Bicing

Recentment, ja se que tard, he passat a formar part de l'univers Bicing, ja que visc a Barcelona i actualment no disposo de vehicle a motor, i evidentment no puc estar-me de comentar l'apassionant experiència amb tots vosaltres.

Per començar, us deixo la definició oficial de Bicing segons la pròpia pàgina web, priceless: "El Bicing és un transport amb bicicleta. Un servei d'ús senzill, pràctic i sostenible que es pot utilitzar per als trajectes per la ciutat. Per desplaçar-se sense fums ni sorolls."

Tot va començar el dia que la meva repetidament accidentada moto va dir prou i em vaig veure obligat a prescindir-ne. En aquell trist moment va començar a prendre forma la idea d'unir-me a aquesta incoherent iniciativa que és el Bicing a una ciutat com Barcelona.

Ja al 2008 l'havia vist a Perpinyà, o al menys una cosa semblant anomenada BIP! però clarament en la mateixa línia, i la veritat es que em va semblar una idea espectacular, pràctica i sobretot ecològica, cosa que, siguem sincers, mai ha estat entre les meves preocupacions principals. Tot i així, en aquella bonica ciutat de poques pendents semblava una idea genial.

Realment, des de que tinc el Bicing, i tot i ser poc donat a l'exercici físic, m'encanta agafar una bicicleta i sentir-me sa, sentir-me dinàmic, alternatiu, a la última. Certament els meus viatges no passen mai dels 10 minuts i per ser just, acostumen a ser sempre de baixada, però tot i així, vaig en Bicing, és més, soc del Bicing, i només això ja em fa sentir esportiu, modern, cosmopolita. Ara puc tenir llargues converses sobre els seus avantatges i inconvenients sense sentir-me desplaçat mentre ho discuteixo endrapant un tapa rere l'altre.

Certament hi ha inconvenients, tots els que sou de Bicing ja sabeu molt be quins son, van des d'haver de caminar, cosa gens "in" avui en dia, per caçar un Bicing disponible a la parada més propera, fins a, i això és encara pitjor, no poder aparcar-lo tant aprop del destí desitjat per trobar-se la parada plena i, desgraciadament, acabar havent de caminar de nou per poder abandonar la bicicleta. Entre un i l'altre, hi ha altres inconvenients, alguns evidents com el seu limitat horari, i altres que he pogut anar detectant, com la subtil falta de manteniment progressiva que va restant fiabilitat a algun dels dos frens, la gran quantitat de bicicletes atrapades a la parada sense remei per trobar-se avariades, i la insuficient versatilitat que li donen unes tristes tres marxes a la bicicleta en una ciutat permanentment en pendent.

No puc però, oblidar els avantatges, que també son molts. Apart de l'augment de l'alternativitat personal que ja he mencionat, un altre dels seus grans avantatges és que és una excusa més per treure el meu fantàstic smartphone. És una més d'aquelles ocasions on es fa imprescindible poder comprovar en directe via GPS la disponibilitat de Bicing a les parades més properes, així com confirmar que hi ha lloc per retornar la bicicleta a la parada de destí abans de passar de llarg l'anterior parada més propera a la destinació final. Avui en dia, personalment, agraeixo tota oportunitatinnecessària i compulsiva per demostrar la meva connexió tecnològica constant amb el món que m'envolta, inclús tractant-se de poder mirar via satèl·lit si cal caminar fins al carrer del costat per veure si ha ha algun Bicing disponible, m'encanta aprofitar aquesta sofisticada tecnolgia per coses importants com aquesta.

Em sobta el gran contrast d'imatge entre la gent moderna i jove d'esperit que va amb Bicing respecte als antiquats excursionistes pseudo-atletes d'esplai que van, com sempre han anat, en bicicleta pròpia. Els compadeixo quan penso que no poden deixar la bici al carrer i oblidar-sen, gaudir-ne només quan la necessitin sense haver de carregar-la, passar una targeta per el detector i que la pantalla els n'hi assigni una automàticament... Suposo que ells em compadeixen per no ser capaç de pedalar durant més de cinc minuts seguits, i potser tenen raó, però compte, que jo ara vaig en Bicing. Sí, a estonetes, sí, de tant en tant, i sí, sempre en baixada, però bé, us puc dir que m'ho passo teta, això sí.

Per una vegada, no entraré en l'eterna polèmica entre ciclistes de veritat i usuaris de Bicing sobre l'evident necessitat de que sigui obligatori de l'ús del casc així com ho és el de les llums, és un debat massa suat, i com tothom coincideix, no fa més que retratar una vegada més l'hipocresia de les autoritats. Suposo que tot hagués canviat si el ja traspassat Alcalde Hereu s'hagués obert el cap en una caiguda desafortunada a Arc de Triomf el dia que va usar el Bicing per primera i última vegada.

Per acabar no puc fer més que emplaçar-os a las web del Bicing si us voleu convertir en urbanites enrotllats que van a la última, en deu dies rebreu a casa la targeta i podreu activar-la i començar a utilitzar-lo, Demostrareu el vostre pragmàtic compromís amb el medi-ambient i el culte al cos, això sí, necessitareu més paciència que cames.

Krusty

L'avarícia del Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya

No fa gaire vaig cometre l'innocent error de picar amb la targeta de tren T-10 per a una sola zona en una estació corresponent a 2 zones quan tornava cap a la meva ciutat, Barcelona. El que jo no sospitava ni do bon troç en aquell moment era que aquella lleugera confusió, entre dues targetes pràcticament idèntiques a la vista, i molt difícilment diferenciables quan un va amb presses per enxampar el tren, em podia acabar sortint molt cara. He fet fotografies per que pugueu veure de quins engendres malèvols estem parlant.

Era una tarda solejada quan arribant xino xano a l'estació de tren habitual per agafar els Ferrocarrils catalans en direcció a la gran ciutat, vaig sentir prematurament i de lluny l'inconfusible brunzir del tren aproximant-se a l'estació. Com tots els que em rodejaven, em vaig llençar cap a la l'entrada a tota velocitat metre extreia la cartera de la butxaca. Vaig aconseguir agafar la targeta just una segon abans d'arribar a la màquina, introduir-la i pescar-la quan sortia de la màquina, ja arrancant de nou en carrera cap a l'andana. Mentre acabava de baixar les escales a salts, sonava ja el fatídic so que anuncia l'imminent tancada de portes.

Afortunadament, vaig aconseguir entrar al tren just quan començaven a tancar-se aquella espècie de comportes hidràuliques aterradores anomenades portes. Un cop a dins, i encara amb el cor accelerat, vaig seure i respirar profundament, convençut que ja havia complert per el dia el "cupo" d'aventures, res més lluny de la realitat.

Al arribar la meva parada, aquell dia era Gràcia, vaig sortir del tren tranquil·lament, vaig caminar per l'andana, i em vaig emplaçar pacientment al meu torn a les escales mecàniques. Un cop a dalt, i ja a pocs metres de la llibertat, vaig introduir la targeta a la màquina i quan anava a passar, va sonar aquell "pito" absolutament avergonyidor que caracteritza que hi ha un problema. Un cop confirmat que totes les mirades estaven centrades en mi, i intentant mantenir una ja malmesa dignitat, vaig tornar-ho a intentat, això si, amb poca fe aquesta segona vegada, i, evidentment, només vaig empitjorar la situació. El desagradable soroll es va repetir i ja començava a general retenció darrere meu per passar per la màquina, és per això que vaig optar per retirar-me tot abatut a una banda. Un cop fora de la riuada de gent imparable, vaig observar la tarja amb atenció, notant amb horror que era la T-10 de una zona i descobrint amagada darrere, encara dins la cartera, la responsable de tot, la T-10 de dues zones. Tot valent, vaig atansar-me a l`insultant màquina i li vaig etzibar la targeta de dues zones, però va tornar a resultar que la màquina era més llesta que jo, ja que em va respondre amb un altre "pito", que en aquesta ocasió em va semblar tenir un lleuger tò burlesc. Vaig aixecar la vista amb mirada felina en busca d'una escapatòria, d'una sortida, però estava atrapat, tancat rere les implacables barreres automàtiques.

Perdut, desorientat, desesperat, empresonat, em vaig quedar com en estat de xoc, i mentre repassava encara com havia caigut en tal error, em vaig anar donant la volta per trobar-me de sobte, com a guiat per el destí, mirant cara a cara una misteriosa màquina de color blau que desconeixia fins al moment. Per alegria absoluta meva i gran sorpresa vaig veure que hi havia una màquina especialment pensada per ajudar a la gent en una situació com la meva.

La misteriosa màquina resava "bitllets de sortida", em vaig sentir completament alleujat finalment al veure que hi havia prevista una ajuda per els pobres despistats com jo, una comprensió. Tot innocent, vaig apropar-me cap a la desconeguda màquina, que m'indicava que insrís el meu incorrecte bitllet, cosa que vaig fer.

Tot confiat i concentrat en seguir el protocol establert, vaig facilitar el bitllet, i la màquina em va informar gentilment del problema de les zones que us comentava. Tot i així, em deixava encara l'opció d'avançar, que és per la que vaig optar ja que necessitava una solució per poder sortir al carrer. Aquesta va ser la resposta de la màquina:

Se'm va aturar el cor literalment en aquell moment, la màquina només em donava l'opció de pagar 25 euros, com a mínim, per sortir de la terrorífica presó en que de sobte s'havia convertit l'estació de Gràcia dels ferrocarrils. Vaig notar un lleuger mareig i una sensació estranya creixent dins meu, com vaig confirmar en breus instants, era indignació. Per algun motiu els dels ferrocarrils pensaven que podrien robar-me 25 euros sense cap esforç, només sota l'amenaça de retenir-me allà tancat contra la meva voluntat de forma indefinida. Em va semblar una quantitat absolutament desproporcionada per un descuit de 1,65 en comptes de 2,15, i vaig decidir al instant que de cap manera aconseguirien treure'm aquesta quantitat d'euros per molt vulgars i rastreres que fossin les seves tàctiques.

Un cop acceptat que la meva única opció era la rebel·lía, el viure al marge de la llei, i tot decidit a fer el que fes falta per esquivar un abús de proporcions increïbles, vaig passar a dedicar totes les meves neurones a buscar la manera d'escapar, d'aconseguir la llibertat, de fugir com fós d'aquesta espècie de mafiosos que em retenien sota amenaça d'arruïnar-me el mes. Com animal acorralat, en moments de tensió i pressió és quan un està més despert, i jo vaig recordar que en alguna ocasió que havia baixat a la parada de Catalunya, era possible que hagués sortit sense necessitat de validar el meu bitllet per poder sortir. Desesperat i jugant ja l'última carta, vaig tornar a agafar el tren per dirigir-me fins a la meva última opció, la terra promesa, la parada on podia ser que la llibertat no tingués preu.

Ja a l'andana de Catalunya, caminava poc a poc cap a la sortida, el cor em bategava fort i les cames em fluixejaven, em jugava el passar la nit, sinó la vida, tancat dins la xarxa de ferrocarrils sota la ciutat de Barcelona, tot menys pagar 25 euros sota extorsió. Només apropar-me a la sortida, el meu cap ja valorava quines opcions tenia d'enganxar-me discretament al individuu de davant meu per sortir alhora que ell, cosa que no veia gens clara, quan vaig contemplar amb eufòria i alegria que allà sí, no era necessari validar el bitllet per sortir.

El creuar les balles obertes i caminar cap a la sortida, accelerant el ritme a mida que m'apropava a l'aire fresc del carrer, sentia el plaer de la llibertat, i el gust de la victòria contra un complex sistema d'abús empresarial sense fre. Sí, vaig aconseguir evitar que em robessin, vaig aconseguir arribar a Barcelona tot i tenir un bitllet de una sola zona, exhaust mentalment de la meva reclusió forçada però feliç per un final prou digne.

Dit tot això, acabaré només remarcant que em sembla al·lucinant que els avars responsables dels FGC es pensin que aconseguiran que la gent pagui 25 euros per sortir de les seves estacions. És tant probable que la gent acabi fent qualsevol barbaritat per evitar pagar-los com que jo mateix hagués picat un bitllet d'una sola zona conscientment amb la idea d'estalviar-me uns quants euros en el viatge.

Krusty

INEM

Recentment vaig tenir la desgràcia d'haver d'anar a la oficina de l'INEM situada al Carrer Aragó, i va ser una experiència absolutament desesperant.

Vaig arribar amb temps per que m'havien dit que s'hi formen cues immenses, però res més lluny de la realitat, arribant amb mitja hora d'antelació a l'horari d'apertura només em vaig trobar un petit grup de gent amb el cap baix i cara de paciència fent cua a la porta de forma ordenada. Poc després de l'hora d'apertura oficial es varen obrir les portes al desafortunat públic, i només entrar, vaig topar amb una màquina d'última generació que distribuïa la gent en funció del motiu de la seva visita, en aquest cas, hi havia quatre opcions. Per si la gent no era capaç d'elegir una de les quatre, hi havia una funcionària dedicada a preguntar quina era la opció de cadascú, per després pitjar el botó corresponent i entregar en mà el tiquet corresponent. Aquí ja vaig començar-me a ensumar amb quina alegria es gasta el caler que tots paguem.

Però això només era el començament. Segons la complicadíssima màquina amb quatre botons, em va ésser assignat un número i vaig ser ubicat en una cadira a l'espera del meu torn. Com tots els que estàvem allà esperant, immediatament vaig notar que la meitat de les 24 taules destinades a l'atenció al públic, gairebé la meitat eren buides misteriosament. Al cap d'una bona estona, l'enigma es va anar desvelant, quan van anar apareixent els desapareguts funcionaris amb un cafè a la mà cadascun, per així donar el relleu als altres, que progressivament varen anar marxant també per mantenir la mitja constant de 50% de presència a les taules com a màxim.

Com a tot arreu, hi havia gent esperant que s'ho prenia amb més filosofia que altres, però tots miraven de reüll com per norma els afortunats funcionaris deixaven passar un prudent temps entre torn i torn per poder petar la xerrada entre ells, tot davant l'indignada mirada dels aturats que esperaven. Es notava que estaven acostumats a ser observats amb fúria, per que en cap moment es deixaven intimidar per les mirades inquisitòries de la gent sense feina que esperava mentre ells semblaven riure's de la seva sort.

Finalment va arribar el mau torn, i em vaig dirigir a una de les taules, on un poquíssim estressat treballador de l'Estat va revisar amb parsimònia els papers que portava per a continuació emplaçar-me a una altra taula i, per sorpresa meva, senyalar-me que havia de tornar a esperar el meu torn per passar per una altra taula. Armat de paciència, vareig situar-me de nou a la ja abarrotada zona d'espera amb l'esperança d'acabar aquell llarg procés en breu, òbviament, res més lluny de la realitat. Al cap d'una bona estona el meu número va tornar a tocar, i em vaig precipitar a la carrera cap a la taula en qüestió, on una poc motivada treballadora va tornar a demanar-me tots el papers, em va donar quatre instruccions que ja sabia i va enviar-me de tornada cap a la zona d'espera, ara sí, assegurant-me que ja només em quedava un pas més.

Quan finalment em va tocar el torn per tercera vegada, va resultar que el pas final era una espècie d'entrevista de treball, feta per una pobre dona clarament avorrida per la rutina laboral, on s'intentava, en menys de cinc minuts, copsar les capacitats i virtut de cada treballador. Personalment vaig intentar resumir el meu extens currículum un quatre frases que no van semblar impressionar en absolut la dona en qüestió, que es limitava a anar picant a l'ordinador com si fos una telègrafa.

Un cop acabat aquest tràmit, em vaig dirigir ja cap a la l'entrada, on em va sobtar trobar una gran cua de gent, i és que al fixar-me en la màquina per distribuïr la gent, vaig veure que tenia un gran cartell a mà enganxat a la moderníssima pantalla tàctil que resava "no funciona". Quina sorpresa.

Finalment, amb tots els papers en ordre i una gran quantitat de temps perdut a les esquenes, vaig aconseguir sortir de l'oficina de l'INEM en qüestió, amb la certesa que el proper dia 10 cobraria un sou miserable, però això sí, sense haver de treballar ni un sol minut, la qual cosa va ser la confirmació definitiva de fins a quin punt els nostres diners son regalats a tot el que no sigui capaç, o simplement no vulgui, trobar una feina. Això sí, només val agafar la feina si el sou ofert és superior al que paga l'Estat, cosa francament difícil en temps de crisi, sincerament, no m'estranya que hi hagi tanta gent a l'atur.

Krusty

Corto pelo 5 euro

L'altre dia vaig tenir la sort de poder anar-me a tallar el cabell en horari de feina, com a deferència de l'empresa, no cap a mi, sinó cap als meus clients, que es veien obligats a contemplar una immensa melena sovint exageradament despentinada. Molt amablement em varen indicar una perruqueria propera que, segons varen dir-me, portaven dues noies molt agradables i amb molt bon criteri a l'hora d'esquilar.

Dit i fet, em vaig precipitar als visualment poc agradables carrers de Rubí a la caça de la desitjada perruqueria, amb tant mala sort, que vaig veure un cartell que n'anunciava una i vaig llençar-m'hi cap a dins en, com vaig descobrir posteriorment, un exercici d'inconsciència absoluta. Només entrar, em va sobtar trobar-me un home d'origen pakistaní assegut, amb cara d'avorrit, en una cadira, que va canviar per una gran expressió de total il·lusió al adonar-se que, finalment, tenia un client. Sobtat per la rebuda, vaig fer un ràpid repàs al local, notant amb sorpresa que els cartells que decoraven les parets eren tots escrits en àrab i que hi havia una tele encesa amb un canal a tot volum en un idioma per mi desconegut.

Atrapat per la meva educació, no vaig veure altre opció que saludar tímidament, i abans d'adonar-me'n era assegut en una d'aquelles cadires de barber de dubtosa higiene mentre l'inesperat perruquer preparava les seves eines. Vaig optar per deixar-me portar, de fet jo buscava una perruqueria i aquell estrany local ho era sens dubte, tot i que fortament peculiar. Un cop vaig aconseguir, més amb gestos que amb paraules degut a que jo no parlava la seva llengua i ell no semblava parlar la meva, que el perruquer entengués quin estil de tall de cabell volia, vaig disposar-me a abstreure'm durant una estona i simplement ser atès de la millor manera possible. Per sorpresa meva, no era la idea que tenia aquell home del que és tallar al cabell, ja que immediatament va començar a fer repetits intents d'encetar una conversa, que va acabar sent un monòleg per part seva degut a la meva poca disposició a xerrar en la situació lleugerament incòmode en la que em trobava.

Primerament em va comentar, en un castellà molt dificultós, que al·lucinava amb els comerciants de Rubí, i que no entenia de què vivien, ja que obrien les botigues a les deu del matí, per tancar-les de nou a les dues i no obrir-les fins les cinc de la tarda. Ell afirmava obrir cada dia a les vuit i tancar a les nou i mitja, mentre que els botiguers natius tancaven a les vuit o vuit i mitja del vespre. Tampoc entenia per què no obrien els seus respectius comerços en diumenge, i afirmava no haver tancat cap dia en els sis mesos que feia que havia obert el negoci. Graciosament qualificava la vida del comerciants "no estrangers" de Rubí com a "mucha navidad", segons vaig desxifrar, en al·lusió a la bona vida que segons ell duien aquests. Suposo que la comparava amb la seva.

Posteriorment, em va relatar fil per randa la seva rocambolesca, alhora que habitual, història. Havia vingut de Pakistan en una llarga i dura travessia, n'havia marxat per por a ser un dels entre deu i vint morts diaris que, segons ell, hi havia al seu país cada dia víctimes de bombes o altres atemptats. Jo vaig intentar explicar-li que això també havia estat així en aquest país fa no tant anys, però ell seguia simplement capficat en que viure aquí és "mucha navidad". En tot això, haig de dir que mentrestant m'anava tallant el cabell de forma absolutament corosa i extremadament professional, primer amb màquina i després amb tisores amb força traça.

Finalment, va comentar-me que vivia, com jo, a Barcelona, i que cada dia venia i anava en tren. Aquí vaig animar-me a queixar-me, buscant un punt en comú, del abusiu preu del tren, pels que no ho sapigueu, 2,15 euros per trajecte, és a dir, 4,30 euros al dia pels que treballem fora de la gran ciutat. Per sorpresa meva, va esclatar a riure, segons em va explicar, ell només pagava preu de dues zones al matí, a la nit passava amb bitllet d'una zona per que no hi havia risc de topar amb cap revisor, fent-me adonar que ser educat no té res a veure amb ser llest, en aquest cas al contrari.

Un cop va donar la feina per acabada, em vaig contemplar al mirall i certament era un molt bon tall de cabell, així que em vaig aixecar agraït i vaig preguntar-li quan val, al que ell va contestar senyalant un cartell de la porta que jo no havia vist que resava "corto pelo 5 euro". Certament un excel·lent preu per una bona feina de quasi tres quarts d'hora. Vaig pagar-li amb vint euros i va fer cara de no haver vist gaires bitllets d'aquest elevadíssim import, tot i així, ple de recursos, em va indicar que m'assegués en un tètric sofà que guarnia el fons del local mentre ell anava a demanar canvi al Schleker del costat. Finalment va tornar amb el canvi i em va donar la mà quasi amb una reverència a modus de "despedida". Haig de dir que va ser el tallat de cabell més barat m'han fet mai, i comparat amb l'anterior, que me'l vaig fer en un xino que esquilava la gent en torns de deu vint minuts com si fossin ovelles per vuit euros, va ser tot un plaer. Vaig marxar segur de que aquelles dues noies tant habilidoses de la perruqueria que buscava m'haurien fer un pentinat potser més estilós i segur que més car, però que hauria mort amb la primera dutxa, igual que el meu record d'elles, i en canvi l'experiència que vaig viure és de les que no s'obliden fàcilment.

Krusty

Aventures al tren

Recentment m'he vist evocat a agafar el tren sovint, cosa a la que gràcies a Déu no estava acostumat, i us vull comentar una curiosa anècdota, suposo que serà la primera de moltes, que em va passar l'altre dia. Puntualitzar que me refereixo als Ferrocarrils Catalans, concretament us diré que Zona 2, per no donar masses pistes.

Doncs estava assegut un vespre plàcidament en un vagó no molt ple, cosa estranya, de camí cap a Barcelona, quan varen entrar al tren un grup de sis joves cridant en un idioma per mi desconegut, jo diria que algun dialecte àrab, i es varen asseure on estava jo. Cal destacar que per sorpresa meva, només obri-se les portes em va atacar immediatament un fortíssim olor que en aquell moment vaig reconèixer com a dissolvent, i al seure al meu costat vaig caure en el detall que tots portaven el puny de la mà dreta tancat, i tendien a apropar-se'l sospitosament al nas massa sovint. Efectivament, esnifaven cola, i estem parlant de xavals que no tenien encara ni la majoria d'edat.

Varen animar-se a fullejar un 20 Minutos que hi havia abandonat en un seient i em va sorprendre ràpidament com "Barça" i "Messi" són paraules que entenc perfectament en àrab, bàsicament per que sonen igual. Em va encantar aquest detall integrador, però haig de reconèixer que he estat més còmode al tren en altres ocasions, cosa ja d'entrada difícil tenint en conta l'estretor de la que fan gala els seients dels Ferrocarrils Catalans.

Doncs allà estava jo, tot ben posadet i vestidet, preguntant-me quan devia faltar per a la meva parada, ja que certament l'aire s'anava tornant irrespirable en tot el vagó per l'acumulació de químics a l'aire. I de sobte, davant la meva absoluta incomprensió, tots aquests joves varen aixecar-se de cop i es varen precipitar cap a la porta més propera a la carrera just quan aquesta es tancava, per a continuació, fent gala d'una bona feina en grup, obrir les portes per la força mentre cridaven, ara sí, en un estrany però comprensible castellà. I quan jo ja no entenia absolutament res, i estava apunt de ser presa del pànic, va entrar al vagó per la porta entreoberta una nena petita mentre els xavals subjectaven l'implacable mecanisme.

Resulta que una dona gran anava amb la nena petita i per algun motiu que desconec, la dona havia entrat al tren però la nena no, davant l'espant horroritzat de la pobre dona. Al obrir les portes els xavals, la nena va poder entrar, desfermant l'eufòria de la compungida dona gran, que va canviar la cara de preocupació i angoixa per una d'absoluta felicitat i descans. Sense esperar cap agraïment, els xavals van deixar anar la porta i van tornar a seure, seguint amb la seva cridòria i el seu perjudicial vici com si no hagués passat res.

I allà em vaig quedar, pensant que, si haguessin entrat parlant en català i bevent d'un tetra-brick de sangria Dons Simón, fins i tot m'hauríem provocat simpatia, en comptes de rebuig, però que clarament eren persones perfectament aprofitables vistes des d'un punt de vista diferent al meu. Al final, tots hem fet bestieses de joves, el que compta és el que porten per dins. Sense esperar-ho m'havia trobat amb una bona lliçó per als meus prejudicis, i tot per dos euros amb quinze cèntims, no esta gens malament.

Krusty

Centre Espacial de la Nasa a Houston, Texas

Fa uns anys vaig tenir la sort de visitar el Centre Espacial de la Nasa a Houston, a Texas, Estats Units, i és una experiència totalment recomanable. Impressiona la immensitat de les instal·lacions així com la certesa de que és el lloc on, entre d'altres mission, es va controlar el viatge espacial de l'Apolo XII que va concloure amb l'arribada de l'home a la lluna per primera vegada a la història.

S'ha de dir que, com sempre, els americans ho tenen molt ben montat, hi ha una espècie de parc temàtic per als turistes, amb una enorme botiga de records, evidentment, on un pot comprar absolutament de tot, incloent bolígrafs per escriure sense gravetat, per exemple, cap per vall.

Sobta també l'enorme quantitat de restaurants que hi ha dins així com la possibilitat de visitar, com ja he dit, l'autèntica sala, que mantenen intacte, des d'on varen coordinar el primer aterratge a la lluna i també on es va gravar gran part de la pel·lícula Apolo XIII. Un cop més allà costa distingir la diferència entre realitat i cinema.

Val la pena només per gaudir de la immensitat esfereïdora que se sent al veure un coet de prop, encara més gran del que un pugui arribar a imaginar. També tindreu la fantàstica oportunitat de tocar una pedra llunar autèntica i contemplar d'aprop l'interior d'una nau espacial. Us aconsello una experiència única que personalment segur que no oblidaré.

Krusty

H. R. Giger, creador dels Aliens

En un accidentat viatge d'estiu a Suissa en autocaravana amb un grup d'amics, vaig tenir la fortuna d'ensopegar, per pura casualitat, amb el Museu de H.R.Giger a la ciutat de Gruyere, mundialment coneguda pels seus formatges. Com a curiositat us puc dir que al formatge de Gruyere, el típic dels forats, no és foradat quan el fan sinó que aquests s'afegeixen durant el procés de forma expressa.

Imagineu la meva sorpresa, caminant pels carrerons de la ciutat medieval, que esta situada al cap de munt d'un turó, quan de sobte em trobo amb un museu del mític creador de l'estètica Alien, l'alemany H. R.Giger, que no apareixia encara en cap guia turística.

Evidentment el lloc estava pràcticament desert, però no varem dubtar en pagar la baratíssima entrada i endinsar-nos en el museu fruit de la retorçada i privilegiada ment de l'artista. No cal dir que era impressionant, fins hi tot hi esposaven l'Oscar que va guanyar per la feina que el va llençar a la fama amb la famosa pel·lícula. En aquelles èpoques el museu ja era obert però també estaven construint un bar amb entorn inspirat en Alien que de segur aniré a veure algun dia, per que prometia ser espectacular.

Tots recordareu l'esgarrifós univers d'Alien, que inspira una aparença que podrien qüalificar d'orgànica i biomecànica alhora que llefiscosa i molt obscura. Tot és fruit de la seva retorçada ment i immensa creativitat.

Per acabar, aconsellar-vos un cop més visitar el fantàstic museu i celebrar el talent d'H. R. Giger, una ment privilegiada capaç d'imaginar les coses més visceralment esgarrifoses i desagradablement complexes alhora que belles que hagueu somiat mai. Algun dia serà reconegut com el que és, un artista genial capaç d'imaginar l'inimaginable.

Krusty

Le Mont Saint Michel

Si en teniu l'oportunitat, apropeu-vos un dia a visitar el fantàstic Mont Saint Michel, situat a Normandia, cap al Nord de França, és sens dubte un dels poblets més espectaculars que personalment he vist i també un dels més visitats de l'estat francès.

Construït al capdamunt d'un turó de roca que s'erigeix a la costa francesa, lleugerament endinsat dins l'aigua de la baia, és un espectacle digne de ser contemplat. Jo l'he vist en dues ocasions, i en la primera s'aixecava enmig d'una infinita maresma de fang, repleta de gent que pesca el marisc que queda a la sorra quan es retira l'aigua, i en canvi en la segona m'el vaig trobar envoltat de l'Oceà Atlàntic amb grans onades xocant contra les roques que feien esgarrifar, molt espectacular. 

En quant a la seva característica silueta, cal dir que el Mont Saint Michel està coronat per una estàtua de Sant Miquel Arcàngel, cap dels exércits divins, col·locada dalt de l'església del poble, que arriba als 170 metres d'alçada total sobre el nivell del mar, fent-lo encara més impressionant el fet de trobar-se en mig d'una gran planícia. És per tot això, però sobretot per la seva importància a nivell arquitectònic, que va ser declarat monument històric el 1862 i és Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de 1979.

És tant important i ràpid l'efecte de les marees en la planíssima baia que l'antic camí usat per anar cap al turó on s'aixeca el poble tenia plataformes elevades de fusta cada uns metres per si la pujada de la marea atrapava a algú a mig camí sense temps a fugir. La primera vegada que el vaig visitar, ja fa molt anys, aquest camí era l'única opció per accedir al poble, que quedava completament aïllat en quant a carreteres quan la marea pujava. Evidentment, quan hi vaig tornar anys després ja havien construït una magnifica carretera elevada amb pàrquing i tot que el fa actualment accessible durant tot el dia qualsevol dia de l'any.

També és un plaer passejar per els seus carrers i carrerons, que formen un entramat bastant complex que va ascendint progressivament, o visitar la abadia o l'església, tot magníficament conservat i preservat alhora que cuidat i netejat com és costum a França, on semblen valorar i aprofitar molt més que nosaltres els monuments històrics. Resumint, que no deixeu passar l'oportunitat de visitar el Mont Saint Michel, una petita meravella a 10 hores de Barcelona en cotxe que us deixarà segur amb la boca oberta.

Krusty

Assassinat de J.F.Kennedy a Dallas

S'ha publicat recentment el llibre "The Kennedy detail", que repasa l'estreta relació de la família Kennedy amb els seus guardaespatlles i desvela el sentiment de culpa incrustat en molts d'ells pels fets que varen acabar amb la mort del President J.F.K. Concretament, Clint Hill, l'agent que va saltar sobre el cotxe intentant evitar la fatídica última bala, va ser donat de baixa un any després i va caure en l'alcoholisme, del que no va sortir fins el 1990, quan va visitar el lloc dels fets a Dallas i va entendre que no podia haver fet més.

Personalment, fa un parell d'anys vaig poder visitar Dallas, a Texas, Estats Units, ciutat formada per un conjunt de gratacels al centre i que apareix de sobte al mig del no res després de circular a través d'enormes extensions de terres solitàries. Allà és on varen assassinar al visionari president John Fitzgerald Kennedy el 22 de novembre de 1963 mentre desfilava amb tota la comitiva per Elm Street, coincidència graciosa, o no. Passejant per la plaça Dealey, zona on li varen disparar, i visitant el museu dedicat a J.F.K. em va semblar la típica barbaritat de la que només son capaços els americans.

D'entrada, resulta que el museu esta ubicat just dins l'edifici des del que se suposa que Lee Harvey Oswald va disparar, que al 1963 era un magatzem de llibres. Fins hi tot arribant a l'extrem que la cantonada on esta la finestra des de la que se suposa que varen sortir els trets, esta conservada exactament com estava, amb les caixes de llibres i la finestra entreoberta. Increïble.

Però això només és el començament, pels que no ho sapigueu, al·lucinareu si us dic que al carrer, al punt exacte on l'última bala li va esmicolar el cap, hi ha una creu a la carretera que marca el punt. També la balla de fusta on se suposa que s'amagaven els altres tiradors, sempre segons la versió oficialitzada per la pel·lícula d'Oliver Stone, director habituat a reescriure la història, està encara intacte amb excepció de les firmes de tots els turistes gravades a la fusta. Va ser allà on vaig descobrir que J.F.K. va ser el quart president americà en ésser assessinat després d'Abraham Lincoln, James Abram Garfield y William McKinley, i el vuitè en morir en el càrrec, deu n'hi do quina nació.

Personalment va ser una estranya però emocionant experiència més propera a visitar els platós de filmació de l'oscaritzada pel·lícula que no pas el lloc on varen succeir els fets de veritat. I com quan tornes a la teva antiga escola ja d'adult, recordava tota la plaça molt més gran a la pel·lícula del que va resultar ser en realitat. El museu en sí és una barreja entre homenatge i desmitificació de la figura del famós president, que finalment et deixa la sensació deliberada que el difunt John Fitzgerald Kennedy va ser més un somiador que no pas un governant que hagués aconseguit gaires coses importants per al país. Com es diu, i en aquest cas és tristament evident, la història l'escriuen els vencedors.

Krusty

Portaventura nadalenc

Recentment vaig tenir la sort d'anar a Portaventura, que feia anys que no hi anava, i va resultar que ja estaven en època de nadal. Tot el parc estava ple de abets nevats, pares noel i llums de nadal, i a més amb nadales de fons, inclús la part de Mèxic, tota una experiència.

Només apropar-nos a l'entrada i abans de pagar a taquilles, que si un no té algun descompte és absolutament criminal, ja ens varen atacar amb una versió lliure de "Merry Christams" a un volum elevadíssim, i en aquell moment am vaig adonar que per sorpresa meva el dia seria una experiència 100% nadalenca, al novembre.

Un cop a dins ens varem encaminar innocentment cap a la primera atracció que vam trobar que sorprenentment no tenia gens de cua, s'anomena Furios Baco, en honor al déu del vi, i ja d'entrada em vaig trobar assegut a l'atracció assegurat al seient de forma sospitosa. Efectivament, l'atracció amenaçava amb ser més bestia del que esperava, sobretot quan ens varen advertir que era obligatori treure's les ulleres, vigilar amb els objectes a les butxaques i assegurar-se que no es tenien els cordons de les sabates deslligats. Totes les mesures van demostrar-se encertades quan de sobte, després d'un estrany vídeo que no vaig poder desxifrar per falta de les ulleres, vaig ser propulsat inesperadament de 0 a 135 km/h en 3,5 segons, per després fer un recorregut 850 metres que dura 55 segons on s'arriba a forces superiors a 1G. No cal dir que va ser una de les experiències més intenses de la meva vida, és a dir, em va encantar.

A partir d'aquí, el Dragon Kahn i l'Estampida em varen semblar suaus, però això sí, molt divertits, sobretot el primer, que, tal i com recordava, està brillantment dissenyat per aconseguir una barreja perfecte entre gravetats i emoció trepidant, perfecte. Animat per l'eufòria vaig animar-me també amb una atracció anomenada Huracan Condor que hi ha a la secció dels Mayas, què dir, puges a més de 100 metres d'alçada en vertical, on pots contemplar tot el parc mentre intentes que no s'et pari el cor, per seguidament precipitar-te cap al terra en una caiguda espectacular que val la pena provar, això sí, una vegada a la vida i prou.

Posteriorment vaig repetir varies de les atraccions, incloent evidentment el gloriós Furious Baco, al que vaig pujar dues vegades seguides sense fer cua i per sorpresa meva em va produir exactament la mateixa sensació, espectacular. Només aquesta atracció per mi ja val el preu de l'entrada amb o sense descompte, excel·lent i totalment recomanable.

També vaig tenir el gust de contemplar diversos espectacles, cosa que no havia fet gaire en anteriors ocasions, entre ells un can-can en versió nadalenca que rosava l'absurd, una espècie de Disney on ice on tots anaven guarnits com a Pares Noel anomenat, òbviament, Portaventura on ice, i per destacar un show d'ocells a qual més espectacular. S'ha de dir que els detalls estan molt cuidats, em trec el barret.

Finalment, un parell de cerveses i una espècie de hot-dog no gaire esplèndid després, vaig encaminar-me ja cap a la sortida desitjant poder tornar a pujar al Furiosu Baco una altre vegada abans de deixar aquest mon, amb el cos comlpetament relaxat a base de saccejades com si sortís d'un "Masages a mil", i envaït profúndament ja per l'esprit nadalenc. Una experiència per recordar que no m'esperava a la meva edat, que no és tanta, gran parc d'atraccions, sí senyor.

Krusty

12 hores de cinema de terror a Molins de Rei

Aquest dissabte vaig tenir el gust  i també la paciència d'assistir a les XXIX 12 HORES DE CINE DE TERROR 2010 del XXIX Festival de Cine de Terror de Molin de Rei.

L'any passat va ser el meu primer any en aquesta pertorbadora i probablement insana experiència que és veure 12 hores de cinema de terror seguides, en unes butaques poc confortables i a baixa temperatura. Certament em va impactar, potser per que quasi s'ofega de veritat el figurant que representava una mort a la forca, com per la presència del actor original que va fer de Jason a la primera pel·lícula de la llarguíssima i famosa saga Viernes 13. Aquest any només arribar em vaig trobar amb un cotxe estampat a l'entrada amb diversos ferits sagnant, molt espectacular.

La temàtica d'enguany era referida a Road Movies, i es va projectar el curt del festival, 5 pel·lícules i una pel·lícula sorpresa. El drama però va ser que només arribar, el ja mític teatre Peni estava folrat de cartells que advertien que s'havia suspès la projecció de l'esperadíssima "A serbian film", de Srdjan Spasojevic, que estava cridada a ser "el film més impactant del festival d'aquest any". Segons les paraules del director del Festival al propi escenari, "per que la pel·lícula esta actualment en tràmits judicials" i se'ls n'havia denegat el permís per la projecció. Una vertadera llàstima ja que "A serbian film" promet no deixar a ningú indiferent, a través de la pornografia, la tortura i el mal gust. Vaig legir en una crítica que sembla que el director repti l'espectador a quedar-se i veure-la sencera si n'és capaç.

Durant la setmana ja us aniré informant sobre les pel·lícules que sí van projectar en aquestes 12 hores, però us aconsello que us reserveu la data per l'any que ve, l'experiència d'estar en un cinema, on el públic ha vingut amb total interès per veure les projeccions, vas amb la teva beguda, portes entrepans, carmanyoles o pica-pica, aplaudint quan el dolent un rep una de bona i entretingut entre pel·lícula i pel·lícula pels espectacles en viu, és un conjunt d'experiències totes poc habituals i que fan que valgui la pena passar 12 hores al cinema.

Krusty

Visita del líder suprem religiós colapsa Barcelona

Dissabte de bon matí tornava jo tant content de Molins de Rei quan arribant a casa meva, al carrer valència, em trobo una infinita filera d'autobusos aparcats, policies per tot arreu i monges, invàlids, vells i joves per tot el carrer. Hi vaig caure a l'instant, la visita del Papa.

Haig de dir que em va impactar veure grups de joves fanàtics pintats amb el colors del vaticà i cridant "se nota, se siente, el papa está presente". Increïble, no vaig poder-me estar de sentir una profunda llàstima per tota una sorprenentment gran quantitat de joventut radical cristiana que clarament havia malbaratat els millors anys de la seva vida idolatrant i venerant al famós papa. Em va sorprendre també l'absència de gent de mitjana edat en tot el troç de recorregut que vaig fer, moltíssima gent gran i moltíssima gent jove, per quasi cap persona d'entre 30 i 50 anys, suposo que diu molt de fins quan creiem en les fades i en quin moment tornem a creure en el que sigui que ens prometi un futur millor. I finalment em va sorprendre que de la gran quantitat de càntics que vaig sentir, cap era en català, quan el sant pare va demostrar en el seu discurs que el català no li és del tot desconegut, tot i que ell només parla la llengua fonètica, dubto ja de si és capaç d'entendre el sentit de cap paraula o ha quedat atrapat en un espiral de confusió sonora i fonètica on tot son només sons sense cap sentit per ell.

El més curiós de tot, és que el papa va venir ja a Barcelona el 1982, i apart que era el papa anterior, el polac Karol Wojtyla, Juan Pablo II, no sembla haver canviat gaire cosa més des d'aleshores ara que som al 2010. En un món on la tecnologia avança en proporcions geomètriques i, concretament a casa nostra, la societat ha evolucionat notablement, la visita del líder de l'acaudalada església catòlica a la nostra ciutat segueix posant-ho tot potes enlaire, a veure si de cara a la pròxima visita hem crescut intel·lectualment TOTS, m'incloc també, i ja no permetem com a societat que visites de líders religiosos suposin cap tipus d'esdeveniment especial per la nostra ciutat, que ja era una gran ciutat abans de la visita de Benedicto XVI i ho seguirà sent encara quan aquest home passi a millor vida, si és que això és metafísicament possible.

Krusty

Futbol 7 o Futbol sala?

Recentment he començat a jugar a futbol 7 en gespa artificial amb l'equip de futbol sala de tota la vida i tinc que dir que certament és diferent pero té gràcia.

El primer problema va ser augmentar el nombre de jugadors, per la qual cosa varem fusionar-nos amb un altre equip de col·legues, que també tenia històricament problemes d'assistència als partits de futbol sala, per formar junts un nou equip de futbol 7. El segon problema va ser d'equipament, les botes, que han de ser especials, en diuen que 'multi-tacs', al Decathlon, 40 euros i problema resolt. Això sí, el tema samarreta és sempre més polèmic. Després d'infinites votacions i llargues discussions grupals via e-mail varem aconseguir decidir-nos, bàsicament per que no hi havia massa estoc i el temps se'ns tirava a sobre. Un cop resolt això, un hagués dit que ja tot aniria com la seda, però el cert és que venint del futbol sala, personalment el camp de futbol 7 em sembla ara per ara immensament enorme i se'm fa difícil situar-m'hi tàcticament.

Per defensar, les porteries són gegants i la quantitat de gent jugant alhora totalment estressant. Això sí, també hi ha avantatges, el terra de gespa és molt més agraït alhora de caure, sobretot si és de la "antiabrasiva", i per atacar hi ha més espais i per tant més temps per pensar, i, un cop més, les portaries són gegants! Per ara puc dir que entrar al camp és per mi un caos tàctic, un estres mental i un drama físic, però com a tot, us s'acostuma, i puc dir que progressivament vaig notant millores.

Així que crec que la conclusió a treure és que si un té un mínim nivell de forma física, que no és el cas, un lleuger domini a l'hora de tocar la pilota, que no és lo meu, i un clar sentit tàctic de com ha de jugar, que jo ni idea, el futbol 7 pot ser tant o més divertit que el futbol sala. Això sí, no us aconsello fer el canvi als porters, ja que si al futbol sala n'hi ha prou amb bons reflexes i certa col·locació, en el futbol 7 es tracta majoritàriament de recollir la pilota del fons de la xarxa, ja que altra cosa, amb les mides que tenen les porteries, se'm fa per ara difícil d'imaginar.

Krusty

Museu del Barça, ara Barça Experience

El cap de setmana vaig fer la meva primera visita al museu més vist de Catalunya, antigament anomenat museu Josep Lluís Núñez i recentment renombrat "Barça Experience". Realment haig de reconèixer que em va impressionar tot el muntatge, sempre amb la gràcia afegida de poder visitar també el Camp Nou per dins.

Hi va haver coses però que em van impactar més que d'altres, per exemple la petita capella que hi ha al túnel per on surten els jugadors al camp amb una reproducció de La Moreneta, o les pantalles al vestuari visitant amb imatges dels jugadors visitants més importants que han passat per les instal·lacions, com posades per intimidar l'equip rival, o descobrir que un president del Barça, Sunyol, va morir afusellat o que Joan Gamper va suicidar-se als 52 anys. Ara, el millor de tot les taules interactives on un pot veure tota la història del Barça en imatges o vídeos de forma fàcil i intuïtiva, i el show dedicat al Barça de les sis copes, de llàgrima.

També haig de comentar però que vaig veure alguns detalls que xocaven una mica, el més exagerat era tot un taulell que homenatjava Els millors anys de la nostra història, literalment datat 2003-2010, que per pura casualitat coincideix amb el temps de mandat del ara presidenciable a la Generalitat Joan Laporta, que alhora és qui ha fet la remodelació del museu. 

No puc evitar trobar un pel lletja i excessiva la autocomplaènça que respira el nou museu, em recorda al "Valle de los caídos" per la falta absoluta de modèstia i l'intent de marxar deixant la història escrita pels vencedors, sempre mantenint les distàncies. El barça de les sis copes és el millor Barça de la història, d'aixiò no hi ha cap dubte, però no el Barça dels anys 2003-2010, això segur que no. Tinguem tots plegats una mica més de respecte i memòria per una història centenària plena d'esforç i superació per part de molts individus que han col·laborat a fer que el Barça hagi estat i pugui seguir sent més que un club.

Krusty

Buried (Enterrado) - mai al Bosque

Aquest dijous vaig anar al cinema Bosque a veure Buried (Enterrado), la famosa pel·lícula de Rodrigo Cortés de 90 minuts a temps real que es basa en principi en un actor dins un taüt enterrat, un encenedor i un mòbil sense bateria.

Haig de dir que la pel·lícula em va agradar força, té més temàtica del que m'esperava, vull dir que no només es basa en que el protagonista esta enterrat i vol sortir, en absolut, hi ha angoixa, thriller i història. Cal destacar la interpretació de Ryan Reynolds, l'haureu vist per exemple a La Proposición amb Sandra Bullock, que aconsegueix transmetre la angoixant i claustrofòbica sensació d'estar enterrat en vida. Com a curiositat us diré que aquest actor és la parella actual de la sensual Scarlett Johansson.

Dit això, vull puntualitzar que així com us recomano anar a veure la pel·lícula si no sou donats a l'aprensió, us desaconsello profundament anar a veure-la al Bosque Multicines, ja que per l'especial foscor de la pel·lícula i la sala on l'han ubicat, us trobareu com les llums de l'escala central de la sala il·luminen la pantalla com si d'un intent d'evitar que us fiqueu en la pel·lícula es tractés. 

Em demostra que cap responsable del cinema s'ha assegut a mirar la pel·lícula en la desafortunada Sala 3, cosa que m'entristeix profundament ja que denota el caràcter purament comercial al que han arribat els "multicines" a la nostra societat, robant les sales de cinema de les mans dels apassionats del setè art per posar-les en mans de simples gestors amb criteris estrictament econòmics.

Krusty

Boda turística i sagrada en família

A principis d’aquest mes vaig tenir l’honor d’assistir a la boda d’un apreciat excompany de pis meu, que es casava a l’espectacular, encara que infinitament inacabada, Sagrada Família.
La veritat es que n’esperava molt de la famosa cripta del temple, i només entrar-hi vaig quedar efectivament impressionat. Preciosa, exquisidament cuidada i coronada amb un sostre altíssim per ser una cripta que certament impressionava. Després de les salutacions pertinents ens varem asseure i va començar la cerimònia. Des de el precís moment en que vaig baixar les majestuoses escales hi havia alguna cosa que em pertorbava, però no me’n vaig adonar fins que vaig estar assegut intentant concentrar-me en el que deia el capellà: hi havia turistes rondant per tot arreu. Efectivament amics, la cripta de la Sagrada Família, com ja podia haver-me esperat, no tanca per les cerimònies.
Em va semblar molt graciosa alhora que molesta la constant presència de turistes, ja sigui fent el passadís al nuvi quan va entrar del braç de sa mare, com passant per davant la núvia sense cap respecte i amb total impunitat mentre aquesta intentava baixar les escales de forma solemne i majestuosa.

Això sí, un avís a turistes despistats:  sabem qui sou i us recordarem tota la vida, ja que us tenim immortalitzats amb les vostres pintes a totes les fotos.

Krusty

Al centre pel El Mètode Gronholm

Ahir amb la meva xicota ens varem donar un homenatge asistint a un acte cultural en català, que costa el triple que anar al cinema, fet per actors de teleserie de tv3 i localitzat habitualment pel centre de la ciutat. Evidentment només em puc estar referint a anar al teatre. 
Certament només anar al centre ja és per mi, que sóc gracienc de naixement, tota una experiència fascinant. És com anar a la gran ciutat, gent estranya amunt i aball constantment i terres permanentment bruts, com si allà cada día fossin Festes de Gràcia, increïble. Hi vam anar en moto i per descomptat vam optar per endur-nos els cascos amb nosaltres per por meva de que si els deixavem a la moto algú s’ens-hi pixaría dins, convertint la nostra tornada en un viatge humid i profundament desagradable, què voleu que us digui, sóc de barri jo. 
Doncs vam anar al Teatre Poliorama a veure El mètode Grönholm i realment em va encantar, graciosa, intrigant i molt interessant, és a dir, bona, tant l’obra, com l’escenifiació, com l’actuació per part dels actors, sobretot la d’en Jordi Boixaderas, estelar. 

Sortint del teatre i deixant-nos endur pels records al passar per davant de l’Ovella Negra varem optar per fer una cerveseta i unes tapes al mític Chistu de la nostra joventut, i això va acabar de confirmar el que jo ja sospitava, em faig gran. Del bar festiu, sorollós i plè de jovent jugant al duro que jo recordava em vaig trobar en canvi amb una espècie de granja, amb clientela de alta edat i baixa salut, amb la cada vegada més típica cambrera que ni m’entenia el català. Collons com passa el temps.

Krusty

Àfrica comença als Pirineus

Com ja sabeu, actualment hi ha el Festival de cinema a Sitges, doncs l’altre dia vaig viure la pesadilla d’anar-hi en tren en dia de pluja, i sí, efectivament va ser un infern.

Imagineu-vos la situació, a les 7 de matí un gran grup de gent sortiem tant de la marató de vampirs del Auditori com de la marató de zombies del Retiro, tots caminant sota la pluja comentant l’experiencia desconeixedors encara de la vergonyosa aventura que teniem per davant.

Arribant a l’estació de tren, em trobo totes les màquines de tiquets fora de servei i la gent passant de quatre en quatre cada vegada que algú picava i s’obrien aquelles terrorífiques portes mecàniques. De sobte va apareixer la taquillera a la seva cabina que ens va aclarar que no hi havia trens per una caiguda de tensió deguda a la pluja. Dit això, tots ens vam llençar a caminar fins a les parades d’autobús que duien a Barcelona. En vint minuts erem prous per omplir 3 autobusos, tots esperant i empenyent-nos sota la pluja. Cal dir que en dues ocasions va passar per davant de la parada la policia local, que evidentment prou se’n va estar de donar-nos cap explicació. Al cap de més de mija horeta va venir un autobús, pero que no anava a Barcelona, que en va explicar amablement que fins les 9 i mitja no vindria cap autobús més. Sabut això, tots de tornada cap a l’estació de tren, i a mitg camí, l’esperança, un tren que arribava! Curses, crits, pluja i presses, obviament, el tren va marxar sense tots nosaltres, que ens vam embutir al bar de l’estació a esperar el següent tren, el qual la taquillera no podia dir-nos si vindria o no.

Finalment arribavem a Barcelona pasadse les 9 del matí, per què? Perque va ploure i per tant van fallar els trens, increíble. El que més em va sorpendre es que la gent, usuaris de tren més habituals que jo, s’estranyava de la meva sorpresa, segons ells, “sempre que plou passa el mateix”. Quina vergonya, només puc dir que Africa comença als Pirineus.

Krusty

El 34è “minero chileno”, jo mateix!

Increïblement aquest matí, mentre corria la notícia de la alliberació dels miners xilens, he patit en les meves pròpies carns, ho dic de veritat, una experiència similar sinó pitjor.

M’explico, quan he anat a sortir de bon matí de ca la meva xicota, tot dutxat, pentinat, vestit i preparat per anar a treballar, m’he trobat que la porta era tancada i al anar a obrir-la des de dins m’ha estat impossible. Com a típica primera mesura davant d’una emergència he fet ús del meu telèfon mòbil, sense resultats. Immediatament he pensat en les hores d’aire que em deuria quedar en un pis d’uns 70 m2 sent jo un sol individu en la trentena i d’uns 70 quilos de pes, fins que m’he adonat que podia obrir les finestres, i que de fet no feia ni falta ja que sent un pis antic l’aire ja corria desmesuradament sense necessitat d’obrir-les.

Seguidament he revisat la nevera per fer un recompte de provisions i així calcular el dies que podria aguantar, però abans m’he fet una bona truiteta amb pa torrat per agafar forces i seguir lluitant per la meva supervivència. I tot esmorzant se’m ha acudit trucar a un amic que viu pel barri, que ha vingut i des de fora ell i jo des de dins, al cap d’una estona de provar hem aconseguit obrir. Llibertat!

Quan ja em veia feliç i tranquil camí per fi de la feina, que ja costa prou de conservar per si mateixa, m’he adonat que no podia marxar simplement i deixar obert, amb lo qual m’ha tocat desmuntar el pany, anar al Cofac, comprar un pany nou i canviar-lo.

Finalment quan marxava he anat a apagar la televisió i sortien al 3/24 les imatges d’un dels miners sent extret de la mina en aquella cabina de reixa metàl·lica i he pensat “company, hem patit, hem plorat i hem canviat, però ja som lliures”.

Krusty

Expo Starwars al Corte de Plaça Catalunya

Vaig visitar no fa gens l'afamada i llargament promocionada exposició de peçes de coleccionista d'Starwars allotjada a la vuitena planta del Corte Inglés de Plaça Catalunya, i haig de reconèixer que estava molt més ben preparada del que jo m'esperava.
Si teniu l'oportunitat d'anar-hi podreu contemplar astorats coses increibles, com per exemple un casc de Darth Vader de color rosa el preu del qual va en part destinat a la lluita contra en càncer de mama, d'això el rosa. Però això no és pas tot, podreu comprarvos equipació esportiva del "Club de tennis Ioda" estampada amb l'imatge del propi Ioda raqueta en mà, o contemplar els clàssics maniquís del Corte vestits a la moda del bosc del planeta dels Ewoks. Evidentment, hi ha mil coses més, desde naus per fer en Lego, passant per una increïble colecció de ninots de totes les èpoques i fins-hi tot una fantàstica moto voladora tamany real.

Sigueu freaks d'Starwars o no, us aconsello que hi feu una visita i us endugueu algún record d'aquest univers que és l'indiscutible rei absolut del frikisme cinematogràfic de ficció, per alguna cosa serà.

Krusty