Cosmocaixa
diumenge, 20 de maig del 2012
divendres, 18 de maig del 2012
dissabte, 12 de maig del 2012
diumenge, 6 de maig del 2012
dissabte, 5 de maig del 2012
dimecres, 2 de maig del 2012
dissabte, 28 d’abril del 2012
dissabte, 21 d’abril del 2012
divendres, 20 d’abril del 2012
dimarts, 17 d’abril del 2012
diumenge, 20 de novembre del 2011
Eleccions 2011
Des que va començar la campanya el 4 de novembre, les 1.145 candidatures que hi concorren enguany estan fent el possible per convèncer els 35,8 milions de superflus votants convocats a dipositar el seu vot a alguna de les 221.729 urnes repartides per tot el territori espanyol. Els partits conten per a comprar als electors amb un pressupost total limitat per llei a un màxim de 57,6 milions d'euros, un 15% menys que en les eleccions de l'any 2008, els quals recuperaran via subvenció estatal, si son votats, a raó de 83 cèntims per vot aconseguit al Parlament i 33 cèntims per cada vot aconseguit al Senat.
El més important però del resultat no és com els partits aconseguiran o no poder viure millor o pitjor gràcies als nostres calers. El que realment es decideix és el desenllaç de l'eterna lluita entre l'esquerra centrista i la extrema dreta, tot i que el resultat definirà el guanyador d'aquesta batalla, no de la inacabable guerra. Cal dir que segons totes les enquestes el futur dels nostres drets socials és negre com el carbó. En temps de crisi el poble tendeix sempre al canvi de bàndol polític majoritari, cosa normal, com si el fet de que l'ocupant de La Moncloa sigui un o altre fos capaç de marcar els nostres destins. Semblem ignorar que l'abast d'aquesta crisi econòmica és global i ens comportem en massa, una vegada més, com a brètols que no veuen més enllà del seu propi melic. Hi ha coses que no canvien.
Pensareu que he embogit, però potser sí que és millor tenir un xenòfob i extremista govern de dretes que no pas un suposadament socialista govern d'esquerres que aplica mesures de dretes forçat per la sempre inflexible vella Europa, que pretén una vegada més sotmetre'ns a tots als designis dels països més rics que la componen. Ens dicten el que hem de fer per el be comú, sota amenaça de rescat, però tots sabem que per ells una Europa forta passa per uns molt forts països regnants, i ens fan creure amb molt mala intenció que som nosaltres els que els necessitem a ells. Mentre les coses han anat be, països com Alemanya, Anglaterra o França n'han estat els beneficiats,i ara que van malament la culpa és tota nostra. Gran mentida orquestrada pels de sempre, que juguen a perpetuar a qualsevol preu un sistema que s'ha demostrat caduc i sobretot injust. Fan i desfan pensant en el seu propi benefici mentre ens manipulen a voluntat i nosaltres ho permetem amb l'inestimable col·laboració dels nostres líders polítics, tot comprats per un be comú.
Siguem clars, el propi terme "rescat" implica salvament, ajuda, però en realitat es tracta de deixar-te diners a uns interessos desorbitats, sabent que quan no puguis tornar-los t'hauran adquirit automàticament amb males arts i per un preu sota de mercat. És com un banc que et fa una hipoteca que sap que no podràs afrontar, els garanteix no només la teva servitud per llei, sinó que, a mig plaç, també la propietat de l'immoble hipotecat, que posteriorment no dubtaran a rendibilitzar un cop t'hagin tret a tu tot el que tens. D'això en tenim ara més exemples que mai, no oblidem que la usura és el negoci més despreciable i antic del planeta.
Però retornant al tema, avui hi ha eleccions, i m'agradaria que quan aneu a votar penseu en el millor per a nosaltres, no en el millor pel conjunt del planta, ni d'Europa, ni tampoc per Espanya, sinó en el millor per el nostre país, Catalunya. Amb això vull dir que voteu partits polítics, d'esquerra o de dreta, que no hagin de mirar per el be de del país veí, sinó per el nostre. Partits catalans, en definitiva. En moments de crisi com aquest és hora de mirar per un mateix i que cadascú pagui els seus propis errors. No som responsables d'aeroports milionaris abandonats, ni de subsidis agraris arbitraris, ni de línies d'alta velocitat impossibles de rendibilitzar, ni de caríssimes enveges olímpiques. Companys, ara és l'hora, ja n'hi ha prou, com diuen per aquelles terres, "que cada palo aguante su vela", que mentrestant nosaltres aguantarem una triomfant senyera per damunt dels nostres caps.
Krusty
dimecres, 26 d’octubre del 2011
Bicing
Recentment, ja se que tard, he passat a formar part de l'univers Bicing, ja que visc a Barcelona i actualment no disposo de vehicle a motor, i evidentment no puc estar-me de comentar l'apassionant experiència amb tots vosaltres.
Per començar, us deixo la definició oficial de Bicing segons la pròpia pàgina web, priceless: "El Bicing és un transport amb bicicleta. Un servei d'ús senzill, pràctic i sostenible que es pot utilitzar per als trajectes per la ciutat. Per desplaçar-se sense fums ni sorolls."
Tot va començar el dia que la meva repetidament accidentada moto va dir prou i em vaig veure obligat a prescindir-ne. En aquell trist moment va començar a prendre forma la idea d'unir-me a aquesta incoherent iniciativa que és el Bicing a una ciutat com Barcelona.
Ja al 2008 l'havia vist a Perpinyà, o al menys una cosa semblant anomenada BIP! però clarament en la mateixa línia, i la veritat es que em va semblar una idea espectacular, pràctica i sobretot ecològica, cosa que, siguem sincers, mai ha estat entre les meves preocupacions principals. Tot i així, en aquella bonica ciutat de poques pendents semblava una idea genial.
Realment, des de que tinc el Bicing, i tot i ser poc donat a l'exercici físic, m'encanta agafar una bicicleta i sentir-me sa, sentir-me dinàmic, alternatiu, a la última. Certament els meus viatges no passen mai dels 10 minuts i per ser just, acostumen a ser sempre de baixada, però tot i així, vaig en Bicing, és més, soc del Bicing, i només això ja em fa sentir esportiu, modern, cosmopolita. Ara puc tenir llargues converses sobre els seus avantatges i inconvenients sense sentir-me desplaçat mentre ho discuteixo endrapant un tapa rere l'altre.
Certament hi ha inconvenients, tots els que sou de Bicing ja sabeu molt be quins son, van des d'haver de caminar, cosa gens "in" avui en dia, per caçar un Bicing disponible a la parada més propera, fins a, i això és encara pitjor, no poder aparcar-lo tant aprop del destí desitjat per trobar-se la parada plena i, desgraciadament, acabar havent de caminar de nou per poder abandonar la bicicleta. Entre un i l'altre, hi ha altres inconvenients, alguns evidents com el seu limitat horari, i altres que he pogut anar detectant, com la subtil falta de manteniment progressiva que va restant fiabilitat a algun dels dos frens, la gran quantitat de bicicletes atrapades a la parada sense remei per trobar-se avariades, i la insuficient versatilitat que li donen unes tristes tres marxes a la bicicleta en una ciutat permanentment en pendent.
No puc però, oblidar els avantatges, que també son molts. Apart de l'augment de l'alternativitat personal que ja he mencionat, un altre dels seus grans avantatges és que és una excusa més per treure el meu fantàstic smartphone. És una més d'aquelles ocasions on es fa imprescindible poder comprovar en directe via GPS la disponibilitat de Bicing a les parades més properes, així com confirmar que hi ha lloc per retornar la bicicleta a la parada de destí abans de passar de llarg l'anterior parada més propera a la destinació final. Avui en dia, personalment, agraeixo tota oportunitatinnecessària i compulsiva per demostrar la meva connexió tecnològica constant amb el món que m'envolta, inclús tractant-se de poder mirar via satèl·lit si cal caminar fins al carrer del costat per veure si ha ha algun Bicing disponible, m'encanta aprofitar aquesta sofisticada tecnolgia per coses importants com aquesta.
Em sobta el gran contrast d'imatge entre la gent moderna i jove d'esperit que va amb Bicing respecte als antiquats excursionistes pseudo-atletes d'esplai que van, com sempre han anat, en bicicleta pròpia. Els compadeixo quan penso que no poden deixar la bici al carrer i oblidar-sen, gaudir-ne només quan la necessitin sense haver de carregar-la, passar una targeta per el detector i que la pantalla els n'hi assigni una automàticament... Suposo que ells em compadeixen per no ser capaç de pedalar durant més de cinc minuts seguits, i potser tenen raó, però compte, que jo ara vaig en Bicing. Sí, a estonetes, sí, de tant en tant, i sí, sempre en baixada, però bé, us puc dir que m'ho passo teta, això sí.
Per una vegada, no entraré en l'eterna polèmica entre ciclistes de veritat i usuaris de Bicing sobre l'evident necessitat de que sigui obligatori de l'ús del casc així com ho és el de les llums, és un debat massa suat, i com tothom coincideix, no fa més que retratar una vegada més l'hipocresia de les autoritats. Suposo que tot hagués canviat si el ja traspassat Alcalde Hereu s'hagués obert el cap en una caiguda desafortunada a Arc de Triomf el dia que va usar el Bicing per primera i última vegada.
Per acabar no puc fer més que emplaçar-os a las web del Bicing si us voleu convertir en urbanites enrotllats que van a la última, en deu dies rebreu a casa la targeta i podreu activar-la i començar a utilitzar-lo, Demostrareu el vostre pragmàtic compromís amb el medi-ambient i el culte al cos, això sí, necessitareu més paciència que cames.
Krusty
dilluns, 24 d’octubre del 2011
Festival de cinema Sitges 2011 - Attack the Block
Podem dir que la britànica Attack the Block ha estat la gran triomfadora de l'edició d'aquest any del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya d'aquest any. S'ha endut el premi de la crítica, el premi del públic, personalment la vaig votar amb 4 sobre 5, el premi especial del jurat de la secció oficial, i finalment també el premi a la millor banda sonora original.
Escrita i dirigida per Joe Cornish, un dels escriptors de la recent Les aventures de Tintin d'Steven Spielberg, aquesta pel·lícula és dels mateixos productors de la genial comèdia Zombies Party, de la qual han portat el graciosísim Nick Frost per a un paper secundari que una vegada més clava. Acompanyant-lo trobem un seguit de joves talents britànics que majoritàriament debuten, i amb encert.
Al Auditori de Sitges, el propi Carnish va definir la seva pel·lícula com una barreja entre Super 8 i 8 millas, en referència a la semblança amb la sobrenatural Super 8 del gran J.J. Abrams en quant a la temàtica, i barrejant-ho amb el caire de barriada de la cinta d'Eminem. Així la va batejar finalment, en un acudit que segurament repeteix a tot arreu on va, com a Super 8 millas. Res més lluny de la veritat, ja que la suposada maldat dels protagonistes és en tot moment superficial, això sí, el destí de molts d'ells és francament sorprenent i digne d'aplaudir. En conclusió, podríem dir que la pel·lícula es va endur un merescut premi del públic tenint en conta el molt complexe l'equilibri que aconsegueix entre realisme, comercialitat i ciència ficció.
Fitxa tècnica / Fitxa artística:
REGNE UNIT. 2011
Director: Joe Cornish
Producció: Nira Park, James Wilson
Guió: Joe Cornish
Fotografia: Thomas Townend
Muntatge: Jonathan Amos
Música: Steven Price
Disseny de producció: Andrea Coathupe
Efectes especials: Sam Conway
Efectes especials de maquillatge: Stuart Conran
Vestuari: Rosa Dias
Intèrprets: Nick Frost, Jodie Whittaker, Luke Treadaway, John Boyega, Alex Esmail, Franz Drameh
Krusty
dijous, 20 d’octubre del 2011
Festival de cinema Sitges 2011 - Livide
Aquesta producció francesa de to fosc i temàtica vampírica ens envolta en una esfera de tensió sobrenatural en el marc d'una casa rural, habitada només per una misteriosa vella en coma suposadament irreversible, que amaga un tresor que els joves i inconscients protagonistes ansien robar per aixi escapar del poble i la rutina.
Recentment vaig visionar a l'Auditori de Sitges la producció francesa Livide, traduïda al anglès com a Livid, dirigida i escrita per Alexandre Bustillo i Julien Maury. Haig de reconèixer que el meu criteri pot ser lleugerament subjectiu degut a que la vaig veure en una projecció de les 8:30 del matí, però d'entrada us puc assegurar que la pel·lícula em va semblar clarament millorable. Livide comença de forma força encoratjadora, presentant-nos a la jove Lucie en el seu primer dia com a aprenent de cuidadora 'a domicili' de gent de la tercera edat. Ja molt aviat podem ensumar que passa alguna cosa estranya, i a partir d'aquí, la situació es torna gradualment en un frenesí vampíric amb pretensions i força previsible.
Una vegada més, ens trobem amb una pel·lícula que comença millor del que acaba, apuntant maneres de bon principi per acabar perdent-se en la seva pròpia historia que, tot i mantenir sorprenentment la coherència, es va difuminant per culminar amb alguna metàfora que personalment ni tan sols vaig entendre. Cal dir que el progressivament creixent nivell de sang en la cinta va acabar arrencant cap al final fins i tot alguna rialla, en moments clarament no pretesos per el director, a l'Auditori de Sitges. Només us diré que si la veieu, feu-ho ben esmotzats, i que no sigui a les 8:30 del matí, pot millorar molt.
Fitxa tècnica / Fitxa artística:
FRANÇA. 2011
Directors: Alexandre Bustillo i Julien Maury
Producció: Vérane Frédiani, Franck Ribière
Producció executiva: Vincent Brançon
Fotografia: Laurent Barès
Muntatge: Baxter
Disseny de producció: Marc Thiébault
Efectes de maquillatge: Nicolas Herlin, Cyril Hipaux, Jacques-Olivier Molon
Música: Raphaël Gesqua
So: Emmanuel Augeard
Intèrprets: Chloé Coulloud, Jérémy Kapone, Catherine Jacob, Marie-Claude Pietragalla, Béatrice Dalle
Krusty
dimarts, 18 d’octubre del 2011
Festival de cinema Sitges 2011 - The raid
Gran pel·lícula d'acció, una hora i mitja sense descans ni pauses amb un ritme trepidant. Digne successora dels brillant principis de la carrera del mestre Jackie Chan, la pel·lícula fa gala de la més pura lluita coreogràfica treballada fins a la sacietat, incorporant un alt grau de violència propi dels temps actuals, aconseguint una combinació de gran espectacularitat.
Emmarcada en una complexa trama de corrupció, la història queda a l'ombra de la vistositat de les.seves baralles constants de genial execució, innovant de forma sorprenent en quan a la seva cruesa i freqüència. Els fanàtics del cinema clàssic d'acció de Hong Kong trobaran en aquest film tots els elements imprescindibles, excepte el típic toc d'humor que generalment acompanyava aquest tipus de produccions, que en aquesta ocasió ha estat eliminat per donar més transcendència a la historia i dotar-la d'un to èpic i dramàtic que li dona molta força.
Dirigida i escrita per Gareth Evans, la pel·lícula va ser una gran dossi d'adrenalina, tot i veure-la al fatídic Cinema Retiro, a la que contribueix notablement la banda sonora de Joe Trapanese i Mike Shinoda, un dels membres del grup Linkin Park.
Si voleu passar una bona estona i sou capaços de gaudir de l'espectacle i la bellesa de les seves escenes d'acció sense deixar-vos afectar per el seu alt grau de violència, ni estressar-vos per el frenètic ritme del film, no us perdeu aquesta obra d'art on els protagonistes executen a la perfecció coreografies a l'alçada del ballet més perfeccionista, val molt la pena.
Fitxa tècnica / Fitxa artística:
INDONÈSIA. 2011
Director: Gareth Evans
Producció: Nathaniel Bolotin, Todd Brown, Ario Sagantoro
Guió: Gareth Evans
Fotografia: Matt Flanery
Música: Aria Prayogi, Fajar Yuskemai
Intèrprets: Iko Uwais, Doni Alamsyah, Yayan Ruhian, Ray Sahetapy, Joe Taslim
Krusty
dilluns, 17 d’octubre del 2011
Festival de cinema Sitges 2011 - Extraterrestre
Extraterrestre ens mostra en to de comèdia les convulses relacions personals entre els seus cinc protagonistes, i les seves imprevisibles actituds en el marc d'una invasió alienígena a Espanya.
Una vegada més, la visió localitzada d'una invasió d'abast mundial aconsegueix atrapar el nostre interès de forma encisadora, centrant-se en les gracioses peripècies que giren al voltant de la figura de Michelle Jenner, el seu xicot de tota la vida, un veí clixé i el des-ubicat protagonista de la trama.
Sense grans efectes especials i sempre deixant molt hàbilment els aliens a la imaginació de l'espectador, el director i guionista Nacho Vigalondo, nominat als Oscars pel seu curtmetratge 7:35 de la mañana, ens ofereix una gran comèdia a l'espanyola que podríem classificar dins el genere de la comèdia romàntica més que no pas dins el de ciència ficció. El propi Vigalondo feia broma a la Master Class que va seguir a la projecció, amb la presència dels actors masculins del film, que fin i tot podria fer-ne una segona part, mantenint l'opció de no mostrar cap alien en pantalla, on la gent simplement hauria après a conviure amb unes naus extraterrestres sense l'aparició de cap habitant d'aquestes ni explicació de la presencia de les mateixes.
Molt intel·ligent em sembla el cartell escollit per a la seva promoció, on se'ns porta a pensar en els dos protagonistes coma part de la invasió de forma deliberadament errònia, donant-nos una idea inicial del film completament diferent al que posteriorment descobrirem, gran estratègia de màrqueting que no fa més que augmentar el valor d'aquesta fantàstica comèdia.
Brillant perla del Festival d'aquest any, Extraterrestre segueix l'estela de l'argentina Fase 7, presentada en el certamen de l'any passat, que va deixar una molt bona impressió. Personalment us la recomano si voleu passar una bona estona despreocupada, i riure una mica de nosaltres mateixos, que sempre és sa.
Fitxa tècnica / Fitxa artística:
ESPANYA. 2011
Director: Nacho Vigalondo
Producció: Nahikari Ipiña, Nacho Vigalondo
Producció executiva: Garreth Basch, Enrique López Lavigne
Guió: Nacho Vigalondo
Fotografia: Jon D. Domínguez
Muntatge: Jon D. Domínguez
Música: Jorge Magaz
Disseny de producció: Idoia Esteban
Vestuari: Ana María Holgueras
So: Roberto Fernández
Intèrprets: Julián Villagrán, Michelle Jenner, Carlos Areces, Raúl Cimas, Miguel Noguera
Krusty
divendres, 14 d’octubre del 2011
Phenomena Grindhouse / Sitges 2011: La matanza de Texas 2 + El más allá
Impressionant doble sessió de Phenomena Grindhouse, en col·laboració especial amb el Festival de Sitges, ahir al Cinema Urgell de Barcelona, amb dos super-clàssics: La matanza de Texas 2 i El más allá.
Dirigida pel mític Tobe Hooper l'any 1986, aquesta secuel·la del clàssic de terror La matanza de Texas conta amb la presencia en un esbojarrat paper principal del gran Dennis Hopper, interpretant un policia texà obsessionat amb els assassinats i desaparicions relacionats amb la 'matanza' soferta per un familiar seu 14 anys enrere, en la historia narrada en la primera part d'aquesta saga. Esta acompanyat a la pel.licula per la desconeguda actriu Caroline Williams, que ahir va ser present al Cinema Urgell, molt eufòrica per aquest impactant 'remember' de la cinta a Barcelona, i per la qual semblen no passar els anys.
En quant a El más allá, dirigida per l'italià Lucio Fulci, es tracta d'una pel.licula de ritme lent però amb grans escenes del mes pur gore, on el director no te por d'abusar dels primers plans i la historia destaca per la seva intensitat desigual. Ambientada en un poblet de la Luisiana profunda, relata l'obertura d'una de les set portes de l'infern que inevitablement desenvoca en l'aparició de fantasmes i morts vivents per igual, tot amanit per una clara obsessió cap als ulls de les.desafortunades víctimes propis de la fugaç relació del director amb el famós Luis Bunyuel.
Per acabar, cal dir que l'assistència de public a l'acte es va fer alarmantment escassa per la immensa capacitat de la sala de l'Urgell, però tot i aixi Phenomena va mantenir el seu ambient freak d'altres ocasions intacte. Menció especial mereix una frase de la protagonista de El más allá, Catriona MacColl, també present a l'acte, que va afirmar haver-se passat mitja vida fugint del seu paper a la pel·licula, i la resta sent recordada i reconeguda per haver aparegut en aquesta. Gran dosis de realitat i mostra de maduresa d'una actriu que 30 anys després ha passat a la historia del cinema per un paper del que sempre va renegar, el mon del cinema és així.
Krusty
dijous, 13 d’octubre del 2011
Festival de cinema Sitges 2011 - Guilty Of Romance
Que dir de Guilty of Romance, per on començar, com comentar-la i amb quines paraules definir-la, son preguntes que s'haurà fet tot el que desafortunadament escrigui sobre aquesta pel·lícula després de passar el calvari de contemplar-la com vaig passar jo. Els compadeixo, a ells i a mi mateix, no per haver d'escriure sobre la pel·lícula, sino per haver-la vist. Quan un va a contemplar segons quins directors asiàtics en projeccions del Festival ja sap que es pot trobar amb produccions com aquesta, però cada vegada que em passa, m'agafa per sorpresa.
Aquesta pel·lícula, que per desgràcia vaig tenir la mala sort de veure al Retiro, la pitjor de les sales del Festival, va resultar ser sobretot estranya. Amb un bon començament força prometedor, els aconteixements es van desarrollant de forma lenta però interessant, mostrant-nos una dona japonesa sotmesa al seu marit, un famós escriptor de novel·la rosa, al que idolatra i respecta profundament. Poc a poc, la protagonista, que esta a punt de fer els 30 anys, viu un despertar sexual progressiu que posteriorment no es veu capaç d'aturar fins arribar a límits insospitats de depravació, tot agreujat per males companyies i una malentesa sensació d'augment d'autoestima que el director retrata fe forma força sorprenent i repetitiva.
Haig de dir que hi havia gent que sortia de la sala a partir de la meitat del film, moment en que el guió comença a jugar amb la cronologia de la història i la pel·lícula passa a ser completament fosca, fent un retrat força cru del món de la prostitució als carrers de Tòquio. Tot per acabar en un espiral de violència derivada dels traumes socials i les rancúnies familiars. Sense paraules.
Ficha técnica / Ficha artística:
JAPÓ. 2011
Director: Sion Sono
Producció: Yoshinori Chiba, Nobuhiro Iizuka
Producció executiva: Kenjiro Toba, Toshimichi Otsuki
Guió: Sion Sono, basat en la idea de Mizue Kunizane
Fotografia: Sôhei Tanikawa
Muntatge: Jun'ichi Itô
Música: Yasuhiro Morinaga
Disseny de producció: Yoshio Yamada, Akihiro Nakamura
So: Shinji Watanabe
Intèrprets: Miki Mizuno, Makoto Togashi, Megumi Kagurazaka, Kanji Tsuda, Kazuya Kojima
Krusty
Subscriure's a:
Missatges (Atom)