Mani contra l'abocador

Plaça dels Ferrocarrils, Rubí

Església usurera

Una vegada més, l'església contra el poble:

Fora del paradís, Helena López, El Periódico, 14/06/2012

Va ser molt poc després de rebre la medalla d'or de la ciutat quan els van donar la notícia. Ironies del destí. «Després de gairebé 80 anys, després d'haver nascut i crescut al barri i de ser l'únic club tan veterà que segueix al mateix lloc on es va crear, ens conviden a marxar, així, sense més ni més», explica notablement dolgut Ignasi Cuadern, president del club de bàsquet Centre Parroquial Roser, al Fort Pienc des del 1933, i actualment en perill, ja que l'Església, propietària de l'equipament on juguen, els ha fet saber que han d'abandonar les instal·lacions. Necessiten aquest espais -just davant del teatre Nacional- per fer «acció pastoral».

«Al fer-nos fora expulsen 300 nens, 300 famílies. ¿On és la solidaritat que tant prediquen? ¿I els valors?», lamenta Jordi Montes, membre de la directiva del club.

Aixecat pels fidels

Cuadern rememora com i qui va crear el club de bàsquet i el centre social El Roser, del qual també se n'han d'anar i que actualment acull una escola de música -des de fa més de 30 anys- on van 150 nens i un grup de teatre, que també quedaran desemparats. «Va ser l'any 1933, i va ser un capellà de la mateixa parròquia qui ho va impulsar. L'esport era una eina integradora, de captació de fidels», indica Cuadern. La pista de bàsquet es va construir darrere de l'església, i avui dia és compartida també amb el col·legi del costat, el Sagrat Cor. «El centre social es va construir gràcies a les donacions de la gent del barri. Els veïns van posar diners per aixecar un punt de trobada social i ara ens el prenen», resumeix el president del club. «El Roser continua sent un centre social de referència per al Fort Pienc, però sembla que l'Església vol especular amb ell. Aquests terrenys estan qualificats com a vivenda, no com a equipaments, de manera que en poden fer qualsevol cosa. Són seus, legalment ho poden fer, però èticament i moralment és una altra cosa», prossegueix.

Abans de convidar-los a anar-se'n una vegada s'acabi aquest curs escolar -és a dir, ja-, els van proposar de pagar un lloguer, del qual no es va arribar a concretar la quantia, ja que, en la segona reunió, aquesta opció ja va ser descartada perquè els representants de l'Església van al·legar que necessitaven l'espai. Cuadern apunta que la seva presència a l'espai no només no comporta cap despesa per a la parròquia, ja que paguen els serveis, sinó que a més acaben de fer una inversió de 40.000 euros per renovar la pista, una pista que hauran d'abandonar.

«Tenim un crèdit de 20.000 euros i ens quedem sense pista. Ara estem negociant amb l'ajuntament, que ens ha dit que ens ajudarà, però és molt injust que ho hàgim de pagar entre tots per culpa de l'Església», insisteix el president del club, que, això sí, està convençut que al setembre tindran lloc per entrenar-se. L'ajuntament els ha proposat remodelar el pont de Marina per adequar les pistes per competir. Tot i que d'alternatives n'hi ha, des del Roser insisteixen a denunciar la injustícia. «Volem organitzar una manifestació conjunta a la catedral amb altres entitats a les quals l'Església els ha fet el mateix que a nosaltres», afirma.

Simplement indignant.

Krusty

Porc senglar!

Voltants de l'Hospital de la Vall d'Hebron aprop de la Ronda de dalt, Bcn.

Bon ambient i amb musiqueta de fons

Cafè Orladai, Sarrià

Finde lowcost

Nit dels museus 2012

Cosmocaixa

Boss Bcn

Estadi Olimpic Lluis Companys

Mani!

Que mono

Linia S2 parada Muntaner

La Milla de la Sagrada Familia

Sagrada familia karateca

Medicina alternativa

Alvar Restaurant Bar

€ TNC €

Monumental

Retro

Jordi Culé. Plaça Rovira

Nois quina nit!

Visca!

Molt visual

Balmes 112

Kin pollastre

L3 del Metro parada Penitents

Eleccions 2011

Des que va començar la campanya el 4 de novembre, les 1.145 candidatures que hi concorren enguany estan fent el possible per convèncer els 35,8 milions de superflus votants convocats a dipositar el seu vot a alguna de les 221.729 urnes repartides per tot el territori espanyol. Els partits conten per a comprar als electors amb un pressupost total limitat per llei a un màxim de 57,6 milions d'euros, un 15% menys que en les eleccions de l'any 2008, els quals recuperaran via subvenció estatal, si son votats, a raó de 83 cèntims per vot aconseguit al Parlament i 33 cèntims per cada vot aconseguit al Senat.

El més important però del resultat no és com els partits aconseguiran o no poder viure millor o pitjor gràcies als nostres calers. El que realment es decideix és el desenllaç de l'eterna lluita entre l'esquerra centrista i la extrema dreta, tot i que el resultat definirà el guanyador d'aquesta batalla, no de la inacabable guerra. Cal dir que segons totes les enquestes el futur dels nostres drets socials és negre com el carbó. En temps de crisi el poble tendeix sempre al canvi de bàndol polític majoritari, cosa normal, com si el fet de que l'ocupant de La Moncloa sigui un o altre fos capaç de marcar els nostres destins. Semblem ignorar que l'abast d'aquesta crisi econòmica és global i ens comportem en massa, una vegada més, com a brètols que no veuen més enllà del seu propi melic. Hi ha coses que no canvien.

Pensareu que he embogit, però potser sí que és millor tenir un xenòfob i extremista govern de dretes que no pas un suposadament socialista govern d'esquerres que aplica mesures de dretes forçat per la sempre inflexible vella Europa, que pretén una vegada més sotmetre'ns a tots als designis dels països més rics que la componen. Ens dicten el que hem de fer per el be comú, sota amenaça de rescat, però tots sabem que per ells una Europa forta passa per uns molt forts països regnants, i ens fan creure amb molt mala intenció que som nosaltres els que els necessitem a ells. Mentre les coses han anat be, països com Alemanya, Anglaterra o França n'han estat els beneficiats,i ara que van malament la culpa és tota nostra. Gran mentida orquestrada pels de sempre, que juguen a perpetuar a qualsevol preu un sistema que s'ha demostrat caduc i sobretot injust. Fan i desfan pensant en el seu propi benefici mentre ens manipulen a voluntat i nosaltres ho permetem amb l'inestimable col·laboració dels nostres líders polítics, tot comprats per un be comú.

Siguem clars, el propi terme "rescat" implica salvament, ajuda, però en realitat es tracta de deixar-te diners a uns interessos desorbitats, sabent que quan no puguis tornar-los t'hauran adquirit automàticament amb males arts i per un preu sota de mercat. És com un banc que et fa una hipoteca que sap que no podràs afrontar, els garanteix no només la teva servitud per llei, sinó que, a mig plaç, també la propietat de l'immoble hipotecat, que posteriorment no dubtaran a rendibilitzar un cop t'hagin tret a tu tot el que tens. D'això en tenim ara més exemples que mai, no oblidem que la usura és el negoci més despreciable i antic del planeta.

Però retornant al tema, avui hi ha eleccions, i m'agradaria que quan aneu a votar penseu en el millor per a nosaltres, no en el millor pel conjunt del planta, ni d'Europa, ni tampoc per Espanya, sinó en el millor per el nostre país, Catalunya. Amb això vull dir que voteu partits polítics, d'esquerra o de dreta, que no hagin de mirar per el be de del país veí, sinó per el nostre. Partits catalans, en definitiva. En moments de crisi com aquest és hora de mirar per un mateix i que cadascú pagui els seus propis errors. No som responsables d'aeroports milionaris abandonats, ni de subsidis agraris arbitraris, ni de línies d'alta velocitat impossibles de rendibilitzar, ni de caríssimes enveges olímpiques. Companys, ara és l'hora, ja n'hi ha prou, com diuen per aquelles terres, "que cada palo aguante su vela", que mentrestant nosaltres aguantarem una triomfant senyera per damunt dels nostres caps.

Krusty

Bicing

Recentment, ja se que tard, he passat a formar part de l'univers Bicing, ja que visc a Barcelona i actualment no disposo de vehicle a motor, i evidentment no puc estar-me de comentar l'apassionant experiència amb tots vosaltres.

Per començar, us deixo la definició oficial de Bicing segons la pròpia pàgina web, priceless: "El Bicing és un transport amb bicicleta. Un servei d'ús senzill, pràctic i sostenible que es pot utilitzar per als trajectes per la ciutat. Per desplaçar-se sense fums ni sorolls."

Tot va començar el dia que la meva repetidament accidentada moto va dir prou i em vaig veure obligat a prescindir-ne. En aquell trist moment va començar a prendre forma la idea d'unir-me a aquesta incoherent iniciativa que és el Bicing a una ciutat com Barcelona.

Ja al 2008 l'havia vist a Perpinyà, o al menys una cosa semblant anomenada BIP! però clarament en la mateixa línia, i la veritat es que em va semblar una idea espectacular, pràctica i sobretot ecològica, cosa que, siguem sincers, mai ha estat entre les meves preocupacions principals. Tot i així, en aquella bonica ciutat de poques pendents semblava una idea genial.

Realment, des de que tinc el Bicing, i tot i ser poc donat a l'exercici físic, m'encanta agafar una bicicleta i sentir-me sa, sentir-me dinàmic, alternatiu, a la última. Certament els meus viatges no passen mai dels 10 minuts i per ser just, acostumen a ser sempre de baixada, però tot i així, vaig en Bicing, és més, soc del Bicing, i només això ja em fa sentir esportiu, modern, cosmopolita. Ara puc tenir llargues converses sobre els seus avantatges i inconvenients sense sentir-me desplaçat mentre ho discuteixo endrapant un tapa rere l'altre.

Certament hi ha inconvenients, tots els que sou de Bicing ja sabeu molt be quins son, van des d'haver de caminar, cosa gens "in" avui en dia, per caçar un Bicing disponible a la parada més propera, fins a, i això és encara pitjor, no poder aparcar-lo tant aprop del destí desitjat per trobar-se la parada plena i, desgraciadament, acabar havent de caminar de nou per poder abandonar la bicicleta. Entre un i l'altre, hi ha altres inconvenients, alguns evidents com el seu limitat horari, i altres que he pogut anar detectant, com la subtil falta de manteniment progressiva que va restant fiabilitat a algun dels dos frens, la gran quantitat de bicicletes atrapades a la parada sense remei per trobar-se avariades, i la insuficient versatilitat que li donen unes tristes tres marxes a la bicicleta en una ciutat permanentment en pendent.

No puc però, oblidar els avantatges, que també son molts. Apart de l'augment de l'alternativitat personal que ja he mencionat, un altre dels seus grans avantatges és que és una excusa més per treure el meu fantàstic smartphone. És una més d'aquelles ocasions on es fa imprescindible poder comprovar en directe via GPS la disponibilitat de Bicing a les parades més properes, així com confirmar que hi ha lloc per retornar la bicicleta a la parada de destí abans de passar de llarg l'anterior parada més propera a la destinació final. Avui en dia, personalment, agraeixo tota oportunitatinnecessària i compulsiva per demostrar la meva connexió tecnològica constant amb el món que m'envolta, inclús tractant-se de poder mirar via satèl·lit si cal caminar fins al carrer del costat per veure si ha ha algun Bicing disponible, m'encanta aprofitar aquesta sofisticada tecnolgia per coses importants com aquesta.

Em sobta el gran contrast d'imatge entre la gent moderna i jove d'esperit que va amb Bicing respecte als antiquats excursionistes pseudo-atletes d'esplai que van, com sempre han anat, en bicicleta pròpia. Els compadeixo quan penso que no poden deixar la bici al carrer i oblidar-sen, gaudir-ne només quan la necessitin sense haver de carregar-la, passar una targeta per el detector i que la pantalla els n'hi assigni una automàticament... Suposo que ells em compadeixen per no ser capaç de pedalar durant més de cinc minuts seguits, i potser tenen raó, però compte, que jo ara vaig en Bicing. Sí, a estonetes, sí, de tant en tant, i sí, sempre en baixada, però bé, us puc dir que m'ho passo teta, això sí.

Per una vegada, no entraré en l'eterna polèmica entre ciclistes de veritat i usuaris de Bicing sobre l'evident necessitat de que sigui obligatori de l'ús del casc així com ho és el de les llums, és un debat massa suat, i com tothom coincideix, no fa més que retratar una vegada més l'hipocresia de les autoritats. Suposo que tot hagués canviat si el ja traspassat Alcalde Hereu s'hagués obert el cap en una caiguda desafortunada a Arc de Triomf el dia que va usar el Bicing per primera i última vegada.

Per acabar no puc fer més que emplaçar-os a las web del Bicing si us voleu convertir en urbanites enrotllats que van a la última, en deu dies rebreu a casa la targeta i podreu activar-la i començar a utilitzar-lo, Demostrareu el vostre pragmàtic compromís amb el medi-ambient i el culte al cos, això sí, necessitareu més paciència que cames.

Krusty

Festival de cinema Sitges 2011 - Attack the Block

Podem dir que la britànica Attack the Block ha estat la gran triomfadora de l'edició d'aquest any del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya d'aquest any. S'ha endut el premi de la crítica, el premi del públic, personalment la vaig votar amb 4 sobre 5, el premi especial del jurat de la secció oficial, i finalment també el premi a la millor banda sonora original.

Escrita i dirigida per Joe Cornish, un dels escriptors de la recent Les aventures de Tintin d'Steven Spielberg, aquesta pel·lícula és dels mateixos productors de la genial comèdia Zombies Party, de la qual han portat el graciosísim Nick Frost per a un paper secundari que una vegada més clava. Acompanyant-lo trobem un seguit de joves talents britànics que majoritàriament debuten, i amb encert.

Al Auditori de Sitges, el propi Carnish va definir la seva pel·lícula com una barreja entre Super 8 i 8 millas, en referència a la semblança amb la sobrenatural Super 8 del gran J.J. Abrams en quant a la temàtica, i barrejant-ho amb el caire de barriada de la cinta d'Eminem. Així la va batejar finalment, en un acudit que segurament repeteix a tot arreu on va, com a Super 8 millas. Res més lluny de la veritat, ja que la suposada maldat dels protagonistes és en tot moment superficial, això sí, el destí de molts d'ells és francament sorprenent i digne d'aplaudir. En conclusió, podríem dir que la pel·lícula es va endur un merescut premi del públic tenint en conta el molt complexe l'equilibri que aconsegueix entre realisme, comercialitat i ciència ficció.

Fitxa tècnica / Fitxa artística:

---

REGNE UNIT. 2011
Director: Joe Cornish
Producció: Nira Park, James Wilson
Guió: Joe Cornish
Fotografia: Thomas Townend
Muntatge: Jonathan Amos
Música: Steven Price
Disseny de producció: Andrea Coathupe
Efectes especials: Sam Conway
Efectes especials de maquillatge: Stuart Conran
Vestuari: Rosa Dias
Intèrprets: Nick Frost, Jodie Whittaker, Luke Treadaway, John Boyega, Alex Esmail, Franz Drameh

Krusty