Valor de llei (True grit)

La última pel·lícula dels germans Joel i Ethan Cohen s'anomena Valor de ley (True grit), i és un "remake" d'un clàssic del western de l'any 1969 protagonitzat pel mític John Wayne, que va guanyar l'Oscar i el Globus d'Or al millor actor per la seva interpretació.

En aquesta nova versió el paper de John Wayne és interpretat pel genial Jeff Bridges, que amb una dicció molt treballada borda un típic personatge malcarat que es fa apreciar per la seva bondat interior. Ha estat nominat a la categoria d'actor principal als Oscars, així com la pel·líclua ho ja estat també per un total de deu nominacions.

A destacar que la versió original de la pel·lícula contava en el repartiment amb actors tant coneguts avui en dia com Robert Duvall i Dennis Hopper, en la versió actual, acompanyen a Jeff Bridges actors com Matt Damon, Hailee Steinfeld, Josh Brolin i Barry Pepper.

S'ha de dir que si la versió antiga d'aquest clàssic tenia un ritme lent, com correspon a les pel·lícules de l'època, la nova versió conserva aquesta lentitud argumental, com no podia ser d'altra manera tractant-se d'una pel·lícula dels Cohen. Per els que hagueu vist el clàssic original en qüestió i us hagi agradat, segur que serà una grata experiència veure True Grit refeta i renovada.

Personalment, em va semblar una pel·lícula molt ben feta, però, com he dit, de ritme lent, com és habitual tant el els Cohen com en el gènere dels western. Tot i així, s'ha de reconèixer que Jeff Bridges clava una vegada més un paper que sembla fet a mida per ell, i el film ens presenta una història que certament no és nova però que sí que toca gran part dels tòpics del gènere.

Krusty

Guerra oberta contra Catalunya

Em sento aclaparat per la gran quantitat de notícies relacionades amb moviments i declaracions a l'única intenció de menysprear Catalunya o el català. Una de les més gracioses, és que la Conselleria d'Ensenyament haurà de fer front a una querella criminal posada per l'associació Convivència Cívica Catalana.

Resulta que el president d'aquesta associació, Francisco Caja, inspirador de la Fundación Denaes para la Defensa de la Nacion Española, va presentar aquest dimecres una querella criminal contra la Conselleria d'Ensenyament de la Generalitat per incórrer en un delicte de prevaricació en no incloure en el document de preinscripció escolar una casella per a l'escolarització en castellà dels i les alumnes. En roda de premsa, Caja ha explicat que la Conselleria "s'ha convertit en un delinqüent" per publicar, a posta, una resolució sobre aquesta una demanda d'aquesta casella que considera "injusta", perquè no s'ajusta al dret. Per a Convivència Cívica Catalana, això suposa un delicte de prevaricació i ha apuntat que la querella anirà directament contra la directora general d'Atenció a la Família, Meritxell Ruiz, que firma la resolució sobre el tema emesa per la Generalitat, i la consellera Irene Rigau, com a responsable última de l'ordre. Increïble fins a quin punt aquest tipus d'associacions viuen a casa nostra dedicades única i exclusivament a minar la nostra cultura des de dins.

Però això no és tot, per si fos poc l'atac per part de Convivència Cívica, el director de la Cambra de Comerç Alemanya a l'Estat, Walther von Plettenberg, va afirmar dimarts des de la seva seu a Madrid que la "insistència" sobre l'aprenentatge del català "espanta" inversions alemanyes a Catalunya, i no content amb això, va afegir que "hi ha directius que recelen de traslladar-se a Catalunya perquè creuen que després de quatre o cinc anys al sistema escolar català els seus fills sabran català, però els faltarà un idioma de tarannà internacional com l'anglès, l'espanyol o l'alemany". 

Aquest home tot seguit va permetre's fins i tot d'aconsellar-nos que Catalunya hauria de tenir una actitud "molt més desenfadada" respecte a la llengua. I ja un cop erigit en expert en el tema, va concloure que "l'Espanya de les regions ha comportat una ruptura de la unitat de mercat que existia abans" i que "Cal que les Comunitats Autònomes treballin per tenir permisos comuns" per evitar que es desincentivin els empresaris que es volen instal·lar a l'Estat espanyol perquè la despesa que han de fer per dur a terme les seves inversions es "duplica o triplica" a causa d'aquesta varietat de normes autonòmiques. 

I en tota aquesta bogeria, llegeixo que Manuel Milián Mestre, que va ser un dels membres fundadors d'El País i ha col·laborat també a El Noticiero Universal, Tele/eXprés, Las Provincias o La Vanguardia, va ser diputat del Congrés durant tres legislatures, a banda de col·laborador de Fraga quan era ministre i que també va ser membre de l'executiva del PP entre el 1989 i el 2000, ha declarat que “la solució és l'independentisme”. Ho ha dit durant la tertúlia d'El matí de Catalunya Ràdio, després d'escoltar l'entrevista que Manel Fuentes ha fet a Victor Malet, autor de la peça del Financial Times que la setmana passada assenyalava Catalunya com a causant dels problemes financers espanyols. I aquí, atenció companys, és quan començo a veure la llum al final del túnel, això és el que hem d'aconseguir, que els que odien Catalunya amb totes les seves forces acabin forçant la nostra l'independència per vengonya de que pertanyem al mateix país que ells, per benefici econòmic o per el que sigui. I així, aquests sinistres personatges que avui us presento passaríen de ser dimonis a ser herois, tant d'España com nostres.

Per acabar, deixar clar que no és la meva intenció en cap cas rebatre des d'aquí a aquest grup d'actius anticatalans, tots amb molt més currículum que jo, simplement pretenc reflexar el que està passant i sobretot, mostrar el camí de tots els que son com ells, que crec que també des del seu punt de vista és, com diu Manuel Milián, l'independència de Catalunya, és evident que ambdues parts l'estem ja desitjant, només cal posar-hi fil a l'agulla.

Krusty

Piqué i Shakira

El que ja s'anomena la foto de l'any, que s'especulava que es vendria per més de 100 mil euros, al final no l'ha aconseguit cap revista del cor ni diari punter, sinó que han estat els mateixos protagonistes els que l'han facilitat als seus seguidors. Aquest cap de setmana de matinada, Gerard Piqué va penjar a Facebook i Twitter una fotografia d'ell i Shakira, envoltats d'amics, celebrant els seus respectius aniversaris el 2 de febrer passat, 24 anys el futbolista i 34 la famosa cantant.

Piqué i Shakira apareixen al centre de la imatge envoltats d'amics i familiars, on no falten dos dels germans de la cantant, el capità del Barça, Carles Puyol, i la seva xicota, la model Malena Costa. El defensa blaugrana acompanya la imatge amb un text que diu: “Aquí teniu la foto celebrant el cumple”.

I és que tot el que els envolta és carn de tafaneig, i de broma. Com a prova, els centenars de comentaris que va rebre ahir a la xarxa la famosa foto en què la parella comparteix protagonisme amb Carles Puyol i el seu nou amor, la model Malena Costa, un germà i una germana de Shakira, la perruquera de celebrities Beatriz Matallana, i uns amics de Piqué. “Qui d'aquests és el que surt amb Shakira?” “Doncs, el dels quadrets”. Així començava una conya al voltant del noi que apareix a la part inferior dreta de la imatge fent un curiós gest, que acabaria prenent vida pròpia. “Diuen que l'han vist per les piràmides d'Egipte”, deia un comentari al Twitter vinculant el noi al trending topic més vist de la setmana passada, aquell en què David Bisbal deia: “Mai no s'han vist tan soles les piràmides. Tant de bo s'acabi aviat la revolta''. Quan va aparèixer un nom, Pipo Torres, el mateix Piqué va fer una rèplica dient: “Sóc el mànager del dels quadrets. Qui es vulgui posar en contacte amb ell haurà de parlar amb mi! Demano respecte a la seva intimitat! Moc, moc!”. Malgrat tot, ahir Joan Vehils ens confirmava que tot l'enrenou no passa factura a Piqué al camp: “Ho porta bé”. I respirem tranquils.

No és una confirmació oficial de la seva relació, però sí que és una mostra que la parella ja no vol amagar-se més. Feia dies que l'entorn de tots dos donava senyals que estaven a punt de fer pública la seva relació, però no se sabia ni quan ni com, i haig de dir que finalment la forma m'ha semblat brillant. Si repassem les opcions, aquesta història podia acabar amb un seguit de fotografies del típic "posado" en una exclusiva venuda per la parella a alguna revista del cor, o sinó amb alguna fotografia de mala qualitat i probablement amb poca gràcia robada per un astut papparazzi com sempre en el pitjor moment. Una vegada més, Piqué, i Shakira, és clar, han demostrat una gran intel·ligència al aconseguir deslliurar-se de la pressió mediàtica creixent sobre ells amb tota elegància i com no, de forma moderna i fins i tot podríem dir que tecnològica, fugint dels clixés roses i retrògrads de tota la vida. Si és que al final, per la parella els diners no semblen ser pas una necessitat, i d'aquesta manera es posen també en certa manera de part del poble, fa encara més propera una figura com és la d'en Gerard, que ha triomfat fins ara no només per el seu joc al camp sinó per la seva naturalitat i complicitat amb la gent fora d'aquest.

Tampoc puc deixar passar l'oportunitat de destacar que ara ja, fins i tot en el mon de la fama, el Barça supera també al desquiciat Reial Madrid, trepitjant l'última corona que els quedava encara de la seva ja passada glamorosa època de Beckhams i també Victòries.

Sembla que la nova pubilla per excel·lència, Isabel M. Ripoll, anomenada Shakira, ja fa temps que pensa en clau blaugrana i catalana, no fa gaire declarava estar aprenent català i que li encantaria poder cantar en la nostra llengua. S'ha de dir també que sa germana, neurocirurgiana i per tant igual de llesta, ja viu a Barcelona, així que simplement, benvinguda a la nostra família xicota. No puc dir més que felicitats i visca parelleta de moda!

Krusty

Beatbox

Per els que encara no ho conegueu, l'art del Beatbox es una forma de percussió vocal que basa en imitar sons de bateria, ritmes i múltiples efectes produint-los només amb la veu. Va néixer als anys 80 i té els seus orígens en el "bol" de la India, que és una seqüència de síl·labes rítmiques que marquen els moviments de la dansa, i el "Kouji" xinès, art escènic vocal que imita els sons de la natura.

Per començar, aquí teniu el genial Michael Jackson, Rei del Pop, en diverses demostracions de beatbox entre les quals una mítica entrevista amb Oprah Winfrey l'any 1993 on fa una demostració de Billy Jean:

Atenció a aquest crack del beatbox francès, s'anomena Jopesh Polpoo i va saltar a la fama mundial a través del vídeo  d'aquesta actuació absolutament espectacular en un càsting d'un programa de talents del seu país:

A continuació, no podem oblidar tampoc el grandíssim beatboxer belga Roxorloops, aquí el podeu veure en una brutal actuació a la Gala des Mines de Nantes l'any 2009:

Tampoc podem passar per alt el joveníssim crack australià Joel Turner, que ja al 2005 va ser campió del Hip Hop World Challenge amb només 18 anyets:

Per acabar, us poso un vídeo graciós de beatboxing de Justin Timberlake amb el super graciós actor Seann William Scott:

Espero que el beatbox hagi estat un interessant descobriment per als que no coneixíeu aquesta espectacular, alhora que natural, forma de fer música rítmica, i per els que ja la coneixíeu, se que haureu gaudit porfundament, com jo, amb els brutals vídeos que us he posat. Fins aviat companys.

Krusty

Bobby Farrell, cantant de Boney M

Tinc pendent un homenatge sentit al mític cantant de la banda de música disco Boney M, l'holandès Bobby Farrell, que va morir dijous 30 de desembre de l'any passat als 61 anys en una habitació d'hotel a Sant Petersburg, ciutat russa on havia actuat el dia anterior, a causa d'una insuficiència cardíaca.

Va neixer el 6 d'octuber de 1949 a les Antilles Holandeses, a l'illa d'Aruba, on va viure fins als 15 anys, moment en el que es va enrolar com a mariner en baixells petrolers voltant pels oceans durant dos anys per acabar a Noruega, d'on es va traslladar primer a Holanda i finalment a Alemanya, on va treballar de DJ i després va ser fitxat pel productor Frank Farian com a veu solista de Boney M. L'arribada de Farrell va donar personalitat al grup per la seva peculiar i innovadora formar de ballar, que combinava a la perfecció amb un atrevit vestuari. Varen ser autors d'èxits internacionals com Sunny, Daddy Cool, Rasputin, la versió de la cançó de Jimmy Clift Rivers of Babylon o It is Holi-holida. El grup va arribar a vendre més de 150 milions de discos a tot el món. La presència del cantant al grup però va ser intermitent, el 1982 va abandonar la banda per tornar tres anys més tard i el 1986 va tornar a deixar el grup, que va romandre inactiu durant els següents dos anys. El 1989, després d'haver tornat als escenaris el 1988, Boney M es va desintegrar definitivament i Farrell va crear el seu propi grup que incloïa el nom de la banda alemanya original (Boney M. feat. Bobby Farrell).

Com a bona estella mediàtica mundial en decadència, va acabar perdent els papers el 1994, quan va ser condemnat per un jutjat holandès per intentar cremar la seva dona després d'haver-la ruixat amb gasolina.

L'agost passat va deixar-nos una interessant entrevista al diari Faro de Vigo on desvelava que els seus ídols sempre van ser els Beatles, James Brown i el rei Elvis Presley, que era budista i que va conèixer al gran Michael Jackson, al que recordava sempre profúndament preocupat.

Ara us vull posar un video d'un dels èxits més espectaculars del mític grup Boney M, Daddy Cool:

I per acabar, el meu sincer i personal homenatge a Bobby Farrell, descansi en pau, amb la meva cançó preferida de la banda, la sempre genial Rasputin en aquest vídeo del 1978, any en que jo no havia ni nascut, que seguirà sent un clàssic per la història:

Krusty

The fighter

Dirigida per David O. Russell, The fighter és una pel·lícula basada en la història del boxejador de pes welter Micky Ward, apodat l'irlandès, i el seu germà i entrenador, estrella també de la boxa vinguda a menys. El paper de Micky està interpretat per l'impertorbable Mark Wahlberg i el de Dicky Eklund, son germà, per el camaleònic Christian Bale.

La pel·lícula ens narra una història de pobresa, misèries, drogues, coratge i relacions familiars genialment transmeses per un excel·lent guió de Scott Silver i Lewis Colick, i sobretot una brillant interpretació dels protagonistes. Tampoc us mentiré, Mark Wahlberg fa el que sempre fa, és a dir, de Mark Wahlberg, però hi queda bé, i el grandíssim Christian Bale torna a deixar un paper per a la història, aportant una vegada més una espectacular transformació física i interpretant un ex-boxejador de fama local que ha caigut en el món de les drogues per sobreposar-se posteriorment, i entendre que el seu nou paper és el de donar suport al seu germà petit en un moment crucial de la vida de tots dos.

Evidentment, Christian Bale va guanyar el Globus d'Or al millor actor secundari i, sorprenentment, també l'actriu que interpreta el paper de mare dels dos germans, la desconeguda Melissa Leo, també va guanyar-lo a la millor actriu secundària i està nominada al Oscar per aquesta categoría. En total la pel·lícula està nominada a set Oscars, i certament Chirstian Bale té possibilitats reals d'endur-se'l, sempre amb el permís del gran Geofrey Rush, és clar. Tant probable és l'Oscar per l'actor secundari com improbable que la cinta s'endugui el de millor director, ja que en aquest sentit no hi ha aportacions significatives.

Globalment, podríem dir que la pel·lícula val la pena, tant per el seu caire humà com per la seva èpica gens exagerada però totalment verídica, però també per el seu èxit a l'hora de reflectir els problemes personals que envolten el món de la competitivitat, la família i les drogues. Resumint, no us perdeu aquesta obra que s'assegura algun Oscar aquest any 2011.

Krusty

The Daily, nou diari per iPad

Rupert Murdoch, propietari de l'imperi mediàtic News Corporation, va presentat dimecres el nou The Daily, el seu diari exclusiu per a iPad, en un acte a Nova York. The Daily serà gratuït durant dues setmanes, i, evidentment, després tindrà un cost de 0,99 dòlars a la setmana, o 39,99 dòlars a l'any. El primer número ja està disponible a l'app store d'Apple, però només es pot descarregar des dels Estats Units.

El diari es dirigeix al públic amb bon nivell cultural que no compra diaris de paper ni veu notícies per televisió, però que sí que consumeix informació a través d'internet. Segons ha explicat Murdoch, com que no hi ha paper ni un procés de producció molt car, s'ha traspassat aquest abaratiment dels costos al preu de venda al públic. Un preu molt ajustat amb què Murdoch espera que el periodisme torni a ser econòmicament viable i alhora entrar en força en el periodisme del futur.

The Daily publicarà un número d'un centenar de pàgines cada matí, i també inclourà algunes actualitzacions al llarg del dia. Inclou vídeos en alta definició, fotografies de 360º, gràfics interactius que responen al tacte, i altres formats informatius que Murdoch ha ressaltat que serien "impensables en paper o televisió". També es poden escoltar els articles, o veure una presentadora de televisió que fa un resum dels continguts més destacats.

Una de les sis seccions temàtiques del diari està dedicada íntegrament a les aplicacions i jocs per a aquest dispositiu, decisió que s'ha pres tenint en compte que tots els lectors són propietaris d'un iPad. La secció d'esports es pot personalitzar en funció dels equips preferits dels lectors, i l'aplicació també inclou passatemps com mots encreuats o sudokus interactius.

Ja veurem com arranca The Daily, però venint del sempre exitós Rupert Murdoch, podeu contar que anirà bé i que li omplirà una vegada més les butxaques a aquest ja de per si multimilionari montres dels mitjans de comunicació.

Krusty

127 hores

127 hores (127 hours) és el títol de la nova pel·lícula del molt bon director Danny Boyle, conegut per Trainspotting, La playa, 28 Días después i sobretot, Slumdog Millionaire, direcció per la qual va guanyar un Oscar, un Globus d'Or i un BAFTA. En aquesta ocasió, Boyle en presenta una impactant història basada en fets reals ambientada al Gran Canó, a Arizona. Només us diré que s'ha de veure.

El paper del protagonista Aron Ralston està brillantment interpretat per el californià James Franco, molt conegut als Estats Units, i no tant aquí a pesar d'haver fet bons papers secundaris a pel·lícules com Superfumados, Spiderman 1, 2 i 3, El meu nom és Harvey Milk o Come reza ama. Com a curiositat, destacar el suport obertament públic de l'actor a favor de la legalització de la marihuana al seu país.

127 Hores és una pel·lícula que podríem qualificar tant de drama com d'intriga, però en realitat és més que res un homenatge a l'home que origina la història i a la vida en sí mateixa. Podrieu pensar que és similar a Buried, però res més lluny de la veritat. Té un bon ritme i una molt bona fotografia, que sap aprofitar molt be l'espectacularitat del Gran Canó, complementats per una ben escollida banda sonora i, com ja he dit, una genial interpretació per part de l'aparentment inexpressiu James Franco. El film va ser nominat a 3 Globus d'Or i recentment ha estat nominat a set Oscars entre els quals hi ha millor pel·lícula i millor actor.

Personalment haig de dir que he gaudit molt amb la pel·lícula, està ben feta, no és excessivament angoixant a pesar de la història que narra, i sobretot et deixa amb una sensació molt agradable d'apreci per la vida i les coses boniques que tots vivim i no sempre valorem com hauríem de fer-ho. Us aconsello que no us la perdeu.

Krusty

Cas Tous, assassinat o defensa?

No se si recordeu el famós cas Tous, que va aixecar la polèmica sobre els robatoris a vivendes i la legítima defensa al 2006. El que va passar va ser que Lluís Corominas, gendre del matrimoni i amo de l'empresa de seguretat de la família Tous, va matar a trets suposadament un dels lladres que intentava robar a casa dels seus sogres a Sant Fruitós de Bages. El proper 9 de maig un jurat popular de l'Audiència de Barcelona el jutjarà en un judici, presidit per la magistrada Concepción Sotorra, que es preveu que duri dues setmanes i on la fiscalia demana 11 anys de presó per l'acusat.

A Corominas el van detenir per la mort del lladre i va ser empresonat  tres mesos tot i que va sortit en llibertat pagant una fiança de 150.000 euros. També va pagar 150.000 euros a la família del mort en compensació, per la qual cosa la fiscalia li podria tenir en compte l'atenuant de reparació del dany, a més de la de confessió, perquè va explicar tots els fets a la policia immediatament i va ajudar en la investigació. Collons, una vegada més es demostra que no hi ha res com tenir molta pasta a l'hora d'arreglar les grans cagades.

La defensa pretén demanar l'atenuant o eximent de por insuperable i obcecació, pels moments de tensió que va viure, cosa dubtosa si parlem d'un amo d'una empresa de seguretat que va normalment armat, i la de legítima defensa, en pensar que els lladres li anaven a disparar, que també s'aguanta per un fil veient el vídeo gravat per les càmeres de seguretat de la família Tous, on es veu a un Lluís Corominas, armat dirigint-se intencionadament cap els lladres quan aquests ja no estaven a casa i es disposaven a fugir. El jurat haurà de valorar si es va tractar de legítima defensa o d'un homicidi, però d'entrada sembla clar que ni por ni defensa pròpia.

Tot va començar el 9 de desembre de 2006, quan un treballador de l'empresa de seguretat de la família va veure individus sospitosos prop del domicili dels Tous, va avisar els Mossos i va trucar a Corominas, que vivia a la mateixa urbanització i es va apropar fins la casa, arribant-hi molt abans que els Mossos. Allà va veure un cotxe sospitós mentre parlava per telèfon amb el vigilant, que el va avisar que hi havia dos sospitosos dins la casa i que anaven armats, de pel·lícula. Corominas va declarar que pensava que el cotxe sospitós era buit, però que de cop hi va veure dos individus a l'interior i els va donar l'alto, però que el conductor va fer un moviment brusc i Corominas va pensar que anava a treure una arma. Per això, des del seu propi cotxe i sense parar-lo va disparar la seva pistola semiautomàtica, carregada amb vuit cartutxos, matant Sinai Gazmend, el pilot, amb dos trets al crani. Va baixar del cotxe i va retenir el copilot fins que van arribar els Mossos. Els Mossos van desarticular la banda de kosovars que havien entrat a casa dels Tous, dos anys després de l'assalt.

Els ciutadans escollits com a jurat hauran de dirimir si Corominas va actuar en legítima defensa, com manté el seu advocat, “perquè temia ser atacat en qualsevol moment” i perquè tres dies abans ja havien entrat a casa dels sogres, o si per contra va disparar conscient que volia o podia matar, com sosté la fiscalia.

En tota aquesta història hi ha molts punts difícils d'avaluar. D'entrada, caldria veure si calia matar un dels lladres per retenir-los fins que vingués la policia. També caldria veure què es pot fer i què no, moralment, quan un lladre t'entra a casa, sobretot tractant-se de la citada banda kosovar, coneguda pels seus robatoris amb violència a diversos xalets de luxe com el dels Tous. Mai sabrem si els mossos, que són els que han d'ocupar-se d'aquests assumptes, haurien arribat a temps. Certament al final varen atrapar la resta de membres de la banda sense necessitat de matar-ne cap. Tot i així, també és difícil assumir que visquem en un marc legal on l'únic que se'ns permet fer és deixar fugir als lladres amb les nostres possessions amb l'esperança de que siguin atrapats en un futur proper, segurament ja sense les nostres coses.

Hi ha d'haver un punt mig entre l'estil americà de tenir tot el dret a disparar els intrusos i el que vivim aquí actualment, on no se'ns permet gairebé ni defensar-nos. Dit això, mai podem permetre que "seguratas" armats i a les ordres de gent rica tinguin el dret de matar sense més conseqüència que la econòmica, ja que tal com va tot, cada dia seran més els candidats a ser disparats intentant robar i també els que disparen, i en canvi menys els rics que pagaran a la meitat de nosaltres per que els protegim de l'altre meitat.

Krusty

Time rep més de 3.000 missatges de la independència catalana

La bústia de correu electrònic de Richard Stengel, editor en cap de la revista nord-americana Time, no dóna a l'abast aquesta setmana. Ja ha rebut més de més de 3.000 missatges que, probablement, no desitjava. No es tracta, però, de cap enviament massiu i indiscriminat de publicitat maliciosa. És una legítima rectificació que li demanen milers de ciutadans que consideren que Catalunya mereixia sortir a la llista de les 10 nacions amb més possibilitats d'aconseguir la independència, que aquesta prestigiosa revista va publicar arran del referèndum del Sudan, on sí apareixia el País Basc.

Ha estat un blocaire català resident als EUA el que a través d'un article va impulsar una campanya d'enviament massiu de correus electrònics a la prestigiosa revista facilitant una carta per usar com a plantilla titulada "Per uns Països Catalans Democràtics i Lliures", que reivindica presència del nostre país en el top ten en qüestió fent referència a la manifestació del 10 de Juliol i el procés de consultes que hi ha hagut en els darrers temps, alhora que recorda que els Països Catalans tenen “història, llengua, literatura i tradicions”, però que, a més, són una nació “amb futur”.

El promotor d'aquesta iniciativa, Alexis Vizcaíno, blocaire i activista català resident a Califòrnia, ha explicat que la llista de la revista nord-americana li va semblar “molt poc rigorosa”, ja que s'oblidava de “nacions com la nostra o Groenlàndia, que està en una fase avançada del seu procés d'independència de Dinamarca”. En canvi, el llistat inclou Escòcia, el Tibet, Ossètia del Sud, el País Basc, el Sàhara, la Padània, el Quebec i fins i tot dos moviments nacionals poc coneguts a casa nostra com són els de Vermont i Cascàdia, a l'Amèrica del Nord. En aquest sentit, el blocaire apunta que “potser han volgut triar un cas de l'Estat espanyol i s'han decantat pel País Basc perquè el coneixen més per ETA i, a més la immigració basca als EUA és molt més visible que la catalana”.

Per Vizcaíno, “és possible que Time no ens prengui seriosament”, però per a “nosaltres les conseqüències són molt importants”. “És per això que vaig decidir enviar una carta als editors i, ja posats, vaig pensar que seria bo que ho féssim d'una manera massiva”, remarca. “El que no m'esperava és que s'arribaria als 3.000 e-mails en tant pocs dies”, destaca Vizcaíno, que remarca que el seu bloc ha rebut 25.000 visites des del dimecres passat, “tot i que fins dissabte no va sortir a la premsa”. Afirma que això pot “demostrar als nord-americans que l'independentisme català és un moviment molt actiu”. A banda d'aquesta campanya, Alexis Vizcaíno, ha participat activament en diverses campanyes per donar repercussió internacional a les aspiracions nacionals catalanes, com l'organització de les consultes pel dret a decidir als EUA o el projecte EstatPropi.Cat, una pàgina web on es pot visualitzar el suport a la independència de Catalunya en un mapamundi.

Esperem que amb campanyes i respostes massives internacionals com aquesta el món vagi agafant consciència de la nostra particular situació i que això ajudi a pressionar el govern espanyol, en això el País Basc va per davant nostre fins ara, també gràcies a l'evident repercusió mundial dels actes terroristes d'ETA. Catalans com l'Alexis son els herois exiliats del nostre temps i si tot va bé, futurs referents en l'inici d'un procés que ens portarà al que tots desitgem, la independència de Catalunya.

Krusty

Tercera edat enfonsada al Japó

No us perdeu aquest impactant article esfereïdor publicat per La Vanguardia sobre l'alarmant punt al que ha arribat la desesperació de la tercera edat en una societat més abançada que la nostra. Realment fa pensar en fins a quin punt pot arribar tota aquesta crisi que ens afecta actualment.

 "La cárcel, último recurso de los ancianos japoneses" ISIDRE AMBRÓS, La Vanguardia 29/01/2011

"El último informe anual sobre delincuencia de la policía japonesa ha sembrado la inquietud. Las estadísticas muestran que uno de cada cuatro japoneses detenidos por robar en el 2010 era mayor de 65 años. En 1986, cuando se empezó a confecciona este tipo de estadísticas, sólo uno de cada veinte japoneses detenido por hurto era mayor de 65.

Para los responsables policiales, el envejecimiento de la población del país no lo explica todo. Atribuyen este fenómeno a los cambios registrados en la sociedad nipona, mucho más individualista y dura que antes. Se ha roto la tradición ancestral nipona de reunir bajo un mismo techo a tres generaciones de una misma familia. Una situación que garantizaba a los abuelos que en la etapa final de su vida estarían bajo el cuidado de sus familiares más próximos. 

Este panorama ha dejado prácticamente de existir. En los tiempos actuales, los más jóvenes abandonan el hogar familiar antes y a menudo se trasladan a otra ciudad en busca de un trabajo. Una coyuntura que provoca que las personas de la tercera edad se encuentren solas, desorientadas, aisladas de la sociedad que las rodea. 

La soledad y la falta de recursos económicos son las principales razones que empujan a delinquir a este colectivo, cada vez mayor en la sociedad japonesa. Así parece demostrarlo una encuesta realizada el pasado año por la policía de Tokio entre un colectivo de mil personas sospechosas de dejarse atrapar con las manos en la masa. La mayoría de ellos habían robado alimentos o cosméticos por un valor inferior a los cuarenta y cinco euros. Más de la mitad dijeron que no tenían “nada para vivir” y otro 40 ciento aseguró no tener amigos ni familiares. “Las personas mayores posiblemente roban no sólo por razones económicas, sino también por un sentido de aislamiento”, dijo un policía al diario Mainichi. 

Y para huir de su soledad y del abandono de sus familiares, muchos de ellos han llegado a la conclusión de que el mejor sitio donde pueden estar es en la cárcel. Allí tienen un techo, comida caliente y compañía. “En el plan afectivo, en la prisión los ancianos son prisioneros mimados, mientras que la sociedad exterior es muy dura con ellos”, ha declarado recientemente Saito, que ha salido hace poco de la cárcel, a la emisora France Inter. Ante el aumento de la población carcelaria de la tercera edad, las autoridades japonesas han decidido adecuar las instalaciones. 

Así, por ejemplo, una planta entera de la prisión de Onomichi, cerca de Hiroshima, ha sido adaptada a las necesidades de estos reclusos. El gobierno ha decidido, asimismo, dedicar cien millones de dólares a la construcción de espacios similares en otros tres establecimientos penitenciarios. “Debemos facilitarles el mismo tipo de atenciones que en una residencia ordinaria”, declaró un funcionario de prisiones a Associated Press. 

En la cárcel, no sólo encuentran cuidados y nuevas amistades, también tienen que cumplir obligaciones. En la prisión de Onomichi, por ejemplo, tienen que trabajar seis horas diarias, dos menos que los reclusos ordinarios. Un ambiente que prefieren a la indiferencia con que les trata la sociedad exterior."

Companys, què dir. D'entrada, no podem permetre que el nostre país acabi així per molt malament que vagin les coses, que hi aniran. Per ara, a España el govern ha dificultat l'accés al sistema de pensions per la gent gran, pensions que ja eren d'un import vergonyós en molts casos. Passi el que passi, recordem sempre que tots serem també algun dia gent gran, i que voldrem poder viure amb una merescuda dignitat després de molts anys de treballar, i donar suport i formar els nostres joves. Preguem-nos la situació de Japó com un avís del que pot arribar a passar per evitar que en el nostre país es donin situacions com aquesta.

Krusty

John Barry, mor el creador de mítiques bandes sonores

L'anglès John Barry, un dels compositors de bandes sonores més importants de la història del cinema, va morir ahir als 77 anys a causa d'un infart segons va informar aquest dilluns la cadena BBC. Va rebre l'Ordre de l'Imperi Britànic el 1999 per la seva aportació al món de la música, on ha destacat per la seva combinació d'instruments de vent i metall, els seus elegants melodies i la intensitat orquestral de les seves composicions.

John Barry Prendergast va néixer a York el 3 de novembre de 1933 i va desenvolupar una carrera de gairebé 50 anys. El seu treball cinematogràfic més recent va ser per a la banda sonora de la pel·lícula Enigma (2001), i el 2004 va estrenar una versió musical de Brighton Rock.

Barry va rebre cinc Oscars de l'Acadèmia de Hollywood, de set nominacions, per la seva feina a Nascuda lliure (James Hill i Sam Jaffe, 1966), El lleó en hivern (Anthony Harvey, 1968), Memòries d'Àfrica (Sidney Pollack, 1985) i Ballant amb llops (Kevin Costner, 1990), apart també va guanyar cuatre Grammys, un BAFTA i un Globus d'Or. És recordat també per les bandes sonores de El knack (Richard Lester, 1964), Cowboy de mitjanit (John Schlesinger, 1969) i Cotton Club (Francis Ford Coppola, 1984).

És recordat sobretot per ser el creador del fantàstic tema principal de James Bond i en va fer la banda sonora d'onze de les pel·lícules de la mítica saga, entre molts d'altres èxits cinematogràfics. Ja els últims anys va cedir el testimoni de la música de la saga 007 voluntàriament a David Arnold per centrar-se en altres projectes.

Des d'aquí, simplement homentjar modestament la figura d'aquest brillant compositor que quedarà en el record dels fans del cinema, no només per l'espectacular tema de James Bond que és inoblidable, sinó per molts altes clàssics del gènere. Una vegada més, podem parlar d'un home immortal per el seu talent creatiu i la seva prolífica carrera. No puc fer més que acabar amb un excel·lent vídeo de la seva obra mestra:

Krusty

Banca i govern espanyol declarats “moralment censurables”

La sentència pionera de l'Audiència de Navarra a favor dels hipotecats que no poden afrontar el deute suposa un precedent esperançador per a les famílies que es troben en la situació d'haver perdut el pis i haver de continuar pagant-ne la hipoteca. La secció segona de l'Audiència va més enllà al considerar que tornar un pis hipotecat ha de ser suficient per saldar-ne el deute encara que l'habitatge hagi perdut valor a causa de la crisi, i amb molt bon criteri considera “moralment censurable” que es reclami la diferència després de la subhasta basant-se en l'escusa de la pèrdua de valor de l'immoble.

Aquesta resolució és el resultat del recurs d'un banc contra una sentència del jutjat d'Estella, que va considerar que no s'havia de continuar amb el procediment d'execució després que l'entitat financera embargués un pis i se l'adjudiqués. El préstec ascendia a 71.225 euros, i el banc va valorar l'immoble en el contracte de préstec signat en 75.900 euros, encara que en la subhasta es valorava en 42.895. Per aquesta diferència, l'entitat va voler continuar el procediment d'execució sumant costos i liquidació d'interessos a càrrec del ja desnonat propietari. 

Aquesta sentència tomba les tesis del govern espanyol, que fa només unes quantes setmanes va rebutjar sorprenentment una iniciativa legislativa a favor que tornar el pis suposi la liquidació del deute hipotecari. SI fem la relació podem extreure que l'actitud mantinguda per el govern que ens representa és considerada ara segons l'Audiència de Navarra “moralment censurable”. Quins interessos defensa el govern espanyol quan es posa en contra del poble? Els dels ciutadans del seu país segur que no. Un cop entès que alhora de defensar o el ciutadà o els bancs, l'estat opta per defensar els bancs, la següent pregunta a fer-se seria: perquè? Seria tot un altre tema, però és inadmissible tenir uns representants polítics la missió dels quals sembla defensar la banca davant les demandes legítimes dels ciutadans de l'estat.

L'organització de consumidors OCU va felicitar-se per la sentència i va sol·licitar ahir una modificació del sistema normatiu perquè l'embargament de l'habitatge sigui suficient per saldar el deute hipotecari. Aquesta plataforma recorda que l'actual situació econòmica i laboral de l'Estat espanyol i la depreciació dels pisos per la crisi immobiliària han portat força ciutadans a una situació greu en la que passen misèries per que paguen sols les conseqüències d'un risc que a priori varen agafar compartit amb les entitats financeres, sempre a canvi de la possibilitat de lucre per aquestes.

Gran part del problema ha estat que mentre les coses anaven be, la gent demanava més del que podrien tornar si la situació es torçava, i els bancs, que sabien perfectament que l'economia és cíclica, donaven hipoteques i préstecs a tort i a dret, cadascun dels quals els garantia acumular important recàrrecs d'impagament i gran quantitat d'habitatges embargats quan les coses anessin malament. No contents amb això, el sector financer publicitava i incentivava els refinançaments, utilitzant la hipoteca com a mitjà per finançar a la gent cotxes, vacances, i altres despeses importants. Tot per arribar on han arribat, a ser propietaris d'una immensa part dels habitatges de l'estat i dels estalvis de tots. Aquest ha estat el ganxo comercial que han utilitzat els bancs abans de la crisi, les catastròfiques conseqüències de la qual les estem pagant entre tots a través dels multimilionaris rescats financers a les citades entitats amb diner públic que varem aportar amb la promesa que seria per millorar o mantenir el nivell de vida, mai per pagar les caríssimes jubilacions dels directius de banc que varen idear tota aquesta pantomima.

Actualment, segons la legislació espanyola que el govern lluita per mantenir, per a l'entitat financera pot no ser suficient la casa, i si una nova taxació mostra que ha perdut valor, pot exigir al consumidor, a més del lliurament de les claus, la quantitat restant. Seguint aquesta norma imposada pels bancs amb la complicitat del govern, l'any 2009 més de 18.000 habitatges embargats es van posar a disposició de l'entitat financera creditícia corresponent només a Catalunya, i aquesta xifra s'ha multiplicat per cinc en tres anys i ha deixat al carrer centenars de famílies. Apart, un de cada sis hipotecats de l'estat epanyol ha hagut de retardar el pagament d'alguna quota durant el darrer any, segons el darrer informe de l'Agència Negociadora de Productes Bancaris, i d'aquests, la meitat s'han vist obligats a ajornar pagaments fins a tres vegades en els darrers 12 mesos, demostrant que els candidats a caure en la situació a la que ens referim son molts. La injustícia en qüestió, apart d'immoral, és fa més ofensiva encara  quan veiem que a altres països, com ara els Estats Units o el Regne Unit, funciona sense problemes la "dació per a pagament", segons la qual en retornar l'habitatge al banc queda automàticament saldat el deute.

No permetem més que el sistema financer i l'Estat s'ajuntin per desnonar-nos i revelem-nos contra una injusta estratègia fredament planejada que només pretén treure la riquesa de les mans del poble per posar-la en les d'usurers, especuladors i polítics corruptes, que per mi, com diuen a La segona hora, de RAC1, "la misma mierda son".

Krusty

Nou incident nuclear a Ascó

Greenpeace va denunciat dimarts passat la deficient seguretat de la central nuclear d'Ascó, a Ribera d'Ebre, després de l'incident del dia 21 de gener, que el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) va situar en el nivell 1 de risc en l'Escala Internacional de Successos Nuclears (INES), cosa que correspon a una anomalia, que va ocórrer durant la col·locació d'una comporta. Els successos es classifiquen segons la citada Escala en set nivells, els dels nivells 1 a 3 es denominen “incidents”, mentre que en el cas dels nivells 4 a 7 es parla d'”accidents”. Cada ascens de nivell en l'escala indica que la gravetat dels successos és, aproximadament, deu vegades superior.

Segons el CSN, el fet es va produir a les dues unitats, Ascó I i II, i, encara que “no va tenir impacte en treballadors, ni a la població, ni al medi ambient”, significa “un incompliment d'un requisit de vigilància de les Especificacions Tècniques de Funcionament (ETF)”. El titular de la instal·lació va notificar dissabte passat que, durant les maniobres de col·locació de la comporta de separació entre la piscina de combustible gastat i la zona auxiliar d'operacions, es van realitzar “moviments indeguts, a les dues unitats, en traslladar la comporta per damunt del combustible gastat”. “Encara que no es va produir cap incidència, aquesta operació no està permesa per les Especificacions Tècniques de Funcionament”, va assenyalar el CSN.

Ja al maig del 2008, Greenpeace va revelar que ANAV, el titular de la central, havia mantingut en secret durant mesos una important fuita de partícules radioactives, provocada precisament per la violació deliberada de les seves Especificacions Tècniques de Funcionament en les operacions de maneig del combustible nuclear que el CSN va qualificar en aquella ocasió de Nivell 2 en l'escala INES. Ara Carlos Bravo, responsable de la campanya d'Energia de Greenpeace, denuncia que el nou succés a Ascó és una clara demostració que la cultura de seguretat de la central segueix sent molt deficient i que el titular de la central no ha extret cap lliçó de la fuita de partícules radioactives de l'any 2007. “Després de l'escàndol de la fuita radioactiva d'Ascó, el CSN va assegurar que ANAV canviaria de forma radical la seva pèssima cultura de seguretat. Han passat tres anys i veiem que tot segueix igual: la irresponsabilitat d'ANAV i la complaença del Consell de Seguretat Nuclear amb aquesta”, va declarar Bravo.

Ja en l'incident de 2007 el Ministeri d'Indústria espanyol va sancionar la central nuclear d'Ascó amb una multa de 15 milions d'euros que les empreses explotadores de la instal·lació (Endesa i Iberdola) van pagar gustosament, demostrant les dues coses que l'incident no va ser cap tonteria. 1550 treballadors varen ser analitzats afirmant l'empresa que no havien patit cap contaminació.

Si pensem que el primer reactor va ser posat en funcionament l'any 1984 i el segon dos anys més tard, i que la seva llicència, prolongada no fa gaire, no expira fins els anys 2023 i 2035 respectivament, podem esperar molts més incidents i potser també accidents abans no les tanquin, així que companys, personalment m'ho pensaria molt be abans de rondar per la zona. Tot i així, acabo recordant-vos que a Espanya hi ha 26.545 instal·lacions radioactives, entre les quals nou reactors nuclears, tres dels quals són al nostre país, Catalunya, que també conta amb un reator desmantellat, així que companys, no cal córrer, per que no n'escaparem pas el dia que passi el pitjor.

Krusty

Google reestructura la seva directiva

Google va anunciar dijous passat que reestructura la seva directiva, passant a ser Larry Page el nou conseller delegat. El cofundador de la companyia prendrà les regnes de la companyia el proper mes d'abril i substituirà en el càrrec a Eric Schimdt, que aleshores assumirà la presidència executiva de la firma després de 10 anys al capdavant de Google. L'altre fundador de Google, Sergey Brin, es dedicarà a a liderar el desenvolupament de productes i a l'estratègia tecnològica, àrees que són “els seus punts forts”, ha dit Eric Schimdt. “Amb el creixement de Google, la direcció del negoci s'ha fet més complicada. Així, Larry, Sergey i jo hem estat parlant durant molt de temps sobre quina era la millor manera de simplificar la gestió”, ha afegit Schmidt en un comunicat penjat al bloc oficial de la companyia. Així, Google espera “fer més eficient” la presa de decisions i crear línies clares de responsabilitat.

L'anunci de canvis en la cúpula directiva arriba en el mateix dia en què la firma ha presentat els resultats del quart trimestre de 2010, amb uns beneficis nets de 2.540 milions de dòlars, un 29% més que el mateix període de 2009, i per sobre del que esperaven els analistes. Aquests canvis arriben dies després que Apple anunciés una baixa mèdica del seu conseller delegat, Steve Jobs, deixant les regnes de la companyia a Tim Cook. Com Google, Apple també ha presentat resultats aquesta setmana, en què va anunciar que havia gairebé duplicat els seus beneficis durant el primer trimestre de l'any fiscal 2011.

Com sempre, Google no frena, aquest mateix mes l'emrpesa Google va tenir espai propi al Mobile World Congress (MWC), celebrat enguany a Barcelona, cosa que no acostumava a fer, i allà va presentar un sistema operatiu propi per als telèfons mòbils intel·ligents (smartphones), que als EUA ja ha passat davant del d'Apple, i també el Nexus S, un altre dispositiu nou de la companyia de Seattle que promet arrasar.

Si voleu saber més sobre aquest monstre empresarial d'èxit rotund no us perdeu el següent video:

Krusty

Jordi Pujol: Ara toca la independència

L'expresident de la Generalitat, i gran polític, Jordi Pujol, ha culminat avui el seu particular procés cap a la idea de sobiranització del país, per acabar sentenciant que Catalunya ja només té dues opcions: o rendir-se o optar per la independència. En un editorial a la web del Centre d'Estudis Jordi Pujol, considera que el nacionalisme autonomista ja no té arguments per "refusar els requeriments que alguns sectors li feien que s'adherís a l'independentisme".

"Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec" JORDI PUJOL, 26/01/2011

"Fa uns anys semblava que podríem evitar aquesta disjuntiva. Fa trenta, o trenta-cinc anys, i fins i tot en fa deu semblava viable que una evolució favorable de la interpretació de la Constitució i els efectes positius d’una col·laboració política, econòmica i d’hàbits convivencials entre Catalunya i Espanya anés consolidant una estructura de l’Estat espanyol que permetés el reconeixement clar i consolidat de la personalitat pròpia i diferenciada de Catalunya. Amb respecte i garantia de la identitat, amb un gruix de competències que realment signifiquessin un autogovern molt important i amb el finançament adequat per atendre bé els seus ciutadans i elaborar i aplicar projectes col·lectius ambiciosos. Naturalment, això havia de comportar una contribució lleial i a fons per part de Catalunya al progrés democràtic, econòmic, social i de prestigi d’Espanya. És el que des d’aquests editorials n’hem dit alguns cops el projecte Vicens Vives/Espriu.

Això ha fracassat. Des de fa uns anys s’ha anat consolidant un model homogeneïtzador, de sostre competencial molt baix, és a dir, d’autogovern molt limitat i sotmès a un creixent ofec financer. Això encaixa del tot amb la concepció de sempre d’Espanya, amb l’objectiu que sempre ha tingut: un poder polític unificat, una centralització econòmica i una uniformització lingüística i cultural de signe castellà. És el final de Catalunya com a nació, llengua, cultura i consciència col•lectiva. No demà mateix, però a poques dècades vista. A través d’un procés gradual de marginació i de residualització de la catalanitat.
Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans. Si algun canvi hi pot haver de moment més fàcil és que sigui per a mal que per a bé. Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència.

Com hem dit suara, durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d’un autonomisme que garantís políticament i administrativament un sostre alt, econòmicament viable i amb garantia identitària. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien que s’adherís a l’independentisme. Tenia arguments per a fer-ho. Ara ja no en té. Ara pot tenir arguments de viabilitat (no de viabilitat econòmica. Una Catalunya independent és viable). També de voluntat de no posar en perill la cohesió interna catalana. Però fins i tot aquest perd pes a mesura que s’accentua tant i tant el tracte econòmic discriminatori, amb repercussions socials i humanes. Ara no té arguments polítics i cada cop menys arguments sentimentals. O econòmics. L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, la dels partits espanyols i de les Institucions espanyoles, no és tan difícil perquè equival a rendir-se. I a acceptar la marginació i l’ofec de Catalunya. Per tant, fàcil. Però és el nostre final col·lectiu. Arribat el cas, gent que mai no hauria somiat de fer-ho, votaria independència.

Hi hauria hagut una manera d’evitar això. Que s’hagués acceptat que Catalunya és un poble amb personalitat pròpia, amb dret a ser respectat i considerat com a tal. I això era possible dintre d’Espanya. Però requeria, en primer lloc, no negar-se a l’evidència. I a la justícia. I per tant no negar-li el dret a la seva identitat i a un autogovern adequat a la seva Història i a la seva vocació. Cosa possible malgrat que la Constitució acabés incorporant la generalització autonòmica. Però d’una manera que deixava oberta la porta als fets diferencials. Una porta que es va tancar aviat (amb l’excepció dels drets històrics del País Basc i de Navarra, i els concerts corresponents).

Però ara ja és criteri molt general que el “café para todos” fou un error, i pitjor encara ha estat la forma com s’ha dut a terme, i com se’n vol culminar l’aplicació. Ho diuen ja, sense embuts, gent de primer fila tant del PSOE com del PP. Ahir mateix ho va dir en Bono. Tota una sorpresa. Fins i tot algun, pocs de moment, diuen que potser hi hauria la possibilitat de redreçar aquesta situació. Parlen, per exemple, que cal admetre que “Cataluña es el Québec de España”. El Québec no es trobaria bé en el Canadà, ni tractat correctament si se l’equiparés a Alberta, Labrador, Ontario o la Colúmbia Britànica, territoris d’arrel anglesa, anglòfons i d’origen històric molt diferent al del Québec. Això hauria estat en el seu moment una bona solució. Ara és possible? En tot cas entre la independència i ser el Québec espanyol molta gent votaria això segon. Però podria molt ben ser que per Espanya l’estatus del Québec sigui tan intolerable com la independència.

Mentre esperem el dia d’un hipotètic referèndum oficial i vinculant, els catalans un objectiu clar sí que el tenim: reforçar-nos internament. En economia, en creativitat cultural, en reforçament de la nostra societat civil, ... Sense esperar gaire ajut ni gaire justícia. Però amb la confiança que ens dóna una constatació: a Catalunya tenim país. HI ha gent amb iniciativa. Ara també, malgrat la crisi i l’hostilitat espanyola. I mentre hi hagi país hi haurà futur. I el país anirà aplicant dia a dia el seu dret a decidir."

Què dir, en Pujol ja ho ha dit tot. Simplement valorar les seves paraules en la justa mesura entenent que si un home fortament reflexiu, conciliador i prudent com ell diu que "una Catalunya independent és viable", és que ha arribat l'hora d'intentar-ho, com confirma el fill de l'expresident, Oriol Pujol, que ha aplaudit avui les reflexions sobiranistes del seu pare. En un apunt al seu bloc, el secretari general adjunt de CDC ha destacat la reflexió del expresident de la Generalitat en el sentit que "l'alternativa a un poder polític unificat, una centralització econòmica i una uniformització lingüística i cultural de signe castellà ara ja només podria ser la independència". No oblidem que el mestre Pujol és encara l'inspirador de moltes de les línies polítiques seguides per Convergència, que l'Oriol Pujol és president del grup parlamentari convergent i que actualment són al govern, així que podríem pensar que la independència és ara més aprop que mai. Gracies per l'empenta President.

Krusty

Nominacions Oscar 2011

L'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques ha anunciat avui les nominacions per a 83ena edició dels premis Oscar, que es lliuraran el proper 27 de febrer (a la matinada del 28 de febrer a Catalunya).

La llista definitiva és la següent:

Millor pel·lícula
- El Discurs del Rei
- Cisne Negro
- La Xarxa Social
- Toy Story 3
- The Winter's Bone
- The Fighter
- True Grit
- Origen
- 127 hores
- The Kids Are All Right

Millor director
 - Darren Arofnosky - Cisne Negro
- David Fincher   - La Xarxa Social
- Joel and Ethan Coen  - True Grit
- David O. Russell  - The Fighter
- Tom Hooper  - El Discurs del rei

Millor actor
- Colin Firth - El Discurs del Rei
- Javier Bardem - Biutiful
- Jesse - La Xarxa Social
- James Franco - 127 hores
- Jeff Bridges - True Grit

Millor actriu
- Natalie Portman - Cisne Negro
- Annette Bening - The Kids Are All Right
- Nicole Kidman - Rabbit Hole
- Jennifer Lawrence - Winter's Bone
- Michelle Williams - Blue Valentine

Millor actor secundari
- Christian Bale - The Fighter
- Mark Ruffallo - The Kids are allright
- Geofrey Rush - El Discurs del Rei
- John Hawkers - Winter's Bone
- Jeremy Renner - The Town

Millor actriu secundaria
 - Amy Adams - The Fighter
- Helena Bonham Carter - El discurs del rei
- Melissa Leo - The Fighter
- Jacki Weaver -  Animal Kingdom
- Haile Stanfield - True Grit

Pel·lícula d'animació
- Toy Story 3
- The Illuionist
- Cómo entrenar a su dragón

Pel·lícula de parla no anglesa
- Biutiful - México
- In A Better World - Dinamarca
- Incendies - Canadá
- Hors la Loi - Argelia
- Dogtooth - Grecia

Disseny de vestuari
- Alicia en el País de las Maravillas
- I am Love
- El Discurs del Rei
- The Tempest
- True Grit

Direcció artística
- Alicia en el País de las Maravillas
- True Grit
- El Discurs del Rei
- Origen
- Harry Potter y las Reliquias del la Muerte

Maquillatge
- The Way Back
- Hombre Lobo
- El Mundo Según Barney


Montatge
- Cisne Negro
- The Fighter
- El Discuro del Rei
- 127 Hores
- La Xarxa Social

Cançó original
- Coming Home - Country Song
- I see The light - Tangled
- If I Rise - 127 hores
- We Belong Together
- Toy Story 3

Banda sonora
- Cómo entrenar a tu dragón
- Origen
- El Discurs del Rei
- 127 hores
- La Xarxa Social

Curtmetratge (Animació)
- Day & Night
- The Gruffalo
- Let's Pollute
- The Lost Thing
- Madagascar, carnet de voyage

Curtmetratge (Acció real)
- The Confession
- The Crush
- God Of Love
- Na Wewe
- Wish 143

Edició de so
 - Origen
- Toy Story 3
- Tron Legacy
- True Grit
- Unstoppable

Mescla de so
- Origen
- El discurs del rei
- Salt
- La Xarxa Social
- True Grit

Efectes visuals
- Alicia en el País de las Maravillas
- Harry Potter y las Reliquias de la muerte
- Más allá de la vida
- Origen
- Iron Man 2

Guió original
- Another Year
- The Fighter
- Origen
- The Kids Are Allright
- El Discurs del Rei

Guió adaptat
- 127 Hores
- La Xarxa Social
- Toy Story 3
- True Grit
- Winter's Bone

Documental
- Exit Through The Gift Shop
- Gasland
- Inside Job
- Restrepo
- Waste Land

Documental (Curtmetratge)
- Killing in The Name
- Poster Girl
- Strangers No More
- Cun Come Up
- The Warriors of Qiugang

Fotografía
- Cisne Negro
- Origen
- El Discurs del Rei
- La Xarxa Social
- True Grit

Com podeu veure, poques sorpreses, El discurs del rei, de Tom Hooper, és la pel·lícula que ha aconseguit més nominacions, un total de dotze i a continuació Valor de ley, dels germans Coen, amb deu nominacions. Origen, de Christopher Nolan i amb el gran DiCaprio, no nominat, opta a vuit estatuetes, igual que la genial La xarxa social, del director David Fincher) també amb vuit nominacions.

A destacar els resultats de la pel·lícula Biutiful, ambientada a Barcelona i dirigida per Alejandro González Iñárritu, que ha estat nominada en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa representat a Mèxic. També ha estat nomenada en la catagoria de millor actor principal per la interpretació de Javier Bardem. És la tercera vegada que l'actor espanyol opta a un dels premis de l'acadèmia, al 2008 ja es va endur el guardó de millor actor secundari per No es país para viejos, i al 2001 va ser candidat al de millor actor principal per Antes que anochezca.

Personalment soc un fan del fenòmen anomenat "la nit dels Oscars" i no puc esperar a que arribi el màgic moment en que comença la nit, amb les més grans estrelles de Hollywood desfilant per la mítica "alfombra roja". Aneu fent les vostres apostes que ja falta menys.

Krusty

Independentisme basc vist per els ianquis

La coneguda revista nord-americana Time ha elaborat un rànquing amb les deu nacions del món que tenen més possibilitats d'assolir la independència i el País Basc hi ocupa el segon lloc. El reportatge s'inscriu en la informació referent al referèndum per la separació de Sudan del Sud, que es va celebrar el passat 9 de gener.

La revista recorda que "el 1959 el govern de Franco va prohibir l'ús oficial de la llengua basca, en un intent d'assimilar el poble, que es coneix com la primera raça indígena europea", remarcant que la llengua basca no te relació directa amb cap altra llengua parlada al sud d'Europa. Afegeixen que "quan un grup de diverses regions s'uneix com a una nació, sovint és a causa de les urpes d'un puny de ferro" i apunta que "un dels principals reptes del feixisme era sotmetre les aspiracions nacionals de les comunitats espanyoles amb diverses llengües, particularment els catalans i els bascos".

En el rànquing, també hi figuren Escòcia, el Tibet, Ossètia del Sud, el Kurdistan, el Quebec, el Sàhara Occidental, la República de Cascadia (el nom que rebria un hipotètic estat independent dels Estats Units i el Canadà format pels estats de Washington, Oregon i la Columbia Britànica, amb 14 milions d'habitants), la Padània (al nord d'Itàlia) i la Segona República de Vermont (als Estats Units). 

L'article destaca l'alto al foc anunciat recentment per ETA com a primer pas cap a la independència basca, però òbviament omet el que ha succeït després del comunicat de la banda. Mentre l'esquerra abertzale insisteix que el pas donat per l'organització armada és extremadament significatiu i important, el govern espanyol manté que res no ha canviat. Aparentment, doncs, es mantenen posicions enfrontades que en res no contribueixen per fer avançar aquest nou escenari de no violència. Tant els arrestos de presumptes membres d'ETA que es van produir l'endemà mateix del comunicat com les detencions de la setmana passada no són un fet casual, sinó un missatge que envia el govern espanyol a l'organització armada. I també són avisos cap a l'esquerra independentista basca, ja que resulta significatiu, i simbòlic alhora, que entre els últims arrestats hi figuri el fill del portaveu de l'esquerra abertzale, Txelui Moreno. Els membres de l'antiga Batasuna veuen amb temor com aquests cops policials poden arruïnar els seus esforços per convèncer la direcció d'ETA de la necessitat de concedir el protagonisme a la via política i, en canvi, poden provocar que s'acabin imposant aquells que dins de l'organització armada són contraris a l'alto el foc.

Podem dir que Zapatero no vol tornar a fer el ridícul donant validesa a una procés de pau que l'última vagada va costar-li molta popularitat i sobretot credibilitat. En totes les iniciatives de pacificació que s'han viscut arreu del món hi ha força denominadors comuns, i entre ells dos de molt importants. Són processos llargs en el temps, que duren anys i fins i tot dècades, i són iniciatives en les quals les paraules i els gestos de cara a la galeria molt poques vegades tenen res a veure amb el que realment està passant de portes endins. Per tant, esperem que apart de vendre garrotades de cara a la galeria, el govern estigui fent passos discretament cap a la pau i l'autodeterminació que el poble basc mereix i desitja des de fa tants anys. Personalment crec que per a nosaltres els catalans el que passi al País Basc pot donar-nos l'empenta definitiva que necessitem per creure com a societat que la independència és possible d'aquest estat centralista i autoritari que actualment ens oprimeix i ens menysprea.

Krusty

Ensanyament del xinès a les escoles espanyoles

Avui he llegit que el nou ambaixador d'Espanya a la Xina, Eugeni Bregolat, considera que l'ensenyament del xinès hauria d'introduir-se com més aviat millor com a opció des de l'etapa de primària en el sistema escolar espanyol, davant el lideratge econòmic i l'augment de la seva influència cultural que els anys vinents experimentarà el país asiàtic. A això cal afegir la possibilitat que l'economia xinesa aconsegueixi abans del previst sobrepassar la dels Estats Units, fins i tot superant els pronòstics d'alguns estudis de prospectiva, com l'elaborat per Goldman Sachs, que situa aquest moment cap a l'any 2027.

Ha estat en una trobada organitzada pel fòrum Grup Claris-Associació d'Amics de la Universitat Autònoma de Barcelona, on Bregolat ha afirmat que la Xina és avui dia un país amb una gran vitalitat creativa i que el seu impacte cultural anirà arribant progressivament a Occident, com comença a ocórrer en terrenys com el cinema i la música, i que Espanya està molt ben posicionada dins la Unió Europea com a país "amic" del gegant asiàtic. Segons l'ambaixador, fets puntuals com la posició d'Espanya en relació amb els fets de Tiananmen a final dels anys vuitanta o el paper de l'expresident del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch, perquè la Xina organitzés uns Jocs Olímpics han estat decisius en les bones relacions entre els dos països. També ha afirmat que a la Xina li interessa una Unió Europea forta i cohesionada dins de l'ordre mundial, on el país asiàtic no només pot jugar el paper de "fàbrica del món", sinó també fer valer la seva condició de gran mercat de consum per als països europeus.

Si tenim en conta que durant el 2010 el PIB de la Xina va créixer un 10,3%, que les seves vendes a l'exterior van créixer un 31,3%, fins als 1,17 bilions d'euros, que el país asiàtic és el que té més reserves en divises del món i que l'any 2009 eren presents a la Xina més de 540 empreses espanyoles, és evident que el gegant asiàtic és un país al que interessa apropar-se i quan abans millor. L'empresa espanyola que més ha invertit a la Xina, uns 3.000 milions d'euros, és el BBVA, que té un 15% de China Citic Bank, Telefónica és el major inversor privat de China Unicom, amb un 8,1% del capital, i Criteria és el major accionista de Bank of East Asia, del qual té el 15% del capital, amb uns 1.500 milions d'euros d'inversió.

Fins i tot el president dels Estats Units, Barack Obama, va rebre recentment amb tots els honors el seu homòleg xinès, Hu Jintao, en una espectacular cerimònia on la guàrdia d'honor va disparar 21 salves i es van sentir els dos himnes nacionals en un esdeveniment dissenyat per remarcar la jerarquia del convidat. Obama es va declarar convençut que els dos països tenen “un enorme interès en l'interès de l'altre”. “Encara que les nostres nacions competeixin en algunes àrees, podem cooperar en d'altres”, va afirmar el president nord-americà, confirmant l'interès de la nació en portar-se be amb un país el potencial del qual és pràcticament inimaginable.

Per tornar al tema, cal ser plenament conscients que 1.200 milions de persones tenen com a llengua materna algun dialecte del xinès, només el xinès mandarí per exemple és llengua materna de més de 885 milions de persones, seguit del Wu, que ho és de més de 70 milions. És fàcilment previsible per tant la creixent importància de l'idioma xinès en el món del futur, cada dia més globalitzat i més comunicatiu.

Els temps on els idiomes a saber després del castellà eren l'anglès i el francès ja han passat, i ara s'imposa l'ensenyança als nostres fills del xinès, si no volem quedar fora d'un futur que no ens esperarà. Avancem-nos a l'inevitable per convertir una manca en un aventatge i anem preparant els nostres fills per una cultura que dominarà econòmica i socialment el planeta en un futur més proper del que sembla.

 
Krusty