Elizabeth Taylor

L'actriu nord-americana d'origen britànic Elizabeth Taylor va morir dimecres passat a l'edat de 79 anys en un hospital de Califòrnia, on estava ingressada des de feia dos mesos per una insuficiència cardíaca.

Admirada per la seva bellesa, Elizabeth Taylor va seduir la càmera i va enamorar espectadors, captivats per la profunditat d'una mirada violeta, una simetria perfecta, una voluptuositat d'escàndol i la força i el candor dels seus gestos. El seu atractiu, però, no va obnubilar un talent que, malgrat no tenir la unanimitat de la crítica, va servir a l'estrella per obtenir el reconeixement d'actors, actrius, directors, guionistes i productors que ahir van mostrar el seu dolor.

El món del cinema va decidir aparcar el record d'una existència convulsa per plorar la carrera i la vida d'una actriu eterna i per evocar la seva tasca humanitària. “Va ser una veritable icona nord-americana”, deia Chris Dodd, president de la Motion Pictures; “deixa un llegat monumental que ha millorat la vida de milions de persones”, hi afegien des de la Fundació Elizabeth Taylor Contra la Sida; “estic en estat de xoc”, reconeixia Marlee Matlin; “era enginyosa i autocrítica, la trobava deliciosa”, afirmava l'actor Steve Martin; “és el final d'una era”, resumia Whoopi Goldberg.

Intèrpret de més de cinquanta pel·lícules i guanyadora de dos Oscar –per Una dona marcada (1960) i Qui té por de Virginia Woolf (1966)–, Elizabeth Rosemond Taylor havia nascut a Londres el 1932 a causa d'una estada temporal dels seus pares a la capital britànica. Amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, la seva família va tornar a Califòrnia, on va debutar com a actriu als set anys amb There's one born every minute (1942), a la qual van seguir La cadena invisible (1944) i la seva seqüela El coraje de Lassie (1946), i Foc de joventut (1944), amb Mickey Rooney.

Tot i que va intervenir en la popular comèdia El padre de la novia (1950) i en la seva seqüela El padre es abuelo (1951), Taylor es va caracteritzar per la intensitat dramàtica de moltes de les pel·lícules que va interpretar, com ara Un lloc al sol (1951), Gegant (1956) –on va coincidir amb James Dean i amb el seu gran amic Rock Hudson–, L'arbre de la vida (1957), les adaptacions de Tennessee Williams La gata sobre la taulada de zinc (1958) i De sobte, l'últim estiu (1959), i Reflejos en un ojo dorado (1967).

El 1963, Elizabeth Taylor va protagonitzar la monumental superproducció Cleopatra de Joseph L. Mankiewicz, en la qual va encarnar la mítica emperadriu egípcia i per la qual va cobrar un milió de dòlars de l'època. La pel·lícula –que pel seu estrepitós fracàs econòmic ha passat a simbolitzar l'ocàs del sistema d'estudis del vell Hollywood– va viure un dels rodatges més llegendaris de la història del cinema a causa dels múltiples problemes de rodatge sorgits i del volcànic idil·li que va iniciar amb qui va ser l'amor de la seva vida, l'actor gal·lès Richard Burton, amb qui va arribar a casar-se dues vegades (del 1966 al 1974 i del 1975 al 1976), va protagonitzar diverses pel·lícules i va tenir una filla, Maria. Ja amb divuit anys s'havia casat amb Conrad Nicholas Hilton, fill del fundador de la cadena hotelera Hilton, en el que seria el primer dels vuit matrimonis que van conformar la seva agitada vida sentimental: entre ells, amb l'actor Michael Wilding i amb el productor Mike Todd, de qui va enviudar, i amb el cantant Eddie Fisher.

Als anys setanta, la rellevància de les pel·lícules que va protagonitzar va minvar, i va intervenir en severs fracassos com ara El pájaro azul (1976) i A little night music (1977). I als anys vuitanta va començar a espaiar progressivament les seves intervencions, entre les quals, a l'adaptació d'Agatha Christie El espejo roto (1980) i El joven Toscanini (1988). En els darrers temps va destacar sobretot per la seva gran amistat amb el desaparegut Michael Jackson i per la tasca humanitària a què la va impulsar la mort de Rock Hudson.

Amb les morts de Tony Curtis, Jane Russell i Elizabeth Taylor, ja són menys les estrelles supervivents de l'edat d'or del Hollywood clàssic, la que va coincidir amb l'anomenat sistema d'estudis; aquell amb què es va organitzar la indústria del cinema, pel qual els estudis s'encarregaven de tota la cadena comercial d'un film i conreaven l'star system contractant les estrelles en exclusiva i promocionant-les com si es tractés d'un producte comercial. Finalment els estudis es van haver de doblegar a les lleis antimonopoli i els actors van guanyar llibertat per triar els seus projectes i van exigir un percentatge sobre els beneficis generats pels films.

D'estrella infantil a vella glòria en col·laboracions especials; de protagonista d'una de les històries d'amor més tempestuoses de Hollywood a símbol de la lluita contra la sida; de conflictes a causa del consum d'alcohol i drogues a activa usuària de Twitter... Elizabeth Taylor va ser totes aquestes coses i més, i sobretot –en la seva combinació de glamur, bellesa i talent, no necessàriament en dosis equivalents– va ser un dels emblemes més paradigmàtics del que significa una rutilant estrella de Hollywood. Una estrella supervivent de l'època daurada del cinema nord-americà.

El millor homenatge a Elizabeth Taylor, ja per acabar, són les seves pròpies paraules: “Les idees mouen el món només si abans s'han transformat en sentiments”.

Krusty