INEM

Recentment vaig tenir la desgràcia d'haver d'anar a la oficina de l'INEM situada al Carrer Aragó, i va ser una experiència absolutament desesperant.

Vaig arribar amb temps per que m'havien dit que s'hi formen cues immenses, però res més lluny de la realitat, arribant amb mitja hora d'antelació a l'horari d'apertura només em vaig trobar un petit grup de gent amb el cap baix i cara de paciència fent cua a la porta de forma ordenada. Poc després de l'hora d'apertura oficial es varen obrir les portes al desafortunat públic, i només entrar, vaig topar amb una màquina d'última generació que distribuïa la gent en funció del motiu de la seva visita, en aquest cas, hi havia quatre opcions. Per si la gent no era capaç d'elegir una de les quatre, hi havia una funcionària dedicada a preguntar quina era la opció de cadascú, per després pitjar el botó corresponent i entregar en mà el tiquet corresponent. Aquí ja vaig començar-me a ensumar amb quina alegria es gasta el caler que tots paguem.

Però això només era el començament. Segons la complicadíssima màquina amb quatre botons, em va ésser assignat un número i vaig ser ubicat en una cadira a l'espera del meu torn. Com tots els que estàvem allà esperant, immediatament vaig notar que la meitat de les 24 taules destinades a l'atenció al públic, gairebé la meitat eren buides misteriosament. Al cap d'una bona estona, l'enigma es va anar desvelant, quan van anar apareixent els desapareguts funcionaris amb un cafè a la mà cadascun, per així donar el relleu als altres, que progressivament varen anar marxant també per mantenir la mitja constant de 50% de presència a les taules com a màxim.

Com a tot arreu, hi havia gent esperant que s'ho prenia amb més filosofia que altres, però tots miraven de reüll com per norma els afortunats funcionaris deixaven passar un prudent temps entre torn i torn per poder petar la xerrada entre ells, tot davant l'indignada mirada dels aturats que esperaven. Es notava que estaven acostumats a ser observats amb fúria, per que en cap moment es deixaven intimidar per les mirades inquisitòries de la gent sense feina que esperava mentre ells semblaven riure's de la seva sort.

Finalment va arribar el mau torn, i em vaig dirigir a una de les taules, on un poquíssim estressat treballador de l'Estat va revisar amb parsimònia els papers que portava per a continuació emplaçar-me a una altra taula i, per sorpresa meva, senyalar-me que havia de tornar a esperar el meu torn per passar per una altra taula. Armat de paciència, vareig situar-me de nou a la ja abarrotada zona d'espera amb l'esperança d'acabar aquell llarg procés en breu, òbviament, res més lluny de la realitat. Al cap d'una bona estona el meu número va tornar a tocar, i em vaig precipitar a la carrera cap a la taula en qüestió, on una poc motivada treballadora va tornar a demanar-me tots el papers, em va donar quatre instruccions que ja sabia i va enviar-me de tornada cap a la zona d'espera, ara sí, assegurant-me que ja només em quedava un pas més.

Quan finalment em va tocar el torn per tercera vegada, va resultar que el pas final era una espècie d'entrevista de treball, feta per una pobre dona clarament avorrida per la rutina laboral, on s'intentava, en menys de cinc minuts, copsar les capacitats i virtut de cada treballador. Personalment vaig intentar resumir el meu extens currículum un quatre frases que no van semblar impressionar en absolut la dona en qüestió, que es limitava a anar picant a l'ordinador com si fos una telègrafa.

Un cop acabat aquest tràmit, em vaig dirigir ja cap a la l'entrada, on em va sobtar trobar una gran cua de gent, i és que al fixar-me en la màquina per distribuïr la gent, vaig veure que tenia un gran cartell a mà enganxat a la moderníssima pantalla tàctil que resava "no funciona". Quina sorpresa.

Finalment, amb tots els papers en ordre i una gran quantitat de temps perdut a les esquenes, vaig aconseguir sortir de l'oficina de l'INEM en qüestió, amb la certesa que el proper dia 10 cobraria un sou miserable, però això sí, sense haver de treballar ni un sol minut, la qual cosa va ser la confirmació definitiva de fins a quin punt els nostres diners son regalats a tot el que no sigui capaç, o simplement no vulgui, trobar una feina. Això sí, només val agafar la feina si el sou ofert és superior al que paga l'Estat, cosa francament difícil en temps de crisi, sincerament, no m'estranya que hi hagi tanta gent a l'atur.

Krusty