Dani Sanchez Llibre deixa la presidència del RCD Espanyol

Tot i no ser de l'Espanyol, la notícia he considerat que era d'interès general, i és que Dani Sánchez Llibre ha comunicat avui als membres del Consell d'Administració del RCD Espanyol la seva decisió de deixar la presidència després de catorze anys al càrrec.

Sánchez Llibre ha explicat que les raons "són personals" i que no marxa "cremat". "Catorze anys són molts anys i un té ganes d'enfocar la seva vida per un altre camí, la família, la meva feina, però no pel futbol. El cos humà diu prou i ara és el moment de marxar. El club ha de seguir endavant. Com sempre dic, necessaris som tots, però imprescindible ningú".

Ramon Condal és l'únic membre del Consell que s'ha presentat com a candidat a substituir-lo, i Sánchez Llibre confirma que tindrà el suport de les seves accions. "De la mateixa manera que ell ha col·laborat amb mi, ara li dec la meva ajuda", ha dit.

Sánchez Llibre ha assegurat que no es planteja tornar i que, en cap cas, aquesta decisió tindrà marxa enrere en el futur. "Quan un se'n va, se'n va", ha afirmat.

En aquesta llarga trajectòria com a President del club "perico", Dani Sanchez Llibre, nascut a Vilassar de Mar el 1950, ha liderat la conversió de l'Espanyol a societat anònima, la venta de l'estadi de Sarrià, l'inauguració de la ciutat esportiva a Sant Adrià de Besos i la construcció del nou Estadi Lluís Companys a Cornellà. Igualment en el terreny esportiu la seva trajectòria és destacable, tenint en conta les possibilitats i pressupostos, ja que amb ell l'equip ha guanyat dues copes del Rei i ha arribat a ser subcampió de la UEFA Europa League.

El Consell ha convocat una Junta d'Accionistes extraordinària per al 12 de juliol per confirmar quin serà el nou president, i fins aquell dia Sánchez Llibre continuarà al càrrec.

Dani Sánchez Llibre sempre ha estat per mi un tio simpàtic, sense mala fe ni aparent malícia. Fins i tot en el seu dur enfrontament amb Jan Laporta, va saber mantenir la compostura i quedar com la part racional i educada de les dues enfrontades. També inoblidable la seva emoció sincera al rebre la samarreta d'Iniesta dedicada a Dani Jarque amb que va marcar el gol a la final del Mundial. 

És famós per les conserves Dani i sobretot per la seva manera de parlar, podríem dir que sense embuts, i en aquests 14 anys de presidència ha deixat algunes frases que han passat a la història de l'Espanyol i dels mitjans esportius en general. Avui mateix, el dia que feia oficial que plega, n'ha dit algunes de molt divertides:

"No penso en cap retorn més endavant, si me'n vaig, me'n vaig, no sóc com el Zorro que deia me'n vaig però tornaré, jo no sóc d'aquests"

"És cert que cada cop que he dit que plegava no ho he fet després, per això aquest cop vaig decidir no dir res, però ningú no em creia”

”M'agradaria que em recordessin com una persona honesta que l'ha cagada algun cop com qualsevol persona”

”Cap càrrec crema, però sí que han sigut 14 anys de president en què vaig entrar amb els cabells negres i ara els tinc blancs”

”Ara podré anar al camp i veure els partits des de la grada menjant pipes”

"A partir del dia 12 jo agafo el cotxe i per no tenir, no tindré ni el pàrquing aquí"

Des d'aquí, finalment, agrair l'esforç realitzat per Sanchez Llibre per catalanitzar la imatge del club blanc i blau, tot i l'oposició de part de la seva pròpia afició, i sobretot els bons moments passats amb un home que sempre va semblar prendre's amb humor una relació inevitablement desigual amb el Barça i aprofitar la rivalitat a la ciutat per construir més que per destruir. Si de veritat aquest cop acaba retirant-se de la presidència, que està per veure, felicitats i bona feina Dani. A partir d'ara, a gaudir d'unes escopinyes a la platjeta i seguir els partits per la televisió.

Krusty

Elizabeth Taylor

L'actriu nord-americana d'origen britànic Elizabeth Taylor va morir dimecres passat a l'edat de 79 anys en un hospital de Califòrnia, on estava ingressada des de feia dos mesos per una insuficiència cardíaca.

Admirada per la seva bellesa, Elizabeth Taylor va seduir la càmera i va enamorar espectadors, captivats per la profunditat d'una mirada violeta, una simetria perfecta, una voluptuositat d'escàndol i la força i el candor dels seus gestos. El seu atractiu, però, no va obnubilar un talent que, malgrat no tenir la unanimitat de la crítica, va servir a l'estrella per obtenir el reconeixement d'actors, actrius, directors, guionistes i productors que ahir van mostrar el seu dolor.

El món del cinema va decidir aparcar el record d'una existència convulsa per plorar la carrera i la vida d'una actriu eterna i per evocar la seva tasca humanitària. “Va ser una veritable icona nord-americana”, deia Chris Dodd, president de la Motion Pictures; “deixa un llegat monumental que ha millorat la vida de milions de persones”, hi afegien des de la Fundació Elizabeth Taylor Contra la Sida; “estic en estat de xoc”, reconeixia Marlee Matlin; “era enginyosa i autocrítica, la trobava deliciosa”, afirmava l'actor Steve Martin; “és el final d'una era”, resumia Whoopi Goldberg.

Intèrpret de més de cinquanta pel·lícules i guanyadora de dos Oscar –per Una dona marcada (1960) i Qui té por de Virginia Woolf (1966)–, Elizabeth Rosemond Taylor havia nascut a Londres el 1932 a causa d'una estada temporal dels seus pares a la capital britànica. Amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, la seva família va tornar a Califòrnia, on va debutar com a actriu als set anys amb There's one born every minute (1942), a la qual van seguir La cadena invisible (1944) i la seva seqüela El coraje de Lassie (1946), i Foc de joventut (1944), amb Mickey Rooney.

Tot i que va intervenir en la popular comèdia El padre de la novia (1950) i en la seva seqüela El padre es abuelo (1951), Taylor es va caracteritzar per la intensitat dramàtica de moltes de les pel·lícules que va interpretar, com ara Un lloc al sol (1951), Gegant (1956) –on va coincidir amb James Dean i amb el seu gran amic Rock Hudson–, L'arbre de la vida (1957), les adaptacions de Tennessee Williams La gata sobre la taulada de zinc (1958) i De sobte, l'últim estiu (1959), i Reflejos en un ojo dorado (1967).

El 1963, Elizabeth Taylor va protagonitzar la monumental superproducció Cleopatra de Joseph L. Mankiewicz, en la qual va encarnar la mítica emperadriu egípcia i per la qual va cobrar un milió de dòlars de l'època. La pel·lícula –que pel seu estrepitós fracàs econòmic ha passat a simbolitzar l'ocàs del sistema d'estudis del vell Hollywood– va viure un dels rodatges més llegendaris de la història del cinema a causa dels múltiples problemes de rodatge sorgits i del volcànic idil·li que va iniciar amb qui va ser l'amor de la seva vida, l'actor gal·lès Richard Burton, amb qui va arribar a casar-se dues vegades (del 1966 al 1974 i del 1975 al 1976), va protagonitzar diverses pel·lícules i va tenir una filla, Maria. Ja amb divuit anys s'havia casat amb Conrad Nicholas Hilton, fill del fundador de la cadena hotelera Hilton, en el que seria el primer dels vuit matrimonis que van conformar la seva agitada vida sentimental: entre ells, amb l'actor Michael Wilding i amb el productor Mike Todd, de qui va enviudar, i amb el cantant Eddie Fisher.

Als anys setanta, la rellevància de les pel·lícules que va protagonitzar va minvar, i va intervenir en severs fracassos com ara El pájaro azul (1976) i A little night music (1977). I als anys vuitanta va començar a espaiar progressivament les seves intervencions, entre les quals, a l'adaptació d'Agatha Christie El espejo roto (1980) i El joven Toscanini (1988). En els darrers temps va destacar sobretot per la seva gran amistat amb el desaparegut Michael Jackson i per la tasca humanitària a què la va impulsar la mort de Rock Hudson.

Amb les morts de Tony Curtis, Jane Russell i Elizabeth Taylor, ja són menys les estrelles supervivents de l'edat d'or del Hollywood clàssic, la que va coincidir amb l'anomenat sistema d'estudis; aquell amb què es va organitzar la indústria del cinema, pel qual els estudis s'encarregaven de tota la cadena comercial d'un film i conreaven l'star system contractant les estrelles en exclusiva i promocionant-les com si es tractés d'un producte comercial. Finalment els estudis es van haver de doblegar a les lleis antimonopoli i els actors van guanyar llibertat per triar els seus projectes i van exigir un percentatge sobre els beneficis generats pels films.

D'estrella infantil a vella glòria en col·laboracions especials; de protagonista d'una de les històries d'amor més tempestuoses de Hollywood a símbol de la lluita contra la sida; de conflictes a causa del consum d'alcohol i drogues a activa usuària de Twitter... Elizabeth Taylor va ser totes aquestes coses i més, i sobretot –en la seva combinació de glamur, bellesa i talent, no necessàriament en dosis equivalents– va ser un dels emblemes més paradigmàtics del que significa una rutilant estrella de Hollywood. Una estrella supervivent de l'època daurada del cinema nord-americà.

El millor homenatge a Elizabeth Taylor, ja per acabar, són les seves pròpies paraules: “Les idees mouen el món només si abans s'han transformat en sentiments”.

Krusty

David Barrufet

Aquest diumenge es va celebrar al Palau Blaugrana, en motiu de la classificació per als vuitens de final de la lliga de campions del Barça d'hambol, l'homenatge al gran porter David Barrufet. Carismàtic capità i llegendari porter de les 71 copes, és un dels referents del dream team apart d'un icona del barcelonisme. Un mite vivent i l'home amb més títols en la història del club per darrere només del geni Valero Rivera.

L'homenatge va començar amb la projecció d'un seguit de fotografies i vídeos amb la trajectòria de Barrufet, des dels seus inicis a l'escola Sagrada Família d'Horta fins a la consecució dels seus principals èxits amb la samarreta blaugrana. L'ovació va ser unànime quan David Barrufet va aparèixer a peu de pista i les gairebé 7.000 persones que omplien el Palau feien onejar les cartolines amb la representativa samarreta groga amb el número 16. 

El també exjugador Fernando Barbeito va ser l'encarregat d'exercir de mestre de cerimònies, que va sorprendre a tothom al presentar l'actuació del tenor mataroní Josep Fadó, que va interpretar l'ària Nessun dorma de l'opera Turandot, de Puccini, acompanyat de dues ballarines de dansa clàssica.

Tot seguit, els actuals components del Barça Borges van fer el passadís al seu excapità, que va rebre la insígnia d'or i brillants de la Federació Espanyola d'Handbol. També el president del FC Barcelona, Sandro Rosell, que havia presidit la llotja al costat del president de la Generalitat, Artur Mas, va condecorar Barrufet. Aleshores van començar a desfilar nombrosos excompanys que van compartir vestidor en algun moment de les més de dues dècades de la seva trajectòria professional. Des de jugadors com ara Lorenzo Rico, Cecilio Alonso, Andrei Xepkin, Joan Miralles, Juancho Pérez, Cristian Schwarzer, Salva Puig, Demetrio Lozano, Frederik Ohlander, Paco Bustos, Mariano Ortega, Rafa Guijosa, Eugeni Serrano, Antonio Carlos Ortega, Fernando Hernández i Dragan Skribic, entre d'altres; a entrenadors com ara Valero Rivera i Xesco Espar. 

També es van afegir a la festa per en Barrufet els capitans de les seccions professionals del Barça: Alberto Borregán (hoquei sobre patins), Javi Rodríguez (futbol sala), Roger Grimau (bàsquet), Carles Puyol (futbol) i qui ha agadfat el seu relleu en l'equip d'handbol, Laszlo Nagy. Un dels moments més emotius, però, va ser quan van aparèixer en escena la seva dona, Carme, i els fills, Noa i Ian. Barrufet va repartir agraïments arreu, va tenir un record molt especial per al seu germà desaparegut i ho va segellar amb un "Visca el Barça i visca Catalunya", quan la seva samarreta amb el número 16 ja brillava al capdamunt del Palau, al costat d'altres referents en la història del club. Barrufet aleshores va deixar paraules com: "Us estimo, el títol més important sou vosaltres. Ho dedico a tots els que han fet gran l'equip d'handbol del Barça". Afegint que "Si l'últim partit que vaig jugar aquí al Palau va ser gran, l'acte d'avui encara ha estat més gran", "des de la llotja i fins aquí a baix a la pista, tot ha estat un matxembrat d'emocions. "Que el meu cognom estigui penjat allà dalt al capdamunt del Palau és el més gran que em pot passar", demostrant afectat el seu apreci cap a un club i un esport al que ha dedicat tota la seva carrera professional. 

David Barrufet, nascut a Barcelona el 1970, ha destacat des de sempre no només a la porteria de l'equip d'hambol, sinó sobretot al seu vestuari, prova d'això és que quan Valero Rivera es va fer càrrec de la selecció espanyola, va adoptar com a primera decisió anar a demanar a Barrufet que tornés a la selecció tot i haver-se'n retirat aquest anteriorment. Va ser l'homenatge a un grandíssim jugador d'hambol i a un millor barcelonista i excel·lent company i sobretot persona. Molta sort Barru!

Krusty

Emilio Calatayud, Jutge de Menors de Granada

Recentment vaig descobrir aquest sorprenent personatge anomenat Emilio Calatayud, que és Jutge de Menors Únic de Granada famós per les seves sentències peculiars que busquen que el menor contribueixi a la societat i és reformi a temps de refer la seva vida. Tant és així que rep constants peticions de menors en centres d'internació sol·licitant la seva intercessió.

Nascut el 1955 a Ciudad Real, als 13 anys va ser internat en un estricte col·legi de Màlaga per els seus pares a causa de les seves constants malifetes, anècdota que va recordar en un judici recent dient a un grup de joves que havien entrat en una casa abandonada sense permís que “Si reconsideráis lo que habéis hecho, lo peor que os puede pasar es llegar a juez de menores” com ell mateix. Ja ha publicat dos llibres, l'any 2007 "Reflexiones de un juez de menores" i l'any 2008 "Mis sentencias ejemplares", que porta nou edicions.

Per el jutjat de Emilio Calatayud passen més de 800 casos cada any, i casi el 80% son resolts amb mesures educatives, per les quals s'ha fet molt conegut. Segueix la política d'aplicar sentències tant exemplars com individualitzades als menors, aportant coherència i sentit comú, alhora que imaginació, a un món tant quadrat com és el de la justícia. Algunes de les seves sentències a menors amb més ressò mediàtic son:

- per conduir sense permís i temeràriament: 100 hores de servei a la comunitat patrullant junt a un policia local.
-per maltractar un indigent: repartir menjar a menjadors comunitaris per als sense-sostre.
-per conduir un ciclomotor sense assegurança: visites a la planta de traumatologia de Granada.
-per hackejar empreses de Granada: 100 hores com a mestre en classes d'informàtica.
-per conduir en estat d'embriaguesa: visitar durant un día sencer a paraplègics, parlar amb ells i les seves famílies per elaborar després una redacció.
-per cremar papereres: treballar amb el bombers.

En els seus llibres relata moltes més sentències exemplars i situacions curioses que ha viscut en la seva llarga trajectòria professional, però sobretot, apel·la al sentit comú de la justícia, a l'assumpció de la responsabilitat per part dels pares, i a creure sempre en la possibilitat de rehabilitació dels menors, sense oblidar mai que ell mateix va ser un dia un d'aquests joves descarriats per les circumstàncies.

Sobretot no us perdeu aquests dos vídeos que engloben un de les seves lliçons magistrals en forma de conferència, us asseguro que us faran riure i pensar:

Krusty

Steve Jobs, co-fundador d'Apple

Avui vull parlar d'un home que podem dir clarament que es menja el món, que el devora, em refereixo a Steve Jobs, president i co-fundador d'Apple i un dels grans pensadors i visionari dels nostres temps.

Fa un quart de segle un nou estri arribava al mercat per revolucionar la forma de treballar i gaudir del temps lliure: Apple llançava al mercat el Macintosh, més conegut posteriorment com a Mac, que era el primer ordinador comercial amb ratolí i interfície gràfica i que va arribar al mercat el 24 de gener del 1984 amb un microprocessador Motorola 68000 i un preu de 2.500 dòlars. Apple va llançar el seu nou producte amb un anunci de televisió que va dirigir Ridley Scott, que es va veure només un cop i que va costar 1,5 milions de dòlars. Començava la brillant carrera d'un tal Steve Jobs que culminava un projecte que va començar als 16 anys. Macintosh va suposar un abans i un després de la informàtica i va introduir un canvi radical en la forma en què els usuaris es relacionaven amb les màquines que va canviar el futur per sempre.

Apple computer va ser creada per un jove Steve Jobs y Steve Wozniak l'any 1976, aportant Wozniak la lògica i l'electrònica i Jobs la visió comercial i de futur que va portar a la companyia a revolucionar el món de la informàtica una vegada i una altra. 

Després de molts èxit i també moltes tensions per la constant mirada cap al futur del genial Steve Jobs, Apple Computer va despatxar-lo junt amb 1.200 treballadors més a pesar de ser-ne el fundador. És aleshores quan l'incansable Steve Jobs, amb 30 anys, inverteix 7 milions de dòlars per crear l'empresa NeXT i compra per 10 milions de dòlars una empresa de gràfics per ordenador anomenada The Graphics Group, que renombra com a Pixar. L'any 1996 NeXT és adquirida per Apple per ser la base de tota una nova línia que comença amb l'iPod i que fins ara sembla no tenir fre, tornant Steve Jobs per la porta gran com a director executiu d'Apple.

Apart, l'empresa Pixar acaba estrenant amb gran èxit el primer llargmetratge fet íntegrament per ordenador de la història del cinema l'any 2006, Toy Story, i és comprada per la multinacional Walt Disney per 7.400 milions de dòlars, confirmant per enèsima vegada l'increïble visió de Jobs al preveure el gran pas fet també per el cinema d'animació cap al futur digital.

Podríem dir que Steve Jobs és el Leonardo Da Vinci dels nostres temps, no és un geni informàtic ni un gran tècnic electrònic, el que té és una visió de futur i comercial absolutament increïbles. Com a gran lluitador que és, també va haver de sobreposar-se a l'adversitat a la seva vida personal, superant un càncer de pàncrees l'any 2004 i un transplantament de fetge el 2009. Fàcil per una home que, com en Pep, sembla tenir una infinita fe en l'ésser humà i les seves possibilitats.

Per acabar, us deixo amb un brutal discurs pronunciat per el gran Steve Jobs a la Universitat de Stanford l'any 2005 que personalment m'encanta i inspira, i que mostra molt bé per què i com aquest geni ha arribat al cim del mon una vegada i una altra. Crec que resumeix perfectament la persona i l'habilitat de l'home del que parlem avui, i ens demostra que tot és possible si tenim paciència i fe en nosaltres mateixos:

Krusty

Ha mort Santi Santamaria

Santi Santamaria, el primer tres estrelles Michelin que va tenir Catalunya i un dels més prestigiosos a nivell mundial, va morir ahir de manera sobtada, probablement d'un atac de cor, als 53 anys quan presentava a un grup de periodistes internacionals el seu local, Santi, que gestiona la seva filla al resort Marina Baysands a Singapur. El cuiner, que en els últims anys havia guanyat molts quilos de pes, tenia alguns problemes cardiovasculars i de mobilitat, tot i que res feia esperar una notícia com aquesta. A punt de fer 30 anys al peu dels fogons, Santamaria preparava un llibre recopilatori complet de la seva cuina i encara veia molt lluny la jubilació. Una retirada que curiosament intuïa oriental. El futur econòmic el veia a Dubai i Singapur, i el descans a Bali.

El xef, nascut el 26 de juliol del 1957 a Sant Celoni, acostumava a viatjar a Singapur i també a Dubai, on va obrir el restaurant Ossiano, per fer el seguiment dels seus negocis fora de l'Estat, mentre Xavier Pellicer controlava els fogons de la seva nau capitana, el Can Fabes de Sant Celoni (abans es deia El Racó de Can Fabes), que manté les tres estrelles Michelin des de l'any 1994. Ahir el propi Pellicer expressava el seu dolor i el desig de tirar endavant els restaurants d'un grup que suma set estrelles Michelin i 200 treballadors. 

L'any 1981 va inaugurar El Racó de Can Fabes a la masia on els Santamaria han viscut durant més de dos segles. El reconeixement no va trigar a arribar, i després de vuit anys va rebre la primera estrella Michelin, que va repetir al 1989. La segona estrella va arribar només un any més tard, el 1990. La va mantenir durant quatre anys fins que el 1994 va aconseguir la consagració definitiva amb la tercera estrella Michelin: era el primer cuiner català que rebia aquesta distinció. A més de dirigir el Racó de Can Fabes, l'any 2000 obre un nou restaurant a Madrid, el SantCeloni, que aconsegueix en només un any la seva primera estrella Michelin: quatre anys més tard n'obtindria la segona. El 2006 obre el restaurant Evo, situat a l'àtic de l'Hotel Hesperia Tower, a Barcelona i un any més tard inaugura el Tierra, al Valdepalacios Hotel Gourmand (situat a la Serra de Gredos). El procés d'expansió no s'atura a la península i el porta fins a una illa artificial de Dubai on obre l'any 2008 el seu cinquè restaurant: Ossiano. El 2009, Santamaria obté set estrelles Michelin: tres per Can Fabes, una per l'Evo, i una altra pel Tierra. Cap cuiner català ni espanyol n'havia aconseguit tantes. Entre les diverses distincions va rebre al llarg de la seva carrera, destaca el Premi Nacional de Gastronomia 2009.

Santi Santamaria passarà a la història per haver despertat moltes consciències, era un dels grans torracollons que ha generat aquest país, dit per ell mateix, que afegia que gent com ell feia falta per denunciar-ho tot, clar i català i amb prou dosi de mala llet. Defensava el seu objectiu de “fer d'ovella negra del ramat, amb la funció de fer reaccionar la consciència de la societat” al confessar públicament la seva ruptura amb la cuina avantguardista. El gastrònom Josep Vilella, amic de Santi Santamaria des de fa molts anys, considera que el cuiner mort ahir "va liderar la veritable revolució i va plantejar la veritable reforma de la cuina catalana". Segons ell, Santamaria va ser "el primer que va començar a fer cuina de proximitat, una cosa que ara sembla un invent", i per aquest motiu Catalunya "mai li podrà agrair al Santi el que va fer pel país".

Entre els cuiners de renom que han expressat el seu condol per la mort de Santi Santamaria, destaca el cas de Ferran Adrià, amb qui havia protagonitzar diverses polèmiques. L'ideòleg d'El Bulli ha parlat avui per a RAC1 i ha defensat que va ser Santamaria “qui va engegar la revolució de la cuina a Catalunya. Als llibres d'història, d'aquí a 50, 100 o 200 anys, ell hi tindrà un lloc”. Adrià ha explicat que estava molt trist i, després de reconèixer que s'havien distanciat els dos darrers anys, ha recordat que tots dos tenien una llarga amistat que es remuntava a més de 25 anys enrere. “No hem tingut temps de reconciliar-nos, però vam tenir molta amistat”, ha explicat, després de manifestar que estava “molt trist”. De fet, Adrià considera que, malgrat la passió del debat, probablement Santamaria el feia servir a ell “com a una icona”. “A nivell personal”, ha afegit, “dubto que tingués tant contra mi com la gent pensava”. El cuiner ha revelat també que, durant molts anys, Santamaria va ser un dels millors clients que tenia a El Bulli. També Carme Ruscalleda discrepava en els últims temps de la part més agressiva del discurs del xef de Can Fabes, igual que Joan Roca, que ahir al vespre marxava cap a Sant Celoni per donar el condol personalment a la vídua, Àngels. “Estem molt tristos. Tots li devem alguna cosa, per les reflexions, el tarannà, el discurs, el paper de defensor de la terra...”, va declarar. “Malgrat tanta polèmica, era un amic de tota la vida”, deia Juan Mari Arzak, i Ramon Freixa destacava la gran cultura d'un home “que feia una cuina amb molt rerefons”. Finalment, també el cuiner Carles Gaig ha explicat que la cuina de Santamaria "no es quedava a casa, traspassava fronteres", i l'ha definit com "un gran defensor del producte de la terra, que era la base de la seva cuina". El xef Sergi Arola (Arola, Gastro), per la seva banda, ha ressaltat avui l'actitud "positiva" i "honesta" que tenia Santi Santamaria sobre "com i per on" ha d'evolucionar la cuina contemporània. Finalment, també el President Artur Mas ha destacat “l'esperit de superació i la senzillesa del xef”. Precisament el cuiner havia escrit al seu bloc personal una carta oberta al mandatari reivindicant els restaurants de gama alta i demanant-li que no fes populisme amb el menjar.

Des d'aquí, simplement homenatjar un dels catalans més internacionals i triomfadors del moment, el seu nom es va convertir ahir en el cinquè trending topic a nivell global a Twitter, un fet que demostra fins a quin punt la seva figura era reconeguda a tot el món. Descansi en pau.

Krusty

Bobby Farrell, cantant de Boney M

Tinc pendent un homenatge sentit al mític cantant de la banda de música disco Boney M, l'holandès Bobby Farrell, que va morir dijous 30 de desembre de l'any passat als 61 anys en una habitació d'hotel a Sant Petersburg, ciutat russa on havia actuat el dia anterior, a causa d'una insuficiència cardíaca.

Va neixer el 6 d'octuber de 1949 a les Antilles Holandeses, a l'illa d'Aruba, on va viure fins als 15 anys, moment en el que es va enrolar com a mariner en baixells petrolers voltant pels oceans durant dos anys per acabar a Noruega, d'on es va traslladar primer a Holanda i finalment a Alemanya, on va treballar de DJ i després va ser fitxat pel productor Frank Farian com a veu solista de Boney M. L'arribada de Farrell va donar personalitat al grup per la seva peculiar i innovadora formar de ballar, que combinava a la perfecció amb un atrevit vestuari. Varen ser autors d'èxits internacionals com Sunny, Daddy Cool, Rasputin, la versió de la cançó de Jimmy Clift Rivers of Babylon o It is Holi-holida. El grup va arribar a vendre més de 150 milions de discos a tot el món. La presència del cantant al grup però va ser intermitent, el 1982 va abandonar la banda per tornar tres anys més tard i el 1986 va tornar a deixar el grup, que va romandre inactiu durant els següents dos anys. El 1989, després d'haver tornat als escenaris el 1988, Boney M es va desintegrar definitivament i Farrell va crear el seu propi grup que incloïa el nom de la banda alemanya original (Boney M. feat. Bobby Farrell).

Com a bona estella mediàtica mundial en decadència, va acabar perdent els papers el 1994, quan va ser condemnat per un jutjat holandès per intentar cremar la seva dona després d'haver-la ruixat amb gasolina.

L'agost passat va deixar-nos una interessant entrevista al diari Faro de Vigo on desvelava que els seus ídols sempre van ser els Beatles, James Brown i el rei Elvis Presley, que era budista i que va conèixer al gran Michael Jackson, al que recordava sempre profúndament preocupat.

Ara us vull posar un video d'un dels èxits més espectaculars del mític grup Boney M, Daddy Cool:

I per acabar, el meu sincer i personal homenatge a Bobby Farrell, descansi en pau, amb la meva cançó preferida de la banda, la sempre genial Rasputin en aquest vídeo del 1978, any en que jo no havia ni nascut, que seguirà sent un clàssic per la història:

Krusty

John Barry, mor el creador de mítiques bandes sonores

L'anglès John Barry, un dels compositors de bandes sonores més importants de la història del cinema, va morir ahir als 77 anys a causa d'un infart segons va informar aquest dilluns la cadena BBC. Va rebre l'Ordre de l'Imperi Britànic el 1999 per la seva aportació al món de la música, on ha destacat per la seva combinació d'instruments de vent i metall, els seus elegants melodies i la intensitat orquestral de les seves composicions.

John Barry Prendergast va néixer a York el 3 de novembre de 1933 i va desenvolupar una carrera de gairebé 50 anys. El seu treball cinematogràfic més recent va ser per a la banda sonora de la pel·lícula Enigma (2001), i el 2004 va estrenar una versió musical de Brighton Rock.

Barry va rebre cinc Oscars de l'Acadèmia de Hollywood, de set nominacions, per la seva feina a Nascuda lliure (James Hill i Sam Jaffe, 1966), El lleó en hivern (Anthony Harvey, 1968), Memòries d'Àfrica (Sidney Pollack, 1985) i Ballant amb llops (Kevin Costner, 1990), apart també va guanyar cuatre Grammys, un BAFTA i un Globus d'Or. És recordat també per les bandes sonores de El knack (Richard Lester, 1964), Cowboy de mitjanit (John Schlesinger, 1969) i Cotton Club (Francis Ford Coppola, 1984).

És recordat sobretot per ser el creador del fantàstic tema principal de James Bond i en va fer la banda sonora d'onze de les pel·lícules de la mítica saga, entre molts d'altres èxits cinematogràfics. Ja els últims anys va cedir el testimoni de la música de la saga 007 voluntàriament a David Arnold per centrar-se en altres projectes.

Des d'aquí, simplement homentjar modestament la figura d'aquest brillant compositor que quedarà en el record dels fans del cinema, no només per l'espectacular tema de James Bond que és inoblidable, sinó per molts altes clàssics del gènere. Una vegada més, podem parlar d'un home immortal per el seu talent creatiu i la seva prolífica carrera. No puc fer més que acabar amb un excel·lent vídeo de la seva obra mestra:

Krusty

Montserrat Caballé es retirarà als 80 anys

La mundialment coneguda soprano Montserrat Caballé ha anunciat aquesta setmana la seva intenció de fer una gira “d'adéu” quan compleixi 80 anys, d'aquí a poc més de dos anys. Així ho va dit l'artista a Saragossa durant la presentació de la cinquena edició del Concurs Internacional de Cant Montserrat Caballé que se celebrarà a l'Auditori de la capital aragonesa del 4 al 10 de setembre d'aquest any.

Per aquest concurs ja han passat més de 1.300 joves cantants dels cinc continents. La soprano també va reconèixert que té “moltes peticions” d'altres ciutats d'Espanya i del món per acollir el Concurs Internacional de Cant, però el seu desig és mantenir-lo a Aragó, territori al qual està unida per vincles familiars, ja que el seu marit, el tenor Bernabé Martí, va néixer a Villarroya de la Sierra (Saragossa), i pel seu amor a la Verge del Pilar i al Crist que alberga el temple. “Hi ha llocs que t'ofereixen el que vols” però “aquí em sento mare dels alumnes i filla d'Aragó” i l'”enorgulleix” celebrar en aquesta ciutat el concurs que porta el seu nom, va declarar Caballé, que va afegir que “m'enorgulleix dir que molts dels grans cantants s'han llançat des del concurs de Saragossa”.

Després de 56 anys en la música, segons va confessar, li agradaria fer una gira per tots els escenaris en els quals ha cantat al llarg de la seva trajectòria artística quan faci els 80 anys, el 12 d'abril de 2013, com a primer pas cap a la retirada definitiva. 

Montserrat Caballé, de nom complet María de Montserrat Viviana Concepción Caballé i Folch, i de sobrenom "la superba", va néixer el 12 d'abril de 1933 a Barcelona. Va estudiar 12 anys al Conservatori de Música del Liceu debutant als escenaris l'any 1955 al Teatre Fortuny de Reus. A partir d'aquí la soprano lírica ha interpretat més de 80 personatges operístics que van des d'òpera barroca, fins a Verdi, Wagner, Puccini i Richard Strauss, passant inclús per una petita incursió al món del cinema en la pel·lícula Romanza final (Gayarre), cinta biogràfica sobre Julián Gayarre dirigida per Josep María Forqué. 

En els darrers anys s'ha dedicat també a diverses activitats benèfiques, ha creat una fundació per ajudar els nens necessitats de Barcelona i ha exercit d'ambaixadora de la UNESCO, probablement per contrarrestar el fet que sempre ha estat al costat dels més acaudalats. Tot i així, ha aconseguit miraculosament passar desapercebuda en els diversos períodes convulsos de la nostra història mantenint-se sempre bastant al marge de la política.

La cantant quedarà en la retina i els cors de tots els no entesos en òpera com jo sobretot per aquell fantàstic duet que va formar amb el ja difunt Freddie Mercury cantant la cançó homenatge a Barcelona en motiu dels Jocs Olímpics de 1992, de la qual us poso el vídeo a continuació.

Des d'aquí simplement homenatjar la seva espectacular trajectòria i desitjar-li un bon final de carrera que culmini degudament la vida professional d'una de les artistes més famoses i amb més projecció internacional del nostre país.

Krusty

El 2010 segons el Google

S'acaba el 2010, així que d'entrada us desitjo a tots que el 2011 sigui millor, que ho serà, tingueu fe.

En un any replet de twitter i facebook, he trobat adecuat posar-vos un resum de l'any digital com el que ha fet google, val la pena, així que espero que el gaudiu:

Agadeu forçes per que al 2011 ens esperen molt reptes i també moltes il·lusions, bon any companys!

Krusty

Patrick Swayze

Aprofito l'ocasió per comentar un record mundial, y fer un homenatge alhora, a la figura del mític actor Patrick Swayze, jove promesa, actor estrella, gran ballarí, inoblidable fantasma i creador de múltiples personatges recordats, finalment vençut pel càncer als 57 anys.

Nascut el 1952 a Houston, Texas, va ser actor, cantautor i ballarí, i fins i tot va arribar a ser considerat l'home viu més sexy del món per la famosa revista People l'any 1991. Conegut mundialment per els seus papers a Dirty Dancing i Ghost, papers amb al que va guanyar dos globus d'or al millor actor, va tenir el seu primer paper important a la clàssica pel·lícula Rebeldes (The Outsiders, 1983) de Francis Ford Coppola, al costat d'altres futures estrelles com Matt Dillon, Rob Lowe, Diane Lane, Emilio Estévez i Tom Cruise.

Per desgràcia, l'any 2008 va ser diagnosticat amb un càncer de pàncrees que el va portar finalment a la mort el 14 de desembre de 2009. En motiu de l'aniversari d'aquesta data, un any després de la seva mort els seus fans varen aconseguir batre un Record Guiness mundial a modus d'homenatge arribant de la xifra de 10.260 comentaris afegits en un sol dia a un post del Facebook de la pagina de Dirty Dancing, immortalitzant així la figura del seu ídol per al futur.

Simplement remarcar des d'aqui tant l'homenatge al mite com el record mundial i donar gràcies a Swayze sobretot per tres super-clàssics del cinema que no moriran mai com son Rebeldes, Dirty Dancing i Ghost. Descansi en pau i endavant, com diuen a Hollywood o com deia Queen, show must go on.

Krusty

Larry king

Dijous a la nit el famós presentador nord-americà Larry King, l'home dels tirants, va presentar per darrera vegada el seu famós Larry King Live, un programa d'entrevistes que ha fet història als Estats Units, que conduïa diàriament a la cadena CNN des de feia 25 anys. 

Als seus 77 anys, el presentador, de nom real Lawrence Harvey Zeiger, que porta ja 53 anys de carrera i més de 40 mil entrevistes, va assegurar que volia tenir temps també per a les seves aficions.

Larry King ha dit adéu a l'audiència amb un programa emotiu, carregat de records i ple de convidats especials com el president dels Estats Units, Barack Obama i l'ex-president Bill Clinton. I és que Larry King ha entrevistat els vuit inquilins que ha tingut la Casa Blanca des que va començar el programa, el 1985. Arnold Swarzenegger, també present al plató, va agrair a King que escollís Loas Angeles per gravar el programa i homenatjar-lo declarant el dia de l'últim programam, ahir, Dia oficial de Larry King a l'estat de Califòrnia.

Finalemant, el que quedarà per a la història són les últimes paraules de Larry King abans d'acomiadar el programa: "No sé què dir. Només una cosa per a vosaltres, per a la meva audiència: gràcies. I en comptes de dir adéu, per què no un fins aviat?" I així va acabar la carrera del presentador de l'anomenat "talk show" més famós de la història de la televisió mundial. Serà substituït pel britànic Pierce Morgan, que molt probablement no igualarà el RecordGuiness de Larry King Live referent a permanència del programa en la mateixa cadena i franja horària durant més anys. Bona sort Sr. King.

Krusty

L'últim gran heroi

Ahi vaig llegir amb molta tristesa que Ernest Benach, ja expresident del Parlament, havia anunciat que no prendrà possessió del seu escó com a conseqüència directa del mal resultat d'Esquerra Republicana a les eleccions de diumenge i que ha decidit deixar la primera línia política. Com correspon al Sr. Benach, va fer aquest anunci en el seu bloc, en un article titulat La decisió més difícil, que avui reprodueixo íntegrament ja que l'ocasió ho mereix.

Orgullós català, fill de mestres, escolta, fanàtic dels castells i gran barcelonista, és diputat des de 1992 i president del Parlament des de desembre de 2003, abans havia estat regidor a la seva ciutat, Reus, i milita a ERC des de 1987, abans ho havia fet a Nacionalistes d'Esquerra, del qual va ser un dels fundadors. Ara s'aparta del primer pla polític per dignitat i responsabilitat cap a una llarga trajectòria al servei del nostre país.

"La decisió més difícil" per Ernest Benach, parlament.cat 30/11/2010

"Es diu sovint que el més difícil per a un polític en actiu, per a un servidor públic, és saber trobar el moment de plegar. I la història de la política n'és plena de polítics brillants amb un desenllaç desdibuixat que no fa honor a la seva trajectòria només perquè, quan va arribar el seu moment de deixar pas, de deixar el càrrec, no el van saber veure.

Fa molts anys que faig política, que serveixo el país des de diversos àmbits, tant a nivell local com nacional, i els darrers set anys de la meva vida els he dedicat amb cos i ànima a la presidència del Parlament, des d'on he intentat servir Catalunya amb el màxim rigor i tota la intensitat. I sempre he procurat estar molt atent, molt alerta, perquè no em passés de llarg, sense adonar-me'n, el moment de plegar. Sovint, quan en alguna entrevista o en alguna xerrada amb gent jove em preguntaven sobre el meu futur polític els responia que els qui fem aquesta feina som efímers per definició. I que hem d'estar mentalment preparats sempre per saber estar al servei del país, i també per saber quan ha arribat el moment de fer una altra cosa. I aquest moment ha arribat ara. Ara és l'hora de continuar servint el país, però des d'un altre àmbit, amb un altre grau de compromís, i per això no prendré possessió de l'escó al Parlament de Catalunya. És una decisió molt personal i meditada. I, evidentment, va lligada al missatge que ha enviat la ciutadania amb els resultats electorals obtinguts per Esquerra Republicana de Catalunya aquest passat diumenge.

Fa molts anys que milito a Esquerra. Estic orgullós de ser d'Esquerra Republicana de Catalunya. Hi he deixat la pell i ho seguiré fent perquè continuo fidel a aquest projecte que és, n'estic convençut, el projecte polític més vàlid per aconseguir la justícia social i la llibertat nacional del meu país. Un projecte d'homes i dones que treballen amb honestedat, que exerceixen els seus càrrecs sense obtenir-ne cap benefici propi, persones valentes i honestes al servei del país.

Justament perquè vull el millor per aquest projecte que defenso i en el qual crec, penso que ara convé que jo hi treballi des d'una altra banda i afavoreixi l'entrada al Parlament d'un nou diputat, vint anys més jove que jo. És el torn de deixar pas a una nova generació.

Els resultats electorals de diumenge són uns mals resultats per Esquerra. Se n'hauran d'extreure lliçons, s'haurà de reflexionar, caldrà prendre decisions. Caldrà fer una renovació tranquil·la, a consciència, sense estridències ni baralles internes, preservant la unitat del partit. I jo col·laboraré en el que calgui perquè això sigui possible, com sempre he fet, com faig ara amb aquest gest. Cal que aquesta renovació es faci a partir de noves idees que situïn l'esquerra nacional com una esquerra moderna, atractiva i potent. A partir també de noves generacions que comencin a assumir noves responsabilitats. I sobretot a partir de noves maneres de fer política i noves estructures del partit. La direcció actual d'Esquerra ha de plantejar escenaris de futur i marcar camins, i ha de saber fer, i liderar, aquesta transició. Cal sumar, innovar i créixer.

No deixaré de servir aquest país, ho porto a la sang. Ara toca fer un pas enrere per seguir treballant des d'un altre espai: menys públic, de menys responsabilitat, però amb el compromís intacte i la voluntat de servei renovada.

Ha estat un gran honor servir el país des de la política, perquè sense política no hi ha democràcia. I un immens honor fer-ho en el partit de Macià i Companys, d'Irla i Rovira i Virgili, de Barrera i Carbonell, de Carod i Puigcercós i de tants i tants catalans i catalanes que de forma abnegada, senzilla i humil estan a disposició d'unes idees, d'un projecte i hi treballen sense condicions, per amor al país i als ideals de justícia social i llibertat.
Vull agrair a tota la gent amb qui he tingut l'oportunitat de treballar colze a colze al llarg d'aquests anys; agrair-los la comprensió, el suport i tot el que m'han ensenyat. També vull agrair els adversaris polítics que han sabut separar les qüestions personals de les polítiques; d'ells també he après moltes coses. Surto de la política de primera línia amb molts més amics que quan hi vaig entrar, del meu partit i dels altres, i també de la rica societat civil catalana. I això és un privilegi.

I, finalment, gràcies a tots els qui, com jo, us mantindreu "fidels per sempre més al servei d'aquest poble"."

Personalemnt, no puc fer més que lamentar la pèrdua per la política catalana d'una figura sempre coherent i raonada com l'expresident del Parlament, em sembla una trajèdia per Esquerra i pel país en general. Junt amb en Carod-Rovira, representava, per mi, l'última esperança per al resorgiment d'ERC, un partit tocat de mort pel desmesurat afany de protagonisme i la supèrbia del Sr. Puigcercós, capaç de posar els seus interessos per sobre dels del partit i fins hi tot dels del país. País que, així com va deixar clar el seu rebuig a l'actual candidat d'ERC, trobarà molt a faltar personatges reflexius, de consens i tant estimats com el Sr. Ernest Benach. Molta sort i moltes gràcies.

Krusty

Ha mort Leslie Nielsen

Ahir va morir el mitiquíssim actor Leslie Nielsen, i em poso dret, present en diverses de les pel·lícules més divertides dels últims temps, a Fort Lauderdale, Miami, a l'edat de 84 anys, a causa de complicacions derivades d'una pulmonia.

Nascut a Canadà, son pare era de Dinamarca i sa mare de Gal·les, va casar-se en quatre ocasions i va tenir dues filles. Va començar fent papers dramàtics en pel·lícules tant conegudes com Planeta Prohibido (Forbidden Planet, 1956) o La aventura del Poseidón (The Poseidon Adventure, 1972), però la seva explosió còmica va ser a Aterriza como puedas (Airplane!, 1980), parodia de les típiques produccions de catàstrofes de l'època. Seguidament va tenir un paper a la primera Creepshow (1982), dirigida pel rei dels zombies George A.Romero, on apareix a la tercera història, La marea, abans de triomfar a nivell mundial amb Agarralo como puedas (The Naked Gun, 1988), comèdia on interpreta el seu paper més famós, el del Tinent Frank Drebin, que va tenir dues seqüel·les de gran repercussió. Ja no va apartar-se de la comèdia, perdent "caché" progressivament, fins arribar a ser l'estrella internacional del film espanyol de paròdia Spanish Movie (2009), ocasió en que va visitar Espanya per a la promoció.

Des d'aquí un sincer homenatge a un dels actors que personalment més m'han fet riure i que considero un mite de la comèdia de l'absurd, renascut afortunadament per al cinema ja de gran gràcies al seu estel·lar paper inoblidable a Aterriza como puedas, on, a pesar d'estar seriós tota la pel·lícula, fa un dels personatge més graciosos que personalment he contemplat i que l'immortalitzen amb tota justícia per la història del cinema.

Krusty

Els castells patrimoni immaterial de la UNESCO!!

Com sempre, és un gust extrem el veure com des de fora de la península es reconèixen les nostres tradicions nacionals, en aquesta ocasió, la UNESCO ha declarat els castells Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

La decisió l'han pres les Nacions Unides en el marc del cinquè comitè intergubernamental de la Unesco al Kenyatta International Conference Centre, a Nairobi, Kènia.

Ja ahir, la Directora General de Belles Arts del Ministeri de Cultura y portaveu del Comite Espanyol de la UNESCO, Angeles Albert, declarava que "los castells han sido capaces de mantenerse como tradición e incorporar y desarrollar unos valores propios", augurant la bona notícia. Ha estat un llarg camí des de l'abril del 2007, quan es va fer pública la proposta a Valls, fins ahir mateix, més de tres anys després, que el President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach y el Conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, aterraven a Nairobi amb moltes esperances posades en la reunió.

Finalment aquest migdia la notícia ha saltat, des de Catalunya, el món casteller ha viscut el nomenament en directe a través de dues pantalles gegants instal·lades a la plaça del Blat de l'Ajuntament de Valls i a la Sala Eutyches del Palau de Congressos de Tarragona, on ha esclatat l'alegria continguda. La UNESCO ha destacat en la seva decisió que els castells "son percibidos por los catalanes como parte integrante de su identidad cultural, transmitida de generación en generación y proporcionan a los miembros de la comunidad un sentido de continuidad, cohesión social y solidaridad".

Com a curiositats, dir-vos que a nivell de patrimoni físic, Espanya és el segons país en patrimoni cultural de la UNESCO per darrere només d'Itàlia, cosa que no deixa de ser sorprenent, i que el comitè ha rebutjat la denúncia presentada pel Grup d'Acció Valencianista que advertia de la participació de menors en la cultura castellera, que se l'envainin.

M'haig de posar dret amb les paraules de l'honorable President del Parlament de Catgalunya, Ernest Benach, en el seu discurs als membres de la convenció: "hoy es un gran día para los castells, para los castellers y para todos los que admiren esta tradición cultural viva. Los catalanes nos sentimos orgullosos de que nuestras aportaciones al conjunto de la humanidad sean únicas, originales, enriquecedoras, creativas y arraigadas en la tradición, pero a la vez vivas y con la mirada puesta en el futuro".

Finalment no puc fer més que homenatjar des d'aqui a tots aquests valents que sostenen amb els seus braços la voluntat catalanista i la riquesa cultural de tot un poble. Moltes felicitats per tots els catalans, especialment a les 60 colles, que agrupen uns 7.000 castellers, per mantenir i promoure aquesta espectacular i noble tradició que ja té més de 200 anys.

Krusty

Ha mort Dino de Laurentiis

Avui ha mort el productor de cinema Dino de Laurentiis, un dels més coneguts de l'època daurada de Hollywood, que deixa un currículum de més de 150 pel·lícules.

Nascut el 1919 a una província propera a Nàpols, Itàlia, aquest fill d'un fabricant de pasta va marxar cap a Roma per estudiar cinema. El 1946, amb 27 anys va fundar la seva pròpia empresa, Dino de Laurentiis Cinematogràfica, on va començar treballant amb directors italians com Roberto Rosselini, Giuseppe De Santis i el genial Federico Fellini amb qui va treballar en Las noches de Cabiria (1954) i l'oscaritzada La strada, protagonitzada per Anthony Quinn (1954). Als anys 70 la seva productora italiana va fer fallida i ell va emigrar als Estats Units per construir els seus propis estudis, produint un seguit d'èxits comercials entre els quals hi ha Serpico (1973), King Kong, que va costar en el seu dia 24 milions de dòlars (1976), Orca, la ballena asesina (1977), El huevo de la serpiente, dirigida per Igmar Bergman (1977), Cónan el bárbaro, protagonitzada per Arnold Schwarzenegger (1982), Dune, dirigida per David Lynch (1984), La zona muerta, badasa en el llibre d'Stephen King (1985), El ejército de la tinieblas, del director Sam Raimi (1992). Més recentment  es va dedicar a seqüèles i preqüeles del Silencio de los corderos com Hannibal (2001), El dragón rojo (2002) i Hannibal Rising (2007).

No puc fer més que honorar la figura d'aquest professional de nom Dino de Laurentiis que va ser capaç de coordinar infinits factors per arribar a produir tantes pel·lícules i sobretot permetre als artistes del setè art crear tants clàssics de la història del cinema, sense haver d'estar preocupant-se per la financiació.

Krusty

Dia de dol, ha mort "el Pulpo Pol"

Companys, sé que estareu d'acord amb mi en que avui és un dia negre i dramàtic a la història d'Espanya, per sort nosaltes tenim la inmensa sort de viure a Catalunya, així que ni cas, aquí el drama és avui la mort del Sr. Encarregat, mític personatge amb vata blava del programa Filiprim, autor de la frase "això és Hollywood, però de butxaca, caca de la vaca", des d'aqui et recordem.

Tot i així no me'n puc estar de comentar la tragèdia espanyola, que sí em permet fer-no mofa. Ha mort avui a Alemanya amb dos anys d'edat l'afamat pop que era capaç de predir el futur, el mundialment conegut com a Pop Paul, "el Pulpo Pol" per les espanyes.
Nascut al 2008 a Anglaterra, va ser usat per a predir els resultat de la selecció alemanya de futbol tant a l'Eurocopa del 2008 com en el Mundial del 2010, on va encertar els 8 aparellaments de partits pels quals se li va preguntar, convertint-se en un inesperat heroi al país veí degut a l'encertada predicció de la victòria d'Espanya al Mundial. Els empleats d'on residia, el Sea World Centre de la ciutat d'Oberhausen, han lluit avui braçalets negres, no és broma.

Efectivament, en Pulpo Paul és mort, però no podem oblidar el Mundial 2010, no podem oblidar-lo per que estem veient cap de setmana rere cap de setmana com els nostres jugadors del Barça estan pagant l'esforç físic realitzat durant l'estiu així com la falta de descans per haver jugat amb La Roja. Així que simplement em queda preguntar-me qui es menjarà el plat de "Pulpo Paul a la gallega" més car del món i desitjar que li senti tant bé com el Mundial ha sentat a les cames dels cracks blaugrana.

Krusty