110 km/h

Els diaris de dissabte passat obrien pràcticament tots amb la reducció a 110 km/h aplicada pel govern espanyol a totes les autovies i autopistes, que entrarà en vigor el 7 de març. Així doncs, La Vanguardia titulava que "la velocitat màxima baixa a 110 per estalviar benzina", mentre que El Periódico obira amb "velocitat d'estalvi", il·lustrat amb la imatge d'un sortidor de benzina. En canvi, l'AVUI va ser més crític titulant que "l'Estat es passa de frenada". Els rotatius editats a Madrid varen ser més contundents amb la mesura, segons El Mundo, limitar la velocitat és "ocurrència davant la crisi de Líbia", mentre que l'ABC va titular "el Govern frena Espanya" i La Razón deia: "Espanya, a 110 per hora". Per la seva banda, Público va obrir amb un gran senyal de limitació a 110 km/h i deia "el Govern redueix la velocitat màxima a les autovies". 

S'ha de dir que per primera vegada l’administració té bons reflexes i actua amb la celeritat que correspon al greu moment energètic i econòmic. Espanya importa el 85% dels recursos energètics, i cal reduir l'impacte de sumar a la crisi de pèrdua de competitivitat dels darrers anys, amb pèrdua massiva de llocs de treball, una segona part amb una crisi de matèries primeres. La urgència d’actuació és, doncs, primordial, ja que el petroli significa el 48,8% de l’energia primària d’Espanya i el 38,8% de l’energia final consumida. Amb aquesta limitació de velocitat el govern espanyol calcula que s'estalviarà un 15% en el consum de gasolina i un 11% en el de gasoil.

La limitació de velocitat màxima dels cotxes és una mesura efectiva i clàssica en temps de crisi, ja al 1974 Espanya va posar el límit de velocitat a 130 km/h, després de la primera crisi petroliera. A l’any 1976 la va endurir posant-la a 100 km/h, mesura que va durar fins l’any 1981. El mateix Estats Units, consumidor energètic per excel·lència, va posar el límit de velocitat a 88 km/h arran de la primera crisi de petroli i encara el manté, formant part de la seva cultura de carretera, que personalment considero molt millor que la nostra alhora d'evitar consum innecessari, accidents i fins i tot úlceres als conductors.

Dit això, resulta que passats uns dies d'aquella bomba informativa dels 110 km/h, sorgeixen esdeveniments sorprenents, per exemple dimarts es va saber que els Països Baixos van començar a assajar un augment del límit màxim de velocitat fins als 130 quilòmetres per hora en alguns trams d'autopista, amb l'objectiu d'estendre'l a altres vies durant els pròxims mesos arribant a un terç de les autopistes holandeses, fins ara limitades a 120 quilòmetres per hora, durant l'actual legislatura. Esperen que la mesura no suposi un augment dels accidents, sinó que, al contrari, els redueixi, i a més, han advertit en els últims dies que es perseguirà amb severitat als conductors que superin el nou límit. Durant els propers mesos, el país té previst també revisar a l'alça les velocitats màximes en altres vies i passar alguns límits de 80 a 100 i altres de 100 a 120.

Un altre esdeveniment sorprenent han estat les declaracions del pilot asturià Fernando Alonso, que s'ha mostrat molt crític amb la mesura del govern estatal afirmant que "a 110 quilòmetres per hora, pel que fa a l'atenció, és fins i tot difícil mantenir-se despert", i ho diu ell que corre a més de 300 km/h a la Fórmula 1 i  últimament ho fa força adormit! Ha afegit que "per estalviar consum hi ha altres mesures bastant més eficaces que aquestes i per estalviar contaminació, que és el problema base que tenim, també. Com ara restringir el trànsit a les ciutats en funció de les matrícules parells o senars". Brillant, suposo que aplicant aquesta mesura també hauríem de treballar només els dies parells o els senars, per que sinó no sé pas com podríem anar a la feina. Quin home, la conclusió que en trec és que ell és la prova de que córrer no és bo per al cervell, així que ja sabeu, a partir del 7 de març, tots a 110.

Krusty

Cas Tous, assassinat o defensa?

No se si recordeu el famós cas Tous, que va aixecar la polèmica sobre els robatoris a vivendes i la legítima defensa al 2006. El que va passar va ser que Lluís Corominas, gendre del matrimoni i amo de l'empresa de seguretat de la família Tous, va matar a trets suposadament un dels lladres que intentava robar a casa dels seus sogres a Sant Fruitós de Bages. El proper 9 de maig un jurat popular de l'Audiència de Barcelona el jutjarà en un judici, presidit per la magistrada Concepción Sotorra, que es preveu que duri dues setmanes i on la fiscalia demana 11 anys de presó per l'acusat.

A Corominas el van detenir per la mort del lladre i va ser empresonat  tres mesos tot i que va sortit en llibertat pagant una fiança de 150.000 euros. També va pagar 150.000 euros a la família del mort en compensació, per la qual cosa la fiscalia li podria tenir en compte l'atenuant de reparació del dany, a més de la de confessió, perquè va explicar tots els fets a la policia immediatament i va ajudar en la investigació. Collons, una vegada més es demostra que no hi ha res com tenir molta pasta a l'hora d'arreglar les grans cagades.

La defensa pretén demanar l'atenuant o eximent de por insuperable i obcecació, pels moments de tensió que va viure, cosa dubtosa si parlem d'un amo d'una empresa de seguretat que va normalment armat, i la de legítima defensa, en pensar que els lladres li anaven a disparar, que també s'aguanta per un fil veient el vídeo gravat per les càmeres de seguretat de la família Tous, on es veu a un Lluís Corominas, armat dirigint-se intencionadament cap els lladres quan aquests ja no estaven a casa i es disposaven a fugir. El jurat haurà de valorar si es va tractar de legítima defensa o d'un homicidi, però d'entrada sembla clar que ni por ni defensa pròpia.

Tot va començar el 9 de desembre de 2006, quan un treballador de l'empresa de seguretat de la família va veure individus sospitosos prop del domicili dels Tous, va avisar els Mossos i va trucar a Corominas, que vivia a la mateixa urbanització i es va apropar fins la casa, arribant-hi molt abans que els Mossos. Allà va veure un cotxe sospitós mentre parlava per telèfon amb el vigilant, que el va avisar que hi havia dos sospitosos dins la casa i que anaven armats, de pel·lícula. Corominas va declarar que pensava que el cotxe sospitós era buit, però que de cop hi va veure dos individus a l'interior i els va donar l'alto, però que el conductor va fer un moviment brusc i Corominas va pensar que anava a treure una arma. Per això, des del seu propi cotxe i sense parar-lo va disparar la seva pistola semiautomàtica, carregada amb vuit cartutxos, matant Sinai Gazmend, el pilot, amb dos trets al crani. Va baixar del cotxe i va retenir el copilot fins que van arribar els Mossos. Els Mossos van desarticular la banda de kosovars que havien entrat a casa dels Tous, dos anys després de l'assalt.

Els ciutadans escollits com a jurat hauran de dirimir si Corominas va actuar en legítima defensa, com manté el seu advocat, “perquè temia ser atacat en qualsevol moment” i perquè tres dies abans ja havien entrat a casa dels sogres, o si per contra va disparar conscient que volia o podia matar, com sosté la fiscalia.

En tota aquesta història hi ha molts punts difícils d'avaluar. D'entrada, caldria veure si calia matar un dels lladres per retenir-los fins que vingués la policia. També caldria veure què es pot fer i què no, moralment, quan un lladre t'entra a casa, sobretot tractant-se de la citada banda kosovar, coneguda pels seus robatoris amb violència a diversos xalets de luxe com el dels Tous. Mai sabrem si els mossos, que són els que han d'ocupar-se d'aquests assumptes, haurien arribat a temps. Certament al final varen atrapar la resta de membres de la banda sense necessitat de matar-ne cap. Tot i així, també és difícil assumir que visquem en un marc legal on l'únic que se'ns permet fer és deixar fugir als lladres amb les nostres possessions amb l'esperança de que siguin atrapats en un futur proper, segurament ja sense les nostres coses.

Hi ha d'haver un punt mig entre l'estil americà de tenir tot el dret a disparar els intrusos i el que vivim aquí actualment, on no se'ns permet gairebé ni defensar-nos. Dit això, mai podem permetre que "seguratas" armats i a les ordres de gent rica tinguin el dret de matar sense més conseqüència que la econòmica, ja que tal com va tot, cada dia seran més els candidats a ser disparats intentant robar i també els que disparen, i en canvi menys els rics que pagaran a la meitat de nosaltres per que els protegim de l'altre meitat.

Krusty