Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris teatre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris teatre. Mostrar tots els missatges

dimarts, 22 de febrer del 2011

Truca un inspector, al Teatre Goya

Dissabte passat vaig tenir el gust d'anar al Teatre Goya a veure Truca un inspector, una obra habitual als escenaris de mig món que ha tardat seixanta anys a arribar als escenaris de Barcelona com a gran producció. Estrenada el 1946 a l'Old Vic de Londres, Truca un inspector es va estrenar a Espanya el 1951 amb un muntatge que va fer dos mesos de temporada aquell mateix any a Barcelona. Des d'aleshores només dues excepcions, el 1985 al Joventut de l'Hospitalet i el 1994 a l'Artenbrut amb un taller de llicenciats de l'Institut del Teatre, van permetre veure la peça més coneguda de Priestley juntament amb El temps i els Conway, de la qual Mario Gas va fer una celebrada versió al Condal.
L’autor, J.B.Priestley, escriptor, dramaturg i activista polític anglès, d’idees progressistes, va escriure aquesta peça teatral després de la segona guerra mundial, tot i que l’acció es desenvolupa a l’Anglaterra de l’any 1912. Per parlar de la vigència del text, el seu director i protagonista, el gran Josep Mª Pou, posa l'exemple de dues frases que pronuncia el seu personatge, que són molt representatives d'un autor que va carregar contra el liberalisme i el capitalisme salvatge. Així, per exemple, diu: "Hi ha coses que hem de compartir i si no ens queda res ens toca compartir la culpa". I després afegeix: "No vivim sols. Tots formem part d'un sol cos. Som responsables els uns dels altres". Sentències d'aquest calibre van convertir Priestley, també novel·lista i assagista, en un intel·lectual molt respectat per la societat del seu temps, com recorda Pou. "Tenia un programa de ràdio els diumenges a la nit a la BBC en els anys de la postguerra. I la gent l'escoltava més a ell que a Churchill".

Quan l’any 2008 Josep Maria Pou es va fer càrrec del Teatre Goya ja duia al cap aquesta obra. Per a Pou “Truca un inspector” és un clàssic del segle XX que incomprensiblement s’ha representat molt poc a Barcelona. Segons Pou "És un text alliçonador, una paràbola moralitzant d'un autor d'esquerres, socialista, que lluita per la justícia social". "És un gran manifest polític amb l'aparença d'una comèdia policíaca pròpia d'Agatha Christie", sentencia l'actor i director. Josep Mª Pou, a més de dirigir-la, dibuixa a la perfecció l’enigmàtic inspector. 

Cal destacar també el treball dels altres cinc actors, el sempre eficient i carismàtic Carles Canut, l'esplèndida però sòbria Victòria Pagès i les bones composicions dels joves prepotents, impulsius o innocents, Ruben Ametllé, Paula Blanco i David Marcé. Sobretot, mencionar el personatge de Canut, apart de la seva interpretació, que és el del capitalista Birling, una figura plenament actual perquè, en la seva representació del capitalisme sense escrúpols, manté una completa actualitat en una època com la nostra, quan els drets laborals retrocedeixen i capitalistes i governs aconsegueixen retallar drets conquerits després de dècades de lluita.

Personalment us aconsello que l'aneu a veure si podeu, i aprofiteu per veure l'excel·lent Teatre Goya, si no el coneixeu. Jo, per exemple, vaig tenir la sort d'anar-hi el mateix dia que Joan Pera i Àngel Llacer, cosa que ja em va fer anticipar el que després vaig confirmar, que l'obra val la pena i que els actors estan perfectament a l'alçada.

Krusty

dijous, 30 de desembre del 2010

Musical de los 40 Principales

Diumenge passat vaig assistir al Paral·lel al, Teatre Victòria, a 40 El musical, inspirat en els èxits de Los 40 principales, i haig de dir que em va sorprendre gratament.

A través de la història d'un grup d'amics en clau de drama romàntic, el musical fa un repàs dels èxits més coneguts i sobretot més recents de la història de la radio Los 40 Principales. El personatge central és interpretat pel desconcertant Naim Thomas, participant de Operación Triunfo, guanyador d'un Disc de Diamant com a compositor de Mi música és tu voz i cantant amb una cançó al nº 1 de Los 40 anomenada Cruel to be kind, i alhora capaç d'aparèixer en pel·lícules com "Aqui llega Condemor" o sèries com Poblenou.

Destacar també la presència de l'altre ex-Operacion Triumfo del musical, la Gisela, que té un disc Doble Platí i un Disc D'or apart del musicals de Peter Pan i Grease. Com a sorpresa, també treballa en el musical, com a ballarí, Sergio Orduña, guanyador de Fama ¡A bailar!.
Així que si teniu ganes de passar una bona estona, d'aplaudir, ballar i cantar, no us perdeu 40 El Musical, potser no és el millor musical però segur que us divertireu.

Krusty

dimecres, 29 de desembre del 2010

L'hort dels cirerers, al Teatre Romea

Dijous passat vaig apropar-me al Teatre Romea a veure l'obra L'hort del cirerers, de Txéchov, adaptada per David Mamet i dirigida per l'afamat Julio Manrique, al qual podeu veure actualment a Infidels, fent de parella de la també actriu en l'obra Montse Guallar. També el podeu haver vist a la pel·lícula "Soldados de Salamina" i pròximament serà director artístic de mateix Teatre Romea.
L'obra conta, apart de amb l'omnipresent Montse Guallar, amb excel·lents actors com el gran Ferran Rañé, el serialitzat David Selvas, l'expresiva Mireia Aixalà o la ja clàssica i televisiva Gemma Brió entre d'altres, i narra la història d'una família russa en clara decadència amb urgents problemes econòmics que no semblen preocupar-los i aficionats a filosofar sota un cirerer més que no pas a treballar o discutir els problemes que realment els afecten.
Personalment em va semblar poc més que una típica "comèdia d'enredos" disfressada d'homenatge a Anton Txéchov, el qual va morir poc després d'estrenar aquesta obra al 1904. Divertida, entretinguda, i molt ben actuada, però molt allunyada també del caire dramàtic de la història original del escriptor i dramaturg rus. Tot i així, jo vaig passar una bona estona tot i acabar amb una lleugera sensació de que alguna cosa s'em havia escapat en la versió del Manrique del significat ariginal l'obra tenint en conta la bona fama que te aquesta.

L'obra estarà al Romea fins al 9 de gener i el preu esta entre els 17 i els 28 euros, si us animeu, ja em direu que us ha semblat.

Krusty

dilluns, 27 de desembre del 2010

Varekai

Dimecres passat vaig tenir el plaer d'assistir a l'enorme carpa muntada per el Cirque du Soleil a la zona de Diagonal Mar de Barcelona per veure l'espectacle Varekai, amb tanta sort que les invitacions varen resultar ser seients de tercera fila ben centrats.

Personalment, em va semblar molt espectacular, com sempre son els muntages de Cirque du Soleil, i sobretot amb molt bon ritme. Acostumat a excessos poètics i visuals en anteriors espectacles que alenteixen el show, Varekai em va semblar tenir un ritme més alt de l'habitual i donar prioritat a l'espectacularitat per davant de la bellesa conceptual. He pogut veure tots els espectacles d'aquesta companyia que han fet fins ara a Barcelona i definitivament puc afirmar que fins al moment és el que més m'ha agradat en conjunt.

Estrenat a Montreal l'any 2002, el títol de l'espectacle, Varaki, significa en llengua romaní, la llengua dels nòmades, "on sigui" i esta basat en el mite grec d'Ícaro, al que se li fongueren les ales per volar massa a prop del sol. Cal destacar-ne la música, totalment en directe, que li dona aquest to exòtic alhora que místic tant caracteristic, així com la extrema vistositat del vestuari colorista.

Com sempre, l'únic problema de l'espectacle del Cirque du Soleil és el preu de l'entrada i de qualsevol consumició, arribant a cobrar cinc euros per una aigua. Apart d'això, la resta és com sempre una meravella, us el recomano efusivament si us ho podeu permetre.

Krusty

divendres, 12 de novembre del 2010

Les Luthiers

Ahir dijous vaig tenir el privilegi d'assisstir a Los Premios Mastropiero, obra de Les Luthiers, al Barcelona Teatre Musical, en una de les sis úniques  sessions que faran a la nostra ciutat.
Les Luthiers son un grup de música i humor creat el 1967 que formen actualment cinc argentins, es caracteritzen per utilitzar instruments fets per ells mateixos a base de coses quotidianes, d'aquí ve el nom, que vol dir en francès creadors d'instruments musicals.
Personalment em va agradar força l'espectacle, amb l'estructura d'una cerimònia d'entrega de premis, Los Premios Mastropiero, és un show basat en la graciosa retòrica argentina de l'absurd, jocs de paraules i actuacions musicals de caire humorístic. Els cinc protagonistes, tots d'avançada edat, es mouen amb tota "soltura" en un gènere que es nota que practiquen junts des de fa molts anys, i transmeten a la perfecció la complicitat evident entre ells aportant un caire quasi familiar alhora que nostàlgic l'espectacle, que podrien definir d'humor del temps dels nostres pares.

Això si, l'assistència a l'obra està reservada per a gent molt previsora, ja que fan només sis actuacions i s'havia d'haver comprat l'entrada amb molta anticipació, i per a gent disposada a rascar-se fortament la butxaca, ja que els preus són bastant desorbitats inclús per les localitats més econòmiques de l'immens Barcelona Teatre Musical.

Krusty

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Reugenio al Teatre Condal del Paral·lel

Ahir vaig tenir el gust d'assistir al Teatre Condal a veure Reugenio, l'únic imitador del clàssic Eugenio autoritzat i recolzat per la pròpia família del mite del humor, i puc dir que és exacte al original.
El teatre certament és enorme, potser massa i tot per l'espectacle en qüestió, per tant es casi impossible omplir-lo, però el show en sí esta força bé. Té tota la gràcia de l'autèntic Eugenio, mort ara fa 7 anys, però sense deixar de ser en cap moment un homenatge alhora que una imitació. Són acudits de tota la vida que increïblement mantenen intacte la seva gràcia.
Dona gust trobar humor d'estil antic, sense autèntica mala fe ni odi, i també és nostàlgica l'actitud xulesca i desafiant del personatge, actitud característica que va morir alhora que l'Eugenio, la pesseta i els "progres". No us perdeu aquest clàssic renovat, hi podeu anar fins al 16 de novembre i jo crec que val la pena pels que com jo recorden l'Eugenio tot i que era més de l'època dels nostres pares. Són 18 euritos si no teniu cap descompte, que tampoc és tant avui en dia.

L'únic cosa que us haig d'avisar és que no hi aneu gaire carregats de coses per que s'ha de dir que l'espai entre cadires del Condal és just fins hi tot per posar-hi les pròpies cames, de fet tampoc és aconsellable a gent massa alta per el mateix motiu. Resumint, si sou uns "puretas" nostàlgics de mitja o baixa estatura i sense masses possessions al damunt aquest és el vostre espectacle.

Krusty

divendres, 15 d’octubre del 2010

Al centre pel El Mètode Gronholm

Ahir amb la meva xicota ens varem donar un homenatge asistint a un acte cultural en català, que costa el triple que anar al cinema, fet per actors de teleserie de tv3 i localitzat habitualment pel centre de la ciutat. Evidentment només em puc estar referint a anar al teatre. 
Certament només anar al centre ja és per mi, que sóc gracienc de naixement, tota una experiència fascinant. És com anar a la gran ciutat, gent estranya amunt i aball constantment i terres permanentment bruts, com si allà cada día fossin Festes de Gràcia, increïble. Hi vam anar en moto i per descomptat vam optar per endur-nos els cascos amb nosaltres per por meva de que si els deixavem a la moto algú s’ens-hi pixaría dins, convertint la nostra tornada en un viatge humid i profundament desagradable, què voleu que us digui, sóc de barri jo. 
Doncs vam anar al Teatre Poliorama a veure El mètode Grönholm i realment em va encantar, graciosa, intrigant i molt interessant, és a dir, bona, tant l’obra, com l’escenifiació, com l’actuació per part dels actors, sobretot la d’en Jordi Boixaderas, estelar. 

Sortint del teatre i deixant-nos endur pels records al passar per davant de l’Ovella Negra varem optar per fer una cerveseta i unes tapes al mític Chistu de la nostra joventut, i això va acabar de confirmar el que jo ja sospitava, em faig gran. Del bar festiu, sorollós i plè de jovent jugant al duro que jo recordava em vaig trobar en canvi amb una espècie de granja, amb clientela de alta edat i baixa salut, amb la cada vegada més típica cambrera que ni m’entenia el català. Collons com passa el temps.

Krusty