Els castells patrimoni immaterial de la UNESCO!!

Com sempre, és un gust extrem el veure com des de fora de la península es reconèixen les nostres tradicions nacionals, en aquesta ocasió, la UNESCO ha declarat els castells Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

La decisió l'han pres les Nacions Unides en el marc del cinquè comitè intergubernamental de la Unesco al Kenyatta International Conference Centre, a Nairobi, Kènia.

Ja ahir, la Directora General de Belles Arts del Ministeri de Cultura y portaveu del Comite Espanyol de la UNESCO, Angeles Albert, declarava que "los castells han sido capaces de mantenerse como tradición e incorporar y desarrollar unos valores propios", augurant la bona notícia. Ha estat un llarg camí des de l'abril del 2007, quan es va fer pública la proposta a Valls, fins ahir mateix, més de tres anys després, que el President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach y el Conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, aterraven a Nairobi amb moltes esperances posades en la reunió.

Finalment aquest migdia la notícia ha saltat, des de Catalunya, el món casteller ha viscut el nomenament en directe a través de dues pantalles gegants instal·lades a la plaça del Blat de l'Ajuntament de Valls i a la Sala Eutyches del Palau de Congressos de Tarragona, on ha esclatat l'alegria continguda. La UNESCO ha destacat en la seva decisió que els castells "son percibidos por los catalanes como parte integrante de su identidad cultural, transmitida de generación en generación y proporcionan a los miembros de la comunidad un sentido de continuidad, cohesión social y solidaridad".

Com a curiositats, dir-vos que a nivell de patrimoni físic, Espanya és el segons país en patrimoni cultural de la UNESCO per darrere només d'Itàlia, cosa que no deixa de ser sorprenent, i que el comitè ha rebutjat la denúncia presentada pel Grup d'Acció Valencianista que advertia de la participació de menors en la cultura castellera, que se l'envainin.

M'haig de posar dret amb les paraules de l'honorable President del Parlament de Catgalunya, Ernest Benach, en el seu discurs als membres de la convenció: "hoy es un gran día para los castells, para los castellers y para todos los que admiren esta tradición cultural viva. Los catalanes nos sentimos orgullosos de que nuestras aportaciones al conjunto de la humanidad sean únicas, originales, enriquecedoras, creativas y arraigadas en la tradición, pero a la vez vivas y con la mirada puesta en el futuro".

Finalment no puc fer més que homenatjar des d'aqui a tots aquests valents que sostenen amb els seus braços la voluntat catalanista i la riquesa cultural de tot un poble. Moltes felicitats per tots els catalans, especialment a les 60 colles, que agrupen uns 7.000 castellers, per mantenir i promoure aquesta espectacular i noble tradició que ja té més de 200 anys.

Krusty

Menos dialèctica i més veritats!

Recentment el candidat d'ERC a la presidència de la Generalitat de Catalunya va fer unes declaracions en un míting a La Seu d'Urgell (Lleida) denunciant que "Cada día cuántos empresarios de Catalunya tienen en su casa instalado a un inspector de Hacienda cuando Madrid es una fiesta fiscal y en Andalucía no paga ni Dios". Collons, algú ho havia de dir, sí senyor.

En Puigcercós va afegir que Catalunya ja és gran per fer un referèndum sense demanar permís a ningú i que si a Espanya prohibeixen partits polítics que no condemnen la violència d'ETA, igualment s'hauria de prohibir el govern de l'estat per negar-se, per interessos político-econòmics, a condemnar la violència que esta patint el poble saharaui per part del Marroc. Les tres afirmacions em semblen espectaculars i totalment certes.

Evidentment, les reaccions no s'han fet esperar, el PSOE d'Andalusia ha exigit disculpes pels "insults gratuïts", el PP l'ha tatxat directament de "xenòfob", Elena Salgado les ha trobades "fuera de lugar", segons Montilla, les declaracions "no coinciden con el sentir general del pueblo catalán" i Mas ha puntualitzat que "hay que ir con cuidado a la hora de explicar las cosas, tengamos o no razón". Però el millor ha estat el President de la Junta de Extemadura, Guillermo Fernandez Vara, que ha qualificat Joan Puigcercós de "cateto", retratant-se amb l'explicació que "si bien Extremadura es la primera productora de tomate de España, gran parte de esta producción se comercializa bajo marcas con domicilio empresarial en Catalunya".
El que ningú sembla saber apart d'en Puigcercós és que les dades dien que a Catalunya s'hi fan un 571% més d'inspeccions d'Hisenda que a Andalusia, lo qual deixa poc marge pel dubte, però és que també han racaptat a casa nostra el doble que a Madrid, on la majoria d'empreses d'Espanya tenen el "domicilio empresarial", és evident que, com diu el president d'ERC, a Madrid paguen menys i a Andalusia no paga ni Déu, però no perque no vulguin, que no volen, sinó per que semblen contar amb la complicitat del Ministeri d'Economía i Hisenda.

El que hem d'acceptar és que si paguem més impostos a Madrid que inversions rebem després, no podem tenir por a dir-ho. Fa massa temps que tota aquesta tropa d'aprofitats, com per exemple Extemadura, que gràcies a això té més ordenadors per alumne a les seves escoles que nosaltres, pugui seguir negant l'evidència alhora que agafa els nostres diners. Quan siguem independents, cosa que espero veure en vida, proposo oferir ajudes a les comunitats d'Espanya i Europa que ho necessitin, prèvia mostra pública de gratitud i entesa amb Catalunya per part d'aquestes i sempre com a gest de bona voluntat. Em nego a que des de fora se'ns acusi com sempre d'insolidaris quan la història demostra que ho hem esta i encara ho som més que ningú.

En quant a que ja som grandets per fer referèndums sense permís de ningú, no cal afegir-hi res més. I en referència al cas dels saharauis, recordar-vos a tots que un país com Espanya, on els vots de la gent no et donen dret a governar, sinó que primer estàs obligat a condemnar la violència per poder presentar-te com a partit polític, no és una democràcia. El dia que s'ajuntin els de sempre i obliguin a negar les diferències fiscals entre comunitats per deixar que un partit sigui legal, ens adonarem de fins a quin punt és antidemocràtic el fixar normes que divideixen els partits polítics en legals o ilegals.

Krusty

L'análisi d'Albert Rivera de Ciutadans de cara al 28-N

El candidat de Ciutadans per les eleccions al Parlament de Catalunya del 28-N Albert Rivera ha estat analitzat pels experts de La Vanguardia amb les conclusions que us exposo avui.
Albert Rivera, nascut a Barcelona en 1979, es va llicenciar en dret i té un Master de ESADE especialitzant-se en dret constitucional, va treballar a La Caixa fins que va demanar excedència per presentarse a les eleccions del 2006 per Ciutadans.

En quant a punts forts, es valora la seva presència seriosa a pesar de l'edat, la facilitat de paraula i la convicció que transmet en les seves explicacions, tot i que això últim portat al extrem el fa semblar dogmàtic i radical. No té problemes al expressar-se amb la premsa i fa gala de la seva capacitat d'improvisació sempre que en té ocasió. En quant a l'expressió corporal, consideren que manté un bon posat, sempre seriós, però amb tocs d'agressivitat que van més enllà del que estem acostumats en un polític.

En quant a punts febles, es considera que parla massa depressa, com si li faltés temps per dir tot el que vol dir notant la pressió de ser un partit minoritari, i que els seu discurs és sovint repetitiu i monotemàtic. Se li aconsella somriure més donant un toc de sentit de l'humor al seu personatge. Com a conclusió el qualifiquen de "radical, monótono pero creible".

Personalment, estic bastant d'acord en tot l'anàlisi, sobretot en el punt referit al seu discurs, que és massa sovint repetitiu i recurrent sobre els mateixos punts, als quals aporta poques solucions i en canvi s'estanca en enumerar i explicar una vegada i una altra. Les seves argumentacions perden força al semblar sempre les mateixes frases fetes, i sovint, estic d'acord, es mostra excessivament agressiu, demostrant, per mi, que té més interès en destruir que en crear. També crec que la mateixa fermesa i facilitat de paraula que li he vist demostrar en diversos debats, combinats amb el seu aspecte i joventut, provocaran efectivament en molta gent la sensació de ser un radical, cosa que per mi ja va bé, per que encara que ell no ho fos, considero que els ideals del seu partit sí que ho son.

Krusty

Infiltrats colen l'enemic a terres catalanes

Ahir a Viladecans va assistir el President Jose Luis Rodríguez Zapatero per donar suport al Monti en un dels primers 'mitings' de la campanya 2010 del PSC. A l'estil del famós escenari de "Pascual, apoyaré el estatuto que salga del Parlamento de Catalunya", ahir va ser Viladecans el lloc escollit per mentir al poble català.

Com era d'esperar, el ZP va qualificar Montilla de "político recio, serio, trabajador, que no se adorna y que está siempre trabajando por las cosas de la gente", i va seguir enganyant quan va afegir que "el pueblo catalán, mayoritariamente, se siente catalán y español y quiere convivir en un proyecto de autogobierno fuerte y enfrentado al "endogámico" que pretenden algunos". Sento repetir-me, però com el President de Catalunya es deixa dir aquest tipus de frases a la cara? Per molt que ell se senti "catalan y español", que no és culpa seva sinó dels que el varen votar, ha de saber que no és el sentiment majoritari del seu país, respectar-ho i defensar-ho davant de polítics de fora que venen a dir-nos com som i com ens sentim. Però és que encara varen anar més enllà al demanar a la dreta que "nunca más utilice a Catalunya y respete el Estatut y el catalán", en ZP demanant respecte per l'estatut? El que em faltava per veure.

En ZP també va aprofitar l'ocasió per carregar contra el PP respecte a una declaracions recents d'Alicia Sanchez Camacho que afirma que al Rajoy se li diu "el catalan" a casa per la seva implicació en la campanya catalana, rememorant el parlar català en l'intimitat de l'horrible Aznar. En ZP va contestar-li, acertadament per mi, que "Después de todo lo que ha hecho... a buenas horas, mangas verdes".

Finalment m'agradaria demanar una mica de coherència, no pot ser que després de les trepitjades i retallades a l'Estatut per part del barons del PSOE, amb el suport dels vots del PSC, després de trair la promesa feta per ZP de respectar l'estatut tal com sortís del Parlament de Catalunya, després de que des de el PSC i el PSOE es menyspreï el català que no se sent espanyol i tot el que soni a independència, es presenti aqui el Zapatero i se'l rebi com un heroi en contres de com un enemic. Prou ja de posar la catifa vermella a l'enemic, és que em sorprèn que el Sr. Montillla porti a ZP amb l'esperança de guanyar vots quan hauría de fugir d'aquesta figura que prometia una època daurada per Catalunya i l'únic que ha fet ha estat usar i abusar de nosaltres amb la complicitat dels nostres líders.

Krusty

Videodrome, de David Cronenberg

Recentment vaig tenir l'intens plaer de descobrir una fantàstica pel·lícula que podríem qualificar de clàssic dels nostres temps anomenada Videodrome.

Dirigida i escrita al 1983 pel canadenc David Cronenberg, director de mítiques pel·lícules com Cromosoma 3, Crash, La mosca i eXistenZ, i protagonitzada per James Woods, secundari a superproduccions com Casino o Nixon i protagonista per exemple de Vampiros de John Carpenter, és una estranya pel·lícula que val molt la pena destacar per si algun de vosaltres encara no ha viscut l'experiència de veure-la.

La pel·lícula em va semblar absolutament trencadora per l'època, ja que entra plenament en el tema de la violència explícita, el sexe i la tortura a la televisió per buscar audiència, barrejats amb les malalties mentals, el control de la ment i la supervivència després de la mort. Plena de surrealisme, conspiracions, terror i gore, és inútil intentar d'entendre-la, però també seria una llàstima perdre-se-la. 

La història està Protagonitzada pel director d'una cadena de televisió local sense escrúpols, personatge que interpreta James Woods, que a partir del descobriment de Videodrome va endinsant-se en un món d'al·lucionacions, d'excitació sexual a través de la violència i conspiracions nacionalistes. 

La pel·lícula ens envolta en una atmosfera extranya i sorprenent que no acabem de comprendre, típic de Cronenberg, però que ens deixa una sensació al cos i un rastre a la ment que poques pel·lícules aconsegueixen transmetre i que és d'agrair en el cinema comercial majoritàriament planer i fàcil d'avui en dia.

Krusty

Blocs electorals i senyal realitzat

No se quants de vosaltres n'haureu sentit parlar, els 'blocs electorals' varen ser imposats pels partits en el Parlament a l'any 2003. Es tracta de repartir el temps i l’ordre de les informacions, de manera que els periodistes no poden valorar si allò que fan els polítics és notícia, sinó que estan obligats a dedicar-los un temps concret i en l’ordre d’exhibició determinat pel consells d’administració que regulen aquests mitjans, agrupats en la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

El funcionament d’aquest repartiment és que tots els partits polítics, però lògicament amb més pes CiU i PSC, acorden la durada i l’ordre de les seves cròniques, de tal manera que la proporció es manté amb les altres forces polítiques en funció de la seva representació parlamentària, concretant-se finalment en uns temps que van des dels 2 minuts i mig aproximadament per les dues grans forces polítiques als 20 segons per les més minoritàries, les propostes de les quals s’han de sintetitzar en molts casos fins arribar a l’absurd.

Però això no és tot, després es va voler imposar el 'senyal realitzat', que vol dir que els grans partits polítics, que tenen la potència econòmica per poder contractar productores potents que els cobreixin tota la campanya, van decidir que els càmeres d’altres televisions no accedirien als actes de campanya, sinó que serien aquestes productores pagades pels partits polítics les que farien les cròniques periodístiques per als programes informatius de les cadenes de televisió, podent així triar els partits què s'ensenya, en quin ordre, des de quin angle, i amb quines intervencions dels protagonistes i en quin moment.

Segons Mònica Terribas, directora de TV3, "Els blocs electorals, que estableixen durades i ordres per criteris exclusivament polítics, són la negació del periodisme" i el senyal realitzat suposa una "negació subtil de la llibertat de premsa".

La situació ha derivat actualment a un punt tant extrem, que aquest dimecres mateix Reagrupament, partit de Joan Carretero, va interposar un recurs contra el CCMA per les cobertures establertes per la campanya de les eleccions al Parlament 2010, perquè "violen el respecte al pluralisme polític, el respecte al pluralisme social i la neutralitat informativa dels mitjans".

El problema per mi és que tot el sistema en si ha de ser reinventat, és evident que no funciona correctament, ja que els partits majoritaris ho han anat alterant progressivament per facilitar i assegurar-se cada vegada més la seva pròpia perpetuació al Parlament. Tampoc se'ls en pot culpar, és la naturalesa humana, però no s'ha de permetre, ja que per molt que siguin partits polítics en un parlament amb democràcia, junts actuen de forma tirànica i dictatorial amb la intenció de perpetuar-se en el poder, i quan això passa, han de rodar caps.

Krusty

Twitter iguala a The New York Times en valor d'accions

Aquesta setmana he llegit que les accions de la creixent xarxa social Twitter han arribat al nivell de les accions del mundialment reconegut i prestigiós diari The New York Times.

Les accions de Twitter, segons Business Insider, han arribat a un valor de 1.600 milions de dòlars, apunt d'igualar els 1.800 milions en que estan valorades les del diari The New York Times. Evidentment no son pas la mateixa estabilitat i solvència les del diari americà que la de la citada xarxa social, però no deixa de ser curiosa i reveladora la ja coneguda efervescència dels valors bursàtils, sobretot els basats en noves tecnologies o del món digital.

També tenim un exemple de la força d'Internet per sobre del paper de tota la vida en la revista Playboy, de l'afortunadíssim Hugh Hefner, que esta recentment subhastant quadres de Dalí per poder afrontar pagaments degut a la pèrdua que ha experimentat progressivament en la venta d'exemplars per culpa del mercat creixent del sexe a internet.

El més sorprenent és adonar-se de amb quina facilitat es pot igualar avui en dia l'excel·lent feina realitzada, durant molt temps pel famós diari amb qualsevol "moda", si aquesta es basa en una bona idea innovadora limitada al món virtual i oberta a un àmbit mundial. Podríem dir que és una enèsima perpetuació de l'antic, però sempre vigent, somni americà, on suposadament qualsevol pot arribar a estar al capdamunt d'una societat que premia als rics mentre trepitja als menys afortunats, sempre amb la complicitat d'aquests últims obtinguda gràcies a la promesa que qualsevol dia pot ser un d'ells el que arribi a dalt de tot.

Suposo que un diari de tota la vida i els seus periodistes no poden lluitar contra una xarxa d'àmbit global,  amb infinites possibilitats d'expansió i creixement, i on és la pròpia gent la que interactua deixant de ser espectadors per passar a ser creadors. Esperem que diaris de sempre com el New York Times trobin la forma de subsistir en un mon on la notícia i el seu l'interès duren tansols un instant i on la gent té una creixent necessitat no només d'informar-se sinó també d'opinar.

Krusty

Ni de dretes ni independentista, José Montilla

Com tots sabeu, la campanya electoral per les eleccions del 28-N al Parlament de Catalunya ja està en marxa, i ja he vist coses que m'indignen i no puc estar-me de comentar.

Començaré per la campanya del PSC per que s'ha de començar per algun partit, però no dubteu que tots mereixen comentari. D'entrada haig de cridar l'atenció sobre els cartells que he vist en diversos autobusos de la ciutat amb la frase "ni de dretes ni independentista", firmat José Montilla. 

Em pregunto, haurem de suportar fins l'últim dia que 'el tal Jose' humiliï tot el que representem com a pais? Com carai gosen 'fardar' de que no són independentistes i a més buscar el relacionar-ho subconscientment amb ser de dretes? Indignant. Em sembla increïble que aquest cartell pertanyi a la campanya del President de la Generalitat de Catalunya, com us he dit, de fora vingueren i es cagaran en ca nostra fins l'últim minut abans que els fumem fora a puntades de peu. Increïble, però sobretot indignant. I es ahir divendres mateix, el terrorífic Celestino Corbacho va arribar a l'extrem de prometre que si el PSC guanya, es valdrà de la via jurídica i legal per evitar cap referèndum per la independència, jo diria que això és molt mes que no ser independentista, diria que això és ser descaradament anti-independència. Però es que negant-se al referèndum, no només es coloquen en contra de la independència, sino sencillament en contra de que la gent opini, i això si que ja és absolutament inacceptable en democràcia.

Però és que també, en l'anunci dels socialistes per les ràdios, hi posen un mal imitador d'en Jordi Pujol, no ho oblidem, expresident del nostre país, per acabar apuntant-se tots els èxits del tripartit pel PSC, com si ells sols haguessin fet tot el bo que s'ha fet, un cop més, indignant.

Jo no votaré pas Convergència, però com a català orgullós que soc, no m'agrada que 'tu y tus amigos' us en rigueu d'en Pujol en la vostra campanya, no oblidis Monti, que aquest home va estar a la presó per defensar meu país i la meva llengua, que és molt més del que tu podries fer mai per Catalunya encara que ho intentessis, cosa que no has fet ni faràs ja.
Puntualitzar que evidentment entenc que la intenció del PSC amb "ni de dretes ni independentista" és, apart de lligar els dos conceptes, contraposar-se a Mas alhora que l'acusen un cop més d'independentista Contant que serà el pròxim President, ja m'agradaria que ho fos, però em temo molt que no ho és, i lo més estúpid de tot és que al PSC ja ho saben, amb lo qual no puc fer més que felicitar-los, endavant amb les mentides i els enganys, sí senyor, fem política.

Krusty

Rammbock + Primal - XXIX 12 HORES DE CINE DE TERROR 2010

Com ja vaig dir, aquest cap de setmana vaig assistir a les XXIX 12 HORES DE CINE DE TERROR 2010 de Molins de Rei, i avui us vull comentar les dues últimes pel·lícules que es varen projectar.

Per una banda, l'alemanya Rammbock, dirigida pel debutant Marvin Krein, i d'uns sorprenents 60 minuts de duració, ens ofereix una poc habitual visió localitzada d'un veïnat de Berlin durant un esclat d'infecció zombie apocalíptica, amb estranys però curiosos tocs de romanticisme i un punt d'humor.

I finalment l'australiana Primal, amb direcció i guió de Josh Reed, és una sorprenent barreja de zombies i mites antics que ens aporta grans dosis de realitat alhora que desbarra profundament en la seva evolució. Basada en el típic grup de joves inconscients i lleugerament mal avinguts que se'n van d'acampada a la muntanya. Personalment la vaig trobar divertida i curiosa, tenint en conta sempre a l'hora de valorar el meu criteri que sent l'última pel·lícula va començar ja passades les set de la matinada.

Com a conclusió, Rammbock val la pena veure-la, sobretot contant que només dura una horeta i està realment ben feta per ser el que és, en quan a Primal, és adequada per passar una bona estona de por i amb humor sense necessitat de concentrar-se.

Krusty

Les Luthiers

Ahir dijous vaig tenir el privilegi d'assisstir a Los Premios Mastropiero, obra de Les Luthiers, al Barcelona Teatre Musical, en una de les sis úniques  sessions que faran a la nostra ciutat.

Les Luthiers son un grup de música i humor creat el 1967 que formen actualment cinc argentins, es caracteritzen per utilitzar instruments fets per ells mateixos a base de coses quotidianes, d'aquí ve el nom, que vol dir en francès creadors d'instruments musicals.

Personalment em va agradar força l'espectacle, amb l'estructura d'una cerimònia d'entrega de premis, Los Premios Mastropiero, és un show basat en la graciosa retòrica argentina de l'absurd, jocs de paraules i actuacions musicals de caire humorístic. Els cinc protagonistes, tots d'avançada edat, es mouen amb tota "soltura" en un gènere que es nota que practiquen junts des de fa molts anys, i transmeten a la perfecció la complicitat evident entre ells aportant un caire quasi familiar alhora que nostàlgic l'espectacle, que podrien definir d'humor del temps dels nostres pares.

Això si, l'assistència a l'obra està reservada per a gent molt previsora, ja que fan només sis actuacions i s'havia d'haver comprat l'entrada amb molta anticipació, i per a gent disposada a rascar-se fortament la butxaca, ja que els preus són bastant desorbitats inclús per les localitats més econòmiques de l'immens Barcelona Teatre Musical.

Krusty

Ha mort Dino de Laurentiis

Avui ha mort el productor de cinema Dino de Laurentiis, un dels més coneguts de l'època daurada de Hollywood, que deixa un currículum de més de 150 pel·lícules.

Nascut el 1919 a una província propera a Nàpols, Itàlia, aquest fill d'un fabricant de pasta va marxar cap a Roma per estudiar cinema. El 1946, amb 27 anys va fundar la seva pròpia empresa, Dino de Laurentiis Cinematogràfica, on va començar treballant amb directors italians com Roberto Rosselini, Giuseppe De Santis i el genial Federico Fellini amb qui va treballar en Las noches de Cabiria (1954) i l'oscaritzada La strada, protagonitzada per Anthony Quinn (1954). Als anys 70 la seva productora italiana va fer fallida i ell va emigrar als Estats Units per construir els seus propis estudis, produint un seguit d'èxits comercials entre els quals hi ha Serpico (1973), King Kong, que va costar en el seu dia 24 milions de dòlars (1976), Orca, la ballena asesina (1977), El huevo de la serpiente, dirigida per Igmar Bergman (1977), Cónan el bárbaro, protagonitzada per Arnold Schwarzenegger (1982), Dune, dirigida per David Lynch (1984), La zona muerta, badasa en el llibre d'Stephen King (1985), El ejército de la tinieblas, del director Sam Raimi (1992). Més recentment  es va dedicar a seqüèles i preqüeles del Silencio de los corderos com Hannibal (2001), El dragón rojo (2002) i Hannibal Rising (2007).

No puc fer més que honorar la figura d'aquest professional de nom Dino de Laurentiis que va ser capaç de coordinar infinits factors per arribar a produir tantes pel·lícules i sobretot permetre als artistes del setè art crear tants clàssics de la història del cinema, sense haver d'estar preocupant-se per la financiació.

Krusty

Comença la campanya!

A les 12 hores d'aquesta nit comença la campanya per les eleccions al Parlament de Catalunya, promet ser de les més imprevisibles i emocionants dels últims temps.

Sigui per la seguretat de que hi haurà un canvi de govern, sigui per la irrupció del factor independència real al panorama polític català, sigui per la possibilitat de tenir Joan Laporta al parlament, o sigui per veure com de forta és la patacada del PSC, aquestes eleccions seran molt interessants. Sobretot ara que ja s'ha fixat el Barça - Madrid el dilluns ales 21:00 deixant-nos el diumenge sencer per centrar-nos en les eleccions.

Evidentment, no puc evitar entrar en valorar el criteri del cap de la campanya socialista Jaume Collboni alhora d'escollir l'eslògan "Artur Mas de lo mismo", no deixa de sorprendre que l'eslògan de campanya d'un candidat inclogui el nom de l'altre, ja diu molt de que el PSC fa més campanya contra Mas que no pas a favor de Monti, cosa que coneixent les capacitats del President, entenc que és una bona estratègia. Par altra banda, el suposadament enorme avantatge de Mas i la certesa general de que serà el nou President juguen fortament en contra seva, i es nota que n'és conscient i intenta lluitar-hi apel·lant al vot catalanista útil, però la força de la voluntat d'independència popular és massa gran i va massa llençada per parar-se a pensar en vots útils als grans partits.

Personalment espero una campanya dura, amb atacs permanents a Mas per part del PSC sobretot,  propostes desestabilitzadores contra l'immigració del PPC, atacs demagògics a la llengua de Ciutadans, esperances i il·lusions a ICV, i paciència per part de Convergència i Unió. Però no oblideu que la campanya son més partits, molts amb ideals més frescos i sincers que els que campen actualment pel parlaemnt, i els independentistes venen renascuts i amb molta força, així que molta sort sobretot a aquests últims i que parli el poble.

Krusty

Martyrs + Vampires - XXIX 12 HORES DE CINE DE TERROR 2010

Com ja vaig dir, aquest cap de setmana vaig assistir a les XXIX 12 HORES DE CINE DE TERROR 2010 de Molins de Rei, i avui us vull comentar dues pel·lícules més que es varen projectar.

Martyrs, dirigida i escrita per Pascal Laugier el 2008, és una pel·lícula francesa amb un alt grau de violència, desenvolupada al voltant de la pregunta "què hi ha després de la mort?", ens enganxa des d'un impactant començament fins a un místic però impactant final. La pel·lícula, que va ser projectada en substitució de "A serbian film", va estar per mi a l'alçada de les circumstàncies, ja que va ser la pel·lícula clarament més impactant i esfereïdora de tota la nit.

En quant a Vampires, rodada pel rei del terror John Carpenter al 1998, conta amb l'estelar presència de l'actor ja de culte, James Woods, i del sorprenent Daniel Baldwin, desconegut germaníssim del marit de Kim Basinger, Alec Baldwin. Elevada a la categoria de clàssic simplement pel nom del seu director, és una pel·lícula de vampirs que actualitza i modernitza el gènere sense aportar-hi cap innovació real. 

El més graciós va ser que, com a pel·lícula sorpresa d'aquest any, Vampiros va estar precedida de 10 segons de Sor Citroen, que va ser rebuda amb aplaudiments per la obvietat de ser una broma de mal gust dels programadors del festival. Per acabar em reafirmo en que Martyrs és una pel·lícula que tot amant del gènere de terror hauria de veure. i en quant a Vampiros de John Carpenter, estic segur que molts ja l'han vist i la consideren com jo una pura anècdota.

Krusty

Barça - Madrid i eleccions el 28-N?

Encara no aconsegueixo esbrinar si definitivament es manté el Barça - Madrid de futbol el mateix dia que les eleccions al Parlament de Catalunya, però si així és finalment, hi ha diverses consideracions que hauríem de tenir en conta.

D'entrada, esperem que a cap jugador català del Barça li hagi tocat estar en una mesa electoral, si Carles Puyol no pot jugar el clàssic per que ha d'estar a La Pobla contant vots, seria un autèntic escàndol. També em comentava un amic al respecte del fet de que el president s'asseu a la llotja del Camp Nou en partits com aquest, si a la mitja part ja se sap que hi ha canvi de president, com sembla que passarà, serà el nou president qui es col·locarà a la llotja al costat de Sandro Rossell a la segona part? En tal cas, al Monti se'l farà fora de l'estadi o passarà a seure entre el públic normal rebent la segona humiliació de la nit?

Reflexionant una mica sobre els motius que poden haver portat al Govern a provocar tot aquest merder, se m'ocorren diverses possibilitats. La primera i més clara és la voluntat de contra programar una derrota electoral absolutament espectacular, com així es preveu, amb la informació relativa al gran partit, sobretot per salvar la cara a Espanya de cara a futures aspiracions polítiques ministerials d'en Monti. La segona és buscar que la polèmica faci ressonar la paraula 'eleccions' allà on es parli del Barça - Madrid, buscant així aconseguir més participació, cosa que podria ajudar a millorar els resultats del per mi ja difunt PSC. La tercera és que qui pot tenir certes dificultats per poder votar són la gent que ve a Barcelona a veure el partit des de la Catalunya rural, i tots sabem que aquesta gent, gràcies a Déu, no acostuma a votar mai socialistes.

Resumint, sigui pel que sigui, posar les eleccions al mateix dia que fa molt temps se sap ja que serà el gran partit em sembla una maniobra maquiavèl·lica d'intencions clarament electoralistes i interessades. Podríem dir que no sorprèn si veiem la línia de govern que ha liderat el Sr. Montilla, però que no es pensi que amb aquesta última barbaritat a la desesperada aconseguirà salvar el coll, jo sa sento com cau la fulla esmolada, mentre el poble crida venjança, que acabarà amb el seu cap dins la cistella i amb la coronació d'un nou líder que pitjors temps difícilment ens portarà, però sigui com sigui, serà en un correcte català.

Krusty

The Crazies + Hush - XXIX 12 HORES DE CINE DE TERROR 2010

Com ja vaig dir, aquest cap de setmana vaig assistir a les XXIX 12 HORES DE CINE DE TERROR 2010 de Molins de Rei, i avui us vull comentar les dues primeres pel·lícules que varen projectar.

La primera, The Crazies, és un "remake" del film del mateix títol dirigit pel mític "creador" dels zombies, George A. Romero, el 1973. La pel·lícula es centra en un poblet dels Estats Units que resulta afectat per un virus que converteix la gent en assassins psicòpates. En aquesta nova versió, dirigida per Breck Eisner, destaca la presència dels dos protagonistes, Timothy Olyphant (Deadwood) i l'australiana Radha Mitchell (Rogue), que fan una força digne interpretació, i sobretot remarcar la denúncia permanent que fa la pel·lícula dels mètodes militaristes que probablement aplicaria el govern americà davant d'una situació similar. Personalment la qualificaria de pel·lícula d'ensurts apocalíptica totalment prescindible però alhora entretinguda.

La segona pel·lícula va ser Hush, film anglès que és l'opera prima del director i guionista Mark Tondarai, que segueix els patrons d'una típica "road movie" trepidant amb creixent intriga i angoixa. Anoteu el nom d'aquest director ja que actualment dirigeix la seva segona pel·lícula, també de terror, House at the end of the street, amb Elisabeth Shue (Leaving Las Vegas) de protagonista. Hush es pot definir, pel meu gust, com una bona "road movie" d'estil clàssic, simplement.

Podríem dir per concloure que les dues pel·lícules valen la pena, encara que abans de veure The Crazies sempre tindrà més gràcia haver vist l'original, i igualment, abans de veure Hush jo us aconsellaria mirar, tot i no ser un cas estricte de "remake", El diablo sobre ruedas, de les primeres "road movies" que es varen fer, i dirigida per l'oscaritzat Steven Spielberg el 1971, aquesta sí, una pel·lícula excel·lent.

Krusty

Reaccions absurdes a la visita papal

Avui he llegit que el cardenal Lluís Martínez Sistach, organitzador i avalador de la recent visita del papa a Barcelona, ha declarat que "La visita del Papa reaviva la autoestima de Catalunya".

Però això no és tot, també proposa recuperar l'esperit de la transició i preguntat per les dones que van pujar a netejar l'altar com a única presencia femenina, es defensa amb un "las religiosas que limpiaron el altar el domingo viven con alegria servir al culto" i remata "Pero había otra mujer, que leyó una lectura, y otra muy importante, que no se veía: la organista.". Impresionant. Finalment, quan se li pregunta per la reacció de la societat catalana, contesta a l'estil Van Gaal que "Los catalanes siempre nos fijamos más en lo negativo que en lo positivo".

I tot això després de que el papa Benedicto XVI deixés clar el seu propi pessimisme denunciant un "laicismo agresivo" creixent a Espanya que va comparar amb el "anticlericalismo fuerte y agresivo como lo vivimos en los años 30". Si anem a mirar a què es refereix, veurem que als anys 30 el Vaticà va trencar relacions amb el govern d'Espanya per que aquest va abolir la Inquisició i va reconèixer la llibertat d'expressió, també és cert, que finalment la cosa va acabar en crema d'esglésies. Com diu Eduardo Mendoza també avui, "hoy lo que hay es laicismo, no anticlericalismo". Que no vingui aqui el papa a dir-nos que som "anti" res, el problema és que tot el que l'església defensa està caducat i superat, i encara que els valors fóssin defensables, l'església catòlica ha demostrat repetidament la seva incapacitat de fer-ho.

Resumint, respectant que tothom faci el que vulgui, jo proposo que siguem laics i simplement apliquem la lògica i una mica de bona fe, sense necessitat de finançar estructures tant enriquides i barroques com l'església catòlica i la seva immensa estructura, el seus espectaculars monuments, obres d'art i vestimentes vaticanes que són més pròpies dels reis de l'edat mitjana que no pas del món d'avui en día i sobretot de l'austeritat que hipòcritament predica.

Krusty

12 hores de cinema de terror a Molins de Rei

Aquest dissabte vaig tenir el gust  i també la paciència d'assistir a les XXIX 12 HORES DE CINE DE TERROR 2010 del XXIX Festival de Cine de Terror de Molin de Rei.

L'any passat va ser el meu primer any en aquesta pertorbadora i probablement insana experiència que és veure 12 hores de cinema de terror seguides, en unes butaques poc confortables i a baixa temperatura. Certament em va impactar, potser per que quasi s'ofega de veritat el figurant que representava una mort a la forca, com per la presència del actor original que va fer de Jason a la primera pel·lícula de la llarguíssima i famosa saga Viernes 13. Aquest any només arribar em vaig trobar amb un cotxe estampat a l'entrada amb diversos ferits sagnant, molt espectacular.

La temàtica d'enguany era referida a Road Movies, i es va projectar el curt del festival, 5 pel·lícules i una pel·lícula sorpresa. El drama però va ser que només arribar, el ja mític teatre Peni estava folrat de cartells que advertien que s'havia suspès la projecció de l'esperadíssima "A serbian film", de Srdjan Spasojevic, que estava cridada a ser "el film més impactant del festival d'aquest any". Segons les paraules del director del Festival al propi escenari, "per que la pel·lícula esta actualment en tràmits judicials" i se'ls n'havia denegat el permís per la projecció. Una vertadera llàstima ja que "A serbian film" promet no deixar a ningú indiferent, a través de la pornografia, la tortura i el mal gust. Vaig legir en una crítica que sembla que el director repti l'espectador a quedar-se i veure-la sencera si n'és capaç.

Durant la setmana ja us aniré informant sobre les pel·lícules que sí van projectar en aquestes 12 hores, però us aconsello que us reserveu la data per l'any que ve, l'experiència d'estar en un cinema, on el públic ha vingut amb total interès per veure les projeccions, vas amb la teva beguda, portes entrepans, carmanyoles o pica-pica, aplaudint quan el dolent un rep una de bona i entretingut entre pel·lícula i pel·lícula pels espectacles en viu, és un conjunt d'experiències totes poc habituals i que fan que valgui la pena passar 12 hores al cinema.

Krusty

Visita del líder suprem religiós colapsa Barcelona

Dissabte de bon matí tornava jo tant content de Molins de Rei quan arribant a casa meva, al carrer valència, em trobo una infinita filera d'autobusos aparcats, policies per tot arreu i monges, invàlids, vells i joves per tot el carrer. Hi vaig caure a l'instant, la visita del Papa.

Haig de dir que em va impactar veure grups de joves fanàtics pintats amb el colors del vaticà i cridant "se nota, se siente, el papa está presente". Increïble, no vaig poder-me estar de sentir una profunda llàstima per tota una sorprenentment gran quantitat de joventut radical cristiana que clarament havia malbaratat els millors anys de la seva vida idolatrant i venerant al famós papa. Em va sorprendre també l'absència de gent de mitjana edat en tot el troç de recorregut que vaig fer, moltíssima gent gran i moltíssima gent jove, per quasi cap persona d'entre 30 i 50 anys, suposo que diu molt de fins quan creiem en les fades i en quin moment tornem a creure en el que sigui que ens prometi un futur millor. I finalment em va sorprendre que de la gran quantitat de càntics que vaig sentir, cap era en català, quan el sant pare va demostrar en el seu discurs que el català no li és del tot desconegut, tot i que ell només parla la llengua fonètica, dubto ja de si és capaç d'entendre el sentit de cap paraula o ha quedat atrapat en un espiral de confusió sonora i fonètica on tot son només sons sense cap sentit per ell.

El més curiós de tot, és que el papa va venir ja a Barcelona el 1982, i apart que era el papa anterior, el polac Karol Wojtyla, Juan Pablo II, no sembla haver canviat gaire cosa més des d'aleshores ara que som al 2010. En un món on la tecnologia avança en proporcions geomètriques i, concretament a casa nostra, la societat ha evolucionat notablement, la visita del líder de l'acaudalada església catòlica a la nostra ciutat segueix posant-ho tot potes enlaire, a veure si de cara a la pròxima visita hem crescut intel·lectualment TOTS, m'incloc també, i ja no permetem com a societat que visites de líders religiosos suposin cap tipus d'esdeveniment especial per la nostra ciutat, que ja era una gran ciutat abans de la visita de Benedicto XVI i ho seguirà sent encara quan aquest home passi a millor vida, si és que això és metafísicament possible.

Krusty

Lo putu facebook

Gent, com porteu el tema Facebook? En teniu? No en teniu? No en penseu tenir mai? Ho esteu deistjant?

Jo per desgràcia fa temps que en tinc, massa temps, i encara no li trobo el sentit. Sé que molts coneguts meus s'ho passen teta amb els jocs que hi ha, jo no, altes ho fan servir per penjar totes les seves fotografies, no pas jo, alguns es diverteixen intentant tenir quants més "amics" millor, no soc d'aquests, bastants ho tenen com a mètode de contacte amb gent que no veuen sovint, tampoc seria el cas, varios hi dediquen més temps del imprescindible, jo intento no fer-ho, i pocs son ja els que encara no tenen lo putu facebook.

Jo haig de reconèixer que ho faig servir per recordar els aniversaris de tohom, i quan arriba el dia, simlpement anant el seu "mur" i deixant un "felicitats", em sento triunfant, pletòric. Sembla una tontería, pero al final és molta la gent que felicites al cap de l'any que mai felicitaves, i això segur que fa el mon una miqueta millor.

Ara sí, per poder fer aquesta tonteria que personalment tant valoro, he d'aguantar mils i mils de comentaris, iniciatives, videos, cançons, fotografíes, eslògans, notícies, invitacions a grups, esdeveniments, causes, i suggerències d'amistat. Això últim és el que més em xoca, en quin criteri es basen les suggerències d'amistat? Perque si estem parlant d'inteligència artificial del segle XXI, no cal que el putu facebook em segueixi suggerint una i altra vegada gent que no vull agregar com amistat, per això no ho vaig fer la primera vegada que m'ho va suggerir, ni les 33 mil restants! I em segueix suggerint la mateixa gent!

Finalment, jo crec que lo puto facebook té gràcia i esta be tenir-lo, pero sempre evitant permetre que l'infinit univers d'entreteniment que representa t'atrapi en un inacabable cercle de comentaris, respostes, converses i salutacions que no et permeti treure el cap per la finestra a veure què esta passant a la vida real.

Krusty

Apunteu aquest nom: Hu Jintao

Finalment ha passat l'inevitable, el president de la Xina, Hu Jintao, ha desbancat al president dels Estats Units com a persona més poderosa del món segons la prestigiosa revista Forbes.

En la llista dels més poderosos, publicada avui, el president xinès de 67 anys i líder d'una cinquena part de la població mundial va seguit òbviament de Barak Obama, i completa el podi el rei saudita Abdullah, de 86 anys, que reina un territori amb grans reserves de petroli i dos dels llocs més sagrats de l'islam. 

En un quart lloc sorprenent sospitós hi trobem l'implacable Vladímir Putin, que és primer ministre de Rússia i en canvi el seu president, Dmitri Medvédev, no apareix fins a la posició dotze, cosa que diu molt de qui porta els pantalons a l'antiga URSS. I en cinquena posició ni més ni menys que la visita estrella del mes a Barcelona, el papa Ratzinger, Benedicto XVI. Suposo que això dona sentit a les grans mesures de seguretat en que esta immersa la ciutat apart de deixar en mal lloc la sempre oblidada austeritat que predica l'església cristiana.

Per fí en el sisè lloc hi figura la primera dona de la llista, Angela Merkel, la presidenta d'Alemanya, que no troba companyia femenina fins a la posició nou, on hi consta Sonia Gandhi, presidenta del Partido del Congreso de la india i a la posició setze, que és per la nova presidenta de Brasil Dilma Rousseff.

Com a curiositats, en el numero 39 d'aquest "ranking" destaca l'espiritual Dalai Lama, seguit de Mark Zukerberg, l'inventor de Facebook que esta en el 40, estranya parella. El lloc 54 és pels germans Koch, Osama Bin Laden és el 57, Oprah Winfrey el 64 i el perseguit Julian Assange el 68.

Tornant al nostre home, Hu Jintao, es demostra que mereix el primer lloc del "ranking" per exemple en la seva visita a França d'aquests dies, on ha apadrinat la firma d'operacions comercials per valor de 14.000 milions d'euros, entre les que destaquen la compra de més de avions 100 Airbus, urani per valor de 2.500 milions del grup francès públic Areva, contractes per construir dues centrals nuclears i una petroquímica a la Xina.

Segons les previsions la Xina superarà als Estats Units com a primera potència mundial en menys de 25 anys, pero d'entrada i com fatídic aperitiu, el president xinès ja ha avançat al seu homònim americà en la llista dels més poderosos del planeta. Així que anem-nos preparant per l'inevitable, practicant l'idioma mandarí, i sobretot desitjant que l'ego del país americà sigui capaç d'encaixar el cop amb esportivitat descartant recórrer al que sempre han fet servir com a impuls de la seva economia, és a dir, la guerra.

Krusty