Phenomena: Tiburón + Alien

Ahir vaig tenir la sort d'assistir al Cine Urgell de Barcelona, magnífica sala, a veure una doble sessió, com als vells temps, de dos espectaculars clàssics del cinema modern, "Tiburón" i "Alien, el octavo pasagero". La doble projecció formava part d'una iniciativa anomenada Phenomena que vol recuperar l'esperit d'aquelles dobles sessions recuperant clàssics del cinema en el que defineixen com una catarsis col·lectiva.

Aquest cinema encara manté l'estètica dels cinemes antics de tota la vida, conta amb una sola sala immensa de dues plantes amb capacitat per a 1.832 espectadors, amb cortines que es corren al començament de la pel·lícula, escalinates, butaques, grans làmpades de vidre i catifes. Tot té el regust de les sales d'abans i per desgràcia, a Barcelona, és dels pocs que encara es manté i val la pena visitar-lo per contemplar la seva enorme pantalla, i sobretot en ocasions com la d'ahir, on el pots veure ple i a màxim rendiment, cosa que impressiona molt.

També destacar el plaer d'anar a un cinema on tots els espectadors son fans de les pel·lícules que van a veure i saben apreciar i gaudir de l'experiència de forma natural, cosa no tant habitual avui en dia en concentracions de tanta gent com va ser la d'ahir. També molt espectacular l'esforç de l'organització per oferir anuncis autèntics de l'època de les pel·lícules així com tràilers originals d'aquells temps. Espectacular.

En quant a la pel·lícula Tiburón, dirigida per Steven Spielberg i estrenada el 1975, està basada en el best seller de Peter Benchley inspirat en una sèries d'atacs de taurons que varen tenir lloc a Nova Jersey el juliol de l'any 1916, causant 4 morts i començant així a donar forme al futur mite del gran tauró blanc. La pel·lícula va ser la primera en estrenar-se simultàniament a tots els Estats Units, aconseguint mantenir-se durant dos anys com la cinta més taquillera de la història fins que Star Wars la va succeir. Personalment em va agradar moltíssim, l'havia vist però mai en un cinema, i puc confirmar que és una excel·lent obra d'art del cinema.

Alien, dirigida per Ridley Scott, també va tenir un èxit espectacular de taquilla en la seva estrena al 1979, llençant a la fama l'actriu Sigourney Weaver i altres actors de la cinta, però sobretot va ser el començament d'una gran font de pel·lïcules, jocs i màrqueting. També va llençar a la fama el creador de tota l'estètica i de l'alien en si mateix, el genial H.R.Giger, capaç d'imaginar una estètica mai vista fins al més mínim detall. Puc dir que veure-la en pantalla gran va ser molt impactant, i em va reafirmar en que certament és una gran pel·lícula, plenament digne de la saga que ha vingut a continuació.

Finalment, valorar la presència a la sala del super-clàssic Jaume Figueres i de l'actual Director del Festival  Internacional de Cinema de Sitges, Àngel Sala, així com agrair a l'organització l'experiència inoblidable, única per un fan del cinema com jo, que vaig tenir la sort de viure. Fins el dijous dia 13 de gener companys freaks.

Krusty

Camí a Wembley

Avui s'han sabut quin seran els equips que es trobarà el Barça en el seu camí a la final de Webmley en la Champions League d'aquesta temporada. Els enfrontament són:

El nou dream team blaugrana té la possibilitat de repetir els fantàstics moments que va canviar el destí del club en aquesta competició fa quasi dues dècades amb Johan Cruyff com a ideòleg d'un futbol que ja aleshores causava admiració. Tot això, amb el reconeixement actual d'una Europa futbolística que ha viscut amb una barreja de patiment, admiració i finalment veneració el fenomen Barça en les últimes temporades i amb el 5 a 0 contra l'etern rival encara a la retina. Tant és així que el diari francès L'Èquipe, que l'endemà del clàssic va titular “Una cosa mai vista", ha comprat a Mediapro els drets del mític partit i ha encarregat 275.000 còpies del DVD que distribuirà aquest cap de setmana entre els seus lectors. No cal dir que és la primera vegada que el prestigiós diari L'Équipe, del mateix grup editorial que France Football, es fa amb els drets d'un partit del Barça per distribuir-lo conjuntament amb el diari, però es que també és la primera vegada que el Barça supera al Madrid tant clarament en quant a joc i qualitat.

Guardiola deia recentment que prefereix evitar els equips francesos per la seva fortalesa física, sobretot els marsellesos, que atresoren quilos i quilos de múscul africà en les seves files. Víctor Valdés, per la seva banda,  no va amagar les seves prioritats, afirmant que li agradaria tornar a l'estadi olímpic de Roma, on el Barça va conquerir la seva tercera lliga de campions, decantant-se doncs per l'equip romà. I finalment des de Londres, el català Cesc Fabregas, del Arsenal, es va referir al F.C: Barcelona afirmant que "Si vols ser campió, has de ser capaç d'enfrontar-te amb tothom. Però per ser sincers, no m'agradaria haver d'enfrontar-me amb el Barça". Mala sort company, un any més gaudirem d'un partidàs entre dues formes ofensives d'entendre el futbol que probablement ens deixaran dos partidassos de molt alt nivell.

Personalment, esperava un major repte per el Madrid de 'Mou', però m'alegro molt que ens hagi tocat l'Arsenal, dels equips amb nom i ressò mediàtic és el més assequible a l'hora de trepitjar la gespa i jugar contra ells a doble partit, ens garanteix una nit màgica al Camp Nou. També estarà molt be poder veure d'aprop el gran Cesc, llargament desitjat per tota l'afició, que no pot esperar el moment de veure'l vestit de blaugrana defensant els colors que sempre ha estimat. L'espectacle està servit.

Krusty

Mark Zuckerberg home de l'any per Time

Avui s'ha desvelat que finalment Mark Zuckerberg, el creador de Facebook, és el personatge més influent del 2010 segons els editors de la revista Time. Aquest noiet, nascut el 1984 a White Plains, Estats Units, ha aconseguit amassar una fortuna de 6.900 milions de dòlars segons la revista Forbes gràcies a la famosa xarxa social.

Ha estat una decisió envoltada de polèmica, ja que fa dos dies els lectors de la revista havien considerat, a través d'una votació popular, que aquest reconeixement havia de recaure en Julian Assange, el fundador de Wikileaks. Tot i que la decisió final a l'hora de nomenar el personatge de l'any depèn sempre dels editors de la revista, el fet que no s'hagi seguit l'opinió dels lectors ha provocat fortes crítiques entre els usuaris de Twitter, i la revista s'ha defensat elegant que "la xarxa social creada per Zuckerberg ha posat en contacte 500 milions de persones", fet que convertiria Facebook en el "tercer país més gran del món, amb gairebé una tercera part dels habitants del planeta".

Cal recordar que el personatge de l'any per a Time és un reconeixement a la influència d'una persona, ja sigui positiva o negativa, com ho demostra el fet que en anteriors ocasions hagi recaigut en Adolf Hitler o Iosif Stalin, i en aquest cas, crec que tots estarem d'acord que l'influència durant aquest any de Julian Assange és igual o més important que la de Mark Zuckerberg, simplement són influències diferents, una mediàtica i l'altra de caire més individual però a un grandíssim col·lectiu.

Podríem dir que és el triomf del geni, aquest jovenet que va entrar a Harvard al 2003, on va ser acusat de hackejar fitxers de la universitat, va crear Facebook el 2004 i va abandonar la carrera per convertir-se en l'home més influent del planeta sis anys després. No puc fer més que felicitar un jove que amb 27 anys ha creat una eina que fa servir pràcticament tothom, és un dels multimilionaris més joves que hi ha, ha aparegut a els Simpsons i fins i tot ja té una pel·lícula inspirada en la seva vida. Clarament, un dels grans genis del nostre temps sense discussió.

Krusty

Michael Moore es mulla per Julian Assange

M'ha agradat molt llegir la notícia que es va saber dimarts referent a que el director de cinema i gran lluitador contra les corporacions i l'abús del govern americà, Michael Moore, va donar 20.000 dòlars per pagar la fiança de Julian Assange.

El jutge va concedir la llibertat condicional a Assange pendent de la vista, prevista per l'11 de gener, per a la seva extradició a Suècia sota una fiança de 240 mil lliures, de les quals 200 mil han de ser en metàl·lic, amb la condició de que l'acusat fos monitoritzat electrònicament, s'imposés un toc de queda i contactés diàriament amb la policia. Tot i així, finalment va ser  empresonat de nou a falta de la resolució d'una apel·lació a la sentència realitzada per la fiscalia sueca, i per tant segueix a la presó de Wandsworth.

Mentrestant, el creador de Wikileaks va rebent contínues mostres de suport, per exemple la mencionada de l'excèntric director nord-americà Michael Moore, que no va dubtar en declarar que Wikileaks “Existe para aterrorizar a los mentirosos y belicistas que han llevado a la ruina a nuestra nación y a otras. Tal vez, la próxima guerra no será tan fácil porque los papeles se han invertido y ahora es el Gran Hermano el que está siendo vigilado... por nosotros”. Més explícit és el director a la seva págnia web, on afirma molt inteligentment que "Leaks don't kill people, secrets do" (les filtracions no maten gent, els secrets sí). Recentment Julian Assange ha rebut també el suport de la revista Rollins Stone, que en la seva edició italiana l'ha nomenat "Rockstar de l'any" per ser la persona que "millor ha representat l'actitud rock'n'roll durant l'any", i del dirigent Fidel Castro, que s'ha felicitat de que Julian Assange hagi col·locat "el imperio en el banquillo de los acusados".

Esperem que l'heroi d'internet, el Robin Hood del segle XXI, la Salander masculina, el gran Julian Assange, aconsegueixi finalment sortir de la presó, per ara, segons el seu advocat Mark Stephens, van a bon ritme per reunir la fiança. Donant un to d'humor a tot plegat, l'advocat va declarar també a la sortida dels jutjats que “És una llàstima que no puguem fer servir la Mastercard o la Visa per ajudar-lo”. Mentrestant, si voleu fer alguna cosa per ell, podeu deixar un missatge a la web FreeAssange i sobretot informar-vos i seguir les filtracions que Wikileaks va facilitant, que és la millor manera d'honorar-lo a ell i a la veritat per la que lluita.

Krusty

Le Mont Saint Michel

Si en teniu l'oportunitat, apropeu-vos un dia a visitar el fantàstic Mont Saint Michel, situat a Normandia, cap al Nord de França, és sens dubte un dels poblets més espectaculars que personalment he vist i també un dels més visitats de l'estat francès.

Construït al capdamunt d'un turó de roca que s'erigeix a la costa francesa, lleugerament endinsat dins l'aigua de la baia, és un espectacle digne de ser contemplat. Jo l'he vist en dues ocasions, i en la primera s'aixecava enmig d'una infinita maresma de fang, repleta de gent que pesca el marisc que queda a la sorra quan es retira l'aigua, i en canvi en la segona m'el vaig trobar envoltat de l'Oceà Atlàntic amb grans onades xocant contra les roques que feien esgarrifar, molt espectacular. 

En quant a la seva característica silueta, cal dir que el Mont Saint Michel està coronat per una estàtua de Sant Miquel Arcàngel, cap dels exércits divins, col·locada dalt de l'església del poble, que arriba als 170 metres d'alçada total sobre el nivell del mar, fent-lo encara més impressionant el fet de trobar-se en mig d'una gran planícia. És per tot això, però sobretot per la seva importància a nivell arquitectònic, que va ser declarat monument històric el 1862 i és Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de 1979.

És tant important i ràpid l'efecte de les marees en la planíssima baia que l'antic camí usat per anar cap al turó on s'aixeca el poble tenia plataformes elevades de fusta cada uns metres per si la pujada de la marea atrapava a algú a mig camí sense temps a fugir. La primera vegada que el vaig visitar, ja fa molt anys, aquest camí era l'única opció per accedir al poble, que quedava completament aïllat en quant a carreteres quan la marea pujava. Evidentment, quan hi vaig tornar anys després ja havien construït una magnifica carretera elevada amb pàrquing i tot que el fa actualment accessible durant tot el dia qualsevol dia de l'any.

També és un plaer passejar per els seus carrers i carrerons, que formen un entramat bastant complex que va ascendint progressivament, o visitar la abadia o l'església, tot magníficament conservat i preservat alhora que cuidat i netejat com és costum a França, on semblen valorar i aprofitar molt més que nosaltres els monuments històrics. Resumint, que no deixeu passar l'oportunitat de visitar el Mont Saint Michel, una petita meravella a 10 hores de Barcelona en cotxe que us deixarà segur amb la boca oberta.

Krusty

"Al." restaurant, al barri de Gràcia, BCN

Un dels meus restaurants preferits del barri de Gràcia és el Al., situat al Carrer Encarnació entre Escorial i Torrent de les flors, és un dels millors locals de cuina moderna en quant a relació qualitat/preu del barri. Podríem dir que fan cuina de mercat amb molt bon criteri i que sobretot cuiden exquisidament els detalls.

Certament aquest tipus de restaurant de cuina moderna amb tocs de disseny han proliferat al barri de Gràcia en els últims temps, però segueix destacant per sobre els altes el restaurant Al. Podeu menjar-hi un menú al migdia a preu molt assequible o sopar-hi en bon ambient i amb bona companyia al vespre, i sense presses.

Si en teniu la oportunitat, tasteu de la carta el seu steak tartar, és simplement sublim. I no us perdeu els seus arroços, dissabtes i diumenges al migdia, simplement s'han de provar, sobretot acompanyats d'un pica-pica previ excel·lent i un bon vi.

Personalment, hi he estat diverses vegades i s'hi menja molt i molt bé, ara, s'ha de reservar prèviament per que sinó és possible que us el trobeu ple fins la bandera ja que últimament està molt de moda.

Dades:  Al. Restaurant, C/ Encarnació , nº 56. Tel. 932198213. http://www.alpunt.net/

Krusty

Aquellos maravillosos años

Si parlem de sèries que m'han marcat, la primera que em ve al cap evidentment és "Aquellos maravillosos años" (The wonder years), emesa als Estats Units a la cadena ABC des de 1988 al 1993, que emetia per a nosaltres TV2 si no recordo malament.

Tots recordareu la presentació de la sèrie amb la cançó A Little Help from My Friends, en una versió genial de Joe Cocker, i original dels Beattles, que contribuïa perfectament a donar-li el to melancòlic i nostàlgic que caracteritzava la sèrie.

La sèrie narrava els esdeveniments històrics que varen tenir lloc a Amèrica entre el 1968 i el 1973, vistos a través dels ulls d'en Kevin Arnold, que estava acompanyat per la Winnie Cooper i el seu peculiar amic Paul. Abanç que ho penseu, us puc confirmar que en Paul no va convertir-se en Marylin Manson al fer-se gran, això és una llegenda urbana, encara que sí va inspirar probablement personatges com el de Milhouse, dels Simpsons.

Alguns dels protagonistes els hem seguit veient en altres sèries o pel·lícules, i d'altres s'han perdut en el temps, com sempre passa amb les sèries d'èxit amb el pas dels anys. El protagonista per exemple, l'actor Fred Savage, actor des dels 4 anys, va tenir posteriorment una sèrie pròpia anomenada "Yo y el mundo" que no va aconseguir evidentment prolongar l'exit de "Aquellos maravillosos años". Més endavant va arribar a aparèixer a "Austin Powers en Miembro de oro" en un paper secundari i al 2007 va dirigir la seva primera pel·lícula. L'actriu Danica McKellar va aparèixer recentment en dos episodis de "Como conocí a vuestra madre" però en realitat es dedica a la matemàtica, graduada "cum laude" el 1998, fins i tot va publicar un llibre sobre el tema.

Personalment recordo amb estima la ja passada època en que les sèries tenien "moraleja" i pretenien ensenyar i formar a nivell emocional més que no pas només entretenir, dons per mi aquesta sèrie era de les que més ho aconseguia. Puc dir amb absoluta certesa que em va ajudar quan era jove a ser plenament conscient de que la joventut és un moment  màgic i sorprenent que cal gaudir i aprofitar per que mai no tornarà.

Krusty

Spaghetti a la bottarga, típic de Sardenya

Un dels plats que més m'han sorprès en els meus viatges varen ser els Spaghetti a la bottarga, plat típic de l'illa de Sardenya, la segona illa més gran de la Mediterrània, situada al sud de Còrsega i que pertany a l'estat italià, del qual és una regió autònoma.. Es preparen evidentment amb Bottarga di muggine, freses de peix seques, i son molt fàcils de cuinar.

Ingredients per a quatre persones:

500 grams d'spaghetti

50 grams de bottarga di muggine en pols

Julivert fresc picat

1 dent d'all

Oli d'oliva verge extra

Bitxo

Preparació:

Escalfem una paella amb l'oli, el dent d'all i el bitxo, apart, bullim la pasta, com sempre, "al dente". Seguidament escorrem els spaghetti i els saltegem a la paella, un cop retirats l'all i el bitxo, que son per donar gust, durant 1 minut, afegim el julivert i saltegem un minut més. Finalment preparem el plat posant-hi la pasta i afegint la bottarga ratllada o en pols a voluntat. Podem servir amb un bon vi blanc ferd i no és costum el parmesà per acompanyar.

Evidentment el més treballós del plat podríem dir que és aconseguir la bottarga, un cop tingueu això la resta no serà problema. Fàcil de preparar, gustós, sa i sobretot, típic de l'illa de Sardenya, no es pot demanar més.

Krusty

Ja és oficial, Qatar Foundation

Avui el president del Barça, Sandro Rosell, el vicepresident de Qatar Foundation, Saif Ali Al-Hajari; Ahmad Al Sulaiti, representant de Qatar Sports Investment, i Raquel Fernandez, en nom d'Unicef, han presentat a la tarda l'acord del Barça amb la Qatar Foundation. Ho han fet davant un panell amb publicitat del club i de Qatar Foundation, però no hi apareixia ja per enlloc Unicef.

D'entrada, comencem ja amb tripijocs, el club blaugrana ha signat aquest acord amb la Qatar Esports Investment, i és aquesta empresa la que ha cedit els drets de l'acord a Qatar Foundation, o sigui que l'acord no és amb Qatar Foundation sinó amb Qatar Esports Investment. Per reduir el deute que l'actual junta directiva afirma haver-se trobat, el president blaugrana ha dit que només hi havia quatre opcions: pujar les quotes dels socis i els abonaments, vendre patrimoni, reduir despeses de manera dràstica o vendre màrqueting. Sandro Rossell entén que el que han fet ha estat optar per la última, que ha anomenat "vendre màrqueting" per no dir "vendre la samarreta" o, jo afegiria, "la dignitat".

Si realment volen que ser soci del Barça no sigui apte per a tothom, cosa amb la que no estic d'acord, pujar les quotes i els abonaments és la millor via per aconseguir-ho. A la campanya el senyor Rossell intentava posar la por al cos dels socis amb l'exemple del Manchester United, on els socis amb abonament de seient son tants que s'ho han de repartir anat a un partit sí i un no. Per solucionar això, un cop més, pujar el preu de l'abonament seria la millor manera, com ja va fer el gran Laporta quan va entrar al club, que tot i això segueix tenint els abonaments més barats entre els grans clubs de futbol.

Rosell, que ha valorat l'acord com "una necessitat", ha confirmat que el 23 de juliol passat es va vendre la seva empresa [BSM] i que “va ser després quan vam veure que la situació econòmica del club estava molt pitjor del que ens pensàvem i vam parlar amb la gent de Qatar per veure si ens podien ajudar”. Ha qualificat el fet de que Unicef segueixi al pit dels jugadors com que seia "la nostra il·lusió", la qual cosa no ho garantitza en absolut. Per la seva banda, Ahmad Al Sulaiti, representant de Qatar Sports Investment, ha declarat "Espero que aquesta col·laboració sigui beneficiosa per a tots”, el que implica que alguna cosa n'espera treure la seva empresa de cedir la publicitat obtinguda a tant alt preu a Qatar Foundation.

A la contraportada d'El Periódico d'aquest dilluns, l'exentrenador holandès i gran barcelonista Johan Cruyff explicava que “no val la pena tacar la samarreta i perdre aquesta singularitat per ingressar el 10% del pressupost”, personalment hi estic totalment d'acord. La conciliadora resposta de Rossell al seu enemic declarat ha estat que "Un mite sempre té raó, però en fi...”.

És cert que Qatar té molts diners i gaudeix gastant-los, l'any passat varen comprar-se un festival de cine sencer, el de Tribeca, Nova York, i el varen traslladar a la ciutat quatarí de Doha, amb el seu director, Robert de Niro, els seus crítics, les seves pel·lícules i les seves estrelles. També al maig d'aquest any varen comprar les famoses galeries Harrods, de Londres, a l'egipci Mohamed Al-Fayed, per 1.800 milions d'euros, i tenen previst obrir-ne una sucursal a Shangai, Xina. Han acumulat paquets d'accions decisius a la Borsa de Londres, Volkswagen, Barclays Bank i Credit Suisse, i fins i tot estan construint un hotel de luxe a la Cuba d'en Castro.

Arribats a aquest punt, m'agradaria insistir en alguns dels punts que ja vaig comentar en l'article recent sobre el tema i afegir més informació que m'ha deixat completament astorat, ja que no tot s'hi val ni tot té un preu a pesar del que creguin els riquíssims xeics de Qatar. Com ja sabeu, aquest país no es compromet a nivell internacional a respectar els drets humans, però cal afegir que el país està al punt de mira d'Amnistia Internacional per vulnerar els drets de la dona, els treballadors i els homosexuals, que poden ser sentenciats a mort si practiquen el sexe.

La pròpia dona del Rei de Qatar, a través de la Facultat Qatarí d'Estudis Islàmics, va establir el Centre per al Pensament Moderat Al-Qaradawi. Si anem a mirar qui és Yusuf Al-Qaradawi, descobrirem que aquest personatge, que té l'entrada prohibida al Regne Unit i també als Estats Units, té un programa a la cadena Al Jazeera amb més de 40 milions d'espectadors on ha recomanat "l'assassinat de dones embarassades d'Israel", ha donat per bons els atemptats suicides en el marc del conflicte palestí i ha deixat frases per la història com que "hi ha dones que gaudeixen de les pallisses". També va promoure al 2004 un boicot als productes americans o d'Israel i al 2009 va declarar, a Al-Jazeera, que "Hitler va aconseguit posar els jueus al seu lloc, va ser un càstig diví per ells" i, a Qatar TV, que "no hi ha un sol vers o paràgraf de la Torah que demani la pau". A l'octubre del 2004, 2.500 intel·lectuals musulmans d'arreu del mon varen signar una petició condemnant l'extremisme islàmic que qualificava Al-Qaradawi de "xeix de la mort" i l'acusava de "proporcionar cobertura religiosa per al terrorisme".

Resumint, la família reial de Qatar, amb la complicitat de Sandro Rossell, ha aconseguit demostrar que sigui qui sigui el comprador, en aquest mon descarriat tot està en venta si el preu és bo, fins i tot el sentiment blaugrana. Ara més que mai podem dir que el Barça és més que un club, és l'últim capritx del xeic de Qatar. Bona feina "Sandruscu".

Krusty

Dues cares de la mateixa moneda

Ahir el propietari de la llibreria Europa de Barcelona, Pedro Varela, va ingressar a la presó de Lledoners,  per complir dos anys i nou mesos de presó, condemnat per un delicte de difusió d'idees genocides, degut al seu demostrat fanatisme actiu a favor de la ideologia nazi.

La llibreria va saltar tristament a la fama quan el 1996 els Mossos d'Esquadra varen intervenir-hi els arxius de l'organització neonazi "Círculo Español de Amigos de Europa" (CEDADE) i més de 20 mil llibres de contingut racista i xenòfob. Aquesta organització havia estat dissolta suposadament l'any 1993, tot i així, la llibreria servia de seu per aquest grup radical d'origen germànic creat el 1966, especialitzat en la negació de l'holocaust. Aquesta organització, formada inicialment per molta de la immigració nazi i d'ideologia feixista exiliada a Espanya provinent de tota Europa en els anys 40 i 50 atrets per la dictadura primer i la impunitat estatal en delictes com l'enaltiment del nazisme després, es va anar estenent per Espanya fins als anys 80.

Varela havia demanat la suspensió de la pena de presó al jutjat penal número 15 de Barcelona, que li va denegar la petició a finals d'octubre. El fet que l'amo de la llibreria Europa ja tingués una altra sentència condemnatòria de set mesos de presó, de l'any 2008, va ser l'argument per desestimar la suspensió i dictar l'ordre que avui s'ha fet finalment efectiva.

Deixar clar que l'empresonament de Pedro Varela em sembla fantàstic i sobretot just, simplement no puc evitar destacar que és un clar exemple de l'ofensiu "doble rasero" que practica l'estat espanyol. Mentre aquest home despreciable entra a la presó per enaltiment del nazisme alemany, personatges terrorífics que varen anar molt més enllà de la defensa de la ideologia feixista del dictador Franco segueixen vivint a cos de rei, mantinguts pels nostres impostos, als diversos quarters militars que poblen, per exemple, la meva ciutat, Barcelona. 

També figures públiques com Manuel Fraga, Ministre d'Informació i Turisme durant el franquisme, ha pogut desarrollar lliurement una exitosa carrera política, presidint durant molts any la Comunitat de Galícia, fins a retirar-se tranquil·lament de la primera línia mediàtica a avançada edat, per imposició del propi Partit Popular, que intenta allunyar la seva imatge pública dels radicalisme del dinosaure Fraga i les seves idees d'extrema dreta. Estem parlant d'un home que, com a portaveu, va anunciar execucions de presoners polítics, un ministre que mai s'ha mostrat contrari al règim per què ningú li ha exigit, un personatge que hagués estat un protagonista més d'uns judicis com els de Nuremberg si s'haguessin fet mai en versió espanyola, i que morirà tranquil, còmode i orgullós de les seves gestes, a casa seva qualsevol dia d'aquests.

Per molt que estigui d'acord amb l'empresonament de Varela, per mi la cosa no pot acabar aquí. Varela i Fraga són dues cares de la mateixa moneda, així com ho son el nazisme i el franquisme. Nosaltres també tenim fosses comunes, varem tenir camps de concentració i varem patir barbaritats durant molts anys, i ara treiem pit i exigim justícia contra l'amo d'una llibreria que defensa el nazisme, mentre el franquisme campa lliurement per la península i els que en altre temps mataven ara es riuen de nosaltres quan s'ajunten els diumenges per fer un domino o unes cartes, amb les seves mans ja arrugades però encara tacades de sang.

Krusty

Troben mort el fill de l'estafador Bernard Madoff

Ahir va aparèixer mort, al seu apartament de Nova York, Mark Madoff, fill de 46 anys de Bernard Madoff, l'inversor nord-americà condemnat el per estafes multimilionàries als Estats Units. La mort es produeix exactament dos anys després que Bernard Madoff fos detingut, l'11 de desembre de 2008, en confessar el frau que havia comès.

Bernard Madoff va néixer el 1938, i al 1960 va fundar una empresa amb el seu nom dedicada a inversions a Wall Street que va ser mundialment coneguda pels rendiments aconseguits per els seus fons d'inversió, arribant el propi Madoff al càrrec de coordinador en cap del mercat de valors. Mark i Andrew Madoff, els seus dos fills, eren brokers a l'empresa de serveis financers del seu pare, tot i que treballaven en una divisió diferent a la que finalment va protagonitzar l'estafa més gran fins al moment feta per una sola persona. Arrel de la confessió de Bernard Madoff sobre l'estafa, els seus dos fills el varen denunciar i l'endemà era detingut per la policia.

Segons les fonts policials, no s'ha trobat cap missatge a prop del cos de Mark Madoff, però tot apunta a que s'ha suïcidat portat per la pressió de que amb el segon aniversari de la detenció de son pare es presentessin càrrecs penals contra ell, apart de les nombrosos demandes civils contra ell que ja tenia pendents per valor de milers de dòlars. També el dia que el varen trobar vencia el plaç per reunir els diners necessaris per les indemnitzacions a afectats per la famosa estafa. El cos penjava d'una soga quan el seu sogre el va trobar ja mort a l'apartament del Soho, on havia acudit a petició de la dona del difunt, que es temia alguna cosa degut a l'estat progressivament preocupant de Mark Madoff des de que ella havia demanat el canvi de cognom, per ella i els seus fills, degut al ressò mediàtic de l'estafa del pare d'aquest, que havia derivat en amenaces per a la família.

Actualment, Bernard Madoff compleix una condemna de 150 anys en una presó de Carolina del Nord per haver estafat més de 68 mil milions de dòlars, i allà és on ha rebut la fatídica notícia que segueix ampliant la llarga llista de tràgiques conseqüències derivades de l'estafa. Ja el 23 de decembre la policía havia trobat mort a la seva oficina de Nova York, amb indicis de suicidi, Thierry Magon De la Villehuchet, de 65 anys i cofundador d'Acces International, un dels principals comercialitzadors dels fons que gestionava Bernard Madoff que ho havia perdut tot.

Una vegada més, la història ens demostra que en l'univers financer dels Estats Units tot s'hi val per arribar a triomfar, i que molts dels encorbatats genis que hi treballen es mouen en una finíssima línia entre èxit i fracàs, entre ètica i riquesa, que tant pot coronarlos sense fer preguntes si aporten grans beneficis com condemnar-los, jutjar-los, empresonar-los i perseguir-los quan es demostra que el que tothom sospitava, però ningú volia sentir, és, com només podia ser, inevitablement cert.

Krusty

Bic naranja o Bic cristal?

Tots recordem el clàssic anunci dels bolis Bic, "Bic naranja escribe fino, Bic cristal, escribe normal", i ara, anys després, m'agradaria reflexionar profundament sobre aquest tema crucial i fer-me la pregunta "y tú de quien eres?"

Certament, com resa l'anunci, el Bic naranja escriu molt més fi, però s'ha de dir que degut a això mateix, té una penetració més fonda en el paper, que per exemple al escriure en llibreta pot esdevenir un problema greu ja que, com tots haureu comprovat, es poden marcar les pròximes tres fulles amb el mateix text, agafant la fulla una forma convexa i de caire més rígid que l'habitual. D'altra banda però, el Bic narajna és clarament és lleuger que el Bic cristal, cosa que pot ser un detall important si un ha d'escriure grans reflexions a mà. Ara, també cal tenir en conta l'avantatge del Bic cristal a l'hora de saber en quin punt està de càrrega de tinta, ja que amb el Bic naranja podeu trobar-vos sense tinta en el moment més inesperat.

En quant a la fiabilitat i durabilitat, és clar que el Bic cristal té un problema que tots coneixem, i em refereixo a que sempre, i repeteixo, sempre, s'acaben trencant pel plàstic de la punta que subjecta la mina, i això clarament els-hi resta punts, ja que quan això passa, pots seguir escrivint però cada vegada es fa més complicat. Si es que ja d'entrada es nota que el Bic naranja és més sòlid, més compacte que no pas el Bic cristal.

Com a conclusió, podem dir que tant el Bic naranja com el Bic cristal són un clàssic dels bolígrafs, però que el cristal esta clarament més estès i s'usa molt més, encara que s'agraeix que ens deixin triar. Quan trieu, feu-ho a consciència, ja que un detall com aquest pot ser la diferència clau alhora de que un text escrit a mà sigui genial o simplement bo. Personalment, m'inclinaré pel famós Bic cristal, decisió que dubto molt afecti gaire l'esdevenir de la meva existència humana, però s'havia de triar i això és el que he fet.

Krusty

Ted Turner, del cel a La Terra

El famós magnat de la comunicació conegut mundialment com a Ted Turner, de nom real Robert Edward Turner III, ha declarat aquesta setmana que no té "gaires diners" i que està "al límit de la pobresa", després de les nombroses donacions que ha fet a obres de caritat en els últims anys.

El gran Ted Turner va néixer el 1938 a Cincinnati, Ohio, als Estats Units, i el 1963, quan es va suïcidar son pare, va heretar el lucratiu negoci de publicitat de la família. Al 1970 va començar comprant una cadena de televisió arruïnada d'Atlanta, Georgia, i ja el 1980 creava les conegudíssimes cadenes CNN i TNT, les primeres cadenes dedicades 24 hores a notícies, la segona només d'esports. A partir d'aqui, el 1985 comprava la productora de cinema MGM/UA (fusió entre la Metro Goldwyn Mayer i la United Artists), dues productores de cinema mítiques ja aleshores. Les seves cadenes de televisió varen saltar a la fama mundial amb la cobertura de la Guerra del Golf al 1991, cosa que li va comportar se nombrat "home de l'any" per la prestigiosa revista Time, i va esdevenir una icona també a nivell personal al casar-se el mateix any amb l'estella de Hollywood Jane Fonda.

Actualment, és vicepresident i co-propietari de AOL Time Warner, empresa valorada en més de 350 mil milions de dòlars surgida de la fusió entre America Online, l'operador d'internet més gran dels Estats Units, i Time Warner, monstre empresarial del món de la televisió, les publicacions, el cinema, la música i els sistemes de cable. A pesar de tot això, el fundador de la CNN va dir en una entrevista a la cadena aquesta setmana que ell és "un dels pocs exemples d'una persona molt rica que dóna diners gairebé fins al límit de la pobresa", tot afegint que li encantava donar diners "mentre podia", per acabar reconeixent que encara li queden "uns quants milions" de dòlars.

Podríem dir que Ted Turner representa l'autèntic somni americà, aquell al que no podran mai aspirar els que comencen de zero, que no va ser el seu cas, però que es compleix definitivament amb la seva caiguda des de l'Olimp en els últims anys de la seva llarga i luxosa vida. La diferència en aquest cas és que el que l'ha portar de tornada al mon terrenal no han estat males inversions o escàndols legals sinó el simple fet de donar pensant que sempre tindria. Va donar, per exemple, mil milions de dòlars a causes humanitàries de les Nacions Unides el 1997, però també en va perdre set amb l'anomenada "bombolla d'internet". Com he dit, dins de la tancada mentalitat capitalista americana, aquest home és del millor que hi trobareu, filantrop? Potser si. Generós? Més que molts. Mecènes? Jo no diria tant, però Deu n'hi dó si tenim en conta que allò és Amèrica!

Krusty

Tron

La setmana que ve s'estrena als cinemes Tron Legacy, seqüel·la de l'original Tron, i per tant crec que és el moment de comentar un dels clàssics més trencadors del cinema fantàstic dels nostres temps. Estrenada el 1982, escrita i dirigida per Steven Lisberger, va ser de les primeres pel·lícules fetes en gran part per ordenador i retrata un mon cibernètic que viu l'eterna lluita entre el be i el mal, representats respectivament pel color blau i el vermell de forma magistral.

Tron és suposadament el nom d'una màquina recreativa que inspira la pel·lícula, ja que es basa en un seguit de competicions o proves amb una estètica que recorda inconfusiblement els videojocs de l'època, tot reforçat per una impactant visualització basada en la vistositat dels colors i les llums en un entorn fosc, misteriós i infinit que recrea les entranyes d'un ordenador. Aquests efectes varen ser aconseguits amb diverses tècniques que barregen la fotografia tradicional amb la realitat virtual creada per ordenador, emprant grans quantitats de pel·lícula cinematogràfica, en un procés extremadament laboriós que no s'ha repetit per fer cap altre pel·lícula. De fet, el film no va ser nominat a l'Oscar als millors efectes especials per considerar que fer servir ordenadors en la producció de les imatges era com "fer trampes", que li diguin ara al Sr. James Cameron.

Conta amb l'estel·lar presència d'un jove Jeff Bridges en el paper de "programador" absorbit dins aquest colorista  univers informàtic, actor que també és present en aquesta nova entrega que comentava. També conta amb David Warner en el paper de dolent, rol en el que s'especialitza i que ha interpretat en diverses pel·lícules com La Profecía, En la boca del miedo, Scream 2 o Titanic.

En la pel·lícula els programes són representats per personatges que reflecteixen la personalitat dels seus programadors, tot envoltat per una trama on una gran empresa malèfica vol endur-se el mèrit de la feina d'un genial programador rebel. Així com no va tenir gens d'èxit en la seva estrena, amb el anys s'ha convertit en una pel·lícula de culte pels amants del gènere fantàstic.

No puc fer més que recomanar-vos aquest clàssic de Disney, que marca els inicis de l'aplicació dels ordenadors en al mon del cinema de forma magistral, defensa valors universals que no caduquen i sorprèn molt gratament com a pel·lícula innovadora. Personalment em sembla fascinant, i un cop l'hagueu vist, animeu-vos amb la seqüel·la Tron Legacy, que segur que com a mínim es una bona actualització a nivell tècnic del fantàstic univers de Tron.

Krusty

Sandro Rossell ven la samarreta blaugrana a Qatar

El fatídic acord per posar publicitat a la samarreta del Barça de Qatar Foundation, que es signarà el proper dilluns amb la presència de representants de la família reial de Qatar i el president del nostre club, Sandro Rosell, reportarà al FC Barcelona 150 milions d'euros repartits en cinc temporades a raó de 30 milions d'euros cadascuna, amb un variable de 5 milions per temporada en funció dels títols i amb una aportació inicial de 15 milions més.

Primerament, de cara a valorar l'acord, al marge de l'insult que suposa, pels socis com jo i barcelonistes en general, el fet de "tacar la samarreta", cal saber què és Qatar Foundation i com és Qatar. Seguidament intentaré resumir breument de què estem parlant, encara que si m'esplaio massa serà per que l'ocasió ho mereix, no oblidem que estem parlant de passar de l'orgull de portar Unicef a la samarreta a la situació de portar Qatar Foundation al pit quedant "pendent d'estudiar ón, i com, recolocar el logotip d'Unicef".

Què és Qatar Foundation?

És una fundació controlada per la família reial de Qatar i creada l'any 1995 per Sheikh Hamad Bin Khalifa Al Thani, l'Emir de Qatar, i portada per Sheika Mozah Bint Nasser Al-Missned, la seva dona, és a dir, la Reina de Qatar. És una fundació sense ànim de lucre, però no una ONG ja que està fundada pel rei del país, que aposta per l'educació, la recerca científica i el desenvolupament de comunitats, ajudant a “aixecar una societat sostenible” en què l'intercanvi i la creació de “coneixements millorarà la vida de tothom”. Enteneu de què va? Jo tampoc, però sabem que actualment, la fundació ha aconseguit la col·laboració de més de 21 companyies per treballar en la recerca científica, i apadrina diferents universitats i programes acadèmics.

Informació general sobre Qatar:

Qatar, que recentment ha estat designat com a seu per el Mundial de Futbol de la FIFA per l'any 2022, té un territori de 11.437 km², per exemple, 50 vegades més petit que Espanya i mil més petit que Brasil, i conta amb poc més d'un milió d'habitants, dels quals un 20% son nascuts a Qatar i la resta son professionals que hi treballen. Dels 12 estadis en que es jugarà el Mundial del 2022,  en remodelaran 3 i en construiran 9 que desmantelaran i vendran a altres països passat el Mundial, això ja diu molt de la capacitat econòmica d'aquest petit país àrab del Golf Pèrsic. També és interessant el fet que a Qatar només paguen impostos les empreses, les persones no, i aquestes tenen el PIB per capita més alt del món, que vol dir que hi ha gent molt rica, no que hi hagi molta gent rica.

Una mica d'història de Qatar:

La riquesa del regim totalitari, propietari del emirat des de 1971, prové d'unes immenses reserves de petroli i les terceres més grans del món de gas, i el xeic que lidera la família reial va fer-se amb el tron el 1995, de forma cruenta, mentre son pare, rei fins aleshores, era de vacances a Suïssa. Des d'aleshores la població ha passat de mig milió a més del doble a base de professionals estrangers generosament pagats.

Informació important sobre Qatar:

Cal remarcar també que Qatar només accepta firmar 3 dels 17 tractants internacionals sobre el drets humans, que tenen a veure amb els nens i els disminuïts, negant-se a firmar els relatius a drets civils, racials, de premsa, de sindicat, de la dona, la raça, la tortura o els treballadors. Per exemple a Qatar, una dona i un home que no estiguin casats no han d'estar mai sols sota un mateix sostre amb risc de denuncia a la policia, encarcerament i deportació en cas de ser estranger algun dels dos. Les dones vestides de forma inadequada son multades, no esta permès fotografiar a les persones sense permís i tenen tolerància zero amb l'alcohol. Tampoc podem oblidar que les dones, a qui son freqüents les agressions, tot just voten des del 2003.

Contactes anteriors de Sandro Rossell i la família reial de Qatar:

Qatar fa anys que aposta fort per l'esport, amb el gran objectiu de classificar-se per un Mundial, però al no tenir bons jugadors, varen apostar per intentar nacionalitzar grans atletes africans a canvi de garantir que, tant ells com les seves famílies, viurien com a reis. Aquí és on Sandro Rosell i Josep Colomer van tenir en el seu moment la idea de ser els primers en fer una gran operació de recerca de talents a l'Àfrica que oferir al Rei de Qatar. Per fer això varen crear l'acadèmia Apire, amb el suport de Nike, dedicada a fer milers de proves a nens de diversos països africans i seleccionar-ne els millors. A aquests se'ls proposa anar a viure a Qatar amb la seva família i tots reben la nacionalitat i un nivell de vida de luxe. Són la selecció nacional de futbol de Qatar del futur.

Aquestes son les escoles de futbol de Qatar que es varen comentar a la campanya electoral a President del Barça, on va quedar clar que presten un servei a nens poc afortunats, però només si apunten maneres per el futbol, sinó no. Per tant, dir que l'acadèmia de Rossell té com a objectiu ajudar a nens és tant poc rigorós com dir que la Qatar Foundation no té ànim de lucre o com dir que Qatar respecta algun dels drets humans.

Possibles implicacions de l'acord amb Qatar:

És un cop repassats els fets que no puc evitar preguntar-me si aquesta mesura, segona important del "Sandruscu" després de la prohibició de nous socis excepte condicions, és una idea actual o ja va ser pactada amb el Rei de Qatar abans que en Sandro esdevingués president del club. Ho dic per que si fos així, estaríem parlant de l'estil americà on un candidat a president aconsegueix finançament per la campanya a canvi de prometre beneficis als inversors un cop guanyades les eleccions. I, un cop més, si fos així, em pregunto quina part del pastís serà per el company Rossell.

Valoració de l'import de l'acord amb Qatar:

Ara venen des del club blaugrana que Manchester, Arsenal i Reial Madrid cobren 23 milions per temporada per el mateix concepte, mentre que ells n'han firmat 30, però siguem clars, quant més hauria de valer ser el primer espònsor de la història del club? Quant més hauria de valer publicitar-se a la samarreta del millor Barça de la història? Quant més hauria de valer desplaçar Unicef del pit dels millors jugadors del món? Quant més hauria de valer per el fer de portar una marca avalada per un règim islàmic absolutista? Personalment crec que hauria de valdre molt més de set milions més, firmats en anys anteriors, que el que val per exemple posar Bet&Win a la samarreta del Madrid.

Entenc que al començament de la legislatura en Sandro Rossell aprofiti per aplicar mesures impopulars, m'adono que son molts calers, és cert que tots volem a Cesc Fabregas de blaugrana, i comprenc que tenir el millor equip del mon costa molts diners, però, si ho varem aconseguir portant Unicef, donant una lliçó al capitalisme, i amb jugadors de casa, no sé per què no podem tornar a ser els millors sense recórrer al Rei de Qatar i els seus petrodòlars.

Krusty

Paella, toros, sevillanas i dòping

Ahir es va saber que la Guàrdia Civil va iniciar el mes d'abril l'operació "Galgo" després que es descobrís que algunes persones podrien estar dedicant-se a facilitar substàncies dopants a esportistes d'alt nivell, s'estan escorcollant domicilis a les poblacions de Palència, Madrid, Alacant, Segòvia i Las Palmas, i diversos domicilis d'atletes, entrenadors i metges, entre els quals destaca la casa de Marta Domínguez, campiona del món de 3000 metres obstacles a Berlín 2009 i que actualment esta  retirada temporalment per embaràs. També impressiona la detenció de Manuel Pascua Piqueras, membre del Comitè Tècnic de la Federació Espanyola i entrenador d'atletes com Reyes Estévez o la madrilenya Nuria Fernández, medalla d'or dels 1.500 a Barcelona, l'agost passat.

Aquesta operació és ja la tercera d'aquestes característiques després de l'operació anomenada "Puerto" va castigar el ciclisme després que es trobessin 200 bosses de sang de corredors com Jan Ullrich, Ivan Basso o Alejandro Valverde, al maig de 2006, i s'hi veiessin implicats diversos metges i directors esportius d'equips ciclistes. Després, al novembre de 2009, l'operació "Grial", feta a València, va concloure amb la detenció del metge Walter Virú i el marxador granadí Paquillo Fernández, per possessió de substàncies prohibides.

Tornant a la operació "Galgo", apart de preguntar-nos qui collons posa aquests noms, comentar que ahir la Guàrdia Civil va fer fins a quinze escorcolls a diferents domicilis, en els quals van trobar substàncies dopants, anabolitzants i fins i tot bosses de sang. I es que avui escoltava El Mon a RAC1 i remarcaven que si un repassa els rècords d'atletisme femení mundial, per exemple, la gran majoria son encara de l'època de la URSS, lo qual diu molt sobre si hi havia o no dopatge. En canvi els records d'Espanya son recents, remarcant que tot això que esta passant ara ja va passar a la resta d'Europa fa anys, però les federacions espanyoles ho han aconseguit anar aplaçant, fins al dia d'ahir, i d'aquí venen probablement els grans èxits de l'atletisme espanyol dels últims temps.

El que trobo més fort però es que la tal Marta Domínguez és des de maig del 2009 Vicepresidenta de la Real Federación Española de Atletismo, i li han trobat material a casa no ja per "consum propi" sinó per distribuir a altres atletes, fins i tot hi ha una gravació d'escolta telefònica on a una sospitosament absurda pregunta ella respon "ahora no tengo", osti, és que és molt gros això, quins collons, medallista i vicepresidenta de la federació d'atletisme i sospitosa de ser camell, increïble.

És tot això el que em porta a reflexionar sobre el per què s'ha decidit destapar ara, i no abans, aquest escàndol, després que Espanya perdés les opcions tant d'organitzar les Olimpíades a Madrid com el Mundial de futbol junt amb Portugal, molt sospitós tot plegat. I és que també en això podem dir que Àfrica comença als Pirineus, una vegada més, es demostra que la "cultura del pelotazo" i el tot s'hi val predominen per sobre de la feina ben feta i la llei a l'Estat espanyol. 

Des d'Alberto Contador fins a Reyes Estévez, tots els triomfadors en l'esport espanyol estan sota sospita, i això em fa patir si considerem que no han caigut encara el futbol, el tennis i el basket, grans abanderats en els últims temps del triomf esportiu, per ara sense trampes que se sàpiga. Realment en l'esport d'elit s'hi val tot avui en dia? Potser l'espectacle ha de primar per sobre els valors en que es basa tot això? Mireu l'exemple de l'NBA, on l'igualtat d'oportunitats es basa en que tothom es pot dopar, sinó perquè costa tant veure estelles consagrades de la lliga americana als mundials de basket? Reflexionem com podem recuperar els valors d'Olimpia i donar els joves l'exemple que es mereixen per al futur abans que sigui massa tard.

Krusty

Cantona contra la banca

El 8 d'octubre, fa un mes, el grandiós ex-futbolista Éric Cantona va proposar a un diari local de Nantes, França, que el dia 7 de desembre, aquest dimarts, els ciutadans europeus ens apropéssim als nostres bancs a retirar els diners que hi tinguéssim per així restar poder a la banca d'una manera autènticament eficaç i colpidora. La idea del crack, retirat l'any 1991, era vèncer de forma no violenta un sistema que es basa en els bancs a través d'una retirada en massa de fons que implicaria una fallida fulminant d'aquests.

Evidentment la proposta va rebre immediatament les crítiques de la Unió Europea i de la classe política i financera, però va ser àmpliament respaldada i extesa per internet, a través, entre d'altes vies, del Facebook, on la proposta denominada StopBanque ja tenia més de 60.000 persones d'Espanya que afirmaven que seguiríen la iniciativa. Fins hi tot la ministra espanyola d'Economia i Hisenda, Elena Salgado, va criticar la iniciativa: "Yo creo que estas medidas pueden ser más o menos efectistas pero poco prácticas". Tot i així, i en podeu encertar els motius, la prensa majoritàriament no s'en ha fet ressò, contribuint al fiasco que finalment ha suposat l'agosarada idea del carismàtic i triomfador ex-futbolista.

Un cop passada la data esperada, la pàgina de la proposta en qüestió deixa clar que el dia 7 era només el començament de la lluita i ens anima a posar els diners en determinats bancs que tenen un reconegut i estricte caràcter ètic, dels quals ens ofereix una àmplia llista. També es citen diverses frases entre les quals detacaria "el coneixement és l'autèntic poder" o la cita que reprodueixo a continuació:

"No et creguis res, independentment d'on ho hagis llegit, o de si ho he dit jo, o no ser que coincideixi amb la teva pròpia raó i sentit comú".   - Buddha -

Per acabar, lloar la figura del mític Éric Cantona, gran líder al camp quan era futbolista i valent figura pública en l'actualitat, tot i així, haig de dir que el problema de la iniciativa és molt clar, arriba tard. No sé vosaltres, però jo, personalment, igual que molts aturats o mileuristes, ja no estic en posició de retirar els meus diners del banc per que no n'hi tinc pràcticament, i em sembla que aquest ha estat un gran fre per la proposta. En un mon on l'1% de la gent té gran part de la riquesa, la força econòmica de la resta en accions com aquesta és pràcticament inexistent. Tot i així, bona idea Erik, si tu ho has complert, probablement hauràs fet tant mal als bancs com podíem haver fet un molt gran nombre de nosaltres junts.

Krusty

En el nom de Wikileaks

Avui ha estat notícia que grups anònims de pirates informàtics van atacar de manera insistent la pàgina web corporativa de la companyia Mastercard com a represàlia per haver retirat els serveis que oferia a Wikileaks, i per el mateix motiu els atacs també van afectar parcialment Paypal, empresa dedicada al pagament segur via internet. 

Els atacs, que s'haurien pogut produir des d'un mínim de 1.600 ordinadors escampats arreu del món, suposadament de hackers partidaris o simpatitzants de la causa de Wikileaks, també varen bloquejar els serveis de la fiscalia sueca, que ja havia estat atacada la setmana passada junt amb el banc suís Post Finance, que canalitzava donacions a Wikileaks fins que l'entitat va suprimir el compte de Julian Assange.

També en defensa del famós justicier va sortir l'exprimer ministre australià Kevin Rudd, actual responsable d'Afers Estrangers i definit per l'administració americana com una persona propensa a cometre errors segons les pròpies filtracions, afirmant que la responsabilitat per les informacions filtrades és de l'administració dels Estats Units i de la persona que ha facilitat les dades, no pas del Sr. Assange. I dimarts, a Londres, s'aplegaven personalitats com el director de cine Ken Loach, o periodistes molt coneguts al Regne Unit, davant del jutjat que considerava el seu cas per defensar-lo i afirmant estar disposats i preparats per fer front a la fiança que se li imposés.

Evidentment el desencadenant de tot ha estat la detenció de Julian Assange, per respondre a les acusacions d'assetjament sexual suposadament perpetrades a dues dones sueques fa més d'un any, i el setge a què s'està sotmetent l'organització informativa que encapçala per part de l'administració americana i els governs afins als Estats Units. El líder de Wikileaks es va presentar a les 09.30 hores de dimarts a comissaria per respondre a l'ordre d'arrest europea cursada dilluns des d'Estocolm i es troba actualment a la presó de Wandsworth, Anglaterra, a l'espera de la vista per la seva extradició a Suècia el proper 14 de desembre.

Personalment, m'ha agradat molt saber que un grup d'internautes catalans ha posat en marxa el Wikileaks en el domini ".cat". És un dels gairebé 600 "miralls" amb què compta la pàgina web de les filtracions, aclarint que definim "miralls" com a còpies de la web en servidors d'altres països. L'objectiu d'aquesta iniciativa i les altres és preveure que si el lloc "mare" de Wikileaks és deshabilitat o clausurat, la resta podran continuar difonent la documentació secreta i assegurar la seva continuïtat.

Ja era hora que la comunitat hacker donés suport actiu al seu màxim exponent mediàtic del moment, i la millor manera de fer-ho no és ni amb comunicats ni amb manifestacions, sinó fent el que millor fan, "hackejar", m'encanta. No puc esperar a saber com evolucionarà aquest thriller global amb el gran hacker Assange ara a la presó convertit en màrtir per la causa de la llibertat. 

No vull caure en l'exageració, però no ho puc evitar, si pensem en la creixent importància de la xarxa i de la informació, així com en els canvis radicals i permanents que poden derivar-se del que esta passant, podem estar assistint a la creació d'un mite mundial, personificat per un home misteriós, desconegut i injustament acusat, de capacitats incomprensibles, que per a futures generacions pot arribar a estar a l'alçada del mateix Jesus quan l'influencia de la xarxa superi àmpliament la de les religions. Algú ho havia de dir.

Krusty

Cassoulet de Castelnaudary, al sud de França

Pels que no el conegueu, el Cassoulet és un plat bastant típic al sud de França, i on realment cal anar-lo a provar és al poble de Castelnaudary, que és on jo el vaig conèixer i tastar per primera vegada. Es tracta d'un guisat fet a base de mongetes blanques "lingot", confit d'ànec, carn i embotits, l'origen del qual se'l disputen entre Carcassone, Toulouse i el propi Castelnaudary, que n'és la capital mundial autoproclamada. Tant és així que un cop a l'any, cap a l'estiu, s'hi celebra la Festa del Cassoulette de Castelnaudary.

La preparació tradicional de la recepta pot durar fins a set dies, i es cuina en una cassola de terra, d'aquí en treu el nom de Cassoulet. Aqui en teniu la recepta per a quatre persones:

Ingredients:
400 grams de mongeta blanca varietat "lingot"
400 grams de llom de porc
100 grams d'escorça de porc
4 làmines de cap de porc o cansalada
1 garreta de porc
1 confit d'ànec
4 salsitxes de porc
2 dents d'all sense cor
2 cebes
100 grams de pastanaga
Sal, pebre, llorer, julivert i farigola

Preparació:

Deixar les mongetes en remull un bon munt d'hores i després blanquejarles en la mateixa aigua bullint- les durant 5 minuts. Preparar un caldo amb l'escorça de porc tallada en llargues tires, ceba, pastanaga i porro, i salpebrar. Afegir una picada de dents d'all i cansalada. Filtrar el caldo, recuperar l'escorça de porc i eliminar la resta.  Coure les mongetes amb el caldo de mitja hora a tres quarts d'hora.

En una paella gran, desengreixar el confit d'ànec a foc lent i retirar-ne els trossos, amb el greix restant, daurar la carn de porc i les salsitxes. Un cop fet tot això, posar els ingredients en una cassola de terra, posant l'escorça de porc per cobrir la base i afegir un terç de les mongetes. A sobre col·locar-hi la carn i tapar-la amb la resta de mongetes. Finalment afegir les salsitxes submergint-les en les mongetes i avocar el caldo calent que ha de tapar-ho tot. Afegir un mica de pebre i posar al forn a 150/160 graus y coure durant dos o tres hores. Durant la cocció, a la part superior es formarà una crosta marró daurada que cal anar trencant fins a set vegades, segons la tradició, sense trencar les mongetes.

Evidentment, s'ha de servir el Cassoulet de Castelnaudary en la pròpia cassola de terra i molt calent per poder-lo gaudir en tota la seva plenitud, i si és en un dia fred, millor, i si a sobre l'acompanyeu d'un bon vi, la vetllada serà perfecte.

Espero que us agradi tant com a mi, i insisteixo en que si en teniu ocasió no deixeu passar l'oportunitat de tastar-lo a Castelnaudary, on a més de fer-lo boníssim, podreu saborejar-lo en el seu propi context autèntic. Molt bon profit a tots.

Krusty

Holocausto caníbal

Avui us vull parlar d'un dels més espectaculars clàssics del cinema del gènere de terror, em refereixo a la pel·lícula Holocausto Caníbal. Pel·lícula italiana rodada el 1980 i dirigida per Ruggero Deodato, prohibida a l'època en diversos països, s'ha convertit en un dels films més mítics del gènere.

El títol ja impacta d'entrada, i el llargmetratge no decepciona en absolut les expectatives que aquest genera, però així com Holocausto Caníbal ens pot semblar un títol de la típica pel·lícula de terror repleta de sang, res més lluny de la realitat. L'èxit indiscutible de la cinta es basa en el realisme que desprèn, feta en format documental, en la cruesa psicològica de les seves imatges i en el missatge que vol transmetre.

La història gira al voltant de la troballa d'unes cintes enregistrades per un grup de reporters desapareguts en una expedició a la Selva Amazònica per gravar un documental sobre les tribus que practiquen en canibalisme. A partir d'aquí desenvolupa un fil argumental, durant el que anem veient les citades gravacions, que acaba senyalant-nos a nosaltres més que no pas a les tribus salvatges de forma esfereïdora.

El brillant ganxo comercial de la pel·lícula va ser el intentar fer-la passar com a completament real, per aconseguir això, tots els actors varen firmar per contracte que no apareixerien en cap mitjà ni altre pel·lícula durant un any des de la seva estrena. Tots els esforços varen acabar amb la confiscació de la cinta deu dies després de l'estrena a Milà i l'empresonament del seu director acusat d'homicidi. Finalment va ser exculpat després d'aparèixer en un programa italià de molta audiència amb els actors de la pel·lícula i demostrar al tribunal com havien aconseguit gravar escenes amb tant realisme.

Menció apart mereix la seva banda sonora, una obra d'art absolutament crucial en l'èxit de la cinta i sobretot en la sensació inexplicable que et deixa la pel·lícula, que no només esgarrifa sinó que vol denunciar públicament els valors de la civilitzacíó moderna, cosa que aconsegueix magistralment.

No puc fer més que recomanar-vos la pel·lícula, avisant que no és apta per a espectadors sensibles a la violència, però estic segur que els que tingueu estómac suficient per aguantar-la estareu d'acord amb mi en que és una obra mestra i un dels clàssics més impactants de la història del cinema de terror.

Krusty