Bin Laden

Com ja sabeu tots, el president dels Estats Units, Barack Obama, ha confirmat la mort d'Ossama Bin Laden aquesta nit a les 23;30 hora local. La notícies dóna per molt, així que anem per parts.

Reaccions:

El President Obama ha remarcat durant el seu històric discurs els “grans esforços” que el govern dels Estats Unts ha posat en la lluita contra el terrorisme d'Al-Qaida i, més concretament, en la recerca i captura d'Ossama Bin Laden des del 2001. El president nord-americà ha subratllat que només prendre possessió va determinar com a “principal prioritat” la “captura o mort” del líder terrorista, i per tant ara l'èxit és rotund.

“S'ha fet justícia”, ha assegurat Obama, malgrat matisar que la seva mort no marca el final de la lluita dels Estats Units contra Al-Qaida.  “Avui es demostra la grandesa de la nostra nació”, ha dit Obama fent gala de patriotisme, “Amèrica pot fer el que es proposi”, ha assegurat. “I ho podem fer perquè com una nació, sota Déu, indivisible i amb llibertat i justícia per a tots”, ha conclòs el president. Frase tant maca com sarcàstica.

Òbviament, als Estats Units s'ha desfermat l'eufòria, fent gala una vegada més de fins a quin punt son manipulables, milers de persones s'han congregat davant la Casa Blanca per celebrar la notícia a Washington. Ningú ha semblat preguntar-se com han pogut passar ja 10 anys de la tragèdia ni per què la notícia surt ara, una setmana després dels fets. A Nova York, Times Square s'ha convertit en el punt de reunió per celebrar la notícia. Desenes de bombers de Nova York, un dels col·lectius amb més afectats pels atemptats contra el World Trade Center, han sigut victorejats pels centenars de persones que s'amuntegaven a la cèntrica Times Square de Manhattan, mentre nombrosos ciutadans s'han reunit just davant d'on s'alçaven les Torres Bessones fins fa deu anys, aparentment ingnorants de la gran part de responsabilitat del seu propi govern en el fatídic atemptat.

Diversos analistes del món àrab han qualificat la mort de Bin Laden de "gran cop contra Al-Qaida" i han dit que pot provocar un important retrocés per a l'organització terrorista. A hores d'ara, no hi ha cap govern àrab que hagi reaccionat oficialment a la mort de Bin Laden i només Ghasan al Jatib, portaveu de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), ha comentat que es tracta d'un "esdeveniment per la pau" i ha subratllat que "el més important és desfer-nos de la ideologia i les creences radicals de Bin Laden". Cosa ´difícil.

Per la seva banda, el moviment talibà pakistanès (TTP) ha negat, fent gala d'una total previsibilitat, que Ossama hagi mort, i la televisió qatariana Al-Jazira ha assegurat que l'operació per acabar amb la vida d'Ossama bin Laden s'ha cobrat la vida de quatre persones més: tres homes i una dona. Segur que és un preu que qualsevol americà pagaria de gust.

L'operació:

Tot va començar fa vuit mesos quan va arribar una filtració a la CIA -sortida dels interrogatoris de Guantánamo- sobre on era el possible amagatall d'Ossama bin Laden. Ha estat Obama qui ha explicat que va ser al mes d'agost quan els Estats Units van saber gràcies al servei d'intel·ligència del Pakistan que el líder terrorista s'amagava en una mansió a Abbottabad, una ciutat a poc més de 60 quilòmetres d'Islamabad, al Pakistan.

La missió del comando estatunidenc era matar el líder d'Al-Qaida, i no detenir-lo, segons ha revelat un responsable de seguretat nord-americà, quina sorpresa. “Aquesta ha estat una operació a matar”, ha reconegut el responsable de la seguretat nacional estatunidenc, subratllant que no hi havia cap intenció de capturar Bin Laden amb vida al Pakistan.

La força d'assalt responsable de l'atac va estar en terra menys de 40 minuts i l'operació va ser supervisada en temps real pel director de la CIA, Leon Panetta, i altres alts càrrecs dels serveis d'Intel·ligència des d'una sala de conferències a la seu de la CIA, a Langley, Virgínia, segons aquest responsable. “Quan es va saber que l'operació havia estat un èxit, els responsables de la CIA a la sala de conferència van fer un prolongat aplaudiment”, ha precisat. És clar que no son fan de l'eficàcia.

El cos:

Segons han informat diversos mitjans nord-americans, entre els quals hi ha la CNN i el New York Times, citant una font oficial, el cos de Bin Laden ha estat enterrat al mar a Afganistan d'acord amb la pràctica musulmana, prèviament, s'han fet proves d'ADN al cos de Ben Laden i s'han utilitzat tècniques de reconeixement facial per ajudar a identificar-lo. Un alt funcionari del govern dels Estats Units ha dit a la CNN que un anàlisi d'ADN del cos que han llançat a l'aigua ha confirmat que era el d'Ossama bin Laden. Segons el Daily Telegraph, l'ADN del cos ha estat relacionada amb una mostra de teixit de la germana de Bin Laden, que va morir de càncer cerebral i que l'FBI va guardar, per confirmar que el cadàver era del líder d'Al Qaida. L'alt càrrec nord-americà ha assegurat també que hi ha fotografies del cos del líder d'Al-Qaida amb una ferida de bala al cap, tot i que no ha confirmat si les imatges es difondran als mitjans de comunicació.

En contrapunt amb això, l'expert en estudis islàmics d'Al Azhar, la institució més prestigiosa de l'islam suní, Abdel Moti Bayumi ha assegurat que aquesta pràctica va en contra de la sharia i que només està permesa en casos molt excepcionals, com que la mort s'hagi produït a bord d'un vaixell. "Sembla que ells (els nord-americans) tenen altres pretextos o motius que els ha fet témer que la tomba es converteixi en un lloc de pelegrinatge, però aquest pretext no és suficient", ha dit Bayumi amb molt d'encert.

L'origen:

Ossama bin Laden era l'home més buscat des del desembre de 2001, després de l'atemptat al World Trade Center de Nova York, el pitjor que han patit els Estats Units en el seu territori en tota la història. Tot i així, ja encapcelava la llista dels criminals més buscats per l'FBI molt abans, cosa que li va permetre fer-se amb una postura de força i així liderar el terrorisme que va acabar portant a la famosa guerra americana contra el terror.

Nascut el 1957 en una família de l'elit saudita emparentada amb la monarquia, es va aproximar a l'islamisme radical a la universitat. De jove, quan el 1979 la URSS va envair l'Afganistan, va viatjar al Pakistan per contactar amb els dirigents de la resistència a l'ocupació. Poc després va tornar l'Aràbia Saudita i es va afegir al moviment mujahidí per organitzar el reclutament de milers de voluntaris arreu del món àrab i, des de 1986, per implicar-se personalment en els combats. La derrota soviètica el va portar de nou a casa fins que el 1991 va trencar amb el règim saudita per haver donat suport als EUA en la primera Guerra del Golf. Es va exiliar al Sudan, on va posar en marxa una empresa de construcció de carreteres amb la qual es considera que va reclutar el seu primer exèrcit i el va poder finançar.

Les primeres accions d'Al-Qaida contra els EUA es van produir als anys 90. La més mortífera va ser l'atac a les ambaixades nord-americanes a Kènia i Tanzània, l'agost de 1998, que va causar 257 morts i al qual Washington va respondre amb bombardeigs sobre l'Afganistan, on Ossama s'havia instal·lat quatre anys abans, per lligar-se a la direcció dels talibans.

Els seus biògrafs asseguren que està casat amb 5 dones i té 23 fills. Els EUA havien posat al seu cap el preu de 25 milions de dòlars. 

Successor:

La mort d'Ossama bin Laden deixa el seu lloctinent, Ayman al-Zawahiri, com a principal candidat a col·locar-se al capdavant de l'organització terrorista Al-Qaida. Aquest egipci de 60 anys és cirurgià i està considerat la mà dreta de Bin Laden des de fa anys i el responsable d'algun dels atemptats més importants que ha comès l'organització en els últims anys. Per això, el govern dels Estats Units oferia, fins avui, una recompensa de 25 milions de dòlars per la seva captura, tot i que és possible que aquest preu pugi a partir d'avui considerant que pot assumir el lideratge de l'organització.

Se sap que Al-Zawahiri va conèixer Bin Laden l'any 1985 a la ciutat de Peshawar, a la frontera entre l'Afganistan i el Pakistan. En aquella època es va fundar Al-Qaida, al principi com una organització per lluitar contra el règim prosoviètic de Kabul, contra els "creuats" i els "jueus", tal com estableix la carta fundadora firmada conjuntament per Bin Laden i Al-Zawahiri.

L'egipci va estar relacionat, durant la seva joventut, amb els militants mahometans i va ser arrestat per pertànyer als Germans Musulmans, el partit islàmic més antic del món àrab. La primera acció terrorista que se li imputa és haver organitzat, el 1981, l'assassinat del president egipci Anwar al-Sadat. Després del magnicidi va passar tres anys a la presó i posteriorment va viatjar per l'Aràbia Saudita i el Pakistan. A Peshawar va ajudar els mujahidins que lluitaven a l'Afganistan i va ser llavors quan es va unir a Ossama bin Laden.

A principis dels noranta va seguir Bin Laden quan es va establir a Khartum i a mitjans d'aquesta dècada va viatjar a Estats Units i al Regne Unit en busca de donacions per a la seva organització. El 1997, després de la mort d'Abdulah Azzam, mentor religiós de Bin Laden, Al-Zawahiri es va convertir en l'ideòleg del grup i es va traslladar als camps d'entrenament d'Al-Qaida a l'Afganistan.

El 1999 va ser inculpat pels Estats Units, juntament amb Bin Laden i catorze suposats membres de l'organització, dels atemptats perpetrats el 1998 contra les ambaixades d'EUA a Tanzània i Kenia, que van causar 240 morts. Després dels atemptats de l'11-S, la Interpol va ordenar la seva recerca i captura sota l'acusació de ser "un dels caps d'Al-Qaida".

En els últims anys, els EUA han intentat sense èxit acabar amb la seva vida. El novembre del 2001, un atac nord-americà sobre la ciutat de Kandahar va acabar amb la vida de la seva dona i quatre dels seus fills i, segons mitjans àrabs, ell va resultar ferit, tot i que va sobreviure. Un dels últims intents d'acabar amb la seva vida va ser el 2006. Els EUA van bombardejar una zona tribal de Bajaur, al Pakistan, sota la sospita que era allà, però no va ser així. El bombardeig va matar 18 persones però no Al-Zawahiri. Actualment segueix en recerca i captura.

Conseqüències:

Una de les figures més destacades d'Al-Qaida, que està detinguda a Guantánamo, havia amenaçat el 2006 que si Bin Laden era mort o capturat l'organització faria detonar una bomba nuclear a Europa. Khalid Sheikh Mohammed, que espera el judici per l'atemptat de l'11-S i n'és l'autor intel·lectual confés, estava implicat en una sèrie de plans, inclosos atacs a centrals nuclears nord-americanes, segons els papers de Wikileaks sobre Guantánamo, dels quals es va fer ressò el diari Daily Telegraph. El mateix diari reconeix que els plans anunciats pels detinguts de Guantánamo sotmesos a sessions inacabables d'interrogatoris durant anys són d'una fiabilitat dubtosa. En aquest cas, però, alerten que alguns dels detinguts van demostrar tenir importants coneixements sobre les defenses dels països occidentals davant d'un hipotètic atac nuclear.

Segons els papers de Guantánamo filtrats per Wikileaks un detingut libi, Abu Al-Libi, va assegurar que "sabia que Al-Qaida té una bomba nuclear". Al-Libi, cap operatiu d'Al-Qaida i home molt proper a Bin Laden fins que va ser detingut, va assegurar que la bomba estava en algun lloc d'Europa i que seria detonada si Bin Laden era mort o detingut.

Conclusions:

La mort d'Ossama bin Laden és un fet políticament clau per al president dels EUA, Barack Obama, que esta fortament necessitat de popularitat en un moment en que els Republicans dominen el senat i augmenten la seva força progressivament, tot i no tenir un líder clar que enfrontar a l'actual President.

Una altra cosa és quin impacte tindrà per al futur d'Al-Qaida la mort d'Ossama, perquè no es pot afirmar que l'organització no tingui futur amb la desaparició del seu líder. Al contrari, des de 2001, Al-Qaida ha evolucionat cap a una xarxa amb una gamma molt àmplia de grups que fan servir el seu nom, encapçalats per una munió de líders. Des de la caça a l'home protagonitzada pels EUA contra Bin Laden i el seu número 2, l'egipci Ayman al-Zawahiri, tots dos han estat vivint en la més absoluta clandestinitat i molts analistes opinen que han deixat les operacions diàries en mans dels seus subordinats per encarregar-se fonamentalment de la propaganda o simplement per sobreviure. Una sèrie de líders més joves ha sorgit en els últims anys i les activitats terroristes continuaran sense ell, tot i així, les múltiples revolucions en països islàmics poden fer més mal a la causa d'Al-Qaida que no pas aquest assassinat que avui és notícia. Això sí, tinguem tots clar que mentre els sempre prepotents Estats units segueixin imposant les seves aspiracions econòmiques per la via militar a l'islam, el terrorisme islàmic seguirà existint.

Krusty

Terratrèmols, més i més, ara Birmania

Dos terratrèmols de gairebé set graus de magnitud a l'escala de Richter, un d'ells a només deu quilòmetres de profunditat, varen sacsejar dijous passat cap a les 14.55 (hora catalana) l'est de Birmània (actual Myanmar), prop de les fronteres amb Tailàndia i Laos, segons l'Observatori Sismològic dels Estats Units (USGS).

El primer terratrèmol va tenir lloc a 229 quilòmetres de profunditat i el seu epicentre es va estimar a uns 110 quilòmetres al nord de Chiang Rai, a Tailàndia, i a uns 155 de Yunjinghong, a la Xina. El segon es va registrar 24 segons després a només deu quilòmetres de profunditat i a uns 90 quilòmetres al nord de Chiang Rai i a uns 168 de Yunjinghong. Sembla que últimament els terratrèmols estan de moda, i és que ja el passat dia 10, 25 persones van morir i 250 van resultar ferides com a conseqüència d'un altre terratrèmol de 5,8 graus que va sacsejar la regió fronterera de la Xina amb Birmània.

Els terratrèmols de dijous van tenir lloc en una zona remota, muntanyosa, poc habitada i que forma part de l'anomenat Triangle d'Or de la droga, on convergeixen les fronteres de Birmània, Laos i Tailàndia, però també es va sentir a Bangkok. El Centre d'Alerta de Tsunamis del Pacífic va descartat emetre una alerta perquè l'epicentre es trobava a l'interior i era poc probable que pugués generar una onada. Tot i així, almenys 120 persones han mort segons la Creu Roja i més de 110 han resultat ferides pel sisme. 

Els mitjans oficials birmans mantenen de moment la xifra de morts en 77 i els ferits en 111, però és d'esperar que el balanç de les autoritats augmenti en les pròximes hores conforme els serveis de rescat vagin accedint a l'estat de Shan, la zona més afectada pel sisme.  Els danys materials són quantiosos: més de 390 edificis, comptant domicilis, monestirs i diferents seus de govern, han estat completament destruïts, i això segons fonts oficials, que com les dades sobre les víctimes, es queden clarament curtes. 

La majoria de les morts s'han produït en pobles situats a la zona del nord-est de Birmània adjacent amb Tailàndia, segons funcionaris de la ciutat fronterera de Tachilek citats per la ràdio tailandesa. Una vintena de les víctimes mortals es van registrar en un poble de l'estat de Shan, situat a prop de l'epicentre, i on diversos edificis i monestirs es van ensorrar. Així mateix, una dona va morir a la província tailandesa de Chiang Rai al caure-li a sobre una paret de casa seva mentre dormia. El terratrèmol va causar una apagada temporal a la ciutat fronterera tailandesa de Mae Sai, i alguns turistes van haver de ser evacuats dels seus hotels i van dormir a la intempèrie per por a les rèpliques en altres comunitats del nord del país.

Birmània, que al febrer va tenir les primeres eleccions suposadament democràtiques després de 22 anys de ferri i cruel règim militar, sembla que està de pega, i ja fa massa d'això. Esperem que les coses millorin en un país amb més de 54 milions d'habitants on no es respecten els drets humans i la població és permanentment sotmesa pel govern militar.

Krusty

Drama nuclear

La situació del drama nuclear japonès s'agreuja cada vegada més i ningú sap què pot arribar a passar. La tensió és màxima a la central nuclear de Fukushima. Després de l'explosió de la carcassa del reactor número 1 dissabte i del 3 la matinada de diumenge a dilluns, ahir a la nit va explotar el reactor número dos després que l'empresa operadora de la central nuclear de Fukushima, Tepco, hagués reconegut el perill de fusió parcial del nucli. Segons l'empresa, la fusió podria haver-se produït en un moment en què les barres van quedar totalment exposades en baixar el nivell de l'aigua que les envoltava, quan la bomba que injectava el líquid al reactor es va aturar per falta de combustible. A causa d'aquesta explosió, onze persones van resultar ferides. La deflagració es va produir al recipient secundari de contenció del reactor número 3 a la planta 1 (Daiichi) de Fukushima, a 270 quilòmetres de Tòquio.

El portaveu del govern japonès, Yukio Edano, havia informat que s'estava injectant de nou aigua marina al reactor per intentar refredar-lo, però això no va poder evitar l'explosió. Hores abans el mateix Edano havia afirmat que era “improbable que es produeixi una explosió”, encara que va reconèixer que la situació a la central de Fukushima era “alarmant” i oficialment el Japó va demanar ahir a l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica (AIEA) que s'hi enviés un equip d'experts després de les dues primeres explosions a Fukushima, ja que els nivells de radiació a la ciutat de Maebashi, on s'ubIca la central, a uns 100 quilòmetres al nord de Tòquio, multipliquen per deu els valors normals. El govern local fa un exercici de cinisme i explica que els nivells a la capital són ara més alts de l'habitual en iode i cesi, però que “no són un problema en absolut” ja que per exemple a Saitama, una altre ciutat afectada, aquests nivells són 40 vegades superiors als normals. Collons, vist així no cal que els habitants de Tòquio s'alarmin! Quina sang freda, es nota que són polítics.

Segons la televisió nacional NHK, als voltants de la central s'ha detectat radioactivitat, tot i que no se'n van precisar els nivells. La majoria de ciutadans dubten de les informacions que ofereix el govern sobre l'estat de la central o el risc de fuita, tot i que l'NHK i els experts no cessen en donar detalls sobre la naturalesa del reactor. La desconfiança és un motiu d'angoixa per a la població de la ciutat japonesa de Fukushima, a 60 quilòmetres de distància de la seva inestable central, que viu sota un toc de queda tàcit i immersa en un total silenci. I és que no oblidem que a pesar de les afirmacions tranquilitzadores del govern japonès, ja s'han evacuat més de 300 mil persones de les zones afectades per radiació de les diverses centrals perjudicades per la catàstrofe natural. L'Agència de Seguretat Nuclear (ASN) francesa va elevar a cinc o sis –en una escala de set– la qualificació per a l'accident nuclear de Fukushima, cosa que l'equipara al registrat el 1979 a Three Miles Island, a Pennsilvània (Estats Units) i l'iguala al segon accident nuclear més greu de la història després del fatídic Chernobyl, a Ucraina, l'any 1986. Tot i així, el president de l'ASN, André-Claude Lacoste, va dir que no es pot excloure la possibilitat que s'arribi a un nivell màxim de catàstrofe, mentre els ciutadans Japonesos segueixen tancats a casa tapant-se les vies respiratòries amb draps mullats.

Mentre les preocupacions sobre l'accident nuclear creixen, la premsa japonesa ha començat a ser més crítica amb la manera com el gabinet del primer ministre japonès, Naoto Kan, està afrontant el desastre. Alhora, també es critica l'empresa energètica Tepco per no haver facilitat prou informació sobre l'incident. Sembla que no aprenem, ja en l'accident de Chernobyl, el govern va tardar tres dies en decidir evacuar la propera ciutat de Prípiat, actualment encara deserta degut als alts nivells de radiació, i va acabar evacuant més de 350 mil persones. No podem evitar els desastres naturals, no podem desfer el perill en el que ens hem posat al poblar el planeta de centrals nuclears, però sí que podem evitar repetir errors del passat i ser sincers amb les víctimes per evitar mals majors. Siusplau, tinguem una mica de cap, no cal preocupar-se per mantenir-se en el govern d'un país que pot quedar en la completa i absoluta ruina econòmica, estructural, i sobretot, personal.

Krusty

Tragèdia al Japó

El terratrèmol de 8,8 graus a l'escala de Richter i el devastador tsunami posterior que ha afectat el nord-est del Japó monopolitzaven ahir dissabte les portades de la premsa d'arreu del món. A Catalunya, La Vanguardia deia ‘El tsunami japonés' mentre que El Periódico titulava ‘11-M al Japó' i el diari Ara resumia: ‘Terratrèmol, tsunami i alarma nuclear'. En els diaris de la resta de l'Estat, El Mundo afirmava que ‘La naturaleza ataca Japón', mentre El País destacava ‘Una ola de muerte y destrucción'. ‘Japón: ola de destrucción', anunciava el rotatiu Público i, finalment, La Razón apuntava que ‘Un brutal terremoto golpea Japón'. La premsa internacional també repetia el cataclisme del Japó com la principal de les informacions de portada. Així, a Le Monde titulava “Tsunami al Japó, alerta al Pacífic”, mentre el britànic The Daily Telegraph alertava del risc nuclear que s'ha desfermat pels efectes del terratrèmol.

Més d'un miler de víctimes mortals i 88.000 desapareguts, segons les primeres estimacions, tot que fonts oficials de la policia xifraven els morts en 337, aquest és el primer i fatal balanç del terratrèmol i el posterior tsunami. La força de la gran onada d'aigua del que ja es considera el pitjor terratrèmol de la història nipona (un país acostumat i molt ben preparat per afrontar els efectes dels sismes) i el cinquè del món, devorava parts de la ciutat de Sendai. Cases, cotxes, vaixells i edificis navegaven perduts. Sense rumb. Les tones d'escombraries generades en pocs minuts s'apilaven sense control atiant focs difícils de controlar per culpa del pas de l'aigua. Uns estralls que, inevitablement, recordaven el tsunami que va afectar el sud-est asiàtic el Nadal del 2005.

Ahir, uns 4 milions de cases estaven sense electricitat en sis províncies japoneses, mentre els incendis es multiplicaven en moltes construccions. En aquest sentit, el foc afectava les centrals nuclears d'Onagawa i Fukushima-Daiichi. Tot i que el govern feia públic que no hi havia hagut “fugues radioactives”, tot seguit declarava l'estat d'emergència d'energia nuclear en grau alt perquè en la segona instal·lació no s'aconseguia refredar un reactor i, com a conseqüència, les autoritats feien evacuar 3.000 persones pròximes a la central. Posteriorment es varen veure obligats a expulsar matèria radioactiva a l'atmosfera per evitar un sindrom de xina, elevant la xifra d'evacuats a més de 50.000, i aconsellant als no evacuats de tapar-se la boca, la cara i les mans amb draps humits.

Avui, un nou balanç de la policia japonesa eleva el nombre de víctimes mortals i desapareguts a 1.400, i, oficialment, les autoritats reconeixen un mínim de 613 morts. Segons l'Agència per a la Seguretat Nuclear del Japó, s'ha detectat a prop de la central partícules radioactives de cesi, un metall alcalí. De fet, al voltant de la planta, les autoritats nipones han evacuat 46.800 persones perquè el nivell de radioactivitat ha pujat a un nivell inusual. L'operador de la planta, Tòquio Electric Power (Tepco), intenta reduir la pressió a les campanes on hi ha els reactors i evitar així un procés de fusió, que podria desprendre una alta quantitat de radioactivitat.

L'alerta per un possible tsunami, però, era present ahir a tota la conca del Pacífic, excepte a territori continental dels Estats Units i el Canadà. Xile, països com l'Equador, Colòmbia, el Perú, Mèxic i la majoria de les nacions centreamericanes també es posaven en estat d'alerta. Des de Quito, el president Rafael Correa, declarava “l'estat d'excepció”, i anunciava l'evacuació immediata dels 17.000 habitants de les illes Galápagos, la primera en rebre l'embat de la gran onada. Perú i Colòmbia controlaven les aigües però sense ordenar el moviment de persones, i el president colombià, Juan Manuel Santos, deia a través de Twitter que el país estaria “pendent dels efectes (del terratrèmol) a la costa del Pacífic”. El tsunami també encenia les alarmes una mica més al nord. Guatemala, El Salvador, Costa Rica, Hondures, Nicaragua i Panamà suspenien les classes i instaven la població a deixar casa seva per anar a llocs segurs. Sens dubte, un dels països més pobres de la regió, Guatemala, és qui més preocupat estava pels efectes d'un eventual tsunami.

A falta d'avaluacions sobre les repercussions econòmiques a nivell mundial de la catàtrofe, hi ha les xifres presentades dijous per Munich Re de la sagnia econòmica derivada de les catàstrofes australianes: 1.100 milions d'euros, dos terços del que l'asseguradora va destinar tot l'any passat a les despeses per catàstrofes naturals. Les accions a la borsa de Frankfurt d'aquesta asseguradora, com les de Swiss Re i Hannover Re, van desplomar-se amb pèrdues d'entre el 4,6 i el 5,5 per cent ahir, mentre que des de la companyia s'insistia a dir que és prematur fer avaluacions sobre el sotrac econòmic d'aquesta nova catàstrofe natural. Sens dubte, assistijm només a la punta del iceberg de les brutals conceqüències de tot això.

Finalment, per acabar canviant de registre, us comento que per la seva banda, com no, la dona més poderosa de l'actual panorama musical, l'estrafolària Lady Gaga, ha anunciat a MTV el llançament d'uns braçalets per recollir fons per a les víctimes del tsunami japonès. "We Pray For Japan", diuen els braçalets de làtex que costen 5 dòlars a la seva pàgina web. La cantant ho va anunciar al Twitter: "He dissenyat un braçalet de pregària pel Japó. Compreu-lo. Totes les donacions seran per als esforços de reconstrucció". Com sempre, tòpics.

Krusty

Troben mort el fill de l'estafador Bernard Madoff

Ahir va aparèixer mort, al seu apartament de Nova York, Mark Madoff, fill de 46 anys de Bernard Madoff, l'inversor nord-americà condemnat el per estafes multimilionàries als Estats Units. La mort es produeix exactament dos anys després que Bernard Madoff fos detingut, l'11 de desembre de 2008, en confessar el frau que havia comès.

Bernard Madoff va néixer el 1938, i al 1960 va fundar una empresa amb el seu nom dedicada a inversions a Wall Street que va ser mundialment coneguda pels rendiments aconseguits per els seus fons d'inversió, arribant el propi Madoff al càrrec de coordinador en cap del mercat de valors. Mark i Andrew Madoff, els seus dos fills, eren brokers a l'empresa de serveis financers del seu pare, tot i que treballaven en una divisió diferent a la que finalment va protagonitzar l'estafa més gran fins al moment feta per una sola persona. Arrel de la confessió de Bernard Madoff sobre l'estafa, els seus dos fills el varen denunciar i l'endemà era detingut per la policia.

Segons les fonts policials, no s'ha trobat cap missatge a prop del cos de Mark Madoff, però tot apunta a que s'ha suïcidat portat per la pressió de que amb el segon aniversari de la detenció de son pare es presentessin càrrecs penals contra ell, apart de les nombrosos demandes civils contra ell que ja tenia pendents per valor de milers de dòlars. També el dia que el varen trobar vencia el plaç per reunir els diners necessaris per les indemnitzacions a afectats per la famosa estafa. El cos penjava d'una soga quan el seu sogre el va trobar ja mort a l'apartament del Soho, on havia acudit a petició de la dona del difunt, que es temia alguna cosa degut a l'estat progressivament preocupant de Mark Madoff des de que ella havia demanat el canvi de cognom, per ella i els seus fills, degut al ressò mediàtic de l'estafa del pare d'aquest, que havia derivat en amenaces per a la família.

Actualment, Bernard Madoff compleix una condemna de 150 anys en una presó de Carolina del Nord per haver estafat més de 68 mil milions de dòlars, i allà és on ha rebut la fatídica notícia que segueix ampliant la llarga llista de tràgiques conseqüències derivades de l'estafa. Ja el 23 de decembre la policía havia trobat mort a la seva oficina de Nova York, amb indicis de suicidi, Thierry Magon De la Villehuchet, de 65 anys i cofundador d'Acces International, un dels principals comercialitzadors dels fons que gestionava Bernard Madoff que ho havia perdut tot.

Una vegada més, la història ens demostra que en l'univers financer dels Estats Units tot s'hi val per arribar a triomfar, i que molts dels encorbatats genis que hi treballen es mouen en una finíssima línia entre èxit i fracàs, entre ètica i riquesa, que tant pot coronarlos sense fer preguntes si aporten grans beneficis com condemnar-los, jutjar-los, empresonar-los i perseguir-los quan es demostra que el que tothom sospitava, però ningú volia sentir, és, com només podia ser, inevitablement cert.

Krusty

Ted Turner, del cel a La Terra

El famós magnat de la comunicació conegut mundialment com a Ted Turner, de nom real Robert Edward Turner III, ha declarat aquesta setmana que no té "gaires diners" i que està "al límit de la pobresa", després de les nombroses donacions que ha fet a obres de caritat en els últims anys.

El gran Ted Turner va néixer el 1938 a Cincinnati, Ohio, als Estats Units, i el 1963, quan es va suïcidar son pare, va heretar el lucratiu negoci de publicitat de la família. Al 1970 va començar comprant una cadena de televisió arruïnada d'Atlanta, Georgia, i ja el 1980 creava les conegudíssimes cadenes CNN i TNT, les primeres cadenes dedicades 24 hores a notícies, la segona només d'esports. A partir d'aqui, el 1985 comprava la productora de cinema MGM/UA (fusió entre la Metro Goldwyn Mayer i la United Artists), dues productores de cinema mítiques ja aleshores. Les seves cadenes de televisió varen saltar a la fama mundial amb la cobertura de la Guerra del Golf al 1991, cosa que li va comportar se nombrat "home de l'any" per la prestigiosa revista Time, i va esdevenir una icona també a nivell personal al casar-se el mateix any amb l'estella de Hollywood Jane Fonda.

Actualment, és vicepresident i co-propietari de AOL Time Warner, empresa valorada en més de 350 mil milions de dòlars surgida de la fusió entre America Online, l'operador d'internet més gran dels Estats Units, i Time Warner, monstre empresarial del món de la televisió, les publicacions, el cinema, la música i els sistemes de cable. A pesar de tot això, el fundador de la CNN va dir en una entrevista a la cadena aquesta setmana que ell és "un dels pocs exemples d'una persona molt rica que dóna diners gairebé fins al límit de la pobresa", tot afegint que li encantava donar diners "mentre podia", per acabar reconeixent que encara li queden "uns quants milions" de dòlars.

Podríem dir que Ted Turner representa l'autèntic somni americà, aquell al que no podran mai aspirar els que comencen de zero, que no va ser el seu cas, però que es compleix definitivament amb la seva caiguda des de l'Olimp en els últims anys de la seva llarga i luxosa vida. La diferència en aquest cas és que el que l'ha portar de tornada al mon terrenal no han estat males inversions o escàndols legals sinó el simple fet de donar pensant que sempre tindria. Va donar, per exemple, mil milions de dòlars a causes humanitàries de les Nacions Unides el 1997, però també en va perdre set amb l'anomenada "bombolla d'internet". Com he dit, dins de la tancada mentalitat capitalista americana, aquest home és del millor que hi trobareu, filantrop? Potser si. Generós? Més que molts. Mecènes? Jo no diria tant, però Deu n'hi dó si tenim en conta que allò és Amèrica!

Krusty

Cantona contra la banca

El 8 d'octubre, fa un mes, el grandiós ex-futbolista Éric Cantona va proposar a un diari local de Nantes, França, que el dia 7 de desembre, aquest dimarts, els ciutadans europeus ens apropéssim als nostres bancs a retirar els diners que hi tinguéssim per així restar poder a la banca d'una manera autènticament eficaç i colpidora. La idea del crack, retirat l'any 1991, era vèncer de forma no violenta un sistema que es basa en els bancs a través d'una retirada en massa de fons que implicaria una fallida fulminant d'aquests.

Evidentment la proposta va rebre immediatament les crítiques de la Unió Europea i de la classe política i financera, però va ser àmpliament respaldada i extesa per internet, a través, entre d'altes vies, del Facebook, on la proposta denominada StopBanque ja tenia més de 60.000 persones d'Espanya que afirmaven que seguiríen la iniciativa. Fins hi tot la ministra espanyola d'Economia i Hisenda, Elena Salgado, va criticar la iniciativa: "Yo creo que estas medidas pueden ser más o menos efectistas pero poco prácticas". Tot i així, i en podeu encertar els motius, la prensa majoritàriament no s'en ha fet ressò, contribuint al fiasco que finalment ha suposat l'agosarada idea del carismàtic i triomfador ex-futbolista.

Un cop passada la data esperada, la pàgina de la proposta en qüestió deixa clar que el dia 7 era només el començament de la lluita i ens anima a posar els diners en determinats bancs que tenen un reconegut i estricte caràcter ètic, dels quals ens ofereix una àmplia llista. També es citen diverses frases entre les quals detacaria "el coneixement és l'autèntic poder" o la cita que reprodueixo a continuació:

"No et creguis res, independentment d'on ho hagis llegit, o de si ho he dit jo, o no ser que coincideixi amb la teva pròpia raó i sentit comú".   - Buddha -

Per acabar, lloar la figura del mític Éric Cantona, gran líder al camp quan era futbolista i valent figura pública en l'actualitat, tot i així, haig de dir que el problema de la iniciativa és molt clar, arriba tard. No sé vosaltres, però jo, personalment, igual que molts aturats o mileuristes, ja no estic en posició de retirar els meus diners del banc per que no n'hi tinc pràcticament, i em sembla que aquest ha estat un gran fre per la proposta. En un mon on l'1% de la gent té gran part de la riquesa, la força econòmica de la resta en accions com aquesta és pràcticament inexistent. Tot i així, bona idea Erik, si tu ho has complert, probablement hauràs fet tant mal als bancs com podíem haver fet un molt gran nombre de nosaltres junts.

Krusty

Kryptos, un misteri de la nostra època

Kryptos és el nom d'una escultura de bronze de 4 metres d'alçada creada per James Sanborn el 1990 i situada al pati de la CIA a Langley, Virginia, Estats Units. Si mai passeu per allà no desaprofiteu l'oportunitat de contemplar un dels misteris més estudiats del nostre temps. Consta de més de dues mil lletres sense ordre aparent, d'aquí el nom Kryptos, que en grec significa ocult o amagat, encriptat. Als que com jo hagueu llegit El Codi Da Vinci o El símbol perdut, les dues de Dan Brown, aquesta estàtua us sonarà segur, ja que l'autor s'hi refereix en diverses ocasions aprofitant el misteri que l'envolta degut a que no ha estat encara desxifrada.

Però l'escultor està impacient, amb 65 anys, 20 anys després de la instal·lació de l'escultura, segueix responent a la seva web a centenars de possibles solucions, fins ara sempre de forma negativa. Per donar més opcions de que se'n desvetlli el significat ha publicat recentment una pista al diari The New York Times. L'escultura està dividida en quatre parts, de les quals les tres primeres han estat desxifrades, les tercera al 1999, restant només la última, que és la més curta però també la més complexa. La pista ha estat desvelar el significat d'una sèrie de sis lletres que han resultat formar la paraula "Berlin", restant encara 91 lletres més per desencriptar.

Les tres parts desxifrades finalment signifiquen “entre tenues sombras y la ausencia de luz yace el matiz de la iqlusión" la primera, “era completamente invisible. ¿cómo es posible? usaron el campo magnético de la tierra. la información se reunió y transmitió subterráneamente a una ubicación desconocida. ¿lo sabe langley? deberían saberlo: está enterrado allí, en algún lugar" seria la traducció de la segona, que clarament va inspirar Dan Brown per a les seves novel·les, i finalment la tercera “con manos temblorosas abrí un agujerito en la esquina superior izquierda. entonces, ampliando el agujero un poco, introduje una vela y vi el interior. el aire caliente que escapaba de la cámara hizo que la llama oscilara, pero en seguida los detalles de la sala en el interior emergieron de la neblina. ¿puede ver algo?”, paraules textuals de Howard Carter, el descobridor de la tomba de Tutankamon l'any 1922. Com si d'un best-seller es tractés, l'esperança d'entendre el significat global de l'escultura metàl·lica recau en el contingut encara xifrat de l'última part del missatge.

No deixa de ser intranscendent, suposo, de fet depèn del que hi digui, però em sembla molt graciós que 20 anys després, estant al pati d'un dels centres de la intel·ligència i la investigació dels Estats Units, on acaben algunes de les ments joves més brillants, ningú hagi esta encara capaç de desxifrar el seu significat. Sobretot per que son molts els agents que ho han intentat al llarg dels anys, diu tant del nivell de l'educació americana com de la lucidesa mental del personal de la CIA, així els hi va.

Krusty

Wikileaks, Julian Assange i les filtracions

Julian Assange segueix fent trontollar els governs més poderosos del plantes amb noves filtracions a Wikileaks, si anteriorment s'havien referit a la guerra d'Afganistan i Irak, ara apunten directament a la diplomàcia americana desvelant documents amb converses, afirmacions i valoracions que no deceben en absolut les barbaritats que un podria pensar que es diuen en privat. Personalment m'encanta que ningú sigui capaç d'aturar aquesta enorme sangria d'infomació confidencial que demostra una vegada més la força que té la simple i pura veritat en un mon de mentides, hipocresies i enganys.

També ha estat genial, i s'ha de reconèixer, la resposta enginyada pels assessors per a la Hilary Clinton, que va respondre a les filtracions dels seus comentaris ofensius cap a diferents polítics de primera línia declarant que "comentant el tema amb ells", aquests l'havien tranquil·litzat afirmant que "hauries de sentir el que nosaltres diem de tu". Certament brillant, però és evident que en realitat la situació és realment greu, ha arribat a tal punt que aquest dijous la Casa Blanca dels Estats Units ha creat una comissió dedicada exclusivament a investigar les filtracions de Wikileaks i identificar i desenvolupar les mesures necessàries per evitar fuites en la distribució d'informació classificada.

Com no podia ser d'altre manera, hi ha una ordre internacional de busca i captura sobre Julian Assange emesa per la Interpol a instàncies de la fiscalia de Suècia, que l'acusa de violació, i de la que els seus advocats han presentat recurs al Tribunal Suprem. Diumenge, el dia en que es començaven a publicar la recent remesa de 251.287 documents la pàgina Wikileaks va rebre diversos atacs cibernètics als seus servidors a Bahnof, Suècia, aleshores va decidir traslladar les seves operacions a Amazon.com. Tot i així, dimarts es varen repetir els atacs superant “els 10 gigabytes per segon”. Finalment dimecres Wikileaks va deixar de funcionar breument per tornar a Suècia degut a que Amazon, la va "expulsar" després de rebre pressions del Senat dels Estats Units, emparats en que es consideraven il·legals les accions de Wikileaks, cosa que no ha estat mai demostrada.

Fent un pas més enllà encara, un assessor del primer ministre canadenc, Stepher Harper, demanava aquesta setmana en una entrevista a la CBC l'assassinat del fundador de Wikileaks Julian Assange, davant la incredibilitat dels entrevistadors, i també el republicà Mike Huckabee, ex governador d'Arkansas, va arribar a dir que "se l'hauria d'executar per alta traïció".

En quant a l'home més buscat del mon, ahir mateix el diari anglès The Independent assegurava que Julian Assange està ocult al Regne Unit, concretament al sud-est d'Anglaterra, i que quan hi va arribar va facilitar a la policia la seva localització, aquesta està en contacte permanent amb els seus advocats pendents de rebre el permís legal per detenir-lo. També ahir, com a enèsima mesura de pressió suposo, es varen fer públiques declaracions de Christina Assange, mare del creador de Wikileaks, afirmant que esta "neguitosa per la situació" en que es troba el seu fill. I en quant a Wikileaks, la pàgina ha engegat a internet una campanya per a la recollida de fons amb els quals, a més de mantenir la seva infraestructura per a la publicació de documents secrets com els difosos fins ara, es doni suport a la defensa del seu fundador, presumptament amenaçat de mort.

A pesar de tot, Julian Assange ha demostrat un com més anar un pas per davant dels que volen caçar-lo, ja que ha escampat per internet, a través de la seva pàgina, un arxiu de 1,4 Gigabytes anomenat "insurance.aes256". Es tracta d'un misteriós arxiu codificat amb el sistema AES256, el més avançat del mon, que se suposa funciona com a "assegurança de vida" per Assange, ja que s'especula que pot contenir revelacions més impactants que les filtrades fins ara, i del qual ni ell mateix ni Wikileaks n'han justificat la distribució.

Per acabar, reflexionem. Només contemplo dues opcions lògiques per tot aquest enrenou, la primera és que el propi govern americà sigui el que ha permès la filtració dels documents indirectament i de forma encoberta per airejar el que tenien sota les estores envoltat en dubte, evitant així que el poble americà els jutgi el dia que es confirmi que tot és cert. I la segona és que siguin filtracions reals però subvencionades per governs contraris als Estats Units, ja que costa de creure que el Sr.Assange sigui un heroi amb bones intencions que aconsegueix escapar de tothom per sí sol. Veurem com acaba aquest thriller d'intriga i conspiracions al més pur estil Tom Clancy.

Krusty

El Hobbit pakistaní amb Facebook

He llegit aquesta setmana que els productor de la pel·lícula El Hobbit, preqüel·la de la saga El senyor dels anells, s'han vist forçats a acceptar extres de qualsevol raça després de la polèmica causada per haver-ne rebutjat un per tenir la pell massa fosca.

En una audició a la ciutat de Hamilton, Nova Zelanda, la jove britànica de metre i mig, d'origen paquistaní, Naz Humphreys va ser descartada com a possible hobbit degut al color de la seva pell, segons va dir el director de càsting, que ja ha estat despatxat, la pell clara era un requisit indispensable per interpretar a un hobbit, els petits personatges que habiten la "Tierra media" del fantàstic mon creat per J.R.Tolkien.

Aleshores, Humphreys, profundament ofesa com a fan incondicional de la saga, va crear un grup a Facebook anomenat "Hire hobbits of all colours! Say no to hobbit racism!" ("Contractin hobbits del tots els colors" Digues no al racisme hobbit!), donant ressò a tot el problema. Evidentment el representant de Peter Jackson es va afanyar a qualificar l'incident d'un "error desafortunat" i a puntualitzar que no estava al corrent de les restriccions imposades en el càsting.

Aquest només és el més recent dels problemes que ha d'afrontar la productora, primer el mexicà Guillermo del Toro va renunciar a dirigir-la pels retrassos, i després la pròpia productora va estar apunt d'abandonar Nova Zelanda com a localització per a la pel·lícula, a causa d'una polèmica amb un sindicat d'actor local que exigien condicions mínimes de treball. En aquella ocasió el govern del país va intervenir aprovant una nova legislació laboral que suprimia el dret dels actors a la negociació col·lectiva igual que l'existència d'un sou míninim, i per si això no calmava les ires de Warner Brothers, li varen concedir un descompte fiscal d'impostos especial per valor de 5,4 milions d'euros condicionat a l'èxit del film. Tot això va aconseguir mantenir a Nova Zelanda l'inversió de 355 milions d'euros del projecte.

Tota la història em sembla completament absurda, començant pel tema dels extres de color, primer per que és evident per qualsevol que els hobbits son de pell blanca, i això no és racisme, i apart, per que sabent els temps que corren, podien haver previst que és més barat maquillar de blanc als extres de pell morena que no pas excloure'ls i arriscar-se a caríssimes denúncies per racisme. Ara només falta que es presentin al càsting extres de 2 metres exigint no ésser discriminats per l'alçada pel càsting per el paper de hobbit. Cada vegada estem pitjor.

Evidentment, no me'n puc estar de comentar la indignant submissió del govern de Nova Zelanda a les voluntats, ordres i desitjos de Warnes Brothers, que no fa més que demostrar que qui té el poder dels diners és qui més mana, ni anells, ni governs, ni drets dels treballadors, qui paga mana. I em sembla un trist recordatori de com van les coses per tenir al cap mentre un intenta evadir-se de la realitat en un món de fantasia on al final el més irreal de tot resulta que són els valors que s'hi representen.

Krusty

La crisi és una oportunitat???

En paraules textuals del Director General del Fons Monetari Internacional (FMI) el maig de 2010, Dominique Strauss-Kahn, "la crisi és una oportunitat" que s'ha d'aprofitar per crear "una nova moneda global emesa per un banc central global amb govern sòlid i característiques institucionals" que podria "actuar també com a prestamista d'últim recurs". També Gordon Borwn, mentre era primer ministre d'Anglaterra, deia l'octubre de 2008 que li agradaria "veure el FMI reformat per convertir-se en un banc central global" que treballi per la "governació mundial". Resumint, la crisi no és pas una desgràcia sinó una oportunitat, pot ser això?

Certament la globalització ha evolucionat molt en els últims temps, va començar per les comunicacions, després va venir el comerç i els negocis i ara ja cada vegada més també la governació. El millor exemple n'és la Unió Europea, que va començar com una sèries de tractes comercials (1951) que varen portar a la Comunitat Econòmica Europea (1957) seguida de la Unió Econòmica (1993), després va venir la moneda única (2002) i amb el Tractat de Lisboa es va implantar un govern comunitari amb president rotatiu (2009). Evolucions semblants s'estan donant a Àfrica, Àsia, Sud-Amèrica i la zona àrab del Golf Pèrsic.

Aquesta gran globalització ha instaurat progressivament un sistema econòmic de caire global que amb la crisi accelera exponencialment la necessitat d'implantar un govern i un banc globals per prevenir les crisis i mantenir l'economia mundial. Però si ens aturem i pensem que aquesta crisi era inevitable tal i com anava tot, i per tant previsible per alguns, podríem també pensar que la crisi pot no ser un fi sinó un camí, un mitjà, una "oportunitat", també prevista ja per alguns, per aconseguir instaurar aquest "banc central global" al que molts governs sempre s'han resistit per que saben que quedarien al servei de l'economia mundial.

I en plena crisi, les mateixes institucions conscientment responsables d'aquesta, és a les que es dona la feina de solucionar-la, així com el poder i els mitjans per fer-ho. El que decideixen fer aleshores és pressionar als països que no segueixen els dictats de l'economia global a través de les previsions. Un país amb previsions negatives rep automàticament el càstig dels mercats financers, entrant en un cicle de rumorologia i desconfiança en la seva solvència si no s'acaba sometent, per el bé comú, i demanant ajuda a aquestes mateixes institucions. Així és com aquestes aconsegueixen finalment imposar les seves politiques i mesures econòmiques com a condició prèvia al "rescat", fent certa la citada frase "la crisi és una oportunitat".

Només "googlejant" una mica veureu que ja al 1988, fa més de 20 anys, el prestigiós diari The Economist publicava l'article "Prepareu-vos per el Fènix" que pronosticava que el col·lapse econòmic i monetari portarien a una economia amb govern global i una moneda única mundial cap a l'any 2018. A aquesta moneda l'anomenaven metafòricament El Fènix, per que així com aquest ressorgeix de les seves cendres , el Fènix com a moneda única seria imposat amb la destrucció com a mitjà per a la creació, dit d'altre manera, "la crisi és una oportunitat".

Dimecres passat vaig sentir l'Angela Merkel, presidenta d'Alemanya, demanant a la desesperada que "l'economia ha d'estar al servei de la política i de les persones, no al revés", cosa que demostra que ni tan sols ella té poder de decisió en tot aquesta maquinària que hi ha en marxa, on l'economia i els diners sotmeten a països sencers amb amenaces i xantatges. El mateix dia, Irlanda anunciava 25.000 acomiadadaments de funcionaris públics i la retallada de 3.000 milions d'euros en prestacions socials, com a primeres mesures per tal de rebre l'ajuda que s'ha vist obligat a sol·licitar. I tot per aquest gran esforç que ja ens insinuen que pretén "salvar l'euro", com si ens anessin preparant per tot el que vindrà, que finalment demostrarà que per alguns "la crisi és una oportunitat".

Ja per evitar ser víctima d'un rescat s'apliquen les mesures suggerides pel FMI (Fons Mundial Internacional) i el BCE (Banc Central Europeu) de forma preventiva, que li diguin sinó al Sr. Zapatero, que de ser d'esquerres i repartir beneficis socials sense miraments ha passat, per imposició, a aplicar mesures impopulars pròpies de l'expresident Aznar i la dreta més extrema. Si és que els ciutadans ja no tenim la potestat de decidir amb els nostres vots, el FMI i el BCE han decidit que ara toca retallar despesa social i pujar impostos a les classes mitjanes i això és el que ens imposa la Unió Europea. Si el problema són els ingressos de cada estat, per que no pujar impostos a milionaris i corporacions multinacionals? Doncs per que són ells mateixos els que mouen els fils d'aquesta immensa pantomima, que té per únic objectiu la creació i el control d'un banc mundial i la imposició d'una moneda única com a via per aconseguir més poder, control i riquesa. Tant el FMI com el BCE treballen ara més insistentment que mai, conscients que "la crisi és una oportunitat".

Finalment, pels que hagueu arribat fins aquí, apart de felicitar-vos, us diré que reconec que algunes de les conclusions poden sonar exagerades, però les ànsies de poder i l'avarícia dels que més tenen també ho son, poden semblar parcials, però només faltaria, jo formo parts de les víctimes igual que tu, i finalment poden semblar rocambolesques, però així son les conspiracions obscures i els malèvols plans de futur econòmic a escala mundial. Als incrèduls us diré simplement que "temps al temps", i als demés que tampoc no us preocupeu en excés, quan arribi, arribarà.

Krusty

Rescats financers i crisis bancàries? Siguem francs!!

Després del rescat europeu al sector bancari d'Irlanda, pastís del que ara resulta que Anglaterra també vol la seva part, els rumors apunten cap a Portugal, que ja va entrar a l'euro amb un deute acumulat important, i després cap a España. Però preguntem-nos qui és el que senyala la pròxima víctima i per què.

En aquests cas, els qui senyalen son els països més forts de la zona euro, però el greu és que senyalen per desviar la mirada dels seus propis drames, amb l'objectiu final de salvar l'euro i sobretot a ells mateixos. Els països interventors, amb Alemanya al capdavant, no es poden permetre la desestabilització de la moneda europea, per que perjudicaria les exportacions i la mateixa estabilitat de tota l'economia, i l'economia d'Alemanya mateix, per exemple, no s'ho pot permetre. El líder d'Europa, protegit per un sospitós silenci mediatic, pateix una situació que en realitat és pitjor que la espanyola, ja que fins al 2013, invertiran 25 vegades més caler públic que Espanya en rescatar els seu sector financer, evidentment, tot amb la complicitat del Banc Central Europeu, que seguirà "atacant" els més dèbils per així, com sempre, salvar els més forts. Així com Espanya ha destinat un 1% del seu PIB a salvar entitats financeres, Alemanya va invertir un 9,8% del PIB només per sanejar el Hypo Real State Bank, gran banc hipotecari inundat d'actius "tòxics" que ja havia nacionalitzat l'estat alemany l'any passat, invertint-hi més de 100 milions d'euros des d'aleshores.

Resumint, com era d'esperar, en els països més grans, els problema és més gran, no més petit com ens volen fer creure, i caldrà el sacrifici de molts paisos petits per salvar els grans, però així és el joc i la jerarquira de la vella Europa. L'únic que podem fer és desitjar que no ens toqui a nosaltres, que ens tocarà, i estar preparats per quan arribi el moment, com vaig llegir recentment, la fam dels mercats especuladors és insaciable, i si no es calmen amb la sang de Grècia, Irlanda i probablement Portugal, exigiran també la d'Espanya i després Italia. 

Això sí, prepareu-vos en qualsevol cas, ja que si Espanya ha aguantat fins ara és per que "si la canya cau", arrossegarà desenes de bancs francesos i alemanys, que han finançat el creixement espanyol a través de préstecs interbancaris i emissions hipotecàries. És per això que abans de que "peti" el món, la dictadura que els mercats estan imposant a les democràcies europees encara hi té molt a dir i sobretot exigir a la península.

Per ara, el govern d'Espanya ho esta posant tot de la seva part, s'ha de dir, ja que poques vegades s'ha vist un govern socialista aplicant mesures com les que ens ha anat imposant Europa últimament. Per que el PSOE s'avingui a suprimir i retallar tant en política social, conscients del cost electoral que pagaran, vol dir que realment no hi ha més remei i estem en un moment absolutament crític. Penseu-ho, quantes vegades heu vist un polític posant el país per davant dels seus propis interessos i els del seu partit? Per mi això ja és clarament indicatiu de fins a quin punt, a pesar del que se'ns diu, som al límit de l'abisme.

Krusty

Després de Grècia, els taurons volen "rescatar" Irlanda

Després del rescat europeu a Grècia, i els intents fallits de fer caure també Espanya i Portugal, la següent víctima sembla que serà inevitablement Irlanda, ja que tant la Unió Europea com el Fons Mundial Internacional i el Banc Central Europeu es preparen per injectar de 50 a 100 mil milions d'euros al sector bancari irlandès a pesar de que el govern del país nega la necessitat de tal mesura, afirmant que el sector públic pot aguantar fins a mitjans del 2011. S'ha de dir que el govern d'Irlanda es nega en rotund per que en breu tindran eleccions i no vol passar a la història com el govern que va endeutar el país de per vida.
També és cert que es veia a venir, no per que a Irlanda el sou estatal pels aturats no acaba mai, o per les ajudes  boníssimes a mares solteres, sinó per que el deute acumulat pel sector financer del país arriba ja al 700% del PIB. Fa poc eren l'exemple a seguir a Europa per que havien nacionalitzat els cinc principals bancs del país seguint els consells del FMI, assumint així l'Estat tot el problema generat pel sector privat, ara  però, s'enfonsen en la misèria. Personalment, crec que els varen enganyar i seguint el pla original, ara ja estan tots els països reunits a Brussel·les per aconseguir forçar-los a demanar ajuda i aleshores posar en marxa tota la maquinària que acabarà robant el país de les mans dels seus ciutadans.


Simplificant una mica, el tema és que Irlanda, com tots els altres països, ha donat molt caler públic que no tenia a la banca privada per evitar-ne la fallida, i ara deu molts diners, i per pagar aquesta deute, ha de demanar-ne més, però quan més difícil sigui que pugui tornar aquest nou préstec, més car li cobren. Per posar un exemple, a Alemanya li deixen diners a retornar amb un 3% d'interès, doncs Irlanda ja està obligat a oferir tornar els diners amb un 9% per motivar que algú s'arrisqui a deixar-li, i com que per tornar aquests n'haurà de demanar més, cada vegada serà pitjor. Fa molt temps que tots els països funcionem així, i arriba un punt en que els que mouen Europa, la banca, consideren que com a país no tens ja volta enrere, no podràs tornar tot el que deus per que ningú et deixarà més diners, i si això passa afectaria negativament tot l'eurogrup. Com que no es pot permetre, és aleshores quan t'obliguen a demanar "rescat" i et deixen milionades, però quedes atrapat a les seves mans per sempre més ja que les condicions de l'ajuda son moltes. D'entrada, per assegurar-se que tornes els diners, t'obliguen a pujar impostos, ja que en realitat qui torna aquest rescat és la gent amb els seus calers,  i de fet acabes devent molt més del que ja devies.

Us poso un vídeo absolutament genial del Parlament Europeu, on Daniel Cohn-Bendit, que va ser un dels estudiants líders del mític moviment de maig del 1968 a França, en que milers de joves, entre ells universitaris, intel·lectuals, obrers i classe mitjana, es varen revoltar contra el govern establert, fent famoses frases com "La imaginació al poder". De fet, és des d'aleshores que els partits amb tendències ecologistes són presents als governs de diversos països d'Europa. En el vídeo podeu sentir unes quantes veritats sobre el rescat econòmic a Grècia, la realitat de la vella Europa i el funcionament del món, que us asseguro que us glaçaran la sang.

Estareu d'acord amb mi en que no cal afegir massa més, simplement és un joc que no comprenem ni volem comprendre i al que definitivament no volem jugar. Així que només em queda donar el meu condols als ciutadans irlandesos, que no son més que noves víctimes de la cobdícia del sistema i els que el dominen i el perpetuen, que en cap cas són els que governen.

Krusty

Els castells patrimoni immaterial de la UNESCO!!

Com sempre, és un gust extrem el veure com des de fora de la península es reconèixen les nostres tradicions nacionals, en aquesta ocasió, la UNESCO ha declarat els castells Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

La decisió l'han pres les Nacions Unides en el marc del cinquè comitè intergubernamental de la Unesco al Kenyatta International Conference Centre, a Nairobi, Kènia.

Ja ahir, la Directora General de Belles Arts del Ministeri de Cultura y portaveu del Comite Espanyol de la UNESCO, Angeles Albert, declarava que "los castells han sido capaces de mantenerse como tradición e incorporar y desarrollar unos valores propios", augurant la bona notícia. Ha estat un llarg camí des de l'abril del 2007, quan es va fer pública la proposta a Valls, fins ahir mateix, més de tres anys després, que el President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach y el Conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, aterraven a Nairobi amb moltes esperances posades en la reunió.

Finalment aquest migdia la notícia ha saltat, des de Catalunya, el món casteller ha viscut el nomenament en directe a través de dues pantalles gegants instal·lades a la plaça del Blat de l'Ajuntament de Valls i a la Sala Eutyches del Palau de Congressos de Tarragona, on ha esclatat l'alegria continguda. La UNESCO ha destacat en la seva decisió que els castells "son percibidos por los catalanes como parte integrante de su identidad cultural, transmitida de generación en generación y proporcionan a los miembros de la comunidad un sentido de continuidad, cohesión social y solidaridad".

Com a curiositats, dir-vos que a nivell de patrimoni físic, Espanya és el segons país en patrimoni cultural de la UNESCO per darrere només d'Itàlia, cosa que no deixa de ser sorprenent, i que el comitè ha rebutjat la denúncia presentada pel Grup d'Acció Valencianista que advertia de la participació de menors en la cultura castellera, que se l'envainin.

M'haig de posar dret amb les paraules de l'honorable President del Parlament de Catgalunya, Ernest Benach, en el seu discurs als membres de la convenció: "hoy es un gran día para los castells, para los castellers y para todos los que admiren esta tradición cultural viva. Los catalanes nos sentimos orgullosos de que nuestras aportaciones al conjunto de la humanidad sean únicas, originales, enriquecedoras, creativas y arraigadas en la tradición, pero a la vez vivas y con la mirada puesta en el futuro".

Finalment no puc fer més que homenatjar des d'aqui a tots aquests valents que sostenen amb els seus braços la voluntat catalanista i la riquesa cultural de tot un poble. Moltes felicitats per tots els catalans, especialment a les 60 colles, que agrupen uns 7.000 castellers, per mantenir i promoure aquesta espectacular i noble tradició que ja té més de 200 anys.

Krusty

Apunteu aquest nom: Hu Jintao

Finalment ha passat l'inevitable, el president de la Xina, Hu Jintao, ha desbancat al president dels Estats Units com a persona més poderosa del món segons la prestigiosa revista Forbes.

En la llista dels més poderosos, publicada avui, el president xinès de 67 anys i líder d'una cinquena part de la població mundial va seguit òbviament de Barak Obama, i completa el podi el rei saudita Abdullah, de 86 anys, que reina un territori amb grans reserves de petroli i dos dels llocs més sagrats de l'islam. 

En un quart lloc sorprenent sospitós hi trobem l'implacable Vladímir Putin, que és primer ministre de Rússia i en canvi el seu president, Dmitri Medvédev, no apareix fins a la posició dotze, cosa que diu molt de qui porta els pantalons a l'antiga URSS. I en cinquena posició ni més ni menys que la visita estrella del mes a Barcelona, el papa Ratzinger, Benedicto XVI. Suposo que això dona sentit a les grans mesures de seguretat en que esta immersa la ciutat apart de deixar en mal lloc la sempre oblidada austeritat que predica l'església cristiana.

Per fí en el sisè lloc hi figura la primera dona de la llista, Angela Merkel, la presidenta d'Alemanya, que no troba companyia femenina fins a la posició nou, on hi consta Sonia Gandhi, presidenta del Partido del Congreso de la india i a la posició setze, que és per la nova presidenta de Brasil Dilma Rousseff.

Com a curiositats, en el numero 39 d'aquest "ranking" destaca l'espiritual Dalai Lama, seguit de Mark Zukerberg, l'inventor de Facebook que esta en el 40, estranya parella. El lloc 54 és pels germans Koch, Osama Bin Laden és el 57, Oprah Winfrey el 64 i el perseguit Julian Assange el 68.

Tornant al nostre home, Hu Jintao, es demostra que mereix el primer lloc del "ranking" per exemple en la seva visita a França d'aquests dies, on ha apadrinat la firma d'operacions comercials per valor de 14.000 milions d'euros, entre les que destaquen la compra de més de avions 100 Airbus, urani per valor de 2.500 milions del grup francès públic Areva, contractes per construir dues centrals nuclears i una petroquímica a la Xina.

Segons les previsions la Xina superarà als Estats Units com a primera potència mundial en menys de 25 anys, pero d'entrada i com fatídic aperitiu, el president xinès ja ha avançat al seu homònim americà en la llista dels més poderosos del planeta. Així que anem-nos preparant per l'inevitable, practicant l'idioma mandarí, i sobretot desitjant que l'ego del país americà sigui capaç d'encaixar el cop amb esportivitat descartant recórrer al que sempre han fet servir com a impuls de la seva economia, és a dir, la guerra.

Krusty

Tocant el cel de Dubai

Tots hem sentit parlar de l'immens món de luxe, meravelles, innovacions i barbaritats que s'han dut a terme a la costa del Emirats Àrabs, que han dut la ciutat de Dubai a la transformació arquitectònica més gran i ràpida dels temps moderns.

Estant entre Londres i Singapur, Dubai aspira a grans concentracions de negocis financers i també aposten per el món de les noves tecnologies amb infrastructures brutals, pero sobretot busca el turisme de luxe, atret per l'hotel més car i refinat del planeta o les luxoses residències assentades en la xarxa d'illes aixecades artificialment sobre el mar. Per completar tenen el zoològic, el centre comercial, la pista d'esquí coberta i el parc aquàtic més grans del món.

Però tot això és història, avui us vull parlar de la cosa més bèstia amb la que s'han atrevit i que més em fascina personalment, l'edifici més alt del planeta fins al moment que van inaugurar aquest mateix any, el Burj Khalifa. En construcció des de 2004, aquesta espectacular torre de 164 plantes s'alça fins a uns impressionants 832 metres d'alçada, projecta una ombra de quasi dos quilòmetres i mig i la llum de la seva antena pot ser vista a 95 km de distància. Dins hi podem trobar el primer hotel marca Armani, 700 apartaments de luxe, oficines, un mirador i un observatori, tot accessible amb 58 ascensors que arriben als 65 km/h.

No us vull avorrir ni marejar amb més dades que no fan més que confirmar la proporció de l'obra titànica a la que em refereixo. Tant la transformació de tota la ciutat com la pròpia torre en sí em semblen obres faraòniques que semblaven impossibles de fer al vell mig del desert, però gràcies a la visió de futur de la família real dels Emirats Àrabs ja és una realitat. 

Evidentment la febre pel turisme de luxe no els ha caigut del cel, està previst l'esgotament del petroli del subsòl del país per l'any 2013, i és per això que amb bon criteri els xeics s'han espavilat a buscar una forma alternativa d'enriquir-se quan l'or negre deixi de fluir. I estic d'acord amb ells en que veient els temps que corren, els únics clients que val la pena tenir són els rics i els súper rics, així que res millor que oferir un gran oasis de luxe i exquisideses on fer negocis o vacances.

Krusty

Tea Party o extremistes religiosos neolliberals antiregulacions gubernamentals interessadament subvencionats?

Com tots haureu llegit, en les eleccions recents a la Cambra de Representats i al Senat  dels Estats Units els republicans han recuperat terreny al somni d'Obama, en paraules del president, "ha estat una pallissa". El Partit Republicà ha aconseguit el control de la Cambra amb un 56% dels escons i ha remontat al Senat quedant-se finalment amb un 47% d'escons. Tota això ha estat possible gràcies a que els republicans han presentat gran nombre de candidats no pròpiament republicans sinó del ja famós moviment, encara que  eternament desconegut, Tea Party.

Però recapitulem, què és el Tea Party? Qui el lidera? D'on prové? I sobretot, on va?

D'entrada us puc dir que el Tea Party no és un partit polític, és un moviment populista ultraconservador creat al 2009 que està en contra de regulacions de caire intervencionista per part de l'estat, de la despesa pública i de Barak Obama, i a favor de la religió, la fe i la llibertat. Llibertat entesa a l'Americana, que vol dir bàsicament dret a les armes, mercats no regulats i poc control per part de l'estat dels seus ciutadans. Es per aquests ideals que els seus carismàtics candidats han pogut anar a les llistes d'un Partit Republicà necessitat d'aquesta empenta renovadora.

En quant a quí el lidera, la musa per excel·lència de Tea Party és la ex candidata a vicepresidenta dels Estat Units pel partit republicà en les últimes eleccions a la presidència, la governadora d'Alaska, la sempre familiar, caçadora de cervols i permanentment somrient Sarah Palin. Però si mirem més endins, veurem que aquest moviment popular va ser creat, educat, impulsat, promogut i sobretot finançat, des de la seva base, com desvela The New Yorker, per "Americans per la prosperitat" (AFP), grup controlat pels multimilionaris germans Koch, en guerra permanent contra Barak Obama per interessos econòmics relacionats sobretot amb regulacions, taxes i sancions mediambientals a Koch Industries impulsades pel nou president. 

I aquí és on s'explica d'on prové el Tea Party, ja des de el 2005, els germans Koch, propietaris de grans empreses dedicades a petroli (com ExxonMobile), mineria, fertilitzants i polpa de paper (Delica i Colhogar per exemple) entre d'altres, apart d'invertir més de 70 milions de dòlars en "lobbys", han estat gastant en l'esponsorització de tot tipus de moviments populars enfocats a la des regularització de les empreses, el desprestigi de la teoria del canvi climàtic, i la protesta contra Obama. En les eleccions d'aquest dimarts mateix les inversions van donar el seu fruit amb 19 de 20 candidats del Tea Party de conviccions negacionistes, és a dir, neguen l'existència del canvi climàtic, i tots estaven en contra de la regulació de les emissions de CO2 al país que produeix més CO2 per capita del món. Emissions que han costat moltissims diners en multes i sancions a Koch Industries, considerada per Greenpeace el màxim finançador privat del moviment anti-canvi climàtic a nivell mundial.

Fins aquí tot són males notícies, però alhora de mirar on va el Tea Party, és quan podem començar a respirar una mica, ja que apart de la gran empenta que ha suposat pel Partit Republicà en aquestes eleccions, probablement els seus candidats seran marginats de cara a les pròximes eleccions a la presidència degut al radicalisme que representen, que no aconseguiria aglutinar el vot moderat deixant així el camí lliure per Barak Obama. Dit d'altra manera, un cop el partit republicà n'ha fer l'ús que volia, el Tea Party tornarà a ser el que era, un gran grup de religiosos desinformats, que fa pressió per interessos empresarials molt concrets, però sense pes suficient per influir en les grans decisions polítiques d'estat.

Com a conclusió podriem dir, per enèsima vegada, que és bastant esfereïdor fins a quin punt és fàcilment manipulable el poble americà, sobretot tenint en conta que ells són els responsables de decidir qui mana en el país més inlfuent del món encara avui. Així com el Partit Demòcrata va aconseguir moure gran part de la societat a favor del canvi i d'Obama basant-se en la il·lusió en les passades eleccions, corrien el risc que després fós un altre el que s'apofités de l'ignorància americana per movilitzar tothom en la direcció contrària basant-se en l'odi i la por. Quin país.

Krusty

Avui és el dia, California per la marihuana

Senyors i senyores, avui és el dia. La cosa ja no es pot posar massa més interessant que això, avui es vota la legalització de la marihuana a l'Estat de Califòrnia pels majors de 21 anys.

En les darreres enquestes, d'aquest mateix cap de setmana, els electors de l'estat  californià estan a favor de la legalització en un 42% i en contra en un 49%, així que en principi la cosa no pinta massa bé pels fumadors de porros, comerciants de la citada planta o defensors de la llibertat californians. Tot i així, no es pot descartar la sorpresa, ja que de les 10.000 tones l'any que se'n cultiva als Estats Units, el 40% és a Califòrnia, i això són molts calers, i allà la pela mana. També gràcies als defensors de l'anomenada Proposta 19 més voluntariosos i apassionats, com l'actor de comèdia Zach Galifianakis que aquest divendres mateix es va fumar un porro de marihuana en directe per la televisió HBO, evidentment un fet sense precedents, en una clara i escandalosa mostra de suport públic a la iniciativa.

L'actor en qüestió ha sortit en múltiples comèdies, Las seductoras, Algo passa en Las Vegas, Up in the air i més recentment a Salidos de cuentas amb el crack Robert Downey Jr., però suposo que tots el recordareu pel seu peculiar personatge a la pel·lícula Resacón en Las Vegas.

Però això no va ser tot, a més, l'actor Zach Galifianakis va rematar la jugada oferint de passarli el porro a l'entrevistadora, reconeguda conservadora, que òbviament es va limitar a ensumar-lo i confirmar que era de marihuana.

Demà sabrem el resultat de la votació, però passi el que passi, s'han donat passos endavant que no tenen volta enrere, gràcies als collons d'en Zach, al pragmàtic Arnold (alias Terminator) i als cobdiciosos de sempre, que ara s'han adonat que la marihuana ja és el cultiu més rentable dels Estats Units, espero que des d'Europa algún dia puguem contemplar el somni americà immers en una espessa boirina de fum i rialles amb música reggae de fons, garantint un món millor per a tots, o com a mínim més alegre i sobretot més pacífic.

Krusty