INEM

Recentment vaig tenir la desgràcia d'haver d'anar a la oficina de l'INEM situada al Carrer Aragó, i va ser una experiència absolutament desesperant.

Vaig arribar amb temps per que m'havien dit que s'hi formen cues immenses, però res més lluny de la realitat, arribant amb mitja hora d'antelació a l'horari d'apertura només em vaig trobar un petit grup de gent amb el cap baix i cara de paciència fent cua a la porta de forma ordenada. Poc després de l'hora d'apertura oficial es varen obrir les portes al desafortunat públic, i només entrar, vaig topar amb una màquina d'última generació que distribuïa la gent en funció del motiu de la seva visita, en aquest cas, hi havia quatre opcions. Per si la gent no era capaç d'elegir una de les quatre, hi havia una funcionària dedicada a preguntar quina era la opció de cadascú, per després pitjar el botó corresponent i entregar en mà el tiquet corresponent. Aquí ja vaig començar-me a ensumar amb quina alegria es gasta el caler que tots paguem.

Però això només era el començament. Segons la complicadíssima màquina amb quatre botons, em va ésser assignat un número i vaig ser ubicat en una cadira a l'espera del meu torn. Com tots els que estàvem allà esperant, immediatament vaig notar que la meitat de les 24 taules destinades a l'atenció al públic, gairebé la meitat eren buides misteriosament. Al cap d'una bona estona, l'enigma es va anar desvelant, quan van anar apareixent els desapareguts funcionaris amb un cafè a la mà cadascun, per així donar el relleu als altres, que progressivament varen anar marxant també per mantenir la mitja constant de 50% de presència a les taules com a màxim.

Com a tot arreu, hi havia gent esperant que s'ho prenia amb més filosofia que altres, però tots miraven de reüll com per norma els afortunats funcionaris deixaven passar un prudent temps entre torn i torn per poder petar la xerrada entre ells, tot davant l'indignada mirada dels aturats que esperaven. Es notava que estaven acostumats a ser observats amb fúria, per que en cap moment es deixaven intimidar per les mirades inquisitòries de la gent sense feina que esperava mentre ells semblaven riure's de la seva sort.

Finalment va arribar el mau torn, i em vaig dirigir a una de les taules, on un poquíssim estressat treballador de l'Estat va revisar amb parsimònia els papers que portava per a continuació emplaçar-me a una altra taula i, per sorpresa meva, senyalar-me que havia de tornar a esperar el meu torn per passar per una altra taula. Armat de paciència, vareig situar-me de nou a la ja abarrotada zona d'espera amb l'esperança d'acabar aquell llarg procés en breu, òbviament, res més lluny de la realitat. Al cap d'una bona estona el meu número va tornar a tocar, i em vaig precipitar a la carrera cap a la taula en qüestió, on una poc motivada treballadora va tornar a demanar-me tots el papers, em va donar quatre instruccions que ja sabia i va enviar-me de tornada cap a la zona d'espera, ara sí, assegurant-me que ja només em quedava un pas més.

Quan finalment em va tocar el torn per tercera vegada, va resultar que el pas final era una espècie d'entrevista de treball, feta per una pobre dona clarament avorrida per la rutina laboral, on s'intentava, en menys de cinc minuts, copsar les capacitats i virtut de cada treballador. Personalment vaig intentar resumir el meu extens currículum un quatre frases que no van semblar impressionar en absolut la dona en qüestió, que es limitava a anar picant a l'ordinador com si fos una telègrafa.

Un cop acabat aquest tràmit, em vaig dirigir ja cap a la l'entrada, on em va sobtar trobar una gran cua de gent, i és que al fixar-me en la màquina per distribuïr la gent, vaig veure que tenia un gran cartell a mà enganxat a la moderníssima pantalla tàctil que resava "no funciona". Quina sorpresa.

Finalment, amb tots els papers en ordre i una gran quantitat de temps perdut a les esquenes, vaig aconseguir sortir de l'oficina de l'INEM en qüestió, amb la certesa que el proper dia 10 cobraria un sou miserable, però això sí, sense haver de treballar ni un sol minut, la qual cosa va ser la confirmació definitiva de fins a quin punt els nostres diners son regalats a tot el que no sigui capaç, o simplement no vulgui, trobar una feina. Això sí, només val agafar la feina si el sou ofert és superior al que paga l'Estat, cosa francament difícil en temps de crisi, sincerament, no m'estranya que hi hagi tanta gent a l'atur.

Krusty

Elizabeth Taylor

L'actriu nord-americana d'origen britànic Elizabeth Taylor va morir dimecres passat a l'edat de 79 anys en un hospital de Califòrnia, on estava ingressada des de feia dos mesos per una insuficiència cardíaca.

Admirada per la seva bellesa, Elizabeth Taylor va seduir la càmera i va enamorar espectadors, captivats per la profunditat d'una mirada violeta, una simetria perfecta, una voluptuositat d'escàndol i la força i el candor dels seus gestos. El seu atractiu, però, no va obnubilar un talent que, malgrat no tenir la unanimitat de la crítica, va servir a l'estrella per obtenir el reconeixement d'actors, actrius, directors, guionistes i productors que ahir van mostrar el seu dolor.

El món del cinema va decidir aparcar el record d'una existència convulsa per plorar la carrera i la vida d'una actriu eterna i per evocar la seva tasca humanitària. “Va ser una veritable icona nord-americana”, deia Chris Dodd, president de la Motion Pictures; “deixa un llegat monumental que ha millorat la vida de milions de persones”, hi afegien des de la Fundació Elizabeth Taylor Contra la Sida; “estic en estat de xoc”, reconeixia Marlee Matlin; “era enginyosa i autocrítica, la trobava deliciosa”, afirmava l'actor Steve Martin; “és el final d'una era”, resumia Whoopi Goldberg.

Intèrpret de més de cinquanta pel·lícules i guanyadora de dos Oscar –per Una dona marcada (1960) i Qui té por de Virginia Woolf (1966)–, Elizabeth Rosemond Taylor havia nascut a Londres el 1932 a causa d'una estada temporal dels seus pares a la capital britànica. Amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, la seva família va tornar a Califòrnia, on va debutar com a actriu als set anys amb There's one born every minute (1942), a la qual van seguir La cadena invisible (1944) i la seva seqüela El coraje de Lassie (1946), i Foc de joventut (1944), amb Mickey Rooney.

Tot i que va intervenir en la popular comèdia El padre de la novia (1950) i en la seva seqüela El padre es abuelo (1951), Taylor es va caracteritzar per la intensitat dramàtica de moltes de les pel·lícules que va interpretar, com ara Un lloc al sol (1951), Gegant (1956) –on va coincidir amb James Dean i amb el seu gran amic Rock Hudson–, L'arbre de la vida (1957), les adaptacions de Tennessee Williams La gata sobre la taulada de zinc (1958) i De sobte, l'últim estiu (1959), i Reflejos en un ojo dorado (1967).

El 1963, Elizabeth Taylor va protagonitzar la monumental superproducció Cleopatra de Joseph L. Mankiewicz, en la qual va encarnar la mítica emperadriu egípcia i per la qual va cobrar un milió de dòlars de l'època. La pel·lícula –que pel seu estrepitós fracàs econòmic ha passat a simbolitzar l'ocàs del sistema d'estudis del vell Hollywood– va viure un dels rodatges més llegendaris de la història del cinema a causa dels múltiples problemes de rodatge sorgits i del volcànic idil·li que va iniciar amb qui va ser l'amor de la seva vida, l'actor gal·lès Richard Burton, amb qui va arribar a casar-se dues vegades (del 1966 al 1974 i del 1975 al 1976), va protagonitzar diverses pel·lícules i va tenir una filla, Maria. Ja amb divuit anys s'havia casat amb Conrad Nicholas Hilton, fill del fundador de la cadena hotelera Hilton, en el que seria el primer dels vuit matrimonis que van conformar la seva agitada vida sentimental: entre ells, amb l'actor Michael Wilding i amb el productor Mike Todd, de qui va enviudar, i amb el cantant Eddie Fisher.

Als anys setanta, la rellevància de les pel·lícules que va protagonitzar va minvar, i va intervenir en severs fracassos com ara El pájaro azul (1976) i A little night music (1977). I als anys vuitanta va començar a espaiar progressivament les seves intervencions, entre les quals, a l'adaptació d'Agatha Christie El espejo roto (1980) i El joven Toscanini (1988). En els darrers temps va destacar sobretot per la seva gran amistat amb el desaparegut Michael Jackson i per la tasca humanitària a què la va impulsar la mort de Rock Hudson.

Amb les morts de Tony Curtis, Jane Russell i Elizabeth Taylor, ja són menys les estrelles supervivents de l'edat d'or del Hollywood clàssic, la que va coincidir amb l'anomenat sistema d'estudis; aquell amb què es va organitzar la indústria del cinema, pel qual els estudis s'encarregaven de tota la cadena comercial d'un film i conreaven l'star system contractant les estrelles en exclusiva i promocionant-les com si es tractés d'un producte comercial. Finalment els estudis es van haver de doblegar a les lleis antimonopoli i els actors van guanyar llibertat per triar els seus projectes i van exigir un percentatge sobre els beneficis generats pels films.

D'estrella infantil a vella glòria en col·laboracions especials; de protagonista d'una de les històries d'amor més tempestuoses de Hollywood a símbol de la lluita contra la sida; de conflictes a causa del consum d'alcohol i drogues a activa usuària de Twitter... Elizabeth Taylor va ser totes aquestes coses i més, i sobretot –en la seva combinació de glamur, bellesa i talent, no necessàriament en dosis equivalents– va ser un dels emblemes més paradigmàtics del que significa una rutilant estrella de Hollywood. Una estrella supervivent de l'època daurada del cinema nord-americà.

El millor homenatge a Elizabeth Taylor, ja per acabar, són les seves pròpies paraules: “Les idees mouen el món només si abans s'han transformat en sentiments”.

Krusty

Imperis, joves, acabats

Publico un article d'opinió del diari Avui que va ser per mi el més interessant d'ahir diumenge, escrit per l'antigament televisiu i sempre ingeniós Matthew Tree, on retrata, una vegada més, l'hipocresía de la orgullosa societat britànica que tant be coneix.

"L'endemà del dissabte" MATTHEW TREE, Diari Avui, 27/03/2011

Imperis.

Vaig passar unes quantes hores de l'última estada a Londres enganxat a l'equivalent anglès del Canal 3/24: va ser el dia mateix que es van començar els bombardeigs sobre els tancs i les instal·lacions militars del cap ja nominal del govern libi. Aquesta operació l'estan portant a terme tot un grapat de països, però qualsevol teleespectador del BBC News Channel hauria tingut la impressió que els únics que realment hi actuaven, a Líbia, eren les forces armades de sa Majestat. Així mateix, els de la BBC no deixaven d'intercalar uns informes dels reporters que havien instal·lat als afores de totes i cadascuna de les bases de la RAF involucrades en les operacions –tot i que feia hores que els bombarders se n'havien enlairat i no hi havia sinó pistes buides– amb unes entrevistes amb diversos militars de l'Estat Major de l'Exèrcit que explicaven, amb certa condescendència, que els atacs britànics havien anat com una seda. Els aliats estrangers no hi sortien ni per fer un cameo.

 

Joves.

Tot plegat donava la sensació que la Gran Bretanya, dècades després del col·lapse del seu imperi, encara es creu l'únic poder mundial del qual val la pena parlar. Però en apagar el televisor i sortir al carrer, em va sorprendre (durant uns segons) que el mateix govern britànic –malgrat ser tan aparentment omnipotent– no hagués estat capaç de satisfer les necessitats bàsiques de les quantitats impressionants de captaires joves que avui dia malviuen arreu de la capital. Feia anys, quan em vaig veure obligat a passar una nit en un hostal de l'Exèrcit de la Salvació, era l'únic sense-llar que tenia menys de 40 anys. I ara, a Londres, els carrers van plens de nois i noies de vint-i-tants anys, esmaperduts i sovint –i em sembla lògic– beguts.

Acabats.

Ara que hi penso, quan la Gran Bretanya havia arribat al seu apogeu imperial, a l'últim quart del segle XIX, també hi havia un contrast considerable entre les caríssimes operacions militars a ultramar i la pobresa visible de la població autòctona. Ben mirat, des que tinc ús de memòria, Anglaterra sempre ha tingut una quota inexplicablement alta de desemparats, perduts tots en un estat que fa l'orni alhora que no es deixa perdre cap oportunitat per mostrar que a nivell internacional encara talla el bacallà. Vet aquí la base, potser, del tan comentat humor anglès.

Com sempre, gran Matthew Tree, sí senyor.

Krusty

Terratrèmols, més i més, ara Birmania

Dos terratrèmols de gairebé set graus de magnitud a l'escala de Richter, un d'ells a només deu quilòmetres de profunditat, varen sacsejar dijous passat cap a les 14.55 (hora catalana) l'est de Birmània (actual Myanmar), prop de les fronteres amb Tailàndia i Laos, segons l'Observatori Sismològic dels Estats Units (USGS).

El primer terratrèmol va tenir lloc a 229 quilòmetres de profunditat i el seu epicentre es va estimar a uns 110 quilòmetres al nord de Chiang Rai, a Tailàndia, i a uns 155 de Yunjinghong, a la Xina. El segon es va registrar 24 segons després a només deu quilòmetres de profunditat i a uns 90 quilòmetres al nord de Chiang Rai i a uns 168 de Yunjinghong. Sembla que últimament els terratrèmols estan de moda, i és que ja el passat dia 10, 25 persones van morir i 250 van resultar ferides com a conseqüència d'un altre terratrèmol de 5,8 graus que va sacsejar la regió fronterera de la Xina amb Birmània.

Els terratrèmols de dijous van tenir lloc en una zona remota, muntanyosa, poc habitada i que forma part de l'anomenat Triangle d'Or de la droga, on convergeixen les fronteres de Birmània, Laos i Tailàndia, però també es va sentir a Bangkok. El Centre d'Alerta de Tsunamis del Pacífic va descartat emetre una alerta perquè l'epicentre es trobava a l'interior i era poc probable que pugués generar una onada. Tot i així, almenys 120 persones han mort segons la Creu Roja i més de 110 han resultat ferides pel sisme. 

Els mitjans oficials birmans mantenen de moment la xifra de morts en 77 i els ferits en 111, però és d'esperar que el balanç de les autoritats augmenti en les pròximes hores conforme els serveis de rescat vagin accedint a l'estat de Shan, la zona més afectada pel sisme.  Els danys materials són quantiosos: més de 390 edificis, comptant domicilis, monestirs i diferents seus de govern, han estat completament destruïts, i això segons fonts oficials, que com les dades sobre les víctimes, es queden clarament curtes. 

La majoria de les morts s'han produït en pobles situats a la zona del nord-est de Birmània adjacent amb Tailàndia, segons funcionaris de la ciutat fronterera de Tachilek citats per la ràdio tailandesa. Una vintena de les víctimes mortals es van registrar en un poble de l'estat de Shan, situat a prop de l'epicentre, i on diversos edificis i monestirs es van ensorrar. Així mateix, una dona va morir a la província tailandesa de Chiang Rai al caure-li a sobre una paret de casa seva mentre dormia. El terratrèmol va causar una apagada temporal a la ciutat fronterera tailandesa de Mae Sai, i alguns turistes van haver de ser evacuats dels seus hotels i van dormir a la intempèrie per por a les rèpliques en altres comunitats del nord del país.

Birmània, que al febrer va tenir les primeres eleccions suposadament democràtiques després de 22 anys de ferri i cruel règim militar, sembla que està de pega, i ja fa massa d'això. Esperem que les coses millorin en un país amb més de 54 milions d'habitants on no es respecten els drets humans i la població és permanentment sotmesa pel govern militar.

Krusty

Continua el drama japonès

L'Agència de Seguretat Nuclear del Japó ha informat avui que s'ha detectat una concentració de iode radioactiu 1.250 vegades superior al límit legal en aigües marines pròximes a la planta nuclear de Fukushima, al nord-est del Japó. En roda de premsa, un portaveu d'aquest organisme ha detallat que aquests nivells s'han detectat a primera hora d'avui en mostres d'aigua marina recollides 330 metres al sud de la central nuclear. Sobta que en les mostres de dimecres la concentració de iode radioactiu era ja 150 vegades superior al límit, per tant l'augment és espectacular en aquests pocs dies, i es deu a l'arribada al mar de l'aigua radioactiva desaiguada des de la central.

El nivell detectat suposa que si un adult begués mig litre d'aquesta aigua, rebria una radiació d'1 milisievert, que és el 40% de la radiació natural que rebem nosaltres en tot un any sencer. Les autoritats de seguretat nuclears japoneses asseguren, però, que a 30 quilòmetres de la planta, en ple oceà, la radioactivitat es troba per sota dels nivells que suposarien un risc per l'ecosistema aquàtic. Segons Hidehiko Nishiyama, portaveu de l'Agència de Seguretat Nuclear i Industrial japonesa, “els oceans dispersaran les partícules, de manera que estaran molt diluïdes quan les consumeixin els peixos”. Amb tot, diversos països ja han bloquejat les importacions de productes agroalimentaris de les àrees de Fukushima.

Tot i així, continua la injecció d'aigua des de camions per evitar un sobreescalfament: ahir divendres, es va començar a abocar aigua dolça sobre les unitats 1 i 3, en lloc d'aigua marina, per evitar que la sal cristal·litzada bloquegi vàlvules o canonades. Avui es farà el mateix amb el reactor 2, on també preveu tornar parcialment l'electricitat a la sala de control, cosa que ja s'ha aconseguit en els reactors 1 i 3. El reactor 3 està considerat el més perillós perquè és l'únic que a més d'urani conté plutoni. Ahir, com era d'esperar, es van detectar alts nivells de radioactivitat en aigua acumulada en diversos llocs de la central, que van obligar a hospitalitzar dos operaris i van impedir seguir els treballs dirigits a activar les bombes d'aigua. Ara l'empresa responsable de la central sospesa com retirar l'aigua contaminada que s'ha detectat a les sales de turbines de diversos reactors.

Actualment, les afectacions del terratrèmol i el tsunami del 11 de març a Japó ja son oficialment de 10.418 morts, 17.072 desapareguts i 244.300 afectats, que s'allotgen en més de 2.000 refugis improvizats. L'altra tarda Ana Pérez, corresponsal espanyola desplaçada al Japó, comentava: “La reconstrucció del país costarà 250.000 bilions de dòlars, i s'espera que res no torni als nivells de fa tan sols una setmana i mitja fins almenys d'aquí a cinc anys, però que coneixent els japonesos potser ho aconseguiran abans”. Personalment ho dubto, ja que ja venen d'una crisi econòmica devastadora de la que ni molt menys s'havien començat a recuperar.

I mentrestant, el núvol radioactiu ja ha arribat a França procedent del Japó, i els seus efectes sobre la salut són qualificats per les autoritats franceses de “negligibles”, amb poca diferència de dies també arribarà al nostre país. Trobo a faltar més informació sobre aquest tema, quan fa unes dècades va passar per damunt de Catalunya el núvol de Txernòbil, que posteriorment ha estat qualificat com a perillós per a la salut i amb efectes constatables, tampoc no vam ser informats. Òbviament no tindrà res a veure amb els efectes que pateixen i patiran els japonesos durant moltes generacions, però tampoc crec que s'hagi d'ometre aquest tipus d'informació en els mitjans de comunicació per molts problemes que ja tinguem. 

Krusty

Algú ho havia de dir, bé Jan!

Joan Laporta ha sigut, una vegada més, molt contundent en declaracions a Catalunya Ràdio sobre qui està al darrera de les acusacions de dopatge als jugadors del Barça: "Queda claríssim que el Madrid és qui està al darrera de les insinuacions de dopatge. El Madrid no ha presentat cap demanada contra la Cope per haver-los acusat, i encara és hora que demanin disculpes. No em valen les explicacions del president del Barça disculpant el Madrid per la conversa que van tenir ells dos". Sí senyor, trobava a faltar la sinceritat laportiana.

L'expresident del Barça, però, també ha acusat a Sandro Rosell de fredor en la seva resposta a aquestes acusacions: "És una vergonya que no s'ha de tolerar, el president del Barça ha d'enfadar-se menys i actuar amb més contundència contra els que ataquen al Barça; la cadena Cope i el Reial Madrid", i ha afegit: "No hi ha la mateixa diligència en perseguir els culpables d'això, que en perseguir l'anterior junta directiva".

I respecte l'auto del jutge que l'obliga a ell i set exdirectius del Barça més a avalar uns 23 milions d'euros davant la LFP, Laporta també ha sigut força clar: "Si hem de presentar aquest aval com a consequència d'aquestes maniobres, ho farem, però el jutge ha canviat d'opinió arran d'unes pressions i comentaris i opinions de l'actual junta directiva".

És evident que en Sandruscu té contactes i influències, i com diu en Jan, faria bé de fer-les servir també per defensar els nostres jugadors, tant com les fa servir per perseguir fantasmes. Segur que la gent d'en Jan va fer coses mal fetes, però després de convertir el nostre club en el millor Barça de la història, i sempre, repeteixo, sempre, defensant i donant suport als jugadors per sobre de tot, i per mi, guanyar i protegir els nostres i el model de club és prioritari. Per això estan els directius, per poder dir el que els jugadors no poden dir, per poder fer el que els jogadors no han de fer, és a dir, "fotre canya" a Madrid quan s'ho mereixen, i aquest és el cas.

Krusty

Epi y Blas a Portaventura!

He flipat quan he llegit que la sèrie Barri Sèsam arribarà el pròxim 8 d'abril a Port Aventura amb una nova àrea temàtica, Sèsam Aventura, que comptarà amb gairebé 13.000 metres quadrats i onze atraccions. La creació d'aquest nou espai ha comportat una inversió de 15 milions d'euros, increïble.

Sèsam Aventura, destinada als nens, serà la sisena àrea temàtica del parc i constitueix l'ampliació més ambiciosa des de l'obertura de Port Aventura el 1995, segons ha informat el parc d'atraccions en un comunicat.

La posada en funcionament d'aquesta nova àrea, que ha durat 14 mesos i ha implicat a 12 empreses, s'emmarca dins dels plans anunciats el 2009 pels accionistes de Port Aventura - Investindustrial i Criteria - de invertir 80 milions en els pròxims quatre anys. Entre les principals atraccions destacarà L'Arbre Màgic, de 12 metres d'alçada, en que els nens podran entrar en el seu interior i enfilar-se per les seves branques. La nova zona d'atraccions també comptarà amb un amfiteatre a l'aire lliure amb un aforament per a 300 persones en què es programaran espectacles protagonitzats pels personatges de la sèrie de televisió, deu ni dó quin show.

Estem parlant de 15 milions d'euros per una crear una zona nova basada en una sèrie que dubto molt que cap nen d'avui en dia conegui o recordi, em sembla espectacular. És evident que ens falten idees noves quan s'ha de recórrer a clàssics tant poc glamorosos com Barri Sèsam, esperem que els pares siguin capaços de convèncer als pobres nens que Epi i Blas encara tenen gràcia en el món d'avui en dia, difícil tasca!

Krusty

L'ingenu és lliure, del grup Ix! disc del 2010

L'ingenu és lliure, del grup Ix! ha estat escollit per els oients de Ràdio 4 per mitjà d'Internet el millor disc editat en català durant el 2010. Els podeu conèixer a Myspace si encara no els coneixeu.

Després d'una primera fase de selecció dels deu millors discos que va culminar el dia 18, amb les seves votacions els oients finalment han escollit el grup vallesà. Ix! va debutar l'any 2008 amb Autòmat infinit, poc després composaven la banda sonora del film Estació de l'oblit, i tot seguit L'ingenu és lliure. L'any passat el guardó va ser per a Bed & Breakfast d'Els Amics de les Arts.

Krusty

Phenomena: Terminator + Scarface

Dijous passat dia 11 de febrer vaig tenir l'honor d'assistir al Cine Urgell de Barcelona a veure una doble sessió de dos espectaculars clàssics del cinema modern en el marc de la iniciativa Phenomena, en aquesta ocasió es tractava de Terminator i Scarface.

Què dir de la mítica Terminator, grandíssim origen d'una espectacular saga apocalíptica i sobretot de la meteòrica carrera del l'actual Governador republicà de Califòrnia. Dirigida per James Cameron i estrenada l'any 1984, un any després a Espanya, la pel·lícula va suposar un gran pas endavant en efectes especials, ideats per Stan Winston, i el començament del prolífic concepte cyborg. Puc dir que va ser un honor sentir el clàssic "I'll be back" en un cinema replet de més de 1.800 fans del cinema de Cameron.

Cameron va oferir inicialment a Arnold Swarzenegger el paper de protagonista, el del personatge humà Kyle Reese, però posteriorment es va adonar amb molt bon criteri que aquella musculosa bèstia austríaca encaixava més en el paper del Terminator assassí i despiadat, i certament aquesta elecció va ser gran part de l'èxit posterior de la pel·lícula.

Apart del gran Arnold, en la pel·lícula actuen Michael Biehn i Linda Hamilton, la qual apareix també a la segona part de la saga i més recentment a Un pueblo llamado Dante's Peak amb Pierce Brosnan. En Michael Biehn per la seva banda va aparèixer a Abyss, Aliens:El regreso i La roca, però recentment l'haureu vist a Planet Terror, de Robert Rodríguez.

Destaquen també actors amb petits papers com Lance Henriksen, que havia aparegut a Encuentros en la tercera fase i La maldición de Damien, i posteriorment va fer el famón paper de Bishop a Aliens 2 i 3, apart de protagonitzar la serie  de caire paranormal Mil·lennium. Tambe comentar que Bill Paxton fa un breu paper de punk i que el comissari és Paul Winfield, que us sonarà de cintes com Presunto Inocente, Maximo Riesgo o Mars Attacks.

Posteriorment vaig tenir el grandíssim honor de veure Scarface, estrenada l'any 1983 i dirigida per Brian De Palma. La pel·lícula, que inicialment va ser classificada com a X per el seu extremat contingut violent, està protagonitzada per un increible Al Pacino, que clava, una vegada més, un paper que sembla fet a la seva mida. En aquesta ocasió Pacino es posa en la pell d'un exiliat cubà, Antonio Montana, que arriba als Estats units disposat a aconseguir tot el que sempre ha volgut sense tenir que esperar ni treballar per aconseguir-ho, i és l'absoluta determinació cap a aquesta idea el que el porta a convertir-se en un dels traficants de droga més respectats de Miami.

Amb guió d'Oliver Stone, que va escriure a França mentre es recuperava de la seva addicció a la cocaína, la pel·lícula conta amb l'actuació de Michelle Pfeiffer i un bon paper de Mary Elizabeth Mastrantonio. Evidentment, tot el Cinema Urgell va esclatar a aplaudiments quan el gran Pacino va pronunciar la mítica frase "l'únic que tinc en aquest món és la meva paraula i les meves pilotes", en un més d'aquests moments màgics de la iniciativa Phenomena.

Krusty

Castellers anunciant Qatar Foundation?

Els Castellers de Vilafranca estudien la possibilitat d'incorporar un patrocinador en les seves actuacions amb emblemes visibles a la roba. Un representant de l'entitat penedesenca ho va notificar a la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya en una de les darreres reunions d'aquest òrgan, que aplega totes les colles. Miquel Ferret, president dels Castellers de Vilafranca, nega que hi hagi cap contacte fet i recorda que “el lloc web de l'entitat ja en té, de patrocinadors”.

L'anunci ha estat rebut amb preocupació en l'entorn del món casteller i, en especial, dins la coordinadora, perquè la decisió de la colla vilafranquina podria fer trontollar els esquemes que la coordinadora va rubricar amb Estrella Damm, la marca de cervesa que garanteix el finançament de l'assegurança de les cinquanta-vuit colles castelleres. Estrella Damm posa pancartes a les places castelleres, però no té autorització per posar el seu nom ni el logotip a la roba dels castellers i, a canvi, les colles mantenen el compromís d'excloure la possibilitat d'inserir qualsevol emblema publicitari a la roba.

El debat que ha generat la decisió dels Castellers de Vilafranca és tan intens que la coordinadora de colles, que es reunirà en assemblea el 26 de març a Tarragona, ha inclòs en l'ordre del dia una proposta d'acord per prohibir explícitament l'ús de qualsevol emblema o logotip amb propaganda ala roba dels castellers.“Situacions com aquesta demostren el gran potencial i l'efervescència que viu el món casteller. Si fos una manifestació cultural morta ja no es produirien accions d'aquest tipus”, va argumentar Miquel Botella, president de la Coordinadora de Colles Castelleres. Botella està convençut que la controvèrsia es resoldrà favorablement i indica que “el món casteller està tan unit que per això ha arribat a ser declarat patrimoni de la humanitat”. Els castells viuen per tant la primera polèmica forta des que el novembre passat van ser declarats patrimoni immaterial de la humanitat per la Unesco.

Altres fonts del mateix òrgan, que regeix el funcionament de les colles, asseguren que en l'àmbit casteller “el consens és majoritari” i existeix el convenciment que en l'assemblea el vot favorable a prohibir els emblemes propagandístics en la roba “guanyarà per golejada”.

Arribarem a veure el dia en que els castellers portant publicitat a les camises de Qatar Foundation? O a les faixes? O al casc de les enxanetes? Estem realment perdent els papers definitivament i la disgnitat per culpa de la fatídica crisi econòmica? És moment de pendre decisions que no tenen volta enrere i que probablement lamentarem quan les coses tornin a anar be?

Jo personalment espero que aquesta desagradable polèmica no acabi amb l'exclusió voluntària dels Castellers de Vilafranca de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, ja que com afirmen des de l'entitat, la unitat és el que els ha portat a aconseguir grans coses en els últims anys, i no podem permetre que la sed de diners contamini una cosa tant nostra i tant pura com els castells. Prou ja de vendre tot el que tenim, primer el Barça i ara els castellers, fins aquí hem arribat.

Krusty

Drama nuclear

La situació del drama nuclear japonès s'agreuja cada vegada més i ningú sap què pot arribar a passar. La tensió és màxima a la central nuclear de Fukushima. Després de l'explosió de la carcassa del reactor número 1 dissabte i del 3 la matinada de diumenge a dilluns, ahir a la nit va explotar el reactor número dos després que l'empresa operadora de la central nuclear de Fukushima, Tepco, hagués reconegut el perill de fusió parcial del nucli. Segons l'empresa, la fusió podria haver-se produït en un moment en què les barres van quedar totalment exposades en baixar el nivell de l'aigua que les envoltava, quan la bomba que injectava el líquid al reactor es va aturar per falta de combustible. A causa d'aquesta explosió, onze persones van resultar ferides. La deflagració es va produir al recipient secundari de contenció del reactor número 3 a la planta 1 (Daiichi) de Fukushima, a 270 quilòmetres de Tòquio.

El portaveu del govern japonès, Yukio Edano, havia informat que s'estava injectant de nou aigua marina al reactor per intentar refredar-lo, però això no va poder evitar l'explosió. Hores abans el mateix Edano havia afirmat que era “improbable que es produeixi una explosió”, encara que va reconèixer que la situació a la central de Fukushima era “alarmant” i oficialment el Japó va demanar ahir a l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica (AIEA) que s'hi enviés un equip d'experts després de les dues primeres explosions a Fukushima, ja que els nivells de radiació a la ciutat de Maebashi, on s'ubIca la central, a uns 100 quilòmetres al nord de Tòquio, multipliquen per deu els valors normals. El govern local fa un exercici de cinisme i explica que els nivells a la capital són ara més alts de l'habitual en iode i cesi, però que “no són un problema en absolut” ja que per exemple a Saitama, una altre ciutat afectada, aquests nivells són 40 vegades superiors als normals. Collons, vist així no cal que els habitants de Tòquio s'alarmin! Quina sang freda, es nota que són polítics.

Segons la televisió nacional NHK, als voltants de la central s'ha detectat radioactivitat, tot i que no se'n van precisar els nivells. La majoria de ciutadans dubten de les informacions que ofereix el govern sobre l'estat de la central o el risc de fuita, tot i que l'NHK i els experts no cessen en donar detalls sobre la naturalesa del reactor. La desconfiança és un motiu d'angoixa per a la població de la ciutat japonesa de Fukushima, a 60 quilòmetres de distància de la seva inestable central, que viu sota un toc de queda tàcit i immersa en un total silenci. I és que no oblidem que a pesar de les afirmacions tranquilitzadores del govern japonès, ja s'han evacuat més de 300 mil persones de les zones afectades per radiació de les diverses centrals perjudicades per la catàstrofe natural. L'Agència de Seguretat Nuclear (ASN) francesa va elevar a cinc o sis –en una escala de set– la qualificació per a l'accident nuclear de Fukushima, cosa que l'equipara al registrat el 1979 a Three Miles Island, a Pennsilvània (Estats Units) i l'iguala al segon accident nuclear més greu de la història després del fatídic Chernobyl, a Ucraina, l'any 1986. Tot i així, el president de l'ASN, André-Claude Lacoste, va dir que no es pot excloure la possibilitat que s'arribi a un nivell màxim de catàstrofe, mentre els ciutadans Japonesos segueixen tancats a casa tapant-se les vies respiratòries amb draps mullats.

Mentre les preocupacions sobre l'accident nuclear creixen, la premsa japonesa ha començat a ser més crítica amb la manera com el gabinet del primer ministre japonès, Naoto Kan, està afrontant el desastre. Alhora, també es critica l'empresa energètica Tepco per no haver facilitat prou informació sobre l'incident. Sembla que no aprenem, ja en l'accident de Chernobyl, el govern va tardar tres dies en decidir evacuar la propera ciutat de Prípiat, actualment encara deserta degut als alts nivells de radiació, i va acabar evacuant més de 350 mil persones. No podem evitar els desastres naturals, no podem desfer el perill en el que ens hem posat al poblar el planeta de centrals nuclears, però sí que podem evitar repetir errors del passat i ser sincers amb les víctimes per evitar mals majors. Siusplau, tinguem una mica de cap, no cal preocupar-se per mantenir-se en el govern d'un país que pot quedar en la completa i absoluta ruina econòmica, estructural, i sobretot, personal.

Krusty

Algú els ha d'aturar, Ferran Correras, diari Avui

Publico un article del diari Avui que m'ha semblat completament acertat, no podem seguir aguantant la ràbia de Madrid i la seva caverna mediàtica, tot té un límit i és evident que ells l'han traspassat. També reproduèixo l'editorial de la secció d'esports d'avui del mateix diari. M'agrada veure que els barcelonistes reaccionem, perque ja n'hi ha prou d'aquest color, el blanc.

"Algú els ha d'aturar" FERRAN CORRERAS, Diari Avui, 15/03/2011

"Des de Madrid i des del Real Madrid han decidit que tot s'hi val per aturar el Barça de Pep Guardiola. Tenen clar que no ho poden fer al terreny de joc perquè la superioritat blaugrana, tot i l'empat de diumenge a Sevilla, és abismal. El seu tècnic, José Mourinho, ha intentat desestabilitzar la plantilla blaugrana i influir en rivals, àrbitres i estaments dient, entre altres coses, que els contraris no s'esforçaven prou contra el Barça, que els que fan el calendari sempre miren de perjudicar els blancs i afavorir els blaugrana i que els àrbitres no jutgen els dos equips de la mateixa manera. Les seves constants queixes i provocacions van rebre el cap de setmana passat el suport del seu president, però cap resposta per part del Barça, que només treballa per contestar al terreny de joc.

I com que, tot i les queixes i provocacions, el Barça continua regnant en el futbol europeu, el club blanc ha decidit empassar-se la seva suposada cavallerositat i acusar els blaugrana de dopatge. Ha estat el periodista de la COPE Juan Antonio Alcalá qui han fet servir de missatger. Ell va explicar diumenge a la nit, citant fonts del club blanc, que el Real Madrid havia decidit presentar una queixa a la federació espanyola pels arbitratges i també demanar que els controls antidopatge que es fan en el futbol siguin més seriosos. Alcalá deia que el Real Madrid no entenia com Eufemiano Fuentes havia treballat amb el València quan l'equip valencià havia guanyat la lliga i no havia passat res i tampoc que altres metges de dubtosa reputació estiguin treballant per al Barça.

La reacció del club blaugrana ahir va ser immediata i contundent. Un comunicat mostrava la seva indignació "per aquestes infundades al·lusions que vinculen el club amb pràctiques de dopatge" i exigia "una rectificació immediata", a més d'anunciar que els seus serveis jurídics estudien "les accions legals que cal emprendre per defensar l'honor del club, dels seus tècnics, jugadors i serveis mèdics, objectiu pel qual està disposat a arribar a les últimes conseqüències". Va iniciar aquestes accions enviant un burofax a la COPE demanant explicacions sobre la informació que havia donat la cadena i la procedència d'aquesta informació. També va reaccionar el València, que va negar haver estat aconsellat mai per Eufemiano Fuentes i va anunciar "accions legals contra tots aquells que atemptin contra l'honor de l'entitat i els seus professionals".

Ateses aquestes demandes, tant Alcalá com la cadena COPE van demanar perdó, però van mantenir que la notícia era certa i van assegurar que la informació procedeix del Real Madrid, que no va dir ni piu. Sembla clar que aquest ha estat un altre moviment de Florentino Pérez, empresari d'èxit que no suporta estar fracassant en l'àmbit esportiu i que està disposat a fer el que calgui, amb el suport del seu entrenador, per aturar la supremacia del Barça. Algú, però, els hauria d'aturar els peus perquè no tot s'hi val per guanyar."

"Fins aqui podiem arribar" EDITORIAL D'ESPORTS, Diari Avui, 15/03/2011

"El Real Madrid no va donar cobertura ahir a la suposada informació que va transmetre el periodista de la COPE Juan Antonio Alcalá diumenge a la nit. Va afirmar en directe que el club blanc tenia la intenció de demanar a la federació espanyola una millora en els controls antidopatge, i va posar en el punt de mira el València i el Barça per treballar amb metges de «dubtosa reputació». Ahir, el Real Madrid ni va presentar cap queixa ni va manifestar que tingués cap intenció de fer-ho. Però la polèmica ja estava servida i un cop més des de Madrid, no només s'ha intentat deslegitimar la trajectòria futbolística de l'equip de Pep Guardiola, sinó que ara s'ha anat més enllà amb aquesta acusació de dopatge sense fonaments. Si no arriba cap altra explicació més convincent des de Madrid que negui aquesta campanya reiterada de setge al Barça, que difícilment arribà i encara menys convencerà del contrari, des d'aquí hem de dir que ja n'hi ha prou i que les autoritats esportives i fins i tot d'antiviolència haurien d'actuar per aturar-ho. De moment, el Barça ha fet el que havia de fer, demanar la rectificació a la COPE i emprendre accions legals."

Krusty

Wall Street

Recentment vaig tenir el plaer de veure Wall Street 2, i, com a bon cinèfil amb temps lliure, vaig aprofitar l'ocasió per veure abans el clàssic Wall Street, les dues dirigides per el genial Oliver Stone. Certament va ser una experiència reveladora, em va agradar molt poder veure l'evolució que pot fer una crítica d'un sistema corrupte, com és la borsa i el sistema financer americans, per acabar convertint-se en un homenatge a l'estimació per la vida.

El clàssic Wall Street, es va estrenar l'any 1987, amb la participació de Martin i Charlie Sheen fent d epare i fill, i l'estelar actuació de Michael Douglas, i va ser un gran èxit, aconseguint Douglas l'Oscar i el Globus d'Or al millor actor per la seva espectacular encarnació d'un brutal executiu de Wall Street sense escrúpols que inicia un jove Charlie Sheen en el món dels negocis corruptes que mouen el la borsa americana.

La pel·lícula, que conta també amb la sempre bona actuació de Daryl Hannah i la d'un jove James Spader, que completen un repartiment completament espectacular, on destaca Martin Sheen encarnant el paper d'home honest i treballador, poc aficionat als tripijocs de la borsa, que posa el contrapunt a la veneració del dòlar a qualsevol preu per sobre de la cultura de l'esforç i la creació.

Per la seva banda, Wall Street 2, el dinero nunca duerme, conta amb la presència del jove i genial Shia LaBeouf com a novetat, apart d'un bon Josh Brolin i una clavada Carey Mulligan. També conta amb la gran Susan Sarandon, que interpreta el paper de mare de LaBeouf, i, com no, amb l'excel·lent Michael Douglas interpretant el paper del mateix personatge que a la primera entrega, que surt de la presó després d'anys d'estar pres per corrupció amb aires de persona il·luminada. Aquesta segona pel·lícula conta amb l'aventatge de situar l'acció en l'època present, on la borsa viu moments convulsos i d'absolut caos, on l'avarícia i la crueltat s'han vist elevades a proporcions que van molt més enllà de la immoralitat.

Si la primera pel·lícula mostrava obertament com hi ha persones que mai deixaran de ser com són, és a dir, avars, corruptes i manipuladors, la segona em va sorprendre amb un retrat de com un cruel i pragmàtic tauró dels negocis pot acabar convertint-se en un pobre bon home que en el fons té un gran cor, es nota que ha estat feta en una època molt diferent a la seva precuel·la on tristament el públic frisa per un final feliç més que honest i els directors es veuen obligats a cedir a la tendència general per motius evidentment comercials.

Krusty

Fiasco Awards 2011

L'aplicació Google Buzz ha guanyat el premi Fiasco Awards 2011 per l'absència d'un benefici clar, segons un comunicat d'aquesta iniciativa catalana, les accions configurades per defecte en l'aplicació posen en risc la privacitat de les dades. Així ho han decidit 2.817 votants dels 3.220 que han participat en la web habilitada per a la tercera edició d'aquests premis. Auqest any la cerimònia d'entrega de premis va ser presentada per el genial humorista Carles Flavià.

Los Fiasco Awards són una iniciativa d'un equip de persones vinculades al sector de les TIC i pretenen potenciar l'esperit crític davant dels fracassos, que es veuen com una etapa necessària d'aprenentatge per assolir l'èxit. En l'edició del 2010, el guanyador va ser l'iPad, de les més de 7.000 persones que varen votar a través de la web, 4.325 el van considerat el fiasco de l'any.

L'any 2009, el guanyador va ser el Windows Vista, i els nominats La ràdio digital, Google Lively, SAGA, Sistema d'Administració i Gestió Acadèmica, Projecte Pilot TDT GenCat - Maresme Digital,  Mobuzz.tv televisió per Internet, One Laptop per Child, l'ordinador de 100$, Second Life i Autonòmix, el programari lliure distribuït per les administracions.

Aquest any, els candidats eren Del.icio.us, Europeana, Google Buzz, Keteké, MySpace, la votació electrònica per al referèndum de la Diagonal i finalment els propis Fiasco Awards del 2010. Els  criteris generals de valoració de candidatures són:

Credibilitat del fiasco

Impacte en la societat

Facilitat per a extreure alguna conclusió útil, experiència o ensenyament

Originalitat del fiasco

Simplicitat del fiasco

Vigència i actualitat del fiasco

Esperarem amb paciència a veure amb quins fiascos ens sorprèn aquest any, que seran molts, de cara als Fiasco Awards de l'any que ve, als que us animo des d'aqui a participar, segur que serà interessant i sobretot molt divertit.

Krusty

Tragèdia al Japó

El terratrèmol de 8,8 graus a l'escala de Richter i el devastador tsunami posterior que ha afectat el nord-est del Japó monopolitzaven ahir dissabte les portades de la premsa d'arreu del món. A Catalunya, La Vanguardia deia ‘El tsunami japonés' mentre que El Periódico titulava ‘11-M al Japó' i el diari Ara resumia: ‘Terratrèmol, tsunami i alarma nuclear'. En els diaris de la resta de l'Estat, El Mundo afirmava que ‘La naturaleza ataca Japón', mentre El País destacava ‘Una ola de muerte y destrucción'. ‘Japón: ola de destrucción', anunciava el rotatiu Público i, finalment, La Razón apuntava que ‘Un brutal terremoto golpea Japón'. La premsa internacional també repetia el cataclisme del Japó com la principal de les informacions de portada. Així, a Le Monde titulava “Tsunami al Japó, alerta al Pacífic”, mentre el britànic The Daily Telegraph alertava del risc nuclear que s'ha desfermat pels efectes del terratrèmol.

Més d'un miler de víctimes mortals i 88.000 desapareguts, segons les primeres estimacions, tot que fonts oficials de la policia xifraven els morts en 337, aquest és el primer i fatal balanç del terratrèmol i el posterior tsunami. La força de la gran onada d'aigua del que ja es considera el pitjor terratrèmol de la història nipona (un país acostumat i molt ben preparat per afrontar els efectes dels sismes) i el cinquè del món, devorava parts de la ciutat de Sendai. Cases, cotxes, vaixells i edificis navegaven perduts. Sense rumb. Les tones d'escombraries generades en pocs minuts s'apilaven sense control atiant focs difícils de controlar per culpa del pas de l'aigua. Uns estralls que, inevitablement, recordaven el tsunami que va afectar el sud-est asiàtic el Nadal del 2005.

Ahir, uns 4 milions de cases estaven sense electricitat en sis províncies japoneses, mentre els incendis es multiplicaven en moltes construccions. En aquest sentit, el foc afectava les centrals nuclears d'Onagawa i Fukushima-Daiichi. Tot i que el govern feia públic que no hi havia hagut “fugues radioactives”, tot seguit declarava l'estat d'emergència d'energia nuclear en grau alt perquè en la segona instal·lació no s'aconseguia refredar un reactor i, com a conseqüència, les autoritats feien evacuar 3.000 persones pròximes a la central. Posteriorment es varen veure obligats a expulsar matèria radioactiva a l'atmosfera per evitar un sindrom de xina, elevant la xifra d'evacuats a més de 50.000, i aconsellant als no evacuats de tapar-se la boca, la cara i les mans amb draps humits.

Avui, un nou balanç de la policia japonesa eleva el nombre de víctimes mortals i desapareguts a 1.400, i, oficialment, les autoritats reconeixen un mínim de 613 morts. Segons l'Agència per a la Seguretat Nuclear del Japó, s'ha detectat a prop de la central partícules radioactives de cesi, un metall alcalí. De fet, al voltant de la planta, les autoritats nipones han evacuat 46.800 persones perquè el nivell de radioactivitat ha pujat a un nivell inusual. L'operador de la planta, Tòquio Electric Power (Tepco), intenta reduir la pressió a les campanes on hi ha els reactors i evitar així un procés de fusió, que podria desprendre una alta quantitat de radioactivitat.

L'alerta per un possible tsunami, però, era present ahir a tota la conca del Pacífic, excepte a territori continental dels Estats Units i el Canadà. Xile, països com l'Equador, Colòmbia, el Perú, Mèxic i la majoria de les nacions centreamericanes també es posaven en estat d'alerta. Des de Quito, el president Rafael Correa, declarava “l'estat d'excepció”, i anunciava l'evacuació immediata dels 17.000 habitants de les illes Galápagos, la primera en rebre l'embat de la gran onada. Perú i Colòmbia controlaven les aigües però sense ordenar el moviment de persones, i el president colombià, Juan Manuel Santos, deia a través de Twitter que el país estaria “pendent dels efectes (del terratrèmol) a la costa del Pacífic”. El tsunami també encenia les alarmes una mica més al nord. Guatemala, El Salvador, Costa Rica, Hondures, Nicaragua i Panamà suspenien les classes i instaven la població a deixar casa seva per anar a llocs segurs. Sens dubte, un dels països més pobres de la regió, Guatemala, és qui més preocupat estava pels efectes d'un eventual tsunami.

A falta d'avaluacions sobre les repercussions econòmiques a nivell mundial de la catàtrofe, hi ha les xifres presentades dijous per Munich Re de la sagnia econòmica derivada de les catàstrofes australianes: 1.100 milions d'euros, dos terços del que l'asseguradora va destinar tot l'any passat a les despeses per catàstrofes naturals. Les accions a la borsa de Frankfurt d'aquesta asseguradora, com les de Swiss Re i Hannover Re, van desplomar-se amb pèrdues d'entre el 4,6 i el 5,5 per cent ahir, mentre que des de la companyia s'insistia a dir que és prematur fer avaluacions sobre el sotrac econòmic d'aquesta nova catàstrofe natural. Sens dubte, assistijm només a la punta del iceberg de les brutals conceqüències de tot això.

Finalment, per acabar canviant de registre, us comento que per la seva banda, com no, la dona més poderosa de l'actual panorama musical, l'estrafolària Lady Gaga, ha anunciat a MTV el llançament d'uns braçalets per recollir fons per a les víctimes del tsunami japonès. "We Pray For Japan", diuen els braçalets de làtex que costen 5 dòlars a la seva pàgina web. La cantant ho va anunciar al Twitter: "He dissenyat un braçalet de pregària pel Japó. Compreu-lo. Totes les donacions seran per als esforços de reconstrucció". Com sempre, tòpics.

Krusty

Corto pelo 5 euro

L'altre dia vaig tenir la sort de poder anar-me a tallar el cabell en horari de feina, com a deferència de l'empresa, no cap a mi, sinó cap als meus clients, que es veien obligats a contemplar una immensa melena sovint exageradament despentinada. Molt amablement em varen indicar una perruqueria propera que, segons varen dir-me, portaven dues noies molt agradables i amb molt bon criteri a l'hora d'esquilar.

Dit i fet, em vaig precipitar als visualment poc agradables carrers de Rubí a la caça de la desitjada perruqueria, amb tant mala sort, que vaig veure un cartell que n'anunciava una i vaig llençar-m'hi cap a dins en, com vaig descobrir posteriorment, un exercici d'inconsciència absoluta. Només entrar, em va sobtar trobar-me un home d'origen pakistaní assegut, amb cara d'avorrit, en una cadira, que va canviar per una gran expressió de total il·lusió al adonar-se que, finalment, tenia un client. Sobtat per la rebuda, vaig fer un ràpid repàs al local, notant amb sorpresa que els cartells que decoraven les parets eren tots escrits en àrab i que hi havia una tele encesa amb un canal a tot volum en un idioma per mi desconegut.

Atrapat per la meva educació, no vaig veure altre opció que saludar tímidament, i abans d'adonar-me'n era assegut en una d'aquelles cadires de barber de dubtosa higiene mentre l'inesperat perruquer preparava les seves eines. Vaig optar per deixar-me portar, de fet jo buscava una perruqueria i aquell estrany local ho era sens dubte, tot i que fortament peculiar. Un cop vaig aconseguir, més amb gestos que amb paraules degut a que jo no parlava la seva llengua i ell no semblava parlar la meva, que el perruquer entengués quin estil de tall de cabell volia, vaig disposar-me a abstreure'm durant una estona i simplement ser atès de la millor manera possible. Per sorpresa meva, no era la idea que tenia aquell home del que és tallar al cabell, ja que immediatament va començar a fer repetits intents d'encetar una conversa, que va acabar sent un monòleg per part seva degut a la meva poca disposició a xerrar en la situació lleugerament incòmode en la que em trobava.

Primerament em va comentar, en un castellà molt dificultós, que al·lucinava amb els comerciants de Rubí, i que no entenia de què vivien, ja que obrien les botigues a les deu del matí, per tancar-les de nou a les dues i no obrir-les fins les cinc de la tarda. Ell afirmava obrir cada dia a les vuit i tancar a les nou i mitja, mentre que els botiguers natius tancaven a les vuit o vuit i mitja del vespre. Tampoc entenia per què no obrien els seus respectius comerços en diumenge, i afirmava no haver tancat cap dia en els sis mesos que feia que havia obert el negoci. Graciosament qualificava la vida del comerciants "no estrangers" de Rubí com a "mucha navidad", segons vaig desxifrar, en al·lusió a la bona vida que segons ell duien aquests. Suposo que la comparava amb la seva.

Posteriorment, em va relatar fil per randa la seva rocambolesca, alhora que habitual, història. Havia vingut de Pakistan en una llarga i dura travessia, n'havia marxat per por a ser un dels entre deu i vint morts diaris que, segons ell, hi havia al seu país cada dia víctimes de bombes o altres atemptats. Jo vaig intentar explicar-li que això també havia estat així en aquest país fa no tant anys, però ell seguia simplement capficat en que viure aquí és "mucha navidad". En tot això, haig de dir que mentrestant m'anava tallant el cabell de forma absolutament corosa i extremadament professional, primer amb màquina i després amb tisores amb força traça.

Finalment, va comentar-me que vivia, com jo, a Barcelona, i que cada dia venia i anava en tren. Aquí vaig animar-me a queixar-me, buscant un punt en comú, del abusiu preu del tren, pels que no ho sapigueu, 2,15 euros per trajecte, és a dir, 4,30 euros al dia pels que treballem fora de la gran ciutat. Per sorpresa meva, va esclatar a riure, segons em va explicar, ell només pagava preu de dues zones al matí, a la nit passava amb bitllet d'una zona per que no hi havia risc de topar amb cap revisor, fent-me adonar que ser educat no té res a veure amb ser llest, en aquest cas al contrari.

Un cop va donar la feina per acabada, em vaig contemplar al mirall i certament era un molt bon tall de cabell, així que em vaig aixecar agraït i vaig preguntar-li quan val, al que ell va contestar senyalant un cartell de la porta que jo no havia vist que resava "corto pelo 5 euro". Certament un excel·lent preu per una bona feina de quasi tres quarts d'hora. Vaig pagar-li amb vint euros i va fer cara de no haver vist gaires bitllets d'aquest elevadíssim import, tot i així, ple de recursos, em va indicar que m'assegués en un tètric sofà que guarnia el fons del local mentre ell anava a demanar canvi al Schleker del costat. Finalment va tornar amb el canvi i em va donar la mà quasi amb una reverència a modus de "despedida". Haig de dir que va ser el tallat de cabell més barat m'han fet mai, i comparat amb l'anterior, que me'l vaig fer en un xino que esquilava la gent en torns de deu vint minuts com si fossin ovelles per vuit euros, va ser tot un plaer. Vaig marxar segur de que aquelles dues noies tant habilidoses de la perruqueria que buscava m'haurien fer un pentinat potser més estilós i segur que més car, però que hauria mort amb la primera dutxa, igual que el meu record d'elles, i en canvi l'experiència que vaig viure és de les que no s'obliden fàcilment.

Krusty

Aventures al tren

Recentment m'he vist evocat a agafar el tren sovint, cosa a la que gràcies a Déu no estava acostumat, i us vull comentar una curiosa anècdota, suposo que serà la primera de moltes, que em va passar l'altre dia. Puntualitzar que me refereixo als Ferrocarrils Catalans, concretament us diré que Zona 2, per no donar masses pistes.

Doncs estava assegut un vespre plàcidament en un vagó no molt ple, cosa estranya, de camí cap a Barcelona, quan varen entrar al tren un grup de sis joves cridant en un idioma per mi desconegut, jo diria que algun dialecte àrab, i es varen asseure on estava jo. Cal destacar que per sorpresa meva, només obri-se les portes em va atacar immediatament un fortíssim olor que en aquell moment vaig reconèixer com a dissolvent, i al seure al meu costat vaig caure en el detall que tots portaven el puny de la mà dreta tancat, i tendien a apropar-se'l sospitosament al nas massa sovint. Efectivament, esnifaven cola, i estem parlant de xavals que no tenien encara ni la majoria d'edat.

Varen animar-se a fullejar un 20 Minutos que hi havia abandonat en un seient i em va sorprendre ràpidament com "Barça" i "Messi" són paraules que entenc perfectament en àrab, bàsicament per que sonen igual. Em va encantar aquest detall integrador, però haig de reconèixer que he estat més còmode al tren en altres ocasions, cosa ja d'entrada difícil tenint en conta l'estretor de la que fan gala els seients dels Ferrocarrils Catalans.

Doncs allà estava jo, tot ben posadet i vestidet, preguntant-me quan devia faltar per a la meva parada, ja que certament l'aire s'anava tornant irrespirable en tot el vagó per l'acumulació de químics a l'aire. I de sobte, davant la meva absoluta incomprensió, tots aquests joves varen aixecar-se de cop i es varen precipitar cap a la porta més propera a la carrera just quan aquesta es tancava, per a continuació, fent gala d'una bona feina en grup, obrir les portes per la força mentre cridaven, ara sí, en un estrany però comprensible castellà. I quan jo ja no entenia absolutament res, i estava apunt de ser presa del pànic, va entrar al vagó per la porta entreoberta una nena petita mentre els xavals subjectaven l'implacable mecanisme.

Resulta que una dona gran anava amb la nena petita i per algun motiu que desconec, la dona havia entrat al tren però la nena no, davant l'espant horroritzat de la pobre dona. Al obrir les portes els xavals, la nena va poder entrar, desfermant l'eufòria de la compungida dona gran, que va canviar la cara de preocupació i angoixa per una d'absoluta felicitat i descans. Sense esperar cap agraïment, els xavals van deixar anar la porta i van tornar a seure, seguint amb la seva cridòria i el seu perjudicial vici com si no hagués passat res.

I allà em vaig quedar, pensant que, si haguessin entrat parlant en català i bevent d'un tetra-brick de sangria Dons Simón, fins i tot m'hauríem provocat simpatia, en comptes de rebuig, però que clarament eren persones perfectament aprofitables vistes des d'un punt de vista diferent al meu. Al final, tots hem fet bestieses de joves, el que compta és el que porten per dins. Sense esperar-ho m'havia trobat amb una bona lliçó per als meus prejudicis, i tot per dos euros amb quinze cèntims, no esta gens malament.

Krusty

110 km/h

Els diaris de dissabte passat obrien pràcticament tots amb la reducció a 110 km/h aplicada pel govern espanyol a totes les autovies i autopistes, que entrarà en vigor el 7 de març. Així doncs, La Vanguardia titulava que "la velocitat màxima baixa a 110 per estalviar benzina", mentre que El Periódico obira amb "velocitat d'estalvi", il·lustrat amb la imatge d'un sortidor de benzina. En canvi, l'AVUI va ser més crític titulant que "l'Estat es passa de frenada". Els rotatius editats a Madrid varen ser més contundents amb la mesura, segons El Mundo, limitar la velocitat és "ocurrència davant la crisi de Líbia", mentre que l'ABC va titular "el Govern frena Espanya" i La Razón deia: "Espanya, a 110 per hora". Per la seva banda, Público va obrir amb un gran senyal de limitació a 110 km/h i deia "el Govern redueix la velocitat màxima a les autovies". 

S'ha de dir que per primera vegada l’administració té bons reflexes i actua amb la celeritat que correspon al greu moment energètic i econòmic. Espanya importa el 85% dels recursos energètics, i cal reduir l'impacte de sumar a la crisi de pèrdua de competitivitat dels darrers anys, amb pèrdua massiva de llocs de treball, una segona part amb una crisi de matèries primeres. La urgència d’actuació és, doncs, primordial, ja que el petroli significa el 48,8% de l’energia primària d’Espanya i el 38,8% de l’energia final consumida. Amb aquesta limitació de velocitat el govern espanyol calcula que s'estalviarà un 15% en el consum de gasolina i un 11% en el de gasoil.

La limitació de velocitat màxima dels cotxes és una mesura efectiva i clàssica en temps de crisi, ja al 1974 Espanya va posar el límit de velocitat a 130 km/h, després de la primera crisi petroliera. A l’any 1976 la va endurir posant-la a 100 km/h, mesura que va durar fins l’any 1981. El mateix Estats Units, consumidor energètic per excel·lència, va posar el límit de velocitat a 88 km/h arran de la primera crisi de petroli i encara el manté, formant part de la seva cultura de carretera, que personalment considero molt millor que la nostra alhora d'evitar consum innecessari, accidents i fins i tot úlceres als conductors.

Dit això, resulta que passats uns dies d'aquella bomba informativa dels 110 km/h, sorgeixen esdeveniments sorprenents, per exemple dimarts es va saber que els Països Baixos van començar a assajar un augment del límit màxim de velocitat fins als 130 quilòmetres per hora en alguns trams d'autopista, amb l'objectiu d'estendre'l a altres vies durant els pròxims mesos arribant a un terç de les autopistes holandeses, fins ara limitades a 120 quilòmetres per hora, durant l'actual legislatura. Esperen que la mesura no suposi un augment dels accidents, sinó que, al contrari, els redueixi, i a més, han advertit en els últims dies que es perseguirà amb severitat als conductors que superin el nou límit. Durant els propers mesos, el país té previst també revisar a l'alça les velocitats màximes en altres vies i passar alguns límits de 80 a 100 i altres de 100 a 120.

Un altre esdeveniment sorprenent han estat les declaracions del pilot asturià Fernando Alonso, que s'ha mostrat molt crític amb la mesura del govern estatal afirmant que "a 110 quilòmetres per hora, pel que fa a l'atenció, és fins i tot difícil mantenir-se despert", i ho diu ell que corre a més de 300 km/h a la Fórmula 1 i  últimament ho fa força adormit! Ha afegit que "per estalviar consum hi ha altres mesures bastant més eficaces que aquestes i per estalviar contaminació, que és el problema base que tenim, també. Com ara restringir el trànsit a les ciutats en funció de les matrícules parells o senars". Brillant, suposo que aplicant aquesta mesura també hauríem de treballar només els dies parells o els senars, per que sinó no sé pas com podríem anar a la feina. Quin home, la conclusió que en trec és que ell és la prova de que córrer no és bo per al cervell, així que ja sabeu, a partir del 7 de març, tots a 110.

Krusty

David Barrufet

Aquest diumenge es va celebrar al Palau Blaugrana, en motiu de la classificació per als vuitens de final de la lliga de campions del Barça d'hambol, l'homenatge al gran porter David Barrufet. Carismàtic capità i llegendari porter de les 71 copes, és un dels referents del dream team apart d'un icona del barcelonisme. Un mite vivent i l'home amb més títols en la història del club per darrere només del geni Valero Rivera.

L'homenatge va començar amb la projecció d'un seguit de fotografies i vídeos amb la trajectòria de Barrufet, des dels seus inicis a l'escola Sagrada Família d'Horta fins a la consecució dels seus principals èxits amb la samarreta blaugrana. L'ovació va ser unànime quan David Barrufet va aparèixer a peu de pista i les gairebé 7.000 persones que omplien el Palau feien onejar les cartolines amb la representativa samarreta groga amb el número 16. 

El també exjugador Fernando Barbeito va ser l'encarregat d'exercir de mestre de cerimònies, que va sorprendre a tothom al presentar l'actuació del tenor mataroní Josep Fadó, que va interpretar l'ària Nessun dorma de l'opera Turandot, de Puccini, acompanyat de dues ballarines de dansa clàssica.

Tot seguit, els actuals components del Barça Borges van fer el passadís al seu excapità, que va rebre la insígnia d'or i brillants de la Federació Espanyola d'Handbol. També el president del FC Barcelona, Sandro Rosell, que havia presidit la llotja al costat del president de la Generalitat, Artur Mas, va condecorar Barrufet. Aleshores van començar a desfilar nombrosos excompanys que van compartir vestidor en algun moment de les més de dues dècades de la seva trajectòria professional. Des de jugadors com ara Lorenzo Rico, Cecilio Alonso, Andrei Xepkin, Joan Miralles, Juancho Pérez, Cristian Schwarzer, Salva Puig, Demetrio Lozano, Frederik Ohlander, Paco Bustos, Mariano Ortega, Rafa Guijosa, Eugeni Serrano, Antonio Carlos Ortega, Fernando Hernández i Dragan Skribic, entre d'altres; a entrenadors com ara Valero Rivera i Xesco Espar. 

També es van afegir a la festa per en Barrufet els capitans de les seccions professionals del Barça: Alberto Borregán (hoquei sobre patins), Javi Rodríguez (futbol sala), Roger Grimau (bàsquet), Carles Puyol (futbol) i qui ha agadfat el seu relleu en l'equip d'handbol, Laszlo Nagy. Un dels moments més emotius, però, va ser quan van aparèixer en escena la seva dona, Carme, i els fills, Noa i Ian. Barrufet va repartir agraïments arreu, va tenir un record molt especial per al seu germà desaparegut i ho va segellar amb un "Visca el Barça i visca Catalunya", quan la seva samarreta amb el número 16 ja brillava al capdamunt del Palau, al costat d'altres referents en la història del club. Barrufet aleshores va deixar paraules com: "Us estimo, el títol més important sou vosaltres. Ho dedico a tots els que han fet gran l'equip d'handbol del Barça". Afegint que "Si l'últim partit que vaig jugar aquí al Palau va ser gran, l'acte d'avui encara ha estat més gran", "des de la llotja i fins aquí a baix a la pista, tot ha estat un matxembrat d'emocions. "Que el meu cognom estigui penjat allà dalt al capdamunt del Palau és el més gran que em pot passar", demostrant afectat el seu apreci cap a un club i un esport al que ha dedicat tota la seva carrera professional. 

David Barrufet, nascut a Barcelona el 1970, ha destacat des de sempre no només a la porteria de l'equip d'hambol, sinó sobretot al seu vestuari, prova d'això és que quan Valero Rivera es va fer càrrec de la selecció espanyola, va adoptar com a primera decisió anar a demanar a Barrufet que tornés a la selecció tot i haver-se'n retirat aquest anteriorment. Va ser l'homenatge a un grandíssim jugador d'hambol i a un millor barcelonista i excel·lent company i sobretot persona. Molta sort Barru!

Krusty

Qatar també compra a Espanya

El govern de Qatar s'ha compromès aquest dilluns amb el cap de l'executiu espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, a invertir 300 milions d'euros per capitalitzar les caixes d'estalvi de l'Estat espanyol, així com futures inversions en empreses del sector energètic i de les telecomunicacions.

El primer ministre qatarià, Hamad bin Jaber Al Thani, ha comparegut en el Palau de l'emir al costat de Zapatero per subratllar la confiança del seu país en les “importants” reformes posades en marxa a Espanya i en el futur de la seva economia. Per la seva part, Zapatero ha qualificat de “molt bona notícia” la decisió dels abundants fons sobirans qatarians d'invertir a Espanya. En aquest sentit, ha subratllat que els fons d'inversió de Qatar, país exportador de petroli i gas, són els més poderosos en aquests moments.

No s'ha precisat, però, les caixes d'estalvis que rebran els 300 milions d'euros ni tampoc ha desvetllat quines seran les empreses beneficiades per les futures inversions, però sí ha deixat clar que seran “poderoses” i que obtindran quantitats “molt importants”, el qual no fa més que preocupar-me. Com sempre, veurem, o probablement no, on acaben tots aquests diners. El primer ministre de Qatar tampoc ha volgut avançar detalls, però ha deixat entreveure que hi ha en marxa tres projectes a Espanya on invertir, i sobre els quals podria oferir detalls en els pròxims deu dies, a veure si és cert.

José Luis Rodríguez Zapatero ha començat aquest dilluns a Doha (Qatar) la seva visita de dos dies al golf Pèrsic en busca de calers. Oficialment, el principal objectiu del viatge a aquest país és aconseguir que el país augmenti el seu subministrament d'energia, que tampoc aniria malament. Tinguem en conta que Qatar, que acollirà el Mundial de futbol de 2022 i construirà dotze nous estadis, a més d'un nou aeroport, és en aquests moments el tercer país aprovisionador de gas (després d'Algèria i Nigèria), però la seva contribució en el cas del petroli és insignificant, segons fonts de l'executiu espanyol. Posteriorment, Zapatero volarà a Abu Dhabi (Emirats Àrabs Units), un país que està apostant per les tecnologies en energies renovables, en busca de més finançament, per després visitar també Tunisia.

Després del Barça, venen a per més, però no oblidem en cap cas que, com en el cas del club blaugrana, aquesta gent se les gasta només en coses que funcionen i que els garantèixen rèdits important de les seves inversions, en cap cas pretenen ajudar a ningú ni col·laborar amb empreses o institucions en dificultats per pur altruisme. Si estem desesperats, com intueixo que així és, i és estrictament necessari, agafem els seus calers, però siguem conscients que aquest és un pas més cap a vendre la nostra ànima al diable.

Krusty