Museu del Barça, ara Barça Experience

El cap de setmana vaig fer la meva primera visita al museu més vist de Catalunya, antigament anomenat museu Josep Lluís Núñez i recentment renombrat "Barça Experience". Realment haig de reconèixer que em va impressionar tot el muntatge, sempre amb la gràcia afegida de poder visitar també el Camp Nou per dins.

Hi va haver coses però que em van impactar més que d'altres, per exemple la petita capella que hi ha al túnel per on surten els jugadors al camp amb una reproducció de La Moreneta, o les pantalles al vestuari visitant amb imatges dels jugadors visitants més importants que han passat per les instal·lacions, com posades per intimidar l'equip rival, o descobrir que un president del Barça, Sunyol, va morir afusellat o que Joan Gamper va suicidar-se als 52 anys. Ara, el millor de tot les taules interactives on un pot veure tota la història del Barça en imatges o vídeos de forma fàcil i intuïtiva, i el show dedicat al Barça de les sis copes, de llàgrima.

També haig de comentar però que vaig veure alguns detalls que xocaven una mica, el més exagerat era tot un taulell que homenatjava Els millors anys de la nostra història, literalment datat 2003-2010, que per pura casualitat coincideix amb el temps de mandat del ara presidenciable a la Generalitat Joan Laporta, que alhora és qui ha fet la remodelació del museu. 

No puc evitar trobar un pel lletja i excessiva la autocomplaènça que respira el nou museu, em recorda al "Valle de los caídos" per la falta absoluta de modèstia i l'intent de marxar deixant la història escrita pels vencedors, sempre mantenint les distàncies. El barça de les sis copes és el millor Barça de la història, d'aixiò no hi ha cap dubte, però no el Barça dels anys 2003-2010, això segur que no. Tinguem tots plegats una mica més de respecte i memòria per una història centenària plena d'esforç i superació per part de molts individus que han col·laborat a fer que el Barça hagi estat i pugui seguir sent més que un club.

Krusty

Berlusconi, política a la italiana

He llegit avui amb total espant que la majoria dels italians s'identifiquen amb Silvio Berlusconi i aquest seria propablement el motiu per el qual fa 16 anys que el voten tants, conclusió a la que arriba Beppe Severgnini en el seu nou llibre sobre il cavaliere.

D'entrada l'afirmació és sorprenent i xocant, però un cop analitzat el cas amb calma, no sembla una idea tant descabellada, segons l'escriptor "Se nos parece, es uno de nosotros", "Berlusconi quiere a los hijos, habla de su mamá, entiende de fútbol, sabe ganar dinero, le gustan las casas nuevas, detesta las reglas, cuenta chistes, dice palabrotas, adora a las mujeres, las fiestas y la buena compañía". Si sumem aquesta normalitat amb el fet de ser un home que s'ha fet a si mateix, supervivent, que sap vendre el que li interessa, amb fama de seductor i triomfador. Segons l'escriptor és l'italià que tots voldrien ser o són ja en el fons, i per això encara el voten, evidentment sumat a la falta d'una alternativa clara.

Si ho entenc bé, l'escriptor bàsicament ve a dir que l'inexplicable fenomen de permanència d'un personatge tant peculiar com Berlusconi a la política italiana es deu a la pròpia peculiaritat de la societat d'aquell país. Que s'identifiquen amb ell, vaja, que el voten per que molts són com ell. Deu n'hi do, quins collons, sí senyor.

És cert que aquest tipus de personatges sempre tenen seguidors i en tenim clars exemples tant a Espanya, amb Jesús Gil i el seu partit, el GIL, que va treure representació parlamentària, com a França amb el senyor Sarkozy que també em sembla aquest tipus de personatge prepotent, o més a prop potser en Joan Laporta, personatge carismàtic, lleugerament esbojarrat però sobretot triomfador. 

Pensant-hi una mica, potser sí que m'agradaria ser en Jan, potser sí que m'hi identifico, celebrant èxits al Luz de gas tot xop cava i fumant-me un bon habà envoltat de pilotes i noies maques, que no de noies maques en pilotes. Veurem aviat quants catalans s'identifiquen amb ell i el voten, jo per ara sóc un indecís, però no m'agrada que "m'enbauquin" i m'estic posant com un bacó, veurem.

Krusty

Sanchez Dragó + Albert Boadella + Esperanza Aguirre = criminals

L'escàndol va saltar a tota la premsa aquest dimarts, quan es va saber que Sanchez Dragó, en el seu últim llibre, publicat fa un parell de mesos i ignorat fins ara per tothom, narrava com havia tingut relacions sexuals amb dues nenes japoneses de 13 anys a Tokio al 1967.

La noticia impacta més encara un cop es veu que el llibre, presentat amb l'eslògan "Dios los cría… y ellos hablan de sexo, drogas, España, corrupción…" es basa en converses entre el propi Sanchez Dragó i l'infame català anti catalanista Albert Boadella. Com era d'esperar, el mateix dia el comitè d'empresa de Telemadrid junt amb els sindicats principals van emetre un comunicat exigint a la direcció de la cadena estatal que despatxés tal animal que gosava presumir d'aquest tipus d'actes altament immorals.

Sanchez Dragó narra l'encontre a Boadella per que segons ell "el crimen ya ha prescrito", y qualifica les nenes en qüestió de "zorrillas" i "putas" per acabar rematant amb "las delincuentes eran ellas". Quan el lector està en shock i sense respiració, al límit del desmai, el senyor Boeadella afegeix a l'anècdota amb tota serietat que "es una suerte que existan buenas personas como tú que prueban esas cosas, las explican, y así no es necesario sufrirlas directamente". In-cre-i-ble.

Però si aqui encara no heu perdut el coneixement o us heu encès en ràbia, us diré que avui dijous, ha sortit en defensa del pobre Sanchez Dragó ni més ni menys que Esperanza Aguirre, per acabar d'afegir un toc final de surrealisme disculpant-lo amb la frase "la historia de la literatura esta plagada de relatos, de actos absolutamente reprobables".

Afegiria algun comentari graciós però em costa molt exagerar o fer broma encara més d'una sèrie de coses que ja són absolutament absurdes i exagerades per sí mateixes, així que no més puc dir per remarcar tota la barbarie que el Sr. Dragó treballa per una televisió públic que paguem tots, el Sr. Boadella és el fundador de Ciutadans, partit amb 3 escons al Parlament de Catalunya i la Sra. Aguirre és la presidenta de la Comunidad de Madrid.

Krusty

Avatar continua

Avui ha sortit la notícia de que hi haurà una segona part de la pel·lícula Avatar al 2014 i també una tercera al 2015. No em sorprèn tenint en conta que Avatar és la pel·lícula amb més recaptació de la història del cinema, amb aproximadamemt 2.800 milions de dolars, uns 2.032 milions d'euros, que no son tants si un pensa que va costar aproximadament uns 310 milions de dòlars de realitzar, més 150 que es van invertir posteriorment en marketing per assegurar el seu èxit a nivell mundial.

El director d'Avatar, James Cameron, director de clàssics com Terminator, Aliens i Titanic, escriurà els guions durant el 2011 per començar a rodar al 2012, possiblement les dues seqüèles de forma simultània! Ja comencem malament si volem evitar caure en el tòpic de fer segones i terceres parts de poca qualitat i quan abans millor per guanyar uns calerons aprofitant l'empenta de la primera pel·lícula.

A mi Avatar em va impactar tant pels colors, com per la creació d'un món propi, com per la història, però haig de reconèixer també que era la primera vegada que assistia al cinema en 3D i potser això em va influir. Personalment soc de les poques persones que conec que considera Avatar una pel·licula absolutament espectacular en pràcticament tots els sentits, tampoc el jurat dels Oscars de l'any passat va semblar estar d'acord amb mi, amb lo qual no tinc tant clar que les seqüeles tinguin l'èxit assegurat abans d'estrenar-se com semblen considerar la gent de Fox Filmed Entertainment.

Esperarem a veure què passa, però no cal ser molt llest per intuir que si per fer la primera varen caldre deu anys de feina, una segona i una tercera part fetes en tres i quatre anys respectivament i de forma simultània responen més al criteri econòmic d'aprofitament i rendibilització de tot un món virtual que ja esta dissenyat, modelat, creat i digitalitzat que no pas a la demanda del públic o a les aspiracions artístiques del director. Per tant i tenint en conta als preus que esta el cinema, crec que per aquestes, com es diu habitualment, m'esperaré als DVDs.

Krusty

Terminator president dels USA?

Segons una bibliografia publicada per Ian Halperin (que també n'ha publicat d'altres famosos com Michael Jackson o Celine Dion) l'Arnold Schwarzenegger té previst de presentar-se com a candidat a president dels Estats Units al 2012, acompanyat com a segon pel carismàtic Michael Bloomberg, alcalde de Nova York.

Es una llàstima perquè alguns estèvem desitjant poder-lo tornar a veure a les pantalles de cinema a partir del 2 de novembre quan acabi el segon i últim mandat com a governador de Califòrnia, i sobretot abans que no sigui massa tard, i és que l'home-bèstia ja té actualment 63 anys!

I és que no és una idea descabellada, aquest austríac ha fet mol camí des de la Muscle Beach de Los Àngeles, ha estat Mr. Univers, s'ha confirmat com a una de les grans estrelles de Hollywood dels 90, s'ha casat amb una Kennedy i ha estat governador de Califòrnia, un dels esat més rics dels Estats Units. No és absurd pensar que aconsegueixi canviar la constitució americana per permetre que un no-nascut als EE.UU. pugui ser president i després guanyar unes eleccions a la presidència, coses més rares s'han vist, sinó recordeu a l'infame George W. Bush.

A finals d'abril d'aquest any l'Arnold va assistir al show de Jay Leno on va deixar clar que les seves aspiracions polítiques encara no han acabat quan en Leno li va preguntar si es presentaria a president si fos legalment possible i ell va respondre que "sense cap dubte".

 Així que ja veurem com acaba aquest 'gag', però a mi no em semblaria totalment hipòcrita que després de tenir com a president un inculte i alcohòlic nen mimat com el Bush fill ara es rasguessin les vestidures davant la possibilitat de tenir de president un 'cachas' austríac que ha trionfat al cinema i governat califòrnia amb consens i polítiques centristes i medioambientals.

Krusty

Arranca la NBA més emocionant

Ahir a la nit va arrancar la NBA per molts considerada la més emocionants des de fa anys. Això es deu als interessants moviments de jugadors que hi ha hagut aquest estiu, el més destacat òbviament el de la gran estrella Lebron James, que s'ajunta a Miami Heat amb Dwane Wade i Chris Bosh, previa rebaixa de sou dels tres, formant un trio de col·legues tant absolutament espectacular com misteriós en quant a rendiment i entesa.

Per la seva banda, els finalistes de l'any passat, els veterans Boston Celtics, han reforçat el seu estelar trio Ray Allen, Kevin Garnett i Paul Pierce amb el mític Shaquille O'Neal com a pivot, debutant aquesta matinada amb victòria per 88 a 80 davant els mencionats Miami Heat en el partit més espectacular d'aquesta primera jornada a pesar dels 31 punts, 4 rebots i 3 assistències de "King" James.

Finalment els L.A.Lakers del nostre apreciat Pau Gasol i el super-crack Kobe Bryant també han debutat amb victòria 112 a 110 contra els Houston Rockets del gegant xinès Yao Ming, amb 29 punts i 11 rebots del català i 27 punts i 7 assistències de l'estrella americana.

Espero aquest any poder veure algun partit més en obert de la millor lliga de bàsquet del món que la temporada passada, i gaudir de l'esportista català més internacional del moment, tot i esperant que algun dia torni a casa, a la seva terra, i ens dóni també a nosaltres, la seva gent, alguna alegria, encara que li haguem de pagar el que li paguen allà o més, em temo molt que sinó no vindrà pas.

Krusty

Dia de dol, ha mort "el Pulpo Pol"

Companys, sé que estareu d'acord amb mi en que avui és un dia negre i dramàtic a la història d'Espanya, per sort nosaltes tenim la inmensa sort de viure a Catalunya, així que ni cas, aquí el drama és avui la mort del Sr. Encarregat, mític personatge amb vata blava del programa Filiprim, autor de la frase "això és Hollywood, però de butxaca, caca de la vaca", des d'aqui et recordem.

Tot i així no me'n puc estar de comentar la tragèdia espanyola, que sí em permet fer-no mofa. Ha mort avui a Alemanya amb dos anys d'edat l'afamat pop que era capaç de predir el futur, el mundialment conegut com a Pop Paul, "el Pulpo Pol" per les espanyes.
Nascut al 2008 a Anglaterra, va ser usat per a predir els resultat de la selecció alemanya de futbol tant a l'Eurocopa del 2008 com en el Mundial del 2010, on va encertar els 8 aparellaments de partits pels quals se li va preguntar, convertint-se en un inesperat heroi al país veí degut a l'encertada predicció de la victòria d'Espanya al Mundial. Els empleats d'on residia, el Sea World Centre de la ciutat d'Oberhausen, han lluit avui braçalets negres, no és broma.

Efectivament, en Pulpo Paul és mort, però no podem oblidar el Mundial 2010, no podem oblidar-lo per que estem veient cap de setmana rere cap de setmana com els nostres jugadors del Barça estan pagant l'esforç físic realitzat durant l'estiu així com la falta de descans per haver jugat amb La Roja. Així que simplement em queda preguntar-me qui es menjarà el plat de "Pulpo Paul a la gallega" més car del món i desitjar que li senti tant bé com el Mundial ha sentat a les cames dels cracks blaugrana.

Krusty

Reugenio al Teatre Condal del Paral·lel

Ahir vaig tenir el gust d'assistir al Teatre Condal a veure Reugenio, l'únic imitador del clàssic Eugenio autoritzat i recolzat per la pròpia família del mite del humor, i puc dir que és exacte al original.

El teatre certament és enorme, potser massa i tot per l'espectacle en qüestió, per tant es casi impossible omplir-lo, però el show en sí esta força bé. Té tota la gràcia de l'autèntic Eugenio, mort ara fa 7 anys, però sense deixar de ser en cap moment un homenatge alhora que una imitació. Són acudits de tota la vida que increïblement mantenen intacte la seva gràcia.

Dona gust trobar humor d'estil antic, sense autèntica mala fe ni odi, i també és nostàlgica l'actitud xulesca i desafiant del personatge, actitud característica que va morir alhora que l'Eugenio, la pesseta i els "progres". No us perdeu aquest clàssic renovat, hi podeu anar fins al 16 de novembre i jo crec que val la pena pels que com jo recorden l'Eugenio tot i que era més de l'època dels nostres pares. Són 18 euritos si no teniu cap descompte, que tampoc és tant avui en dia.

L'únic cosa que us haig d'avisar és que no hi aneu gaire carregats de coses per que s'ha de dir que l'espai entre cadires del Condal és just fins hi tot per posar-hi les pròpies cames, de fet tampoc és aconsellable a gent massa alta per el mateix motiu. Resumint, si sou uns "puretas" nostàlgics de mitja o baixa estatura i sense masses possessions al damunt aquest és el vostre espectacle.

Krusty

Introducció d'enquestes al bloc!!

He decidit introduir una novetat al bloc, l'enquesta. La idea no és només afegir el "gadget" i punt, sinó que la gràcia està en fer una enquesta diferent cada dues setmanes i el divendres de la segona setmana treure'n les conclusions pertinents en l'article de les 14:00, així aconseguirem una mica més d'interacció real entre els lectors i el propi bloc alhora que serà una mica més participatiu.

Evidentment he de fugir de temes d'actualitat, ja que dues setmanes son molts dies, pero crec que esta be donar temps a que hi hagi una quantitat de respostes una mica significativa, per no trobar-me per exemple amb "1 vot a favor del si i 1 vot a favor del no", que seria limitat per determinar que hi ha un equilibri entre les dues opinions entre els lectors. I de fet tampoc us preocupeu per la representativitat de la mostra, ja que no és pas la meva intenció copsar l'opinió mitjana de la societat catalana sinó que vull que quedi clara l'opinió dels lectors del bloc, que es la que compta.

Per començar he pensat que com a primera enquesta estaria bé sondejar les intencions, ganes, posibilitats o opcions que teniu d'anar a votar en les eleccions a la Generalitat de Catalunya del 28 de novembre.

Finalment, simplement us animo a votar en les enquestes bisetmanals de forma regular i sincera, o no, com vulgueu.

Krusty

La mort del Top Secret: Wikileaks

Per segona vegada hem pogut assistir a la publicació de centenars de 391.000 documents secrets del Pentàgon referents a les Guerra d'Irak per part de Wikileaks, la web i ONG de Julian Assange, un australià de 39 anys que està en constantment "en paradero desconocido" i només apareix per anunciar aquest tipus de massives publicacions escandaloses.

Aquesta vegada, el material filtrat va ser entregat prèviament a The Guardian, el New York Times, Al.jazeera, Der Spiegel i Le Monde per que tinguéssin temps a analitzar els milers de documents i publicar tots alhora les seves conclusions al dia que Wikileaks penjava un agran base de dades de consulta pública a la web amb tots els documents.

Wikileaks consta de 40 treballadors voluntaris i 800 col·laboradors liderats pel Sr. Asasnge, del que es rumoreja que ja era un "hacker" molt avantatjat a la seva època d'estudiant i segurament sigui per aquesta via que aconsegueix la documentació que posteriorment publica. Ha viscut últimament a Londres, Berlin , Reykjavic i Estocolm, on el govern suec li ha denegat recentment la pròrroga del permís de treball i residència cedint a evidents pressions externes. El divendres va aparèixer a Londres per presentar aquesta nova publicació de documents apel·lant a la frase: "la primera víctima d'una guerra és la veritat".

El més impactant de tot plegat és assistir a la impotència dels Estats Units davant d'aquestes agressions a la seva seguretat, estan indefensos, exposats i en xoc, es limiten a queixar-se, dedicar centenars de persones a investigar com és possible que els hagi passat això i buscar responsables als que acusar. En cap moment s'han preguntat encara per la falta absoluta de moral demostrada en el contingut de la documentació, no volen saber com és possible que de 109.000 morts en aquella guerra 66.000 fossin civils, no volen saber per que s'ha permès la tortura i els abusos per part de soldats americans, el que volen saber és com s'ha filtrat la informació.

Krusty

"Macro-evento" visita papal a BCN

Doncs sí senyors, en Benedicto XVI ve a consagrar la Sagrada Família, ens importa? Doncs no.

La visita papal prevista pel diumenge 7 de nevembre ha estat qualificada per l'església com l'esdeveniment més important a Barcelona després dels Jocs Olímpics de 1992, obviant de forma ofensiva el Fòrum de les cultures, la final de la Champions entre Manchester United i Bayern de Munich, els 3 concerts de Bruce Springsteen, el Barsa-Lakers de fa poc, la Feria d'Abril de cada any, i mil coses més de molta més importància que la visita d'aquest home, que predica l'austeritat alhora que exerceix de líder d'una de les 'empreses' més riques del món.

El pressupost de la visita es de 700.000 euros que es pagaran amb donatius d'institucions i particulars, però falta afegir-hi tots els costos derivats que suportaran Ajuntament i Generalitat. Pensareu que són molts calers, però és que tenen previst d'acordonar 11 "manzanas" de l'Eixample dels voltants del temple afectant a 5.347 edificis i posaran 45 pantalles a l'interior del temple i 22 a l'exterior per que les 42.500 persones que veuran la cerimònia asseguts no es perdin detall. Tot això gestionat per 1.800 voluntaris i 300 sacerdots, tot culminat amb un moment clímax induït per més de 40.000 òsties!

En tota aquesta història, ningú parla de les verdaderes víctimes de la visita del papa, els que en patiran les conseqüències en les seves pròpies carns, els autèntics damnificats, em refereixo evidentment als centenars de japonesos que tenen previst visitar la Sagrada Família aquell dia i es trobaran que no hi poden accedir. És a ells i al seu país que el temple deu gran part de la seva fama i reconeixement a nivell mundial. No vull pensar en els pobres japonesos que tornin a casa de visitar Barcelona sense les tres-centes fotografies de rigor de la Sagrada Família desde tots els angles imaginables, ni ells mateixos sabran de quina ciutat es tracta quan passin les diapositives als amics.

Krusty

Buried (Enterrado) - mai al Bosque

Aquest dijous vaig anar al cinema Bosque a veure Buried (Enterrado), la famosa pel·lícula de Rodrigo Cortés de 90 minuts a temps real que es basa en principi en un actor dins un taüt enterrat, un encenedor i un mòbil sense bateria.

Haig de dir que la pel·lícula em va agradar força, té més temàtica del que m'esperava, vull dir que no només es basa en que el protagonista esta enterrat i vol sortir, en absolut, hi ha angoixa, thriller i història. Cal destacar la interpretació de Ryan Reynolds, l'haureu vist per exemple a La Proposición amb Sandra Bullock, que aconsegueix transmetre la angoixant i claustrofòbica sensació d'estar enterrat en vida. Com a curiositat us diré que aquest actor és la parella actual de la sensual Scarlett Johansson.

Dit això, vull puntualitzar que així com us recomano anar a veure la pel·lícula si no sou donats a l'aprensió, us desaconsello profundament anar a veure-la al Bosque Multicines, ja que per l'especial foscor de la pel·lícula i la sala on l'han ubicat, us trobareu com les llums de l'escala central de la sala il·luminen la pantalla com si d'un intent d'evitar que us fiqueu en la pel·lícula es tractés. 

Em demostra que cap responsable del cinema s'ha assegut a mirar la pel·lícula en la desafortunada Sala 3, cosa que m'entristeix profundament ja que denota el caràcter purament comercial al que han arribat els "multicines" a la nostra societat, robant les sales de cinema de les mans dels apassionats del setè art per posar-les en mans de simples gestors amb criteris estrictament econòmics.

Krusty

Doble ració de Beyoncé

M'he quedat al·lucinat avui quan he llegit que la cantant Beyoncé  Knowles va ser vista i fotografiada a dos llocs diferents de Viena, Àustria, el mateix dia, divendres, i a la mateixa hora, poc abans del multitudinari concert que va oferir en aquesta ciutat.

S'ha revelat posteriorment que l'artista no es trobava amb ànims de fer la visita estipulada per agenda oficial al Museu Albertina del centre de Viena i va decidir d'enviar-hi una doble, que va ser rebuda amb tots els honors pel director de la institució. Mentrestant la Beyoncé 'original', recentment valorada per Forbes com la novena dona més influent del mon actualment, recorria la zona de botigues de la ciutat deixant-se fotografiar i signant autògrafs. En paraules d'avui de la portaveu del museu Verena Dahlitz, quan s'ha sabut la notícia, "ya ayer tuvimos una leve duda, pero no estabamos seguros", "por la cara, podria haber sido ella". Rematat amb un inevitable i plenament justificat "creemos que es una desfachatez".

Em sembla perfecte per part d'ella, la pregunta és si al vespre va cantar o també va decidir que 'passava'. Si pot colar un doble en una recepció oficial, em costa molt creure que no ho hagi fet ja en algun concert, on les possibilitats de ser descoberta són molt inferiors que en un cara a cara.

Jo personalment estic pensant en buscar-me un doble per segons quin tipus d'activitats, per exemple per anar als concerts de la Beyoncé, així m'estalvio hores de cura, empentes, incomoditats i crits per acabar veient al escenari algú que probablement no sigui ella, i que encara que ho fos, tampoc m'interessaria.

Krusty

Més aprop de la independència

Em van saltar llàgrimes d'orgull el divendres quan vaig sentir al President de la Federació Asturiana de Futbol, Maximino Martínez, qualificar a l'entrenador del Barça Josep Guardiola de "prácticamente extranjero" per ser "catalán".Aquest tipus de mostres de suport son les que necessitem de l'Espanya plural i comprensiva alhora de solidaritzar-se amb a les nostres aspiracions independentistes. 

El tema en qüestió era el fet que tant l'entrenador del Madrid com el del Barça es van negar a priori a permetre a cap dels seus jugadors 'campeones del mundo' a anar a recollir el Premio Príncipe de Asturias en nom de La Roja. Segons el dirigent asturià, "Mourinho es de Portugal y Guardiola es catalán, asi que igual no deben saber la que significan los Premios Príncipe de Asturias. Son dos entrenadores prácticamente extranjeros". Gallina de piel.

I quan semblava que la polèmica quedaria aquí degut a que el Barça finalment va enviar a Xavi a recollir el fotut premi, prèvia trucadeta de la Casa Reial a Sandro Rossell per fer-lo passar per l'aro, va aparèixer Josep Guardiola. En Pep, preguntat per la frase de la polèmica, i un cop més creant escola, va contestar: "Las parabras se definen por sí mismas. Sin comentarios. Podemos coger algo buena de todos, de bascos, de gallegos... Entre todos podemos ser mucho más ricos. Si dicen esto es que no hemos entendido nada."

Em sembla increïble la sort que tenim els barcelonistes amb l'entrenador del primer equip de futbol, però no pels seus mètodes de treball, visió del joc, implicació amb el club o èxits esportius, sinó per la seva immensa dimensió personal, que traspassa els límits del món futbol per convertir-se en una filosofia de vida, i projecta el Barça  i el nostre país molt més enllà de l'àmbit esportiu. De la mà d'aquesta naturalitat i convicció arribarem de segur algun dia a la independència, per ara ja sabem que a Astúries hi tenim un aliat.

Krusty

Johansson, Mas, Iguartiburu

Ja sabem que com més s'apropin les eleccions, anirem assistint progressivament des de la barrera l'augment exponencial dels despropòsits per part de la classe política catalana. Després del Duran, aquesta vegada ha estat el senyor Mas el que mereix un comentari.

Resulta que l'Artur Mas va acudir a la gala Botó-Mango Fashion Awards amb tant mala sort que al sopar posterior, a la Sala Oval del Palau Nacional, d'entre més de 350 convidats a l'home el van posar assegut entre la mitica presentadora de Corazón Corazón, Anne Igartiburu, i la 'hollywodiense' Scarlett Johansson, de Vicky, Cristina, Barcelona. Tot sigui per la mare pàtria catalana.

Doncs evidentment el candidat a president, i seductor per excel·lència a estones lliures, no se'n va poder estar d'alliçonar la Scarlett Johansson sobre el panorama polític actual del país, tema que devia interessar profúndament a l'actriu. I aquí ja s'estava gestant el titular de la nit, que òbviament va caure finalment en el moment d'acomiadar-se: "Si vuelves por aqui y soy el 'Governor" de Catalunya, llámame".

 Espectacular, no crec es que pugui afegir massa més a aquest descontrol que suposa la pre-campanya. Simplement acomodar-se al sofà amb unes crispetes i un got d'aigua gelada, i contemplar l'espectacle, a veure qui la diu més grossa.

Krusty

Catalunya és líder a Europa en puticlubs!

Ahir va obrir les seves portes a tres kilòmetres de La Jonquera el club 'Paradise', el prostíbul més gran d'Europa, amb una inversió superior als tres milions d'euros i propietat d'un tal José Moreno, empresari de Granada de 60 anys i que ja té tres locals més.

A pesar dels esforços de l'Ajuntament, els Mossos d'esquadra i els veïns, que varem portar el cas als tribunals al·legant possibles problemes de "seguretat i ordre públic", el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va donar el permís por operar al 'Paradise' després de cinc anys d'àrdua lluita legal. Estem parlant de 2.700 metes quadrats, 160 dones, 80 habitacions, un nombre indeterminat de suites amb jacuzzi, 50 empleats i 15 guardes de seguretat amb un aforament per a 558 clients, és a dir, una obra faraònica.

La clau del negoci esta en que a França esta totalment prohibida la prostitució tant de carretera com en local, és per això que els mitjans de la Catalunya Nord s'han fet ampli ressò de la notícia i explica també el fet que entre la Jonquera i França, apart del nou 'Paradise' ja hi hagués previament el Dallas i el Madam's, que tenen habitualment un 95% de clientela del país veí.

Dóna gust veure que en èpoques de crisi hi ha negocis que no fallen, i si un es dedica a un d'aquests negocis, certament les crisis són els moments ideals per invertir i expandir-se, això sí, en aquest cas no puc evitar sentir que la pobre gent de La Jonquera, apart de putejats posen el llit, literalment. Si els francesos necessiten tantes prostitutes, doncs que protestin al seu govern per aconseguir que les legalitzin allà, nosaltres no tenim per que ser víctimes ni testimonis dels seus vicis. I respecte a que dóna negoci a la zona, he de dir que no estic d'acord, ja que gran part dels calers anirà als macarrons de torn i la resta a paisos de l'est per que s'alimentin els fills i familiars de les 160 treballadores. Així que no sé pas què hi guanya la gent de La Jonquera apart de mala fama.

Krusty

Duran i Lleida for president

Vaig veure l'altre dia, en un dels molts zapping que hi ha, una entrevista de la Thais Villas, germana del Santi Villas de 'Les Mil i una', a Josep Antoni Duran i Lleida en la secció Cañas y Barra del programa El Intermedio a La Sexta. No sé si us ha arribat la notícia o no, però realment és espectacular.
Com a precedent haig de dir que l'entrevista en qüestió es realitzava en un bar de tapes, asseguts els dos en tamborets a la barra i en un ambient distès com acostumen a ser aquestes entrevistes. Tot va transcórrer normalment mentre ella li preguntava diverses qüestions al calbíssim polític d'Unió. En un atac de sinceritat el polític va reconèixer que de jove "bebía muchos cubatas" i havia estat "un ligón" i seguidament van fer un joc on qui tragués la carta més alta podia preguntar a l'altre el que fos, Duran i Lleida va guanyar i es va destapar amb la pregunta: "Llevas sujetador?"
Em va semblar absolutament genial, a un tio com el Duran, d'una solvència contrastada, serietat absoluta i ferma condició moral, li faltava algo com això per fer un pas més endavant i allunyar-se, a nivell mediàtic, del clixé d'Unió Democràtica i el seu extremisme religiós.

Així que ja veieu, estem en pre-campanya i tot s'hi val, fins hi tot anar a l'infern. Si voleu saber com va acabar l'anècdota, encara que no té major importància, us diré que ella, que no es talla un pel, va contestar-li "Sí, monísimo. Es de satén, azul cielo. Quiere verlo?"

Krusty

'Marea roja' corrosiva i verinosa

Tots pensareu que aquest article va sobre la selecció espanyola, però no, gràcies a Déu per ara no han guanyat res més, per tant no hi ha excusa per que tota la claca feixista reprimida de Catalunya surti al carrer amb la 'rojigualda' a la mà per segona vegada aquest any.
Em refereixo a la marea vermella de fang tòxic que es va originar pel trencament d'una bassa de residus de la fabricació d'alumini en una empresa a 160 km de Budapest, Hongria, el 4 d'octubre i que ara avança pel riu Danubi cap a Romania. Deixa enrere 9 morts i 150 ferits, però el més preocupant es que els 800 evacuats de Kolontár i els 500 de Devecser, els dos pobles més afectats, ja estan tornant a casa seguint els consells del seu govern que ha estat acusat de "irresponsable" per part de la OMS (Organització Mundial de la Salut) i que ignora els avisos d'aquesta que recomanen insistentment l'ús permanent de mascareta, ulleres protectores i botes de goma a tota persona que s'endinsi en territori afectat. Segons un dels seus experts "Deberíamos tener el valor de decir que es imposible vivir en esas dos localidades"

Com sempre, el més indignant d'aquesta història es refereix als responsables d'aquesta catàstrofe, el president de l'empresa, un tal Zoltán Bakonyi, va ser arrestat per negligència i alliberat posteriorment per falta de proves, i l'empresa va reobrir normalment el dia 15 d'octubre amb el permís del govern del país, només 11 dies després del desastre. Es maco veure com hi ha coses que no convien mai, per exemple la impunitat absoluta dels empresaris adinerats alhora de fer-se responsables de catàstrofes ecològiques, sempre amb la cobertura interessada del bovern de torn.

Krusty

Mor el "Boy" de les pel·lícules de Tarzan

No sé a vosaltres, pero a mí notícies com aquesta em fan sentir vell, resulta que va morir divendres passat l'actor que feia de "Boy" a les mítiques pel·lícules de Tarzan, un tal Johnny Sheffield, a l'edat de 79 anys.
Us repto a trobar algú que pugui afirmar amb convenciment que mai ha intentat reproduir el famós crit de Tarzan al menys en una ocasió en la seva vida, si el trobeu, jo diria que el més probable és que ho hagi fet però ja no ho recordi o que simplement no tingui 'pebrots' de reconèixer que ho ha intentat. Evidentment em refereixo a algú d'una certa edat, clar, dono per fet que les generacions Power Rangers, Pokemon, Shin-chan i coses rares d'aquestes no saben qui és Tarzan ni els hi importa, i per tant encara menys qui era Boy, al que avui recordem breument.

Jo per part meva, recordo perfectament aquelles mítiques pel·lícules de tarda, amb el Tarzan, la Jane, la mona Chita i el Boy, el qual va apareixen en vuit pel·lícules de l'interminable saga al ser escollit quan tenia 7 anys en un càsting de més de 300 candidats.

Demostrant que la vida és, o em fem sempre, un acudit, cal destacar que va morir per causa d'una caiguda quan s'havia enfilat a una escala per podar una palmera, en declaracions de la seva dona, "va ser un noi de la jungla fins al final", sense paraules.

Krusty

Novena vaga general a França

M'he quedat astorat quan he sentit que a França estaven fent la novena vaga general en protesta de l'augment de l'edat de la jubilació. Novena!
Osti si n'hem d'aprendre d'aquests francesos, i és que segons les enquestes, el 71% dels francesos dóna suport a les protestes, hi ha previstes per avui 266 manifestacions, 2.500 benzineres estan bloquejades, s'han anul·lat 146 vols des d'Espanya degut a la vaga, 379 instituts estan afectats i no es publiquen diaris, i parlem d'allargar l'edat de jubilació dels 60 als 62 anys! Aquí es parla de passar dels 65 als 67 i no tenim ni la unitat, ni la força ni la responsabilitat per queixar-nos de forma visible. Quina vergonya.
Parlant amb un company francès ens deia que les protestes varen començar simplement com una queixa contra les impopulars mesures que vol imposar el govern de Sarkozy i que progressivament s'han anat convertint en massives mostres de rebuig cap al propi president i les seves polítiques de retallar drets socials adquirits amb molt d'esforç alhora que raspalla i facilita les coses als que més tenen.

El que més greu em sap és pensar que el dia de demà, quan els meus fills em preguntin per que les condicions laborals que tenen son absolutament cruels i miserables respecta a la resta d'Europa, només podré respondre que és per que la generació dels seus pares estava més preocupada per cobrar un trist dia de sou més que no pas per lluitar per fer un país millor pel dia de demà.

Krusty