientat, desesperat, empresonat, em vaig quedar com en estat de xoc, i mentre repassava encara com havia caigut en tal error, em vaig anar donant la volta per trobar-me de sobte, com a guiat per el destí, mirant cara a cara una misteriosa màquina de color blau que desconeixia fins al moment. Per alegria absoluta meva i gran sorpresa vaig veure que hi havia una màquina especialment pensada per ajudar a la gent en una situació com la meva.
La misteriosa màquina resava "bitllets de sortida", em vaig sentir completament alleujat finalment al veure que hi havia prevista una ajuda per els pobres despistats com jo, una comprensió. Tot innocent, vaig apropar-me cap a la desconeguda màquina, que m'indicava que insrís el meu incorrecte bitllet, cosa que vaig fer.
Tot confiat i concentrat en seguir el protocol establert, vaig facilitar el bitllet, i la màquina em va informar gentilment del problema de les zones que us comentava. Tot i així, em deixava encara l'opció d'avançar, que és per la que vaig optar ja que necessitava una solució per poder sortir al carrer. Aquesta va ser la resposta de la màquina:
Se'm va aturar el cor literalment en aquell moment, la màquina només em donava l'opció de pagar 25 euros, com a mínim, per sortir de la terrorífica presó en que de sobte s'havia convertit l'estació de Gràcia dels ferrocarrils. Vaig notar un lleuger mareig i una sensació estranya creixent dins meu, com vaig confirmar en breus instants, era indignació. Per algun motiu els dels ferrocarrils pensaven que podrien robar-me 25 euros sense cap esforç, només sota l'amenaça de retenir-me allà tancat contra la meva voluntat de forma indefinida. Em va semblar una quantitat absolutament desproporcionada per un descuit de 1,65 en comptes de 2,15, i vaig decidir al instant que de cap manera aconseguirien treure'm aquesta quantitat d'euros per molt vulgars i rastreres que fossin les seves tàctiques.
Un cop acceptat que la meva única opció era la rebel·lía, el viure al marge de la llei, i tot decidit a fer el que fes falta per esquivar un abús de proporcions increïbles, vaig passar a dedicar totes les meves neurones a buscar la manera d'escapar, d'aconseguir la llibertat, de fugir com fós d'aquesta espècie de mafiosos que em retenien sota amenaça d'arruïnar-me el mes. Com animal acorralat, en moments de tensió i pressió és quan un està més despert, i jo vaig recordar que en alguna ocasió que havia baixat a la parada de Catalunya, era possible que hagués sortit sense necessitat de validar el meu bitllet per poder sortir. Desesperat i jugant ja l'última carta, vaig tornar a agafar el tren per dirigir-me fins a la meva última opció, la terra promesa, la parada on podia ser que la llibertat no tingués preu.

Ja a l'andana de Catalunya, caminava poc a poc cap a la sortida, el cor em bategava fort i les cames em fluixejaven, em jugava el passar la nit, sinó la vida, tancat dins la xarxa de ferrocarrils sota la ciutat de Barcelona, tot menys pagar 25 euros sota extorsió. Només apropar-me a la sortida, el meu cap ja valorava quines opcions tenia d'enganxar-me discretament al individuu de davant meu per sortir alhora que ell, cosa que no veia gens clara, quan vaig contemplar amb eufòria i alegria que allà sí, no era necessari validar el bitllet per sortir.

El creuar les balles obertes i caminar cap a la sortida, accelerant el ritme a mida que m'apropava a l'aire fresc del carrer, sentia el plaer de la llibertat, i el gust de la victòria contra un complex sistema d'abús empresarial sense fre. Sí, vaig aconseguir evitar que em robessin, vaig aconseguir arribar a Barcelona tot i tenir un bitllet de una sola zona, exhaust mentalment de la meva reclusió forçada però feliç per un final prou digne.

Dit tot això, acabaré només remarcant que em sembla al·lucinant que els avars responsables dels FGC es pensin que aconseguiran que la gent pagui 25 euros per sortir de les seves estacions. És tant probable que la gent acabi fent qualsevol barbaritat per evitar pagar-los com que jo mateix hagués picat un bitllet d'una sola zona conscientment amb la idea d'estalviar-me uns quants euros en el viatge.
Krusty

diumenge, 12 de juny de 2011

Agustí Benedito demandat per Verd Disseny per 13.331 euros

Agustí Benedito ha estat demandat per impagament, la notícia ha saltat aquest divendres, quan tot just fa una setmana que Jaume Ferrer, Marc Ingla i el propi Benedito feien pública una carta oberta conjunta en la qual demanen, al president Rossell i a la junta del Barça, que rectifiquessin la seva decisió de retallar les seccions professionals i no professionals blaugranes.

L'empresa de disseny gràfic Verd Disseny SCP demanda l'excandidat a la presidència per el deute contret en la prestació de serveis al candidat durant la campanya electoral del 2010, a la seva web podeu trobar un exemple de la feina feta.

Segons va informar Mundo Deportivo, “la reclamación asciende a 13.331 euros y corresponde, según argumentan los responsables de Verd Disseny, al importe de facturas no abonadas por la candidatura de Benedito en relación a servicios profesionales tales como el diseño y la preparación de la práctica totalidad de las aplicaciones gráficas de la campaña (material impreso, pancartas, carteles, presentaciones, etc…), así como de la gestión de todos los soportes de comunicación electrónica como la página web y otros instrumentos complementarios.” S'ha de dir que actualment, si un va a la web agustibenedito.cat sembla estar desactivada, desconec si hi ha cap relació amb els fets que comentem.

La demanda serà vista al Jutjat de primera instància número 33 de Barcelona, en base a que Verd Disseny assegura que no va rebre “a lo largo de su colaboración con la candidatura de Agustí Benedito ninguna queja por los servicios prestados, que comprendieron el período que va de finales de marzo de 2010 al 13 de junio siguiente, fecha en la que se celebraron las elecciones”.

Agustí Benedito, nascut a Barcelona l'any 1964, es va llicenciar en dret per la Universitat de Barcelona i és soci del Barça des dels 18 anys. L'any 1997 va donar suport a la candidatura d'Angel Fernandez a la presidència del club, sent co-fundador posteriorment del famós Elefant blau junt amb Albert Perrín, Jordi Moix, Sebastià Roca i Armand Carabén entre d'altres. L'any següent va participar en la moció de censura a Josep Lluís Nuñez i al 2000 va integrar-se a la candidatura de Lluís Bassat. Seguidament va formar part de l'estructura del club de 2003 a 2009 de la mà de la Junta de Joan Laporta, dimitint posteriorment i presentant-se com a candidat l'any 2010, quedant en segona posició per darrere de l'actual President Rossell. Una llarga trajectòria amb sorprenents canvis de bàndol però amb una evolució constantment ascendent que fa incomprensible la seva desafortunada actitud amb una firma que li va donar suport per aconseguir la seva fita més important fins al moment com a candidat a les eleccions del 2010.

Personalment, caldrà veure si la justícia posa cada cosa al seu lloc, però el que no tornarà a ser el que era és la imatge d'Agustí Benedito, envoltat d'una aureola de cavallerositat i serietat que no correspon en absolut amb l'impagament del que ara parlem. Es increïble que per menys de 14 mil euros un senyor com aquest dinamiti les seves opcions a la presidència de cada al futur, com a mínim, ara ja sabem quin preu tenia per ell la possibilitat de ser president del Barça, que ha deixat esfumar-se per 13.331 euros.

Krusty

dijous, 9 de juny de 2011

Piranha 3D

Recentment vaig viure l'experiència de veure Piranha 3D, suposat remake de la original Piranha, pel·lícula de serie B dirigida per Joa Dante, director de Gremlins, i que seguia l'estela de l'èxit de Tiburón. No cal dir que la vaig veure en 2D, cosa que potser no em va permetre entendre plenament la necessitat de la realització d'aquesta cinta.
Dirigida i produïda per Alexandre Aja, director també del reamke de Las colinas tienen hojos, conta amb un repartiment espectacular en el que destaca Elisabeth Shue i una col·laboració del grandíssim Richard Dreyfuss especialment destacable per la seva presència a la mítica Tiburón.
A la pel·lícula hi trobem també des de Ving Rhames, sempre recordat com a Perro Diamante a Con Air, però que també destaca com a company de Tom Cruise a Mission:Impossible 2 i 3, passant per clàssics com Christopher Lloyd, el mític Doctor Emmett Brown de la saga Regreso al futuro, o Jerry O'Connell, que feia de Cushman a la inoblidable Jerry Maguire, també Dina Meyer, la soldat més dura d'Starsheep Troopers, i Eli Roth, dolentíssim a la saga Hostel.
Cal destacar d'entrada que tot i tenir un repartiment de luxe, la pel·lícula manté el to de serie B en quant a l'exageració, la brutalitat, l'humor i la qualitat del guió. Situada a Lake Victoria, en època del mític descontrol americà de primavera fiestero-juvenil anomenat Springbreak, la pel·lícula aprofita qualsevol excusa per fer gran gala de pits, culs i sang, sobretot molta sang.
Si be podria pensar-se que la història no és tant bona com en la pel·lícula original del 1978, on les piranyes eren fruit d'experiments militars descontrolats, esta força ben lligat al fer apareixer les autèntiques protagonistes fruit d'un terratrèmol al fons del llac que obre una via entre aquest i un llac subterrani reclòs a les profunditats des de fa milers d'anys. Tot i així, com entenc que pretenien els realitzadors, aconsegueixen convertir la història en una broma de mal gust la coherència de la qual es va difuminant a mida que passen els minuts.
Com a resum, podrÍem dir que Piranha 3D em va agradar més del que esperava, i que supera la original en quantitat d'efectes, sang, destape i actors coneguts, però sense aconseguir en cap moment apropar-se al gran clàssic del cinema de terror de sèrie B que és Piranha. Si teniu una estona lliure i us ve de gust riure i esgarrifar-vos, Piranha 3D és una bona opció, si us ve de gust una bona pel·lícula com les d'abans, millor visioneu la versió original, que tot i haver envellit lleugerament, manté una sobrietat que avui en dia s'agraeix.

Krusty

dimarts, 7 de juny de 2011

Dani Sanchez Llibre deixa la presidència del RCD Espanyol

Tot i no ser de l'Espanyol, la notícia he considerat que era d'interès general, i és que Dani Sánchez Llibre ha comunicat avui als membres del Consell d'Administració del RCD Espanyol la seva decisió de deixar la presidència després de catorze anys al càrrec.
Dani Sánchez Llibre, en la roda de premsa.
Sánchez Llibre ha explicat que les raons "són personals" i que no marxa "cremat". "Catorze anys són molts anys i un té ganes d'enfocar la seva vida per un altre camí, la família, la meva feina, però no pel futbol. El cos humà diu prou i ara és el moment de marxar. El club ha de seguir endavant. Com sempre dic, necessaris som tots, però imprescindible ningú".

Ramon Condal és l'únic membre del Consell que s'ha presentat com a candidat a substituir-lo, i Sánchez Llibre confirma que tindrà el suport de les seves accions. "De la mateixa manera que ell ha col·laborat amb mi, ara li dec la meva ajuda", ha dit.

Sánchez Llibre ha assegurat que no es planteja tornar i que, en cap cas, aquesta decisió tindrà marxa enrere en el futur. "Quan un se'n va, se'n va", ha afirmat.
En aquesta llarga trajectòria com a President del club "perico", Dani Sanchez Llibre, nascut a Vilassar de Mar el 1950, ha liderat la conversió de l'Espanyol a societat anònima, la venta de l'estadi de Sarrià, l'inauguració de la ciutat esportiva a Sant Adrià de Besos i la construcció del nou Estadi Lluís Companys a Cornellà. Igualment en el terreny esportiu la seva trajectòria és destacable, tenint en conta les possibilitats i pressupostos, ja que amb ell l'equip ha guanyat dues copes del Rei i ha arribat a ser subcampió de la UEFA Europa League.

El Consell ha convocat una Junta d'Accionistes extraordinària per al 12 de juliol per confirmar quin serà el nou president, i fins aquell dia Sánchez Llibre continuarà al càrrec.
Dani Sánchez Llibre sempre ha estat per mi un tio simpàtic, sense mala fe ni aparent malícia. Fins i tot en el seu dur enfrontament amb Jan Laporta, va saber mantenir la compostura i quedar com la part racional i educada de les dues enfrontades. També inoblidable la seva emoció sincera al rebre la samarreta d'Iniesta dedicada a Dani Jarque amb que va marcar el gol a la final del Mundial. 
És famós per les conserves Dani i sobretot per la seva manera de parlar, podríem dir que sense embuts, i en aquests 14 anys de presidència ha deixat algunes frases que han passat a la història de l'Espanyol i dels mitjans esportius en general. Avui mateix, el dia que feia oficial que plega, n'ha dit algunes de molt divertides:

"No penso en cap retorn més endavant, si me'n vaig, me'n vaig, no sóc com el Zorro que deia me'n vaig però tornaré, jo no sóc d'aquests"

"És cert que cada cop que he dit que plegava no ho he fet després, per això aquest cop vaig decidir no dir res, però ningú no em creia”

”M'agradaria que em recordessin com una persona honesta que l'ha cagada algun cop com qualsevol persona”

”Cap càrrec crema, però sí que han sigut 14 anys de president en què vaig entrar amb els cabells negres i ara els tinc blancs”

”Ara podré anar al camp i veure els partits des de la grada menjant pipes”

"A partir del dia 12 jo agafo el cotxe i per no tenir, no tindré ni el pàrquing aquí"

Des d'aquí, finalment, agrair l'esforç realitzat per Sanchez Llibre per catalanitzar la imatge del club blanc i blau, tot i l'oposició de part de la seva pròpia afició, i sobretot els bons moments passats amb un home que sempre va semblar prendre's amb humor una relació inevitablement desigual amb el Barça i aprofitar la rivalitat a la ciutat per construir més que per destruir. Si de veritat aquest cop acaba retirant-se de la presidència, que està per veure, felicitats i bona feina Dani. A partir d'ara, a gaudir d'unes escopinyes a la platjeta i seguir els partits per la televisió.

Krusty

Phenomena: El dia de los muertos + Evil Dead + La Horde

Divendres dia 22 d'abril vaig tenir el privilegi d'assistir al Cine Urgell de Barcelona a veure una especial triple sessió de cinema Zombie en el marc de la iniciativa Phenomena, les tres perles varen ser El dia de los muertos + Evil Dead + La Horde.
D'entrada, destacar que abans de les projeccions varem poder veure al escenari al director del saló del còmic de Barcelona, aleshores en curs, i el grandíssim director català Jaume Balagueró, que va dirigir unes paraules en la seva primera visita a Phenomena.
En quant a les tres pel·lícules, la primera va ser el clàssic El dia de los muertos (Day of the dead), ambientada en una base militar d'un futur ja completament apocalíptic on els zombis s'han fet amb el control del planeta. Carregada d'uns impressionants efectes especials del més pur estil gore, la cinta barreja la crítica contra l'hipocresia de la cultura militar amb la immoralitat de l'investigació científica i, com no, els clàssics zombies, que en aquest cas, comencen sent les víctimes per acabar convertint-se en quelcom completament diferent.
Amb un repartiment clàssic, compost per una atractiva rossa, un carismàtic afroamericà, un científic boig i un malvat militar, la pel·lícula fa gala d'unes escenes de sang i fetge realment espectaculars que no poden deixar-te indiferent si saps apreciar una feina ben feta.
En quant a Evil Dead, gran inici de la magnífica saga que va culminar amb la genial tercera part, El ejército de las tineblas (Army of darkness), cal dir que ha envellit lleugerament, es del 1981, però conserva gran part del seu encant. Traduida al castellà com a Posesión Infernal, és dirigida i escrita per el geni del terror Sam Raimi i conta amb el graciosíssim Bruce Campbell com a protagonista.
Ambientada en una caseta al bosc, el descobriment de forces malignes que habiten el bosc, desfermades per la lectura del famós llibre del morts, porta a un grup de joves inconscients a veure's atrapats en un espiral surrealista d'esgarrifoses possessions infernals i assassinats. No us donaré més pistes, simplement és un clàssic dels nostres temps.
Finalment, La Horde és una pel·lícula francesa dirigida per Yannick Dahan i Benjamin Rocher estrenada l'any 2009 que personalment no havia vist, i que vaig trobar força interessant. Destaca l'actor Jean-Pierre Martins, que probablement us sonarà si heu vist la genial La vida en rosa (Edith Piaf). Brillantment recolzada en un genial començament on l'irrupció dels zombies és completament inesperada, sembla que no vingui al cas, la pel·lícula es va desarrollant de forma força coherent i a bon ritme, tot i no poder evitar caure en els tòpics del gènere. Val la pena visionarla si sou, com jo, fanàtics del cinema zombie.

Resumint, gran nit de por a l'Urgell montada per Phenomena, sí senyor.

Krusty

dilluns, 6 de juny de 2011

Amenazados (Unthinkable)

Us vull presentar una meravella que vaig descobrir al videoclub fa poc, es tracta de Amenazados (Unthinkable), una pel·lícula que podríem qualificar de dins el gènere de pel·lícules derivades de l'11-S. Si be la cinta se situa un l'actualitat i no té aparent relació amb el atemptats, sí que reflexa clarament les conseqüències de la terrible massacre.

Dirigida per Gregor Jordan i escrita per Peter Woodward, conta com a principals actors amb el gran Samuel L. Jackson, Carrie-Anne Moss, que coneixereu de Memento i sobretot la saga Matrix i el brillant Michael Sheen, que haureu vist a El desafio: Frost - Nixon, Underworld o la genial The Damn United.

Gran pel·lícula on destaquen sobretot les impressionants actuacions de Samuel L. Jackson i Michael Sheen, en una història de terrorisme als Estats Units en un moment completament desquiciat del patriotisme americà. La pel·lícula parteix de la senzilla premissa d'una amenaça terrorista per acabar plantejant un difícil dilema moral, retratant a la perfecció la radical cultura militarista nord-americana enfrontada a la por d'un atemptat de proporcions catastròfiques.

Em sembla increïble que aquesta perla hagi passat completament desapercebuda i s'estreni directament en DVD al nostre país, probablement és degut a la seva claríssima incorrecció política no només per la cruesa d'alguna de les seves escenes sinó per la forma en que retrata vergonyosament la suposada bondat moralista de la societat americana, encarnada a la pel·lícula per l'actriu Carrie-Anne Moss.
No deixeu passar l'oportunitat de passar una estona vibrant i molt interessant amb aquesta sorprenent pel·lícula que de segur us enganxarà fins al final de forma encisadora i us farà plantejar-vos què faríeu vosaltres de trobar-vos en una situació semblant. Sí senyor, una gran pel·lícula.

Krusty

diumenge, 5 de juny de 2011

Carod-Rovira deixa ERC

Josep-Lluís Carod-Rovira ja no és militant d'ERC. Només queda el tràmit formal de donar-lo de baixa, però ja ha comunicat a Joan Puigcercós que deixa el partit. La notícia arriba quan Joan Puigcercós està a punt de deixar el càrrec –no el partit– i quan un altre dels dirigents del partit, Jordi Portabella, ha renunciat a presentar-se com a aspirant a presidir la formació, després de la patacada del 22-M. Tot i així, Portabella continua al partit i com a cap del grup municipal a l'Ajuntament de Barcelona.

Nascut al port de Cambrils, Josep-Lluís Carod-Rovira és d'una raça de política que està desapareixent. No és ni un gestor ni un escalador dins l'aparell, que és el que ara es porta. És un líder de masses que no ha arribat on havia d'arribar pels errors propis i sobretot perquè els seus mai l'han deixat volar amb llibertat.
Després de fer filologia, i de participar activament en l'antifranquisme va entrar a la Generalitat de la mà de Max Cahner, el primer conseller de Cultura del govern de Jordi Pujol, com a delegat de Cultura. Però la seva vocació d'esquerres el va portar a fer l'aventura de Nacionalistes d'Esquerra, amb noms coneguts com Lluís Llach i Magda Oranich, però que va acabar amb un sonor fracàs electoral. Vista la realitat va redactar i va impulsar el 1987 la Crida Nacional a ERC, , una iniciativa per tal de rejovenir i rellançar el partit i aglutinar les noves generacions independentistes sorgides arran de la decebedora transició espanyola.

El 1992 una Esquerra explícitament independentista esdevé la tercera força del Parlament de Catalunya. Des del 1996 Esquerra, liderada per Josep-Lluís Carod-Rovira, denuncia l’espoli fiscal que pateix Catalunya i la demanda d’un nou Estatut nacional que ens doti de més poder polític i d’un sistema de finançament just. En el darrer cicle electoral (2003-2004) Esquerra obté els millors resultats de la seva història recent, amb 650.000 vots, 1.300 regidories, 123 alcaldies, 23 diputats al Parlament, 8 al Congrés, 4 senadors i 1 eurodiputat. Fruit d’aquests resultats, Esquerra signa l’Acord del Tinell i forma, en coalició amb PSC i ICV-EUiA, el primer govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat de Catalunya des de la restauració de la democràcia. El Govern és encapçalat pel president Pasqual Maragall, del PSC, i pel conseller en cap, Josep-Lluis Carod-Rovira, que ha d'abandonar el càrrec 40 dies després per haver-se reunit amb la cúpula d'ETA.

Carod torna a entrar al govern el 2006, amb una figura indefinida com és la Vicepresidència, i amb l'hostilitat ja manifesta de Joan Puigcercós, aleshores conseller de Governació, tot i que per poc temps. El seu distanciament envers ERC creix i un cop els republicans deixen el govern deixa de participar en els actes de partit, fins divendres, que va comunicar la seva baixa.

Aquesta és la carta íntegra escrita per Carod i dirigida a la direcció d'ERC:

Les reaccions no s'han fet esperar, el líder de Reagrupament i conseller de Governació amb el primer tripartit, Joan Carretero, ha opinat que la baixa de partit de Josep-Lluís Carod-Rovira respon "a qüestions personals. Segons Carretero, marxa "perquè ja no té el comandament", i ha afegit que "A mi em van fer fora, em van obrir un expedient d'expulsió i no va caldre que fes cap carta".

El president de la federació de Barcelona d'ERC i membre de la candidatura afí a Carod en el congrés republicà del 2008, Oriol Amorós, ha declarat per la seva banda que li sap molt greu que l'exlíder del partit hagi abandonat la formació. "Segurament té raó en el perquè de com li han anat les coses a ERC en els últims temps, però en la seva decisió hi trobo a faltar un punt de corresponsabilitat", ha lamentat Amorós.

Ernest Benach, expresident del Parlament i un dels afins a Carod dins el partit, no ha volgut fer cap declaració per no "posar llenya al foc". També ha deixat clar que no té cap intenció de marxar del partit. Un altre dels seus afins, Rafel Niubò, que és qui va ser l'encarregat de deixar la carta de Carod a la seu d'ERC, no ha volgut fer declaracions més enllà de "lamentar la decisió" i de considerar "evident" que era una decisió que es veia a venir.

Esquerra per la seva banda respecta la decisió de Josep-Lluís Carod-Rovira de donar-se de baixa de la militància, tot i que la lamenta. En un comunicat enviat als mitjans de comunicació, el portaveu, Ignasi Llorente, ha dit "lamentem la seva decisió però la respectem i demanem el màxim respecte i comprensió a tothom, de dins i fora d'Esquerra, sobre aquesta decisió".

Personalment, no puc fer més que felicitar un home que ha portat l'independentisme català a cotes espectaculars tot i que comparteixo l'opinió de que es va equivocar en algunes decisions importants que van afectar greument les possibilitats d'un culminació final amb estat catalanista. En qualsevol cas, bona feina Carod, veurem què et depara el futur.

Krusty

dissabte, 4 de juny de 2011

Phenomena: Robocop + Carretera al infierno


Aquest dijous dia 2 vaig tenir el privilegi d'assistir al Cine Urgell de Barcelona a veure, una vegada més, una doble sessióde dos grans clàssics del cinema modern en el marc de la iniciativa Phenomena, en aquesta ocasió es va tractar de la mítica Robocop i de la per mi desconeguda Carretera al infierno.
Sobre Robocop, haig d edir que em va entusiarmar una vegada més, quina banda sonora, quins actors i quin Robocop, sense oblidar el cert grau de crítica social i l'enorme quantitat d'acció i emocions que conté. Gran clàssic.
Gran desplegament de mitjans per l'època, gran feina dels actors i gran sentit del humor, els ingredients usuals per fer un clàssic de ciència ficció futurista.
Dirigida per l'holandès Paul Verhoven, director de clàssics com Desafío Total o Instinto Basico, es va estrenar l'any 1987 amb Peter Weller en el paper protagonista interpretant un personatge que el va inmortalitzar per a la història, en una marca registrada que abarca des de la saga de pel·lícules fins a comics, i joguines, passant per jocs, i fins i tot una sèrie de televisió.
Podriem dir que Robocop és un western futurista, amb el seu bo, el seu lletg i el seu dolent. Parteix de la base d'un home normal maltractat de forma injusta i molt violenta que es converteix en una eina més d'un sistema corrupte per acabar passant per sobre de tot l'establert i erigir-se en un justicier metalitzat de cor trencat i mà ferma. Tot en un futur corporativista i comercialitzat on encara queda gent de bé que lluita per la justícia amb escassos recursos. Gran pel·lícula.
Informar-vos també que per ara segueix a l'aire l'aparició d'un remake que com sempre promet destrossar tot lo bo que tenia l'original, creuem els dits i desitgem que deixin que Robocop descansi en pau.

En quant a Carretera al infierno (The hitcher), dirigida per Robert Harmon l'any 1986, destacar la presència d'un esgarrifós i perturbador Rutger Hauer en un paper que li sembla fet a mida. El coneixereu tots per ser el temut "replicante" final de la grandíssima Blade Runner.
Personalment, la pel·lícula comença molt bé, en una gran entrada en escena del malèvol autostopista, per posteriorment anar-se perdent lleugerament, es troba a faltar una mica més d'explicació del com i el perquè el terrorífic i malvat Hauer ha arribat al ser el que és.
Cal destacar també la presència en la pel·lícula de l'actriu Jennifer Jason Leigh, coneguda per la seva presència en la boníssima Llamaradas o el clàssic del germans Cohen El gran salto, fent de cambrera de carretera amb força gràcia.
Per acabar, haig de dir que a mi s'em va fer un pel llarga i espessa, però tot i així, és un bon clàssic del cinerma de terror que car revisionar si podeu.

Per acabar, no puc evitar comentar l'honor que vaig sentir quan al tornar al cinema, per veure la segona pel·lícula després de pendre l'aire, em vaig trobar que el gran Jaume Balagueró i la seva "troup" havien ocupat els nostres llocs, òbviament se li pot permetre.
Krusty

divendres, 3 de juny de 2011

Barcelona sagnant


La prestigiosa revista nord-americana Newsweek dedica el pòster central d'aquesta setmana a les càrregues dels Mossos d'Esquadra per intentar desallotjar els acampats a la plaça de Catalunya de Barcelona.
Sota el títol "Bloody Barcelona" (Barcelona sagnant), la revista mostra un grup d'indignats estesos a terra atemorits davant els antiavalots, que queden fora del pla.

Diu la revista en el text que acompanya la imatge: "Policies antiavalots armats amb porres i disparant bales de goma van intentar dissuadir la multitud de la plaça. Els vídeos mostren els agents donant cops a manifestants amb sang i arrossegant-los lluny de la plaça. Desenes de persones van resultar ferides en el cos a cos".
Segons testmonis directes dels fets, la sang que es veu a les mans dels manifestants –tot i tenir un to que la pugui fer semblar pintura– és d'un dels nois que eren a la protesta, que va rebre un cop al cap i va sagnar de manera abundosa. Les cares són de por. La imatge del pòster central l'ha tuitejada des de Washington el periodista Antoni Bassas.

M'encanta veure que en algún lloc es fan ressò de l'inacceptable i tercermundista fet que va donar-se a la meva ciutat. Sembla increïble que es dónin situacions com aquesta a casa nostra i tot segueixi igual com si res hagués passat.

Sí que el dia següent els diaris es varen fer ressò del fet, pero com sempre, les notícies duren un dia...
"Neteja a garrotades", titula 'El Periódico''EL Punt' parla d'una "dura càrrega""Els Mossos carreguen a cops de porra contra els acampats", diu 'El País''El Mundo' atribueix els incidents a l'acció "maldestre" dels Mossos

Espero que amb el gest de Newsweek els polítics tinguin una mica més present que, si be és cert que gaudeixen d'impunitat total per fer el que vulguin, per molt que nosaltres acceptem l'inacceptable hi ha gent que té els ulls posats en el nostre petit país i denunciarà actes com aquest que són completament retrògrads i antidemocràtics.

Krusty

dijous, 2 de juny de 2011

Un mal negocio

Aquest me'l han passat per mail, val la pena:

Un mal negocio, David García. La Vanguardia 18/11/2010:

"El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni  responde a circunstancias difíciles de explicar.
Si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecen todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?

¿Quién puede defender que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir deldéficit fiscal?

Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?

¿Quién no querría ver aumentada la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?

¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?

¿Quién querría viajar  con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más ricocomo dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de sugobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20 km.autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 km. en idéntico periodo?

¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Se puede aceptar el agravio que hemos sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño,574€ por aragonés y 407€ por castellano-manchego.

¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes?

Con la dependencia de Catalunya con respecto a España  nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos.

España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte de su leitmotiv nacional."                   

I m'afegeixen:
"I per acabar...: el Govern Espanyol regalarà al F.C. Reial Madrid 3.000.000 d´Euros amb l’excusa de donar imatge d´espanya a la resta del mon. O sigui que els catalans també subvencionem al Reial Madrid."

Increible.

Krusty

dimecres, 1 de juny de 2011

Més revolució mailística

Buf! Segueix la propagació via mail de propostes, conclusions, peticions i propaganda contra el sistema, m'en faig ressò per contrarrestar la política d'enviar-ho tot en CCO (còpia ocualta), que em sembla poc coherent amb les idees d'una democràcia real.

Primer, una petició de firmes:

Firma y si no pasalo 
SE HA AGREGADO EN LA PÁGINA WEB DE PETICIÓN PÚBLICA, UNA RESPUESTA A TRAVÉS DE LA FIRMA DE TODOS LOS ESPAÑOLES INTERESADOS EN QUE LOS POLÍTICOS NO COBREN SUS SUELDOS Y DEMÁS PREBENDAS DEL ERARIO PÚBLICO DE UNA FORMA DESMEDIDA. CUANDO SE LLEGUEN A LAS 500.000 FIRMAS SE PASARA EL TEXTO CON EL LISTADO DE TODOS LOS FIRMANTES AL SENADO CON COPIA A TODOS LOS GRUPOS POLÍTICOS.

SI QUIERES VER LA EXPLICACIÓN DE LO QUE COBRAN LOS POLÍTICOS PINCHA EN ESTE ENLACE (MERECE LA PENA):

http://noalossueldosdelospoliticos.blogspot.com/

SI QUIERES IR DIRECTAMENTE A LA RECOGIDA DE FIRMAS PINCHA EN ESTE ENLACE:

http://www.peticionpublica.es/?pi=P2011N5259

POR FAVOR, MANDA ESTE MAIL A TODOS TUS CONTACTOS DE TU COMUNIDAD O FUERA, PERO SI MANDAS UN CORREO MASIVO NO OLVIDES PONERLOS EN CCO.
NO HUYAS DE LA VERDAD Y LE DES LA ESPALDA. ENTRE TODOS PODEMOS LOGRARLO. GRACIAS POR TU COLABORACIÓN.


I també, un sorprenent resum de conclusions:

Tema: Asamblea Protesta de Sol
Difundidlo, por favor.

Hola, estas son las propuestas aprobadas en la asamblea de la protesta de Sol. Difícilmente se oirán en los medios y la página web no para de caerse así que está bien difundirlas por email.
Haced un esfuerzo por leerlas!!
Estas son algunas de las medidas que, en cuanto ciudadanos, consideramos esenciales para la regeneración de nuestro sistema político y económico. ¡Opina sobre las mismas y propón las tuyas en el foro!


1. ELIMINACIÓN DE LOS PRIVILEGIOS DE LA CLASE POLÍTICA:o   Control estricto del absentismo de los cargos electos en sus respectivos puestos. Sanciones específicas por dejación de funciones.
o   Supresión de los privilegios en el pago de impuestos, los años de cotización y el monto de las pensiones. Equiparación del salario de los representantes electos al salario medio español más las dietas necesarias indispensables para el ejercicio de sus funciones.
o   Eliminación de la inmunidad asociada al cargo. Imprescriptibilidad de los delitos de corrupción.
o   Publicación obligatoria del patrimonio de todos los cargos públicos.
o   Reducción de los cargos de libre designación.

2. CONTRA EL DESEMPLEO:o   Reparto del trabajo fomentando las reducciones de jornada y la conciliación laboral hasta acabar con el desempleo estructural (es decir, hasta que el desempleo descienda por debajo del 5%).
o   Jubilación a los 65 y ningún aumento de la edad de jubilación hasta acabar con el desempleo juvenil.
o   Bonificaciones para aquellas empresas con menos de un 10% de contratación temporal.
o   Seguridad en el empleo: imposibilidad de despidos colectivos o por causas objetivas en las grandes empresas mientras haya beneficios, fiscalización a las grandes empresas para asegurar que no cubren con trabajadores temporales empleos que podrían ser fijos.
o   Restablecimiento del subsidio de 426€ para todos los parados de larga duración.

3. DERECHO A LA VIVIENDA:
o   Expropiación por el Estado de las viviendas construidas en stock que no se han vendido para colocarlas en el mercado en régimen de alquiler protegido.
o   Ayudas al alquiler para jóvenes y todas aquellas personas de bajos recursos.
o   Que se permita la dación en pago de las viviendas para cancelar las hipotecas.

4. SERVICIOS PÚBLICOS DE CALIDAD:o   Supresión de gastos inútiles en las Administraciones Públicas y establecimiento de un control independiente de presupuestos y gastos.
o   Contratación de personal sanitario hasta acabar con las listas de espera.
o   Contratación de profesorado para garantizar la ratio de alumnos por aula, los grupos de desdoble y los grupos de apoyo.
o   Reducción del coste de matrícula en toda la educación universitaria, equiparando el precio de los posgrados al de los grados.
o   Financiación pública de la investigación para garantizar su independencia.
o   Transporte público barato, de calidad y ecológicamente sostenible: restablecimiento de los trenes que se están sustituyendo por el AVE con los precios originarios, abaratamiento de los abonos de transporte, restricción del tráfico rodado privado en el centro de las ciudades, construcción de carriles bici.
o   Recursos sociales locales: aplicación efectiva de la Ley de Dependencia, redes de cuidadores locales municipales, servicios locales de mediación y tutelaje.

5. CONTROL DE LAS ENTIDADES BANCARIAS:o   Prohibición de cualquier tipo de rescate o inyección de capital a entidades bancarias: aquellas entidades en dificultades deben quebrar o ser nacionalizadas para constituir una banca pública bajo control social.
o   Elevación de los impuestos a la banca de manera directamente proporcional al gasto social ocasionado por la crisis generada por su mala gestión.
o   Devolución a las arcas públicas por parte de los bancos de todo capital público aportado.
o   Prohibición de inversión de bancos españoles en paraísos fiscales.
o   Regulación de sanciones a los movimientos especulativos y a la mala praxis bancaria.

6. FISCALIDAD:o   Aumento del tipo impositivo a las grandes fortunas y entidades bancarias.

o   Eliminación de las SICAV.
o   Recuperación del Impuesto sobre el Patrimonio.
o   Control real y efectivo del fraude fiscal y de la fuga de capitales a paraísos fiscales.
o   Promoción a nivel internacional de la adopción de una tasa a las transacciones internacionales (tasa Tobin).

7. LIBERTADES CIUDADANAS Y DEMOCRACIA PARTICIPATIVA:o   No al control de Internet. Abolición de la Ley Sinde.
o   Protección de la libertad de información y del periodismo de investigación.
o   Referéndums obligatorios y vinculantes para las cuestiones de gran calado que modifican las condiciones de vida de los ciudadanos.
o   Referéndums obligatorios para toda introducción de medidas dictadas desde la Unión Europea.
o   Modificación de la Ley Electoral para garantizar un sistema auténticamente representativo y proporcional que no discrimine a ninguna fuerza política ni voluntad social, donde el voto en blanco y el voto nulo también tengan su representación en el legislativo.
o   Independencia del Poder Judicial: reforma de la figura del Ministerio Fiscal para garantizar su independencia, no al nombramiento de miembros del Tribunal Constitucional y del Consejo General del Poder Judicial por parte del Poder Ejecutivo.
o   Establecimiento de mecanismos efectivos que garanticen la democracia interna en los partidos políticos.

8. REDUCCIÓN DEL GASTO MILITAR
--------------------------------------------------------

ELIMINAR EL SENADO.
NORUEGA, SUECIA, DINAMARCA, NO TIENEN SENADO, ALEMANIA SOLO 100 SENADORES y EE.UU. UN SENADOR POR CADA ESTADO.

LOS GRANDES TEÓRICOS DEL DERECHO INTERNACIONAL Y CONSTITUCIONAL OPINAN QUE ES UNA CÁMARA INNECESARIA, PRESCINDIBLE Y QUE ESTÁ EN EXTINCIÓN, ¿ENTONCES POR QUÉ TENEMOS QUE MANTENER A 260 SENADORES?
DE ESTA FORMA AHORRAREMOS 3.500 MILLONES DE EUROS CADA AÑO.
ELIMINAR LA PENSIÓN VITALICIA DE TODOS LOS DIPUTADOS, SENADORES Y DEMÁS
"PADRES DE LA PATRIA".


ELIMINAR A TODOS los diplomáticos excepto un embajador y un cónsul en cada país. No es posible que gastemos en esto más que Alemania y el Reino Unido).
Con eso, y con rebajar un 30% las partidas 4, 6 y 7 de los PRESUPUESTOS GENERALES DEL ESTADO (transferencias a sindicatos, partidos políticos, fundaciones opacas y varios), se ahorrarían más de 45.000 millones de Euros y no haría falta tocar las pensiones ni los sueldos de los funcionarios, como tampoco haría falta recortar 6.000 millones de Euros en inversión pública.

CON LA MITAD DEL DINERO QUE EL ESTADO SE AHORRARÍA CON ESTAS MEDIDAS,
SE ACABARÍA LA CRISIS EN ESPAÑA


Por el cambio de la ley electoral, y por una democracia participativa de verdad, donde nuestra opinión, la de los ciudadanos,  sea lo que gobierne, no una papeleta cada cuatro años y que hagan con ella lo que quieran sin dar cuentas ni explicaciones.

Por el cambio de la ley electoral, y por una democracia participativa de verdad ¡Espabilemos de una vez! ¡No sigamos dormidos y aletargados!
SI ESTÁS DE ACUERDO, DIFÚNDELO (POR FAVOR; HACEDLO EN CCO )


Seguiré informant d'aquesta plaga incessant de mails de propaganda acampadística de caire pseudorevolucionari.

Krusty