Església usurera

Una vegada més, l'església contra el poble:

Fora del paradís, Helena López, El Periódico, 14/06/2012

Va ser molt poc després de rebre la medalla d'or de la ciutat quan els van donar la notícia. Ironies del destí. «Després de gairebé 80 anys, després d'haver nascut i crescut al barri i de ser l'únic club tan veterà que segueix al mateix lloc on es va crear, ens conviden a marxar, així, sense més ni més», explica notablement dolgut Ignasi Cuadern, president del club de bàsquet Centre Parroquial Roser, al Fort Pienc des del 1933, i actualment en perill, ja que l'Església, propietària de l'equipament on juguen, els ha fet saber que han d'abandonar les instal·lacions. Necessiten aquest espais -just davant del teatre Nacional- per fer «acció pastoral».

«Al fer-nos fora expulsen 300 nens, 300 famílies. ¿On és la solidaritat que tant prediquen? ¿I els valors?», lamenta Jordi Montes, membre de la directiva del club.

Aixecat pels fidels

Cuadern rememora com i qui va crear el club de bàsquet i el centre social El Roser, del qual també se n'han d'anar i que actualment acull una escola de música -des de fa més de 30 anys- on van 150 nens i un grup de teatre, que també quedaran desemparats. «Va ser l'any 1933, i va ser un capellà de la mateixa parròquia qui ho va impulsar. L'esport era una eina integradora, de captació de fidels», indica Cuadern. La pista de bàsquet es va construir darrere de l'església, i avui dia és compartida també amb el col·legi del costat, el Sagrat Cor. «El centre social es va construir gràcies a les donacions de la gent del barri. Els veïns van posar diners per aixecar un punt de trobada social i ara ens el prenen», resumeix el president del club. «El Roser continua sent un centre social de referència per al Fort Pienc, però sembla que l'Església vol especular amb ell. Aquests terrenys estan qualificats com a vivenda, no com a equipaments, de manera que en poden fer qualsevol cosa. Són seus, legalment ho poden fer, però èticament i moralment és una altra cosa», prossegueix.

Abans de convidar-los a anar-se'n una vegada s'acabi aquest curs escolar -és a dir, ja-, els van proposar de pagar un lloguer, del qual no es va arribar a concretar la quantia, ja que, en la segona reunió, aquesta opció ja va ser descartada perquè els representants de l'Església van al·legar que necessitaven l'espai. Cuadern apunta que la seva presència a l'espai no només no comporta cap despesa per a la parròquia, ja que paguen els serveis, sinó que a més acaben de fer una inversió de 40.000 euros per renovar la pista, una pista que hauran d'abandonar.

«Tenim un crèdit de 20.000 euros i ens quedem sense pista. Ara estem negociant amb l'ajuntament, que ens ha dit que ens ajudarà, però és molt injust que ho hàgim de pagar entre tots per culpa de l'Església», insisteix el president del club, que, això sí, està convençut que al setembre tindran lloc per entrenar-se. L'ajuntament els ha proposat remodelar el pont de Marina per adequar les pistes per competir. Tot i que d'alternatives n'hi ha, des del Roser insisteixen a denunciar la injustícia. «Volem organitzar una manifestació conjunta a la catedral amb altres entitats a les quals l'Església els ha fet el mateix que a nosaltres», afirma.

Simplement indignant.

Krusty

Crit desesperat de la selecció catalana de corfbol per anar al Mundial

Aquests companys necessiten ajuda, jutgeu vosaltres mateixos:

Crit desesperat de la selecció catalana de corfbol per anar al Mundial, Albert Solé. Diari ARA. 02/09/2011:

"Del 27 d'octubre al 5 de novembre es disputa a Shaoxing (Xina) el Mundial de corfbol i la selecció catalana està entre les favorites per primer cop des que van començar a competir internacionalment (1998). Però podria ser que haguessin de renunciar a competir-hi per culpa de 27.000 euros, per això han decidit llançar un crit desesperat per aconseguir aquests diners i poder pagar els vols i l'estada a la Xina abans no es tanqui el termini.

"Després de la feina ben feta els últims anys per poder estar al nivell de les millors seleccions, seria una decepció esportiva i de projecte de país haver-hi de renunciar; els jugadors estan desesperats", explicava aquest dimecres a l'ARA Sílvia Mayo, presidenta de la Federació Catalana de Korfbal (FCK).

Entre la retallada de la subvenció anual de la secretaria general de l'Esport a totes les federacions (un 17%), i la crisi econòmica general, la FCK acumula uns deutes que no li permeten endeutar-se més per avançar els diners necessaris per pagar el viatge. "No podem demanar un crèdit a cap banc perquè no ens el donen, ni tan sols si ens avalés la Generalitat", explica la presidenta, Sílvia Mayo.

La Federació Catalana ha posat en marxa un número de compte (2107-0013-38-3141501584) perquè els aficionats puguin realitzar les seves aportacions."

Companys, només si podeu, és el moment de donar suport a un esport que mai hem vist ni tampoc ens interessa, però que representa com cap el nostre país i la nostra bandera, ja sabeu:

2107-0013-38-3141501584

Krusty

El Barcelona de Guardiola: una enorme y maravillosa mentira

Grandíssim article a El Confidencial d'aquest dimarts, poesia pura.

El Barcelona de Guardiola: una enorme y maravillosa mentira, Ginés Muñoz (Efe). El Confidencial 30/08/2011:

"Todo es mentira', la refrescante comedia que Álvaro Fernández Armero rodó en 1994 con Penélope Cruz y Coque Malla, bien podría haber sido el título de un documental sobre el Barcelona de Pep Guardiola.

El argumento sería bien simple: la trayectoria de un equipo campeón de todo y en el que nada es lo que parece. Es el Barça de Pep una enorme y maravillosa mentira. La gran mentira del fútbol. Empezando por su portero, Víctor Valdés, que desmonta el mito de que un meta solo se dedica a parar y no tiene influencia en el ataque de un equipo, y acabando por su falso '9'. Sí, ese '9' mentiroso que es Leo Messi. Porque el Barça juega sin delantero centro y metió cinco este lunes, porque es capaz de formar solo con tres defensas y lograr que no le tiren a puerta hasta el minuto 88, porque su mentira empieza en la pizarra y acaba sobre el terreno de juego.

Tendemos a ordenar siempre las cosas, a darles forma y a etiquetarlas para poder explicarlas. También pasa con el once azulgrana. Que si un 4-3-3, que si en realidad es un 4-1-2-3, que si alguna vez se convierte en un 3-4-3 o 3-5-2... No pierdan el tiempo. El dibujo de este Barça solo es un punto de partida. Una recreación numérica que se va al traste con el pitido inicial. A partir de ahí, el sistema muta hacia una disposición espartana cuando no se tiene el balón y a otra de lo más caótica cuando se recupera.

En su debut liguero ante el Villarreal, la versión 4.0 del 'Pep-Team' escenificó su gran mentira futbolística de la forma más sublime. Jugó con un solo zaguero nato (Abidal), aunque formó con tres (Mascherano y Busquets) y llegó a defender con cinco (Thiago bajando hasta ocupar el lateral y Keita incrustándose entre los dos centrales) cuando fue necesario.

Mascherano, un tipo rudo que se ganó los galones de capitán en la albiceleste como mediocentro de contención resulta que es ahora un central que sale el primero a la presión y achica espacios como nadie. Abidal, ese lateral zurdo de largo recorrido, en el Barça es capaz de transformarse en un especialista de la marca al '9' y en el rey de las coberturas. Busquets, un espigado centrocampista que juega al primer toque es ahora el encargado de dividir como nadie mientras actúa de libero por detrás de los dos marcadores.

Otro engaño. Como un centro del campo en el que uno no sabe si jugaban tres, cuatro o cinco futbolistas. Porque Cesc más que un mediapunta era el delantero, o ¿lo era Messi? o ambos eran el '10' del Barça. Vaya usted a saber, debía pensar Garrido.

Porque anoche era difícil entender de qué jugaba Thiago, que aparecía y desaparecía del carril del '8' para marcar un gol desde la frontal o dar un par de asistencias. O Iniesta, ese jugador que asocia con todos desde ambos vértices, el mediocentro o incluso cayendo a banda.

Puro caos. Un desorden perfectamente organizado. Una clase magistral de fútbol de posición, velocidad, toque y ocupación de espacios. Una exhibición de cómo sorprender al rival llegando y ocupando el lugar en vez de habitar en él. Y eso que anoche no fue titular Villa, otro 'impostor' que golea partiendo de la banda izquierda, o no estaban Alves, un lateral que pisa la línea de fondo más que cualquier extremo, o Piqué un defensa central con alma de delantero capaz de convertirse en un 'killer' del área o darle una asistencia de tacón al mismísimo Messi.

Todo mentira, como la patraña de que Thiago y Cesc no podían jugar juntos, que al Barça no le hacía falta el de Arenys o que, mientras Messi sea el '10' del equipo, el ex del Arsenal está condenado a jugar solo en la posición de Xavi.

Guardiola ha logrado convertir las actuaciones de su equipo en un espectáculo de ilusionismo. Cualquier día, el técnico del conjunto azulgrana acabará en la sala de prensa parafraseando a Anthony Blake. "No le den más vueltas, todo lo que han visto es fruto de su imaginación", dice el mentalista al final de cada uno de sus 'shows'."

Com diria Shuster, "no hace falta decir nada más".

Krusty

Els mestres, clau de futur

Gran article a l'Avui d'ahir que podia haver-se titulat perfectament “Arribaràs on tu vulguis arribar!”.

Els mestres, clau del futur, Imma Tubella. Avui 13/06/2011:

"Quan era petita estava molt orgullosa del meu avi, perquè havia estat una persona molt respectada i molt estimada a la Bisbal d'Empordà, tant que fins i tot li van dedicar un carrer. Era mestre de la Generalitat i professor d'idiomes. Va ser un bon mestre que va quedar en el record de tots i totes les qui en van poder gaudir.

Jo no el vaig conèixer, però puc dir que també he tingut bons mestres: tres a l'institut i un a la universitat. Fins i tot en podria afegir una a la llista que vaig tenir a l'escola i que, sense cap mena de dubte, em va donar la metodologia i l'amor per l'estudi que he conservat tota la vida. No em va ensenyar a ser la primera de la classe, em va ensenyar a estimar el que feia.

Jo sóc de les persones que penso que no hi ha bons i mals estudiants, que en tot cas hi ha bons i mals mestres, i que, en definitiva, el fracàs escolar és el fracàs de tot el sistema educatiu, és el fracàs del país.
En plena societat de la informació, les metodologies de l'aprenentatge a Catalunya se centren, encara, en la transmissió de coneixement, però resulta que el coneixement és obert, està disponible. En aquest entorn, el que necessitem són bons mentors. Ara més que mai, mestres i professors hem d'actuar com a líders, hem de posar en marxa la nostra capacitat transformadora per mitjà de la motivació, la perseverança i la generació d'expectatives. Sempre explico que, acostumada al nostre “no arribaràs enlloc!”, quan vaig portar els meus fills a l'escola als Estats Units em va sorprendre molt una pancarta de benvinguda que deia: “Arribaràs on tu vulguis arribar!”.

No pararé de repetir que hem d'assumir amb urgència que un dels efectes de l'impacte de les TIC en l'educació és que les institucions educatives de primària, secundària i ensenyament superior hem perdut el monopoli del coneixement i que els nostres joves ho saben. Quina és la nostra resposta com a educadors? O bé mirem cap a una altra banda o, en el millor dels casos, intentem donar respostes que segueixen els nostres esquemes mentals, no els seus.

A escala internacional es parla d'una crisi generacional de l'educació, i governs i institucions educatives fa anys que busquen la sortida. Els Estats Units proposen que per a millorar la qualitat de l'educació pública a primària i secundària és urgent millorar l'estatus de la professió d'ensenyant escollint els millors mestres, formant-los i pagant-los més bé. Els països més ben situats en l'informe PISA, com són Corea, Singapur i Finlàndia, han seguit aquest camí i han convertit la professió de mestre en una professió reconeguda, respectada i valorada.

El president Obama, en un discurs recent sobre l'educació, va dir: “A Corea del Sud els mestres són considerats constructors de la nació i penso que ja és hora que tractem els nostres mestres amb el mateix nivell de respecte”.

Potser el que ens hauríem de preguntar és què podem aprendre dels qui obtenen millors resultats, i, quan ens fem aquesta pregunta, la resposta sempre és la mateixa: “Formeu millor els professors i eleveu el seu estatus social”.

I aquí no em puc estar de dir que la UOC ha fet esforços per tirar endavant un magisteri pilot d'excel·lència que integrés la seva experiència en educació i tecnologia i en la transformació del model educatiu. Però no ha estat possible per resistències pròpies dels agents del sistema universitari català, que han provocat que uns quants centenars d'aspirants a mestres catalans estudiïn a la universitat virtual de la Rioja, perquè no tenen l'opció de fer-ho per mitjà de la UOC, i presencialment no els és possible.

Al final, som nosaltres els qui escollim en quines mans i en quines condicions posem el nostre futur."

Krusty

Un mal negocio

Aquest me'l han passat per mail, val la pena:

Un mal negocio, David García. La Vanguardia 18/11/2010:

"El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni  responde a circunstancias difíciles de explicar.

Si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecen todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?

¿Quién puede defender que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir deldéficit fiscal?

Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?

¿Quién no querría ver aumentada la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?

¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?

¿Quién querría viajar  con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más ricocomo dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de sugobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20 km.autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 km. en idéntico periodo?

¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Se puede aceptar el agravio que hemos sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño,574€ por aragonés y 407€ por castellano-manchego.

¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes?

Con la dependencia de Catalunya con respecto a España  nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos.

España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte de su leitmotiv nacional."                   

I m'afegeixen:
"I per acabar...: el Govern Espanyol regalarà al F.C. Reial Madrid 3.000.000 d´Euros amb l’excusa de donar imatge d´espanya a la resta del mon. O sigui que els catalans també subvencionem al Reial Madrid."

Increible.

Krusty

Article d'Arturo Perez Reverte

Sé que a tots us haurà arribat ja aquest article que ara torna a córrer publicat el febrer, a mi em va arribar recentment per e-mail i m'agradaria inmortalitzar-lo aqui al bloc. També m'ha portat a conèixer un gran bloc com és el Senugi's Blog, per lo qual estic agraït. Que el gaudiu.

"Artículo de Arturo Pérez Reverte" Arturo Pérez Revente, 26/02/201
"Hay un problema laboral del colectivo de controladores aéreos que afecta al 1,2% de la población española (600.000 personas) y casi todos saltáis como energúmenos pidiendo hasta el linchamiento de ese colectivo cuando el día anterior hacen otra reforma del sistema laboral más restrictiva, quitan los 420 euros de ayuda a 688.000 parados que están en la ruina y anuncian cambios drásticos a peor en la ley de pensiones que afectan al 80% de la población y nadie se indigna ni dice nada. ¿Sois idiotas?
 
Estáis pidiendo a gritos al Gobierno que se apliquen medidas que quitan el derecho a la baja laboral, a los permisos retribuidos y a las horas sindicales, sacar militares a la calle ¿sois idiotas?

Estáis leyendo que mintieron en los vuelos de la CIA, en el caso Couso, que González era la X del GAL, que gente del PP cobraba de la trama Gürtel, que hay políticos que cobran más de 230.000 euros al año, pero que nos cuestan más de 3 millones de euros, que la corrupción en la política no es excepción, sino norma, que ellos mismos se adjudican el derecho a cobrar la jubilación máxima con pocos años en las Cortes y a nosotros nos piden 40 de cotización, banqueros que consiguen del gobierno medidas duras contra los trabajadores y que tenían que estar en la cárcel por delitos demostrados de fraude fiscal y no decís nada, os quitan dinero para dárselo a esa gente que cobra cientos de miles de euros año, especula con nuestro dinero, defrauda a Hacienda y seguís callados ¿sois idiotas?

Tenéis una monarquía que se ha enriquecido en los últimos años, que apoya a los poderosos, a EEUU, a Marruecos y a todo lo que huela a poder o dinero, hereditaria como en la Edad Media ¿sois idiotas?

En Inglaterra o Francia o Italia o en Grecia o en otros países los trabajadores y los jóvenes se manifiestan hasta violentamente para defenderse de esas manipulaciones mientras en España no se mueve casi nadie ¿sois idiotas?

Consentís la censura en los medios de comunicación, la ley de partidos, la manipulación judicial, la tortura, la militarización de trabajadores sólo porque de momento no os afecta a vosotros ¿sois idiotas?

Sabéis quién es toda la gentuza de las revistas del corazón, futbolistas supermillonarios pero jamás escucháis a nadie como Saramago o Chomsky u otros mil intelectuales veraces y comprometidos con vuestros problemas ¿sois idiotas?
Si mucha gente responde sí, aún nos queda un poco de esperanza de conseguir acabar con la manipulación de los políticos y poderosos.
Si la mayoría contesta no, entonces estamos jodidos.

EL GOBIERNO: Ha bajado el sueldo a los funcionarios, suprimido el cheque-bebé, congelado las pensiones y reducido la ayuda al desempleo, (EL PARO), para afrontar la crisis que han generado los bancos los políticos y los especuladores bursátiles.

Nos gustaría transmitirle al Gobierno lo siguiente:
Dediquen su empeño en rebajar LA VERGÜENZA DEL FRAUDE FISCAL,que en España se sitúa alrededor del 23% del P.I.B. (10 puntos por encima de la media europea) y por el que se pierden miles de millones de €uros, fraude que repercute en mayores impuestos para los ciudadanos honestos.

TENGAN LA VERGÜENZA de hacer un plan para que la Banca devuelva al erario público los miles de millones de euros que Vds. les han dado para aumentar los beneficios de sus accionistas y directivos; en vez de facilitar el crédito a las familias y a las empresas, erradicarlas comisiones por los servicios bancarios y que dejen de cobrar a los españoles más humildes €30.01, cada vez que su menguada cuenta se queda sin saldo. Cosa que ocurre cada 1º de mes cuando les cargan las facturas de colegios, comunidades, telefonía, Etc. y aun no les han abonado la nómina.

PONGAN COTO a los desmanes de las empresas de telefonía y de ADSL que ofrecen los servicios más caros de Europa y de peor calidad.

ELIMINEN la duplicidad de muchas Administraciones Públicas, suprimiendo organismos innecesarios, reasignado a los funcionarios de carrera y acabando con los cargos, asesores de confianza y otros puestos nombrados a dedo que, pese a ser innecesarios en su mayor parte, son los que cobran los sueldazos en las Administraciones Públicas y su teórica función puede ser desempeñada de forma más cualificada por muchos funcionarios públicos titulados y que lamentablemente están infrautilizados.

HAGAN que los políticos corruptos de sus partidos devuelvan el dinero equivalente a los perjuicios que han causado al erario público con su mala gestión o/y sus fechorías, y endurezcan el Código Penal con procedimientos judiciales más rápidos y con castigos ejemplares para ellos.
 Im-pre-sio-nant.
INDECENTE, es que el salario mínimo de un trabajador sea de 624 €/mes y el de un diputado de 3.996, pudiendo llegar, con dietas y otras prebendas, a 6.500 €/mes. Y bastantes más por diferentes motivos que se le pueden agregar.

INDECENTE, es que un profesor, un maestro, un catedrático de universidad o un cirujano de la sanidad pública, ganen menos que el concejal de festejos de un ayuntamiento de tercera.

INDECENTE, es que los políticos se suban sus retribuciones en el porcentaje que les apetezca (siempre por unanimidad, por supuesto, y al inicio de la legislatura).

INDECENTE, es que un ciudadano tenga que cotizar 35 años para percibir una jubilación y a los diputados les baste sólo con siete, y que los miembros del gobierno, para cobrar la pensión máxima, sólo necesiten jurar el cargo.

INDECENTE, es que los diputados sean los únicos trabajadores (¿?) de este país que están exentos de tributar un tercio de su sueldo del IRPF.

INDECENTE,es colocar en la administración a miles de asesores = (léase amigotes con sueldos que ya desearían los técnicos más cualificados)

INDECENTE, es el ingente dinero destinado a sostener a los partidos y sindicatos pesebreros, aprobados por los mismos políticos que viven de ellos.

INDECENTE, es que a un político no se le exija superar una mínima prueba de capacidad para ejercer su cargo (ni cultural ni intelectual).

INDECENTE,es el coste que representa para los ciudadanos sus comidas, coches oficiales, chóferes, viajes (siempre en gran clase) y tarjetas de crédito por doquier.
Indecente No es que no se congelen el sueldo sus señorías, sino que no se lo bajen.

INDECENTE, es que sus señorías tengan seis meses de vacaciones al año.

INDECENTE, es que ministros, secretarios de estado y altos cargos de la política, cuando cesan, son los únicos ciudadanos de este país que pueden legalmente percibir dos salarios del ERARIO PÚBLICO.
Y que sea cuál sea el color del gobierno, toooooooodos los políticos se benefician de este moderno “derecho de pernada” mientras no se cambien las leyes que lo regula.
¿Y quiénes las cambiarán? ¿Ellos mismos? Já.

Juntemos firmas para que haya un proyecto de ley con “cara y ojos” para acabar con estos privilegios, y con otros.
Haz que esto llegue al Congreso a través de tus amigos.

ÉSTA SÍ DEBERÍA SER UNA DE ESAS CADENAS QUE NO SE DEBE ROMPER, PORQUE SÓLO NOSOTROS PODEMOS PONERLE REMEDIO A ESTO, Y ÉSTA, SI QUE TRAERÁ AÑOS DE MALA SUERTE SI NO PONEMOS REMEDIO, está en juego nuestro futuro y el de nuestros hijos.

¿DONDE ESTÁ LA GENTE? QUE LEVANTAN MASAS PARA EL FÚTBOL Y NO PARA DEFENDER NUESTROS DERECHOS."

Im-pre-sio-nant.

Krusty

Imperis, joves, acabats

Publico un article d'opinió del diari Avui que va ser per mi el més interessant d'ahir diumenge, escrit per l'antigament televisiu i sempre ingeniós Matthew Tree, on retrata, una vegada més, l'hipocresía de la orgullosa societat britànica que tant be coneix.

"L'endemà del dissabte" MATTHEW TREE, Diari Avui, 27/03/2011

Imperis.

Vaig passar unes quantes hores de l'última estada a Londres enganxat a l'equivalent anglès del Canal 3/24: va ser el dia mateix que es van començar els bombardeigs sobre els tancs i les instal·lacions militars del cap ja nominal del govern libi. Aquesta operació l'estan portant a terme tot un grapat de països, però qualsevol teleespectador del BBC News Channel hauria tingut la impressió que els únics que realment hi actuaven, a Líbia, eren les forces armades de sa Majestat. Així mateix, els de la BBC no deixaven d'intercalar uns informes dels reporters que havien instal·lat als afores de totes i cadascuna de les bases de la RAF involucrades en les operacions –tot i que feia hores que els bombarders se n'havien enlairat i no hi havia sinó pistes buides– amb unes entrevistes amb diversos militars de l'Estat Major de l'Exèrcit que explicaven, amb certa condescendència, que els atacs britànics havien anat com una seda. Els aliats estrangers no hi sortien ni per fer un cameo.

 

Joves.

Tot plegat donava la sensació que la Gran Bretanya, dècades després del col·lapse del seu imperi, encara es creu l'únic poder mundial del qual val la pena parlar. Però en apagar el televisor i sortir al carrer, em va sorprendre (durant uns segons) que el mateix govern britànic –malgrat ser tan aparentment omnipotent– no hagués estat capaç de satisfer les necessitats bàsiques de les quantitats impressionants de captaires joves que avui dia malviuen arreu de la capital. Feia anys, quan em vaig veure obligat a passar una nit en un hostal de l'Exèrcit de la Salvació, era l'únic sense-llar que tenia menys de 40 anys. I ara, a Londres, els carrers van plens de nois i noies de vint-i-tants anys, esmaperduts i sovint –i em sembla lògic– beguts.

Acabats.

Ara que hi penso, quan la Gran Bretanya havia arribat al seu apogeu imperial, a l'últim quart del segle XIX, també hi havia un contrast considerable entre les caríssimes operacions militars a ultramar i la pobresa visible de la població autòctona. Ben mirat, des que tinc ús de memòria, Anglaterra sempre ha tingut una quota inexplicablement alta de desemparats, perduts tots en un estat que fa l'orni alhora que no es deixa perdre cap oportunitat per mostrar que a nivell internacional encara talla el bacallà. Vet aquí la base, potser, del tan comentat humor anglès.

Com sempre, gran Matthew Tree, sí senyor.

Krusty

Algú els ha d'aturar, Ferran Correras, diari Avui

Publico un article del diari Avui que m'ha semblat completament acertat, no podem seguir aguantant la ràbia de Madrid i la seva caverna mediàtica, tot té un límit i és evident que ells l'han traspassat. També reproduèixo l'editorial de la secció d'esports d'avui del mateix diari. M'agrada veure que els barcelonistes reaccionem, perque ja n'hi ha prou d'aquest color, el blanc.

"Algú els ha d'aturar" FERRAN CORRERAS, Diari Avui, 15/03/2011

"Des de Madrid i des del Real Madrid han decidit que tot s'hi val per aturar el Barça de Pep Guardiola. Tenen clar que no ho poden fer al terreny de joc perquè la superioritat blaugrana, tot i l'empat de diumenge a Sevilla, és abismal. El seu tècnic, José Mourinho, ha intentat desestabilitzar la plantilla blaugrana i influir en rivals, àrbitres i estaments dient, entre altres coses, que els contraris no s'esforçaven prou contra el Barça, que els que fan el calendari sempre miren de perjudicar els blancs i afavorir els blaugrana i que els àrbitres no jutgen els dos equips de la mateixa manera. Les seves constants queixes i provocacions van rebre el cap de setmana passat el suport del seu president, però cap resposta per part del Barça, que només treballa per contestar al terreny de joc.

I com que, tot i les queixes i provocacions, el Barça continua regnant en el futbol europeu, el club blanc ha decidit empassar-se la seva suposada cavallerositat i acusar els blaugrana de dopatge. Ha estat el periodista de la COPE Juan Antonio Alcalá qui han fet servir de missatger. Ell va explicar diumenge a la nit, citant fonts del club blanc, que el Real Madrid havia decidit presentar una queixa a la federació espanyola pels arbitratges i també demanar que els controls antidopatge que es fan en el futbol siguin més seriosos. Alcalá deia que el Real Madrid no entenia com Eufemiano Fuentes havia treballat amb el València quan l'equip valencià havia guanyat la lliga i no havia passat res i tampoc que altres metges de dubtosa reputació estiguin treballant per al Barça.

La reacció del club blaugrana ahir va ser immediata i contundent. Un comunicat mostrava la seva indignació "per aquestes infundades al·lusions que vinculen el club amb pràctiques de dopatge" i exigia "una rectificació immediata", a més d'anunciar que els seus serveis jurídics estudien "les accions legals que cal emprendre per defensar l'honor del club, dels seus tècnics, jugadors i serveis mèdics, objectiu pel qual està disposat a arribar a les últimes conseqüències". Va iniciar aquestes accions enviant un burofax a la COPE demanant explicacions sobre la informació que havia donat la cadena i la procedència d'aquesta informació. També va reaccionar el València, que va negar haver estat aconsellat mai per Eufemiano Fuentes i va anunciar "accions legals contra tots aquells que atemptin contra l'honor de l'entitat i els seus professionals".

Ateses aquestes demandes, tant Alcalá com la cadena COPE van demanar perdó, però van mantenir que la notícia era certa i van assegurar que la informació procedeix del Real Madrid, que no va dir ni piu. Sembla clar que aquest ha estat un altre moviment de Florentino Pérez, empresari d'èxit que no suporta estar fracassant en l'àmbit esportiu i que està disposat a fer el que calgui, amb el suport del seu entrenador, per aturar la supremacia del Barça. Algú, però, els hauria d'aturar els peus perquè no tot s'hi val per guanyar."

"Fins aqui podiem arribar" EDITORIAL D'ESPORTS, Diari Avui, 15/03/2011

"El Real Madrid no va donar cobertura ahir a la suposada informació que va transmetre el periodista de la COPE Juan Antonio Alcalá diumenge a la nit. Va afirmar en directe que el club blanc tenia la intenció de demanar a la federació espanyola una millora en els controls antidopatge, i va posar en el punt de mira el València i el Barça per treballar amb metges de «dubtosa reputació». Ahir, el Real Madrid ni va presentar cap queixa ni va manifestar que tingués cap intenció de fer-ho. Però la polèmica ja estava servida i un cop més des de Madrid, no només s'ha intentat deslegitimar la trajectòria futbolística de l'equip de Pep Guardiola, sinó que ara s'ha anat més enllà amb aquesta acusació de dopatge sense fonaments. Si no arriba cap altra explicació més convincent des de Madrid que negui aquesta campanya reiterada de setge al Barça, que difícilment arribà i encara menys convencerà del contrari, des d'aquí hem de dir que ja n'hi ha prou i que les autoritats esportives i fins i tot d'antiviolència haurien d'actuar per aturar-ho. De moment, el Barça ha fet el que havia de fer, demanar la rectificació a la COPE i emprendre accions legals."

Krusty

Gent normal i problemes reals, diari ARA

"Gent normal i problemes reals" Carles Capdevila, ARA 14/02/2011

* Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial.


* Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir qué es la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.


* Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo.

* Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.


* Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores.


* Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva.


* Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares.

* Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills.


* I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals.

* I sempre, però sempre, plantaré cara."

Carles Capdevila,  Director de l'Ara

Brillant article de Carles Capdevila, el reproduèixo íntegrament, tot i ser ja de dilluns, per que m'ha semblat excel·lent. Dóna gust tenir finalment un diari català que no tingui por a ser parcial, ja fa massa temps que aguantem el radicalisme español de diaris com El Mundo, l'ABC o La razón, que només rebíen respostes sempre políticament correctes i massa sovint neutrals per part de la premsa del nostre país.

Krusty

Tercera edat enfonsada al Japó

No us perdeu aquest impactant article esfereïdor publicat per La Vanguardia sobre l'alarmant punt al que ha arribat la desesperació de la tercera edat en una societat més abançada que la nostra. Realment fa pensar en fins a quin punt pot arribar tota aquesta crisi que ens afecta actualment.

 "La cárcel, último recurso de los ancianos japoneses" ISIDRE AMBRÓS, La Vanguardia 29/01/2011

"El último informe anual sobre delincuencia de la policía japonesa ha sembrado la inquietud. Las estadísticas muestran que uno de cada cuatro japoneses detenidos por robar en el 2010 era mayor de 65 años. En 1986, cuando se empezó a confecciona este tipo de estadísticas, sólo uno de cada veinte japoneses detenido por hurto era mayor de 65.

Para los responsables policiales, el envejecimiento de la población del país no lo explica todo. Atribuyen este fenómeno a los cambios registrados en la sociedad nipona, mucho más individualista y dura que antes. Se ha roto la tradición ancestral nipona de reunir bajo un mismo techo a tres generaciones de una misma familia. Una situación que garantizaba a los abuelos que en la etapa final de su vida estarían bajo el cuidado de sus familiares más próximos. 

Este panorama ha dejado prácticamente de existir. En los tiempos actuales, los más jóvenes abandonan el hogar familiar antes y a menudo se trasladan a otra ciudad en busca de un trabajo. Una coyuntura que provoca que las personas de la tercera edad se encuentren solas, desorientadas, aisladas de la sociedad que las rodea. 

La soledad y la falta de recursos económicos son las principales razones que empujan a delinquir a este colectivo, cada vez mayor en la sociedad japonesa. Así parece demostrarlo una encuesta realizada el pasado año por la policía de Tokio entre un colectivo de mil personas sospechosas de dejarse atrapar con las manos en la masa. La mayoría de ellos habían robado alimentos o cosméticos por un valor inferior a los cuarenta y cinco euros. Más de la mitad dijeron que no tenían “nada para vivir” y otro 40 ciento aseguró no tener amigos ni familiares. “Las personas mayores posiblemente roban no sólo por razones económicas, sino también por un sentido de aislamiento”, dijo un policía al diario Mainichi. 

Y para huir de su soledad y del abandono de sus familiares, muchos de ellos han llegado a la conclusión de que el mejor sitio donde pueden estar es en la cárcel. Allí tienen un techo, comida caliente y compañía. “En el plan afectivo, en la prisión los ancianos son prisioneros mimados, mientras que la sociedad exterior es muy dura con ellos”, ha declarado recientemente Saito, que ha salido hace poco de la cárcel, a la emisora France Inter. Ante el aumento de la población carcelaria de la tercera edad, las autoridades japonesas han decidido adecuar las instalaciones. 

Así, por ejemplo, una planta entera de la prisión de Onomichi, cerca de Hiroshima, ha sido adaptada a las necesidades de estos reclusos. El gobierno ha decidido, asimismo, dedicar cien millones de dólares a la construcción de espacios similares en otros tres establecimientos penitenciarios. “Debemos facilitarles el mismo tipo de atenciones que en una residencia ordinaria”, declaró un funcionario de prisiones a Associated Press. 

En la cárcel, no sólo encuentran cuidados y nuevas amistades, también tienen que cumplir obligaciones. En la prisión de Onomichi, por ejemplo, tienen que trabajar seis horas diarias, dos menos que los reclusos ordinarios. Un ambiente que prefieren a la indiferencia con que les trata la sociedad exterior."

Companys, què dir. D'entrada, no podem permetre que el nostre país acabi així per molt malament que vagin les coses, que hi aniran. Per ara, a España el govern ha dificultat l'accés al sistema de pensions per la gent gran, pensions que ja eren d'un import vergonyós en molts casos. Passi el que passi, recordem sempre que tots serem també algun dia gent gran, i que voldrem poder viure amb una merescuda dignitat després de molts anys de treballar, i donar suport i formar els nostres joves. Preguem-nos la situació de Japó com un avís del que pot arribar a passar per evitar que en el nostre país es donin situacions com aquesta.

Krusty

Jordi Pujol: Ara toca la independència

L'expresident de la Generalitat, i gran polític, Jordi Pujol, ha culminat avui el seu particular procés cap a la idea de sobiranització del país, per acabar sentenciant que Catalunya ja només té dues opcions: o rendir-se o optar per la independència. En un editorial a la web del Centre d'Estudis Jordi Pujol, considera que el nacionalisme autonomista ja no té arguments per "refusar els requeriments que alguns sectors li feien que s'adherís a l'independentisme".

"Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec" JORDI PUJOL, 26/01/2011

"Fa uns anys semblava que podríem evitar aquesta disjuntiva. Fa trenta, o trenta-cinc anys, i fins i tot en fa deu semblava viable que una evolució favorable de la interpretació de la Constitució i els efectes positius d’una col·laboració política, econòmica i d’hàbits convivencials entre Catalunya i Espanya anés consolidant una estructura de l’Estat espanyol que permetés el reconeixement clar i consolidat de la personalitat pròpia i diferenciada de Catalunya. Amb respecte i garantia de la identitat, amb un gruix de competències que realment signifiquessin un autogovern molt important i amb el finançament adequat per atendre bé els seus ciutadans i elaborar i aplicar projectes col·lectius ambiciosos. Naturalment, això havia de comportar una contribució lleial i a fons per part de Catalunya al progrés democràtic, econòmic, social i de prestigi d’Espanya. És el que des d’aquests editorials n’hem dit alguns cops el projecte Vicens Vives/Espriu.

Això ha fracassat. Des de fa uns anys s’ha anat consolidant un model homogeneïtzador, de sostre competencial molt baix, és a dir, d’autogovern molt limitat i sotmès a un creixent ofec financer. Això encaixa del tot amb la concepció de sempre d’Espanya, amb l’objectiu que sempre ha tingut: un poder polític unificat, una centralització econòmica i una uniformització lingüística i cultural de signe castellà. És el final de Catalunya com a nació, llengua, cultura i consciència col•lectiva. No demà mateix, però a poques dècades vista. A través d’un procés gradual de marginació i de residualització de la catalanitat.
Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans. Si algun canvi hi pot haver de moment més fàcil és que sigui per a mal que per a bé. Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència.

Com hem dit suara, durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d’un autonomisme que garantís políticament i administrativament un sostre alt, econòmicament viable i amb garantia identitària. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien que s’adherís a l’independentisme. Tenia arguments per a fer-ho. Ara ja no en té. Ara pot tenir arguments de viabilitat (no de viabilitat econòmica. Una Catalunya independent és viable). També de voluntat de no posar en perill la cohesió interna catalana. Però fins i tot aquest perd pes a mesura que s’accentua tant i tant el tracte econòmic discriminatori, amb repercussions socials i humanes. Ara no té arguments polítics i cada cop menys arguments sentimentals. O econòmics. L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, la dels partits espanyols i de les Institucions espanyoles, no és tan difícil perquè equival a rendir-se. I a acceptar la marginació i l’ofec de Catalunya. Per tant, fàcil. Però és el nostre final col·lectiu. Arribat el cas, gent que mai no hauria somiat de fer-ho, votaria independència.

Hi hauria hagut una manera d’evitar això. Que s’hagués acceptat que Catalunya és un poble amb personalitat pròpia, amb dret a ser respectat i considerat com a tal. I això era possible dintre d’Espanya. Però requeria, en primer lloc, no negar-se a l’evidència. I a la justícia. I per tant no negar-li el dret a la seva identitat i a un autogovern adequat a la seva Història i a la seva vocació. Cosa possible malgrat que la Constitució acabés incorporant la generalització autonòmica. Però d’una manera que deixava oberta la porta als fets diferencials. Una porta que es va tancar aviat (amb l’excepció dels drets històrics del País Basc i de Navarra, i els concerts corresponents).

Però ara ja és criteri molt general que el “café para todos” fou un error, i pitjor encara ha estat la forma com s’ha dut a terme, i com se’n vol culminar l’aplicació. Ho diuen ja, sense embuts, gent de primer fila tant del PSOE com del PP. Ahir mateix ho va dir en Bono. Tota una sorpresa. Fins i tot algun, pocs de moment, diuen que potser hi hauria la possibilitat de redreçar aquesta situació. Parlen, per exemple, que cal admetre que “Cataluña es el Québec de España”. El Québec no es trobaria bé en el Canadà, ni tractat correctament si se l’equiparés a Alberta, Labrador, Ontario o la Colúmbia Britànica, territoris d’arrel anglesa, anglòfons i d’origen històric molt diferent al del Québec. Això hauria estat en el seu moment una bona solució. Ara és possible? En tot cas entre la independència i ser el Québec espanyol molta gent votaria això segon. Però podria molt ben ser que per Espanya l’estatus del Québec sigui tan intolerable com la independència.

Mentre esperem el dia d’un hipotètic referèndum oficial i vinculant, els catalans un objectiu clar sí que el tenim: reforçar-nos internament. En economia, en creativitat cultural, en reforçament de la nostra societat civil, ... Sense esperar gaire ajut ni gaire justícia. Però amb la confiança que ens dóna una constatació: a Catalunya tenim país. HI ha gent amb iniciativa. Ara també, malgrat la crisi i l’hostilitat espanyola. I mentre hi hagi país hi haurà futur. I el país anirà aplicant dia a dia el seu dret a decidir."

Què dir, en Pujol ja ho ha dit tot. Simplement valorar les seves paraules en la justa mesura entenent que si un home fortament reflexiu, conciliador i prudent com ell diu que "una Catalunya independent és viable", és que ha arribat l'hora d'intentar-ho, com confirma el fill de l'expresident, Oriol Pujol, que ha aplaudit avui les reflexions sobiranistes del seu pare. En un apunt al seu bloc, el secretari general adjunt de CDC ha destacat la reflexió del expresident de la Generalitat en el sentit que "l'alternativa a un poder polític unificat, una centralització econòmica i una uniformització lingüística i cultural de signe castellà ara ja només podria ser la independència". No oblidem que el mestre Pujol és encara l'inspirador de moltes de les línies polítiques seguides per Convergència, que l'Oriol Pujol és president del grup parlamentari convergent i que actualment són al govern, així que podríem pensar que la independència és ara més aprop que mai. Gracies per l'empenta President.

Krusty

Foc amic a discreció, Emilio Perez de Rozas

L'incendi provocat per Mourinho amb les seves crítiques als dirigents del club per no defensar l'equip davant les injustícies arbitrals ha posat de cap per avall el Madrid. Sobre això, m'ha agradat llegir avui a El Periódico el recull que fa el gran barcelonista Emilio Perez de Rozas de les patacades que li han caigut a 'Mou' arrel del seu enfrontament amb Florentino Pérez, i he optat per reproduir-lo.

"Foc amic a discreció" per Emilio Perez de Rozas, El Periodico 21/12/2010
"«Només espero que Florentino Pérez no li permeti a José Mourinho creure's que està per sobre del Reial Madrid», va clamar Roberto Palomar a El partido de las 12 de la COPE. «Qui cregui que Mourinho ha fet tot això, ha muntat aquest embolic, sense saber-ho Florentino està molt equivocat», va postil·lar José Joaquín Brotons a la mateixa antena i va afegir amb visió de la jugada: «Florentino ha viscut en la urgència i ara viu a urgències». I Brotons va recordar que Mou farda de parlar amb Florentino cada dia «quan Pellegrini no es va entrevistar mai amb el president, mai». L'atreviment de Mou, la seva des-caradura a l'hora de despatxar un partit horrible i el seu pols a Jorge Valdano, director general del Reial Madrid, van provocar ràfegues de foc amic a les tertúlies blanques de la matinada. Ningú va pensar que mortals: «Florentino no s'atrevirà a tocar Mourinho», va dir Manolo Lama a El Larguero, de la Ser.

«Mourinho està intentant apunyalar Valdano, li està buscant les sabatilles i l'error», va comentar Alfredo Relaño a la Ser, «és que Florentino està posant el club a les seves mans, renunciant a tots els valors que distingeixen el Madrid, club que s'està macarronejant a passos de gegant».

Pot ser que el més contundent fos Lama, encara a la Ser. «Mourinho ha perdut el cap. Florentino comet un error immens al donar-li tant de poder al Madrid. A Mourinho, amb un comportament que perjudica la imatge del Madrid, que s'ha anat convertint en un club antipàtic, l'hi permeten tot. Han deixat la institució a les seves mans i això és molt fort».

Paco González, a la COPE, va assegurar que Valdano ho té molt complicat «perquè el dia que va accedir a presentar Mourinho va acceptar pop com a animal de companyia». I Palomar va postil·lar: «El que li està passant ho porta en el preu».

José Ramón de la Morena, que va insistir que el vestidor està fraccionat en dos clans, el portuguès i l'espanyol, va donar a entendre, a la Ser, que «Florentino sempre recolzarà Mou perquè ell el que volia era un capatàs»."

I és que realment quan Mourinho va dir que el 5-0 del Barça era fàcil de pair, mentia, i ara s'està veient. Molts dels que fins no fa gaire li reien les gràcies i beneïen el seu mètode encara que impliqués moltes renúncies i algunes enemistats, finalment li han posat la creu. Tot i així, no penseu en cap moment que el desafiant entrenador va actuar sense pensar, una vegada més, Mourinho va demostrar diumenge que domina perfectament els temps ja que sabia que l'endemà es trobaria cara a cara amb Florentino i Valdano en l'habitual dinar de Nadal amb les plantilles de futbol i bàsquet. Sembla que preveient les crítiques per el joc de l'equip va optar per allò es diu, i que els seus equips no practiquen, que la millor defensa és un bon atac. El resum és que Mourinho denuncia un complot i exigeix al president, saltant-se la figura de Valdano, que el recolzi en aquesta nova creuada suïcida i aconsegueix així que es parli de tot, menys de futbol, encara que sigui per criticar-lo a ell, i no al trist joc de l'equip, des de la pròpia caverna mediàtica madridista. Brillant un cop més "ese portugués".

Krusty

L'últim gran heroi

Ahi vaig llegir amb molta tristesa que Ernest Benach, ja expresident del Parlament, havia anunciat que no prendrà possessió del seu escó com a conseqüència directa del mal resultat d'Esquerra Republicana a les eleccions de diumenge i que ha decidit deixar la primera línia política. Com correspon al Sr. Benach, va fer aquest anunci en el seu bloc, en un article titulat La decisió més difícil, que avui reprodueixo íntegrament ja que l'ocasió ho mereix.

Orgullós català, fill de mestres, escolta, fanàtic dels castells i gran barcelonista, és diputat des de 1992 i president del Parlament des de desembre de 2003, abans havia estat regidor a la seva ciutat, Reus, i milita a ERC des de 1987, abans ho havia fet a Nacionalistes d'Esquerra, del qual va ser un dels fundadors. Ara s'aparta del primer pla polític per dignitat i responsabilitat cap a una llarga trajectòria al servei del nostre país.

"La decisió més difícil" per Ernest Benach, parlament.cat 30/11/2010

"Es diu sovint que el més difícil per a un polític en actiu, per a un servidor públic, és saber trobar el moment de plegar. I la història de la política n'és plena de polítics brillants amb un desenllaç desdibuixat que no fa honor a la seva trajectòria només perquè, quan va arribar el seu moment de deixar pas, de deixar el càrrec, no el van saber veure.

Fa molts anys que faig política, que serveixo el país des de diversos àmbits, tant a nivell local com nacional, i els darrers set anys de la meva vida els he dedicat amb cos i ànima a la presidència del Parlament, des d'on he intentat servir Catalunya amb el màxim rigor i tota la intensitat. I sempre he procurat estar molt atent, molt alerta, perquè no em passés de llarg, sense adonar-me'n, el moment de plegar. Sovint, quan en alguna entrevista o en alguna xerrada amb gent jove em preguntaven sobre el meu futur polític els responia que els qui fem aquesta feina som efímers per definició. I que hem d'estar mentalment preparats sempre per saber estar al servei del país, i també per saber quan ha arribat el moment de fer una altra cosa. I aquest moment ha arribat ara. Ara és l'hora de continuar servint el país, però des d'un altre àmbit, amb un altre grau de compromís, i per això no prendré possessió de l'escó al Parlament de Catalunya. És una decisió molt personal i meditada. I, evidentment, va lligada al missatge que ha enviat la ciutadania amb els resultats electorals obtinguts per Esquerra Republicana de Catalunya aquest passat diumenge.

Fa molts anys que milito a Esquerra. Estic orgullós de ser d'Esquerra Republicana de Catalunya. Hi he deixat la pell i ho seguiré fent perquè continuo fidel a aquest projecte que és, n'estic convençut, el projecte polític més vàlid per aconseguir la justícia social i la llibertat nacional del meu país. Un projecte d'homes i dones que treballen amb honestedat, que exerceixen els seus càrrecs sense obtenir-ne cap benefici propi, persones valentes i honestes al servei del país.

Justament perquè vull el millor per aquest projecte que defenso i en el qual crec, penso que ara convé que jo hi treballi des d'una altra banda i afavoreixi l'entrada al Parlament d'un nou diputat, vint anys més jove que jo. És el torn de deixar pas a una nova generació.

Els resultats electorals de diumenge són uns mals resultats per Esquerra. Se n'hauran d'extreure lliçons, s'haurà de reflexionar, caldrà prendre decisions. Caldrà fer una renovació tranquil·la, a consciència, sense estridències ni baralles internes, preservant la unitat del partit. I jo col·laboraré en el que calgui perquè això sigui possible, com sempre he fet, com faig ara amb aquest gest. Cal que aquesta renovació es faci a partir de noves idees que situïn l'esquerra nacional com una esquerra moderna, atractiva i potent. A partir també de noves generacions que comencin a assumir noves responsabilitats. I sobretot a partir de noves maneres de fer política i noves estructures del partit. La direcció actual d'Esquerra ha de plantejar escenaris de futur i marcar camins, i ha de saber fer, i liderar, aquesta transició. Cal sumar, innovar i créixer.

No deixaré de servir aquest país, ho porto a la sang. Ara toca fer un pas enrere per seguir treballant des d'un altre espai: menys públic, de menys responsabilitat, però amb el compromís intacte i la voluntat de servei renovada.

Ha estat un gran honor servir el país des de la política, perquè sense política no hi ha democràcia. I un immens honor fer-ho en el partit de Macià i Companys, d'Irla i Rovira i Virgili, de Barrera i Carbonell, de Carod i Puigcercós i de tants i tants catalans i catalanes que de forma abnegada, senzilla i humil estan a disposició d'unes idees, d'un projecte i hi treballen sense condicions, per amor al país i als ideals de justícia social i llibertat.
Vull agrair a tota la gent amb qui he tingut l'oportunitat de treballar colze a colze al llarg d'aquests anys; agrair-los la comprensió, el suport i tot el que m'han ensenyat. També vull agrair els adversaris polítics que han sabut separar les qüestions personals de les polítiques; d'ells també he après moltes coses. Surto de la política de primera línia amb molts més amics que quan hi vaig entrar, del meu partit i dels altres, i també de la rica societat civil catalana. I això és un privilegi.

I, finalment, gràcies a tots els qui, com jo, us mantindreu "fidels per sempre més al servei d'aquest poble"."

Personalemnt, no puc fer més que lamentar la pèrdua per la política catalana d'una figura sempre coherent i raonada com l'expresident del Parlament, em sembla una trajèdia per Esquerra i pel país en general. Junt amb en Carod-Rovira, representava, per mi, l'última esperança per al resorgiment d'ERC, un partit tocat de mort pel desmesurat afany de protagonisme i la supèrbia del Sr. Puigcercós, capaç de posar els seus interessos per sobre dels del partit i fins hi tot dels del país. País que, així com va deixar clar el seu rebuig a l'actual candidat d'ERC, trobarà molt a faltar personatges reflexius, de consens i tant estimats com el Sr. Ernest Benach. Molta sort i moltes gràcies.

Krusty

Xavier Sala Martín es mulla per Laporta

Aquesta és una publicació especial per que l'ocasió ho mereix. No puc fer més que, aplaudir i ovacionar els "pebrtos" de mullar-se de Xavier Sala Martín que ahir va publicar un article a La Vanguardia titulat "Yo votaré a Joan Laporta", això és el que fa falta, que més personatges públics es mullin, i ho justifiquin degudament, de cara a les eleccions del 28-N, l'esdeveniment més important dels últims anys per aquest país.

Nascut a Cabrera de Mar el 1963, és una eminència en economia, defensor el mercat lliure i barcelonista convençut, és famós per les llampants americanes que acostuma a dur, per la seva època a la Junta Directiva del F.C. Barcelona i per ser un d'aquests catalans internacionals que parla de la terra allà on va.

Quan dic que es mulla, em refereixo a que s'hi fica fins les orelles,  però com que explicar-ho no seria suficient, us poso l'article íntegre a continuació confessant que no ho acostumo a fer per que desconec les implicacions legals que comporta. En qualsevol cas, haurà valgut la pena.

"Yo votaré a Joan Laporta" per Xavier Sala Martin, La Vanguardia, 17/11/2010

"Si las encuestas no vuelven a fallar estrepitosamente, faltan sólo 11 días para que se acabe la pesadilla y el peor gobierno de la historia de Catalunya abandone la poltrona. Todo apunta a que el tripartito no sumará y no podrá volver a imponer su nefasto gobierno. Por un lado, parece que ICV se mantendrá, a pesar de que, con un minoritario 9% de los votos, ha impuesto un antidemocrático chantaje ideológico cuyo exponente más claro ha sido coser a multas a los que circulaban a 80 km/h con un argumento medioambiental que nadie ha conseguido demostrar.

También predicen que ERC se hundirá en el abismo electoral, lo cual es lógico dada la traición sistemática a sus principios a cambio de 30 miserables monedas de poltrona.

El probable descalabro del PSC es mucho más interesante. Al fin y al cabo, la mayor catástrofe económica, social y política del país ha sucedido mientras los socialistas tenían el monopolio absoluto del poder: gobernaban todos (repito, ¡todos!) los grandes ayuntamientos del país, las diputaciones, la Generalitat y el gobierno de España. El absolutismo socialista ha presidido la mayor caída del PIB, el mayor aumento del paro, el mayor endeudamiento de la Generalitat en las peores condiciones financieras, el mayor aumento de la pobreza, el mayor deterioro institucional y el mayor ejercicio de censura de los medios (hay que“arrancar la crosta nacionalista de TV3 y Catalunya Radio”, dijo el portavoz del PSC, Joan Ferran antes de despedir a los líderes de audiencia Antoni Bassas, Jordi Basté, Toni Clapés y Jaume Barberá; “Barbeta estás muerto y no lo sabes!”, amenazó el quijotesco Rucio director de comunicación de Montilla, Antonio Bolaño, aprendiz de profesor Moriarty a la poste abandonado por sus colegas por su radicalismo y su falta de talla). Por suerte, ese abuso y esa incompetencia llegarán a si fin el 28N.

Nos queda Artur Mas, a quien las encuestas dan como ganador. Mas será un buen presidente. A diferencia de Montilla, tiene estudios, es capaz, inteligente, honrado y trabajador. No tiene el carisma de Pujol, pero seguramente será mucho mejor gestor. En circunstancias normales yo votaría a Mas. Pero las actuales no son circunstancias normales. Son circunstancias especiales. La hora de la buena gestión ha pasado. Es la hora de evitar que haya mayorías absolutas, es la hora de echar a los socialistas del poder y es la hora de la valentía. Por esas razones, yo no votaré a Artur Mas. Me explico.

Que una fuerza política tenga mayoría absoluta es malo. La frase de lord Acton “el poder corrompe y el poder absoluto corrompe absolutamente” queda demostrada con lo que ha pasado con poder absoluto de los socialistas en Catalunya en los últimos años. Tampoco fueron buenas las mayorías absolutas del PP en los noventa o de CIU en los ochenta. Votar a CIU en un momento en que parece que está al borde de la mayoría absoluta es un error.

La pregunta es: y si no tiene mayoría absoluta, ¿con quien se va a aliar CIU?  Me consta que hay una importante corriente dentro del partido que apuesta por una coalición postelectoral PSC i CIU. Lo mismo pasa con los poderes facticos económicos y mediáticos: quieren la “sociovergencia”. Pero como ya he explicado, creo que es de la máxima importancia que los socialistas sean expulsados de la Generalitat: tienen demasiado poder en ayuntamientos, diputaciones y gobierno de España. Votar CIU no garantiza esa expulsión. La única manera de garantizar que ni CIU tenga mayoría absoluta ni que CIU dependa del PSC, es que dependa de otra fuerza nacionalista. Eliminada ERC por su manifiesta traición a sus propios ideales, sólo nos quedan Solidaritat Catalana (Joan Laporta) y Reagrupament (Joan Carretero).

Lo que nos lleva al tercer tema: la valentía. La decisión del tribunal constitucional ha cerrado toda opción de mejorar dentro del marco constitucional por lo que, en este momento, no hay que pensar en una buena gestión sino en tomar decisiones comprometidas y valientes. CIU es un partido esencialmente cobarde porque tiene demasiados flancos y demasiadas deudas. Necesitamos personas nuevas y valientes.

En este sentido, mi candidato es Joan Laporta. He trabajado con él durante siete años y les puedo asegurar que, digan lo que digan los medios antilaportistas, Joan Laporta es absolutamente honesto, de la máxima integridad, extraordinariamente inteligente y, además, es la persona más valientes del mundo. ¿Quién, sino, se hubiera presentado a estas elecciones pudiendo haberse sentado en el sofá, saboreando las 69 copas conseguidas con el Barça, degustando las mieles del triplete y de las seis copas, sabiendo que la política conllevaría el boicot de los medios convencionales y la aparición todo tipo de noticias distorsionadas, intencionadamente negativas, cuyo único objetivo es evitar que obtenga representación parlamentaria?

Yo he visto a Joan Laporta enfrentarse al todopoderoso Florentino Pérez para fichar a Samuel Eto’o, un jugador que nos dio no una sino dos Champions. Nota: mientras Laporta ha sido Presidente, Florentino no ha ganado ni un solo título de futbol importante, ¡ni uno! Yo he visto a Laporta enfrentarse a Zapatero, a la UEFA y a la FIFA para defender los intereses del Barça. Con una valentía que a veces daba hasta miedo.

Esa es la valentía que necesitamos. Ya está bien de quedar bien, de pedagogía, de seny, de ser la parte moderada del debate y de cumplir las reglas impuestas por otros. Jordi Pujol dijo hace unos días que ya no encontraba argumentos contra la independencia. President: ¡es que a lo mejor no los hay! Y cuando no hay argumentos, uno debe pasar a la acción. Para ello, se necesitan líderes sin deudas y con la valentía suficiente de pasar a la acción. Por eso, el 28N votaré a Solidaritat Catalana. Yo votaré a Joan Laporta."

És increïble fins a quin punt estic totalment d'acord en tots i cadascun dels punts que exposa, així com en les seves opinions i conclusions, per tant només afegiré que sisplau jutgeu, reflexioneu, decidiu, i sigui el que sigui, sobretot, voteu el 28-N, és hora de mullar-se per Catalunya.

Krusty