Bloc del Krusty ( krusty.cat )

actual articles externs barça bcn bloc cine ciència cuina educacio enquestes experiencies fem-ho història homenatges innocents internacional internet jocs llibres politica records restaurants salut series sport teatre tria opinió crítica esport cinema bloc blog krusty.cat

dimarts, 30 de novembre del 2010

Sonaren 5 campanades

Què dir, inoblidable. No és només el resultat, que pels barcelonistes com jo és mític, és per la superioritat. En cap moment van apropar-se a tenir opcions de poder aspirar a somiar en estar a un nivell proper al nostre. Quin partit, però sobretot, quin joc, quins rondos, quina qualitat i quina felicitat. Moments com aquest fan afició i estenen l'idea de futbol, pedrera, diversió i humilitat per tot el món.
Personalment, va ser una nit de "gallina de piel" que perdurarà infinitament en la meva retina. Això és el que sempre hauria de ser el futbol, els resultats no et podran convertir mai en el que s'ha convertit aquest Barça de la mà d'en Pep, però sobretot com ell mateix va dir ahir, de la mà d'una filosofia de joc que va començar ja fa molt anys amb el sempre estimat Johan. Quan la feina ben feta és recompensada amb èxit és una cosa insuperable. Setze anys després del mític 5 a 0, puc dir que valoro més aquest, que es basa en un equip de pedrera, paciència, compromís i esforç.
Espero que en Sandro Rossell sigui conscient de que ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, del que ha costat i de l'important que és mantenir tot el que ens ha portat a poder gaudir dels millors anys de la història del club. Poder veure ahir com Xavi inaugurava el marcador i recordar quan entrava al camp de jovenet en substitució del mateix Pep Guardiola no té preu. Que el millor club del món reconegut ja per tothom es basi en la pedrera i sobretot en una filosofia molt concreta, que representa a la perfecció en nostre entrenador és un somni fet realitat.
Gaudim de dia després sense complexes i amb la certesa que no serà l'última gran nit d'aquest equip, encara que si ho fos, ja mereixeria sobradament la meva eterna gratitud per les alegries que ha aconseguit oferir fins al dia d'avui. El mite de la mà de Toni Bruins mereixia ser renovat i ho ha estat de forma magnífica., no ho oblidarem. Barcelonistes, moltíssimes felicitats a tots.

Krusty
Publicat per krusty a 22:00 Cap comentari:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: barça

Sense paraules, Barça 5 - Madrid 0


LEO MESSI'S battle with Cristiano Ronaldo for the title of the world's best player turned into a no-contest. Jose Mourinho's Real Madrid were ripped apart as Barcelona romped to victory in El Clasico. 

 Brilliant Barca thrash Real. Mourinho's men toppled from summit after Camp Nou rout.
 
Mourinho travolto dal Barcellon. I blaugrana distruggono 5-0 il Real Madrid.
El Madrid de Mourinho, humillado en el Camp Nou. Baile y 'manita' del Barcelona al Real Madrid

La golejada de tots els temps. El Barça esborra el Madrid del camp en una golejada incontestable. Messi fa un recital i acaba generant l'expulsió de Sergio Ramos per agressió Cristiano torna a passar desapercebut en una gran nit i es baralla amb Guardiola

HISTÓRICA GOLEADA EN EL CAMP NOU
 «Manotazo» del Barça. El estilo del Barça, dinámico, vivo y valiente, destrozó a un Madrid sin rumbo y acomplejado, con un miedo que acabó por mandarle al abismo


 Juarez, Mèxic. ¡Humillados! El invicto y el liderato de la Liga le fueron arrebatados al Real Madrid de manera abrupta por el Barcelona, que dejó constancia de su superioridad con un 5-0 en el Camp Nou.
 
 Brasil.
Barça massacra o Real: 5 x 0



Cuando el fútbol se transforma en un arte. Los catalanes no se guardaron nada ante el tradicional rival: no sólo le quitaron el orgullo sino que también el liderato.  

Glasgow, Scotland. El Clasico: Barca meet fire with five. If this was a battle between Lionel Messi and Cristiano Ronaldo for the title of the world’s greatest 
 footballer, folks, it was a no contest.

Mourinho : «Facile à digérer». José Mourinho n'a pas osé contester la victoire du Barça.


Krusty
Publicat per krusty a 13:00 Cap comentari:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: barça

dilluns, 29 de novembre del 2010

Ha mort Leslie Nielsen

Ahir va morir el mitiquíssim actor Leslie Nielsen, i em poso dret, present en diverses de les pel·lícules més divertides dels últims temps, a Fort Lauderdale, Miami, a l'edat de 84 anys, a causa de complicacions derivades d'una pulmonia.
Nascut a Canadà, son pare era de Dinamarca i sa mare de Gal·les, va casar-se en quatre ocasions i va tenir dues filles. Va començar fent papers dramàtics en pel·lícules tant conegudes com Planeta Prohibido (Forbidden Planet, 1956) o La aventura del Poseidón (The Poseidon Adventure, 1972), però la seva explosió còmica va ser a Aterriza como puedas (Airplane!, 1980), parodia de les típiques produccions de catàstrofes de l'època. Seguidament va tenir un paper a la primera Creepshow (1982), dirigida pel rei dels zombies George A.Romero, on apareix a la tercera història, La marea, abans de triomfar a nivell mundial amb Agarralo como puedas (The Naked Gun, 1988), comèdia on interpreta el seu paper més famós, el del Tinent Frank Drebin, que va tenir dues seqüel·les de gran repercussió. Ja no va apartar-se de la comèdia, perdent "caché" progressivament, fins arribar a ser l'estrella internacional del film espanyol de paròdia Spanish Movie (2009), ocasió en que va visitar Espanya per a la promoció.

Des d'aquí un sincer homenatge a un dels actors que personalment més m'han fet riure i que considero un mite de la comèdia de l'absurd, renascut afortunadament per al cinema ja de gran gràcies al seu estel·lar paper inoblidable a Aterriza como puedas, on, a pesar d'estar seriós tota la pel·lícula, fa un dels personatge més graciosos que personalment he contemplat i que l'immortalitzen amb tota justícia per la història del cinema.

Krusty
Publicat per krusty a 22:00 Cap comentari:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: homenatges

Nois, quina nit!

Quina legislatura, quin any, quina precampanya, quina campanya, quina setmana, quin dia d'eleccions i finalment, quina nit de resultats, increïble tot plegat. Puja la dreta, què hi farem, però sobretot puja el catalanisme.

La nit va començar de manera preocupant amb l'amenaça de l'entrada de l'extrema dreta, el PxC, al Parlament segons els primers sondejos, i després de conjetures, possibilitats, estadístiques, patiments, alegries i sorpreses, aquesta va acabar finalment amb Mas de president, com tothom sabia i amb la sorpresa de Joan Laporta amb mes de 105.000 vots, 4 escons, inesperat però molt revelador de per on vol anar una part del país.

Això sí, la "bomba" de la nit encara havia d'arribar, i va ser, per mi, quan el nou President va acabar el seu discurs amb l'oblidat des de fa massa temps "Visca Catalunya!" i seguidament va cantar l'himne del nostre país amb tots els seus seguidors, cosa que no m'esperava gens, una part dels quals van acabar cridant "In-Inde-Inde-pendèn-cia". Haig de dir que en aquell moment vaig oblidar-me de que CiU és dreta, de l'augment històric del PP i de l'estampada bestial d'ERC. Feia tant temps que no sentia un polític acabar els discursos amb "Visca Catalunya!" que ni tan sols m'havia adonat que ningú ja no ho deia. És per això, i per la potent entrada de Solidaritat Independentista al Parlament, que puc dir que per mi les eleccions han estat un èxit pel catalanisme. Si tenim en conta que CiU va aglutinar molt més que la pròpia dreta catalana, i que l'independentisme real va entrar molt fort, podríem dir que el catalanisme ha pujat clarament al país en aquestes eleccions, i això per mi és una magnífica notícia.

En quant a les reaccions de la nit, em va fer gràcia la poca traça de la gent d'ICV alhora d'escollir el moment per sortir a parlar, que primer va coincidir amb ERC i després amb Ciutadans, per sort, TV3 els va prioritzar per davant de la formació d'Albert Rivera en aquesta segona ocasió i finalment vam poder sentir parlar Joan Herrera. Destacar, com no, l'èxtasi d'agrïments d'en Duran i Lleida, que semblava no tenir fi així com la infinita negació rotunda de Joan Puigcercós alhora d'assumir cap errada pròpia, impropi d'un partit com ERC, que conta amb gent d'altíssim nivell i compromís amb Catalunya com en Benach o en Carod.

Com a conclusió, podem dir que la repartició de l'arc parlamentari no insinua cap aliança clara per CiU alhora de formar govern, sobretot per que tots els partits estaran pendents de les municipals que hi ha d'aquí uns mesos, i no voldran pagar en aquelles votacions pactes que puguin fer ara amb el Sr.Mas. D'entrada, el nou president va vendre en el seu discurs que la seva intenció és sumar esforços i aglutinar voluntats i opinions per sortir de la crisi el millor possible, si és així, genial. Però sobretot, no puc esperar per veure Joan Laporta al Parlament, demanant la independència i recordant a tothom que com altres països de la Unió Europea, ja no necessitem el permís d'Espanya per ser-ne independents, ara més que mai, nosaltres decidim. Visca Catalunya!

Krusty
Publicat per krusty a 14:00 Cap comentari:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: politica

diumenge, 28 de novembre del 2010

L'independència és possible

Pels que encara no ho creieu possible i esteu pensant en el vot útil, en l'únic article d'avui us poso un video espectacular que potser no heu vist: "Adeu Espanya", reportatge de TV3 que compara la realitat de Groenlàndia, Escòcia i el Quebec amb Catalunya, i es planteja entre d'altres les preguntes següents: La independència/secessió és democràtica?, serien econòmicament viables aquests nous estats?, com reaccionaria la Unió Europea?



Bé, no us vull donar més la tabarra, així que simplement dir que bon vot i barca nova.

Krusty
Publicat per krusty a 12:00 Cap comentari:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: politica

dissabte, 27 de novembre del 2010

"Lipdub per la Independència" per reflexionar

Com que avui és la jornada de reflexió, he pensat que seria un bon dia per donar-vos descans, així que avui només hi haurà un article, aquest, on vull posar-vos un dels vídeos de l'any. Pels que no l'hagueu vist encara, que sereu pocs, val la pena, per això he decidit penjarl-o, és el vídeo del Lipdub per la Independència i la resta dels Països Catalans, fet a Vic el 24 d'octubre de 2010, que va aconseguir el Rècord Mundial de més gent participant en un lipdub, 5.771 persones, acreditades per la World Records Academy. La cançó escollida és La Flama, dels valencians Obrint Pas, emocionant, commovedor i sobretot molt espectacular, no us el perdeu.

Pels que desconegueu el terme, "lipdub" es defineix com un vídeo musical on apareix un grup de persones sincronitzant els seus llavis, d'aquí la paraula, que literalment vol dir "doblatge de llavis", amb una mateixa cançó, normalment en una sola presa contínua. Espero que us agradi aquest, a mi m'encanta.

Finalment, espero que hagueu reflexionat i descansat, perque demà, tots a votar.

Krusty
Publicat per krusty a 18:00 4 comentaris:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: records

divendres, 26 de novembre del 2010

L'análisi de Joan Laporta de Solidaritat Catalana de cara al 28-N

El candidat de Solidaritat Catalana per la Independència per les eleccions al Parlament de Catalunya del 28-N Joan Laporta no ha estat analitzat pels experts de La Vanguardia, per tant conclusions que us exposo avui son totalment pròpies.
Nascut a Barcelona el 1962, llicenciat en dret per la UB, es membre del col·legi d'advocats i de la fundació Ernest Lluch i fundador del bufet Laporta&Arbós. VA començar en la política a mitjans dels 90 col·laborant amb el PI (Partit Independentista) de Pilar Rahola i Àngel Colom.
En seus punts forts òbviament són la seva estela de triomfador i la seva proximitat amb la gent d'apeu, podríem dir que té carisma, cosa que altres candidats encara treballen davant el mirall, i sobretot que pot presumir d'un currículum que conté l'haver catalanitzat el Futbol Club Barcelona així com l'assoliment dels millors anys de la història del club sota la seva gestió.
Els seus punts negatius són la imatge de prepotent i la fama d'esbojarrat, obtingudes durant la presidència del Barça, apart que el fet d'haver estat al Barça ja pot ser un problema alhora d'aglutinar simpaties. Així com personalment no m'esgarrifo amb les divertides imatges de Luz de Gas, sí que pot ser que alguna gent les trobi inadequades, en canvi la pressió que fan sobre ell els mitjans descaradament anticatalans d'Espanya crec que pot ser una ajuda com a impuls positiu per en Jan. Tots ens sentim atacats quan ataquen un dels nostres.
Podríem concloure que la figura de Joan Laporta continua creixent i la seva arribada al Parlament de Catalunya serà només un pas més per una figura de proporcions monstruoses que sembla no tenir sostre en el nostre país, gaudim el moment i considerem-nos afortunats de que la seva lluita sigui la nostra i no una altra.

Krusty
Publicat per krusty a 22:00 Cap comentari:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: politica

Vot independentista dividit??

Ahir vaig sentir en Joan Puigcercós, d'Esquerra Republicana de Catalunya, declarant que "si el vot independentista es divideix, guanyarà el PP", així que vull animar-vos a tots a no dividir-lo. No voteu ERC, que d'independentistes tenen poc o res, i així evitarem, com diu ell, que es divideixi el vot independentista real, que només representen actualment Solidaritat Catalana i Reagrupament.
I és que les declaracions del líder d'ERC em van indignar soberanament, com s'atreveix a fer servir la política de la por per intentar guanyar vots? Més por tinc a que la gent voti a ERC i aquests tornin a tenir l'opció de posar espanyolistes al Palau de la Generalitat! És que personalment, com ja he dit repetidament, vull un govern catalanista, i els companys d'Esquerra Republicana, ja dues vegades han hagut de triar entre catalanisme o esquerres i han prioritzat esquerres, que esta bé, però ja n'hi ha prou.

Puigcercós demanava el vot útil i afegia que "si nos dividen, vencerán", en referència al Partit Popular, però què és guanyar i què és perdre? Tenir un President d'un partit espanyol a la Generalitat no és perdre? Que mani a Catalunya un partit que renega del català no és perdre? Veure la Generalitat sotmesa al govern d'Espanya no és perdre? Què és per vostè perdre Sr. Puigcercós? Perdre la cadira suposo. 

Faria molt bé el Sr. Puigcercós i Esquerra Republicana d'intentar robar vots pel catalanisme al PSC, no pas intentar desviar vots de partits independentistes, que són vots que ja són on han d'estar. Si Joan Carretero, de Reagrupament, va marxar d'ERC és justament per el poc o nul afany del partit per aconseguir l'independència. L'únic pel que han demostrat que volen lluitar és per estar al govern, i ara per ara això és incompatible amb l'independència. Creieu que no ho saben? Ho saben, en Mas va deixar molt clar al debat que no vol la independència, per tant, ERC no pot pretendre vendre independència alhora que intenta mantenir-se al govern aquest cop de la mà de CiU. Ho saben i per tant menteixen.

Per acabar, deixar clar que personalment he estat militant d'ERC durant anys, que ningú em malentengui, simplement crec que ara exageren la seva voluntat d'independència per motius electorals i ho respecto, però si ja entren en intentar enganyar els independentistes perquè els votin a ells en comptes de Solidaritat Catalana o Reagrupament, això sí que no, i menys amb la por. Per tant, com diu en Puigcercós, no dividim més el vot independentista, o Solidaritat Catalana o Reagrupament, aquestes i només aquestes són úniques les vies útils cap a l'independència de Catalunya.

Krusty
Publicat per krusty a 14:00 1 comentari:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: politica

dijous, 25 de novembre del 2010

L'análisi de Joan Carretero de Reagrupament de cara al 28-N

El candidat de Reagrupament per les eleccions al Parlament de Catalunya del 28-N Joan Carretero no ha estat analitzat pels experts de La Vanguardia, per tant conclusions que us exposo avui son totalment pròpies.
Nascut a Tremp, Lleida, el 1955, llicenciat en medicina per la UB i diplomat en sanitat, va ser president del Club de Futbol Puigcerdà, del 1995 al 2003 va ser alcalde de Puigcerdà i posteriorment va ser Conseller de Governació i Administracions Públiques a la Generalitat per ERC, partit del que va marxar al 2007 per fundar el seu propi partit independentista al 2009, Reagrupament.
En seus punts forts són la convicció i naturalitat amb què parla, la solidesa de les seves idees demostrada en la seva trajectòria i la imatge de "foc nou" que transmet.
Els seus punts negatius són la seva imatge potser un pel desfasada de "progre" que s'ha fet gran, la lleugera falta de capacitat de retòrica dialèctica política, cosa que personalment valoro positivament així com el seu pragmatisme, i el fet de ser bastant desconegut pel públic en general a pesar de la seva dilatada trajectòria política a ERC, on sempre va liderar el sector autènticament independentista, finalment marginat amb l'arribada de Joan Puigcercós des de Madrid forçant l'escissió del partit.
Podríem concloure que és millor ideòleg que comunicador pels temps que corren, tot i que la seva autenticitat i fermesa sempre el fan créixer quan agafa un micròfon. Personalment espero que li vagi bé, si aconsegueix l'escó que se li assigna en les enquestes a la Lleida serà una fita impressionant i el començament d'alguna cosa important. Això sí, no puc evitar el lamentar profundament el fet de que no es posessin d'acord amb en Laporta per una candidatura conjunta que hagués aglutinat tot l'independentisme real del país. Tot i així, sempre és una bona notícia que un partit independentista entri al Parlament.

Krusty
Publicat per krusty a 22:00 2 comentaris:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: politica

La crisi és una oportunitat???

En paraules textuals del Director General del Fons Monetari Internacional (FMI) el maig de 2010, Dominique Strauss-Kahn, "la crisi és una oportunitat" que s'ha d'aprofitar per crear "una nova moneda global emesa per un banc central global amb govern sòlid i característiques institucionals" que podria "actuar també com a prestamista d'últim recurs". També Gordon Borwn, mentre era primer ministre d'Anglaterra, deia l'octubre de 2008 que li agradaria "veure el FMI reformat per convertir-se en un banc central global" que treballi per la "governació mundial". Resumint, la crisi no és pas una desgràcia sinó una oportunitat, pot ser això?

Certament la globalització ha evolucionat molt en els últims temps, va començar per les comunicacions, després va venir el comerç i els negocis i ara ja cada vegada més també la governació. El millor exemple n'és la Unió Europea, que va començar com una sèries de tractes comercials (1951) que varen portar a la Comunitat Econòmica Europea (1957) seguida de la Unió Econòmica (1993), després va venir la moneda única (2002) i amb el Tractat de Lisboa es va implantar un govern comunitari amb president rotatiu (2009). Evolucions semblants s'estan donant a Àfrica, Àsia, Sud-Amèrica i la zona àrab del Golf Pèrsic.

Aquesta gran globalització ha instaurat progressivament un sistema econòmic de caire global que amb la crisi accelera exponencialment la necessitat d'implantar un govern i un banc globals per prevenir les crisis i mantenir l'economia mundial. Però si ens aturem i pensem que aquesta crisi era inevitable tal i com anava tot, i per tant previsible per alguns, podríem també pensar que la crisi pot no ser un fi sinó un camí, un mitjà, una "oportunitat", també prevista ja per alguns, per aconseguir instaurar aquest "banc central global" al que molts governs sempre s'han resistit per que saben que quedarien al servei de l'economia mundial.
I en plena crisi, les mateixes institucions conscientment responsables d'aquesta, és a les que es dona la feina de solucionar-la, així com el poder i els mitjans per fer-ho. El que decideixen fer aleshores és pressionar als països que no segueixen els dictats de l'economia global a través de les previsions. Un país amb previsions negatives rep automàticament el càstig dels mercats financers, entrant en un cicle de rumorologia i desconfiança en la seva solvència si no s'acaba sometent, per el bé comú, i demanant ajuda a aquestes mateixes institucions. Així és com aquestes aconsegueixen finalment imposar les seves politiques i mesures econòmiques com a condició prèvia al "rescat", fent certa la citada frase "la crisi és una oportunitat".

Només "googlejant" una mica veureu que ja al 1988, fa més de 20 anys, el prestigiós diari The Economist publicava l'article "Prepareu-vos per el Fènix" que pronosticava que el col·lapse econòmic i monetari portarien a una economia amb govern global i una moneda única mundial cap a l'any 2018. A aquesta moneda l'anomenaven metafòricament El Fènix, per que així com aquest ressorgeix de les seves cendres , el Fènix com a moneda única seria imposat amb la destrucció com a mitjà per a la creació, dit d'altre manera, "la crisi és una oportunitat".

Dimecres passat vaig sentir l'Angela Merkel, presidenta d'Alemanya, demanant a la desesperada que "l'economia ha d'estar al servei de la política i de les persones, no al revés", cosa que demostra que ni tan sols ella té poder de decisió en tot aquesta maquinària que hi ha en marxa, on l'economia i els diners sotmeten a països sencers amb amenaces i xantatges. El mateix dia, Irlanda anunciava 25.000 acomiadadaments de funcionaris públics i la retallada de 3.000 milions d'euros en prestacions socials, com a primeres mesures per tal de rebre l'ajuda que s'ha vist obligat a sol·licitar. I tot per aquest gran esforç que ja ens insinuen que pretén "salvar l'euro", com si ens anessin preparant per tot el que vindrà, que finalment demostrarà que per alguns "la crisi és una oportunitat".

Ja per evitar ser víctima d'un rescat s'apliquen les mesures suggerides pel FMI (Fons Mundial Internacional) i el BCE (Banc Central Europeu) de forma preventiva, que li diguin sinó al Sr. Zapatero, que de ser d'esquerres i repartir beneficis socials sense miraments ha passat, per imposició, a aplicar mesures impopulars pròpies de l'expresident Aznar i la dreta més extrema. Si és que els ciutadans ja no tenim la potestat de decidir amb els nostres vots, el FMI i el BCE han decidit que ara toca retallar despesa social i pujar impostos a les classes mitjanes i això és el que ens imposa la Unió Europea. Si el problema són els ingressos de cada estat, per que no pujar impostos a milionaris i corporacions multinacionals? Doncs per que són ells mateixos els que mouen els fils d'aquesta immensa pantomima, que té per únic objectiu la creació i el control d'un banc mundial i la imposició d'una moneda única com a via per aconseguir més poder, control i riquesa. Tant el FMI com el BCE treballen ara més insistentment que mai, conscients que "la crisi és una oportunitat".

Finalment, pels que hagueu arribat fins aquí, apart de felicitar-vos, us diré que reconec que algunes de les conclusions poden sonar exagerades, però les ànsies de poder i l'avarícia dels que més tenen també ho son, poden semblar parcials, però només faltaria, jo formo parts de les víctimes igual que tu, i finalment poden semblar rocambolesques, però així son les conspiracions obscures i els malèvols plans de futur econòmic a escala mundial. Als incrèduls us diré simplement que "temps al temps", i als demés que tampoc no us preocupeu en excés, quan arribi, arribarà.

Krusty
Publicat per krusty a 14:00 Cap comentari:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: internacional

dimecres, 24 de novembre del 2010

L'análisi d'Artur Mas de CiU de cara al 28-N

El candidat de CiU per les eleccions al Parlament de Catalunya del 28-N Artur Mas ha estat analitzat pels experts de La Vanguardia amb les conclusions que us exposo a continuació.
Nascut a Barcelona el 1956, es va llicenciar en Econòmiques i Empresarials, va estar al Ajuntament del 87 al 95 i des d'aleshores és diputat del Parlament. Va estar a la Generalitat del 1995 al 2003 sota la presidència de Jordi Pujol i va succeir a aquest com a President de Convergència i Unió al 2001.
En quant a punts forts, se li valora que ha guanyat en naturalitat i segureta, afirmen que "ha ganado carisma, incluso en su discurso y en cómo explica sus ideas". Com a punts negatius, es destaca que "su manera de vestir es algo altiva", i que així com domini el català i les seves expresions, "aún conserva ciertos tics pujolistas muy comunes entre los líderes convergentes, como "miri", "escolti"… con la voluntad de transmitir confianza".
Com a conclusió n'extreuen que sovint "su postura corporal y sus trajes son rectos, a lo que hay que añadir que de manera bastante frecuente su mirada se sitúa por encima de la de su interlocutor", cosa que hauria d'evitar.

Personalment, m'agradaria que aquest home no fos tant de dretes, ja que al menys és un futur president catalanista. També s'ha de dir que el catalanisme de CiU sempre ha estat més de senyeres, himnes, eslògans i banderetes que no pas de fets, és per això que ara parlen de tot menys d'independència, per que ni la  volen ni la pretenen. Estan fets per moure's en aquest món gris, d'influències, de corbates, d'estira i arronsa i de pactes obscurs. Suposo que és el que toca ara, pero que no s'equivoquin, és més fàcil estar a l'oposició i deixar que el tripartit et faci la campanya que no pas haver de demostrar que les coses es poden fer millor. I no només millor que el tripartit, sinó sobretot millor que l'antiga CiU que tots hem viscut i que veiem més representada pel famós 3% que no pas per aconseguit autodeterminació per Catalunya.

Krusty
Publicat per krusty a 22:00 2 comentaris:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: politica

Programes i propostes electorals

He estat fullejant els programes electorals dels diversos partits, no de tots, sinó d'alguns, que estan penjats a les respectives pàgines web, i hi ha coses importants que cal de destacar inevitablement.

En quant a l'estructuració dels programes, el PP aposta més per repartir la informació en apartats, el PSC per punts, subpunts i sub-subpunts i ERC l'ha dividit en cinc grans blocs, però m'ha sorprès que CiU i Iniciativa opten els dos per una numeració global contínua, i així com el de CiU està composat de 1.000 punts, el d'Iniciativa està estructurat en 1.328, curiós si més no.

En quant a l'extensió dels programes, el d'ERC consta de la barbaritat de 236 pàgines, el de CiU es limita a unes eficaces 160, el d'ICV supera totes les previsions arribant a les 393 pàgines  i el de Ciutadans es limita a 31 fulls de la retòrica de sempre. Sorprèn el programa del PSC amb només 93 pàgines, i avorreix el del PP amb 132 pàgines, això sí, amb molt de color.

En quant als lemes o eslògans exhibits per cada programa electoral, el d'ERC es presenta amb un transparent i obvi "Programa electoral", mentre que CiU ja festeja la victòria anticipada amb un solemne "Programa de govern, projecte de país".  Per la seva part, el programa d'ICV esta titulat amb un claríssim "Esquerra, ecologia, llibertat" i el PSC apel·la al votant d'esquerres amb "Una Catalunya més forta, una societat més justa", invocant millores com si no fossin al govern. Finalment, Ciutadans titula, en castellà, evidentment, "Compromiso con los ciudadanos de Catalunya", reincidint en el nom del partit com a estratègia, i el PP es queda amb la llargament repetida falsa promesa durant la campanya "Solucions per a la crisi".

Per no limitar-me als programes que molts ja haureu vist, o potser no, us puc dir que el de Solidaritat Catalana, que consta de 33 pàgines, llença en el títol la contundent proposta "Vols independència? Vota independència!" i el de Reagrupament, que ocupa 131 pàgines, proclama "Organitzant el nostre futur lliure" i en la web hi ha l'opció de baixar-lo en format per a llibre electrònic, sorprenent.

Si penseu que no me'ls he llegit tots, teniu tota la raó, segur que vosaltres sí. En qualsevol cas, l'intenció no era resumir-vos les seves propostes, que la majoria no compliran, sinó fer una ullada als seus programes electorals per pura curiositat, com a mínim us puc confirmar que tots en tenen un, i que cap d'ells us donarà feina ni un plat a taulà l'endemà de les eleccions. El que votem el 28-N no canviarà pas el present, però us asseguro que definitivament pot canviar el futur, així que ja sabeu, és l'hora en que parla el poble, el dia en que mana la gent, el nostre torn, el teu moment.

Krusty
Publicat per krusty a 14:00 Cap comentari:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: politica

dimarts, 23 de novembre del 2010

L'análisi de Joan Puigcercós d'ERC de cara al 28-N

El candidat d'Esquerra Republicana de Catalunya per les eleccions al Parlament de Catalunya del 28-N Joan Puigcercós ha estat analitzat pels experts de La Vanguardia amb les conclusions que us exposo avui.
Nascut a Ripoll el 1966, va cursar Filosofia i lletres i Ciències polítiques a la Universitat Autònoma, va ingressar a ERC el 1989 i n'és president des de el 2008. Diputat al Parlament de Catalunya des del 1992, a l'any 2000 s'en va anar al 'Congreso de los diputados' a  Madrid, d'on va tornar el 2006.
En quant a punts forts, se li valora la contundència i la fermesa, que és de moviments ràpids i passos llargs i que s'expressa enèrgicament i amb bona gestualitat corporal. En quant a punts febles en destaca la seva veu, de la que diuen "su voz puede resultar un poco agresiva porque es muy grave y engolada" donant una imatge de "persona distante y poco accesible", cosa que junt amb la forma de llavis descendents de la seva boca projecta una imatge de 'dolent de la pel·lícula' sense necessitat de ser-ho.
Finalment els analistes li aconsellen evitar usar "un tono dominante, aparentemente prepotente" que el fa semblar agressiu.
Potser m'equivoco, però la imatge que sempre m'ha transmès és la d'un home que no vol canviar el món, no vol que tots visquem millor, no vol res por Catalunya, el que vol és ser polític. Vull dir que em sembla que per ell la política no és un mitjà per aconseguir res, és l'objectiu. Afegiré que estic convençut que no li arriba ni a la sola de la sabata al gran Carod-Rovira, a qui ha apartat per posar-se ell, trepitjant i humiliant un gran català que com sempre, per responsabilitat, ha acceptat el càstig i s'ha esfumat de primera línia sense fer soroll. Personalment, em sembla un home que ni és d'esquerres, ni és català, ni és idealista, ni tampoc somiador, és polític, simplement.

Krusty
Publicat per krusty a 22:00 Cap comentari:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: politica

Rescats financers i crisis bancàries? Siguem francs!!

Després del rescat europeu al sector bancari d'Irlanda, pastís del que ara resulta que Anglaterra també vol la seva part, els rumors apunten cap a Portugal, que ja va entrar a l'euro amb un deute acumulat important, i després cap a España. Però preguntem-nos qui és el que senyala la pròxima víctima i per què.

En aquests cas, els qui senyalen son els països més forts de la zona euro, però el greu és que senyalen per desviar la mirada dels seus propis drames, amb l'objectiu final de salvar l'euro i sobretot a ells mateixos. Els països interventors, amb Alemanya al capdavant, no es poden permetre la desestabilització de la moneda europea, per que perjudicaria les exportacions i la mateixa estabilitat de tota l'economia, i l'economia d'Alemanya mateix, per exemple, no s'ho pot permetre. El líder d'Europa, protegit per un sospitós silenci mediatic, pateix una situació que en realitat és pitjor que la espanyola, ja que fins al 2013, invertiran 25 vegades més caler públic que Espanya en rescatar els seu sector financer, evidentment, tot amb la complicitat del Banc Central Europeu, que seguirà "atacant" els més dèbils per així, com sempre, salvar els més forts. Així com Espanya ha destinat un 1% del seu PIB a salvar entitats financeres, Alemanya va invertir un 9,8% del PIB només per sanejar el Hypo Real State Bank, gran banc hipotecari inundat d'actius "tòxics" que ja havia nacionalitzat l'estat alemany l'any passat, invertint-hi més de 100 milions d'euros des d'aleshores.

Resumint, com era d'esperar, en els països més grans, els problema és més gran, no més petit com ens volen fer creure, i caldrà el sacrifici de molts paisos petits per salvar els grans, però així és el joc i la jerarquira de la vella Europa. L'únic que podem fer és desitjar que no ens toqui a nosaltres, que ens tocarà, i estar preparats per quan arribi el moment, com vaig llegir recentment, la fam dels mercats especuladors és insaciable, i si no es calmen amb la sang de Grècia, Irlanda i probablement Portugal, exigiran també la d'Espanya i després Italia. 

Això sí, prepareu-vos en qualsevol cas, ja que si Espanya ha aguantat fins ara és per que "si la canya cau", arrossegarà desenes de bancs francesos i alemanys, que han finançat el creixement espanyol a través de préstecs interbancaris i emissions hipotecàries. És per això que abans de que "peti" el món, la dictadura que els mercats estan imposant a les democràcies europees encara hi té molt a dir i sobretot exigir a la península.

Per ara, el govern d'Espanya ho esta posant tot de la seva part, s'ha de dir, ja que poques vegades s'ha vist un govern socialista aplicant mesures com les que ens ha anat imposant Europa últimament. Per que el PSOE s'avingui a suprimir i retallar tant en política social, conscients del cost electoral que pagaran, vol dir que realment no hi ha més remei i estem en un moment absolutament crític. Penseu-ho, quantes vegades heu vist un polític posant el país per davant dels seus propis interessos i els del seu partit? Per mi això ja és clarament indicatiu de fins a quin punt, a pesar del que se'ns diu, som al límit de l'abisme.

Krusty
Publicat per krusty a 14:00 2 comentaris:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: internacional, politica

dilluns, 22 de novembre del 2010

Debats i més debats

Ahir vaig tenir la sort de presenciar el "Debat a 6" de TV3 amb tots els candidats a les eleccions al Parlament 2010 dels partits amb representació parlamentària. Puc dir que no va decebre les meves expectatives.
Personalment, gaudeixo molt d'aquest tipus d'esdeveniments, on podem valorar per nosaltres mateixos les capacitats de cada candidat per afrontar un debat. Certament no hi ha cap relació entre això i la validesa o continguts del programa electoral del seus respectius partits, les futures aptituds per governar o les seves intencions o pensaments ocults, però tot i així és summament divertit.
En el debat d'ahir, haig de dir d'entrada que, com sempre, se'm va fer curt. Vaig veure un Atur Mas absolutament tranquil i pacient, sabent-se guanyador, un Montilla lleugerament nerviós però bastant prudent i un Joan Puigcercós segurament massa ansiós per expressar tot el que tenia a dir conscient que els vots se li escapen de les mans. Cal destacar també la bona expressió i maneres ja habitual del sempre somiador Joan Herrera i la repetitiva retòrica també habitual de Sanchez Camacho. Menció apart mereix un Albert Rivera, per mi massa agressiu i en ocasions fins hi tot mal educat. Poques sorpreses en general, però això sí, amb un final, que he vist avui, completament esperpèntic on per moments semblava que Mas i Montilla, en actitud desafiant i davant l'atònita mirada de la directora de TV3 Montse Terribas i el somriure forçat del moderador Josep Cuní, s'asseurien en aquell mateix moment a gravar el famós "cara a cara".

Em sembla clarament injust haig de dir, però ja està confirmat, demà dimarts a les 22:30 assistirem a un cara a cara entre Mas i Montilla, que sembla gairebé un acudit si tenim en conta que CiU dobla els resultats del PSC a les enquestes, per què aquesta tendència bipartidista en un sistema basat en majories parlamentàries. Sobretot si tenim en conta que qui acabarà manat de veritat serà el que amb el seu suport decanti la balança cap a un o altre, però mai cap d'ells dos. I mai a una televisió pública, evidentment, em sembla, com ja he dit, profundament injust.

Tornant al Debat a 6, va quedar clar per mi que tots ells tenien bastant nivell, més que en altes anys on el PP ha exhibit una supèrbia absoluta presentant candidats descaradament incapaços segur de treure igualment els resultats que sempre treuen a casa nostra baixant clarament el nivell mig de la concurrència. Llevat d'algun moment puntual, crec que el debat va ser correcte i bastant raonat, lo qual és d'agrair i demostra una vegada més el criteri del nostre país i la seva maduresa democràtica. Evidentment, acabo amb una breu menció especial pels marginats Solidaritat Catalana i Reagrupament, que no haguessin desentonat en absolut en un debat amb un 21,5% de quota de pantalla que va arribar a tenir 768.000 espectadors a les 22:50, demostrant una vegada més que la gent és força conscient del moment transcendental en que ens trobem.

Krusty
Publicat per krusty a 22:00 Cap comentari:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: politica

Sociovergència?

Fa dies que no dormo, no menjo, no treballo, no ric, no xerro, només ploro. El motiu, he sentit una paraula que m'absorbeix, em fa despertar-me a crits tot suat, que m'esgarrifa profundament i m'horroritza: estic parlant de la terrorífica "sociovergència".
Sento la necessitat de ser franc, així que us parlaré de l'època en que era un il·lús inexpert ple d'il·lusions, com molta gent, només volia un govern que fos catalanista de veritat, i un cop va marxar en Pujol, era el moment d'aconseguir-ho. Jo, tot jove i inexpert, vaig caure en el parany de pensar que votant ERC aconseguiria el que tant desitjava, és a dir, un govern, de dretes i esquerres, però que coincidís en el catalanisme, que per mi era prioritari. Com ja sabeu, vaig fer el ridícul més absolut, ERC no va dir amb qui pactaria fins que tots havíem votat, i un cop ja no podíem fer-hi res, com diria en Mohamed Jordi de RAC1, se'ns varen "pixar a la boca" optant per fer president a Pascual Maragall, que no era pas el candidat més votat ni molt menys catalanista, sinó al contrari. Em va costar molt superar el trauma, el dia que Maragall va prendre possessió del càrrec de President de la Generalitat, vaig trucar a ERC per esbroncar una innocent telefonista segurament voluntària i exigir-li que em donés de baixa immediatament com a militant del partit, vaig insistir en comentar-li les meves raons, que òbviament no li va importar, pobreta, no en tenia culpa ni sabia els que ens venia a sobre.
Després d'aquesta mala experiència, amb molta pressió del meu entorn per que no perdés la fe i amb molta bona voluntat i perseverànça, vaig acabar fent confiança a l'únic partit independentista amb opcions de les següents eleccions, ERC altre cop, pensant, un cop més, que pactarien amb l'única força catalanista que podia governar. Evidentment em refereixo a CiU, que van tornar a ser els més votats del país, pensant que per fi tindríem un govern de dretes i esquerres alhora, però sobretot, catalanista. La idea sempre ha estat que on més avançaríem és en l'únic que coincidien, l'estima per Catalunya com a país, en canvi no podent avançar per falta de consens en polítiques extremes, sobretot de dreta, semblava perfecte.

Com ja sabeu, per segona vegada la vaig "cagar de ple", i va ser el moment on vaig adonar-me que s'ha de ser un estúpid rematat per votar algú que es nega a dir-te amb qui pactarà per fer govern abans de que votis per no perdre vots, cosa que aquest any també sembla ser la norma. I no m'estranya que en aquella ocasió no ho diguessin, i em refereixo a ERC, per que si arriben a dir que pactarien per fer possible que un tal José Montilla fós president de la Generalitat de Catalunya, no només no els hagués votat ningú, sinó que els haguéssim perseguit pel carrer com a l'edat mitjana, amb antorxes i per acabar cremant-los a la plaça del poble com a espectacle. Gran espectacle si voleu la meva opinió, i sobretot just, ja que ells sabien tant bé com jo que gran part de la gent que els va votar en aquella ocasió desitjaven un govern autènticament catalanista de ERC i CiU, mai permetre l'entrada d'espanyolistes declarats que no parlaven català a la Generalitat, i això és una cosa que tant ells com jo sabem que no es pot perdonar ni es perdonarà mai. Quedarà per la història el que varen fer i ningú ho podrà canviar, l'únic que podem fer és assegurar-nos que ara fem fora d'una vegada de la presidència a gent que posa Espanya per davant de Catalunya. 
I resulta que quan pensàvem que ja ho teníem, començo a sentir parlar de la terrorífica "sociovergència". Recentment, en el debat de TV3, Mas quasi posava l'estora vermella a Montilla per entrar els dos de la maneta al Palau de la Generalitat. És increïble que no puguem tenir simplement un govern totalment catalanista, si pogués ser, d'esquerres, i sinó, d'esquerres i dretes. Si avui en dia la diferència entre esquerra i dreta es redueix progressivament quasi al mateix ritme que augmenta la distància entre catalanistes i espanyolistes, federalistes i centralistes o barcelonistes i madridistes. Per mi la sociovergència, apart de significar la continuïtat de gent dins el govern que no se sent catalana, implicaria que en Mas concretament els portés dins la Generalitat altre cop, quan mai havien d'haver-hi entrat, i això diria molt de l'Artur i de quin és el país que vol construir, és a dir, qualsevol mentre ell en sigui el rei.

Vaig créixer amb CiU i en Jordi Pujol, amb molta propaganda però poca evolució com a país, i ara vull més, Catalunya vol, demana i mereix molt més. Així que no puc fer més que resar per que el "rei Artur" no ens torni a imposar gent espanyolista i castellanista que vol una Catalunya al servei d'Espanya. Ja són vuit anys de submissió, ni un minut més, d'aquí en endavant, si cal, a cops de falç catalans, per defensar la terra.

Krusty
Publicat per krusty a 14:00 Cap comentari:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: politica

diumenge, 21 de novembre del 2010

L'análisi de Joan Herrera d'ICV de cara al 28-N

El candidat d'ICV-EUiA per les eleccions al Parlament de Catalunya del 28-N Joan Herrera ha estat analitzat pels experts de La Vanguardia amb les conclusions que us exposo a continuació.
Joan Herrera va néixer el 1971 a Barcelona, llicenciat en dret, es va especialitzar en urbanisme i medi ambient, i el secretari general de Iniciativa per Catalunya - els Verds des de 2008.
Com a punts forts se li valora que vesteix sempre sense corbata mantenint un estil formal i que té una gran capacitat de comunicació capaç de transmetre emocions al públic. Com a punts negatius, es destaca que sempre dóna imatge d'estar indignat, enfadat,  i projecta imatge de bon nen, semblant més un estudiant que un polític.
Com a conclusió n'extreuen que "Es idealista y se cree con el poder de la verdad, se cree lo que hace", y com a consell puntualitzen finalment que "si fuera más él mismo se aproximaría más al ciudadano y lograría su confianza".
Personalment, estic d'acord en que transmet que la seva força és la convicció dels seus ideals i d'aquí prové la indignació amb que s'expressa sovint, em fa la sensació que s'ho pren seriosament i que realment sap de què parla. Amb molta facilitat de paraula i un parlar correctíssim, la seva joventut reforça l'etiqueta de somiador. També és veritat que està instal·lat en una postura que sembla massa poc transigent en molts punts, cosa que l'allunya lleugerament de la gent normal, com si fos el capellà que sermoneja a la gent més que no pas algú que els comprèn. Personalment li veig molt futur, tant per les idees que defensa, sobretot a nivell d'ecología, que creixeran en adeptes invevitablement amb el temps, com sobretot per la seva coherència, que si la manté pot ser un gran valor a aportar a la classe política catalana. Espero que li vagi bé en aquestes eleccions, ja que tot i que no representa tot el que a mi m'interessa, tot el que representa a mi m'interessa.

Krusty
Publicat per krusty a 22:00 Cap comentari:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: politica

Racòmetre social i lingüístic

El Racòmeter de RAC1 ha revelat una nova enquesta, feta per telèfon a 1.000 persones de forma aleatòria, referida a l'ús de la llengua al nostre país entre d'altres temes. 
Així com el 67,6% de la gent creu que l'idioma català no està en perill, quan la pregunta es limita a gent que l'usa com a primera llengua la xifra de despreocupats baixa fins a un 55,4%.Quan la pregunta és sobre si és el castellà el que està en perill, és ja un 85,3% de la gent la que diu que no. Ara bé, preguntats els votants de Ciutadans, els que creuen que el castellà està en perill són gairebé la meitat! Personalment trobo molt preocupant, per molt que encara insignificant, fins a quin punt el missatge de Ciutadans està calant en els seus votants, pensar que el castellà està en perill a Catalunya és propi de gent alienada de la realitat catalana i molt significatiu de que es pot fer creure pràcticament qualsevol eslògan a la gent a base d'insistir. Per sort, quan mirem al conjunt de la nostre societat, la majoria és conscient de la posició de força del castellà, tot i així, també em sembla sorprenent que hi hagi més gent que creu que la llengua catalana no està en perill justament entre els que no la parlen, quina paradoxa.
I, canviant de tema, mentre el PSC afirma sense escrúpols que no hi ha cap problema, no sé si de forma inconscient o directament malintencionada, el 48,5% de la gent segons l'enquesta sí que s'adona que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut perjudicarà l'ús de la nostra llengua. 
També és curiosa la dada de que el 72,6% dels enquestats estarien a favor de limitar els mandats a la Presidència de la Generalitat a dues legislatures per president, demostrant que si potser volen majoritàriament a Artur Mas com a president, clarament no volen que es perpetuï en el càrrec com sí va fer el seu predecessor a la presidència de CiU, el ara respectat per tothom en la vellesa i sempre convincent Jordi Pujol.

Finalment m'ha encantat veure que les preocupacions de la gent són per aquest ordre el paro, l'educació i després la sanitat pública, quedant molt lluny per darrere com a preocupacions tant la immigració com la seguretat ciutadana, dos de les principals armes de propaganda electoral demagògica del PP de Catalunya, poca feina faran per aquest camí, "i jo que m'en alegre".

Krusty
Publicat per krusty a 14:00 Cap comentari:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: politica

dissabte, 20 de novembre del 2010

Propaganda del PxC al Passeig de Gràcia de Barcelona!

Fa uns dies vaig fixar-me que al Passeig de Gràcia de Barcelona hi ha propaganda electoral als fanals del partit Plataforma per Catalunya (PxC), l'esgarrifós partit xenòfob format a Vic per Josep Anglada. Res més lluny de la meva voluntat fer propaganda a aquesta gent amb idees radicalment extremes que tenen com a lema de campanya "per un millor control de la immigració", ho comento per que em sembla indignant i em pregunto amb quin criteri es permet que això passi a la meva ciutat.
Anglada fa anys que va abandonar les seves proclames espanyolistes, perquè sap que li fan perdre vots en comptes de guanyar-ne, per centrar-se en la lluita contra l’Islam, dada que no fa més que confirmar el meu menyspreu cap a aquesta formació política i per tant la meva l'incomprensió absoluta cap a la presència de la seva propaganda al centre de Barcelona.
És cert que CiU té la seva propaganda al llarg de tota l'inacabable i cèntrica Gran Via de les Corts Catalanes, però no es pot comparar, el Passeig de Gràcia és un dels carrers típics de Barcelona i freqüentat per moltíssima gent, tant turistes com barcelonins, tant bé paguen els de PxC? Si mirem el detall, veurem que les seves despeses es redueixen a l’àrea d’activitat exclusiva del seu màxim dirigent i d’un entorn més que reduït, ja que no compten amb cap seu física. Per finançar-se a ell mateix, Anglada compta d’entrada amb els ingressos que rep com a segona força política de l’Ajuntament de Vic a més de les quotes dels associats, que entre afiliats i simpatitzants superen els 1.300, i els sopars en què es paga una part del cobert com a donatiu, res més. La resta d'aportacions misterioses i connexions polítiques no són més que una cortina de fum pensada per crear polèmica i fer-se propaganda. La seva financiació per tant és obscura i complexa, perquè les quantitats no són astronòmiques i perquè ell s’havia mogut pel sector immobiliari, després de ser un simple agent comercial de perfumeria.

Com és habitual en aquests casos, anem en compte amb els resultats augurats a PxC a les enquestes, ja que els seus votants no son propensos a manifestar l'intenció d'aquest vot, això ja demostra que al menys s'avergonyeixen del seu vot, que ja és un començament. L'esperança que ens queda és que amb la reducció del nombre d'immigrants que hi ha hagut en l'últim any, partits amb aquestes rebutjables ideologies vagin morint per sí sols fins a desaparèixer d'un mapa polític català en el que no havien d'haver estat mai.

Krusty
Publicat per krusty a 22:00 2 comentaris:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: bcn, politica

Racòmetre de campanya

M'ha sorprès molt veure que al Racòmetre de RAC1, en la seva enquesta publicada aquest dilluns sobre respostes de poc abans de començar la campanya, es destaca que dos de cada tres enquestats opinen que hauria de governar qui guanya les eleccions.
Si bé s'ha de reconèixer que la pregunta és pot considerar capciosa, s'ha de dir que la resposta apunta directament al tripartit alhora reclama l'arribada del sempre pentinat rei Artur, denotant en els dos casos que el rebuig al tripartit va més enllà dels votants de CiU. Una bona notícia és que Joan Laporta tindria cadira assegurada al Parlament ja que a Solidaritat Catalana se li preveuen de 2 a 4 escons, dos de ferms a Tarragona i Girona i dos més al aire a Barcelona, no puc esperar a tenir una veu permanent i clara a favor de la independència del país al Parlament. Sobretot si també finalment Reagrupament aconseguís aquest escó que encara no és segur per al Sr.Carretero, ja consideraria aquestes eleccions un èxit rotund.
Considero molt reveladora la dada de que el 64% dels votants d'Iniciativa no repetiria la cartera d'interior per al partit en cas de tornar a governar, lo qual implica lleugerament que contemplen l'opció d'un nou tripartit o potser pacte amb noves forces i sobretot que la gestió de Joan Saura al cap de la Conselleria d'Interior no ha estat ben rebuda pels seus votants.

M'ha encantat saber que el 51% dels votants d'ERC creu que el gran Josep Lluís Crod-Rovira hauria d'estar fent campanya, personalment, és un bon català d'Esquerra al que sí que votaria com a President de la Generalitat, però ara es veu que el seu perfil no està "de moda", llàstima. També m'ha semblat molt revelador que el 73% del votants del PP prefereixin la candidata catalana Alicia Sanchez Camacho abans que Mariano Rajoy, i el 48% dels votants del PSC preferexin José Montilla abans que el president ZP. Contant que els seus votants semblen preferir la versió catalana dels dos partits espanyols, si aquests partits fossin pròpiament catalans í no pas "sucursals" de partits espanyols, tindríem molt més poder a les decisions del congrés del diputats de Madrid en benefici de les nostres terres. Em fa recuperar la fe en la gent de Catalunya, mentre tot i estant enfrontats preferim els de casa,  hi haurà esperança per l'independència.

Krusty
Publicat per krusty a 14:00 Cap comentari:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: politica

divendres, 19 de novembre del 2010

L'análisi de José Montilla del PSC de cara al 28-N

El candidat del PSC per les eleccions al Parlament de Catalunya del 28-N, i actual President de la Generalitat, José Montilla, ha estat analitzat pels experts de La Vanguardia amb les conclusions que us exposo a continuació.
Nascut a Iznájar, Córdoba, Espanya, el 1955, va venir a Catalunya amb 16 anys instal·lant-se a Sant Joan Despí. Ha cursat Economia i Dret per la Universitat de Barcelona sense acabar cap de les dues carreres i és membre del PSC-PSOE des de el 1978.
En quant a punts forts, se li valora que ha fet un gran esforç per millorar el seu català i la seva expressió en general, apunten que "ha mejorado mucho en los años en que ha sido President", tot i que puntualitzant per la seva fama i pel fet d'estar a la presidència "tiene la necesidad de demostrar que habla bien el catalán, y esto acaba siendo un handicap". També com a coses positives remarquen que "su imagen es discreta, al igual que su manera de hablar, nunca es estridente"
Com a punts negatius, es destaca que "le resulta muy difícil improvisar, tiene que tener los discursos preparados, aunque no diría que sea por una dificultad con el idioma, sino más bien por su manera de ser, y tiene que tener en cuenta que en un político está mal visto"
Com a conclusió n'extreuen que "le continúa faltando dinamismo y jovialidad, lo que se podría matizar con corbatas de colores más intensos, pero no oscuros, y con un corte de pelo más arrapado a la cabeza para que se le vea menos redonda y gane en seguridad".
Personalment m'ha fet gràcia el comentari sobre el pentinat, ja que jo mateix m'he adonat que quan més llarga porta el cabell, el que té, més gran sembla, l'hauria de portar més curt. Apart d'això, no cal dir que com a català orgullós espero que la presidència torni a ser per un catalanista, no per un espanyol i català. Sabem que molta gent se sent tant espanyola com catalana, molts altres se senten més espanyols que res, i s'ha d'acceptar per que és el que hi ha, però alguna cosa varem fer molt malament quan varem acabar acceptant que un d'aquests arribés a President de la Generalitat de Catalunya. Només puc dir que bon vent i barca nova Monti.

Krusty
Publicat per krusty a 22:00 Cap comentari:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: politica

Resultats enquesta "Qui és culpable de la crisi?"

Ja han passat dues setmanes, i tenim ja els resultats definitius de la segona enquesta del bloc. En aquesta ocasió la pregunta era Qui és culpable de la crisi?
Resultats:
-Els polítics: 7 vots (24%)
-Els bancs: 11 vots (37%)
-El poble: 11 vots (37%)
Vots totals: 29.

Dels resultats podem extreure primerament que tots en tenen culpa, cosa que és evident, pero sobretot els bancs i el poble, podríem dir que uns per deixar tant més del que ténen, per llei només han de tenir a la caixa un 7% dels diners que han deixat, i els altres per gastar més del que havien d'haver gastat. És que tot un sistema basat un la usura i en deixar diners que no tens esta inevitablement avocat al desastre, és una ficció que només es manté mentre creix, però que inevitablement es col·lapsa quan més de 7 de cada 10 persones volen treure més diners del banc dels que hi posen, que no oblidem que són diners seus que ells han posat al banc, per tant hi tindrien tot el dret en realitat. I quan la bola es fa massa grossa, un dia peta i entrem en crisi.
Podria citar l'exemple de Caixa Castilla la Mancha, amb un forat descomunal que l'Estat va haver de tapar amb el 90% del que recaptaran aquest any gràcies a les mesures recents, entre les quals destaca la reducció del 5% dels sous dels funcionaris, si els funcionaris sabéssin que tots aquests diners que els hi treuran son el que ja varen gastar salvant aquesta important caixa privada, es revoltaríen contra un sistema que no funciona. Els botiguers i els hipotecats ho estan perdent tot perque els bancs no perdonen ni un euro, però quan són aquests els que s'enfonsen, per mala gestió o expansió excessiva, som el poble els que hem de pagar aquests calers, que ara són a les butxaques de directius i gestors, alhora responsables del pròpi forat a la caixa.
Jo personalment crec, com haureu vist, que els bancs són més culpables de la crisi que el poble, per que sempre hem gastat tot el que podiem i més, considero que és més responsable el que ens deixa sense saber si li podrem tornar, i sobretot per que així com nosaltes simlpement anavem fent, ells ja sabíen que tot això passaria, encara que entenc que és una visió subjectiva i respecto altres opinions.
En quant als polítics, als que també heu considerat responsables alguns, crec que no són més que marionetes en un joc dominat pels diners, algú que gestiona diners que no son els seus i que arriba sempre al poder carregat de deutes, en forma de promeses, compromisos, influències i favors per tornar, mai podrà fer una bona feina en el càrrec, és el sistema.

Finalment, com no, acabo agraïnt sincerament una vegada més la gran participació i animant-vos a continuar opinant en forma de vot en la següent enquesta, que com sempre es mantindrà durant dues setmanes per que tots tingue l'oportunitat de dir-hi la vostra.

Krusty
Publicat per krusty a 14:00 Cap comentari:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: enquestes

dijous, 18 de novembre del 2010

Guiness World Recors Day 2010 demà 18 de novembre

Suposo que molts no ho sabeu, però avui dijous dia 18 de novembre és el Guiness World Recors Day 2010, i per exemple l'any passat, en aquest dia més de 250.000 persones varen participar en 43 intents de record en 23 països diferents.
Personalment aquest és un mon que em fascina profundament, no tant els records corresponents a gestes com així els rècords que ho són en sí mateixos, és a dir, freaks de la natura, objectes gegants, etc.

Per exemple, no sé quant diríeu que feia l'home més alt que hi ha hagut mai al món fins ara, però segur que no us espereu el que ve. A mi mateix em consta de creure però està oficialment documentat pel Guiness World Records. Es deia de nom Robert Pershing Wadlow, nascut a Alton, Illinois, als Estats Units el 1918, va arribar a fer 2,72 m d'alçada, mesurat per última vegada el 27 de Juny de 1940, poc abans de la seva mort el 15 de juliol del mateix any.
Va arribar a pesar 222,71 quilos morint finalment amb 199. Tenia un tumor a la glàndula pituïtària i no va parar de créixer fins al moment de la seva mort. Ja als 11 anys havia arribat als dos metres d'alçada. També té el record de la mà mes gran, que feia 32,4 cm des de la monyeca fins a la punta del dit més llarg. Personalment, insisteixo, em sembla absolutament fascinant que una persona pugui arribar als 2,72 metres d'alçada.


Com us he dit, a mi aquests tipus de freaks de la natura em semblen al·lucinants, encara que poden ser considerats esgarrifosos i fins hi tot perturbadors en certa manera, també són simplement persones normals però amb característiques físiques increïbles que els fan únics en la història de la raça humana.

Krusty
Publicat per krusty a 22:00 Cap comentari:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: records

Després de Grècia, els taurons volen "rescatar" Irlanda

Després del rescat europeu a Grècia, i els intents fallits de fer caure també Espanya i Portugal, la següent víctima sembla que serà inevitablement Irlanda, ja que tant la Unió Europea com el Fons Mundial Internacional i el Banc Central Europeu es preparen per injectar de 50 a 100 mil milions d'euros al sector bancari irlandès a pesar de que el govern del país nega la necessitat de tal mesura, afirmant que el sector públic pot aguantar fins a mitjans del 2011. S'ha de dir que el govern d'Irlanda es nega en rotund per que en breu tindran eleccions i no vol passar a la història com el govern que va endeutar el país de per vida.
També és cert que es veia a venir, no per que a Irlanda el sou estatal pels aturats no acaba mai, o per les ajudes  boníssimes a mares solteres, sinó per que el deute acumulat pel sector financer del país arriba ja al 700% del PIB. Fa poc eren l'exemple a seguir a Europa per que havien nacionalitzat els cinc principals bancs del país seguint els consells del FMI, assumint així l'Estat tot el problema generat pel sector privat, ara  però, s'enfonsen en la misèria. Personalment, crec que els varen enganyar i seguint el pla original, ara ja estan tots els països reunits a Brussel·les per aconseguir forçar-los a demanar ajuda i aleshores posar en marxa tota la maquinària que acabarà robant el país de les mans dels seus ciutadans.


Simplificant una mica, el tema és que Irlanda, com tots els altres països, ha donat molt caler públic que no tenia a la banca privada per evitar-ne la fallida, i ara deu molts diners, i per pagar aquesta deute, ha de demanar-ne més, però quan més difícil sigui que pugui tornar aquest nou préstec, més car li cobren. Per posar un exemple, a Alemanya li deixen diners a retornar amb un 3% d'interès, doncs Irlanda ja està obligat a oferir tornar els diners amb un 9% per motivar que algú s'arrisqui a deixar-li, i com que per tornar aquests n'haurà de demanar més, cada vegada serà pitjor. Fa molt temps que tots els països funcionem així, i arriba un punt en que els que mouen Europa, la banca, consideren que com a país no tens ja volta enrere, no podràs tornar tot el que deus per que ningú et deixarà més diners, i si això passa afectaria negativament tot l'eurogrup. Com que no es pot permetre, és aleshores quan t'obliguen a demanar "rescat" i et deixen milionades, però quedes atrapat a les seves mans per sempre més ja que les condicions de l'ajuda son moltes. D'entrada, per assegurar-se que tornes els diners, t'obliguen a pujar impostos, ja que en realitat qui torna aquest rescat és la gent amb els seus calers,  i de fet acabes devent molt més del que ja devies.

Us poso un vídeo absolutament genial del Parlament Europeu, on Daniel Cohn-Bendit, que va ser un dels estudiants líders del mític moviment de maig del 1968 a França, en que milers de joves, entre ells universitaris, intel·lectuals, obrers i classe mitjana, es varen revoltar contra el govern establert, fent famoses frases com "La imaginació al poder". De fet, és des d'aleshores que els partits amb tendències ecologistes són presents als governs de diversos països d'Europa. En el vídeo podeu sentir unes quantes veritats sobre el rescat econòmic a Grècia, la realitat de la vella Europa i el funcionament del món, que us asseguro que us glaçaran la sang.

Estareu d'acord amb mi en que no cal afegir massa més, simplement és un joc que no comprenem ni volem comprendre i al que definitivament no volem jugar. Així que només em queda donar el meu condols als ciutadans irlandesos, que no son més que noves víctimes de la cobdícia del sistema i els que el dominen i el perpetuen, que en cap cas són els que governen.

Krusty
Publicat per krusty a 14:00 4 comentaris:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: internacional, politica

Xavier Sala Martín es mulla per Laporta

Aquesta és una publicació especial per que l'ocasió ho mereix. No puc fer més que, aplaudir i ovacionar els "pebrtos" de mullar-se de Xavier Sala Martín que ahir va publicar un article a La Vanguardia titulat "Yo votaré a Joan Laporta", això és el que fa falta, que més personatges públics es mullin, i ho justifiquin degudament, de cara a les eleccions del 28-N, l'esdeveniment més important dels últims anys per aquest país.
Nascut a Cabrera de Mar el 1963, és una eminència en economia, defensor el mercat lliure i barcelonista convençut, és famós per les llampants americanes que acostuma a dur, per la seva època a la Junta Directiva del F.C. Barcelona i per ser un d'aquests catalans internacionals que parla de la terra allà on va.
Quan dic que es mulla, em refereixo a que s'hi fica fins les orelles,  però com que explicar-ho no seria suficient, us poso l'article íntegre a continuació confessant que no ho acostumo a fer per que desconec les implicacions legals que comporta. En qualsevol cas, haurà valgut la pena.

"Yo votaré a Joan Laporta" per Xavier Sala Martin, La Vanguardia, 17/11/2010
"Si las encuestas no vuelven a fallar estrepitosamente, faltan sólo 11 días para que se acabe la pesadilla y el peor gobierno de la historia de Catalunya abandone la poltrona. Todo apunta a que el tripartito no sumará y no podrá volver a imponer su nefasto gobierno. Por un lado, parece que ICV se mantendrá, a pesar de que, con un minoritario 9% de los votos, ha impuesto un antidemocrático chantaje ideológico cuyo exponente más claro ha sido coser a multas a los que circulaban a 80 km/h con un argumento medioambiental que nadie ha conseguido demostrar.

También predicen que ERC se hundirá en el abismo electoral, lo cual es lógico dada la traición sistemática a sus principios a cambio de 30 miserables monedas de poltrona.

El probable descalabro del PSC es mucho más interesante. Al fin y al cabo, la mayor catástrofe económica, social y política del país ha sucedido mientras los socialistas tenían el monopolio absoluto del poder: gobernaban todos (repito, ¡todos!) los grandes ayuntamientos del país, las diputaciones, la Generalitat y el gobierno de España. El absolutismo socialista ha presidido la mayor caída del PIB, el mayor aumento del paro, el mayor endeudamiento de la Generalitat en las peores condiciones financieras, el mayor aumento de la pobreza, el mayor deterioro institucional y el mayor ejercicio de censura de los medios (hay que“arrancar la crosta nacionalista de TV3 y Catalunya Radio”, dijo el portavoz del PSC, Joan Ferran antes de despedir a los líderes de audiencia Antoni Bassas, Jordi Basté, Toni Clapés y Jaume Barberá; “Barbeta estás muerto y no lo sabes!”, amenazó el quijotesco Rucio director de comunicación de Montilla, Antonio Bolaño, aprendiz de profesor Moriarty a la poste abandonado por sus colegas por su radicalismo y su falta de talla). Por suerte, ese abuso y esa incompetencia llegarán a si fin el 28N.

Nos queda Artur Mas, a quien las encuestas dan como ganador. Mas será un buen presidente. A diferencia de Montilla, tiene estudios, es capaz, inteligente, honrado y trabajador. No tiene el carisma de Pujol, pero seguramente será mucho mejor gestor. En circunstancias normales yo votaría a Mas. Pero las actuales no son circunstancias normales. Son circunstancias especiales. La hora de la buena gestión ha pasado. Es la hora de evitar que haya mayorías absolutas, es la hora de echar a los socialistas del poder y es la hora de la valentía. Por esas razones, yo no votaré a Artur Mas. Me explico.

Que una fuerza política tenga mayoría absoluta es malo. La frase de lord Acton “el poder corrompe y el poder absoluto corrompe absolutamente” queda demostrada con lo que ha pasado con poder absoluto de los socialistas en Catalunya en los últimos años. Tampoco fueron buenas las mayorías absolutas del PP en los noventa o de CIU en los ochenta. Votar a CIU en un momento en que parece que está al borde de la mayoría absoluta es un error.

La pregunta es: y si no tiene mayoría absoluta, ¿con quien se va a aliar CIU?  Me consta que hay una importante corriente dentro del partido que apuesta por una coalición postelectoral PSC i CIU. Lo mismo pasa con los poderes facticos económicos y mediáticos: quieren la “sociovergencia”. Pero como ya he explicado, creo que es de la máxima importancia que los socialistas sean expulsados de la Generalitat: tienen demasiado poder en ayuntamientos, diputaciones y gobierno de España. Votar CIU no garantiza esa expulsión. La única manera de garantizar que ni CIU tenga mayoría absoluta ni que CIU dependa del PSC, es que dependa de otra fuerza nacionalista. Eliminada ERC por su manifiesta traición a sus propios ideales, sólo nos quedan Solidaritat Catalana (Joan Laporta) y Reagrupament (Joan Carretero).

Lo que nos lleva al tercer tema: la valentía. La decisión del tribunal constitucional ha cerrado toda opción de mejorar dentro del marco constitucional por lo que, en este momento, no hay que pensar en una buena gestión sino en tomar decisiones comprometidas y valientes. CIU es un partido esencialmente cobarde porque tiene demasiados flancos y demasiadas deudas. Necesitamos personas nuevas y valientes.

En este sentido, mi candidato es Joan Laporta. He trabajado con él durante siete años y les puedo asegurar que, digan lo que digan los medios antilaportistas, Joan Laporta es absolutamente honesto, de la máxima integridad, extraordinariamente inteligente y, además, es la persona más valientes del mundo. ¿Quién, sino, se hubiera presentado a estas elecciones pudiendo haberse sentado en el sofá, saboreando las 69 copas conseguidas con el Barça, degustando las mieles del triplete y de las seis copas, sabiendo que la política conllevaría el boicot de los medios convencionales y la aparición todo tipo de noticias distorsionadas, intencionadamente negativas, cuyo único objetivo es evitar que obtenga representación parlamentaria?

Yo he visto a Joan Laporta enfrentarse al todopoderoso Florentino Pérez para fichar a Samuel Eto’o, un jugador que nos dio no una sino dos Champions. Nota: mientras Laporta ha sido Presidente, Florentino no ha ganado ni un solo título de futbol importante, ¡ni uno! Yo he visto a Laporta enfrentarse a Zapatero, a la UEFA y a la FIFA para defender los intereses del Barça. Con una valentía que a veces daba hasta miedo.

Esa es la valentía que necesitamos. Ya está bien de quedar bien, de pedagogía, de seny, de ser la parte moderada del debate y de cumplir las reglas impuestas por otros. Jordi Pujol dijo hace unos días que ya no encontraba argumentos contra la independencia. President: ¡es que a lo mejor no los hay! Y cuando no hay argumentos, uno debe pasar a la acción. Para ello, se necesitan líderes sin deudas y con la valentía suficiente de pasar a la acción. Por eso, el 28N votaré a Solidaritat Catalana. Yo votaré a Joan Laporta."

És increïble fins a quin punt estic totalment d'acord en tots i cadascun dels punts que exposa, així com en les seves opinions i conclusions, per tant només afegiré que sisplau jutgeu, reflexioneu, decidiu, i sigui el que sigui, sobretot, voteu el 28-N, és hora de mullar-se per Catalunya.

Krusty
Publicat per krusty a 8:00 2 comentaris:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: articles externs, politica

dimecres, 17 de novembre del 2010

L'análisi d'Alicia Sánchez Camacho del PP de cara al 28-N

La candidata del Partit Popular per les eleccions al Parlament de Catalunya del 28-N Alicia Sánchez Camacho ha estat analitzada pels experts de La Vanguardia amb les conclusions que us exposo avui.
Nascuda a Blanes el 1966, la senyora és presidenta del PP de Catalunya des de juliol del 2008 quan va guanyar pels pèls contra Montserrat Nebrera.
En quant a punts forts, es valora el gran canvi que ha experimentat tant a nivell físic i en el vestir com en la forma de parlar, representa a la perfecció el perfil que pretén, de dona professional i conservadora. També és la candidata més bilingüe tot i que no domina prou bé el català.
En quant a punts febles en destaca la falta d'experiència, que la porta a una búsqueda excessiva de protagonisme, també fa excessiu efecte de parlar amb frases apreses dictades pel partit, i sobretot que es mostra agressiva i contundent, fugint del centre i donant imatge més d'ideologia extrema.
Finalment els analistes li aconsellen "moderar más el tono y mirar y sonreír de una manera más amable".
Jo opino que com a candidata, la Sra. Sánchez Camacho esta clarament falta de recursos, cosa que fa que s'encalli en els eslògans de partit de forma repetitiva per no tenir capacitat de reacció i raonament suficients. Em sembla, això sí, que és la candidata perfecte per partit que representa,  ja que es mostra obertament morena, maquillada i operada alhora que orgullosa d'aquest accent de "pijo" català que tant caracteritza els seus votants. El que em va sorpendre recentment és descobrir que forma part d'una família "monoparental"; per el que entenc que és mare soltero o viuda, lo qual em sembla increïble sent la presidenta del PP  a Catalunya. M'alegro que sigui ella l'escollida ja que estic totalment segur que hi ha moltes possibles candidates amb més capacitat de resposta i millor expressió que serien capaces d'arrossegar més vots que ella, per tant, perfecte, quants menos vots per l'extrema dreta religiosa i anticatalanista, millor.

Krusty
Publicat per krusty a 22:00 2 comentaris:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: politica

Laporta + Carretero + Nebrera a RAC1

Aquest matí he escoltat a RAC1 com en Jordi Basté entrevistava Joan Laporta de Solidaritat Catalana per la Independència, Joan Carretero de Reagrupament i Montserrat Nebrera d'Alternativa de Govern. El format ha estat de tres entrevistes individuals per l'ordre citat, i amb preguntes fixes comunes.

En Joan Laporta ha destacat el creixement del moviment independentista al nostre país, recordant la manifestació a Barcelona on més d'un milió de persones cridaven a favor de l'independència, i recordant que més de mig milió varen votar a favor a les consultes organitzades sobre aquest tema arreu de Catalunya.
Ha dit que "pactarà amb qui accepti el compromís de declarar la independència en la pròxima legislatura", que ha de ésser declarada unilateralment pel Parlament de Catalunya de forma legal, pacífica i serena, però també ha puntualitzat que el repte no és només declarar la independència, sinó fer l'estat més democràtic i més modern del mon. Descarta el referèndum per que seria retrassar el que vol la gent, és inviable políticament i dins el marc constitucional, i requeriria la col·laboració de partits espanyols que ja han demostrat que no estan disposats a ajudar sinó al contrari. En quant a llengua, vol una Catalunya políglota amb català, castellà i anglès i prefereix el cinema subtitulat i en català.
Per acabar en Jan ha lamentat el que ha qualificat de "ridícul més gran del Parlament en la seva història", al votar un Estatut del que de Madrid només ens en varen retornar les tapes per culpa de pactes, interessos, influències i dependències dels partit polítics catalans.
Personalment, he vist Joan Laporta molt segur de sí mateix i de les seves idees, i m'ha agradat sentir que darrere de Solidaritat Catalana hi ha més propostes que la pròpia independència, enfocades a un futur on ser un país és només el començament del camí.

La Montserrat Nebrera ha proposat un canvi del sistema polític i recuperar politiques lliberals que funcionen en paisos del nostre entorn, com el co-pagament en educació i medicina. Defineix el seu partit com anti-sistema i s'avergonyeix de les posicions en política migratòria del PP i l'intent d'enfrontar catalans entre ells en que sembla que estan instal·lats, per això en va marxar ha dit, encara que va ser just després de perdre la "primàries".
Sorprenentment Nebrera ha dit que gaudeix d'una cigarreta i un cafetó, i per tant esta en contra de prohibició, mateixa lògica que ha aplicat amb la limitació de 80 km/h, de la qual ha dit que n'està en contra per que li han posat ja varies multes  de velocitat per anar distreta. També m'ha sorprès molt l'afirmació contundent de que "qui diu que el castellà esta perseguit a Catalunya menteix", no m'estranya que ja no sigui al PP.
Per concloure, destacar que preguntada sobre si pagaria rescat per algun català segrestat ha respost que "no pagaria mai rescat per ningú encara que fos el meu fill", esperem pel bé d'aquest que aquest dia no arribi mai.
Puc dir que m'ha sorprès la seva actitud alhora de respondre amb total franquesa i valentia, potser massa, cosa que em fa dubtar entre qualificar-la d'esbojarrada, per respondre sense reflexionar, o qualificar-la de ben assessorada si les respostes sinceres i sorprenents busquen l'efecte d'impactar el que l'escolta.

En Joan Carretero ha definit Reagrupament com "independència, democràcia i treball", i ha comentat que l'independència l'ha de declarar el Parlament unilateralment i després farem el referèndum, ja que aquests es fan per guanyar. Ha descrit el concert econòmic com "un deliri i una al·lucionació", aclarint que segons la Constitució,  Catalunya no pot tenir un concert econòmic diferent a les altres comunitats, ja quan va venir Rajoy recentment va dir que Espanya necessita els diners de Catalunya, així que aquesta vía es impossible. Per Carretero els catalans paguem la festa, el que ens toca i més, i és per això que la Generalitat va pressupostar deu mil milions de dèficit per aquest any i així durarem poc, per tant "volem estat propi i podem triar". Referent a les formes, ha comentat que "per declara la independència necessitem que hi hagi 68 diputats a favor, si CiU i ERC no volen, l'única opció es anar votant Reagrupament fins que arribem als 68, i això esta fet". Radical a l'hora de declarar que a tot arreu on pot fuma, i que deixaria fumar a tot arreu, igual que córrer per la carretera, implantaria l'estil d'Alemanya ja que la gent ha de tenir capacitat de decidir.
Crec que Joan Carretero té molt clar el que vol i esta preparat sobradament per defensar el país al parlament. M'ha semblat molt convençut i molt directe alhora d'expressar opinions i sobretot amb un altíssim pragmatisme, lluny de la retòrica política a la que ens tenen acostumats fins ara al Parlament.

Finalment, els tres candidats han estat d'acord en qualificar els blocs electorals de discriminatoris i de "ratllar la censura", fins hi tot els han comparat amb les mesures repressores de la Veneçuela d'en Chavez. Com a conclusió diré que m'ha semblat poca i curta la presència dels tes polítics a El món a RAC1 i que, sent una ràdio privada en català, podrien donar més difusió a partits de marcat caràcter catalanista marginats dels mitjans oficials, com Solidaritat Catalana i Reagrupament, que personalment em semblen les dues millors notícies d'aquestes eleccions.

Krusty
Publicat per krusty a 14:00 3 comentaris:
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a XComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
Etiquetes de comentaris: politica
Missatges més recents Missatges més antics Inici
Subscriure's a: Comentaris (Atom)

Articles per tema

  • actual (28)
  • articles externs (14)
  • barça (20)
  • bcn (10)
  • bloc (2)
  • castellers (2)
  • ciència (2)
  • cine (57)
  • cor (1)
  • cuina (4)
  • educacio (2)
  • enquestes (6)
  • experiencies (24)
  • fem-ho (9)
  • Festival de Sitges (11)
  • hipoteca (1)
  • història (1)
  • homenatges (17)
  • innocents (1)
  • internacional (29)
  • internet (15)
  • jocs (1)
  • lleis (2)
  • llibres (2)
  • musica (2)
  • nuclears (4)
  • Oscars (10)
  • phenomena (5)
  • politica (76)
  • radio (1)
  • records (6)
  • restaurants (3)
  • salut (3)
  • series (5)
  • sport (8)
  • teatre (7)
  • TerrorMolins (3)
  • tria (1)

Cercar en aquest blog

Seguidors

Bloc Del Krusty

Crea tu insignia

Twitter

Arxiu del blog

  • ►  2013 (10)
    • ►  d’agost (2)
    • ►  de juliol (1)
    • ►  d’abril (1)
    • ►  de març (4)
    • ►  de gener (2)
  • ►  2012 (46)
    • ►  de desembre (3)
    • ►  de novembre (6)
    • ►  de setembre (1)
    • ►  d’agost (16)
    • ►  de juliol (3)
    • ►  de juny (5)
    • ►  de maig (7)
    • ►  d’abril (5)
  • ►  2011 (127)
    • ►  de novembre (1)
    • ►  d’octubre (10)
    • ►  de setembre (3)
    • ►  d’agost (3)
    • ►  de juny (13)
    • ►  de maig (10)
    • ►  d’abril (5)
    • ►  de març (21)
    • ►  de febrer (26)
    • ►  de gener (35)
  • ▼  2010 (168)
    • ►  de desembre (60)
    • ▼  de novembre (59)
      • Sonaren 5 campanades
      • Sense paraules, Barça 5 - Madrid 0
      • Ha mort Leslie Nielsen
      • Nois, quina nit!
      • L'independència és possible
      • "Lipdub per la Independència" per reflexionar
      • L'análisi de Joan Laporta de Solidaritat Catalana ...
      • Vot independentista dividit??
      • L'análisi de Joan Carretero de Reagrupament de car...
      • La crisi és una oportunitat???
      • L'análisi d'Artur Mas de CiU de cara al 28-N
      • Programes i propostes electorals
      • L'análisi de Joan Puigcercós d'ERC de cara al 28-N
      • Rescats financers i crisis bancàries? Siguem francs!!
      • Debats i més debats
      • Sociovergència?
      • L'análisi de Joan Herrera d'ICV de cara al 28-N
      • Racòmetre social i lingüístic
      • Propaganda del PxC al Passeig de Gràcia de Barcelona!
      • Racòmetre de campanya
      • L'análisi de José Montilla del PSC de cara al 28-N
      • Resultats enquesta "Qui és culpable de la crisi?"
      • Guiness World Recors Day 2010 demà 18 de novembre
      • Després de Grècia, els taurons volen "rescatar" Ir...
      • Xavier Sala Martín es mulla per Laporta
      • L'análisi d'Alicia Sánchez Camacho del PP de cara ...
      • Laporta + Carretero + Nebrera a RAC1
      • Els castells patrimoni immaterial de la UNESCO!!
      • Menos dialèctica i més veritats!
      • L'análisi d'Albert Rivera de Ciutadans de cara al ...
      • Infiltrats colen l'enemic a terres catalanes
      • Videodrome, de David Cronenberg
      • Blocs electorals i senyal realitzat
      • Twitter iguala a The New York Times en valor d'acc...
      • Ni de dretes ni independentista, José Montilla
      • Rammbock + Primal - XXIX 12 HORES DE CINE DE TERRO...
      • Les Luthiers
      • Ha mort Dino de Laurentiis
      • Comença la campanya!
      • Martyrs + Vampires - XXIX 12 HORES DE CINE DE TERR...
      • Barça - Madrid i eleccions el 28-N?
      • The Crazies + Hush - XXIX 12 HORES DE CINE DE TERR...
      • Reaccions absurdes a la visita papal
      • 12 hores de cinema de terror a Molins de Rei
      • Visita del líder suprem religiós colapsa Barcelona
      • Lo putu facebook
      • Apunteu aquest nom: Hu Jintao
      • Tocant el cel de Dubai
      • Futbol 7 o Futbol sala?
      • Els sants papers confidencials trepitjats
      • Resultats enquesta "Anireu a votar el 28-N?"
      • Tea Party o extremistes religiosos neolliberals an...
      • Chuck Norris l'incombustible
      • Maternitat infantil mal educada
      • Diner públic per a la generació ni-ni?
      • Les eleccions catalanes més prolífiques
      • Avui és el dia, California per la marihuana
      • Tots amb Califòrnia per la Marihuana
      • Perill a les xarxes socials? Segur que sí
    • ►  d’octubre (49)
  • Avui
  • Catalonia Sports
  • Chapalandia
  • Conspiracy Archive
  • Diari ARA
  • Diario Sport
  • Dulces Esperanzas
  • El Punt
  • Facebook
  • Foursquare
  • Hattrick - el joc de futbol
  • Infowars - Alex Jones
  • Michael Moore
  • Mundodeportivo
  • Puerta 104
  • RAC1
  • Superliga Yahoo
  • Supermanager ACB
  • Twitter
  • Vilaweb

Visualitzacions de pàgina:

Powered By Blogger

Subscriu-te al blog

Entrades
Atom
Entrades
Comentaris
Atom
Comentaris
Tema Fantàstic, S.A.. Amb la tecnologia de Blogger.