Festival de cinema Sitges 2010 - Mother's day + I saw the devil + Detective Dee and the phantom flame

Aquest dissabte nit vaig assistir al Auditori, al Melià de Sitges al marató cloenda del Festival i vaig poder veure Mother's Day, I saw the devil i Detective Dee and The Mystery of Phantom Flame.

De Mother's day, del director de Saw, és obligatori destacar la presencia de la Rebecca de Mornay, que fins-hi tot estava a Sitges i vaig poder veure personalment a molt poca distància, que fa una bona interpretació d'una mare racional pero alhora profundament desequilibrada. I saw the devil, película koreana amb el protagonista de la guanyadora del festival al 2008 Old Boy, es una història de venjança que impacta per la violència explícita i el seu ritme lent. Detective Dee and The Mystery of Phantom Flame em va sorprendre, pel·lícula de samurais al estil de Sherlock Holmes i amb els efectes de Tigre y dragón, això sí, llarga, molt llarga.

El millor però del marató va ser el tema horari, se suposava que començava a la una i quart pero varem entrar al Auditori a les dues passades per un marató de tres pel·lícules que semblaven triades expressament, la primera 106 minuts, la segona 122 i la tercera 141, no cal dir que per segona vegada en aquest festival vaig arribar a casa a les deu del matí, però sabent que era l'ultima nit de marató no em va saber greu.

Apa Sitges, fins l'any que ve!

Krusty

Canya de Sala i Martín al 'Sandruscu' a El món a RAC1

He sentit avui a El món a RAC1 el Sr. Sala Martín des de Nova York entrevistat pel Jordi Basté, i ha donat alguna informació bastant espectacular. La més sorprenent ha estat quan se li ha preguntat pels exagerats gastos en seguretat, ha revelat que des de el dia que va deixar de ser president, el sempre provocador Joan Laporta es paga la pròpia seguretat, que òbviament segueix necessitant igual que el dia abans de deixar la presidència i és per haver fet fora els bojos nois del club mentre era president que encara la requereix.

També s'ha parlat dels jets privats, ha aclarit que en dues ocasions es va fer per rescatar a Messi d'Argentina estant assetjat per aficionats degut a l'eliminació d'Argentina del mundial, en una altra ocasió va ser per assistir a un poblet d'Anglaterra a l'enterrament de Bobby Robson, i finalment per portar jugadors del primer equip de futbol a la Final Four de basquet.
En quant a els famosos 150.000 euros per anar en jet a centre-amèrica per motiu de la Fundació del Barsa, ha explicat que era per anar a diversos poblets aïllats per donar suport a la fundació del Messi, que en aquells moments estava negociant la renovació, i que va ser, sempre segons Sala Martín, vital per la continuïtat de Leo Messi al Futbol Club Barcelona.
En quant a l'absència de Joan Laporta a l'assemblea de compromissaris, ha puntualitzat que sí que se li va comunicar des de la nova junta la possibilitat d'assistir-hi en condició de soci compromissari i demanar la paraula com pot fer qualsevol dels assistents. Evidentment obviant que pel to de l'assemblea el posar-se allà al mig podia costar-li un disgust al expresident. Sí que se li va oferir l'opció de veure la documentació que l'acusa prèviament a l'assemblea, però al ser confidencial, l'oferta era veure-la ell personalment en oficines del club i durant una hora. Per ser una auditoria profunda de centenars de fulls i de caràcter marcadament tècnic, l'oferta parla per sí mateixa.

És per tot això que ja puc dir oficialment que no me'n fio pas d'aquesta colla de burgesos liderats pel Sandro "vot en blanc" Rossell, i ja en parlarem, però el primer que han fet es limitar el fer-se soci del Barça a familiars de primer i segon grau, menors de 14 anys i gent que hagi estat soci abans. Això per mi és la prova definitiva de que pretenen convertir el Barça en un club refinat i exclusiu on puguin accedir només burgesos adinerats i repentinats com ells.

Krusty

Festival de cinema Sitges 2010 - Metropolis

El cap de setmana passat vaig tenir el privilegi de veure, al Festival de Sitges, la pel·lícula alemanya Metropolis, dirigida per Fitz Lang. Pels que no la conegueu, com jo mateix fa molt poc, us diré que esta considerada la primera pel·lícula de ciència-ficció de la història del cinema.

El més curiós del cas es que sent la pel·lícula del 1927, al 2008 es va trobar al Museo del Cine de Buenos Aires una còpia amb metratge inèdit, i després d'una restauració de mig milió d'euros i dos anys de feina, es presentava la nova versió al nostre país. Jo em disposava a dormir durant dues hores i mitja en horari de sobretaula davant de cinema mut alemany en blanc i negre, i per enèsima vegada em vaig endur una fantàstica sorpresa.

A Metropolis s'hi pot veure un futur d'esclavatge i luxe, una societat partida en dues classes socials molt separades per causa pel capitalisme junt amb una clara denúncia de la facilitat amb que es manipulen les masses. Però també des d'una crema de la bruixa a la foguera, passant per una "video-trucada", trens i autopistes elevades per una ciutat de gratacels i fins-hi tot un ciborg meitat home meitat màquina, i us recordo que és feta al 1927 a Alemanya!

Puc dir que vaig gaudir i vibrar durant tota la pel·lícula com no m'hagués esperat mai, jo que de cinema mut només havia vist "el godo i el flaco" i Buster Keaton, que són certament un altre estil, trobar-me amb aquesta obra mestra. Us l'aconsello profundament i us asseguro que és simplement genial, fins-hi sense necessitat de tenir en conta quan es va fer.

Krusty

Joan Laporta a la presó?

Aquest cap de setmana m'he quedat gelat quan he sentit que el Barça havia decidit per votació a l'assemblea de compromissaris demandar a Joan Laporta, i que Sandro Rossell havia votat en blanc.

Recapitulem per que deu n'hi do, el barça portarà als tribunals la gestió de la junta de Joan Laporta per la pèrdua de 47,8 milions d'euros en 8 anys de mandat. Si tenim en conta que pel mateix exercici, la junta anterior havia presentat els números amb beneficis de 11 milions, ens podem fer una idea de fins a quin punt se'ns pren el pèl avui en dia gràcies a la comptabilitat creativa. Però es que deixant a banda el tema contable, que cada vegada que marxi un president del barsa li passarem la factura? Perquè vist així, quant hauria de pagar Florentino quan marxi del Madrid?
Aquest matí tres quartes parts de la gent ha votat que no s'hauria de portar a Laporta als tribunals a ambdues enquestes de RAC1 i TV3, però com sempre, no tots els catalans son socis del barça, i en aquest cas, els socis compromissaris s'han deixat manipular a l'assemblea (com sempre històricament) per votar el que en 'Sandruscu' els ha volgut fer votar, per a sobre acabar quedant com un senyor amb el seu vot en blanc. Quins collons.
No defenso les barbaritats del gran Jan, el seu extremisme ens ha dut tant al cel com a l'infern, però en poc temps en Sandro Rossell ja s'ha barallat desde la presidència amb el mític Johan Cruiff i el guanyador Joan Laporta, per mi els dos personatges més importants de la història del barsa. Pero compte amb qui més es baralla, perque avui Xavi ha dit "Este club no deja de sorprender. Tras ganar 8 de 10 títulos ... todo este alboroto. Es el Barça"

Pateixo ja per un futur en que, com si d'una tradició es tractés, totes les juntes directives sortints del barça acabaran el seu mandat amb la venta del millor jugador de la plantilla, a un bon preu, per assecar les pèrdues acumulades durant el seu mandat, i així evitar acabar tots a la presó. Sandro, no pateixis, quan això sigui la norma pocs recordarem ja qui va començar aquesta roda amb previsible final denunciant al millor president de la història del club per motius d'enfrontament personal.

Krusty

Ara que el bloc ja porta un temps...

Companys, amics, lectors, crítics, desconeguts, ja fa un temps que vaig començar aquest bloc, com deia en el seu dia, per “obrir una finestra del món als meus pensaments”. Abans de començar, em preguntava si algú el seguiria o si algú simplement el llegiria algun dia. Ara puc dir que des de el primer article fins a aquest mateix gaudeixo profundament de l’oportunitat d’expressar-me, i tant bon punt vaig començar la primera frase de l’article de presentació vaig entendre que en realitat no importa si algú ho llegeix o no ho llegeix ningú, ja que el simple fet d’expressar-se lliurement en un entorn on tot el mon sencer “podria” sentir-me (excloent els que no parlen català, no son gaires) es absolutament fantàstic.
Reconec que hauré estat més o menys inspirat en diferents ocasions, més o menys graciós i més o menys ofensiu, això sí, tot és verídic i inspirat en vivències personals.

Espero seguir passant una bona estona cada dia comentant diferents pensaments que em vinguin al cap de forma lúdico-festiva en aquest bloc i que vosaltres seguiu llegint-me o ignorant-me igual que heu fet fins ara, el que més us plagui. Fins aviat!

Krusty

Laportivitat Catalana enxarxada

Com ja sabreu tots, s’apropen eleccions en aquest país, i vull destacar la modernització i la intensificació de la pre-campanya que pateixo actualment en les meves carns. 
Jo que personalment estic obert a tot tipus de propostes sobiranistes, independentistes o catalanistes, sense saber com m’he vist ficat en una situació en la qual rebo e-mails permanentment de Solidaritat Catalana, partit liderat pel fan nº1 de Luz de Gas i expresident triomfador blaugrana Joan Laporta junt amb destacats exmembres de ERC i CiU. Rebo twitts també diaris de “Laporta2010” i tinc permanentment la sugerència imposada de la pàgina de Solidaritat Catalana al Facebook. 
Em sorprèn molt veure'm permanentment atacat sense buscar-ho per aquest "partit polític" i que els partits clàssics de sempre no estiguin espavilant-se a aprofitar les noves tecnologies i xarxes socials també per perseguir als votants de forma insistent. Sobretot després del conegut èxit que li van donar al Obama allà al regne del dolar l'aprofitament d'aquests mitjans, sempre mantenint les distàncies entre l’exquisidament educat i sempre contingut president americà i el nostre repentinat bacó que sempre esta “Al loro!”.

Arriscant-me a ser denunciat per plagi, només puc pensar en una frase que dedicar a tot l’arc parlamentari actual si pretenen mantenir la feina i per tant la còmode vida que porten: “Que n’aprenguin!”

Krusty

AVEure quan arriba el tren

Ahir llegint un dominical em va deixar astorat el saber que hi ha un tren de passatgers a Korea del Sud, anomenat Shangai Maglev, que funcionant amb sistema de flotació sobre imants arriba a circular a 431 km/h.

Aquesta bèstia de la tecnologia, que va de Shangai al seu aeroport, funciona amb levitació magnètica (basat en l’efecte rebuig dels imants) i permet recórrer el citat trajecte, de 30 km, en 7 minuts i 20 segons. La velocitat mitjana del trajecte són uns 250 km/h, arribant a aquest espectacular màxim de 437 km/h com a clímax en cara trajecte, però és que el tren ha estat provat amb èxit fins a 581 km/h!

Òbviament, es una sistema molt més còmode pels passatges que els habituals ja que s’evita la fricció amb el terra o les vies, apart de ser també molt més silenciós.

Aquestes coses m’impacten ja que jo mateix he anat en AVE de Barcelona a Madrid i un tren que ens van prometre que arribaria a uns tristos 350 km/h només s'hi apropa llunyanament en algún petitíssim tram del viatge. Apart que aquí encara esperem l’arribada de l’AVE a l’aeroport del Prat, i resulta que a Korea del Sud, al nord de la qual hi ha la infame, misteriosa i retrògrada Korea de Nord, tenen ja un millor, més eficient, més ràpid i còmode, alhora que menys contaminant, sistema de transport per anar al aeroport que nosaltres. 

Pensareu que es tracta de tecnologia estranya “made in Korea” i que són coses que passen a àsia, que el nostre AVE és molt més fiable i segur apart de lent, però resulta que el Shangai Maglev és fabricat per Transrapid, una solvent i seriosa empresa alemanya. Així que res, a tots els usuaris de tren us dono un útil consell que probablement ja sabeu a l’hora d’anar en tren en aquest país, no hi aneu, que hi ha bones ofertes per anar en avió, i si no ho podeu evitar, anar amb temps, un llibre i molta paciència.

Krusty

Boda turística i sagrada en família

A principis d’aquest mes vaig tenir l’honor d’assistir a la boda d’un apreciat excompany de pis meu, que es casava a l’espectacular, encara que infinitament inacabada, Sagrada Família.
La veritat es que n’esperava molt de la famosa cripta del temple, i només entrar-hi vaig quedar efectivament impressionat. Preciosa, exquisidament cuidada i coronada amb un sostre altíssim per ser una cripta que certament impressionava. Després de les salutacions pertinents ens varem asseure i va començar la cerimònia. Des de el precís moment en que vaig baixar les majestuoses escales hi havia alguna cosa que em pertorbava, però no me’n vaig adonar fins que vaig estar assegut intentant concentrar-me en el que deia el capellà: hi havia turistes rondant per tot arreu. Efectivament amics, la cripta de la Sagrada Família, com ja podia haver-me esperat, no tanca per les cerimònies.
Em va semblar molt graciosa alhora que molesta la constant presència de turistes, ja sigui fent el passadís al nuvi quan va entrar del braç de sa mare, com passant per davant la núvia sense cap respecte i amb total impunitat mentre aquesta intentava baixar les escales de forma solemne i majestuosa.

Això sí, un avís a turistes despistats:  sabem qui sou i us recordarem tota la vida, ja que us tenim immortalitzats amb les vostres pintes a totes les fotos.

Krusty

Festival de cinema Sitges 2010 – Stake land + Prowl + Suck

Recentment he assistit a Sitges a la marató de vampirs i vaig tenir la fantàstica sort de veure per sorpresa, apart de les 3 películes de vampirs, un curt de Jaume Balagueró anomenat “Miedo”, una wikipeli dirigida per ell mateix i més de 6.000 intenautes amb la ja clàssica avtriu de Sitges Macarena Gómez Traseira. Haig de reconèixer que va ser el que més por em va fer de tot el marató de quasi 5 hores.

En quant a les pelicules, Stake land val la pena, és la búsqueda de la terra promesa en un món postapocaliptic poblat per vampirs i fanàtics religiosos. Prowl comença molt bé, classic jovent inconscient que abusa de les drogues i l’alcohol per acabar sent l’àpat d’un grup de vempirs, pero a mida que abança la pelicula es va fent més i més insoportable.

Finalment vaig disfrutar de Suck, comèdia vampìrica amb tocs de musical i molt original, amb la presència d’Iggy Pop, Alice Cooper, Moby i  Malcolm McDowell (protagonista de La naranja mecánica) entre d’altres, sorprenentment fresca i divertida per ser la parida que era i veurela a l’hora que la vaig veure.

Krusty

Al centre pel El Mètode Gronholm

Ahir amb la meva xicota ens varem donar un homenatge asistint a un acte cultural en català, que costa el triple que anar al cinema, fet per actors de teleserie de tv3 i localitzat habitualment pel centre de la ciutat. Evidentment només em puc estar referint a anar al teatre. 
Certament només anar al centre ja és per mi, que sóc gracienc de naixement, tota una experiència fascinant. És com anar a la gran ciutat, gent estranya amunt i aball constantment i terres permanentment bruts, com si allà cada día fossin Festes de Gràcia, increïble. Hi vam anar en moto i per descomptat vam optar per endur-nos els cascos amb nosaltres per por meva de que si els deixavem a la moto algú s’ens-hi pixaría dins, convertint la nostra tornada en un viatge humid i profundament desagradable, què voleu que us digui, sóc de barri jo. 
Doncs vam anar al Teatre Poliorama a veure El mètode Grönholm i realment em va encantar, graciosa, intrigant i molt interessant, és a dir, bona, tant l’obra, com l’escenifiació, com l’actuació per part dels actors, sobretot la d’en Jordi Boixaderas, estelar. 

Sortint del teatre i deixant-nos endur pels records al passar per davant de l’Ovella Negra varem optar per fer una cerveseta i unes tapes al mític Chistu de la nostra joventut, i això va acabar de confirmar el que jo ja sospitava, em faig gran. Del bar festiu, sorollós i plè de jovent jugant al duro que jo recordava em vaig trobar en canvi amb una espècie de granja, amb clientela de alta edat i baixa salut, amb la cada vegada més típica cambrera que ni m’entenia el català. Collons com passa el temps.

Krusty

Àfrica comença als Pirineus

Com ja sabeu, actualment hi ha el Festival de cinema a Sitges, doncs l’altre dia vaig viure la pesadilla d’anar-hi en tren en dia de pluja, i sí, efectivament va ser un infern.

Imagineu-vos la situació, a les 7 de matí un gran grup de gent sortiem tant de la marató de vampirs del Auditori com de la marató de zombies del Retiro, tots caminant sota la pluja comentant l’experiencia desconeixedors encara de la vergonyosa aventura que teniem per davant.

Arribant a l’estació de tren, em trobo totes les màquines de tiquets fora de servei i la gent passant de quatre en quatre cada vegada que algú picava i s’obrien aquelles terrorífiques portes mecàniques. De sobte va apareixer la taquillera a la seva cabina que ens va aclarar que no hi havia trens per una caiguda de tensió deguda a la pluja. Dit això, tots ens vam llençar a caminar fins a les parades d’autobús que duien a Barcelona. En vint minuts erem prous per omplir 3 autobusos, tots esperant i empenyent-nos sota la pluja. Cal dir que en dues ocasions va passar per davant de la parada la policia local, que evidentment prou se’n va estar de donar-nos cap explicació. Al cap de més de mija horeta va venir un autobús, pero que no anava a Barcelona, que en va explicar amablement que fins les 9 i mitja no vindria cap autobús més. Sabut això, tots de tornada cap a l’estació de tren, i a mitg camí, l’esperança, un tren que arribava! Curses, crits, pluja i presses, obviament, el tren va marxar sense tots nosaltres, que ens vam embutir al bar de l’estació a esperar el següent tren, el qual la taquillera no podia dir-nos si vindria o no.

Finalment arribavem a Barcelona pasadse les 9 del matí, per què? Perque va ploure i per tant van fallar els trens, increíble. El que més em va sorpendre es que la gent, usuaris de tren més habituals que jo, s’estranyava de la meva sorpresa, segons ells, “sempre que plou passa el mateix”. Quina vergonya, només puc dir que Africa comença als Pirineus.

Krusty

Debat en castellà per ser President de la Generalitat?

Avui m'he llevat amb l'impacte de saber que s'està plantejant la possibilitat de realitzar un debat en castellà a una televisió d'ambit espanyol entre els dos grans cadidats a ser President de la Generalitat.
La idea em sembla absurda i ofensiva, digna d'Intereconimia, però per sorpresa meva i enèsima humillació pel país, la idea ve de l'actual President de la Generalitat! Com és possible que haguem arribat fins a aquests extrems? Com hem permès que aquesta situació degenerés fins al punt en que el President de la Generalitat de Catalunya proposi un debat en castellà entre candidats a la mateixa?
És evident i comprensible que el Sr. Montilla sortiria àmpliament beneficiat davant del candidat principal de l'oposició d'un debat en castellà, no tant perque aquseta és la seva llengua materna sinó perque es molt obvi que el català no ho és, i sobretot perque és la llengua del públic al que vol arribar. Entenent tots els motius i per molt que ho necessiti tal i com van les enquestes, haig de dir que en aquesta cursa no s'hi val tot. No podem trepitjar, per no dir despreciar, una part tant important de la nostra història i de la nosta lluita per mantenir, conservar i dignificar una llengua perseguida històricament i també actualment amb molta malícia.

Espero que tots posin seny a la situació, deixin apart interessos i pors, i em refereixo ara al Sr. Mas, i descartin anar a un canal espanyol a demanar l'aprovació d'Espanya en castellà per ser presidents de la Generalitat de Catalunya. Ni ens la donaran ni la necessitem, és més, no la volem.

Krusty

El 34è “minero chileno”, jo mateix!

Increïblement aquest matí, mentre corria la notícia de la alliberació dels miners xilens, he patit en les meves pròpies carns, ho dic de veritat, una experiència similar sinó pitjor.

M’explico, quan he anat a sortir de bon matí de ca la meva xicota, tot dutxat, pentinat, vestit i preparat per anar a treballar, m’he trobat que la porta era tancada i al anar a obrir-la des de dins m’ha estat impossible. Com a típica primera mesura davant d’una emergència he fet ús del meu telèfon mòbil, sense resultats. Immediatament he pensat en les hores d’aire que em deuria quedar en un pis d’uns 70 m2 sent jo un sol individu en la trentena i d’uns 70 quilos de pes, fins que m’he adonat que podia obrir les finestres, i que de fet no feia ni falta ja que sent un pis antic l’aire ja corria desmesuradament sense necessitat d’obrir-les.

Seguidament he revisat la nevera per fer un recompte de provisions i així calcular el dies que podria aguantar, però abans m’he fet una bona truiteta amb pa torrat per agafar forces i seguir lluitant per la meva supervivència. I tot esmorzant se’m ha acudit trucar a un amic que viu pel barri, que ha vingut i des de fora ell i jo des de dins, al cap d’una estona de provar hem aconseguit obrir. Llibertat!

Quan ja em veia feliç i tranquil camí per fi de la feina, que ja costa prou de conservar per si mateixa, m’he adonat que no podia marxar simplement i deixar obert, amb lo qual m’ha tocat desmuntar el pany, anar al Cofac, comprar un pany nou i canviar-lo.

Finalment quan marxava he anat a apagar la televisió i sortien al 3/24 les imatges d’un dels miners sent extret de la mina en aquella cabina de reixa metàl·lica i he pensat “company, hem patit, hem plorat i hem canviat, però ja som lliures”.

Krusty

Surten miners de sota les pedres!

 M'ha sorprès profundament avui veure com 5 miners esgotats pero eufòrics ja havien sortit de la mina San José on eren atrapats a 700' metres sota terra al desert d'Atacama a Chile desde fa 69 díes.
Es increible si tenim en conta que es parlava de mesos i mesos, i es prevèia fer algún progrés de cara a nadal, i ara resulta que ja estan sortint! Després de les samarretes del barça firmades per Villa degut al seu pare miner enviades per Mundo Deportivo, despés de l'ajuda enviada per la NASA en quant a alimentació i manteniment físic en falta d'espai i moviment, després del massiu suport psicològic d'especialistes per a les famílies dels miners, després de tant seguiment mundial.
Em sembla brutal veure com aquest circ dramatico-mediàtic ha acabat com a bon show amb un final feliç i focs artificials, lo qual em fa preguntarme si hagués acabat tot igual si no fós per aquesta pressió mediàtica internacional. La resposta és no. S'haurien quedat tots allà baix i ni ens n'hauríem assaventat.

Em quedo amb un comentarí de la imatge del rescat que m'ha frapat, els que estan esperant a que surtin els miners son tots blancs i en canvi els miners que surten son tots mestissos. Bé per ells, per una vegada han pogut ser els protagonistes, encara que mai més els recordarem, i gràcies a això han salvat la vida.


Krusty

Festival de cinema Sitges 2010 - The Ward + Fase 7

Com ja sabreu a aquestes alçades, vaig fer una visita al Festival internacional de cinema fantàstic de Catalunya i vaig tenir sorts diferents amb les dues películes que vaig escollir per aquest primer dia de festival per mi.

Sobre The Ward, destacar que esta dirigida per el mitic John Carpenter, manicomi als anys 50, presències fantasmagòriques, noies maques, passadissos foscos i gir final, es a dir, res. Es pot dir, això si, molt bona fotografia i ambientació.

En quant a Fase 7, comèdia apocalíptica argentina amb l'estelar presència de Federico Luppi, puc dir que va ser una molt agradable sorpresa. Divertida i entretinguda, narra les experiència d'una petita comunitat de vehins ahillats dins el seu edifici degut a una pandèmia mundial, que inevitablement acaben desconfiant els uns dels altres com fariem tots en aquest tipus de situacions extremes. Aquesta sí, fantàstica.

El millor de tot però, es que anar a veure aquestes dues películes, em van endollar l'entrega del premi Nosferatu i el premi Màquina del temps a dos velles glòries que obviament desconec i un curt francès en blanc i negre i sense diàleg de 3 minuts, en el qual al minut i mitg el públic ja xiulava i ni jo mateix puc garantitzar com hagués acabat tot si n'arriba a durar 3 més. Què dir, festivals de cinema.

Krusty

Expo Starwars al Corte de Plaça Catalunya

Vaig visitar no fa gens l'afamada i llargament promocionada exposició de peçes de coleccionista d'Starwars allotjada a la vuitena planta del Corte Inglés de Plaça Catalunya, i haig de reconèixer que estava molt més ben preparada del que jo m'esperava.
Si teniu l'oportunitat d'anar-hi podreu contemplar astorats coses increibles, com per exemple un casc de Darth Vader de color rosa el preu del qual va en part destinat a la lluita contra en càncer de mama, d'això el rosa. Però això no és pas tot, podreu comprarvos equipació esportiva del "Club de tennis Ioda" estampada amb l'imatge del propi Ioda raqueta en mà, o contemplar els clàssics maniquís del Corte vestits a la moda del bosc del planeta dels Ewoks. Evidentment, hi ha mil coses més, desde naus per fer en Lego, passant per una increïble colecció de ninots de totes les èpoques i fins-hi tot una fantàstica moto voladora tamany real.

Sigueu freaks d'Starwars o no, us aconsello que hi feu una visita i us endugueu algún record d'aquest univers que és l'indiscutible rei absolut del frikisme cinematogràfic de ficció, per alguna cosa serà.

Krusty

Festival de cinema Sitges 2010 - temes relliscosos

Com ja us he comentat, vaig estar al auditori del Melìà de Sitges en ocasió del Festival de cinema que dura desde el 7 d'octubre i s'allargarà fins al dia 17. Si teniu la sort d'asistir a alguna projecció al auditori, estic en posició de salvarvos la vida, o si més no, estalviarvos un ridícul important alhora que dolorós.
Heu de saber que vaig poder observar com tot just entrar al auditori, i just abans d'uns esglaons que hi ha tant bon punt s'entra, hi ha una zona que jo anomenaría de perill extrem. El tema es que, sobretot si plou, el marbre blanc del terra agafa un tò general altament relliscós, que com vaig poder observar en dues ocasions diferents, porta a la gent, que a més entra amb presses, a besarlo o si més no a reventar-s'hi el còxis de forma compulsiva. He de reconèixer que jo mateix, al entrar, vaig caure en la tentació de desviarme de la fantàstica i glamorosa catifa vermella per retallar uns metres i en l'instant que vaig trepitjar el terra moll vaig estar a punt d'estampar-m'hi.

Així que ja sabeu, els que aneu al auditori tingueu present el consell que us dóno, i si teniu la mala fortuna de caure perque us heu despistat, eviteu els riures forçats i intenteu porta-ho amb tota la dignitat que bonament pogueu, que de segur no serà gaire. L'altre opció és agafar la càmara, perque segur que en treureu un video força graciós alhora que terrorífic.

Krusty

Festival de cinema Sitges 2010 - tv3

Recentment he gaudit de l'honor d'asistir a dues películes al Festival de Siges, és a dir, al 43è Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya,i haig de comentar alguns detalls que m'han frapat fortament.
D'entrada, i mai millor dit, em vaig topar a la cua de l'auditori amb un conegut presentador d'esports de TV3 ("has vist qui és? El de tv3!" feia la gent) tot fent cua com jo sota la pluja. Als presentadors s'els reconeix generalment pel moreno atemporal, la vestimenta modernilla i l'acompanyant de molt bon beure i escasa edat. Arribat el moment d'entrar, per sorpresa meva el jovenet que tallava les entrades no els va deixar passar per falta de les mateixes. Obviament les teories fluïen per la sala d'entrada, "haurà fet servir el 'Vostè sap qui soc jo?'", "s'haurà equivocat de cua?", "que no sap que les entrades estan esgotades i per tant la sala plena?"

Finalment vaig entrar i em va sobtar trobarme amb un enorme logotip lluminós de TV3 que em recordava el patrocini que la cadena otorga al Festival. No vaig poder evitar enrecordarme un cop més i sentir llàstima del guaperas i parella, que tindran un cotxe fantàstic, molta classe, força calers i segur que uns fills preciosos el dia de demà, això sí, no podran recordar la película que jo sí vaig poder veure gràcies a la meva entrada de 8 euros comprada al servicaixa.

Krusty

Dilluns de pont!

Companys, algun de nosaltres, afortunats, avui disfrutem d'un fantàstic dia de pont. Dic fantàstic perque només pel fet de ser pont, el día ja era un èxit rotund abans inclús de començar, i també perque qui fa pont es perquè té feina, i això avui en dia ja és més del que molts poden dir.
Si sou part d'aquest creixent grup de persones que no disfruten dels encants i beneficis del món del treball remunerat, us aconsello que avui feu pont també. Pont del que feu cada dia, és a dir, si us passeu el dia entregant currículums, voltant per les empreses suplicant feina o escodrinyant l'infojobs en busca d'ocupació, avui descanseu i disfruteu del dia sense pressions. Si pel contrari sou dels que aprofita els dies per descansar majoritàriament i simplement anar tirant, feu pont també, i animeu-vos a fer alguna cosa que considereu productiva ja sigui ordenar, rentar o estudiar. Això sí, només avui, i va per tots dos grups.

Si es que els dies de pont ja no són el que eren, sou molts menos els que marxeu de la gran ciutat en busca de la tranquilitat del camp passant per l'estrès dels embussos de transit, i també sou en definitiva molts menos els que feu pont. És per això que avui em sento afortunat i penso disfrutar del pont mentre encara en tingui que serà segur per poc temps més.

Krusty

Sergi Rams

Ja sabeu de quina notícia va la cosa, el periodiste elevat al absurd: "Sergi Ramos se molesta por una respuesta en catalán de Piqué" (La Vanguardia)
Em veig obligat a cometarla perque és un d'aquells casos en que res sembla tenir sentit. Veient el video, en una roda de premsa de la "seleccion española" un periodista d'aquí li fa una pregunta a Gerard Piqué i li demana que li respongui una pregunta en català, entenc que per un mitjà de Catalunya. El que no es comenta és que el propi periodista li fa la pregunta en castellà, lo qual per mi ratlla l'absurd com ja he dit. Obviament, el ja infame Sr. Ramos aprofita l'ocasió per una broma a l'andalusa que tampoc em sembla d'excessiva maldat vista en directe. El problema és, som nosaltres que tenim la pell molt fina o són "ells" que ens ataquen sense treva? Ha tingut aquesta nótícia tant ressò fora de Catalunya com n'ha tingut al nostre país?

Si volem conviure amb l'España cañí, cosa que no podem evitar per que amb o sense ells seguirem sent si més no veïns, hem d'apendre a no prestar atenció a personatges contrastadament limitats en quant a facultats mentals, i sobretot verbals, alhora que entendre que només són producte d'una forta presió social de l'entorn desde ben petitons, com segurament també ho som molts de nosaltres.

Krusty