dilluns, 28 de març de 2011

Imperis, joves, acabats

Publico un article d'opinió del diari Avui que va ser per mi el més interessant d'ahir diumenge, escrit per l'antigament televisiu i sempre ingeniós Matthew Tree, on retrata, una vegada més, l'hipocresía de la orgullosa societat britànica que tant be coneix.

"L'endemà del dissabte" MATTHEW TREE, Diari Avui, 27/03/2011

Imperis.
Vaig passar unes quantes hores de l'última estada a Londres enganxat a l'equivalent anglès del Canal 3/24: va ser el dia mateix que es van començar els bombardeigs sobre els tancs i les instal·lacions militars del cap ja nominal del govern libi. Aquesta operació l'estan portant a terme tot un grapat de països, però qualsevol teleespectador del BBC News Channel hauria tingut la impressió que els únics que realment hi actuaven, a Líbia, eren les forces armades de sa Majestat. Així mateix, els de la BBC no deixaven d'intercalar uns informes dels reporters que havien instal·lat als afores de totes i cadascuna de les bases de la RAF involucrades en les operacions –tot i que feia hores que els bombarders se n'havien enlairat i no hi havia sinó pistes buides– amb unes entrevistes amb diversos militars de l'Estat Major de l'Exèrcit que explicaven, amb certa condescendència, que els atacs britànics havien anat com una seda. Els aliats estrangers no hi sortien ni per fer un cameo.
 
Joves.
Tot plegat donava la sensació que la Gran Bretanya, dècades després del col·lapse del seu imperi, encara es creu l'únic poder mundial del qual val la pena parlar. Però en apagar el televisor i sortir al carrer, em va sorprendre (durant uns segons) que el mateix govern britànic –malgrat ser tan aparentment omnipotent– no hagués estat capaç de satisfer les necessitats bàsiques de les quantitats impressionants de captaires joves que avui dia malviuen arreu de la capital. Feia anys, quan em vaig veure obligat a passar una nit en un hostal de l'Exèrcit de la Salvació, era l'únic sense-llar que tenia menys de 40 anys. I ara, a Londres, els carrers van plens de nois i noies de vint-i-tants anys, esmaperduts i sovint –i em sembla lògic– beguts.

Acabats.
Ara que hi penso, quan la Gran Bretanya havia arribat al seu apogeu imperial, a l'últim quart del segle XIX, també hi havia un contrast considerable entre les caríssimes operacions militars a ultramar i la pobresa visible de la població autòctona. Ben mirat, des que tinc ús de memòria, Anglaterra sempre ha tingut una quota inexplicablement alta de desemparats, perduts tots en un estat que fa l'orni alhora que no es deixa perdre cap oportunitat per mostrar que a nivell internacional encara talla el bacallà. Vet aquí la base, potser, del tan comentat humor anglès.

Com sempre, gran Matthew Tree, sí senyor.

Krusty

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada