Steve Jobs, co-fundador d'Apple

Avui vull parlar d'un home que podem dir clarament que es menja el món, que el devora, em refereixo a Steve Jobs, president i co-fundador d'Apple i un dels grans pensadors i visionari dels nostres temps.

Fa un quart de segle un nou estri arribava al mercat per revolucionar la forma de treballar i gaudir del temps lliure: Apple llançava al mercat el Macintosh, més conegut posteriorment com a Mac, que era el primer ordinador comercial amb ratolí i interfície gràfica i que va arribar al mercat el 24 de gener del 1984 amb un microprocessador Motorola 68000 i un preu de 2.500 dòlars. Apple va llançar el seu nou producte amb un anunci de televisió que va dirigir Ridley Scott, que es va veure només un cop i que va costar 1,5 milions de dòlars. Començava la brillant carrera d'un tal Steve Jobs que culminava un projecte que va començar als 16 anys. Macintosh va suposar un abans i un després de la informàtica i va introduir un canvi radical en la forma en què els usuaris es relacionaven amb les màquines que va canviar el futur per sempre.

Apple computer va ser creada per un jove Steve Jobs y Steve Wozniak l'any 1976, aportant Wozniak la lògica i l'electrònica i Jobs la visió comercial i de futur que va portar a la companyia a revolucionar el món de la informàtica una vegada i una altra. 

Després de molts èxit i també moltes tensions per la constant mirada cap al futur del genial Steve Jobs, Apple Computer va despatxar-lo junt amb 1.200 treballadors més a pesar de ser-ne el fundador. És aleshores quan l'incansable Steve Jobs, amb 30 anys, inverteix 7 milions de dòlars per crear l'empresa NeXT i compra per 10 milions de dòlars una empresa de gràfics per ordenador anomenada The Graphics Group, que renombra com a Pixar. L'any 1996 NeXT és adquirida per Apple per ser la base de tota una nova línia que comença amb l'iPod i que fins ara sembla no tenir fre, tornant Steve Jobs per la porta gran com a director executiu d'Apple.

Apart, l'empresa Pixar acaba estrenant amb gran èxit el primer llargmetratge fet íntegrament per ordenador de la història del cinema l'any 2006, Toy Story, i és comprada per la multinacional Walt Disney per 7.400 milions de dòlars, confirmant per enèsima vegada l'increïble visió de Jobs al preveure el gran pas fet també per el cinema d'animació cap al futur digital.

Podríem dir que Steve Jobs és el Leonardo Da Vinci dels nostres temps, no és un geni informàtic ni un gran tècnic electrònic, el que té és una visió de futur i comercial absolutament increïbles. Com a gran lluitador que és, també va haver de sobreposar-se a l'adversitat a la seva vida personal, superant un càncer de pàncrees l'any 2004 i un transplantament de fetge el 2009. Fàcil per una home que, com en Pep, sembla tenir una infinita fe en l'ésser humà i les seves possibilitats.

Per acabar, us deixo amb un brutal discurs pronunciat per el gran Steve Jobs a la Universitat de Stanford l'any 2005 que personalment m'encanta i inspira, i que mostra molt bé per què i com aquest geni ha arribat al cim del mon una vegada i una altra. Crec que resumeix perfectament la persona i l'habilitat de l'home del que parlem avui, i ens demostra que tot és possible si tenim paciència i fe en nosaltres mateixos:

Krusty

Origen (Inception)

Origen és la nova pel·lícula del genial director, i en aquest cas també guionista i productor, Christopher Nolan, director de Memento i la nova saga de Batman, de la qual està dirigint la tercera part actualment. El film, nominat enguany a vuit Oscars, és un thriller de ciència ficció amb molta acció protagonitzat pel gran Leonardo DiCaprio.

Cal destacar que la pel·lícula ens explica una història nova, cosa que avui en dia és difícil de trobar, i ens transporta brillantment a un món imaginari on la realitat i la ficció són difícilment diferenciables. Si a priori podríem pensar que la cinta és una cosa estranya i difícilment comprensible, us puc assegurar que res més lluny de la veritat, simplement és una història enrabassada amb diverses fases de realitat però perfectament assumible per un espectador mínimament despert.

Destacar evidentment els actors principals, que realitzen una bona feina, amb un fantàstic, com sempre, DiCaprio al capdavant, que una vegada més clava un paper que li sembla fet a mida. Personalment, haig de reconèixer que quan tots els papers li semblen fets a mida d'un actor és que hi ha alguna cosa més, i en aquest cas, es demostra que DiCaprio és bo en la seva professió. Destacar també el paper de Ken Watanabe, que haureu vist a èxits com Batman Begins o El último Samurai, clàssics de sèrie B com Karate Kimura, o èxits asiàtics com Crows Zero o la saga Gantz. Finalment destacar, com no, la boníssima actriu Marion Cotillard, brillant com a Edith Piaf a La vida en rosa, i present en grans produccions com Enemigos públicos o Nine.

En quant a la pel·lícula en general, considero que té un ritme perfecte que aconsegueix mantenir l'interès de l'espectador durant el transcurs de la història, igual que impressiona amb escenes impactants d'efectes especials molt treballades. S'ha de veure, no tingueu por de trobar-vos una cosa massa complexa per que és la imatge que té però en cap cas la pel·lícula és d'aquestes, és una bona història amb molta acció i espectaculars escenes, simplement.

Krusty

Ha mort Santi Santamaria

Santi Santamaria, el primer tres estrelles Michelin que va tenir Catalunya i un dels més prestigiosos a nivell mundial, va morir ahir de manera sobtada, probablement d'un atac de cor, als 53 anys quan presentava a un grup de periodistes internacionals el seu local, Santi, que gestiona la seva filla al resort Marina Baysands a Singapur. El cuiner, que en els últims anys havia guanyat molts quilos de pes, tenia alguns problemes cardiovasculars i de mobilitat, tot i que res feia esperar una notícia com aquesta. A punt de fer 30 anys al peu dels fogons, Santamaria preparava un llibre recopilatori complet de la seva cuina i encara veia molt lluny la jubilació. Una retirada que curiosament intuïa oriental. El futur econòmic el veia a Dubai i Singapur, i el descans a Bali.

El xef, nascut el 26 de juliol del 1957 a Sant Celoni, acostumava a viatjar a Singapur i també a Dubai, on va obrir el restaurant Ossiano, per fer el seguiment dels seus negocis fora de l'Estat, mentre Xavier Pellicer controlava els fogons de la seva nau capitana, el Can Fabes de Sant Celoni (abans es deia El Racó de Can Fabes), que manté les tres estrelles Michelin des de l'any 1994. Ahir el propi Pellicer expressava el seu dolor i el desig de tirar endavant els restaurants d'un grup que suma set estrelles Michelin i 200 treballadors. 

L'any 1981 va inaugurar El Racó de Can Fabes a la masia on els Santamaria han viscut durant més de dos segles. El reconeixement no va trigar a arribar, i després de vuit anys va rebre la primera estrella Michelin, que va repetir al 1989. La segona estrella va arribar només un any més tard, el 1990. La va mantenir durant quatre anys fins que el 1994 va aconseguir la consagració definitiva amb la tercera estrella Michelin: era el primer cuiner català que rebia aquesta distinció. A més de dirigir el Racó de Can Fabes, l'any 2000 obre un nou restaurant a Madrid, el SantCeloni, que aconsegueix en només un any la seva primera estrella Michelin: quatre anys més tard n'obtindria la segona. El 2006 obre el restaurant Evo, situat a l'àtic de l'Hotel Hesperia Tower, a Barcelona i un any més tard inaugura el Tierra, al Valdepalacios Hotel Gourmand (situat a la Serra de Gredos). El procés d'expansió no s'atura a la península i el porta fins a una illa artificial de Dubai on obre l'any 2008 el seu cinquè restaurant: Ossiano. El 2009, Santamaria obté set estrelles Michelin: tres per Can Fabes, una per l'Evo, i una altra pel Tierra. Cap cuiner català ni espanyol n'havia aconseguit tantes. Entre les diverses distincions va rebre al llarg de la seva carrera, destaca el Premi Nacional de Gastronomia 2009.

Santi Santamaria passarà a la història per haver despertat moltes consciències, era un dels grans torracollons que ha generat aquest país, dit per ell mateix, que afegia que gent com ell feia falta per denunciar-ho tot, clar i català i amb prou dosi de mala llet. Defensava el seu objectiu de “fer d'ovella negra del ramat, amb la funció de fer reaccionar la consciència de la societat” al confessar públicament la seva ruptura amb la cuina avantguardista. El gastrònom Josep Vilella, amic de Santi Santamaria des de fa molts anys, considera que el cuiner mort ahir "va liderar la veritable revolució i va plantejar la veritable reforma de la cuina catalana". Segons ell, Santamaria va ser "el primer que va començar a fer cuina de proximitat, una cosa que ara sembla un invent", i per aquest motiu Catalunya "mai li podrà agrair al Santi el que va fer pel país".

Entre els cuiners de renom que han expressat el seu condol per la mort de Santi Santamaria, destaca el cas de Ferran Adrià, amb qui havia protagonitzar diverses polèmiques. L'ideòleg d'El Bulli ha parlat avui per a RAC1 i ha defensat que va ser Santamaria “qui va engegar la revolució de la cuina a Catalunya. Als llibres d'història, d'aquí a 50, 100 o 200 anys, ell hi tindrà un lloc”. Adrià ha explicat que estava molt trist i, després de reconèixer que s'havien distanciat els dos darrers anys, ha recordat que tots dos tenien una llarga amistat que es remuntava a més de 25 anys enrere. “No hem tingut temps de reconciliar-nos, però vam tenir molta amistat”, ha explicat, després de manifestar que estava “molt trist”. De fet, Adrià considera que, malgrat la passió del debat, probablement Santamaria el feia servir a ell “com a una icona”. “A nivell personal”, ha afegit, “dubto que tingués tant contra mi com la gent pensava”. El cuiner ha revelat també que, durant molts anys, Santamaria va ser un dels millors clients que tenia a El Bulli. També Carme Ruscalleda discrepava en els últims temps de la part més agressiva del discurs del xef de Can Fabes, igual que Joan Roca, que ahir al vespre marxava cap a Sant Celoni per donar el condol personalment a la vídua, Àngels. “Estem molt tristos. Tots li devem alguna cosa, per les reflexions, el tarannà, el discurs, el paper de defensor de la terra...”, va declarar. “Malgrat tanta polèmica, era un amic de tota la vida”, deia Juan Mari Arzak, i Ramon Freixa destacava la gran cultura d'un home “que feia una cuina amb molt rerefons”. Finalment, també el cuiner Carles Gaig ha explicat que la cuina de Santamaria "no es quedava a casa, traspassava fronteres", i l'ha definit com "un gran defensor del producte de la terra, que era la base de la seva cuina". El xef Sergi Arola (Arola, Gastro), per la seva banda, ha ressaltat avui l'actitud "positiva" i "honesta" que tenia Santi Santamaria sobre "com i per on" ha d'evolucionar la cuina contemporània. Finalment, també el President Artur Mas ha destacat “l'esperit de superació i la senzillesa del xef”. Precisament el cuiner havia escrit al seu bloc personal una carta oberta al mandatari reivindicant els restaurants de gama alta i demanant-li que no fes populisme amb el menjar.

Des d'aquí, simplement homenatjar un dels catalans més internacionals i triomfadors del moment, el seu nom es va convertir ahir en el cinquè trending topic a nivell global a Twitter, un fet que demostra fins a quin punt la seva figura era reconeguda a tot el món. Descansi en pau.

Krusty

Gent normal i problemes reals, diari ARA

"Gent normal i problemes reals" Carles Capdevila, ARA 14/02/2011

* Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial.


* Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir qué es la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.


* Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo.

* Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.


* Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores.


* Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva.


* Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares.

* Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills.


* I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals.

* I sempre, però sempre, plantaré cara."

Carles Capdevila,  Director de l'Ara

Brillant article de Carles Capdevila, el reproduèixo íntegrament, tot i ser ja de dilluns, per que m'ha semblat excel·lent. Dóna gust tenir finalment un diari català que no tingui por a ser parcial, ja fa massa temps que aguantem el radicalisme español de diaris com El Mundo, l'ABC o La razón, que només rebíen respostes sempre políticament correctes i massa sovint neutrals per part de la premsa del nostre país.

Krusty

Trabucaires contra la Guàrdia Civil

Els trabucaires de Catalunya estan farts de la “persecució” que pateixen de la Guàrdia Civil. En només dos mesos els trabucaires han vist com dos actes previstos a Castellar del Riu (Berguedà) i a les Masies de Voltregà (Osona) han estat prohibits per indicació de la subdelegació del govern espanyol a Barcelona, basat-se en un informe de la Guàrdia Civil que, en base al reglament d'armes, assegura que només es poden utilitzar aquest tipus d'armes d'avantcàrrega en llocs públics quan es tracta de festes tradicionals. 

La Guàrdia Civil ha considerat amb molt mal criteri que l'arribada del patge i els Reis d'Orient, i un acte per commemorar els màrtirs de 1714 que organitzava per Òmnium Cultural, no es podien considerar festes tradicionals catalanes. Evidentment, el president de la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya, Antoni Moliner, s'ha mostrat molt molest arran de la prohibició, “Creiem que no ha de ser la Guàrdia Civil qui ha de decidir quines són les festes tradicionals catalanes”, ha afirmat Moliner. “Els alcaldes de cada població han de ser els únics que han de determinar quines són les festes tradicionals catalanes i què es cultura popular” ha afegit. Una altra de les queixes és que un trabuc es consideri com una arma. “Si entressis a atracar un banc amb un trabuc, la gent es moriria de riure”, assegura Moliné. “Té una qualificació que no li pertoca”, hi afegeix. 

Des de la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya també es lamenta certa “mala fe” de la Guàrdia Civil, ja que no és la primera vegada ni l'última que els impedeixen d'acudir a una celebració històrica o en un acte popular. “Darrerament estem patint denegacions força estranyes per part de la delegació del govern espanyol. Van a remolc del què diu la Guàrdia Civil, que aplica el reglament sense entendre ni importar-li la cultura de casa”.

Per afegir més llenya al foc, la subdelegada del govern espanyol a Barcelona, Montserrat Garcia Llovera, ha emès un comunicat en el que explica que es permet la utilització d'armes de avantcarga en llocs públics només en cas de festes tradicionals, però que la Festa Major de la Mare de Déu de Gleva (Les Masies de Voltregà, Osona), no és una festa tradicional de Catalunya. Òbviament, el col·lectiu de trabucaires ja ha enviat al·legacions perquè en la propera modificació de la llei no sigui la Guàrdia Civil qui faci els informes sinó que siguin els alcaldes qui decideixin si poden participar en un acte cultural, però mentre la llei no canvii, poca cosa hi poden fer. Per defensar-se de les al·legacions, la Delegació del Govern ha assegurat que “només” es varen prohibir un 8,5% dels actes dels trabucaires del 2010 (10 prohibits de 118), negant la persecució de la Guàrdia Civil que s'ha accentuat en els últims tres anys.

Que sigui la Delegació del Govern espanyol la que hagi d'autoritzar o prohibir, previ informe de la Guàrdia Civil, la participació dels trabucaires de Catalunya en qualsevol acte és una barbaritat, ja que la tradició dels trabucaires és indiscutible i per això seria totalment lògic que fos el Departament de Cultura el que tingués l'última paraula a l'hora de supervisar-ne els permisos, mai els verds del tricorni. Prou ja d'aquesta persecució a tot el que soni a cultura catalana, que cada vegada es va extenent a més i més fronts, en una guerra encoberta que cada vegada va a més. No cal que ho digui suposo, però, una vegada més, és evident com s'acabaria amb tot això: independència.

Krusty

Regal Barça campió de la Copa del Rei 2011

El Regal Barça ha tornat a fer història. Ahir va vèncer per segon any consecutiu a la final de la Copa del Rei, convertint-se en el primer equip que aconsegueix revalidar aquest títol des de 1988,  fa vint-i-tres anys.

Regal Barça i Reial Madrid han lluitat ja en quatre finals d'aquest títol a l'última dècada, i el Barça les ha guanyades totes quatre, la d'ahir per 60 a 68 i especialment dolorosa, ja que es jugava precisament a Madrid. El Barça també li ha guanyat deu dels últims onze partits al gran rival.

En una tarda on Navarro no va estar al nivell que ens té acostumats, va triomfar per sobre de tot el joc d'equip d'un imparable Regal Barça, destacant per sobre la resta Alan Anderson, que va ser designat MVP de la competició. L'aler nord-americà va aguantar l'equip blaugrana sobretot en el primer temps, on ja havia anotat quinze punts, i Navarro ho ha reconegut declarant que "Lo bueno que tiene este equipo es que disfruta ganando y que tiene muchas opciones: si uno no tiene el día, hay otro que lo tiene y lidera la victoria. Así es como debería ser y así es. En la final yo no he tenido mi mejor día y ahí ha estado Alan, que ha sido justo MVP".

Menció especial també per al base badaloní Víctor Sada, que va quallar un excel·lent partit ajudant en l'anotació i també en aquelles tasques que en una final són imprescindibles com la defensa i el control de partit. Evidentment, tot i no estar massa inspirat, Joan Carles Navarro, que ahir es va convertir en el tercer jugador amb més partits a la Copa del Rei, també va col·laborar a aconseguir avui la seva cinquena Copa del Rei.

Sandro Rosell, president del Barcelona, va felicitar els seus jugadors assegurant que aquest títol no té res a veure amb el que disputaran en futbol el mes d'abril vinent, a Mestalla, també amb el Reial Madrid com a rival, "no té res a veure. Una cosa és el bàsquet i una altra el futbol. Avui és avui i abril serà abril, res a veure. Són coses absolutament independents", ha dit Rosell. "Ara estem parlant de bàsquet i a gaudir del títol. L'altre, quan arribi, ja ens preocuparem i ocuparem de l'altra final. El Madrid ha estat un molt digne rival", ha conclòs l'aburgesat president del Barça.

Per la seva banda, el gran entrenador del Regal Barça, Xavi Pascual, tenia clar que el partit seria molt complicat, “sabíem que seria una final d’aquest estil, amb un nivell de contacte molt alt i de dificultat de trobar cistelles fàcils”, ha dit. Per a Pascual la clau del matx ha estat en la segona part, on segons ell el Barça “ha trobat el seu moment”. “Hem trobat moltes opcions gràcies al doble marcatge que patia Navarro i això ens ha ajudat a trobar cistelles obertes que ens han permès obrir una escletxa en el marcador”, ha destacat, afegint que l’equip el conformen 14 jugadors de primer nivell i que, per damunt de tot, miren abans per l’equip que pels seus interessos. “Aquests valors que tenim s’han mostrat quan els nostres dos capitans, Grimau i Navarro, li han donat a Basile la Copa per a que l’aixequés. Això és el Barça”, ha sentenciat orgullós.

La conclusió que en podem treure és que no hi ha punt de comparació possible entre un equip que aspira a guanyar, el Reial Madrid, i un altre que ho està fent amb total regularitat les últimes temporades, el Regal Barça. Com en el futbol, una vegada més la clau sembla ser el bon ambient al vestuari i la implicació absoluta dels jugadors, que són, com diria l'estirat 'Sandruscu', ADN Barça.

Krusty

El cisne negro (Black Swan)

El Cisne Negro és una espècie de thriller psicològic dirigit per Darren Aronofsky, director de meravelles com Requiem por un sueño o l'espectacularíssima The Wrestler, i que ens mostra la lluita interior d'una ballarina que ha d'interpretar els dos papers principals de El llac dels cignes de Tchaikovsky. Està nominada als Oscars en cinc categories entre les quals millor pel·lícula, millor director i millor actriu principal.

També actua al film el francès Vincent Cassel, que haureu vist a la saga Oceans, o a bones pel·lícules com Los ríos de color púrpura, Elisabeth, Juana de Arco de Luc Besson, la genial El Odio o l'excel·lentíssima obra mestra Dobermann.

Cal remarcar evidentment l'actuació de Natalie Portman, que executa a la perfecció el seu paper de noia insegura i acomplexada, així com el de ballarina de forma magistral, als ulls d'un inexpert de la matèria com jo i com segurament molts de vosaltres. Veurem si guanya l'Oscar per al que està nominada com a millor actriu, d'entrada ja es va endur el Globus d'Or.

A mi la pel·lícula em va semblar sobretot ben interpretada alhora que entretinguda, i haig de reconèixer que aconsegueix mantenir constantment una tensió ambiental important, que enganxa l'espectador a l'espera d'alguna cosa que no acabes de saber quina és, en la línia dels thrillers, i que finalment comprens i valores. Jutgeu per vosaltes mateixos a veure què us sembla.

Krusty

SORTU, l'esperança basca

Sortu, és a dir Créixer, Crear o o Brotar en català, és el nom del nou partit que l'esquerra abertzale va presentar aquesta setmana a Bilbao, i els estatus del qual ja varen inscriure al Registre de Partits Polítics del Ministeri de l'Interior a Madrid. Després d'obtenir el segell del Ministeri de l'Interior als estatuts de la nova formació, els promotors de Sortu es van traslladar a la seu dels Amics de la Unesco a Madrid per fer públic l'ideari del partit. A la presentació, emparada pel membre del Sinn Féin Alex Maskey, varen reiterar la “ruptura total” amb el passat”, el “rebuig a la violència” i la convicció que tenen “dret” a ser un partit legal, remarcant amb bon criteri democràtic que “només demanem una oportunitat” i que el seu objectiu és la creació d'un estat basc en el marc europeu. El lehendakari Patxi López va anunciar ahir, intentant estar a l'alçada, que obrirà una tanda de contactes amb els partits polítics bascos per analitzar la situació per "contribuir i caminar junts cap al final del terrorisme”.

La nova formació, que culmina un llarg trajecte començat amb la declaració d'Anoeta al novembre de 2004, va ser fundada segons els estatus el 31 de gener, i serà liderada per tres dones i un home. Al capdavant hi haurà Maider Etxebarria, resident a Bilbao i doctora en geologia. L'acompanyaran en la comissió permanent Karmele Agirregabiria, de Bergara i directora d'un euskaltegi municipal, Rakel Jauroso, de Vitòria, i finalment Xabier Artola, professor de la UPV resident a Alkiza, Guipúscoa.

L'esperançador projecte polític rebutja, ara sí, “obertament i sense embuts” ETA i no es convertirà en “una organització vicarial” de la banda. Segons es recull en els estatuts de la nova formació, “el nou partit desenvoluparà la seva activitat des del rebuig de la violència com a instrument d'acció política o mètode per a la consecució d'objectius polítics, qualsevol que sigui el seu origen i naturalesa; rebuig que, obertament i sense embuts, inclou l'organització ETA, pel que fa subjecte actiu de conductes que vulneren drets i llibertats fonamentals de les persones”. Alhora, es recull als estatus concretament, per evitar problemes, que el partit rebutja “les diferents formes de manifestació de la violència i el terrorisme, tal com legislativament van ser definides en els diferents apartats de l'article 9 de la llei orgànica 6/2002, de Partits Polítics”, i el seu incompliment serà motiu d'expulsió de qualsevol militant.

El Ministeri de l'Interior tenia teòricament vint dies per inscriure el partit en el registre, però el titular d'aquest departament, Alfredo Pérez Rubalcaba, ja havia anunciat dilluns que aquest termini quedarà en suspens perquè remetrà a la Fiscalia tant els estatuts de Sortu com els informes policials amb els quals compte sobre la nova estratègia política de Batasuna. La Fiscalia tindrà llavors un nou termini de vint dies per decidir si permet la inscripció de Sortu o, per contra, insta al Tribunal Suprem que la prohibeixi per entendre que no compleix els requisits necessaris per a això. Tot i així, Rubalcaba va declarar que “Estem davant el principi de la fi d'ETA; aquesta setmana és millor que l'anterior i la setmana vinent, encara millor”, i per si no fos prou suport, el president del PSE-EE, Jesús Eguiguren, va declarar que dilluns passat, jornada en la qual l'esquerra abertzale va presentar els estatuts del seu nou partit en què es rebutja la violència d'ETA, “va ser el primer dia de pau a Euskadi” i que “L'esquerra abertzale compleix les condicions per ser legal, això és irreversible. Ja no hi ha marxa enrere”. Provant així que aquesta vegada la cosa va en serio i que el País Basc serà capaç de donar, finalment, veu i vot a tot una massa social que no estava fins ara representada tot i creure's alguna que a Espanya hi ha democràcia.

Per la seva banda, i com no podia ser d'altra manera, el sotssecretari de Comunicació del PP, Esteban González Pons, ha dit avui que el seu partit confia en el govern espanyol i creu que farà el possible perquè Batasuna, amb la seva nova marca, no sigui legalitzada, perquè “mentre existeixi ETA, Batasuna serà la seva via de finançament”, ha declarat, afegint amb molt poc sentit conciliador que "ETA es finança de dues maneres, o mata i cobra per l'extorsió o és als ajuntaments i roba des de les regidories”. Com diria Shuster, "no hase falta que me digas nada más", és a dir, que posaran tots els pals a les rodes que puguin, com sempre.

Personalment, segueixo les notícies sobre el tema amb molta il·lusió i confiança, i m'és igual si la formació d'aquest partit en aquest precis moment respon a motius ètics o estratègics, el que m'importa és que és un important pas cap a que l'independentisme basc es pugui presentar finalment a algunes eleccions. A veure si Sortu fa bons resultats electorals, i sinó, no passa res, per que això és simplement la democràcia.

Krusty

Valor de llei (True grit)

La última pel·lícula dels germans Joel i Ethan Cohen s'anomena Valor de ley (True grit), i és un "remake" d'un clàssic del western de l'any 1969 protagonitzat pel mític John Wayne, que va guanyar l'Oscar i el Globus d'Or al millor actor per la seva interpretació.

En aquesta nova versió el paper de John Wayne és interpretat pel genial Jeff Bridges, que amb una dicció molt treballada borda un típic personatge malcarat que es fa apreciar per la seva bondat interior. Ha estat nominat a la categoria d'actor principal als Oscars, així com la pel·líclua ho ja estat també per un total de deu nominacions.

A destacar que la versió original de la pel·lícula contava en el repartiment amb actors tant coneguts avui en dia com Robert Duvall i Dennis Hopper, en la versió actual, acompanyen a Jeff Bridges actors com Matt Damon, Hailee Steinfeld, Josh Brolin i Barry Pepper.

S'ha de dir que si la versió antiga d'aquest clàssic tenia un ritme lent, com correspon a les pel·lícules de l'època, la nova versió conserva aquesta lentitud argumental, com no podia ser d'altra manera tractant-se d'una pel·lícula dels Cohen. Per els que hagueu vist el clàssic original en qüestió i us hagi agradat, segur que serà una grata experiència veure True Grit refeta i renovada.

Personalment, em va semblar una pel·lícula molt ben feta, però, com he dit, de ritme lent, com és habitual tant el els Cohen com en el gènere dels western. Tot i així, s'ha de reconèixer que Jeff Bridges clava una vegada més un paper que sembla fet a mida per ell, i el film ens presenta una història que certament no és nova però que sí que toca gran part dels tòpics del gènere.

Krusty

Guerra oberta contra Catalunya

Em sento aclaparat per la gran quantitat de notícies relacionades amb moviments i declaracions a l'única intenció de menysprear Catalunya o el català. Una de les més gracioses, és que la Conselleria d'Ensenyament haurà de fer front a una querella criminal posada per l'associació Convivència Cívica Catalana.

Resulta que el president d'aquesta associació, Francisco Caja, inspirador de la Fundación Denaes para la Defensa de la Nacion Española, va presentar aquest dimecres una querella criminal contra la Conselleria d'Ensenyament de la Generalitat per incórrer en un delicte de prevaricació en no incloure en el document de preinscripció escolar una casella per a l'escolarització en castellà dels i les alumnes. En roda de premsa, Caja ha explicat que la Conselleria "s'ha convertit en un delinqüent" per publicar, a posta, una resolució sobre aquesta una demanda d'aquesta casella que considera "injusta", perquè no s'ajusta al dret. Per a Convivència Cívica Catalana, això suposa un delicte de prevaricació i ha apuntat que la querella anirà directament contra la directora general d'Atenció a la Família, Meritxell Ruiz, que firma la resolució sobre el tema emesa per la Generalitat, i la consellera Irene Rigau, com a responsable última de l'ordre. Increïble fins a quin punt aquest tipus d'associacions viuen a casa nostra dedicades única i exclusivament a minar la nostra cultura des de dins.

Però això no és tot, per si fos poc l'atac per part de Convivència Cívica, el director de la Cambra de Comerç Alemanya a l'Estat, Walther von Plettenberg, va afirmar dimarts des de la seva seu a Madrid que la "insistència" sobre l'aprenentatge del català "espanta" inversions alemanyes a Catalunya, i no content amb això, va afegir que "hi ha directius que recelen de traslladar-se a Catalunya perquè creuen que després de quatre o cinc anys al sistema escolar català els seus fills sabran català, però els faltarà un idioma de tarannà internacional com l'anglès, l'espanyol o l'alemany". 

Aquest home tot seguit va permetre's fins i tot d'aconsellar-nos que Catalunya hauria de tenir una actitud "molt més desenfadada" respecte a la llengua. I ja un cop erigit en expert en el tema, va concloure que "l'Espanya de les regions ha comportat una ruptura de la unitat de mercat que existia abans" i que "Cal que les Comunitats Autònomes treballin per tenir permisos comuns" per evitar que es desincentivin els empresaris que es volen instal·lar a l'Estat espanyol perquè la despesa que han de fer per dur a terme les seves inversions es "duplica o triplica" a causa d'aquesta varietat de normes autonòmiques. 

I en tota aquesta bogeria, llegeixo que Manuel Milián Mestre, que va ser un dels membres fundadors d'El País i ha col·laborat també a El Noticiero Universal, Tele/eXprés, Las Provincias o La Vanguardia, va ser diputat del Congrés durant tres legislatures, a banda de col·laborador de Fraga quan era ministre i que també va ser membre de l'executiva del PP entre el 1989 i el 2000, ha declarat que “la solució és l'independentisme”. Ho ha dit durant la tertúlia d'El matí de Catalunya Ràdio, després d'escoltar l'entrevista que Manel Fuentes ha fet a Victor Malet, autor de la peça del Financial Times que la setmana passada assenyalava Catalunya com a causant dels problemes financers espanyols. I aquí, atenció companys, és quan començo a veure la llum al final del túnel, això és el que hem d'aconseguir, que els que odien Catalunya amb totes les seves forces acabin forçant la nostra l'independència per vengonya de que pertanyem al mateix país que ells, per benefici econòmic o per el que sigui. I així, aquests sinistres personatges que avui us presento passaríen de ser dimonis a ser herois, tant d'España com nostres.

Per acabar, deixar clar que no és la meva intenció en cap cas rebatre des d'aquí a aquest grup d'actius anticatalans, tots amb molt més currículum que jo, simplement pretenc reflexar el que està passant i sobretot, mostrar el camí de tots els que son com ells, que crec que també des del seu punt de vista és, com diu Manuel Milián, l'independència de Catalunya, és evident que ambdues parts l'estem ja desitjant, només cal posar-hi fil a l'agulla.

Krusty

Piqué i Shakira

El que ja s'anomena la foto de l'any, que s'especulava que es vendria per més de 100 mil euros, al final no l'ha aconseguit cap revista del cor ni diari punter, sinó que han estat els mateixos protagonistes els que l'han facilitat als seus seguidors. Aquest cap de setmana de matinada, Gerard Piqué va penjar a Facebook i Twitter una fotografia d'ell i Shakira, envoltats d'amics, celebrant els seus respectius aniversaris el 2 de febrer passat, 24 anys el futbolista i 34 la famosa cantant.

Piqué i Shakira apareixen al centre de la imatge envoltats d'amics i familiars, on no falten dos dels germans de la cantant, el capità del Barça, Carles Puyol, i la seva xicota, la model Malena Costa. El defensa blaugrana acompanya la imatge amb un text que diu: “Aquí teniu la foto celebrant el cumple”.

I és que tot el que els envolta és carn de tafaneig, i de broma. Com a prova, els centenars de comentaris que va rebre ahir a la xarxa la famosa foto en què la parella comparteix protagonisme amb Carles Puyol i el seu nou amor, la model Malena Costa, un germà i una germana de Shakira, la perruquera de celebrities Beatriz Matallana, i uns amics de Piqué. “Qui d'aquests és el que surt amb Shakira?” “Doncs, el dels quadrets”. Així començava una conya al voltant del noi que apareix a la part inferior dreta de la imatge fent un curiós gest, que acabaria prenent vida pròpia. “Diuen que l'han vist per les piràmides d'Egipte”, deia un comentari al Twitter vinculant el noi al trending topic més vist de la setmana passada, aquell en què David Bisbal deia: “Mai no s'han vist tan soles les piràmides. Tant de bo s'acabi aviat la revolta''. Quan va aparèixer un nom, Pipo Torres, el mateix Piqué va fer una rèplica dient: “Sóc el mànager del dels quadrets. Qui es vulgui posar en contacte amb ell haurà de parlar amb mi! Demano respecte a la seva intimitat! Moc, moc!”. Malgrat tot, ahir Joan Vehils ens confirmava que tot l'enrenou no passa factura a Piqué al camp: “Ho porta bé”. I respirem tranquils.

No és una confirmació oficial de la seva relació, però sí que és una mostra que la parella ja no vol amagar-se més. Feia dies que l'entorn de tots dos donava senyals que estaven a punt de fer pública la seva relació, però no se sabia ni quan ni com, i haig de dir que finalment la forma m'ha semblat brillant. Si repassem les opcions, aquesta història podia acabar amb un seguit de fotografies del típic "posado" en una exclusiva venuda per la parella a alguna revista del cor, o sinó amb alguna fotografia de mala qualitat i probablement amb poca gràcia robada per un astut papparazzi com sempre en el pitjor moment. Una vegada més, Piqué, i Shakira, és clar, han demostrat una gran intel·ligència al aconseguir deslliurar-se de la pressió mediàtica creixent sobre ells amb tota elegància i com no, de forma moderna i fins i tot podríem dir que tecnològica, fugint dels clixés roses i retrògrads de tota la vida. Si és que al final, per la parella els diners no semblen ser pas una necessitat, i d'aquesta manera es posen també en certa manera de part del poble, fa encara més propera una figura com és la d'en Gerard, que ha triomfat fins ara no només per el seu joc al camp sinó per la seva naturalitat i complicitat amb la gent fora d'aquest.

Tampoc puc deixar passar l'oportunitat de destacar que ara ja, fins i tot en el mon de la fama, el Barça supera també al desquiciat Reial Madrid, trepitjant l'última corona que els quedava encara de la seva ja passada glamorosa època de Beckhams i també Victòries.

Sembla que la nova pubilla per excel·lència, Isabel M. Ripoll, anomenada Shakira, ja fa temps que pensa en clau blaugrana i catalana, no fa gaire declarava estar aprenent català i que li encantaria poder cantar en la nostra llengua. S'ha de dir també que sa germana, neurocirurgiana i per tant igual de llesta, ja viu a Barcelona, així que simplement, benvinguda a la nostra família xicota. No puc dir més que felicitats i visca parelleta de moda!

Krusty

Beatbox

Per els que encara no ho conegueu, l'art del Beatbox es una forma de percussió vocal que basa en imitar sons de bateria, ritmes i múltiples efectes produint-los només amb la veu. Va néixer als anys 80 i té els seus orígens en el "bol" de la India, que és una seqüència de síl·labes rítmiques que marquen els moviments de la dansa, i el "Kouji" xinès, art escènic vocal que imita els sons de la natura.

Per començar, aquí teniu el genial Michael Jackson, Rei del Pop, en diverses demostracions de beatbox entre les quals una mítica entrevista amb Oprah Winfrey l'any 1993 on fa una demostració de Billy Jean:

Atenció a aquest crack del beatbox francès, s'anomena Jopesh Polpoo i va saltar a la fama mundial a través del vídeo  d'aquesta actuació absolutament espectacular en un càsting d'un programa de talents del seu país:

A continuació, no podem oblidar tampoc el grandíssim beatboxer belga Roxorloops, aquí el podeu veure en una brutal actuació a la Gala des Mines de Nantes l'any 2009:

Tampoc podem passar per alt el joveníssim crack australià Joel Turner, que ja al 2005 va ser campió del Hip Hop World Challenge amb només 18 anyets:

Per acabar, us poso un vídeo graciós de beatboxing de Justin Timberlake amb el super graciós actor Seann William Scott:

Espero que el beatbox hagi estat un interessant descobriment per als que no coneixíeu aquesta espectacular, alhora que natural, forma de fer música rítmica, i per els que ja la coneixíeu, se que haureu gaudit porfundament, com jo, amb els brutals vídeos que us he posat. Fins aviat companys.

Krusty

Bobby Farrell, cantant de Boney M

Tinc pendent un homenatge sentit al mític cantant de la banda de música disco Boney M, l'holandès Bobby Farrell, que va morir dijous 30 de desembre de l'any passat als 61 anys en una habitació d'hotel a Sant Petersburg, ciutat russa on havia actuat el dia anterior, a causa d'una insuficiència cardíaca.

Va neixer el 6 d'octuber de 1949 a les Antilles Holandeses, a l'illa d'Aruba, on va viure fins als 15 anys, moment en el que es va enrolar com a mariner en baixells petrolers voltant pels oceans durant dos anys per acabar a Noruega, d'on es va traslladar primer a Holanda i finalment a Alemanya, on va treballar de DJ i després va ser fitxat pel productor Frank Farian com a veu solista de Boney M. L'arribada de Farrell va donar personalitat al grup per la seva peculiar i innovadora formar de ballar, que combinava a la perfecció amb un atrevit vestuari. Varen ser autors d'èxits internacionals com Sunny, Daddy Cool, Rasputin, la versió de la cançó de Jimmy Clift Rivers of Babylon o It is Holi-holida. El grup va arribar a vendre més de 150 milions de discos a tot el món. La presència del cantant al grup però va ser intermitent, el 1982 va abandonar la banda per tornar tres anys més tard i el 1986 va tornar a deixar el grup, que va romandre inactiu durant els següents dos anys. El 1989, després d'haver tornat als escenaris el 1988, Boney M es va desintegrar definitivament i Farrell va crear el seu propi grup que incloïa el nom de la banda alemanya original (Boney M. feat. Bobby Farrell).

Com a bona estella mediàtica mundial en decadència, va acabar perdent els papers el 1994, quan va ser condemnat per un jutjat holandès per intentar cremar la seva dona després d'haver-la ruixat amb gasolina.

L'agost passat va deixar-nos una interessant entrevista al diari Faro de Vigo on desvelava que els seus ídols sempre van ser els Beatles, James Brown i el rei Elvis Presley, que era budista i que va conèixer al gran Michael Jackson, al que recordava sempre profúndament preocupat.

Ara us vull posar un video d'un dels èxits més espectaculars del mític grup Boney M, Daddy Cool:

I per acabar, el meu sincer i personal homenatge a Bobby Farrell, descansi en pau, amb la meva cançó preferida de la banda, la sempre genial Rasputin en aquest vídeo del 1978, any en que jo no havia ni nascut, que seguirà sent un clàssic per la història:

Krusty

The fighter

Dirigida per David O. Russell, The fighter és una pel·lícula basada en la història del boxejador de pes welter Micky Ward, apodat l'irlandès, i el seu germà i entrenador, estrella també de la boxa vinguda a menys. El paper de Micky està interpretat per l'impertorbable Mark Wahlberg i el de Dicky Eklund, son germà, per el camaleònic Christian Bale.

La pel·lícula ens narra una història de pobresa, misèries, drogues, coratge i relacions familiars genialment transmeses per un excel·lent guió de Scott Silver i Lewis Colick, i sobretot una brillant interpretació dels protagonistes. Tampoc us mentiré, Mark Wahlberg fa el que sempre fa, és a dir, de Mark Wahlberg, però hi queda bé, i el grandíssim Christian Bale torna a deixar un paper per a la història, aportant una vegada més una espectacular transformació física i interpretant un ex-boxejador de fama local que ha caigut en el món de les drogues per sobreposar-se posteriorment, i entendre que el seu nou paper és el de donar suport al seu germà petit en un moment crucial de la vida de tots dos.

Evidentment, Christian Bale va guanyar el Globus d'Or al millor actor secundari i, sorprenentment, també l'actriu que interpreta el paper de mare dels dos germans, la desconeguda Melissa Leo, també va guanyar-lo a la millor actriu secundària i està nominada al Oscar per aquesta categoría. En total la pel·lícula està nominada a set Oscars, i certament Chirstian Bale té possibilitats reals d'endur-se'l, sempre amb el permís del gran Geofrey Rush, és clar. Tant probable és l'Oscar per l'actor secundari com improbable que la cinta s'endugui el de millor director, ja que en aquest sentit no hi ha aportacions significatives.

Globalment, podríem dir que la pel·lícula val la pena, tant per el seu caire humà com per la seva èpica gens exagerada però totalment verídica, però també per el seu èxit a l'hora de reflectir els problemes personals que envolten el món de la competitivitat, la família i les drogues. Resumint, no us perdeu aquesta obra que s'assegura algun Oscar aquest any 2011.

Krusty

The Daily, nou diari per iPad

Rupert Murdoch, propietari de l'imperi mediàtic News Corporation, va presentat dimecres el nou The Daily, el seu diari exclusiu per a iPad, en un acte a Nova York. The Daily serà gratuït durant dues setmanes, i, evidentment, després tindrà un cost de 0,99 dòlars a la setmana, o 39,99 dòlars a l'any. El primer número ja està disponible a l'app store d'Apple, però només es pot descarregar des dels Estats Units.

El diari es dirigeix al públic amb bon nivell cultural que no compra diaris de paper ni veu notícies per televisió, però que sí que consumeix informació a través d'internet. Segons ha explicat Murdoch, com que no hi ha paper ni un procés de producció molt car, s'ha traspassat aquest abaratiment dels costos al preu de venda al públic. Un preu molt ajustat amb què Murdoch espera que el periodisme torni a ser econòmicament viable i alhora entrar en força en el periodisme del futur.

The Daily publicarà un número d'un centenar de pàgines cada matí, i també inclourà algunes actualitzacions al llarg del dia. Inclou vídeos en alta definició, fotografies de 360º, gràfics interactius que responen al tacte, i altres formats informatius que Murdoch ha ressaltat que serien "impensables en paper o televisió". També es poden escoltar els articles, o veure una presentadora de televisió que fa un resum dels continguts més destacats.

Una de les sis seccions temàtiques del diari està dedicada íntegrament a les aplicacions i jocs per a aquest dispositiu, decisió que s'ha pres tenint en compte que tots els lectors són propietaris d'un iPad. La secció d'esports es pot personalitzar en funció dels equips preferits dels lectors, i l'aplicació també inclou passatemps com mots encreuats o sudokus interactius.

Ja veurem com arranca The Daily, però venint del sempre exitós Rupert Murdoch, podeu contar que anirà bé i que li omplirà una vegada més les butxaques a aquest ja de per si multimilionari montres dels mitjans de comunicació.

Krusty

127 hores

127 hores (127 hours) és el títol de la nova pel·lícula del molt bon director Danny Boyle, conegut per Trainspotting, La playa, 28 Días después i sobretot, Slumdog Millionaire, direcció per la qual va guanyar un Oscar, un Globus d'Or i un BAFTA. En aquesta ocasió, Boyle en presenta una impactant història basada en fets reals ambientada al Gran Canó, a Arizona. Només us diré que s'ha de veure.

El paper del protagonista Aron Ralston està brillantment interpretat per el californià James Franco, molt conegut als Estats Units, i no tant aquí a pesar d'haver fet bons papers secundaris a pel·lícules com Superfumados, Spiderman 1, 2 i 3, El meu nom és Harvey Milk o Come reza ama. Com a curiositat, destacar el suport obertament públic de l'actor a favor de la legalització de la marihuana al seu país.

127 Hores és una pel·lícula que podríem qualificar tant de drama com d'intriga, però en realitat és més que res un homenatge a l'home que origina la història i a la vida en sí mateixa. Podrieu pensar que és similar a Buried, però res més lluny de la veritat. Té un bon ritme i una molt bona fotografia, que sap aprofitar molt be l'espectacularitat del Gran Canó, complementats per una ben escollida banda sonora i, com ja he dit, una genial interpretació per part de l'aparentment inexpressiu James Franco. El film va ser nominat a 3 Globus d'Or i recentment ha estat nominat a set Oscars entre els quals hi ha millor pel·lícula i millor actor.

Personalment haig de dir que he gaudit molt amb la pel·lícula, està ben feta, no és excessivament angoixant a pesar de la història que narra, i sobretot et deixa amb una sensació molt agradable d'apreci per la vida i les coses boniques que tots vivim i no sempre valorem com hauríem de fer-ho. Us aconsello que no us la perdeu.

Krusty

Cas Tous, assassinat o defensa?

No se si recordeu el famós cas Tous, que va aixecar la polèmica sobre els robatoris a vivendes i la legítima defensa al 2006. El que va passar va ser que Lluís Corominas, gendre del matrimoni i amo de l'empresa de seguretat de la família Tous, va matar a trets suposadament un dels lladres que intentava robar a casa dels seus sogres a Sant Fruitós de Bages. El proper 9 de maig un jurat popular de l'Audiència de Barcelona el jutjarà en un judici, presidit per la magistrada Concepción Sotorra, que es preveu que duri dues setmanes i on la fiscalia demana 11 anys de presó per l'acusat.

A Corominas el van detenir per la mort del lladre i va ser empresonat  tres mesos tot i que va sortit en llibertat pagant una fiança de 150.000 euros. També va pagar 150.000 euros a la família del mort en compensació, per la qual cosa la fiscalia li podria tenir en compte l'atenuant de reparació del dany, a més de la de confessió, perquè va explicar tots els fets a la policia immediatament i va ajudar en la investigació. Collons, una vegada més es demostra que no hi ha res com tenir molta pasta a l'hora d'arreglar les grans cagades.

La defensa pretén demanar l'atenuant o eximent de por insuperable i obcecació, pels moments de tensió que va viure, cosa dubtosa si parlem d'un amo d'una empresa de seguretat que va normalment armat, i la de legítima defensa, en pensar que els lladres li anaven a disparar, que també s'aguanta per un fil veient el vídeo gravat per les càmeres de seguretat de la família Tous, on es veu a un Lluís Corominas, armat dirigint-se intencionadament cap els lladres quan aquests ja no estaven a casa i es disposaven a fugir. El jurat haurà de valorar si es va tractar de legítima defensa o d'un homicidi, però d'entrada sembla clar que ni por ni defensa pròpia.

Tot va començar el 9 de desembre de 2006, quan un treballador de l'empresa de seguretat de la família va veure individus sospitosos prop del domicili dels Tous, va avisar els Mossos i va trucar a Corominas, que vivia a la mateixa urbanització i es va apropar fins la casa, arribant-hi molt abans que els Mossos. Allà va veure un cotxe sospitós mentre parlava per telèfon amb el vigilant, que el va avisar que hi havia dos sospitosos dins la casa i que anaven armats, de pel·lícula. Corominas va declarar que pensava que el cotxe sospitós era buit, però que de cop hi va veure dos individus a l'interior i els va donar l'alto, però que el conductor va fer un moviment brusc i Corominas va pensar que anava a treure una arma. Per això, des del seu propi cotxe i sense parar-lo va disparar la seva pistola semiautomàtica, carregada amb vuit cartutxos, matant Sinai Gazmend, el pilot, amb dos trets al crani. Va baixar del cotxe i va retenir el copilot fins que van arribar els Mossos. Els Mossos van desarticular la banda de kosovars que havien entrat a casa dels Tous, dos anys després de l'assalt.

Els ciutadans escollits com a jurat hauran de dirimir si Corominas va actuar en legítima defensa, com manté el seu advocat, “perquè temia ser atacat en qualsevol moment” i perquè tres dies abans ja havien entrat a casa dels sogres, o si per contra va disparar conscient que volia o podia matar, com sosté la fiscalia.

En tota aquesta història hi ha molts punts difícils d'avaluar. D'entrada, caldria veure si calia matar un dels lladres per retenir-los fins que vingués la policia. També caldria veure què es pot fer i què no, moralment, quan un lladre t'entra a casa, sobretot tractant-se de la citada banda kosovar, coneguda pels seus robatoris amb violència a diversos xalets de luxe com el dels Tous. Mai sabrem si els mossos, que són els que han d'ocupar-se d'aquests assumptes, haurien arribat a temps. Certament al final varen atrapar la resta de membres de la banda sense necessitat de matar-ne cap. Tot i així, també és difícil assumir que visquem en un marc legal on l'únic que se'ns permet fer és deixar fugir als lladres amb les nostres possessions amb l'esperança de que siguin atrapats en un futur proper, segurament ja sense les nostres coses.

Hi ha d'haver un punt mig entre l'estil americà de tenir tot el dret a disparar els intrusos i el que vivim aquí actualment, on no se'ns permet gairebé ni defensar-nos. Dit això, mai podem permetre que "seguratas" armats i a les ordres de gent rica tinguin el dret de matar sense més conseqüència que la econòmica, ja que tal com va tot, cada dia seran més els candidats a ser disparats intentant robar i també els que disparen, i en canvi menys els rics que pagaran a la meitat de nosaltres per que els protegim de l'altre meitat.

Krusty

Time rep més de 3.000 missatges de la independència catalana

La bústia de correu electrònic de Richard Stengel, editor en cap de la revista nord-americana Time, no dóna a l'abast aquesta setmana. Ja ha rebut més de més de 3.000 missatges que, probablement, no desitjava. No es tracta, però, de cap enviament massiu i indiscriminat de publicitat maliciosa. És una legítima rectificació que li demanen milers de ciutadans que consideren que Catalunya mereixia sortir a la llista de les 10 nacions amb més possibilitats d'aconseguir la independència, que aquesta prestigiosa revista va publicar arran del referèndum del Sudan, on sí apareixia el País Basc.

Ha estat un blocaire català resident als EUA el que a través d'un article va impulsar una campanya d'enviament massiu de correus electrònics a la prestigiosa revista facilitant una carta per usar com a plantilla titulada "Per uns Països Catalans Democràtics i Lliures", que reivindica presència del nostre país en el top ten en qüestió fent referència a la manifestació del 10 de Juliol i el procés de consultes que hi ha hagut en els darrers temps, alhora que recorda que els Països Catalans tenen “història, llengua, literatura i tradicions”, però que, a més, són una nació “amb futur”.

El promotor d'aquesta iniciativa, Alexis Vizcaíno, blocaire i activista català resident a Califòrnia, ha explicat que la llista de la revista nord-americana li va semblar “molt poc rigorosa”, ja que s'oblidava de “nacions com la nostra o Groenlàndia, que està en una fase avançada del seu procés d'independència de Dinamarca”. En canvi, el llistat inclou Escòcia, el Tibet, Ossètia del Sud, el País Basc, el Sàhara, la Padània, el Quebec i fins i tot dos moviments nacionals poc coneguts a casa nostra com són els de Vermont i Cascàdia, a l'Amèrica del Nord. En aquest sentit, el blocaire apunta que “potser han volgut triar un cas de l'Estat espanyol i s'han decantat pel País Basc perquè el coneixen més per ETA i, a més la immigració basca als EUA és molt més visible que la catalana”.

Per Vizcaíno, “és possible que Time no ens prengui seriosament”, però per a “nosaltres les conseqüències són molt importants”. “És per això que vaig decidir enviar una carta als editors i, ja posats, vaig pensar que seria bo que ho féssim d'una manera massiva”, remarca. “El que no m'esperava és que s'arribaria als 3.000 e-mails en tant pocs dies”, destaca Vizcaíno, que remarca que el seu bloc ha rebut 25.000 visites des del dimecres passat, “tot i que fins dissabte no va sortir a la premsa”. Afirma que això pot “demostrar als nord-americans que l'independentisme català és un moviment molt actiu”. A banda d'aquesta campanya, Alexis Vizcaíno, ha participat activament en diverses campanyes per donar repercussió internacional a les aspiracions nacionals catalanes, com l'organització de les consultes pel dret a decidir als EUA o el projecte EstatPropi.Cat, una pàgina web on es pot visualitzar el suport a la independència de Catalunya en un mapamundi.

Esperem que amb campanyes i respostes massives internacionals com aquesta el món vagi agafant consciència de la nostra particular situació i que això ajudi a pressionar el govern espanyol, en això el País Basc va per davant nostre fins ara, també gràcies a l'evident repercusió mundial dels actes terroristes d'ETA. Catalans com l'Alexis son els herois exiliats del nostre temps i si tot va bé, futurs referents en l'inici d'un procés que ens portarà al que tots desitgem, la independència de Catalunya.

Krusty

Tercera edat enfonsada al Japó

No us perdeu aquest impactant article esfereïdor publicat per La Vanguardia sobre l'alarmant punt al que ha arribat la desesperació de la tercera edat en una societat més abançada que la nostra. Realment fa pensar en fins a quin punt pot arribar tota aquesta crisi que ens afecta actualment.

 "La cárcel, último recurso de los ancianos japoneses" ISIDRE AMBRÓS, La Vanguardia 29/01/2011

"El último informe anual sobre delincuencia de la policía japonesa ha sembrado la inquietud. Las estadísticas muestran que uno de cada cuatro japoneses detenidos por robar en el 2010 era mayor de 65 años. En 1986, cuando se empezó a confecciona este tipo de estadísticas, sólo uno de cada veinte japoneses detenido por hurto era mayor de 65.

Para los responsables policiales, el envejecimiento de la población del país no lo explica todo. Atribuyen este fenómeno a los cambios registrados en la sociedad nipona, mucho más individualista y dura que antes. Se ha roto la tradición ancestral nipona de reunir bajo un mismo techo a tres generaciones de una misma familia. Una situación que garantizaba a los abuelos que en la etapa final de su vida estarían bajo el cuidado de sus familiares más próximos. 

Este panorama ha dejado prácticamente de existir. En los tiempos actuales, los más jóvenes abandonan el hogar familiar antes y a menudo se trasladan a otra ciudad en busca de un trabajo. Una coyuntura que provoca que las personas de la tercera edad se encuentren solas, desorientadas, aisladas de la sociedad que las rodea. 

La soledad y la falta de recursos económicos son las principales razones que empujan a delinquir a este colectivo, cada vez mayor en la sociedad japonesa. Así parece demostrarlo una encuesta realizada el pasado año por la policía de Tokio entre un colectivo de mil personas sospechosas de dejarse atrapar con las manos en la masa. La mayoría de ellos habían robado alimentos o cosméticos por un valor inferior a los cuarenta y cinco euros. Más de la mitad dijeron que no tenían “nada para vivir” y otro 40 ciento aseguró no tener amigos ni familiares. “Las personas mayores posiblemente roban no sólo por razones económicas, sino también por un sentido de aislamiento”, dijo un policía al diario Mainichi. 

Y para huir de su soledad y del abandono de sus familiares, muchos de ellos han llegado a la conclusión de que el mejor sitio donde pueden estar es en la cárcel. Allí tienen un techo, comida caliente y compañía. “En el plan afectivo, en la prisión los ancianos son prisioneros mimados, mientras que la sociedad exterior es muy dura con ellos”, ha declarado recientemente Saito, que ha salido hace poco de la cárcel, a la emisora France Inter. Ante el aumento de la población carcelaria de la tercera edad, las autoridades japonesas han decidido adecuar las instalaciones. 

Así, por ejemplo, una planta entera de la prisión de Onomichi, cerca de Hiroshima, ha sido adaptada a las necesidades de estos reclusos. El gobierno ha decidido, asimismo, dedicar cien millones de dólares a la construcción de espacios similares en otros tres establecimientos penitenciarios. “Debemos facilitarles el mismo tipo de atenciones que en una residencia ordinaria”, declaró un funcionario de prisiones a Associated Press. 

En la cárcel, no sólo encuentran cuidados y nuevas amistades, también tienen que cumplir obligaciones. En la prisión de Onomichi, por ejemplo, tienen que trabajar seis horas diarias, dos menos que los reclusos ordinarios. Un ambiente que prefieren a la indiferencia con que les trata la sociedad exterior."

Companys, què dir. D'entrada, no podem permetre que el nostre país acabi així per molt malament que vagin les coses, que hi aniran. Per ara, a España el govern ha dificultat l'accés al sistema de pensions per la gent gran, pensions que ja eren d'un import vergonyós en molts casos. Passi el que passi, recordem sempre que tots serem també algun dia gent gran, i que voldrem poder viure amb una merescuda dignitat després de molts anys de treballar, i donar suport i formar els nostres joves. Preguem-nos la situació de Japó com un avís del que pot arribar a passar per evitar que en el nostre país es donin situacions com aquesta.

Krusty