No fa gaire vaig cometre l'innocent error de picar amb la targeta de tren T-10 per a una sola zona en una estació corresponent a 2 zones quan tornava cap a la meva ciutat, Barcelona. El que jo no sospitava ni do bon troç en aquell moment era que aquella lleugera confusió, entre dues targetes pràcticament idèntiques a la vista, i molt difícilment diferenciables quan un va amb presses per enxampar el tren, em podia acabar sortint molt cara. He fet fotografies per que pugueu veure de quins engendres malèvols estem parlant.
Era una tarda solejada quan arribant xino xano a l'estació de tren habitual per agafar els Ferrocarrils catalans en direcció a la gran ciutat, vaig sentir prematurament i de lluny l'inconfusible brunzir del tren aproximant-se a l'estació. Com tots els que em rodejaven, em vaig llençar cap a la l'entrada a tota velocitat metre extreia la cartera de la butxaca. Vaig aconseguir agafar la targeta just una segon abans d'arribar a la màquina, introduir-la i pescar-la quan sortia de la màquina, ja arrancant de nou en carrera cap a l'andana. Mentre acabava de baixar les escales a salts, sonava ja el fatídic so que anuncia l'imminent tancada de portes.
Afortunadament, vaig aconseguir entrar al tren just quan començaven a tancar-se aquella espècie de comportes hidràuliques aterradores anomenades portes. Un cop a dins, i encara amb el cor accelerat, vaig seure i respirar profundament, convençut que ja havia complert per el dia el "cupo" d'aventures, res més lluny de la realitat.
Al arribar la meva parada, aquell dia era Gràcia, vaig sortir del tren tranquil·lament, vaig caminar per l'andana, i em vaig emplaçar pacientment al meu torn a les escales mecàniques. Un cop a dalt, i ja a pocs metres de la llibertat, vaig introduir la targeta a la màquina i quan anava a passar, va sonar aquell "pito" absolutament avergonyidor que caracteritza que hi ha un problema. Un cop confirmat que totes les mirades estaven centrades en mi, i intentant mantenir una ja malmesa dignitat, vaig tornar-ho a intentat, això si, amb poca fe aquesta segona vegada, i, evidentment, només vaig empitjorar la situació. El desagradable soroll es va repetir i ja començava a general retenció darrere meu per passar per la màquina, és per això que vaig optar per retirar-me tot abatut a una banda. Un cop fora de la riuada de gent imparable, vaig observar la tarja amb atenció, notant amb horror que era la T-10 de una zona i descobrint amagada darrere, encara dins la cartera, la responsable de tot, la T-10 de dues zones. Tot valent, vaig atansar-me a l`insultant màquina i li vaig etzibar la targeta de dues zones, però va tornar a resultar que la màquina era més llesta que jo, ja que em va respondre amb un altre "pito", que en aquesta ocasió em va semblar tenir un lleuger tò burlesc. Vaig aixecar la vista amb mirada felina en busca d'una escapatòria, d'una sortida, però estava atrapat, tancat rere les implacables barreres automàtiques.
Perdut, desorientat, desesperat, empresonat, em vaig quedar com en estat de xoc, i mentre repassava encara com havia caigut en tal error, em vaig anar donant la volta per trobar-me de sobte, com a guiat per el destí, mirant cara a cara una misteriosa màquina de color blau que desconeixia fins al moment. Per alegria absoluta meva i gran sorpresa vaig veure que hi havia una màquina especialment pensada per ajudar a la gent en una situació com la meva.
La misteriosa màquina resava "bitllets de sortida", em vaig sentir completament alleujat finalment al veure que hi havia prevista una ajuda per els pobres despistats com jo, una comprensió. Tot innocent, vaig apropar-me cap a la desconeguda màquina, que m'indicava que insrís el meu incorrecte bitllet, cosa que vaig fer.
Tot confiat i concentrat en seguir el protocol establert, vaig facilitar el bitllet, i la màquina em va informar gentilment del problema de les zones que us comentava. Tot i així, em deixava encara l'opció d'avançar, que és per la que vaig optar ja que necessitava una solució per poder sortir al carrer. Aquesta va ser la resposta de la màquina:
Se'm va aturar el cor literalment en aquell moment, la màquina només em donava l'opció de pagar 25 euros, com a mínim, per sortir de la terrorífica presó en que de sobte s'havia convertit l'estació de Gràcia dels ferrocarrils. Vaig notar un lleuger mareig i una sensació estranya creixent dins meu, com vaig confirmar en breus instants, era indignació. Per algun motiu els dels ferrocarrils pensaven que podrien robar-me 25 euros sense cap esforç, només sota l'amenaça de retenir-me allà tancat contra la meva voluntat de forma indefinida. Em va semblar una quantitat absolutament desproporcionada per un descuit de 1,65 en comptes de 2,15, i vaig decidir al instant que de cap manera aconseguirien treure'm aquesta quantitat d'euros per molt vulgars i rastreres que fossin les seves tàctiques.
Un cop acceptat que la meva única opció era la rebel·lía, el viure al marge de la llei, i tot decidit a fer el que fes falta per esquivar un abús de proporcions increïbles, vaig passar a dedicar totes les meves neurones a buscar la manera d'escapar, d'aconseguir la llibertat, de fugir com fós d'aquesta espècie de mafiosos que em retenien sota amenaça d'arruïnar-me el mes. Com animal acorralat, en moments de tensió i pressió és quan un està més despert, i jo vaig recordar que en alguna ocasió que havia baixat a la parada de Catalunya, era possible que hagués sortit sense necessitat de validar el meu bitllet per poder sortir. Desesperat i jugant ja l'última carta, vaig tornar a agafar el tren per dirigir-me fins a la meva última opció, la terra promesa, la parada on podia ser que la llibertat no tingués preu.
Ja a l'andana de Catalunya, caminava poc a poc cap a la sortida, el cor em bategava fort i les cames em fluixejaven, em jugava el passar la nit, sinó la vida, tancat dins la xarxa de ferrocarrils sota la ciutat de Barcelona, tot menys pagar 25 euros sota extorsió. Només apropar-me a la sortida, el meu cap ja valorava quines opcions tenia d'enganxar-me discretament al individuu de davant meu per sortir alhora que ell, cosa que no veia gens clara, quan vaig contemplar amb eufòria i alegria que allà sí, no era necessari validar el bitllet per sortir.
El creuar les balles obertes i caminar cap a la sortida, accelerant el ritme a mida que m'apropava a l'aire fresc del carrer, sentia el plaer de la llibertat, i el gust de la victòria contra un complex sistema d'abús empresarial sense fre. Sí, vaig aconseguir evitar que em robessin, vaig aconseguir arribar a Barcelona tot i tenir un bitllet de una sola zona, exhaust mentalment de la meva reclusió forçada però feliç per un final prou digne.
Dit tot això, acabaré només remarcant que em sembla al·lucinant que els avars responsables dels FGC es pensin que aconseguiran que la gent pagui 25 euros per sortir de les seves estacions. És tant probable que la gent acabi fent qualsevol barbaritat per evitar pagar-los com que jo mateix hagués picat un bitllet d'una sola zona conscientment amb la idea d'estalviar-me uns quants euros en el viatge.
Vaya tornada de la feina !!!
ResponElimina