12 hores de cinema de terror a Molins de Rei

Aquest dissabte vaig tenir el gust  i també la paciència d'assistir a les XXIX 12 HORES DE CINE DE TERROR 2010 del XXIX Festival de Cine de Terror de Molin de Rei.

L'any passat va ser el meu primer any en aquesta pertorbadora i probablement insana experiència que és veure 12 hores de cinema de terror seguides, en unes butaques poc confortables i a baixa temperatura. Certament em va impactar, potser per que quasi s'ofega de veritat el figurant que representava una mort a la forca, com per la presència del actor original que va fer de Jason a la primera pel·lícula de la llarguíssima i famosa saga Viernes 13. Aquest any només arribar em vaig trobar amb un cotxe estampat a l'entrada amb diversos ferits sagnant, molt espectacular.

La temàtica d'enguany era referida a Road Movies, i es va projectar el curt del festival, 5 pel·lícules i una pel·lícula sorpresa. El drama però va ser que només arribar, el ja mític teatre Peni estava folrat de cartells que advertien que s'havia suspès la projecció de l'esperadíssima "A serbian film", de Srdjan Spasojevic, que estava cridada a ser "el film més impactant del festival d'aquest any". Segons les paraules del director del Festival al propi escenari, "per que la pel·lícula esta actualment en tràmits judicials" i se'ls n'havia denegat el permís per la projecció. Una vertadera llàstima ja que "A serbian film" promet no deixar a ningú indiferent, a través de la pornografia, la tortura i el mal gust. Vaig legir en una crítica que sembla que el director repti l'espectador a quedar-se i veure-la sencera si n'és capaç.

Durant la setmana ja us aniré informant sobre les pel·lícules que sí van projectar en aquestes 12 hores, però us aconsello que us reserveu la data per l'any que ve, l'experiència d'estar en un cinema, on el públic ha vingut amb total interès per veure les projeccions, vas amb la teva beguda, portes entrepans, carmanyoles o pica-pica, aplaudint quan el dolent un rep una de bona i entretingut entre pel·lícula i pel·lícula pels espectacles en viu, és un conjunt d'experiències totes poc habituals i que fan que valgui la pena passar 12 hores al cinema.

Krusty

Visita del líder suprem religiós colapsa Barcelona

Dissabte de bon matí tornava jo tant content de Molins de Rei quan arribant a casa meva, al carrer valència, em trobo una infinita filera d'autobusos aparcats, policies per tot arreu i monges, invàlids, vells i joves per tot el carrer. Hi vaig caure a l'instant, la visita del Papa.

Haig de dir que em va impactar veure grups de joves fanàtics pintats amb el colors del vaticà i cridant "se nota, se siente, el papa está presente". Increïble, no vaig poder-me estar de sentir una profunda llàstima per tota una sorprenentment gran quantitat de joventut radical cristiana que clarament havia malbaratat els millors anys de la seva vida idolatrant i venerant al famós papa. Em va sorprendre també l'absència de gent de mitjana edat en tot el troç de recorregut que vaig fer, moltíssima gent gran i moltíssima gent jove, per quasi cap persona d'entre 30 i 50 anys, suposo que diu molt de fins quan creiem en les fades i en quin moment tornem a creure en el que sigui que ens prometi un futur millor. I finalment em va sorprendre que de la gran quantitat de càntics que vaig sentir, cap era en català, quan el sant pare va demostrar en el seu discurs que el català no li és del tot desconegut, tot i que ell només parla la llengua fonètica, dubto ja de si és capaç d'entendre el sentit de cap paraula o ha quedat atrapat en un espiral de confusió sonora i fonètica on tot son només sons sense cap sentit per ell.

El més curiós de tot, és que el papa va venir ja a Barcelona el 1982, i apart que era el papa anterior, el polac Karol Wojtyla, Juan Pablo II, no sembla haver canviat gaire cosa més des d'aleshores ara que som al 2010. En un món on la tecnologia avança en proporcions geomètriques i, concretament a casa nostra, la societat ha evolucionat notablement, la visita del líder de l'acaudalada església catòlica a la nostra ciutat segueix posant-ho tot potes enlaire, a veure si de cara a la pròxima visita hem crescut intel·lectualment TOTS, m'incloc també, i ja no permetem com a societat que visites de líders religiosos suposin cap tipus d'esdeveniment especial per la nostra ciutat, que ja era una gran ciutat abans de la visita de Benedicto XVI i ho seguirà sent encara quan aquest home passi a millor vida, si és que això és metafísicament possible.

Krusty

Lo putu facebook

Gent, com porteu el tema Facebook? En teniu? No en teniu? No en penseu tenir mai? Ho esteu deistjant?

Jo per desgràcia fa temps que en tinc, massa temps, i encara no li trobo el sentit. Sé que molts coneguts meus s'ho passen teta amb els jocs que hi ha, jo no, altes ho fan servir per penjar totes les seves fotografies, no pas jo, alguns es diverteixen intentant tenir quants més "amics" millor, no soc d'aquests, bastants ho tenen com a mètode de contacte amb gent que no veuen sovint, tampoc seria el cas, varios hi dediquen més temps del imprescindible, jo intento no fer-ho, i pocs son ja els que encara no tenen lo putu facebook.

Jo haig de reconèixer que ho faig servir per recordar els aniversaris de tohom, i quan arriba el dia, simlpement anant el seu "mur" i deixant un "felicitats", em sento triunfant, pletòric. Sembla una tontería, pero al final és molta la gent que felicites al cap de l'any que mai felicitaves, i això segur que fa el mon una miqueta millor.

Ara sí, per poder fer aquesta tonteria que personalment tant valoro, he d'aguantar mils i mils de comentaris, iniciatives, videos, cançons, fotografíes, eslògans, notícies, invitacions a grups, esdeveniments, causes, i suggerències d'amistat. Això últim és el que més em xoca, en quin criteri es basen les suggerències d'amistat? Perque si estem parlant d'inteligència artificial del segle XXI, no cal que el putu facebook em segueixi suggerint una i altra vegada gent que no vull agregar com amistat, per això no ho vaig fer la primera vegada que m'ho va suggerir, ni les 33 mil restants! I em segueix suggerint la mateixa gent!

Finalment, jo crec que lo puto facebook té gràcia i esta be tenir-lo, pero sempre evitant permetre que l'infinit univers d'entreteniment que representa t'atrapi en un inacabable cercle de comentaris, respostes, converses i salutacions que no et permeti treure el cap per la finestra a veure què esta passant a la vida real.

Krusty

Apunteu aquest nom: Hu Jintao

Finalment ha passat l'inevitable, el president de la Xina, Hu Jintao, ha desbancat al president dels Estats Units com a persona més poderosa del món segons la prestigiosa revista Forbes.

En la llista dels més poderosos, publicada avui, el president xinès de 67 anys i líder d'una cinquena part de la població mundial va seguit òbviament de Barak Obama, i completa el podi el rei saudita Abdullah, de 86 anys, que reina un territori amb grans reserves de petroli i dos dels llocs més sagrats de l'islam. 

En un quart lloc sorprenent sospitós hi trobem l'implacable Vladímir Putin, que és primer ministre de Rússia i en canvi el seu president, Dmitri Medvédev, no apareix fins a la posició dotze, cosa que diu molt de qui porta els pantalons a l'antiga URSS. I en cinquena posició ni més ni menys que la visita estrella del mes a Barcelona, el papa Ratzinger, Benedicto XVI. Suposo que això dona sentit a les grans mesures de seguretat en que esta immersa la ciutat apart de deixar en mal lloc la sempre oblidada austeritat que predica l'església cristiana.

Per fí en el sisè lloc hi figura la primera dona de la llista, Angela Merkel, la presidenta d'Alemanya, que no troba companyia femenina fins a la posició nou, on hi consta Sonia Gandhi, presidenta del Partido del Congreso de la india i a la posició setze, que és per la nova presidenta de Brasil Dilma Rousseff.

Com a curiositats, en el numero 39 d'aquest "ranking" destaca l'espiritual Dalai Lama, seguit de Mark Zukerberg, l'inventor de Facebook que esta en el 40, estranya parella. El lloc 54 és pels germans Koch, Osama Bin Laden és el 57, Oprah Winfrey el 64 i el perseguit Julian Assange el 68.

Tornant al nostre home, Hu Jintao, es demostra que mereix el primer lloc del "ranking" per exemple en la seva visita a França d'aquests dies, on ha apadrinat la firma d'operacions comercials per valor de 14.000 milions d'euros, entre les que destaquen la compra de més de avions 100 Airbus, urani per valor de 2.500 milions del grup francès públic Areva, contractes per construir dues centrals nuclears i una petroquímica a la Xina.

Segons les previsions la Xina superarà als Estats Units com a primera potència mundial en menys de 25 anys, pero d'entrada i com fatídic aperitiu, el president xinès ja ha avançat al seu homònim americà en la llista dels més poderosos del planeta. Així que anem-nos preparant per l'inevitable, practicant l'idioma mandarí, i sobretot desitjant que l'ego del país americà sigui capaç d'encaixar el cop amb esportivitat descartant recórrer al que sempre han fet servir com a impuls de la seva economia, és a dir, la guerra.

Krusty

Tocant el cel de Dubai

Tots hem sentit parlar de l'immens món de luxe, meravelles, innovacions i barbaritats que s'han dut a terme a la costa del Emirats Àrabs, que han dut la ciutat de Dubai a la transformació arquitectònica més gran i ràpida dels temps moderns.

Estant entre Londres i Singapur, Dubai aspira a grans concentracions de negocis financers i també aposten per el món de les noves tecnologies amb infrastructures brutals, pero sobretot busca el turisme de luxe, atret per l'hotel més car i refinat del planeta o les luxoses residències assentades en la xarxa d'illes aixecades artificialment sobre el mar. Per completar tenen el zoològic, el centre comercial, la pista d'esquí coberta i el parc aquàtic més grans del món.

Però tot això és història, avui us vull parlar de la cosa més bèstia amb la que s'han atrevit i que més em fascina personalment, l'edifici més alt del planeta fins al moment que van inaugurar aquest mateix any, el Burj Khalifa. En construcció des de 2004, aquesta espectacular torre de 164 plantes s'alça fins a uns impressionants 832 metres d'alçada, projecta una ombra de quasi dos quilòmetres i mig i la llum de la seva antena pot ser vista a 95 km de distància. Dins hi podem trobar el primer hotel marca Armani, 700 apartaments de luxe, oficines, un mirador i un observatori, tot accessible amb 58 ascensors que arriben als 65 km/h.

No us vull avorrir ni marejar amb més dades que no fan més que confirmar la proporció de l'obra titànica a la que em refereixo. Tant la transformació de tota la ciutat com la pròpia torre en sí em semblen obres faraòniques que semblaven impossibles de fer al vell mig del desert, però gràcies a la visió de futur de la família real dels Emirats Àrabs ja és una realitat. 

Evidentment la febre pel turisme de luxe no els ha caigut del cel, està previst l'esgotament del petroli del subsòl del país per l'any 2013, i és per això que amb bon criteri els xeics s'han espavilat a buscar una forma alternativa d'enriquir-se quan l'or negre deixi de fluir. I estic d'acord amb ells en que veient els temps que corren, els únics clients que val la pena tenir són els rics i els súper rics, així que res millor que oferir un gran oasis de luxe i exquisideses on fer negocis o vacances.

Krusty

Futbol 7 o Futbol sala?

Recentment he començat a jugar a futbol 7 en gespa artificial amb l'equip de futbol sala de tota la vida i tinc que dir que certament és diferent pero té gràcia.

El primer problema va ser augmentar el nombre de jugadors, per la qual cosa varem fusionar-nos amb un altre equip de col·legues, que també tenia històricament problemes d'assistència als partits de futbol sala, per formar junts un nou equip de futbol 7. El segon problema va ser d'equipament, les botes, que han de ser especials, en diuen que 'multi-tacs', al Decathlon, 40 euros i problema resolt. Això sí, el tema samarreta és sempre més polèmic. Després d'infinites votacions i llargues discussions grupals via e-mail varem aconseguir decidir-nos, bàsicament per que no hi havia massa estoc i el temps se'ns tirava a sobre. Un cop resolt això, un hagués dit que ja tot aniria com la seda, però el cert és que venint del futbol sala, personalment el camp de futbol 7 em sembla ara per ara immensament enorme i se'm fa difícil situar-m'hi tàcticament.

Per defensar, les porteries són gegants i la quantitat de gent jugant alhora totalment estressant. Això sí, també hi ha avantatges, el terra de gespa és molt més agraït alhora de caure, sobretot si és de la "antiabrasiva", i per atacar hi ha més espais i per tant més temps per pensar, i, un cop més, les portaries són gegants! Per ara puc dir que entrar al camp és per mi un caos tàctic, un estres mental i un drama físic, però com a tot, us s'acostuma, i puc dir que progressivament vaig notant millores.

Així que crec que la conclusió a treure és que si un té un mínim nivell de forma física, que no és el cas, un lleuger domini a l'hora de tocar la pilota, que no és lo meu, i un clar sentit tàctic de com ha de jugar, que jo ni idea, el futbol 7 pot ser tant o més divertit que el futbol sala. Això sí, no us aconsello fer el canvi als porters, ja que si al futbol sala n'hi ha prou amb bons reflexes i certa col·locació, en el futbol 7 es tracta majoritàriament de recollir la pilota del fons de la xarxa, ja que altra cosa, amb les mides que tenen les porteries, se'm fa per ara difícil d'imaginar.

Krusty

Els sants papers confidencials trepitjats

M'ha fet molta gràcia sentir avui que s'han trobat documents referents a la seguretat de la visita del Papa a Barcelona pel carrer. Un ciutadà els va trobat per terra a la Via Augusta dimarts a la nit, amb el segell del Ministeri d'Interior i petjades de trepitjades, i els ha entregat a RAC1. 

Evidentment al programa del matí El Món a RAC1 ha estat el tema estella, fins hi tot la Consellera Tura s'ha personat a la presó de 4 Camins, des d'on feia avui el programa en Jordi Basté, per comentar la brutal relliscada. Segons la consellera, en la reunió corresponent on es va distribuir aquesta documentació, que va tenir lloc el 7 d'octubre a Barcelona, hi havia diversa gent en representació de les múltiples forces i organitzacions implicades en la seguretat de la visita papal, i això feia impossible saber per ara quina persona era la que havia extraviat aquesta documentació confidencial. Els documents en qüestió són 11 pàgines que contenen coses com el recorregut previst del papa i la localització de les càmeres de seguretat, pero sobretot una llista amb 21 noms, números de telèfon personal i direcció de correu electrònica d'alts càrrecs de cossos de seguretat. Pocs minuts després de que RAC1 anunciés la notícia, els Mossos d'Esquadra

s'han presentat a la central de l'emissora a fer-se càrrec dels originals. Posteriorment la Policia Nacional ha admès la pèrdua de la citada documentació per d'un dels seus alts oficials, i automàticament ha sortit el Rubalcaba a restar importància a la flagrant negligència.

En tota aquesta història hi ha varies coses que em semblen espectaculars, primer, evidentment, és bestial la poca serietat i la imatge de camperols aficionats que donen les forces de seguretat, concretament la Policia Nacional, sobretot que consti que no són els nostres Mossos! Per altra banda no me'n puc estar de comentar sobre la persona que troba els documents i en contres d'entergar-los a la primera comissaria, els porta a l'emissora de ràdio RAC1. Estic d'acord en que és bo que una errada de seguretat tant important se sàpiga públicament i que se'n derivin les responsabilitats corresponents, però això no canvia el fet, em segueix sorprenent molt la reacció del ciutadà anònim en qüestió, des d'aqui felicitats, amb dos collons. Sigui com sigui, podem dir que Barcelona aprofita l'oportunitat de la visita del Papa per demostrar un cop més la seva poca professionalitat.

Krusty

Resultats enquesta "Anireu a votar el 28-N?"

Ja han passat dues setmanes, i tenim ja els resultats definitius de la primera enquesta del bloc. En aquesta ocasió la pregunta era Anireu a votar el 28-N?

Resultats:

-Sí, un apartit: 15 vots (78%)

-Sí, vot en blanc: 1 vot (5%)

-No, no puc: 2 vots (10%)

-No, no vull: 1 (5%)

Vots totals: 19.

Dels resultats podem extreure que la majoria de vosalters anireu a votar i ho fareu per un dels 38 partits polítics que es presenten, lo qual és sempre positiu en una democràcia. Un vot en blanc de 19 vots era d'esperar, fins aqui normal, dos de vosaltes no podeu, també normal sent cap de setmana, i finalment un vot ha estat per la opció "no, no vull", cosa que em sorprèn, no tant per que algú no vulgui, que ho entenc, sino per la sinceritat i valentia de votar "no vull" quan el més fàcil era votar no puc i així dissimular la falta absoluta de responsabilitat que això representa.

En quant al vot en blanc, us puc dir que la meva opinió en això és molt clara, em sembla totalment absurd. Entenc que s'ha de respectar per que és una opció que progressivament va tenint cada vegada més adeptes, desenganyats per la política actual i per un sistema que ja ha demostrat repetidament que no funciona. Però en el sistema actual, que és el que tenim per ara, el vot en blanc no fa més que afavorir els partits majoritaris, i és per això que aquests mai s'el pendran com el que és, una advertència de que alguna cosa no agrada de tot aquest sistema caduact. I sobetot, mai serà motiu de cap canvi en el seu funcionament, i per això no entenc com es pot votar en blanc sabent que normalment són justament els partits que més s'allunyen generalment de la voluntat de qui vota en blanc, els majoritaris, els que en surten beneficiats i que és per això que aquests partits, que també són els que podrien canviar el sistema, no ho faran per molt que la gent voti en blanc de forma massiva.

Espero que el 28-N aconseguim tots aproparnos una mica més al Parlament que ens agradaria tenir, tot i sabent que les voluntats d'uns sempre seran opsades a les dels altres. Això sí, personalment, en aquestes eleccions m'alegro de la divisió i fraccionament del vot de la dreta espanyolista, que sempre ha gaudit de l'aventatge injust d'estar més unida que l'esquerra a l'hora d'aglutinar vots per sumar després escons al Palament.
Em sento obligat a continuació a recordar-vos a tots els que arribat el dia 28 no exerciu al final el vostre dret a vot que això no us eximeix del pagament d'impostos, que seran gastats a voluntat del Parlament de Catalunya, i en realitat això és el que fem quan votem, intentar influir individualment en la direcció en que es gastaran els vostres calers, que al final és l'únic en que es basa tot aquest circ grotesc que és la política.

Finalment, felicitar efusivament a tots els que han votat i agraïr profundament la participació, encoratjant-vos a votar també en l'enquesta de les dues pròximes setmanes.

Krusty

Tea Party o extremistes religiosos neolliberals antiregulacions gubernamentals interessadament subvencionats?

Com tots haureu llegit, en les eleccions recents a la Cambra de Representats i al Senat  dels Estats Units els republicans han recuperat terreny al somni d'Obama, en paraules del president, "ha estat una pallissa". El Partit Republicà ha aconseguit el control de la Cambra amb un 56% dels escons i ha remontat al Senat quedant-se finalment amb un 47% d'escons. Tota això ha estat possible gràcies a que els republicans han presentat gran nombre de candidats no pròpiament republicans sinó del ja famós moviment, encara que  eternament desconegut, Tea Party.

Però recapitulem, què és el Tea Party? Qui el lidera? D'on prové? I sobretot, on va?

D'entrada us puc dir que el Tea Party no és un partit polític, és un moviment populista ultraconservador creat al 2009 que està en contra de regulacions de caire intervencionista per part de l'estat, de la despesa pública i de Barak Obama, i a favor de la religió, la fe i la llibertat. Llibertat entesa a l'Americana, que vol dir bàsicament dret a les armes, mercats no regulats i poc control per part de l'estat dels seus ciutadans. Es per aquests ideals que els seus carismàtics candidats han pogut anar a les llistes d'un Partit Republicà necessitat d'aquesta empenta renovadora.

En quant a quí el lidera, la musa per excel·lència de Tea Party és la ex candidata a vicepresidenta dels Estat Units pel partit republicà en les últimes eleccions a la presidència, la governadora d'Alaska, la sempre familiar, caçadora de cervols i permanentment somrient Sarah Palin. Però si mirem més endins, veurem que aquest moviment popular va ser creat, educat, impulsat, promogut i sobretot finançat, des de la seva base, com desvela The New Yorker, per "Americans per la prosperitat" (AFP), grup controlat pels multimilionaris germans Koch, en guerra permanent contra Barak Obama per interessos econòmics relacionats sobretot amb regulacions, taxes i sancions mediambientals a Koch Industries impulsades pel nou president. 

I aquí és on s'explica d'on prové el Tea Party, ja des de el 2005, els germans Koch, propietaris de grans empreses dedicades a petroli (com ExxonMobile), mineria, fertilitzants i polpa de paper (Delica i Colhogar per exemple) entre d'altres, apart d'invertir més de 70 milions de dòlars en "lobbys", han estat gastant en l'esponsorització de tot tipus de moviments populars enfocats a la des regularització de les empreses, el desprestigi de la teoria del canvi climàtic, i la protesta contra Obama. En les eleccions d'aquest dimarts mateix les inversions van donar el seu fruit amb 19 de 20 candidats del Tea Party de conviccions negacionistes, és a dir, neguen l'existència del canvi climàtic, i tots estaven en contra de la regulació de les emissions de CO2 al país que produeix més CO2 per capita del món. Emissions que han costat moltissims diners en multes i sancions a Koch Industries, considerada per Greenpeace el màxim finançador privat del moviment anti-canvi climàtic a nivell mundial.

Fins aquí tot són males notícies, però alhora de mirar on va el Tea Party, és quan podem començar a respirar una mica, ja que apart de la gran empenta que ha suposat pel Partit Republicà en aquestes eleccions, probablement els seus candidats seran marginats de cara a les pròximes eleccions a la presidència degut al radicalisme que representen, que no aconseguiria aglutinar el vot moderat deixant així el camí lliure per Barak Obama. Dit d'altra manera, un cop el partit republicà n'ha fer l'ús que volia, el Tea Party tornarà a ser el que era, un gran grup de religiosos desinformats, que fa pressió per interessos empresarials molt concrets, però sense pes suficient per influir en les grans decisions polítiques d'estat.

Com a conclusió podriem dir, per enèsima vegada, que és bastant esfereïdor fins a quin punt és fàcilment manipulable el poble americà, sobretot tenint en conta que ells són els responsables de decidir qui mana en el país més inlfuent del món encara avui. Així com el Partit Demòcrata va aconseguir moure gran part de la societat a favor del canvi i d'Obama basant-se en la il·lusió en les passades eleccions, corrien el risc que després fós un altre el que s'apofités de l'ignorància americana per movilitzar tothom en la direcció contrària basant-se en l'odi i la por. Quin país.

Krusty

Chuck Norris l'incombustible

No sé quants de vosaltres coneixeu ja el mite vivent més potent actualment a la xarxa, evidentment em refereixo a aquell home-concepte anomenat Chuck Norris.

Us puc dir que es tracta d'un expert en arts marcials pèl-roig que va aterrar a Amèrica de jove per dedicar-se al cinema d'acció de baix pressupost i va acabar convertit en el que és avui: una icona de la xarxa. Encara recordo quan de petit el vaig veure per primer cop enfrontant-se com a malvat al també mític Bruce Lee que el superava de bastant en edat per aquella època, no cal dir que va rebre una bona pallissa, però la llavor d'un gran fenomen ja era plantada irreversiblement.

Podeu trobar-lo tant al Facebook com al Twitter com a molts més llocs, sempre amb una fidel estela de seguidors, entre els que em conto, es pot dir que en Chuck té literalment "molts webs". Recentment a Sitges vaig adquirir-ne una relíquia, una samarreta amb un dibuix d'ell amb una metralladora a cada mà rematat amb l'eslògan "In Chuck we trust", espectacular.
A continuació teniu exemples de la seva extensió per la xarxa així com per la televisió i seguidament alguns dels típics acudits referits a l'home-puny:

"Les llàgrimes de Chuck Norris poden curar el càncer, llàstima que no hagi plorat mai."

"Chuck Norris ha contado hasta el número infinito… dos veces"

"Chuck Norris was once in a knife fight, and the knife lost"

Acabaré dient simplement que no us perdeu els milions d'acudits que circulen sobre ell, alguns dels quals fins hi tot són bons, i, sobretot, no us quedeu fora d'aquest tsunami mediàtic anomenat Chuck Norris que avança per la xarxa arrasant tot el que troba. Pels que el vam veure néixer com a actor, créixer en la saga "Desaparecido en combate", minvar en la previsible sèrie "Walker, Texas Ranger" i posteriorment morir, no hi ha res més maco que contemplar com perdura la seva impremta anys després de que les seves forces i talent hagin estat victimes dels estralls del temps.

Krusty

Maternitat infantil mal educada

Ahir va publicar La Vanguardia que al Hospital de Jerez, Cádiz, ha donat a llum una nena de 10 anys, però això no és el més fort, el més fort es que ja li han donat l'alta i ha retornat amb la seva família. Segons la cap de la  Consejería para la Igualdad y Bienestar Social de la Junta de Andalucía, Micaela Navarro, si no hay ninguna situación anómala "permanecerán en el entorno familiar". "Lo importante es que tanto la madre como el bebé estén perfectamente atendidos. Sí es así, se pueden quedar sin problemas en el entorno familiar."

Primer, em sembla molt fort que una nena de 10 anys doni a llum, i al consultar el tema, ja a finals del mes passat va donar a llum una nena de 11 anys a l'Hospital del Bierzo, León. Sembla impossible, però és que resulta que ja al febrer d'aquest any, a Changchun, Xina, va ser mare una nena de 9 anys, i el cas documentat més exagerat data oficialment del 1939 quan donà a llum una nena peruana de 5 anys. Sense entrar en les desagradables implicacions derivades de tot aquest tema, aquest casos extrems però no atenuen el fet que ens ocupa avui, ja que Espanya s'autoconsidera per norma més avançada i social que la Xina rural o el Perú del anys 30, però potser resulta que no és tant així.

Segon, no em puc creure que des de la conselleria andalusa el limitin a enviar la menor i el fill a casa per que la família se n'ocupi, com si no n'hagués quedat més que clarament demostrada l'absoluta irresponsabilitat i falta de capacitat d'educar. Es renten les mans deixant el problema a aquesta família de criar la criatura en qüestió quan els fets remarquen de per sí la inoportunitat de fer-ho i la impossibilitat de la família en qüestió de fer-ho amb èxit.

I jo em pregunto, què collons està passant a Espanya? Aquest tipus de gent és la mateixa que mira Intereconomia, és fan de la 'fiesta nacional de los toros', viu a costa de l'Estat, vota sense criteri i es caga en els garrepes dels catalans mentre es fuma els nostres calers? Fins aquí home! Em nego a que des de Madrid es donin ajudes a famílies com aquesta amb els meus impostos simplement per que és més fàcil que no pas gastar-los en implicar-se, embrutar-se les mans i així solucionar el problema encara que s'hagin d'aplicar mesures inpopulars. És a dir, treure mares com aquesta d'entorns familiar inoperants, educar aquesta gent en la responsabilitat, ensenyar-los que tots tenim deures apart de drets, penalitzar la falta de cumpliment d'aquests deures i potser així evitar que aquest cicle d'incultura subvencionada per l'Estat continui perpetuant-se infinitament.

Krusty

Diner públic per a la generació ni-ni?

M'ha encantat avui veure una enquesta a La Vanguàrdia on la pregunta és "ve bien el nuevo programa de formación para los 'ni-ni' aprobado por el Gobierno?" i la resposta amb més de 2.400 votacions és clara, 91% en contra.

El programa en qüestio és una proposta del President Montilla no massa concreta anomenada "contracte per al futur", evidentment causada per la proximitat de les eleccions, que es basa en ajudar econòmicament a la gent  jove que ni estudia ni treballa a formar-se per que puguin treballar. 

Es divideix en dues iniciatives, una per gent de fins a 25 anys amb poca formació, basada en un crèdit mensual equivalent al sou mínim interprofessional, 633,30€, fins a trobar feina, a retornar en un màxim de 6 anys, només mentre conservin una feina on cobrin el doble del sou mínim esmentat. L'altre iniciativa va dirigida a gent aturada de fins a 30 anys, que rebrien un crèdit també mensual de 949.45€ (sou mínim per 1,5) mentre es formin i 6 mesos més, fins a un màxim de 11.399€, a retornar en les mateixes condicions que la primera iniciativa.

No sé si heu entès alguna cosa ni què en penseu, però jo estic d'acord amb les respostes de l'enquesta, personalment trobo la proposta totalment ofensiva per la intel·ligència. D'entrada, és evident que no hi ha temps d'aplicar-la abans de les eleccions, per tant és només una proposta electoralista, i com a tal, no cal dir com es farà, qui ho pagarà ni com es controlarà. Pero es que encara que hi hagués temps per posarla en funcionament, que no n'hi ha, em semblaria una absoluta presa de pel per tots els que no som de la generació ni-ni, que som molts, i compte, que també votem. 

Tenint en conta que a Espanya hi ha avui 4.085.976 aturats, 566.496 a Catalunya, plantejar-se més ajudes pels que no treballem em sembla un suïcidi que diu molt de la poca vista de qui el proposa, sent Montilla en aquest cas, això no és notícia. En comptes de premiar econòmicament la gent que ni estudia ni treballa per que puguin repenjar-s'hi, hauríem d'ajudar als que estudien i treballen o als que tenen dues feines i no arriben a final de mes, mai als ni-nis. 

Pensem-ho, un jove que ni estudia ni treballa, de què carai viu? O tenen diners per menjar i poden no treballar, però decideixen que tampoc volen estudiar, o no tenen diners i viuen ja d'ajudes, però no aprofiten tampoc per formar-se. En qualsevol dels casos, ni un duro, si no deixem que la gent jove passi gana, mai sortiran a buscar feina. Em nego a premiar amb diner públic, extret de les butxaques dels que treballem, als que ni treballen, ni estudien, ni desitgen amb prou forces fer cap de les dues coses.

Krusty

Les eleccions catalanes més prolífiques

Dimecres les juntes electorals van proclamar el record històric de 114 candidatures de cara a participar en les eleccions del 28-N al Parlament de Catalunya, corresponen a 38 partits o coalicions. Això representa 44 candidatures més i 15 partits més que l'any 2006, ritme al qual en les eleccions de 2018 tindríem ja més de 200 candidatures i quasi 70 partits polítics.

Aquest "boom" de partits i coalicions el podem adjudicar tant al mal moment del la classe política actual, esquitxada de corrupció o incompetència, com al fantàstic augment de l'independentisme, facilitat per la persecució constitucional, i el tristíssimament alt increment de la xenofòbia, problema recorrent en la nostra societat.

Dels polítics de primera línia en l'actualitat, poc se'n pot dir, són partits que personalment percebo apoltronats, instal·lats en el discurs de cara a la galeria, propensos a l'enfrontament entre partits i més preocupats per conservar la cadira que per canviar el món. Crec que el gran problema ha estat tenir un govern format per tres partits dels sis que componen l'arc parlamentari actual, si va malament, com així ha estat encara que potser no per culpa seva, et deixa molt poques alternatives diferents de vot, i totes de dretes. És sobretot per això que crec que tanta gent ha pensat que ara era el moment perfecte per entrar en política.

En quant a l'independentisme, és evident que l'onada anticatalana que patim, tant des d'Espanya com des de casa nostra mateix, dóna ales a tot el que proposi separar-se d'un estat centralista i agressiu que clarament no ens vol. I en quant a la xenofòbia, és un fenomen complex, notícies com que Guissona és el primer municipi de la península amb més població immigrada que local fan difícil la percepció d'una integració normalitzada i progressiva, fent créixer la por i per tant el vot radical xenòfob.

Dit això, reflexionem tots una mica. La divisió del vot en tants partits petits només beneficia als partits majoritaris ja que el sistema esta creat així, donant-se la paradoxa de que quan menys ens agraden els partits grans, més partits petits apareixen i això fragmenta el vot de la gent que busca el canvi ajudant a la perpetuació dels partits que justament no volíem i assegurant la continuïtat d'un sistema que no funciona. 

Conclusió, votem si pot ser partits amb possibilitats reals d'aconseguir alguna representació parlamentària, però sobretot, si no pot ser, no perdem la fe i fem més que simplement votar. Encara hi ha temps per fer créixer les formacions liderades per "ex"de ERC, CiU o PP, per donar a conèixer el Partit Pirata,  per ajudar  a escampar la doctrina de Pagesos per la Dignitat Rural Catalana o per denunciar el feixisme de Falange Española. Si som d'un partit amb poques o nules possibilitats d'obtenir ni un sol escó al Parlament, pero és el partit que hem decidit que ens representa i que volem votar, impliquem-nos, mullem-nos i fem campanya, lluitem i treballem per que el nostre vot conti, ja que tal com estan les coses, un vot inútil seria la pitjor elecció que podriem fer.

Krusty

Avui és el dia, California per la marihuana

Senyors i senyores, avui és el dia. La cosa ja no es pot posar massa més interessant que això, avui es vota la legalització de la marihuana a l'Estat de Califòrnia pels majors de 21 anys.

En les darreres enquestes, d'aquest mateix cap de setmana, els electors de l'estat  californià estan a favor de la legalització en un 42% i en contra en un 49%, així que en principi la cosa no pinta massa bé pels fumadors de porros, comerciants de la citada planta o defensors de la llibertat californians. Tot i així, no es pot descartar la sorpresa, ja que de les 10.000 tones l'any que se'n cultiva als Estats Units, el 40% és a Califòrnia, i això són molts calers, i allà la pela mana. També gràcies als defensors de l'anomenada Proposta 19 més voluntariosos i apassionats, com l'actor de comèdia Zach Galifianakis que aquest divendres mateix es va fumar un porro de marihuana en directe per la televisió HBO, evidentment un fet sense precedents, en una clara i escandalosa mostra de suport públic a la iniciativa.

L'actor en qüestió ha sortit en múltiples comèdies, Las seductoras, Algo passa en Las Vegas, Up in the air i més recentment a Salidos de cuentas amb el crack Robert Downey Jr., però suposo que tots el recordareu pel seu peculiar personatge a la pel·lícula Resacón en Las Vegas.

Però això no va ser tot, a més, l'actor Zach Galifianakis va rematar la jugada oferint de passarli el porro a l'entrevistadora, reconeguda conservadora, que òbviament es va limitar a ensumar-lo i confirmar que era de marihuana.

Demà sabrem el resultat de la votació, però passi el que passi, s'han donat passos endavant que no tenen volta enrere, gràcies als collons d'en Zach, al pragmàtic Arnold (alias Terminator) i als cobdiciosos de sempre, que ara s'han adonat que la marihuana ja és el cultiu més rentable dels Estats Units, espero que des d'Europa algún dia puguem contemplar el somni americà immers en una espessa boirina de fum i rialles amb música reggae de fons, garantint un món millor per a tots, o com a mínim més alegre i sobretot més pacífic.

Krusty

Tots amb Califòrnia per la Marihuana

Demà dia 2 de novembre es celebrarà a Califòrnia el referèndum per la legalització de la marihuana, l'anomenada Proposition 19, i avui s'ha reubt un gran impuls a la iniciativa quan el multimilionari americà Georges Soros, nº 35 al ranking de la revista Forbes dels més rics del món, ha fet una donació d'un milió de dòlars per la campanya a favor de l'aprovació en referèndum de la legalització.

Califòrnia ja és famosa per tenir màquines expenedores de marihuana pel carrer, òbviament només amb funcions medicinals i per a malalts als quals els ha estat receptada. Ja des de el juliol d'aquest any es va posar en marxa a Oakland un pla de cultiu, producció, empaquetatge i comercialització de la citada planta a gran escala. 

Evidentment aquesta revolució és deguda en gran part a motius econòmics, i és que la marihuana es produeix ja a petita escala per valor de 35.800 milions de dòlars a l'any als Estats Units, superant el valor dels cultius de blat i blat de moro junts, podent aportar amb la legalització més de 1.000 milions de dòlars a l'Estat de Califòrnia en concepte d'impostos.

Tot aquest procés és sorprenentment vist amb horror des de Washington, el propi Barak Obama ha expressat la seva ferma oposició a la Proposition 19 i les seves intencions de lluitar contra la mesura si és aprovada.

Jo per la meva part espero que s'aprovi i m'encantarà que sigui en mandat del gran Arnold com a governador, que demostra una vegada més que no és un home de partit ni d'ideals fixes sinó de solucions pràctiques. Suposo que és per això que és l'únic polític republicà casat amb una Kennedy, afí als ideals lliberals de Hollywood, amb consciència mediambiental i a més fumador de marihuana. 

Això sí que és un polític divertit i de còmic, no el nostre Monti.

Krusty

Perill a les xarxes socials? Segur que sí

Recentment he llegit que a Espanya un 5,3 % dels joves té contacte amb persones desconegudes a través de les xarxes socials, i un 8,1 % afirma haver quedat amb desconeguts a través d'aquestes.

Osti, a priori em sembla esgarrifós, però son dades d'Espanya, si mirem més a prop, els mossos d'esquadra varen  enquestar a 6.000 menors d'entre 8 i 16 anys, i el 44% varen admetre que xatejaven amb desconeguts! Buf!

Però és que clar, aquests menors passen al ordenador una mitjana de dues hores al dia, de les quals el 70% és a xarxes socials (Tuenti i Facebook principalment), el 9% a buscadors (Google normalment) i el 13% restant a vídeos (Youtube bàsicament).

Com us he dit, tot això a priori m'esgarrifa, el que passa, es que si un s'ho pensa, aquest és el sentit i funció principal de les xarxes socials, vull dir que no podem esperar que durant una hora i mitja al dia els joves naveguin per xarxes socials sense conèixer gent nova, ja que aquest és el sentit de les citades xarxes i estan creades enfocant justament aquest objectiu. Ara, això sí, s'ha de tenir molt de compte amb els infinits perills que circulen per les mateixes, igual que els perills que hi ha pel carrer, a l'escola o institut, o fins hi tot a la pròpia casa. 

Resumint, les xarxes socials no son més que un grup de gent navegant, i com a tal, s'ha de ser conscient que hi ha de tot, només que sigui equivalent a la societat, evidentment hi haurà maldat, com n'hi pot haver a cada cantonada, el que no podem pretendre és tenir xarxes socials segures a internet, ja que no tenim tampoc seguretat als carrers. 

Hem de ser conscients que deixar que els nostres fills naveguin per les xarxes socials sense control pot ser igual de perillós o instructiu que deixar-los anar sols pel carrer, perillós però necessari per a un desenvolupament normal. Simplement, com s'ha fet tota la vida, hem d'haver-los dotat prèviament d'eèines, criteri i recursos per afrontar el que es puguin trobar, tant a les xarxes, com al carrer i a la vida en general.

Krusty

Halloween de por de veritat

Com a excepció, aquesta nit us vull oferir un article especial de Halloween, tant excepcional per la llargada, com pel contingut i el to terrorífic, com pertoca al dia d'avui. Us vull parlar de dos personatges destacats, tant per la seva transcendència a nivell històric com per la seva absoluta actualitat, que us posaran els pels de punta.

Pràcticament qualsevol, a través determinades influències, condicionaments, circumstàncies o situacions pot acabar sent un criminal. Com a pista important de la tendència homicida adquirida en la infantesa, sabem que el FBI va fer un sondeig entre 36 assassins en sèrie convictes, i el 46% d'ells va declarar haver torturat animals durant la seva adolescència.

Els dos casos que us presento avui son dues persones humanes com tu i com jo, un que fruit de diverses circumstàncies externes, sobretot en la infantesa, va evolucionar de manera progressivament negativa arribant a extrems insospitats, i l'altre que és tant misteriós, normal i desconegut que podria ser pràcticament qualsevol. Els dos casos ens demostren que com a raça som capaços de coses a priori inimaginables.

Evidentment el primer ha de ser "El monstruo de los Andes", nascut a Colòmbia al 1948, vuitè germà de tretze d'una família desestructurada i sense recursos, expulsat de la família per incest, va créixer prostituint-se dels 8 als 12 pels carrers de Bogotà fins que va ser adoptat per una família americana, de la que va fugir per abusos pocs anys després.

Als 18 va ser empresonat i maltractat per 3 presos als que va assessinar a continuació sent les seves primeres víctimes oficialment. Posat en llibertat al 1978, va ser detingut dos anys després a Ecuador confessant casi 100 assessinats a Colombia, 110 a Perú i "molts més de cent" al propi Equador, fent un total de més de 300 víctimes. Es varen localitzar 57 víctimes físicament seguint les seves indicacions i va restar empresonat a Equador fins al 1998, quan en un trasllat a Colòmbia es va fogar i segueix en llibertat en l'actualitat.

Seguidament, és obligatori parlar del famós i cinematografiat "El Asesino del Zodíaco", els assassinats del qual s'estenen per tota la bahía de San Francisco i comencen quan apareix morta a trets una parella a Benicia, Califòrnia, al desembre del 1968. Al juny del 1969, a Vallejo, 6 km del primer crim, una segona parella es abatuda a trets també sense motiu aparent, sobrevivint aquesta vegada l'home molt mal ferit. Comença a forjar-se el monstre mediatic quan l'assassí fa una trucada anònima responsabilitzant-se dels dos crims la mateixa nit i posteriorment, a l'agost del mateix any es reben al diari local de Vallejo tres cartes firmades per "Zodiaco", una per cada assassinat.

L'última carta va ser rebuda al 1978, sumant 37 assassinats segons ell i deixant en les cartes 4 criptogrames dels quals 3 encara no han pogut ser resolts. La investigació va ser arxivada sense resultats al 2004 i reoberta al 2007, el l'Assassí del Zodíac mai va ser identificat i segueix en llibertat a l'actualitat.

Acabo recordant-vos que als dos personatges que us he presentat us els podeu trobar per aquests mons de Déu, deuen ser avis molt normals a primera vista, o potser us els heu trobat i no ho sabeu, ja que cap dels dos han estat finalment capturats. Us deixo ja sols desitjant-vos una feliç nit de Halloween a tots.

Krusty

Aquesta nit és Halloween

Com ja sabreu aquesta nit és la nit de Halloween, que literalment vol dir víspera de Tots Sants, nit en que, segons l'origen celta de la celebració, la línia que separa aquest món de l'altre és més fina que cap altre dia, permetent als esperits travessar-la. Es disfressaven per espantar els esperits malignes i celebraven per homenatjar els esperits bons ja que creien que esperits dels dos tipus creuaven la cita línia. Els celtes van endur-se la tradició als Estats Units en la gran migració d'irlandesos pels voltants de 1850, i des d'allà s'ha anat escampant gràcies al cinema i a la tirada en general de la cultura americana.

Doncs aquesta nit, us aconsello posar-vos un parell de pelis de terror per homenatjar la festa, si pot ser en un còmode sofà, a fosques, amb una manteta i unes crispetes de microones,  molt millor.

Us aconsellaria qualsevol part, 'remake' o preqüela d'algunes de les mítiques sagues de por clàssiques, però posats a triar n'he fet una petita selecció al meu gust. Una de les sempre divertides i espectaculars de Malson a Elm Street amb el sempre imaginatiu Freddy Kruegger i els seus acudits, alguna de la típica saga de terror juvenil d'estiu Divendres 13 amb l'emmascarat Jason,  el terror psicològic i angoixant de qualsevol de les Saw o qualsevol de les sempre carregades de bellesa, ensurts i humor de la saga Scream. Apart, hi ha peces que mereixen menció pròpia, com l'esgarrifosa, freda  i explícita Masacre de Texas, la sorprenent i aterridora alhora que curiosa saga del malvat ninot Chucky,  la silenciosa i progressivament inquietant La Resplandor, l'antiquíssima però pertorbadora L'exorcista o la llarguíssima però interessant It amb el seu horrible pallasso. Evidentment, no podem oblidar avui en cap cas la saga pròpiament anomenada Halloween, situada sempre a la nit de la festa en qüestió, amb els seus joves inconscients, l'especialíssima música i l'implacable i silenciós assassí emmascarat.

Jo personalment gaudeixo profundament d'aquests moments en que comences a sentir sorolls estranys i a mirar-te les ombres del passadís de casa amb certa desconfiança. Sobretot quan finalment et poses al llit i tens l'absoluta certesa que mentre estiguis allà ben tapat, res de dolent et pot succeir, com si fós molt més que una simple tela el que et protegeix de l'exterior, per mi és un moment màgic.

Krusty

Negocis xinesos = deutes hereditaris?

L'altre dia estava fent una canya tranquil·lament a un bar de Les Corts i vaig poder assistir a una situació si més no sorprenent. Va entrar un ciutadà asiàtic, concretament un "xino",  i va preguntar als cambrers de la barra si veíen el bar, així, simple i directe. Li van contestar que no i l'home va marxar.

Lo graciós va ser que seguidament vaig poder sentir com els cambrers se'n reien de que cada setmana venia un xinès diferent a preguntar el mateix, "la próxima semana les digo que sí i les pido un millón de euros" va ser la broma d'un cambrer a l'altre. Jo em vaig quedar absolutament astorat de la normalitat que el fet tenia per ells, i si passava cada setmana també és normal. Això em va encuriosir i vaig estar consultant el tema una mica, segurament molts de vosaltes ja ho sabeu, pero per mi va ser totalment nou i sorprenent el que vaig descobrir.

Tots haureu notat que si primer ciutadans de la Xina tenien només restaurants xinesos, posteriorment van passar a tenir bars, granges, tot a 1 euro i últimament perruqueríes, algunes de fet eren més que això, pero aquesta ja és una altra història. Segons he llegit sembla ser que l'avantatge que té aquest col·lectiu, i el motiu per el qual cada vegada son propietaris de més negocis, és que la màfia xinesa els ofereix la possibilitat d'obtenir préstecs a retornar en molts i molts anys, i això és el que els permetria afrontar la compra de pràcticament qualsevol negoci. Si a més poden viure també al local en qüestió, faciliten accés i ús dels seus corresponents magatzems quan la màfia ho requereix, i tenen fills que puguin seguir el negoci i continuar pagant el préstec, tot els anirà bé en el nostre país.

De ser cert, em sembla una forma de vida alhora cruel pels descendents, obligats a perpetuar el negoci i l'esclavatge dels pares i traspassar-lo en la majoria d'ocasions també als seus fills, i injusta per la resta de nosaltres, que no podem accedir al crèdit per la falta absoluta de col·laboració i comprensió dels bancs. Això sí, s'ha de reconèxer que el sistema està ben muntat i funciona, és per això que cada dia hi ha més negocis regentats per xinesos i cada dia n'hi haurà més. Ara, la pregunta o prec que jo faria és, realment cal mantenir els antics noms dels negocis, per posar uns exemples, com "Peluquería La Juani" o "Pulperia Gallega Antonio" o "Carlos' Bar"?

Krusty

Ciutadans dretans nus de nou

Si heu tingut l'ocasió de presenciar el nou anunci de Ciutadans, partit dirigit en la distència pel català més anticatalà de tots, Albert Boadella, de cara a les eleccions del 28 de novembre, espero que us hagi agafat ben menjats, perque amb l'estómac vuit us deixarà ben remoguts.

El lema és "rebélate" i es basa en diferents persones que recordant la campanya de Ciutadans de fa quatre anys on Albert Riera apareixia comlpetament nu, decideixen despullarse per llençar-se al carrer on es van aplegant tots darrere el líder de Ciutadans que aquesta vegada, amb molt bon criteri, va vestit amb americana, corbata i pantalons. No cal dir que els colectius representats en l'anunci estan clarament triats de forma molt premeditada, són per exmople un aturat, una dona policia a la que li han retallat el sou, un botiguer que ha estat multat per rotular en castellà i d'altres desafortunats.

Què voleu que us digui, a mi m'agrada aquest Albert Rivera, em cau be, tot i que desprecio tot i cadascún dels seus pensaments i propostes, el trobo un tio educat i fortament racional encara que marcadament populista i demagog.

El que m'agrada i molt de Ciutadans però és que per fi el maleït PPde Catalunya tingui alguna competència real alhora d'aglutinar el vot de la Catalunya anti-catalana, que odia el català i que rebutja tot el que soni a millores socials pels més desfavorits. Com deia Juli Cèsar, "Divide et vinces", en castellano "Divide y vencerás".

Krusty