Jordi Hereu guanya Montserrat Tura

El PSC ja té candidat per Barcelona a les eleccions Municipals del 22 de maig, després que dels 12.042 afiliats censats al partit i convocats a votar en aquestes inèdites primàries, 4.214 votessin per Jordi Hereu, un 59,53%, i 1.669 afiliats ho fessin per Montserrat Tura, un 40%. Serà doncs Jordi Hereu, aquell personatge simpàtic i sobretot gran desconegut.

L'ex-consellera, que ha afrontat la campanya amb una marcada inferioritat de mitjans respecte al seu rival, va gaudir d'una derrota digna i va poder tornar a reivindicar com un èxit personal l'exercici d'aprofundiment democràtic que ha realitzat el partit amb la celebració de les primàries. “Déu n'hi do el suport que hem obtingut”, va afirmar davant el centenar llarg de socialistes que van assistir a la proclamació dels resultats. Els militants i els simpatitzants, per tant, han passat per alt els advertiments de Tura, compartits pel primer secretari del PSC, José Montilla, que la continuïtat d'Hereu com a cap de cartell dels socialistes els aboca a la fi d'un cicle de 32 anys consecutius manant a Barcelona per la més que probable derrota d'aquest davant el convergent Xavier Trias. El líder de CiU a l'Ajuntament de Barcelona destaca per la seva banda que la victòria de Jordi Hereu a les primàries dels socialistes és la certificació del triomf de l'aparell de la federació del PSC de Barcelona “en contra de l'aparell” i de la direcció nacional liderada José Montilla. A partir d'ara, per Trias, caldrà triar entre “continuïtat o canvi” perquè “és important saber què volem que sigui Barcelona i tenir clar què no volem”. El cap de l'oposició a l'ajuntament barceloní ho exemplifica detallant que “hem de generar riquesa que repercuteixi en les persones”. Explica que no tocarà la Diagonal perquè “ho va demanar la gent”, i alhora exposa que vol “més Guàrdia Urbana fent carrer i més col·laboració amb els Mossos”.

“A partir d'ara, els que m'heu donat suport i els que heu donat suport a Tura sou la base per continuar el projecte de progrés per a Barcelona”, va manifestar Hereu, que va tornar a obrir la porta a la seva contrincant perquè s'incorpori a la seva futura llista electoral. Tura va ignorar la proposta, i posteriorment ha confirmat que no anirà a les llistes del candidat a l'alcaldia de la ciutat, però es va comprometre a “ajudar” l'alcalde en el repte d'impedir que el 22 de maig CiU i el PP sumin majoria a l'Ajuntament. Un exultant Hereu ha argumentat: “Fa tres setmanes em deien que segur que perdia les primàries, he guanyat i crec que puc guanyar les pròximes eleccions municipals”. En aquest sentit, ha considerat que no té “cap alternativa davant” sinó “la passivitat d'una centredreta de la ciutat que no ha expressat gens alternatiu, que no ha dit gens i que no ha fet gens”. Després de reivindicar-se com reforçat després de les primàries, ha insistit que la seva prioritat és Barcelona, amb un projecte pel qual sumarà forces al PSC, en el qual “serà fàcil garantir la unitat”.

No sé pas si Hereu serà capaç de renovar per el PSC l'alcaldia de Barcelona, però sí que us puc garantitzar que no hauria estat tant bon perdedor com Montserrat Tura, en això sí que ha fet sort el partit socialista en aquestes primàries, en tota la resta, desastre absolut. Personalment crec que tenien més opcions d'enfrontar-se a Xavier Trias presentant un candidat catalanista que pogués anular aquest factor de l'equació a l'hora de fer campanya. Certament, Jordi Hereu té un perfil de persona propera i de "tio cachondo" que no té l'ex-consellera Tura, potser massa competent i seriosa, però compte, per que si amb això esperen guanyar a Trias ho porten magre, ja que també és un candidat que podríem qualificar de populista, però alhora manté una imatge de responsable i eficaç que Hereu va perdre ja fa molt temps. Com a mínim, espero que la batalla electoral sigui renyida, tot i que segur que la campanya no serà tant interessant i pragmàtica com ho hagués estat amb la presència de Montserrat Tura. Sobretot, desitgem que el nivell del discurs polític es mantingui minimament coherent i centrat en els problemes reals, i que no caiguin en el terreny de la "xavacaneria" i la demagògia, on els dos candidats es senten clarament còmodes.

Krusty

Alta velocitat Barcelona - París per al 2020?

El primer tren d'alta velocitat (TAV) procedent de Catalunya, que va sortit puntualment de Figueres, va arribar a París amb un lleuger retard de 15 minuts respecte l'hora programada, completant el trajecte en poc menys de sis hores. Els passatgers varen destacat la comoditat del tren de l'operadora francesa SNCF, que circula a una velocitat variant, en funció del tram, entre 200 i 320 quilòmetres per hora.

El viatge entre Barcelona i Figueres es va fer en un tren Avia –amb parada a Girona– que va transportar 450 passatgers (entre aquests, més de mig centenar de periodistes) que van ser acomiadats a l'estació barcelonina per l'alcalde Jordi Hereu, únic representant institucional. A la nova estació de Figueres es fa transbord als trens d'alta velocitat de la companyia francesa situats a l'altre costat de l'andana. A partir de Figueres el trajecte és per la nova línia. En menys de mitja hora el tren uneix Figueres i Perpinyà i, en cinc hores i quaranta cinc minuts, amb París. Al primer tren que va travessar els Pirineus també hi van viatjar representants de Renfe i de la companyia francesa SNCF que van explicar que des del passat 23 de novembre, quan es va iniciar la venda de bitllets, se n'han venut 4.051 pel trajecte Barcelona-París i esperen arribar als 300.000 viatgers durant l'any 2011. A la banda catalana, la connexió no serà completa almenys fins el 2012, quan està previst acabar els túnels urbans de Barcelona i Girona. Fins llavors, els viatgers que vulguin anar a Montpeller, Lió o París des de Barcelona, hauran de fer transbord a Figueres.

Evidentment l'estrena de la nova línia és una gran notícia per al país, però no podem oblidar que arriba amb anys de retard, fet que ha comportat costos econòmics addicionals importants. Mentre que el sector privat complia els terminis escrupolosament, ja fa gairebé dos anys que l'empresa privada TP Ferro va acabar el tram fronterer que inclou el túnel del Pertús, el sector públic només ha anat acumulant un retard rere l'altre, i això ha obligat a pagar a la constructora una compensació de 128 milions d'euros que han sortit de la butxaca de tots plegats. Aquests retards i costos addicionals fan encara més indignant que l'arribada del TAV fronterer coincideixi amb l'estrena de la línia entre València i Madrid, línia que uneix les dues ciutats en 95 minuts i que no es pot justificar des del punt de vista econòmic, i demostren que al Govern d'Espanya no li ha interessat apostar per la connexió amb Europa, que és el futur, sinó per un sistema radial i centralista per enllaçar amb Madrid, que és el passat.

Si tenim en conta que el primer tren directe entre Barcelona i París, que era un Talgo amb llits i el primer amb els eixos de mida variable per poder circular per les vies catalanes i franceses indistintament, va ser estrenat el 1974, i que des que va ser plantejada per primera vegada el 1984 pel primer govern de Jordi Pujol, la connexió amb ample internacional ha estat una de les principals reivindicacions catalanes, podem concloure que la connexió de Figueres amb Perpinyà arriba tard, i que haver d'esperar al 2020 per a connectar París i Barcelona amb alta velocitat és francament injust. Es per això que l'entrada en servei del túnel es va fer ahir de manera semiclandestina, amb l'única presència oficial dels alcaldes de Figueres i Perpinyà, ja que cap autoritat espanyola ha volgut ser present en una inauguració d'una obra que s'ha retrassat repetidament per motius polítics totalment en contra del criteri purament econòmic.

I després en Zapatero es passeja per Europa "fardant" de que Espanya té més alta velocitat que cap altre país, que és cert, fent veure que ningú s'adona que si l'estat espanyol té més TAV que altres països és per que aquí s'ha seguit erròniament un criteri polític més que no pas econòmic alhora d'instal·lar línies d'alta velocitat impossibles de rendibilitzar. A la resta de països en canvi, l'alta velocitat s'ha usat únicament en línies entre grans nuclis urbans que garanteixen la viabilitat econòmica de la descomunal inversió, és per això que l'estat espanyol és el país amb més alta velocitat d'Europa. Que li preguntin a la Cancellera Merkel, que ha vist com amb els diners de la Comunitat Europea es finançaven línies innecessàries a la península que ara permeten a ZP treure pit de forma malintencionadament inconscient. Un cop més, Espanya és el capdavanter europeu, en aquest cas, en malversació de fons comunitaris.

Krusty

Cordat sempre el casc

Avui em dirigeixo als motoristes com jo principalment, però també a tothom en general, per insistir en una cosa potser no prou valorada com cordar-se el casc. Segur que ja ho feu, però vull insistir-vos en el tema inspirat per diversos esdeveniments recents que he presenciat a la meva ciutat, Barcelona.

Últimament, fent la mateixa ruta que faig cada dia des de fa anys per anar a la zona on treballo, m'estic trobant dia sí, dia també motoristes accidentats, reconeixereu l'escena quan veieu cotxes o motos de la Guardia Urbana tallant algun carril on hi ha un individu assegut a terra, si té sort amb el casc posat, desorientat i esperant l'assistència mèdica. Curiosament ho havia presenciat en un parell d'ocasions durant la meva vida i des de fa un mes n'he vist més de deu, per això m'he decidit a fer aquest article.

Generalment el perfil que he detectat que veig en aquesta situació són més dones que homes, i sempre amb motos petites que en surten normalment bastant malparades, segons la meva experiència. Jo mateix vaig tastar l'asfalt en diverses ocasions en els meus inicis com a motorista, i és normal ja que, com molta gent, vaig obtenir el carnet de moto només amb un tràmit burocràtic, basant en la antiguitat del carnet de cotxe. Per tant, la primera vegada que conduïa una moto per mi va ser a una acera, davant de la botiga, el dia que me la varen entregar. Reconec que va ser completament irresponsable per part meva, quasi tant com ho és la llei que ho permet inconscientment, és per això que aquella primera moto va acabar sinistrada. Seguidament m'en vaig comprar una altra, que és l'autèntic sentit de la reforma legal en l'obtenció de carnet de moto per part del govern espanyol, que encara conservo en relaiu bon estat.

I és arribat aquest punt, un cop acceptat i assumit que hi ha una tendència creixent a l'accident d'aquest perfil de conductors a Barcelona, que vull fer una crida a tots vosaltres motoristes a cordar-vos el casc degudament, ja que personalment puc afirmar sense dubte que a mi això m'ha salvat en més d'una ocasió. Tampoc us aconsellaria els cascs oberts, ja que, com sabreu el "moteros", el xoc frontal és el més comú per a nosaltres, i no vols portar la barbeta descoberta quan et precipites de cap al duríssim l'asfalt a alta velocitat.

Finalment, desitjar-vos molta sort a tots ja que estarem d'acord que la gran majoria dels accident en moto es deuen a la poca capacitat de frenada de les mateixes i són majoritàriament causats per conductors de cotxe inconscients de amb quin poc marge d'error ens movem en els carrers d'aquesta ciutat. Així que aneu en compte i recordeu, portar un casc sencer, si pot ser integral, i sobretot portar-lo ben cordat, us pot salvar la vida.

Krusty

Vianants suicides però orgullosos

Ahir mateix en el gran pas de vianants que hi ha davant de casa meva vaig poder contemplar esgarrifat, per enèsima vegada, un d'aquests vianants que jo anomeno suïcides però orgullosos. Es tracta d'aquesta gent que tan bon punt el semàfor del pas de vianants indica verd, es llencen a l'asfalt a pas ràpid i amb el cap ben alt, normalment sense mirar als cotxes, que claven frens, i arriscant sovint les seves pròpies vides. No ho fan per que tinguin cap pressa ni per que no hagin vist que venen cotxes a tota velocitat, ho fan per reclamar el seu dret a passar, per fer-se respectar, per orgull.

Tinguem en conta que a Espanya varen morir atropellats 470 vianants l'any passat, segons una estudi recent del RACC, la probabilitat de que un vianant mori atropellat a Espanya és el doble que a Holando o Suècia, i es produeixen gran part d'aquests en zones urbanes.

Els que viviu en aquesta ciutat, us haureu fixat que, des de fa temps, a diversos punts de Barcelona, els passos de vianants tenen una inscripció que diu "A Barcelona, 1 de cada 3 morts en accident de trànsit anava a peu. Atenció, tots som vianants". La veritat és que no m'estranya gens amb la quantitat de  vianants suicides que campen per la ciutat amb actitud de "justiciers" del semàfor verd. És com si escollissin el pitjor moment possible per adoptar una actitud que no poden tenir a casa o a la feina o al llit, per demostrar als cotxes quí mana, per marcar paquet, obviant completament la possibilitat que qualsevol conductor despistat els acabi atropellant. Vull puntualitzar que ho comento des de la preocupació, ni sóc un d'ells ni tampoc tinc cotxe, però si que ho veig sovint i m'estremeix.

Però si això és esgarrifós de veure, la cosa va a pitjor quan algun d'aquests, pocs evidentment, aconsegueixen sobreviure prou per tenir fills. Aleshores sí que m'entren ganes d'esbroncar-los. És aquella imatge, que he vist repetidament, d'un home o una dona, practicant el vianant suicida amb carret de nen per davant, horripilant. Amb la mateixa mirada fixa endavant i el cap ben alt, i empenyent el carret, es precipiten a l'asfalt igualment només posar-se verd el semàfor, fent frenar algún cotxe de tant en tant, jo quan ho veig, com els conductors, em quedo  absolutament esfereït, i és que en aquests casos, al creuar amb tota "xuleria" reivindicativa d'alguna frustració mal portada, el primer que exposen al perill és les seves pròpies criatures, sempre abans que ells mateixos, i això ja no només m'horroritza sinó que també m'indigna profundament.

Mira que hi ha llocs i moments on un pot fer-se valer i alimentar el seu ego malferit sense arriscar la pròpia vida i menys la d'un fill, em sembla que no cal arribar a aquests extrems per exercir un dret que és perfectament lícit d'ésser defensat. La bona notícia és que aquest tipus de vianants són una espècie en extinció per la pròpia selecció natural i probablement arribarà el dia en que molts de nosaltres no haurem de patir més per la presència de "kamikazes" cada vegada que le semàfor canvia a verd. Mentre no arribi aquest dia, seguiré sense entendre quines són les mancances personals o mentals que portes als vianants suicides a comportar-se d'aquesta manera i patint per ells, per que, encara que sentimentalment disfuncionals, en el fons son persones com tu i com jo, només que amb una esperança de vida més curta.

Krusty

Conductors agresius i malhumorats a Barcelona

Jo, que com moltíssima altra gent, circulo per Barcelona en moto, he notat una creixent i preocupant tendència que m'agradaria comentar. Es tracta dels conductors agressius i colèrics.

És un grup que segons la meva experiència esta clarament delimitat a un perfil d'homes joves entre els 25 i els 35 anys, que van sols al cotxe i porten cara d'estar de mala llet. Son gent que sempre té pressa, acostumen a conduir cotxes de menys de cincs anys d'antiguitat i normalment defugen la mirada quan els mires de forma acusatòria després d'enxampar-los en alguna sortida de to al volant. Personalment, serà per la crisi, he detectat una tendència a l'augment d'aquest tipus de personatge perillós i desagradable.

Tampoc és que cada vegada que un es posa al volant sigui una oportunitat de fer un mon millor, però sí crec que no cal anar per la ciutat enfadats i "atropellant" a la gent amb el propi ego malferit.

Evidentment, amb el temps, sigui per responsabilitat, experiència, com és el meu cas, o submissió van abandonant les tendències suïcides progressivament, gràcies a Deu, però mentrestant son un mal de cap i una amenaça constant pels que circulen sense maldat per aquesta magnífica ciutat intentant simplement sobreviure més que no pas arribar al seu destí quan abans millor.

En una ciutat cada vegada més assetjada per l'implacable feina recaptatòria de la temible Guardia Urbana, em sorprèn amb quina facilitat aquest tipus d'infractors campa amb total llibertat per la ciutat mentre la gent normal és victima de la persecució constant de caire econòmic per part d'aquest lucratiu exèrcit de recaptadors a les ordres de l'Ajuntament.

Krusty

Propaganda del PxC al Passeig de Gràcia de Barcelona!

Fa uns dies vaig fixar-me que al Passeig de Gràcia de Barcelona hi ha propaganda electoral als fanals del partit Plataforma per Catalunya (PxC), l'esgarrifós partit xenòfob format a Vic per Josep Anglada. Res més lluny de la meva voluntat fer propaganda a aquesta gent amb idees radicalment extremes que tenen com a lema de campanya "per un millor control de la immigració", ho comento per que em sembla indignant i em pregunto amb quin criteri es permet que això passi a la meva ciutat.

Anglada fa anys que va abandonar les seves proclames espanyolistes, perquè sap que li fan perdre vots en comptes de guanyar-ne, per centrar-se en la lluita contra l’Islam, dada que no fa més que confirmar el meu menyspreu cap a aquesta formació política i per tant la meva l'incomprensió absoluta cap a la presència de la seva propaganda al centre de Barcelona.

És cert que CiU té la seva propaganda al llarg de tota l'inacabable i cèntrica Gran Via de les Corts Catalanes, però no es pot comparar, el Passeig de Gràcia és un dels carrers típics de Barcelona i freqüentat per moltíssima gent, tant turistes com barcelonins, tant bé paguen els de PxC? Si mirem el detall, veurem que les seves despeses es redueixen a l’àrea d’activitat exclusiva del seu màxim dirigent i d’un entorn més que reduït, ja que no compten amb cap seu física. Per finançar-se a ell mateix, Anglada compta d’entrada amb els ingressos que rep com a segona força política de l’Ajuntament de Vic a més de les quotes dels associats, que entre afiliats i simpatitzants superen els 1.300, i els sopars en què es paga una part del cobert com a donatiu, res més. La resta d'aportacions misterioses i connexions polítiques no són més que una cortina de fum pensada per crear polèmica i fer-se propaganda. La seva financiació per tant és obscura i complexa, perquè les quantitats no són astronòmiques i perquè ell s’havia mogut pel sector immobiliari, després de ser un simple agent comercial de perfumeria.

Com és habitual en aquests casos, anem en compte amb els resultats augurats a PxC a les enquestes, ja que els seus votants no son propensos a manifestar l'intenció d'aquest vot, això ja demostra que al menys s'avergonyeixen del seu vot, que ja és un començament. L'esperança que ens queda és que amb la reducció del nombre d'immigrants que hi ha hagut en l'últim any, partits amb aquestes rebutjables ideologies vagin morint per sí sols fins a desaparèixer d'un mapa polític català en el que no havien d'haver estat mai.

Krusty

Visita del líder suprem religiós colapsa Barcelona

Dissabte de bon matí tornava jo tant content de Molins de Rei quan arribant a casa meva, al carrer valència, em trobo una infinita filera d'autobusos aparcats, policies per tot arreu i monges, invàlids, vells i joves per tot el carrer. Hi vaig caure a l'instant, la visita del Papa.

Haig de dir que em va impactar veure grups de joves fanàtics pintats amb el colors del vaticà i cridant "se nota, se siente, el papa está presente". Increïble, no vaig poder-me estar de sentir una profunda llàstima per tota una sorprenentment gran quantitat de joventut radical cristiana que clarament havia malbaratat els millors anys de la seva vida idolatrant i venerant al famós papa. Em va sorprendre també l'absència de gent de mitjana edat en tot el troç de recorregut que vaig fer, moltíssima gent gran i moltíssima gent jove, per quasi cap persona d'entre 30 i 50 anys, suposo que diu molt de fins quan creiem en les fades i en quin moment tornem a creure en el que sigui que ens prometi un futur millor. I finalment em va sorprendre que de la gran quantitat de càntics que vaig sentir, cap era en català, quan el sant pare va demostrar en el seu discurs que el català no li és del tot desconegut, tot i que ell només parla la llengua fonètica, dubto ja de si és capaç d'entendre el sentit de cap paraula o ha quedat atrapat en un espiral de confusió sonora i fonètica on tot son només sons sense cap sentit per ell.

El més curiós de tot, és que el papa va venir ja a Barcelona el 1982, i apart que era el papa anterior, el polac Karol Wojtyla, Juan Pablo II, no sembla haver canviat gaire cosa més des d'aleshores ara que som al 2010. En un món on la tecnologia avança en proporcions geomètriques i, concretament a casa nostra, la societat ha evolucionat notablement, la visita del líder de l'acaudalada església catòlica a la nostra ciutat segueix posant-ho tot potes enlaire, a veure si de cara a la pròxima visita hem crescut intel·lectualment TOTS, m'incloc també, i ja no permetem com a societat que visites de líders religiosos suposin cap tipus d'esdeveniment especial per la nostra ciutat, que ja era una gran ciutat abans de la visita de Benedicto XVI i ho seguirà sent encara quan aquest home passi a millor vida, si és que això és metafísicament possible.

Krusty

Els sants papers confidencials trepitjats

M'ha fet molta gràcia sentir avui que s'han trobat documents referents a la seguretat de la visita del Papa a Barcelona pel carrer. Un ciutadà els va trobat per terra a la Via Augusta dimarts a la nit, amb el segell del Ministeri d'Interior i petjades de trepitjades, i els ha entregat a RAC1. 

Evidentment al programa del matí El Món a RAC1 ha estat el tema estella, fins hi tot la Consellera Tura s'ha personat a la presó de 4 Camins, des d'on feia avui el programa en Jordi Basté, per comentar la brutal relliscada. Segons la consellera, en la reunió corresponent on es va distribuir aquesta documentació, que va tenir lloc el 7 d'octubre a Barcelona, hi havia diversa gent en representació de les múltiples forces i organitzacions implicades en la seguretat de la visita papal, i això feia impossible saber per ara quina persona era la que havia extraviat aquesta documentació confidencial. Els documents en qüestió són 11 pàgines que contenen coses com el recorregut previst del papa i la localització de les càmeres de seguretat, pero sobretot una llista amb 21 noms, números de telèfon personal i direcció de correu electrònica d'alts càrrecs de cossos de seguretat. Pocs minuts després de que RAC1 anunciés la notícia, els Mossos d'Esquadra

s'han presentat a la central de l'emissora a fer-se càrrec dels originals. Posteriorment la Policia Nacional ha admès la pèrdua de la citada documentació per d'un dels seus alts oficials, i automàticament ha sortit el Rubalcaba a restar importància a la flagrant negligència.

En tota aquesta història hi ha varies coses que em semblen espectaculars, primer, evidentment, és bestial la poca serietat i la imatge de camperols aficionats que donen les forces de seguretat, concretament la Policia Nacional, sobretot que consti que no són els nostres Mossos! Per altra banda no me'n puc estar de comentar sobre la persona que troba els documents i en contres d'entergar-los a la primera comissaria, els porta a l'emissora de ràdio RAC1. Estic d'acord en que és bo que una errada de seguretat tant important se sàpiga públicament i que se'n derivin les responsabilitats corresponents, però això no canvia el fet, em segueix sorprenent molt la reacció del ciutadà anònim en qüestió, des d'aqui felicitats, amb dos collons. Sigui com sigui, podem dir que Barcelona aprofita l'oportunitat de la visita del Papa per demostrar un cop més la seva poca professionalitat.

Krusty

Negocis xinesos = deutes hereditaris?

L'altre dia estava fent una canya tranquil·lament a un bar de Les Corts i vaig poder assistir a una situació si més no sorprenent. Va entrar un ciutadà asiàtic, concretament un "xino",  i va preguntar als cambrers de la barra si veíen el bar, així, simple i directe. Li van contestar que no i l'home va marxar.

Lo graciós va ser que seguidament vaig poder sentir com els cambrers se'n reien de que cada setmana venia un xinès diferent a preguntar el mateix, "la próxima semana les digo que sí i les pido un millón de euros" va ser la broma d'un cambrer a l'altre. Jo em vaig quedar absolutament astorat de la normalitat que el fet tenia per ells, i si passava cada setmana també és normal. Això em va encuriosir i vaig estar consultant el tema una mica, segurament molts de vosaltes ja ho sabeu, pero per mi va ser totalment nou i sorprenent el que vaig descobrir.

Tots haureu notat que si primer ciutadans de la Xina tenien només restaurants xinesos, posteriorment van passar a tenir bars, granges, tot a 1 euro i últimament perruqueríes, algunes de fet eren més que això, pero aquesta ja és una altra història. Segons he llegit sembla ser que l'avantatge que té aquest col·lectiu, i el motiu per el qual cada vegada son propietaris de més negocis, és que la màfia xinesa els ofereix la possibilitat d'obtenir préstecs a retornar en molts i molts anys, i això és el que els permetria afrontar la compra de pràcticament qualsevol negoci. Si a més poden viure també al local en qüestió, faciliten accés i ús dels seus corresponents magatzems quan la màfia ho requereix, i tenen fills que puguin seguir el negoci i continuar pagant el préstec, tot els anirà bé en el nostre país.

De ser cert, em sembla una forma de vida alhora cruel pels descendents, obligats a perpetuar el negoci i l'esclavatge dels pares i traspassar-lo en la majoria d'ocasions també als seus fills, i injusta per la resta de nosaltres, que no podem accedir al crèdit per la falta absoluta de col·laboració i comprensió dels bancs. Això sí, s'ha de reconèxer que el sistema està ben muntat i funciona, és per això que cada dia hi ha més negocis regentats per xinesos i cada dia n'hi haurà més. Ara, la pregunta o prec que jo faria és, realment cal mantenir els antics noms dels negocis, per posar uns exemples, com "Peluquería La Juani" o "Pulperia Gallega Antonio" o "Carlos' Bar"?

Krusty

"Macro-evento" visita papal a BCN

Doncs sí senyors, en Benedicto XVI ve a consagrar la Sagrada Família, ens importa? Doncs no.

La visita papal prevista pel diumenge 7 de nevembre ha estat qualificada per l'església com l'esdeveniment més important a Barcelona després dels Jocs Olímpics de 1992, obviant de forma ofensiva el Fòrum de les cultures, la final de la Champions entre Manchester United i Bayern de Munich, els 3 concerts de Bruce Springsteen, el Barsa-Lakers de fa poc, la Feria d'Abril de cada any, i mil coses més de molta més importància que la visita d'aquest home, que predica l'austeritat alhora que exerceix de líder d'una de les 'empreses' més riques del món.

El pressupost de la visita es de 700.000 euros que es pagaran amb donatius d'institucions i particulars, però falta afegir-hi tots els costos derivats que suportaran Ajuntament i Generalitat. Pensareu que són molts calers, però és que tenen previst d'acordonar 11 "manzanas" de l'Eixample dels voltants del temple afectant a 5.347 edificis i posaran 45 pantalles a l'interior del temple i 22 a l'exterior per que les 42.500 persones que veuran la cerimònia asseguts no es perdin detall. Tot això gestionat per 1.800 voluntaris i 300 sacerdots, tot culminat amb un moment clímax induït per més de 40.000 òsties!

En tota aquesta història, ningú parla de les verdaderes víctimes de la visita del papa, els que en patiran les conseqüències en les seves pròpies carns, els autèntics damnificats, em refereixo evidentment als centenars de japonesos que tenen previst visitar la Sagrada Família aquell dia i es trobaran que no hi poden accedir. És a ells i al seu país que el temple deu gran part de la seva fama i reconeixement a nivell mundial. No vull pensar en els pobres japonesos que tornin a casa de visitar Barcelona sense les tres-centes fotografies de rigor de la Sagrada Família desde tots els angles imaginables, ni ells mateixos sabran de quina ciutat es tracta quan passin les diapositives als amics.

Krusty