Revolució via e-mail

Gent, suposo que, com jo, haureu notant com la revolució de les acampades i el democraciarealya s'ha extès a les cadenes d'e-mails, i que cada dia circulen més. Us poso els primers dos que he rebut d'un gènere que promet arrassar en el ranking de mails en cadena més extesos:

El primer podriem dir que va firmat per democraciarealya i es titula "Preparada la primera acción no violenta de lucha masiva y conjunta". Com veureu cridava a una acció ahir dia 30:

Atentos al ataque que se está preparando. Ideas concretas para
objetivos concretos:
"Por una democracia real ya.
Ya tenemos preparada la primera acción no violenta de lucha masiva y
conjunta. Ayúdanos a difundirla, participa de ella allí donde te
encuentres!!!

Los bancos y los especuladores han sido los principales causantes de
la crisis por lo que ellos serán el objetivo de nuestro primer ataque
no violento.
El próximo día 30 de mayo vamos a manifestar nuestra indignación en
contra del abuso que practican los bancos no solo contra los
ciudadanos de forma independiente sino también contra los estados.

Ponemos hoy en marcha un acto pacífico y sutil, pero lo
suficientemente contundente y llamativo como para mostrar con claridad
la indignación que sentimos, y también nuestra fortaleza y compromiso
para llegar hasta el final. Ponemos hoy en marcha el primer ataque no
violento que mostrará al mundo nuestra imaginación, determinación y
compromiso para alcanzar el objetivo de ver cumplida nuestra
reivindicación final: instaurar una democracia real.

Hacemos un llamamiento a todas aquellas personas que estén de acuerdo
con nuestras reivindicaciones, a participar en una retirada masiva de
capital de las entidades bancarias el próximo día 30 de mayo.
Si lo estás, te proponemos sacar en un solo movimiento bancario la
cantidad de 155 euros de tu cuenta corriente. La operación podrá
realizarse a lo largo de todo el día, preferiblemente acudiendo a las
sucursales o utilizando los cajeros automáticos (con múltiplos de
10-->150).

El motivo de elegir esa cantidad concreta, es porque debíamos elegir
una cifra apreciable y simbólica con la fuerza suficiente con la que
demostrar a los bancos que estos movimientos son motivados desde la
misma indignación que nos hizo movilizarnos el 15 de mayo.

En cuanto al día 30 de mayo, es porque entendemos que es un plazo
razonable para que el mensaje pueda difundirse adecuadamente y llegue
al mayor número de personas que nos ayuden a ser lo más efectivos en
nuestro ataque no violento en contra de la voracidad de los bancos, en
contra del sistema económico instaurado, en contra de los paraísos
fiscales, en contra de la especulación y a favor del interés general,
de la solidaridad, en definitiva de las personas. Además, en dicha
fecha habrá transcurrido 15 días desde el inicio de la movilización, y
será otro buen momento simbólico para recordar que nuestro movimiento
sólo acaba de comenzar.

El próximo día 30 de mayo, se oirán todas las voces gritando al
unísono que otro mundo es posible.
El próximo día 30 de mayo se oirá la voz del pueblo con más fuerza que
la de los partidos políticos.

El próximo día 30 de mayo, se podrá contar la indignación del pueblo,
la reivindicación activa de una democracia real, en la que se tiene en
cuenta a las personas por encima de los intereses económicos,
financieros, especulativos... las personas por encima de los mercados.

El próximo día 30 de mayo daremos un paso más hacia un mundo mejor.
Contamos contigo, divulga el mensaje. Participa. Nos seguimos viendo
cada día en la plazas."
                    
reenviad con copia oculta, gracias


I l'altre, menys sutil però també menys concret, titulat "1ª parte campaña contra los politicos.REVOLUCIÓN SOCIAL. Esto es sólo el principio":

DIFÚNDELO
SI HAY QUE CORTAR... CORTEMOS
Ojo en Belgica llevan casi un año sin gobierno y estan en la gloria, EL SISTEMA FUNCIONA SOLO CON UNAS BUENAS Leyes.

España debe bajar su déficit en 9,4 puntos porcentuales en la próxima década, una de las reducciones más drásticas del mundo, según el Fondo Monetario Internacional... que además pide un recorte en las prestaciones sanitarias de nuestro paí–s para reducir la deuda. Menudo panorama.
¿No crees que ha llegado el momento de coger el toro por los cuernos?...

ELIMINAR EL SENADO. NORUEGA, SUECIA, DINAMARCA, NO TIENEN SENADO, ALEMANIA SOLO 100 SENADORES, EE.UU. UN SENADOR POR CADA ESTADO. LOS GRANDES TEÓRICOS DEL DERECHO INTERNACIONAL Y CONSTITUCIONAL (DUVERGER, JELLINEC, ETC.) OPINAN QUE ES UNA CÁMARA INNECESARIA, PRESCINDIBLE Y QUE ESTÁ EN EXTINCIÓN, ¿ENTONCES POR QUÉ TENEMOS QUE MANTENER A 260 SENADORES? DE ESTA FORMA AHORRAREMOS 3.500 MILLONES DE EUROS CADA AÑO.
ELIMINAR LA PENSIÓN VITALICIA DE TODOS LOS DIPUTADOS, SENADORES Y DEMÁS "PADRES DE LA PATRIA ".

REVISAR LOS SUELDOS DE ESTOS ALCALDES QUE SE PONEN LOS SUELDOS QUE LES DA LA GANA.
CAMBIAR LAS LEYES, Y ADEMÁS DE CÁRCEL PARA LOS LADRONES, OBLIGAR A QUE TODO EL DINERO QUE HAN ROBADO LOS POLÍTICOS Y DEMÁS "ADJUNTOS" VUELVA A LAS ARCAS DE DONDE HAN SIDO ROBADO. (p.e. Cachulis, Pantojas, Bonos, Juan Guerra, hija de Chaves, Camps, Matas, Munar, etc...)
ELIMINAR TODOS los coches oficiales (no es posible que tengamos más coches oficiales que USA).
Anular TODAS las tarjetas VISA oficiales (que cada uno page con la propia) y poner en la calle a TODOS los "cargos de confianza" (tenemos funcionarios de sobra para encargarse de esas labores).
ELIMINAR A TODOS los diplomáticos excepto un embajador y un cónsul en cada paí–s. (No es posible que gastemos en esto más que Alemania y El Reino Unido).
Con eso, y con rebajar un 30% las partidas 4, 6 y 7 de los PRESUPUESTOS GENERALES DEL ESTADO (transferencias a sindicatos, partidos políticos, fundaciones opacas y varios) se ahorrarí–an más de 45.000 millones de Euros, no harí–a falta tocar las pensiones ni los sueldos de los funcionarios, como tampoco harí–a falta recortar 6.000 millones de Euros en inversión pública.

Tiene razón el FMI cuando dice que "un buen plan de ajuste podrí–a incluso acelerar la actividad económica".
CON LA MITAD DEL DINERO QUE EL ESTADO SE AHORRARÍA CON ESTAS MEDIDAS, SE ACABARÍA LA CRISIS EN ESPAÑA


PASARLO A TODOS VUESTROS CONTACTOS Y QUE CORRA LA VOZ.
LA DENUNCIA SILENCIOSA
Está comprobado que los millones de msn, correos, vía móvil e Internet ha logrado exasperar a los políticos de este país.
Hay que seguir denunciando y dar curso a todos estos mensajes que les pongan en evidencia.
A partir de hoy, periódicamente, vamos a poner en marcha un mensaje denunciando alguno de los escandalosos privilegios de los que se han dotado los políticos.

Només els hi falta el clàssic final de mail en cadena del tipus "si no reenvias esta a 10 amigos o familiares viviràs en una democracia correpta e injusta toda tu puta vida". Brutals

Krusty

También la lluvia

Recentment he tingut el plaer de veure la pel·lícula También la lluvia. Dirigida per Icíar Bollaín i ambientada a la Bolívia de l'any 2000, narra les peripècies d'un equip de rodatge al país sud-americà, on intenten portar a la gran pantalla l'arribada de Colón a les Amèriques tot i trobar-se en mig d'una gran revolució social indígena per el control de l'aigua.

La pel·lícula va representar Espanya en l'última edició dels Oscars sense gaire èxit, després de ser finalment seleccionada per davant de l'altra principal candidata, la gran Celda 211, de Daniel Monzón. Igual que a la mencionada Celda 211, Luis Tosar fa també en aquest cas un paperàs impressionant, i està, en aquesta ocasió, acompanyat per Gael García Bernal, que recordareu de l'excel·lent Diarios de una motocicleta, on interpretava a un jove Ernesto Guevara de forma magistral.

La pel·lícula, rodada a la selva del Chapare i a la ciutat de Cochabamba, conta amb la participació de més de quatre mil extres, dels quals tres-cents son indígenes, i conta amb la participació d'un brillant Karra Elejalde, conegut sobretot per Airbag i Año Mariano, en el paper de Antón, actor que interpreta a Colón en el rodatge en qüestió, actuació que li va merèixer un Goya al millor actor de repartiment. Sorprèn la presencia de Carlos Santos, que tots el recordareu de Los hombres de Paco, interpretant força correctament a l'actor que encarna a Bartolomé de la Casas. 

Amb guió de Paul Laverty, guionista habitual de Ken Loach, el film fa un paral·lelisme entre el que abans era l'or i el que ara és l'aigua, entre l'imposició despiadada dels colonitzadors de les amèriques, l'abús actual per part de les multinacionals nord-americanes, i l'explotació dels propis productors de Hollywood de la gent local, tot envoltat d'històries de drama personal i desesperació social. 

En paraules d'Iciar Bollaín, "No es una película intimista, pero sí creo que es de personajes. Hay una parte de época y otra del presente que narra acontecimientos políticos y sociales reales que sucedieron en Bolivia, pero al final es una historia en torno a dos personas, sobre todo de una, la del productor Costa que hace un viaje de compromiso personal", interpretat per Tosar.

En conclusió, una bona pel·lícula, que no genial, que val molt la pena veure per les localitzacions i les brillants interpretacions de Tosar i Elejalde, i que podem qualificar de drama amb tocs d'acció. Si en teniu l'oportunitat, us aconsello visionar-la, segur que passareu una bon estona.

Krusty

A votar

Bé, finalment avui és 22-M, així que diuen toca anar a votar. Personalment penso exercir aquest dret, ja que se'm imposen també les obligacions, i per tant vull aprofitar l'ocasió per opinar, per fer sentir la meva veu. Us aconsello que feu el mateix, sigui quin sigui el vostre terennà.

Personalment voto a les eleccions municipals de Barcelona, la meva ciutat, i és un dels municipis on poden haver-hi més sorpreses i canvis, però em temo que no serà per be. Podríem dir que aquí a la capital, passi el que passi el dia serà trist, ja que tant si el prepotent Hereu manté el control, com si el decrèpit Trias aconsegueix fer-se amb l'alcaldia, les perspectives per als ciutadans que sobrevivim aquí no son gaire esperançadores.

Sobretot hem d'opinar i no permetre que, qui finalment surti victoriós, s'oblidi de nosaltres una vegada més fins a les pròximes eleccions. Ens hi juguem el model de ciutat, ens hi juguem el que hi ha a l'altra banda de la porta de casa nostra, ens hi juguem el que ens trobem quan sortim al carrer, quan passegem, quan conduïm.

Destaca per mi en aquestes eleccions la candidatura d'ERC, que en aquesta ocasió ha sabut aglutinar, sumar com diuen ells, per aportar alguna cosa més que promeses de qualitat de vida o seguretat local, sinó també la possibilitat de convertir Barcelona en una capital d'estat, en una capital de país. Ens sembli bé o no, és un nou punt de vista en aquestes municipals, que a Barcelona sempre s'han caracteritzat per ometre tot tema proper o relacionat amb aspiracions independentistes. També cal felicitar la candidatura d'Iniciativa, que aporta un molt bon candidat amb propostes agosarades per a una ciutat sostenible i socialment cohesionada.

En qualsevol cas, seran unes eleccions interessants, que poden abocar als barcelonins als braços de la dreta més economista o deixar-nos en mans de l'esquerra més espanyolista, com us deia, les perspectives per als ciutadans que sobrevivim aquí no son gaire esperançadores.

Krusty

La revolució ciutadana s'escampa

La indignació catalana i espanyola s'està escampant arreu del món i ja hi ha qui ha decidit recollir-ho en una mateixa web. Es tracta d'un programador web de Galícia, Daniel G, que ha desenvolupat un mapa online que assenyala amb marcadors tots els indrets del món que s'han sumat a la protesta ciutadana.

De nord a sud i d'est a oest, més de 538 ciutats d'arreu del planeta estan convocant acampades i manifestacions de protesta.

Els usuaris poden col·laborar amb l'actualització del mapa enviant les noves convocatòries de protesta a través de send new #acampada. Només cal marcar la localització en el mapa i indicar, si en té, l'etiqueta a Twitter que l'identifica. La pàgina s'està difonent per la xarxa a un ritme trepidant i el seu impulsor anuncia, satisfet, que ja registra més de 200.000 visites.

També avui ha començat a emetre en directe Radioacampada, desde la Plaça del Pilar de Saragossa. L'objetiu és donar informació en directe sobre les acampades a través del 101.8 de la FM.  "La única condición es que se respete la ley, que no se haga ningún tipo de llamamiento político, ya que estamos en la jornada de reflexión, pero la radio está abierta a todos los ciudadanos" han comentat els responsables.

A Madrid, els acampats de la Puerta del Sol han editat un nou pla que mostra les diferents zones que conformen el seu petit 'poblat' de la Puerta del Sol de la capital, que s'ha ampliat i transformat d'ahir a avui.

Segons el mapa penjat en el web Tomalaplaza, avui canvien de lloc alguns punts com la zona de 'acció' o la 'infermeria' i en sorgeixen noves com la 'comissió feminista', el grup 'firmes Cañada Real', o més punts d'alimentació. Així, hi ha zones com arts gràfiques i plàstiques, legal, coordinació interna, infermeria, acció, comunicació, acampada, immigració, extensió, zona infantil, zona d'estudi o grups de treball. Des que s'assentessin per primera vegada la nit de diumenge passat, els participants d'aquesta acampada han anat incrementat la seva organització i extensió que ocupen a la Puerta del Sol cosa que ha donat lloc a una espècie de 'poblat'.

El vicepresident primer del Govern i ministre de l'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, s'ha reunit a primera hora d'aquest dissabte amb la cúpula del seu departament per analitzar les concentracions celebrades ahir a tot Espanya, sobretot la convocada a la Puerta del Sol de Madrid. Rubalcaba ha destacat el caràcter pacífic de les convocatòries i ha remarcat que el Cos Nacional de Policia va rebre divendres la consigna de no desallotjar l'acampada de la Puerta del Sol, ni les celebrades a d'altres ciutats, mentre no s'hi produïssin incidents. Tot i així, la Unió d'Oficials (UO) de la Guàrdia Civil ha defensat la intervenció contra els indignats perquè els ciutadans puguin reflexionar amb calma sobre el seu vot. "Es fa necessari intervenir" en les concentracions dels indignats, han afirmat, perquè aquestes quedin "suspeses i dissoltes". Després que no s'hagin produït desallotjaments, l'associació d'agents planteja què és més proporcionat, si "no intervenir per un problema social limitat o provocar un problema social real de cara a les urnes" que afecti la totalitat dels ciutadans. En canvi, el Sindicat Unificat de Policia (SUP) es va manifestar ahir en sentit contrari. El secretari de comunicació, José María Benito, va dir que el sindicat confiava en "el sentit comú" i esperava que Interior no desallotgés per la força els acampats. "No s'ha de crear un problema on no n'hi ha i fer fora la gent per la força", va dir Benito, que també va destacar el caràcter pacífic de les concentracions.

No vull ni pensar, però tampoc em sorpren, que la Guàrdia Civil pretengui que tot això acabi com si fossim a Líbia o Egipte, carregant contra el poble, però esperem que els que mantenen les seves corretges ben agafades aguantin les embetzides d'aquests inconscient desitjosos de sang.

 

Krusty

Acampades revolucionàries

Tot va començar quan els polítics varen veure's forçats a descarar-se i demostrar que el seu suport en temps difícils és per els poders fàctics de l'Estat, no per el poble ni per els més necessitats. La col·laborativa claudicació de ZP amb les polítiques de dretes imposades per Europa sota amenaça de rescat, la clara directiva de que som la gent qui hem de pagar els excessos de la banca, l'evident falta de consciència i seny de l'oposició, i la sensació general de que ens prenen el pel varen acabar portant a la ja famoses acampades arreu de l'Estat Espanyol.

Fins ara Espanya s'havia caracteritzat per una absoluta falta d'interès del poble per el seu propi futur, per una passivitat general que facilitava les coses als més poderosos amb l'inestimable ajuda dels seus portaveus, els polítics, per una cultura de passotisme extrem, però tot això ha acabat. La gent ha sortit al carrer per dir a la podria classe política que ja n'hi ha prou en una reacció històrica sense precedents recents.

Webs com democraciarealya, o acampadabcn han demostrat que amb el nou entorn de llibertat comunicativa i el fàcil accés a la xarxa la situació ha de canviar. No seguirem acatant les típiques rebaixes d'impostos a les classes altes, les recents retallades de serveis socials ni l'espoli de la banca.

Fins i tot, prop de 150 persones, segons dades de la policia, es van manifestar ahir divendres a la plaça d'Espanya de Roma a les 20,00 hores per mostrar la seva "solidaritat" amb aquells que protesten a la Puerta del Sol de Madrid i per tota Espanya en suport a les plataformes 'Democràcia real ja' o 'Joventut sense futur'. Els manifestants corejaven lemes com 'No ens representen' o crítiques a la bombolla immobiliària que ha estat "part de la causant de les crisis". Les xarxes socials no paren de donar informació sobre com evolucionen les protestes: recorden que la plaça de Catalunya és un lloc on "tot el món mira", uns demanen que el FC Barcelona se sumi a les protestes i altres es desmarquen de l'acampada de Madrid i del 'hashtag' 'spanishrevolution' ja que Catalunya té les seves pròpies reivindicacions.

Mentrestant, la gent ha seguit reunint-se cada nit, entre d'altres llocs, a Plaça Catalunya, en un acte cada vegada més festiu i sense incidents en reivindicació d'un canvi de veritat que no pot esperar més.

Les protestes s'han fet sentir arreu del món, com demostra la premsa internacional, el Clarín diu “'Els indignats' d'Espanya s'estenen també per Europa” i destaca les manifestacions de Londres, Budapest, Praga, Atenes, Viena i Varsòvia, a més a més de les convocades a Nova York, Jerusalem, Rabat i Tanger. Pre la seva banda, CNNMèxic titula “Les protestes dels 'indignats' s'estenen a varis països” i afegeix Sao Paulo i Bogotà a les ja citades per Clarín. El diari portugues Correio da manha també és fa ressò de la situació i evoca les paraules dels manifestants a Lisboa i diu “Tots lluitem pel mateix”. Jornal de Notícias destaca les manifestacions de suport dels joves a Portugal i cita el crit de protesta dels 'indignats' a Lisboa, “No pagarem el vostre deute”. També a Portugal, on segueixen d'aprop l'evolució de la revolta, Público diu “Els manifestants mantenen les protestes a la vigília de les eleccions” i fins i tot Al-Jazira menciona “Els manifestants desafien la prohibició del govern” i afegeix que unes 20.000 persones romanen a la Puerta del Sol a la vigília de les eleccions. El prestigiós Oglobo també tracta la notícia i presenta una fotogaleria amb imatges de les manifestacions i afegeix l'article d'una blogaire que diu “Spanishrevolution: no es parla d'altra cosa”. El Nuevo Herald de Miami per la seva banda diu “Les protestes populars sacsegen Espanya”.

A Anglaterra, La BBC destaca les protestes a l'Estat espanyol com a principal notícia del moment en el seu apartat Top news story i diu “Els manifestants desafien la prohibició de quedar-se a la Puerta del Sol”. En la mateixa línia, La Stampa italià diu “Els 'indignats' desafien la prohibició de manifestar-se la jornada prèvia a la votació”, The Independent “Es mantenen les protestes malgrat la prohibició” i The Guardian “Els manifestants estan preparats per encarar-se a la policia”, i afegeix que els 'indignats' de Madrid i altres ciutats refusen abandonar la plaça malgrat l'advertiment del govern espanyol d'intervenir.

També figures importants del panorama espanyol s'han fet gran ressò de tot el que esta passant, m'ha agradat seguir a Twitter com el propi Santiago Segura ha estat al peu del canó a l'acampada de Sol a Madrid igual que molts d'altres personatges importants del mon de la cultura.

Com no podia ser d'altra manera, el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha proclamat, en el tancament de la campanya electoral, que al PSOE no li "espanten" les mobilitzacions.  Ha dit que la seva història és de reivindicar drets: "A nosaltres no ens espanten les mobilitzacions i les reivindicacions, a nosaltres ens comprometen a donar les respostes socials que necessita la gent per al seu futur". Jo diria que una resposta nul·la a un problema que pretén menysprear però que sap perfectament que és de proporcions enormes.

Avui dissabte hi haurà noves assemblees a partir de les sis de la tarda a Plaça Catalunya i diverses activitats per amenitzar la jornada mentre els organitzadors mantenen que l'acampada té caràcter indefinit, tot i que segur que la classe política frisa per que passin les eleccions municipals tot desitjant que l'efecte d'aquesta revolució ciutadana es dilueixi per si sol, i així poder seguir instal·lats ens la corrupció, la demagògia i l'hipocresia. No els hi permetrem, "hasta la victoria siempre".

Krusty

Saturno 3

Dirigida i produïda sorprenentment per Stanley Donen, director del clàssic Siete novias para siete hermanos, i amb música del genial Elmer Bernstein, es va estrenar el 1980. Pel·lícula sorprenent tot i que no excel·lent, es desenvolupa al llunyà i solitari planeta Saturn 3, habitat únicament per dos investigadors que busquen la forma de poder proporcionar aliment a un planeta Terra completament exhaurit de recursos.

Com a únics protagonistes hi podem trobar tres grans actors, el grandíssim Kirk Douglas, fent el paper protagonista ja amb més de 65 anys però en molt bona forma, acompanyat per la bellíssima Farrah Fawcett, que, com no, fa le que pot por donar sentit a la seva presència en la pel·lícula. Tots dos viuen en armonía fins que apareix l'aleshores joveníssim Harvey Keitel, en un paper de dolent fred i poc expressiu que li va clavat.

En el moment de la seva estrena no va rebre bones crítiques, i va arribar a ser qualificada com a "la pitjor pel·Lícula de ciència-ficció fins al moment", tot i així, si obviem completament que va tenir la mala fortuna de ser coetània de les mítiques Starwars, 2001, Star-treck o El planeta de los simios, tampoc és una pel·lícula a despreciar tant. La pel·lícula tracta el recurrent tema de la revolta de les màquines contra els seus creadors, els éssers humans, i aborda el perill de la creació de cyborgs amb cervell humà, que com a tal pot arribar a assolir la independència. També cal destacar la constant lluita per la supremacía del mascle més fort i per els favors de la bella dama que duen a terme els dos actorassos amb que conta el film.

Cal reconèìxer que el temut robot, anomenat Héctor, no és un prodigi dels efectes especials ni tan sols per l'època, però tot i això la pel·lícula fa un bon desplegament d'estímuls visuals i estàtica futurista que val la pena contemplar si un esta en el moment adecuat.

Resumint, una pel·lícula digne si no oblidem l'època en que està feta i ens permetem gaudir, simplement, d'una bona estona de cinema clàssic del gran gènere de la ciència-ficció.

Krusty

Article d'Arturo Perez Reverte

Sé que a tots us haurà arribat ja aquest article que ara torna a córrer publicat el febrer, a mi em va arribar recentment per e-mail i m'agradaria inmortalitzar-lo aqui al bloc. També m'ha portat a conèixer un gran bloc com és el Senugi's Blog, per lo qual estic agraït. Que el gaudiu.

"Artículo de Arturo Pérez Reverte" Arturo Pérez Revente, 26/02/201
"Hay un problema laboral del colectivo de controladores aéreos que afecta al 1,2% de la población española (600.000 personas) y casi todos saltáis como energúmenos pidiendo hasta el linchamiento de ese colectivo cuando el día anterior hacen otra reforma del sistema laboral más restrictiva, quitan los 420 euros de ayuda a 688.000 parados que están en la ruina y anuncian cambios drásticos a peor en la ley de pensiones que afectan al 80% de la población y nadie se indigna ni dice nada. ¿Sois idiotas?
 
Estáis pidiendo a gritos al Gobierno que se apliquen medidas que quitan el derecho a la baja laboral, a los permisos retribuidos y a las horas sindicales, sacar militares a la calle ¿sois idiotas?

Estáis leyendo que mintieron en los vuelos de la CIA, en el caso Couso, que González era la X del GAL, que gente del PP cobraba de la trama Gürtel, que hay políticos que cobran más de 230.000 euros al año, pero que nos cuestan más de 3 millones de euros, que la corrupción en la política no es excepción, sino norma, que ellos mismos se adjudican el derecho a cobrar la jubilación máxima con pocos años en las Cortes y a nosotros nos piden 40 de cotización, banqueros que consiguen del gobierno medidas duras contra los trabajadores y que tenían que estar en la cárcel por delitos demostrados de fraude fiscal y no decís nada, os quitan dinero para dárselo a esa gente que cobra cientos de miles de euros año, especula con nuestro dinero, defrauda a Hacienda y seguís callados ¿sois idiotas?

Tenéis una monarquía que se ha enriquecido en los últimos años, que apoya a los poderosos, a EEUU, a Marruecos y a todo lo que huela a poder o dinero, hereditaria como en la Edad Media ¿sois idiotas?

En Inglaterra o Francia o Italia o en Grecia o en otros países los trabajadores y los jóvenes se manifiestan hasta violentamente para defenderse de esas manipulaciones mientras en España no se mueve casi nadie ¿sois idiotas?

Consentís la censura en los medios de comunicación, la ley de partidos, la manipulación judicial, la tortura, la militarización de trabajadores sólo porque de momento no os afecta a vosotros ¿sois idiotas?

Sabéis quién es toda la gentuza de las revistas del corazón, futbolistas supermillonarios pero jamás escucháis a nadie como Saramago o Chomsky u otros mil intelectuales veraces y comprometidos con vuestros problemas ¿sois idiotas?
Si mucha gente responde sí, aún nos queda un poco de esperanza de conseguir acabar con la manipulación de los políticos y poderosos.
Si la mayoría contesta no, entonces estamos jodidos.

EL GOBIERNO: Ha bajado el sueldo a los funcionarios, suprimido el cheque-bebé, congelado las pensiones y reducido la ayuda al desempleo, (EL PARO), para afrontar la crisis que han generado los bancos los políticos y los especuladores bursátiles.

Nos gustaría transmitirle al Gobierno lo siguiente:
Dediquen su empeño en rebajar LA VERGÜENZA DEL FRAUDE FISCAL,que en España se sitúa alrededor del 23% del P.I.B. (10 puntos por encima de la media europea) y por el que se pierden miles de millones de €uros, fraude que repercute en mayores impuestos para los ciudadanos honestos.

TENGAN LA VERGÜENZA de hacer un plan para que la Banca devuelva al erario público los miles de millones de euros que Vds. les han dado para aumentar los beneficios de sus accionistas y directivos; en vez de facilitar el crédito a las familias y a las empresas, erradicarlas comisiones por los servicios bancarios y que dejen de cobrar a los españoles más humildes €30.01, cada vez que su menguada cuenta se queda sin saldo. Cosa que ocurre cada 1º de mes cuando les cargan las facturas de colegios, comunidades, telefonía, Etc. y aun no les han abonado la nómina.

PONGAN COTO a los desmanes de las empresas de telefonía y de ADSL que ofrecen los servicios más caros de Europa y de peor calidad.

ELIMINEN la duplicidad de muchas Administraciones Públicas, suprimiendo organismos innecesarios, reasignado a los funcionarios de carrera y acabando con los cargos, asesores de confianza y otros puestos nombrados a dedo que, pese a ser innecesarios en su mayor parte, son los que cobran los sueldazos en las Administraciones Públicas y su teórica función puede ser desempeñada de forma más cualificada por muchos funcionarios públicos titulados y que lamentablemente están infrautilizados.

HAGAN que los políticos corruptos de sus partidos devuelvan el dinero equivalente a los perjuicios que han causado al erario público con su mala gestión o/y sus fechorías, y endurezcan el Código Penal con procedimientos judiciales más rápidos y con castigos ejemplares para ellos.
 Im-pre-sio-nant.
INDECENTE, es que el salario mínimo de un trabajador sea de 624 €/mes y el de un diputado de 3.996, pudiendo llegar, con dietas y otras prebendas, a 6.500 €/mes. Y bastantes más por diferentes motivos que se le pueden agregar.

INDECENTE, es que un profesor, un maestro, un catedrático de universidad o un cirujano de la sanidad pública, ganen menos que el concejal de festejos de un ayuntamiento de tercera.

INDECENTE, es que los políticos se suban sus retribuciones en el porcentaje que les apetezca (siempre por unanimidad, por supuesto, y al inicio de la legislatura).

INDECENTE, es que un ciudadano tenga que cotizar 35 años para percibir una jubilación y a los diputados les baste sólo con siete, y que los miembros del gobierno, para cobrar la pensión máxima, sólo necesiten jurar el cargo.

INDECENTE, es que los diputados sean los únicos trabajadores (¿?) de este país que están exentos de tributar un tercio de su sueldo del IRPF.

INDECENTE,es colocar en la administración a miles de asesores = (léase amigotes con sueldos que ya desearían los técnicos más cualificados)

INDECENTE, es el ingente dinero destinado a sostener a los partidos y sindicatos pesebreros, aprobados por los mismos políticos que viven de ellos.

INDECENTE, es que a un político no se le exija superar una mínima prueba de capacidad para ejercer su cargo (ni cultural ni intelectual).

INDECENTE,es el coste que representa para los ciudadanos sus comidas, coches oficiales, chóferes, viajes (siempre en gran clase) y tarjetas de crédito por doquier.
Indecente No es que no se congelen el sueldo sus señorías, sino que no se lo bajen.

INDECENTE, es que sus señorías tengan seis meses de vacaciones al año.

INDECENTE, es que ministros, secretarios de estado y altos cargos de la política, cuando cesan, son los únicos ciudadanos de este país que pueden legalmente percibir dos salarios del ERARIO PÚBLICO.
Y que sea cuál sea el color del gobierno, toooooooodos los políticos se benefician de este moderno “derecho de pernada” mientras no se cambien las leyes que lo regula.
¿Y quiénes las cambiarán? ¿Ellos mismos? Já.

Juntemos firmas para que haya un proyecto de ley con “cara y ojos” para acabar con estos privilegios, y con otros.
Haz que esto llegue al Congreso a través de tus amigos.

ÉSTA SÍ DEBERÍA SER UNA DE ESAS CADENAS QUE NO SE DEBE ROMPER, PORQUE SÓLO NOSOTROS PODEMOS PONERLE REMEDIO A ESTO, Y ÉSTA, SI QUE TRAERÁ AÑOS DE MALA SUERTE SI NO PONEMOS REMEDIO, está en juego nuestro futuro y el de nuestros hijos.

¿DONDE ESTÁ LA GENTE? QUE LEVANTAN MASAS PARA EL FÚTBOL Y NO PARA DEFENDER NUESTROS DERECHOS."

Im-pre-sio-nant.

Krusty

Bin Laden

Com ja sabeu tots, el president dels Estats Units, Barack Obama, ha confirmat la mort d'Ossama Bin Laden aquesta nit a les 23;30 hora local. La notícies dóna per molt, així que anem per parts.

Reaccions:

El President Obama ha remarcat durant el seu històric discurs els “grans esforços” que el govern dels Estats Unts ha posat en la lluita contra el terrorisme d'Al-Qaida i, més concretament, en la recerca i captura d'Ossama Bin Laden des del 2001. El president nord-americà ha subratllat que només prendre possessió va determinar com a “principal prioritat” la “captura o mort” del líder terrorista, i per tant ara l'èxit és rotund.

“S'ha fet justícia”, ha assegurat Obama, malgrat matisar que la seva mort no marca el final de la lluita dels Estats Units contra Al-Qaida.  “Avui es demostra la grandesa de la nostra nació”, ha dit Obama fent gala de patriotisme, “Amèrica pot fer el que es proposi”, ha assegurat. “I ho podem fer perquè com una nació, sota Déu, indivisible i amb llibertat i justícia per a tots”, ha conclòs el president. Frase tant maca com sarcàstica.

Òbviament, als Estats Units s'ha desfermat l'eufòria, fent gala una vegada més de fins a quin punt son manipulables, milers de persones s'han congregat davant la Casa Blanca per celebrar la notícia a Washington. Ningú ha semblat preguntar-se com han pogut passar ja 10 anys de la tragèdia ni per què la notícia surt ara, una setmana després dels fets. A Nova York, Times Square s'ha convertit en el punt de reunió per celebrar la notícia. Desenes de bombers de Nova York, un dels col·lectius amb més afectats pels atemptats contra el World Trade Center, han sigut victorejats pels centenars de persones que s'amuntegaven a la cèntrica Times Square de Manhattan, mentre nombrosos ciutadans s'han reunit just davant d'on s'alçaven les Torres Bessones fins fa deu anys, aparentment ingnorants de la gran part de responsabilitat del seu propi govern en el fatídic atemptat.

Diversos analistes del món àrab han qualificat la mort de Bin Laden de "gran cop contra Al-Qaida" i han dit que pot provocar un important retrocés per a l'organització terrorista. A hores d'ara, no hi ha cap govern àrab que hagi reaccionat oficialment a la mort de Bin Laden i només Ghasan al Jatib, portaveu de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), ha comentat que es tracta d'un "esdeveniment per la pau" i ha subratllat que "el més important és desfer-nos de la ideologia i les creences radicals de Bin Laden". Cosa ´difícil.

Per la seva banda, el moviment talibà pakistanès (TTP) ha negat, fent gala d'una total previsibilitat, que Ossama hagi mort, i la televisió qatariana Al-Jazira ha assegurat que l'operació per acabar amb la vida d'Ossama bin Laden s'ha cobrat la vida de quatre persones més: tres homes i una dona. Segur que és un preu que qualsevol americà pagaria de gust.

L'operació:

Tot va començar fa vuit mesos quan va arribar una filtració a la CIA -sortida dels interrogatoris de Guantánamo- sobre on era el possible amagatall d'Ossama bin Laden. Ha estat Obama qui ha explicat que va ser al mes d'agost quan els Estats Units van saber gràcies al servei d'intel·ligència del Pakistan que el líder terrorista s'amagava en una mansió a Abbottabad, una ciutat a poc més de 60 quilòmetres d'Islamabad, al Pakistan.

La missió del comando estatunidenc era matar el líder d'Al-Qaida, i no detenir-lo, segons ha revelat un responsable de seguretat nord-americà, quina sorpresa. “Aquesta ha estat una operació a matar”, ha reconegut el responsable de la seguretat nacional estatunidenc, subratllant que no hi havia cap intenció de capturar Bin Laden amb vida al Pakistan.

La força d'assalt responsable de l'atac va estar en terra menys de 40 minuts i l'operació va ser supervisada en temps real pel director de la CIA, Leon Panetta, i altres alts càrrecs dels serveis d'Intel·ligència des d'una sala de conferències a la seu de la CIA, a Langley, Virgínia, segons aquest responsable. “Quan es va saber que l'operació havia estat un èxit, els responsables de la CIA a la sala de conferència van fer un prolongat aplaudiment”, ha precisat. És clar que no son fan de l'eficàcia.

El cos:

Segons han informat diversos mitjans nord-americans, entre els quals hi ha la CNN i el New York Times, citant una font oficial, el cos de Bin Laden ha estat enterrat al mar a Afganistan d'acord amb la pràctica musulmana, prèviament, s'han fet proves d'ADN al cos de Ben Laden i s'han utilitzat tècniques de reconeixement facial per ajudar a identificar-lo. Un alt funcionari del govern dels Estats Units ha dit a la CNN que un anàlisi d'ADN del cos que han llançat a l'aigua ha confirmat que era el d'Ossama bin Laden. Segons el Daily Telegraph, l'ADN del cos ha estat relacionada amb una mostra de teixit de la germana de Bin Laden, que va morir de càncer cerebral i que l'FBI va guardar, per confirmar que el cadàver era del líder d'Al Qaida. L'alt càrrec nord-americà ha assegurat també que hi ha fotografies del cos del líder d'Al-Qaida amb una ferida de bala al cap, tot i que no ha confirmat si les imatges es difondran als mitjans de comunicació.

En contrapunt amb això, l'expert en estudis islàmics d'Al Azhar, la institució més prestigiosa de l'islam suní, Abdel Moti Bayumi ha assegurat que aquesta pràctica va en contra de la sharia i que només està permesa en casos molt excepcionals, com que la mort s'hagi produït a bord d'un vaixell. "Sembla que ells (els nord-americans) tenen altres pretextos o motius que els ha fet témer que la tomba es converteixi en un lloc de pelegrinatge, però aquest pretext no és suficient", ha dit Bayumi amb molt d'encert.

L'origen:

Ossama bin Laden era l'home més buscat des del desembre de 2001, després de l'atemptat al World Trade Center de Nova York, el pitjor que han patit els Estats Units en el seu territori en tota la història. Tot i així, ja encapcelava la llista dels criminals més buscats per l'FBI molt abans, cosa que li va permetre fer-se amb una postura de força i així liderar el terrorisme que va acabar portant a la famosa guerra americana contra el terror.

Nascut el 1957 en una família de l'elit saudita emparentada amb la monarquia, es va aproximar a l'islamisme radical a la universitat. De jove, quan el 1979 la URSS va envair l'Afganistan, va viatjar al Pakistan per contactar amb els dirigents de la resistència a l'ocupació. Poc després va tornar l'Aràbia Saudita i es va afegir al moviment mujahidí per organitzar el reclutament de milers de voluntaris arreu del món àrab i, des de 1986, per implicar-se personalment en els combats. La derrota soviètica el va portar de nou a casa fins que el 1991 va trencar amb el règim saudita per haver donat suport als EUA en la primera Guerra del Golf. Es va exiliar al Sudan, on va posar en marxa una empresa de construcció de carreteres amb la qual es considera que va reclutar el seu primer exèrcit i el va poder finançar.

Les primeres accions d'Al-Qaida contra els EUA es van produir als anys 90. La més mortífera va ser l'atac a les ambaixades nord-americanes a Kènia i Tanzània, l'agost de 1998, que va causar 257 morts i al qual Washington va respondre amb bombardeigs sobre l'Afganistan, on Ossama s'havia instal·lat quatre anys abans, per lligar-se a la direcció dels talibans.

Els seus biògrafs asseguren que està casat amb 5 dones i té 23 fills. Els EUA havien posat al seu cap el preu de 25 milions de dòlars. 

Successor:

La mort d'Ossama bin Laden deixa el seu lloctinent, Ayman al-Zawahiri, com a principal candidat a col·locar-se al capdavant de l'organització terrorista Al-Qaida. Aquest egipci de 60 anys és cirurgià i està considerat la mà dreta de Bin Laden des de fa anys i el responsable d'algun dels atemptats més importants que ha comès l'organització en els últims anys. Per això, el govern dels Estats Units oferia, fins avui, una recompensa de 25 milions de dòlars per la seva captura, tot i que és possible que aquest preu pugi a partir d'avui considerant que pot assumir el lideratge de l'organització.

Se sap que Al-Zawahiri va conèixer Bin Laden l'any 1985 a la ciutat de Peshawar, a la frontera entre l'Afganistan i el Pakistan. En aquella època es va fundar Al-Qaida, al principi com una organització per lluitar contra el règim prosoviètic de Kabul, contra els "creuats" i els "jueus", tal com estableix la carta fundadora firmada conjuntament per Bin Laden i Al-Zawahiri.

L'egipci va estar relacionat, durant la seva joventut, amb els militants mahometans i va ser arrestat per pertànyer als Germans Musulmans, el partit islàmic més antic del món àrab. La primera acció terrorista que se li imputa és haver organitzat, el 1981, l'assassinat del president egipci Anwar al-Sadat. Després del magnicidi va passar tres anys a la presó i posteriorment va viatjar per l'Aràbia Saudita i el Pakistan. A Peshawar va ajudar els mujahidins que lluitaven a l'Afganistan i va ser llavors quan es va unir a Ossama bin Laden.

A principis dels noranta va seguir Bin Laden quan es va establir a Khartum i a mitjans d'aquesta dècada va viatjar a Estats Units i al Regne Unit en busca de donacions per a la seva organització. El 1997, després de la mort d'Abdulah Azzam, mentor religiós de Bin Laden, Al-Zawahiri es va convertir en l'ideòleg del grup i es va traslladar als camps d'entrenament d'Al-Qaida a l'Afganistan.

El 1999 va ser inculpat pels Estats Units, juntament amb Bin Laden i catorze suposats membres de l'organització, dels atemptats perpetrats el 1998 contra les ambaixades d'EUA a Tanzània i Kenia, que van causar 240 morts. Després dels atemptats de l'11-S, la Interpol va ordenar la seva recerca i captura sota l'acusació de ser "un dels caps d'Al-Qaida".

En els últims anys, els EUA han intentat sense èxit acabar amb la seva vida. El novembre del 2001, un atac nord-americà sobre la ciutat de Kandahar va acabar amb la vida de la seva dona i quatre dels seus fills i, segons mitjans àrabs, ell va resultar ferit, tot i que va sobreviure. Un dels últims intents d'acabar amb la seva vida va ser el 2006. Els EUA van bombardejar una zona tribal de Bajaur, al Pakistan, sota la sospita que era allà, però no va ser així. El bombardeig va matar 18 persones però no Al-Zawahiri. Actualment segueix en recerca i captura.

Conseqüències:

Una de les figures més destacades d'Al-Qaida, que està detinguda a Guantánamo, havia amenaçat el 2006 que si Bin Laden era mort o capturat l'organització faria detonar una bomba nuclear a Europa. Khalid Sheikh Mohammed, que espera el judici per l'atemptat de l'11-S i n'és l'autor intel·lectual confés, estava implicat en una sèrie de plans, inclosos atacs a centrals nuclears nord-americanes, segons els papers de Wikileaks sobre Guantánamo, dels quals es va fer ressò el diari Daily Telegraph. El mateix diari reconeix que els plans anunciats pels detinguts de Guantánamo sotmesos a sessions inacabables d'interrogatoris durant anys són d'una fiabilitat dubtosa. En aquest cas, però, alerten que alguns dels detinguts van demostrar tenir importants coneixements sobre les defenses dels països occidentals davant d'un hipotètic atac nuclear.

Segons els papers de Guantánamo filtrats per Wikileaks un detingut libi, Abu Al-Libi, va assegurar que "sabia que Al-Qaida té una bomba nuclear". Al-Libi, cap operatiu d'Al-Qaida i home molt proper a Bin Laden fins que va ser detingut, va assegurar que la bomba estava en algun lloc d'Europa i que seria detonada si Bin Laden era mort o detingut.

Conclusions:

La mort d'Ossama bin Laden és un fet políticament clau per al president dels EUA, Barack Obama, que esta fortament necessitat de popularitat en un moment en que els Republicans dominen el senat i augmenten la seva força progressivament, tot i no tenir un líder clar que enfrontar a l'actual President.

Una altra cosa és quin impacte tindrà per al futur d'Al-Qaida la mort d'Ossama, perquè no es pot afirmar que l'organització no tingui futur amb la desaparició del seu líder. Al contrari, des de 2001, Al-Qaida ha evolucionat cap a una xarxa amb una gamma molt àmplia de grups que fan servir el seu nom, encapçalats per una munió de líders. Des de la caça a l'home protagonitzada pels EUA contra Bin Laden i el seu número 2, l'egipci Ayman al-Zawahiri, tots dos han estat vivint en la més absoluta clandestinitat i molts analistes opinen que han deixat les operacions diàries en mans dels seus subordinats per encarregar-se fonamentalment de la propaganda o simplement per sobreviure. Una sèrie de líders més joves ha sorgit en els últims anys i les activitats terroristes continuaran sense ell, tot i així, les múltiples revolucions en països islàmics poden fer més mal a la causa d'Al-Qaida que no pas aquest assassinat que avui és notícia. Això sí, tinguem tots clar que mentre els sempre prepotents Estats units segueixin imposant les seves aspiracions econòmiques per la via militar a l'islam, el terrorisme islàmic seguirà existint.

Krusty

Lifeforce (Fuerza Vital)

Fa poc vaig tenir l'ocasió de veure la pel·lícula Lifeforce (Fuerza Vital), una barreja entre Vampiros, La guerra de los mundos, La invasió de los ultrecuerpos, La noche de los muertos vivientes i Solaris. No va resultar ser de les millors, però val la pena veurela com a curiositat.

Dirigida pel genial Tobe Hooper l'any 1985, es nota que va ser el guionista d'Alien el que va adaptar per a la gran pantalla la novel·la Los Vampiros del Espacio de Colin Wilson. Es basa en una invasió de vampirs extraterrestres que adopten forma humana i que sobreviuen absorbint l'energia vital de les persones enlloc de la sang, contagiant aquesta necessitat a les seves víctimes a modus de zombies. Dit així pot sonar esperpèntic, però la pel·lícula aconsegueix mantenir certa coherència i fa un bon desplegament tant d'efectes com de recursos.

Protagonitzada per Steve Railsback, més conegut per la seva brillant intepretació d'Ed Gein l'any 2000, i amb un petit però bon paper per a Patrick Stewart, el mític Capità Jean Luc Picard d'Star Treck, conta amb la presència en el paper d'alienígena dolenta amb Mathilda May, conegudíssima per el seu paper d'Estrellita a la gran La teta y la luna, del director Bigas Luna, que ja en aquesta pel·lícula fa un gran desplegament dels seus dots artístics i mamaris.

Sobretot, destacar el lent però coherent procés de transformació que fa la pel·lícula entre la curiositat d'una exploració espacial, l'amenaça d'una invasió extraterrestre, la màgia de l'energia vital del ésser humà, l'enigmatica atracció irresistible dels vampirs, la por al contagi zombi massiu i l'apocalipsi a la Terra, per acabar en la connexió sentimental humana entre un home i una dona, tot regat de sang i il·luminat per uns estranys efectes especials. Molt sorprenent. Us la recomano, com he dit, ni que sigui com a curiositat.

Krusty

Dune

Recentment vaig poder veure la pel·lícula Dune, un superclàssic del 1984 dirigit per el gran David Lynch basat en la novela del mateix títol escrita per Frank Herbert l'any 1965. S'ha de dir que em va impressionar profundament, sobretot a nivell estètic.

Soc conscient que dec ser de les poques persones que fins ara no havia vist aquest super-clàssic del cinema dels 80, però m'alegro de haver pogut disfrutar-lo ara per primera vegada. La pel·lícula fa gala d'uns espectaculars vestuaris, grans actors, i, sorprenentment, encara força vigents efectes especials.

La producció de la pel·lícula, finalment realitzada per el mític Dino de Laurentiis, té una història inversemblant, va començar als anys 70, de la mà d'Alejandro Jodorowsky, que va reunir per a l'ocasió genials col·laboradors de l'època com Orson Welles, Salvador Dalí, l'ilustrador anglès Chris Foss, la banda de rock Pink Floyd i el genial H.R. Giger, tots sota la direcció artística del dibuixant francès Moebius. Tot i així, al cap de cinc anys el projecte va ser abandonat fins que als 80 el va reprendre el gran productor de Laurentiis.

En quant als actors de la pel·lícula, cal destacar el protagonista, en el paper de Paul Atreides, Kyle MacLachlan, que tots recordareu de la mítica sèrie Twin Peak, però que també ha aparegut en sèries com Histórias de la cripta, Mujeres Desesperadas, Sexo en Nueva York o Cómo conocí a vuestra madre, apart de llargmetratges tant coneguts com The Doors, Showgirls o Los picapiedra, on si ho recordeu fa de dolent amb força traça. També destacar l'actriu Virginia Madsen, a qui jo recordo bàsicament com a la protagonista de la perturbadora Candyman, però que també apareix a El número 23, amb Jim Carrey, La guarida o Exorcismo en Connecticut.

Cal mencionar també el paper de l'actriu Sean Young, coneguda per clàssics com Blade Runner, Wall Street o Ace Ventura, així com el del mític Capità Picard de la saga Star Treck, Patrick Stewart, també molt conegut per el seu paper de Professor X-avier a la saga de X-men. Evidentment, no podem oblidar el desconcertant paper que fa en la pel·lícula el cantant Sting, encarnant el que seria un perfecte i malèvol espècimen. Apart d'aquest grans actors, la cinta està repleta de magnífics icones del cinema com Max von Sydow, que haureu vist a l'última versió de Robin Hood dirigida per Ridley Scott, o Brad Dourif, famós per el seu papers com a Lengua de serpiente a la saga de El soñor de los anillos.

Com a conclusió, un gran clàssic de caire èpico-futurista que ningú pot deixar passar. Us aconsello que la disfruteu si no ho heu fet ja, i per els molts que ja la veren veure en el seu dia però que no han gaudit d'un recent visionat, us aconsello posar el mòbil en silenci, un còmode sofà, unes crispetes i aquest gran clàssic.

Krusty

Nou problema a Ascó

Una vegada més, no podem oblidar que el destí ens espera a la cantonada, s'ha sabut que la central nuclear d'Ascó ha vessat per accident 25.000 litres d'aigua contaminada dins de la zona de contenció, segons va ser notificat abans-d'ahir per la titular de la central, l'Associació Nuclear Ascó Vandellòs (ANAV), al Consell de Seguretat Nuclear (CSN). En aquests moments s'està efectuant l'operació de recàrrega de la central, que es va iniciar el 19 de març, i per això l'incident no ha tingut conseqüències greus, ja que el reactor estava parat i l'aigua no ha sortit del circuit intern de la nuclear.

En el moment del vessament hi havia catorze operaris treballant a l'edifici de contenció i es van mullar els peus amb l'aigua radioactiva. Fonts d'ANAV van assegurar ahir que se'ls havien practicat les mesures radiològiques i que no s'havia detectat contaminació interna a cap d'ells. Aquestes mateixes fonts van explicar que el vessament d'aigua s'havia produït quan els tècnics de la central estaven fent una prova de calibratge d'un dels quatre canals de circulació d'aigua, i una de les vàlvules motoritzades d'aïllament que havia d'estar tancada es va obrir. “En cap cas hi ha hagut afectació als treballadors de la planta, la població o el medi ambient”, conclou la notificació d'ANAV. Tot i això, el CSN farà pròximament una inspecció per investigar les causes del succés. “No sempre es fan aquest tipus d'investigacions, però aquest ha estat un accident poc habitual”, van afirmar les mateixes fonts.

Tot poc després que el passat dia 12diversos activistes de Greenpeace projectéssin imatges i missatges antinuclears a les xemeneies de totes les centrals nuclears de l'Estat per reclamar que arribi “la fi de l'era nuclear”. "No més Fukushima", "Perill nuclear" o "Danger" van ser els missatges projectats a, entre d'altres centrals, Ascó, Vandellòs i Cofrents. Des de l'organització ecologista Greenpeace aquest nou incident a la central nuclear d'Ascó es veu amb preocupació. “Com més anys té la central més errades es produeixen”, va manifestar el responsable d'energia nuclear de l'entitat, Carlos Bravo, que va indicar que, si l'incident hagués passat amb la central en marxa, les conseqüències haurien estat més greus. “L'aigua circula amb més pressió i hauria pogut afectar la refrigeració del reactor”, va sentenciar Bravo, que va lamentar que en la notificació del CSN no es faci cap referència a la taxa de radiació a què van quedar exposats els treballadors afectats. “Que no hi haja hagut afectació interna no vol dir que l'externa no afecti”, va explicar, tot reclamant més transparència. Greenpeace farà un seguiment del tema, però ja sabem que la política amb aquestes coses és de tapar, dissimular, i qui dia passa, any empeny.

Greenpeace assegura que el parc nuclear de l'Estat espanyol està al final de la seva vida útil i pateix greus problemes de seguretat. A més, afirma que la seguretat és molt deficient, cosa que ha provocat situacions de risc i fins i tot fuites radioactives a l'exterior. Concretament, els dos reactors d'Ascó i la central de Vandellòs 2 "superen àmpliament el 50% del total de successos notificables de les centrals nuclears" registrats els últims anys. Per això, Greenpeace demana que s'incloguin tot un seguit de proves a les proves de resistència que es realitzaran a les centrals nuclears. Greenpeace considera que, a més de provar la resistència de les centrals nuclears davant de terratrèmols i inundacions extremes, les centrals han de demostrar que són capaces de superar possibles atacs terroristes, sabotatges i ciberatacs, així com l'impacte d'aeronaus o míssils.

I és que la barreja entre la negació de l'evolució climatològica i catastròfica de la terra, degut al canvi climàtic, i la prevenció nuclear basada únicament en criteris de rendiment econòmic, pot acabar sent una convinació mortal per a tots nosaltres. Ja és hora que assumim tots les nostres responsabilitats no només per el futur, sinó ja per al present, i lluitem per evitar la presència d'aquesta espècie de bombes de rellotgeria altament rentables però clarament perilloses i sobretot inviables en un futur cada dia més proper.

Krusty

La fuga de Logan (Logan's run)

Recentment vaig gaudir de l'immens plaer de visionar la pel·lícula Logan's run, traduida com La fuga de Logan, i haig de dir que va ser una experiència absolutament fascinant. 

Basada en una novel·la de William F. Nolan i George Clayton Johnson publicada l'any 1967, la super-producció per al cinema de la Metro-Goldwyn-Mayer es va estrenar el 1976 amb un pressupost de 9 milions de dòlars i va ser dirigida per Michael Anderson, gran director responsable de clàssics com 1984, La vuelta al mundo en 80 días, Orca, la ballena asesina o 20.000 leguas de viaje submarino. Va tenir un considerable èxit i va guanyar l'Oscar als millors efectes visuals, quedant com un mite per a la història del cinema de cinència ficció.

En quant als actors principals, no excessivament coneguts, la pel·lícula conta amb Michael York fent una bona interetació en el paper de Logan, al que recordareu recentment fent de cap d'Austin Powers a totes les entregues de la saga, Richard Jordan, Jenny Agutter i el gran Peter Ustinov, que interpreta el paper d'únic home vell de la pel·lícula i que de segur recordareu de clàssics com Espartaco, Quo Vadis?, o fent en varies ocasions d'Hércules Poirot.

Destacar també de la pel·lícula, evidentment, els efectes especials, molt ben treballats, i sobretot la immensa capacitat de recrear un futur tant ampli i tant diferent de manera tant lograda i detallada alhora que dispersa, molt sorprenent.

Personalment, la pel·lícula va resultar contar amb gran part dels factors que més aprecío en la ciència ficció, com és una societat futurista ignorant i sotmesa, un futur post-apocalíptic de transcendència mundial, una bona quantitat i varietat d'aconteixements (120 minuts en aquest cas), i uns molt bons efectes especials per l'època. Per mi un 10, sí senyor, completament recomanable.

Krusty

Ecos del Madrid Barça

Un total d'11.123.000 persones van seguir dissabte el partit de Lliga entre el Reial Madrid i el Futbol Club Barcelona en alguna de les cinc cadenes que l'oferien a l'Estat. Això suposa una quota de pantalla del 62% i converteix l'enfrontament en el segon clàssic més vist de la història, superat només per la tornada dels setzens de final de la Copa del Rei de la temporada 1996-1997, disputat també al Bernabéu i que va reunir 11,7 milions d'espectadors (un 49,1% de share) davant la pantalla d'Antena 3.

A Catalunya, la xifra d'audiència d'aquest dissabte va ser encara més elevada, ja que els 2.291.000 espectadors que van sumar entre TV3 i La Sexta suposen el 72,2% de la quota de pantalla. De fet, Catalunya va ser la zona de l'Estat en què el partit va aconseguir un seguiment més elevat. La transmissió de TV3 va enganxar 1.536.000 persones (48,4% de share) de mitjana, tot i que al tram final de l'enfrontament va pujar encara més, i de fet el breu espai de quatre minuts durant els quals es va mantenir la connexió amb el camp un cop ja acabat el partit va arribar al 51% de quota i es va convertir en l'emissió més vista del dia. La Sexta va aportar-hi 755.000 seguidors més, i va aconseguir un 23,8% de quota. Al conjunt de l'Estat, La Sexta va liderar clarament la franja amb 8.806.000 espectadors i un 49,1% de share, unes dades que converteixen el partit en l'emissió més vista en tota la història de la cadena.

El que no es va veure és com, un cop acabat el partit, el defensa portuguès del Reial Madrid va encarar-se amb algun dels jugadors del Barça al túnel de vestidors i va arribar a llançar escopinades dirigides als rivals. Com no, més "señorio" madrileny. Al menys des de Madrid encara hi ha qui veu el que els demés no volen veure, a les pàgines de Marca, en un article titulat "El Barça va ser el lleó i el Reial Madrid el ratolí", el mític ex-jugador blanc Di Stéfano diu que l'equip de Guardiola té "alguna cosa que no té el Reial Madrid". A més, afegeix que mentre el conjunt blanc "anava i venia constantment", el Barça "fa futbol i balla".

Per la seva banda, el gran Johan Cruyff diu a Mourinho, en el seu article dels dilluns a El Periódico de Catalunya, que entreni "el 9 contra 11" i argumenta el seu consell: "En el cas d'ubicar Pepe al mateix lloc i amb les mateixes funcions, si es repeteix l'actuació del brasileroportuguès, el més normal és que no acabi el partit". Els consells de Cruyff també es dirigeixen cap a Guardiola, a qui diu que faria bé de perfeccionar "l'11 contra 10" de cara al partit de Copa del Rei. Per dues raons. La primera: "Perquè si el Madrid insisteix a disfressar-se d'equip petit, menor, si insisteix a jugar al darrere, cedint la pilota i tota la iniciativa al Barça, el més normal és que es repeteixi fàcilment una altra expulsió entre les files blanques". I la segona: "Que no és admissible que el rival et creï més ocasions amb un menys que amb el seu equip al complet. Evidentment, alguna cosa falla".

A mi personalment em va faltar més Barça, que últimament ens té acostumats a partits millors que el de dissabte, però sent el partit que era, s'ha de donar per bo el resultat i esperar amb il·lusió la gran cita d'aquest dimecres. Força Barça!
Krusty

Avui és el dia del Barça Madrid

He obert els ulls, era de dia llargament esperat,
estava cansat, adormit, esgotat i atontat.
M'he despertat, aixecat, dutxat, vestit,
esmorzat, espavilat i il·lusionat quan he pensat
que avui és el dia del Barça Madrid.

El Madrid arriba amb molta pressió,
conscient que avui tenen la primera opció,
amb grandíssima i mundial repercussió,
per canviar una difícil situació
en que es juguen tota la seva ambició.

Tres clàssics més tindrem encara
però el primer és el que toca per ara.
El Madrid va amb una plantilla molt cara
però tot això no val res ni importa ara
per que avui es el dia del Barça Madrid

Més de 500 milions de persones arreu veuran,
seguiran, patiran, gaudiran i vibraran,
sabent que espectacle major no trobaran
que aquest circ romà de mida gegant
on pots esdevenir Déu per un sol instant.

Espero que el barça la jugui, la toqui, la mogui,
la controli, la passi, la centri,
la domini, la xuti i la fiqui,
sempre fair-play i sobretot amb criteri,
per que avui es el dia del Barça Madrid

El precedent del 2 a 6 ens empara
per anar al Bernabeu a donar la cara,
amb un Valdés que ara tot ho para,
sigui el que sigui el que dispara,
i contra un equip on Mourinho ja desbarra.

Personalment crec que Messi brillarà,
lluitarà, pressionarà, s'esforçarà,
correrà, fintarà, driblarà, triomfarà
i marcarà el destí d'un partit que sempre recordarà
per que avui es el dia del Barça Madrid

Acabo amb esperança tot i desitjant
que sigui un match interessant, important,
apassionant,trascendent i al·lucinant
que passi a la història per impactant
i que el culers feliços puguem acabar cantat.

Perquè avui es decideix grna part de la lliga
i podem deixar el Madrid tocat de per vida.
Perquè no hi ha cosa més bona a la vida
que poder fer història en directe al dia a dia,
i avui es el dia del Barça Madrid.

Krusty

Restaurant El Povenir

Situat al número 157 del Carrer Villarroel, davant del Mercat del Ninot, trobareu el magnífic restaurant de cuina gallega anomenat El Porvenir. Està a dos blocs de la parada de Metro d'Hospital Clínic baixant a la dreta.

Ja quan era petit els meus pares m'hi portaven a sopar de tant en tant quan reunien un grup important d'amistats, i ja de gran, l'he re-descobert sorprenent-me gratament. Es tracta d'un restaurant on podeu menjar tot tipus de tapes típiques de la gastronomia gallega, començant per un tovíssim pop a la gallega, seguint per un excel·lent pernil i acabant per unes immenses mariscades.

Cal destacar que és un lloc de l'antiga escola, on pots menjar grans quantitats de molt bona qualitat i a preus assequibles. Com en moltes ocasions en aquests tipus de locals, us valdrà la pena anar-hi amb un grup quan més gran millor, ja que si el preu de les mitges racions és impressionant, molt més impressionant és el de les racions senceres. Si en teniu l'ocasió, aprofiteu l'oportunitat de gaudir d'aquest genial restaurant com dels que ja no en queden, agradable tracte i grans vins "turbios".

Dades: Villarroel, 157 Barcelona, 08036
Districte: Eixample - Barri: Eixample Esquerra
Horari: Dimarts, Dimecres i Diumenge de 8:30 a 17h. i de Dijous a Dissabte de 8:30 a 17 i de 19:30 a 24h.
Telèfon: 934 531 046
Krusty

INEM

Recentment vaig tenir la desgràcia d'haver d'anar a la oficina de l'INEM situada al Carrer Aragó, i va ser una experiència absolutament desesperant.

Vaig arribar amb temps per que m'havien dit que s'hi formen cues immenses, però res més lluny de la realitat, arribant amb mitja hora d'antelació a l'horari d'apertura només em vaig trobar un petit grup de gent amb el cap baix i cara de paciència fent cua a la porta de forma ordenada. Poc després de l'hora d'apertura oficial es varen obrir les portes al desafortunat públic, i només entrar, vaig topar amb una màquina d'última generació que distribuïa la gent en funció del motiu de la seva visita, en aquest cas, hi havia quatre opcions. Per si la gent no era capaç d'elegir una de les quatre, hi havia una funcionària dedicada a preguntar quina era la opció de cadascú, per després pitjar el botó corresponent i entregar en mà el tiquet corresponent. Aquí ja vaig començar-me a ensumar amb quina alegria es gasta el caler que tots paguem.

Però això només era el començament. Segons la complicadíssima màquina amb quatre botons, em va ésser assignat un número i vaig ser ubicat en una cadira a l'espera del meu torn. Com tots els que estàvem allà esperant, immediatament vaig notar que la meitat de les 24 taules destinades a l'atenció al públic, gairebé la meitat eren buides misteriosament. Al cap d'una bona estona, l'enigma es va anar desvelant, quan van anar apareixent els desapareguts funcionaris amb un cafè a la mà cadascun, per així donar el relleu als altres, que progressivament varen anar marxant també per mantenir la mitja constant de 50% de presència a les taules com a màxim.

Com a tot arreu, hi havia gent esperant que s'ho prenia amb més filosofia que altres, però tots miraven de reüll com per norma els afortunats funcionaris deixaven passar un prudent temps entre torn i torn per poder petar la xerrada entre ells, tot davant l'indignada mirada dels aturats que esperaven. Es notava que estaven acostumats a ser observats amb fúria, per que en cap moment es deixaven intimidar per les mirades inquisitòries de la gent sense feina que esperava mentre ells semblaven riure's de la seva sort.

Finalment va arribar el mau torn, i em vaig dirigir a una de les taules, on un poquíssim estressat treballador de l'Estat va revisar amb parsimònia els papers que portava per a continuació emplaçar-me a una altra taula i, per sorpresa meva, senyalar-me que havia de tornar a esperar el meu torn per passar per una altra taula. Armat de paciència, vareig situar-me de nou a la ja abarrotada zona d'espera amb l'esperança d'acabar aquell llarg procés en breu, òbviament, res més lluny de la realitat. Al cap d'una bona estona el meu número va tornar a tocar, i em vaig precipitar a la carrera cap a la taula en qüestió, on una poc motivada treballadora va tornar a demanar-me tots el papers, em va donar quatre instruccions que ja sabia i va enviar-me de tornada cap a la zona d'espera, ara sí, assegurant-me que ja només em quedava un pas més.

Quan finalment em va tocar el torn per tercera vegada, va resultar que el pas final era una espècie d'entrevista de treball, feta per una pobre dona clarament avorrida per la rutina laboral, on s'intentava, en menys de cinc minuts, copsar les capacitats i virtut de cada treballador. Personalment vaig intentar resumir el meu extens currículum un quatre frases que no van semblar impressionar en absolut la dona en qüestió, que es limitava a anar picant a l'ordinador com si fos una telègrafa.

Un cop acabat aquest tràmit, em vaig dirigir ja cap a la l'entrada, on em va sobtar trobar una gran cua de gent, i és que al fixar-me en la màquina per distribuïr la gent, vaig veure que tenia un gran cartell a mà enganxat a la moderníssima pantalla tàctil que resava "no funciona". Quina sorpresa.

Finalment, amb tots els papers en ordre i una gran quantitat de temps perdut a les esquenes, vaig aconseguir sortir de l'oficina de l'INEM en qüestió, amb la certesa que el proper dia 10 cobraria un sou miserable, però això sí, sense haver de treballar ni un sol minut, la qual cosa va ser la confirmació definitiva de fins a quin punt els nostres diners son regalats a tot el que no sigui capaç, o simplement no vulgui, trobar una feina. Això sí, només val agafar la feina si el sou ofert és superior al que paga l'Estat, cosa francament difícil en temps de crisi, sincerament, no m'estranya que hi hagi tanta gent a l'atur.

Krusty

Elizabeth Taylor

L'actriu nord-americana d'origen britànic Elizabeth Taylor va morir dimecres passat a l'edat de 79 anys en un hospital de Califòrnia, on estava ingressada des de feia dos mesos per una insuficiència cardíaca.

Admirada per la seva bellesa, Elizabeth Taylor va seduir la càmera i va enamorar espectadors, captivats per la profunditat d'una mirada violeta, una simetria perfecta, una voluptuositat d'escàndol i la força i el candor dels seus gestos. El seu atractiu, però, no va obnubilar un talent que, malgrat no tenir la unanimitat de la crítica, va servir a l'estrella per obtenir el reconeixement d'actors, actrius, directors, guionistes i productors que ahir van mostrar el seu dolor.

El món del cinema va decidir aparcar el record d'una existència convulsa per plorar la carrera i la vida d'una actriu eterna i per evocar la seva tasca humanitària. “Va ser una veritable icona nord-americana”, deia Chris Dodd, president de la Motion Pictures; “deixa un llegat monumental que ha millorat la vida de milions de persones”, hi afegien des de la Fundació Elizabeth Taylor Contra la Sida; “estic en estat de xoc”, reconeixia Marlee Matlin; “era enginyosa i autocrítica, la trobava deliciosa”, afirmava l'actor Steve Martin; “és el final d'una era”, resumia Whoopi Goldberg.

Intèrpret de més de cinquanta pel·lícules i guanyadora de dos Oscar –per Una dona marcada (1960) i Qui té por de Virginia Woolf (1966)–, Elizabeth Rosemond Taylor havia nascut a Londres el 1932 a causa d'una estada temporal dels seus pares a la capital britànica. Amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, la seva família va tornar a Califòrnia, on va debutar com a actriu als set anys amb There's one born every minute (1942), a la qual van seguir La cadena invisible (1944) i la seva seqüela El coraje de Lassie (1946), i Foc de joventut (1944), amb Mickey Rooney.

Tot i que va intervenir en la popular comèdia El padre de la novia (1950) i en la seva seqüela El padre es abuelo (1951), Taylor es va caracteritzar per la intensitat dramàtica de moltes de les pel·lícules que va interpretar, com ara Un lloc al sol (1951), Gegant (1956) –on va coincidir amb James Dean i amb el seu gran amic Rock Hudson–, L'arbre de la vida (1957), les adaptacions de Tennessee Williams La gata sobre la taulada de zinc (1958) i De sobte, l'últim estiu (1959), i Reflejos en un ojo dorado (1967).

El 1963, Elizabeth Taylor va protagonitzar la monumental superproducció Cleopatra de Joseph L. Mankiewicz, en la qual va encarnar la mítica emperadriu egípcia i per la qual va cobrar un milió de dòlars de l'època. La pel·lícula –que pel seu estrepitós fracàs econòmic ha passat a simbolitzar l'ocàs del sistema d'estudis del vell Hollywood– va viure un dels rodatges més llegendaris de la història del cinema a causa dels múltiples problemes de rodatge sorgits i del volcànic idil·li que va iniciar amb qui va ser l'amor de la seva vida, l'actor gal·lès Richard Burton, amb qui va arribar a casar-se dues vegades (del 1966 al 1974 i del 1975 al 1976), va protagonitzar diverses pel·lícules i va tenir una filla, Maria. Ja amb divuit anys s'havia casat amb Conrad Nicholas Hilton, fill del fundador de la cadena hotelera Hilton, en el que seria el primer dels vuit matrimonis que van conformar la seva agitada vida sentimental: entre ells, amb l'actor Michael Wilding i amb el productor Mike Todd, de qui va enviudar, i amb el cantant Eddie Fisher.

Als anys setanta, la rellevància de les pel·lícules que va protagonitzar va minvar, i va intervenir en severs fracassos com ara El pájaro azul (1976) i A little night music (1977). I als anys vuitanta va començar a espaiar progressivament les seves intervencions, entre les quals, a l'adaptació d'Agatha Christie El espejo roto (1980) i El joven Toscanini (1988). En els darrers temps va destacar sobretot per la seva gran amistat amb el desaparegut Michael Jackson i per la tasca humanitària a què la va impulsar la mort de Rock Hudson.

Amb les morts de Tony Curtis, Jane Russell i Elizabeth Taylor, ja són menys les estrelles supervivents de l'edat d'or del Hollywood clàssic, la que va coincidir amb l'anomenat sistema d'estudis; aquell amb què es va organitzar la indústria del cinema, pel qual els estudis s'encarregaven de tota la cadena comercial d'un film i conreaven l'star system contractant les estrelles en exclusiva i promocionant-les com si es tractés d'un producte comercial. Finalment els estudis es van haver de doblegar a les lleis antimonopoli i els actors van guanyar llibertat per triar els seus projectes i van exigir un percentatge sobre els beneficis generats pels films.

D'estrella infantil a vella glòria en col·laboracions especials; de protagonista d'una de les històries d'amor més tempestuoses de Hollywood a símbol de la lluita contra la sida; de conflictes a causa del consum d'alcohol i drogues a activa usuària de Twitter... Elizabeth Taylor va ser totes aquestes coses i més, i sobretot –en la seva combinació de glamur, bellesa i talent, no necessàriament en dosis equivalents– va ser un dels emblemes més paradigmàtics del que significa una rutilant estrella de Hollywood. Una estrella supervivent de l'època daurada del cinema nord-americà.

El millor homenatge a Elizabeth Taylor, ja per acabar, són les seves pròpies paraules: “Les idees mouen el món només si abans s'han transformat en sentiments”.

Krusty