dilluns, 29 de novembre de 2010

Nois, quina nit!

Quina legislatura, quin any, quina precampanya, quina campanya, quina setmana, quin dia d'eleccions i finalment, quina nit de resultats, increïble tot plegat. Puja la dreta, què hi farem, però sobretot puja el catalanisme.

La nit va començar de manera preocupant amb l'amenaça de l'entrada de l'extrema dreta, el PxC, al Parlament segons els primers sondejos, i després de conjetures, possibilitats, estadístiques, patiments, alegries i sorpreses, aquesta va acabar finalment amb Mas de president, com tothom sabia i amb la sorpresa de Joan Laporta amb mes de 105.000 vots, 4 escons, inesperat però molt revelador de per on vol anar una part del país.

Això sí, la "bomba" de la nit encara havia d'arribar, i va ser, per mi, quan el nou President va acabar el seu discurs amb l'oblidat des de fa massa temps "Visca Catalunya!" i seguidament va cantar l'himne del nostre país amb tots els seus seguidors, cosa que no m'esperava gens, una part dels quals van acabar cridant "In-Inde-Inde-pendèn-cia". Haig de dir que en aquell moment vaig oblidar-me de que CiU és dreta, de l'augment històric del PP i de l'estampada bestial d'ERC. Feia tant temps que no sentia un polític acabar els discursos amb "Visca Catalunya!" que ni tan sols m'havia adonat que ningú ja no ho deia. És per això, i per la potent entrada de Solidaritat Independentista al Parlament, que puc dir que per mi les eleccions han estat un èxit pel catalanisme. Si tenim en conta que CiU va aglutinar molt més que la pròpia dreta catalana, i que l'independentisme real va entrar molt fort, podríem dir que el catalanisme ha pujat clarament al país en aquestes eleccions, i això per mi és una magnífica notícia.

En quant a les reaccions de la nit, em va fer gràcia la poca traça de la gent d'ICV alhora d'escollir el moment per sortir a parlar, que primer va coincidir amb ERC i després amb Ciutadans, per sort, TV3 els va prioritzar per davant de la formació d'Albert Rivera en aquesta segona ocasió i finalment vam poder sentir parlar Joan Herrera. Destacar, com no, l'èxtasi d'agrïments d'en Duran i Lleida, que semblava no tenir fi així com la infinita negació rotunda de Joan Puigcercós alhora d'assumir cap errada pròpia, impropi d'un partit com ERC, que conta amb gent d'altíssim nivell i compromís amb Catalunya com en Benach o en Carod.

Com a conclusió, podem dir que la repartició de l'arc parlamentari no insinua cap aliança clara per CiU alhora de formar govern, sobretot per que tots els partits estaran pendents de les municipals que hi ha d'aquí uns mesos, i no voldran pagar en aquelles votacions pactes que puguin fer ara amb el Sr.Mas. D'entrada, el nou president va vendre en el seu discurs que la seva intenció és sumar esforços i aglutinar voluntats i opinions per sortir de la crisi el millor possible, si és així, genial. Però sobretot, no puc esperar per veure Joan Laporta al Parlament, demanant la independència i recordant a tothom que com altres països de la Unió Europea, ja no necessitem el permís d'Espanya per ser-ne independents, ara més que mai, nosaltres decidim. Visca Catalunya!

Krusty

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada