Ted Turner, del cel a La Terra

El famós magnat de la comunicació conegut mundialment com a Ted Turner, de nom real Robert Edward Turner III, ha declarat aquesta setmana que no té "gaires diners" i que està "al límit de la pobresa", després de les nombroses donacions que ha fet a obres de caritat en els últims anys.

El gran Ted Turner va néixer el 1938 a Cincinnati, Ohio, als Estats Units, i el 1963, quan es va suïcidar son pare, va heretar el lucratiu negoci de publicitat de la família. Al 1970 va començar comprant una cadena de televisió arruïnada d'Atlanta, Georgia, i ja el 1980 creava les conegudíssimes cadenes CNN i TNT, les primeres cadenes dedicades 24 hores a notícies, la segona només d'esports. A partir d'aqui, el 1985 comprava la productora de cinema MGM/UA (fusió entre la Metro Goldwyn Mayer i la United Artists), dues productores de cinema mítiques ja aleshores. Les seves cadenes de televisió varen saltar a la fama mundial amb la cobertura de la Guerra del Golf al 1991, cosa que li va comportar se nombrat "home de l'any" per la prestigiosa revista Time, i va esdevenir una icona també a nivell personal al casar-se el mateix any amb l'estella de Hollywood Jane Fonda.

Actualment, és vicepresident i co-propietari de AOL Time Warner, empresa valorada en més de 350 mil milions de dòlars surgida de la fusió entre America Online, l'operador d'internet més gran dels Estats Units, i Time Warner, monstre empresarial del món de la televisió, les publicacions, el cinema, la música i els sistemes de cable. A pesar de tot això, el fundador de la CNN va dir en una entrevista a la cadena aquesta setmana que ell és "un dels pocs exemples d'una persona molt rica que dóna diners gairebé fins al límit de la pobresa", tot afegint que li encantava donar diners "mentre podia", per acabar reconeixent que encara li queden "uns quants milions" de dòlars.

Podríem dir que Ted Turner representa l'autèntic somni americà, aquell al que no podran mai aspirar els que comencen de zero, que no va ser el seu cas, però que es compleix definitivament amb la seva caiguda des de l'Olimp en els últims anys de la seva llarga i luxosa vida. La diferència en aquest cas és que el que l'ha portar de tornada al mon terrenal no han estat males inversions o escàndols legals sinó el simple fet de donar pensant que sempre tindria. Va donar, per exemple, mil milions de dòlars a causes humanitàries de les Nacions Unides el 1997, però també en va perdre set amb l'anomenada "bombolla d'internet". Com he dit, dins de la tancada mentalitat capitalista americana, aquest home és del millor que hi trobareu, filantrop? Potser si. Generós? Més que molts. Mecènes? Jo no diria tant, però Deu n'hi dó si tenim en conta que allò és Amèrica!

Krusty

Tron

La setmana que ve s'estrena als cinemes Tron Legacy, seqüel·la de l'original Tron, i per tant crec que és el moment de comentar un dels clàssics més trencadors del cinema fantàstic dels nostres temps. Estrenada el 1982, escrita i dirigida per Steven Lisberger, va ser de les primeres pel·lícules fetes en gran part per ordenador i retrata un mon cibernètic que viu l'eterna lluita entre el be i el mal, representats respectivament pel color blau i el vermell de forma magistral.

Tron és suposadament el nom d'una màquina recreativa que inspira la pel·lícula, ja que es basa en un seguit de competicions o proves amb una estètica que recorda inconfusiblement els videojocs de l'època, tot reforçat per una impactant visualització basada en la vistositat dels colors i les llums en un entorn fosc, misteriós i infinit que recrea les entranyes d'un ordenador. Aquests efectes varen ser aconseguits amb diverses tècniques que barregen la fotografia tradicional amb la realitat virtual creada per ordenador, emprant grans quantitats de pel·lícula cinematogràfica, en un procés extremadament laboriós que no s'ha repetit per fer cap altre pel·lícula. De fet, el film no va ser nominat a l'Oscar als millors efectes especials per considerar que fer servir ordenadors en la producció de les imatges era com "fer trampes", que li diguin ara al Sr. James Cameron.

Conta amb l'estel·lar presència d'un jove Jeff Bridges en el paper de "programador" absorbit dins aquest colorista  univers informàtic, actor que també és present en aquesta nova entrega que comentava. També conta amb David Warner en el paper de dolent, rol en el que s'especialitza i que ha interpretat en diverses pel·lícules com La Profecía, En la boca del miedo, Scream 2 o Titanic.

En la pel·lícula els programes són representats per personatges que reflecteixen la personalitat dels seus programadors, tot envoltat per una trama on una gran empresa malèfica vol endur-se el mèrit de la feina d'un genial programador rebel. Així com no va tenir gens d'èxit en la seva estrena, amb el anys s'ha convertit en una pel·lícula de culte pels amants del gènere fantàstic.

No puc fer més que recomanar-vos aquest clàssic de Disney, que marca els inicis de l'aplicació dels ordenadors en al mon del cinema de forma magistral, defensa valors universals que no caduquen i sorprèn molt gratament com a pel·lícula innovadora. Personalment em sembla fascinant, i un cop l'hagueu vist, animeu-vos amb la seqüel·la Tron Legacy, que segur que com a mínim es una bona actualització a nivell tècnic del fantàstic univers de Tron.

Krusty

Sandro Rossell ven la samarreta blaugrana a Qatar

El fatídic acord per posar publicitat a la samarreta del Barça de Qatar Foundation, que es signarà el proper dilluns amb la presència de representants de la família reial de Qatar i el president del nostre club, Sandro Rosell, reportarà al FC Barcelona 150 milions d'euros repartits en cinc temporades a raó de 30 milions d'euros cadascuna, amb un variable de 5 milions per temporada en funció dels títols i amb una aportació inicial de 15 milions més.

Primerament, de cara a valorar l'acord, al marge de l'insult que suposa, pels socis com jo i barcelonistes en general, el fet de "tacar la samarreta", cal saber què és Qatar Foundation i com és Qatar. Seguidament intentaré resumir breument de què estem parlant, encara que si m'esplaio massa serà per que l'ocasió ho mereix, no oblidem que estem parlant de passar de l'orgull de portar Unicef a la samarreta a la situació de portar Qatar Foundation al pit quedant "pendent d'estudiar ón, i com, recolocar el logotip d'Unicef".

Què és Qatar Foundation?

És una fundació controlada per la família reial de Qatar i creada l'any 1995 per Sheikh Hamad Bin Khalifa Al Thani, l'Emir de Qatar, i portada per Sheika Mozah Bint Nasser Al-Missned, la seva dona, és a dir, la Reina de Qatar. És una fundació sense ànim de lucre, però no una ONG ja que està fundada pel rei del país, que aposta per l'educació, la recerca científica i el desenvolupament de comunitats, ajudant a “aixecar una societat sostenible” en què l'intercanvi i la creació de “coneixements millorarà la vida de tothom”. Enteneu de què va? Jo tampoc, però sabem que actualment, la fundació ha aconseguit la col·laboració de més de 21 companyies per treballar en la recerca científica, i apadrina diferents universitats i programes acadèmics.

Informació general sobre Qatar:

Qatar, que recentment ha estat designat com a seu per el Mundial de Futbol de la FIFA per l'any 2022, té un territori de 11.437 km², per exemple, 50 vegades més petit que Espanya i mil més petit que Brasil, i conta amb poc més d'un milió d'habitants, dels quals un 20% son nascuts a Qatar i la resta son professionals que hi treballen. Dels 12 estadis en que es jugarà el Mundial del 2022,  en remodelaran 3 i en construiran 9 que desmantelaran i vendran a altres països passat el Mundial, això ja diu molt de la capacitat econòmica d'aquest petit país àrab del Golf Pèrsic. També és interessant el fet que a Qatar només paguen impostos les empreses, les persones no, i aquestes tenen el PIB per capita més alt del món, que vol dir que hi ha gent molt rica, no que hi hagi molta gent rica.

Una mica d'història de Qatar:

La riquesa del regim totalitari, propietari del emirat des de 1971, prové d'unes immenses reserves de petroli i les terceres més grans del món de gas, i el xeic que lidera la família reial va fer-se amb el tron el 1995, de forma cruenta, mentre son pare, rei fins aleshores, era de vacances a Suïssa. Des d'aleshores la població ha passat de mig milió a més del doble a base de professionals estrangers generosament pagats.

Informació important sobre Qatar:

Cal remarcar també que Qatar només accepta firmar 3 dels 17 tractants internacionals sobre el drets humans, que tenen a veure amb els nens i els disminuïts, negant-se a firmar els relatius a drets civils, racials, de premsa, de sindicat, de la dona, la raça, la tortura o els treballadors. Per exemple a Qatar, una dona i un home que no estiguin casats no han d'estar mai sols sota un mateix sostre amb risc de denuncia a la policia, encarcerament i deportació en cas de ser estranger algun dels dos. Les dones vestides de forma inadequada son multades, no esta permès fotografiar a les persones sense permís i tenen tolerància zero amb l'alcohol. Tampoc podem oblidar que les dones, a qui son freqüents les agressions, tot just voten des del 2003.

Contactes anteriors de Sandro Rossell i la família reial de Qatar:

Qatar fa anys que aposta fort per l'esport, amb el gran objectiu de classificar-se per un Mundial, però al no tenir bons jugadors, varen apostar per intentar nacionalitzar grans atletes africans a canvi de garantir que, tant ells com les seves famílies, viurien com a reis. Aquí és on Sandro Rosell i Josep Colomer van tenir en el seu moment la idea de ser els primers en fer una gran operació de recerca de talents a l'Àfrica que oferir al Rei de Qatar. Per fer això varen crear l'acadèmia Apire, amb el suport de Nike, dedicada a fer milers de proves a nens de diversos països africans i seleccionar-ne els millors. A aquests se'ls proposa anar a viure a Qatar amb la seva família i tots reben la nacionalitat i un nivell de vida de luxe. Són la selecció nacional de futbol de Qatar del futur.

Aquestes son les escoles de futbol de Qatar que es varen comentar a la campanya electoral a President del Barça, on va quedar clar que presten un servei a nens poc afortunats, però només si apunten maneres per el futbol, sinó no. Per tant, dir que l'acadèmia de Rossell té com a objectiu ajudar a nens és tant poc rigorós com dir que la Qatar Foundation no té ànim de lucre o com dir que Qatar respecta algun dels drets humans.

Possibles implicacions de l'acord amb Qatar:

És un cop repassats els fets que no puc evitar preguntar-me si aquesta mesura, segona important del "Sandruscu" després de la prohibició de nous socis excepte condicions, és una idea actual o ja va ser pactada amb el Rei de Qatar abans que en Sandro esdevingués president del club. Ho dic per que si fos així, estaríem parlant de l'estil americà on un candidat a president aconsegueix finançament per la campanya a canvi de prometre beneficis als inversors un cop guanyades les eleccions. I, un cop més, si fos així, em pregunto quina part del pastís serà per el company Rossell.

Valoració de l'import de l'acord amb Qatar:

Ara venen des del club blaugrana que Manchester, Arsenal i Reial Madrid cobren 23 milions per temporada per el mateix concepte, mentre que ells n'han firmat 30, però siguem clars, quant més hauria de valer ser el primer espònsor de la història del club? Quant més hauria de valer publicitar-se a la samarreta del millor Barça de la història? Quant més hauria de valer desplaçar Unicef del pit dels millors jugadors del món? Quant més hauria de valer per el fer de portar una marca avalada per un règim islàmic absolutista? Personalment crec que hauria de valdre molt més de set milions més, firmats en anys anteriors, que el que val per exemple posar Bet&Win a la samarreta del Madrid.

Entenc que al començament de la legislatura en Sandro Rossell aprofiti per aplicar mesures impopulars, m'adono que son molts calers, és cert que tots volem a Cesc Fabregas de blaugrana, i comprenc que tenir el millor equip del mon costa molts diners, però, si ho varem aconseguir portant Unicef, donant una lliçó al capitalisme, i amb jugadors de casa, no sé per què no podem tornar a ser els millors sense recórrer al Rei de Qatar i els seus petrodòlars.

Krusty

Paella, toros, sevillanas i dòping

Ahir es va saber que la Guàrdia Civil va iniciar el mes d'abril l'operació "Galgo" després que es descobrís que algunes persones podrien estar dedicant-se a facilitar substàncies dopants a esportistes d'alt nivell, s'estan escorcollant domicilis a les poblacions de Palència, Madrid, Alacant, Segòvia i Las Palmas, i diversos domicilis d'atletes, entrenadors i metges, entre els quals destaca la casa de Marta Domínguez, campiona del món de 3000 metres obstacles a Berlín 2009 i que actualment esta  retirada temporalment per embaràs. També impressiona la detenció de Manuel Pascua Piqueras, membre del Comitè Tècnic de la Federació Espanyola i entrenador d'atletes com Reyes Estévez o la madrilenya Nuria Fernández, medalla d'or dels 1.500 a Barcelona, l'agost passat.

Aquesta operació és ja la tercera d'aquestes característiques després de l'operació anomenada "Puerto" va castigar el ciclisme després que es trobessin 200 bosses de sang de corredors com Jan Ullrich, Ivan Basso o Alejandro Valverde, al maig de 2006, i s'hi veiessin implicats diversos metges i directors esportius d'equips ciclistes. Després, al novembre de 2009, l'operació "Grial", feta a València, va concloure amb la detenció del metge Walter Virú i el marxador granadí Paquillo Fernández, per possessió de substàncies prohibides.

Tornant a la operació "Galgo", apart de preguntar-nos qui collons posa aquests noms, comentar que ahir la Guàrdia Civil va fer fins a quinze escorcolls a diferents domicilis, en els quals van trobar substàncies dopants, anabolitzants i fins i tot bosses de sang. I es que avui escoltava El Mon a RAC1 i remarcaven que si un repassa els rècords d'atletisme femení mundial, per exemple, la gran majoria son encara de l'època de la URSS, lo qual diu molt sobre si hi havia o no dopatge. En canvi els records d'Espanya son recents, remarcant que tot això que esta passant ara ja va passar a la resta d'Europa fa anys, però les federacions espanyoles ho han aconseguit anar aplaçant, fins al dia d'ahir, i d'aquí venen probablement els grans èxits de l'atletisme espanyol dels últims temps.

El que trobo més fort però es que la tal Marta Domínguez és des de maig del 2009 Vicepresidenta de la Real Federación Española de Atletismo, i li han trobat material a casa no ja per "consum propi" sinó per distribuir a altres atletes, fins i tot hi ha una gravació d'escolta telefònica on a una sospitosament absurda pregunta ella respon "ahora no tengo", osti, és que és molt gros això, quins collons, medallista i vicepresidenta de la federació d'atletisme i sospitosa de ser camell, increïble.

És tot això el que em porta a reflexionar sobre el per què s'ha decidit destapar ara, i no abans, aquest escàndol, després que Espanya perdés les opcions tant d'organitzar les Olimpíades a Madrid com el Mundial de futbol junt amb Portugal, molt sospitós tot plegat. I és que també en això podem dir que Àfrica comença als Pirineus, una vegada més, es demostra que la "cultura del pelotazo" i el tot s'hi val predominen per sobre de la feina ben feta i la llei a l'Estat espanyol. 

Des d'Alberto Contador fins a Reyes Estévez, tots els triomfadors en l'esport espanyol estan sota sospita, i això em fa patir si considerem que no han caigut encara el futbol, el tennis i el basket, grans abanderats en els últims temps del triomf esportiu, per ara sense trampes que se sàpiga. Realment en l'esport d'elit s'hi val tot avui en dia? Potser l'espectacle ha de primar per sobre els valors en que es basa tot això? Mireu l'exemple de l'NBA, on l'igualtat d'oportunitats es basa en que tothom es pot dopar, sinó perquè costa tant veure estelles consagrades de la lliga americana als mundials de basket? Reflexionem com podem recuperar els valors d'Olimpia i donar els joves l'exemple que es mereixen per al futur abans que sigui massa tard.

Krusty

Cantona contra la banca

El 8 d'octubre, fa un mes, el grandiós ex-futbolista Éric Cantona va proposar a un diari local de Nantes, França, que el dia 7 de desembre, aquest dimarts, els ciutadans europeus ens apropéssim als nostres bancs a retirar els diners que hi tinguéssim per així restar poder a la banca d'una manera autènticament eficaç i colpidora. La idea del crack, retirat l'any 1991, era vèncer de forma no violenta un sistema que es basa en els bancs a través d'una retirada en massa de fons que implicaria una fallida fulminant d'aquests.

Evidentment la proposta va rebre immediatament les crítiques de la Unió Europea i de la classe política i financera, però va ser àmpliament respaldada i extesa per internet, a través, entre d'altes vies, del Facebook, on la proposta denominada StopBanque ja tenia més de 60.000 persones d'Espanya que afirmaven que seguiríen la iniciativa. Fins hi tot la ministra espanyola d'Economia i Hisenda, Elena Salgado, va criticar la iniciativa: "Yo creo que estas medidas pueden ser más o menos efectistas pero poco prácticas". Tot i així, i en podeu encertar els motius, la prensa majoritàriament no s'en ha fet ressò, contribuint al fiasco que finalment ha suposat l'agosarada idea del carismàtic i triomfador ex-futbolista.

Un cop passada la data esperada, la pàgina de la proposta en qüestió deixa clar que el dia 7 era només el començament de la lluita i ens anima a posar els diners en determinats bancs que tenen un reconegut i estricte caràcter ètic, dels quals ens ofereix una àmplia llista. També es citen diverses frases entre les quals detacaria "el coneixement és l'autèntic poder" o la cita que reprodueixo a continuació:

"No et creguis res, independentment d'on ho hagis llegit, o de si ho he dit jo, o no ser que coincideixi amb la teva pròpia raó i sentit comú".   - Buddha -

Per acabar, lloar la figura del mític Éric Cantona, gran líder al camp quan era futbolista i valent figura pública en l'actualitat, tot i així, haig de dir que el problema de la iniciativa és molt clar, arriba tard. No sé vosaltres, però jo, personalment, igual que molts aturats o mileuristes, ja no estic en posició de retirar els meus diners del banc per que no n'hi tinc pràcticament, i em sembla que aquest ha estat un gran fre per la proposta. En un mon on l'1% de la gent té gran part de la riquesa, la força econòmica de la resta en accions com aquesta és pràcticament inexistent. Tot i així, bona idea Erik, si tu ho has complert, probablement hauràs fet tant mal als bancs com podíem haver fet un molt gran nombre de nosaltres junts.

Krusty

En el nom de Wikileaks

Avui ha estat notícia que grups anònims de pirates informàtics van atacar de manera insistent la pàgina web corporativa de la companyia Mastercard com a represàlia per haver retirat els serveis que oferia a Wikileaks, i per el mateix motiu els atacs també van afectar parcialment Paypal, empresa dedicada al pagament segur via internet. 

Els atacs, que s'haurien pogut produir des d'un mínim de 1.600 ordinadors escampats arreu del món, suposadament de hackers partidaris o simpatitzants de la causa de Wikileaks, també varen bloquejar els serveis de la fiscalia sueca, que ja havia estat atacada la setmana passada junt amb el banc suís Post Finance, que canalitzava donacions a Wikileaks fins que l'entitat va suprimir el compte de Julian Assange.

També en defensa del famós justicier va sortir l'exprimer ministre australià Kevin Rudd, actual responsable d'Afers Estrangers i definit per l'administració americana com una persona propensa a cometre errors segons les pròpies filtracions, afirmant que la responsabilitat per les informacions filtrades és de l'administració dels Estats Units i de la persona que ha facilitat les dades, no pas del Sr. Assange. I dimarts, a Londres, s'aplegaven personalitats com el director de cine Ken Loach, o periodistes molt coneguts al Regne Unit, davant del jutjat que considerava el seu cas per defensar-lo i afirmant estar disposats i preparats per fer front a la fiança que se li imposés.

Evidentment el desencadenant de tot ha estat la detenció de Julian Assange, per respondre a les acusacions d'assetjament sexual suposadament perpetrades a dues dones sueques fa més d'un any, i el setge a què s'està sotmetent l'organització informativa que encapçala per part de l'administració americana i els governs afins als Estats Units. El líder de Wikileaks es va presentar a les 09.30 hores de dimarts a comissaria per respondre a l'ordre d'arrest europea cursada dilluns des d'Estocolm i es troba actualment a la presó de Wandsworth, Anglaterra, a l'espera de la vista per la seva extradició a Suècia el proper 14 de desembre.

Personalment, m'ha agradat molt saber que un grup d'internautes catalans ha posat en marxa el Wikileaks en el domini ".cat". És un dels gairebé 600 "miralls" amb què compta la pàgina web de les filtracions, aclarint que definim "miralls" com a còpies de la web en servidors d'altres països. L'objectiu d'aquesta iniciativa i les altres és preveure que si el lloc "mare" de Wikileaks és deshabilitat o clausurat, la resta podran continuar difonent la documentació secreta i assegurar la seva continuïtat.

Ja era hora que la comunitat hacker donés suport actiu al seu màxim exponent mediàtic del moment, i la millor manera de fer-ho no és ni amb comunicats ni amb manifestacions, sinó fent el que millor fan, "hackejar", m'encanta. No puc esperar a saber com evolucionarà aquest thriller global amb el gran hacker Assange ara a la presó convertit en màrtir per la causa de la llibertat. 

No vull caure en l'exageració, però no ho puc evitar, si pensem en la creixent importància de la xarxa i de la informació, així com en els canvis radicals i permanents que poden derivar-se del que esta passant, podem estar assistint a la creació d'un mite mundial, personificat per un home misteriós, desconegut i injustament acusat, de capacitats incomprensibles, que per a futures generacions pot arribar a estar a l'alçada del mateix Jesus quan l'influencia de la xarxa superi àmpliament la de les religions. Algú ho havia de dir.

Krusty

Cassoulet de Castelnaudary, al sud de França

Pels que no el conegueu, el Cassoulet és un plat bastant típic al sud de França, i on realment cal anar-lo a provar és al poble de Castelnaudary, que és on jo el vaig conèixer i tastar per primera vegada. Es tracta d'un guisat fet a base de mongetes blanques "lingot", confit d'ànec, carn i embotits, l'origen del qual se'l disputen entre Carcassone, Toulouse i el propi Castelnaudary, que n'és la capital mundial autoproclamada. Tant és així que un cop a l'any, cap a l'estiu, s'hi celebra la Festa del Cassoulette de Castelnaudary.

La preparació tradicional de la recepta pot durar fins a set dies, i es cuina en una cassola de terra, d'aquí en treu el nom de Cassoulet. Aqui en teniu la recepta per a quatre persones:

Ingredients:
400 grams de mongeta blanca varietat "lingot"
400 grams de llom de porc
100 grams d'escorça de porc
4 làmines de cap de porc o cansalada
1 garreta de porc
1 confit d'ànec
4 salsitxes de porc
2 dents d'all sense cor
2 cebes
100 grams de pastanaga
Sal, pebre, llorer, julivert i farigola

Preparació:

Deixar les mongetes en remull un bon munt d'hores i després blanquejarles en la mateixa aigua bullint- les durant 5 minuts. Preparar un caldo amb l'escorça de porc tallada en llargues tires, ceba, pastanaga i porro, i salpebrar. Afegir una picada de dents d'all i cansalada. Filtrar el caldo, recuperar l'escorça de porc i eliminar la resta.  Coure les mongetes amb el caldo de mitja hora a tres quarts d'hora.

En una paella gran, desengreixar el confit d'ànec a foc lent i retirar-ne els trossos, amb el greix restant, daurar la carn de porc i les salsitxes. Un cop fet tot això, posar els ingredients en una cassola de terra, posant l'escorça de porc per cobrir la base i afegir un terç de les mongetes. A sobre col·locar-hi la carn i tapar-la amb la resta de mongetes. Finalment afegir les salsitxes submergint-les en les mongetes i avocar el caldo calent que ha de tapar-ho tot. Afegir un mica de pebre i posar al forn a 150/160 graus y coure durant dos o tres hores. Durant la cocció, a la part superior es formarà una crosta marró daurada que cal anar trencant fins a set vegades, segons la tradició, sense trencar les mongetes.

Evidentment, s'ha de servir el Cassoulet de Castelnaudary en la pròpia cassola de terra i molt calent per poder-lo gaudir en tota la seva plenitud, i si és en un dia fred, millor, i si a sobre l'acompanyeu d'un bon vi, la vetllada serà perfecte.

Espero que us agradi tant com a mi, i insisteixo en que si en teniu ocasió no deixeu passar l'oportunitat de tastar-lo a Castelnaudary, on a més de fer-lo boníssim, podreu saborejar-lo en el seu propi context autèntic. Molt bon profit a tots.

Krusty

Holocausto caníbal

Avui us vull parlar d'un dels més espectaculars clàssics del cinema del gènere de terror, em refereixo a la pel·lícula Holocausto Caníbal. Pel·lícula italiana rodada el 1980 i dirigida per Ruggero Deodato, prohibida a l'època en diversos països, s'ha convertit en un dels films més mítics del gènere.

El títol ja impacta d'entrada, i el llargmetratge no decepciona en absolut les expectatives que aquest genera, però així com Holocausto Caníbal ens pot semblar un títol de la típica pel·lícula de terror repleta de sang, res més lluny de la realitat. L'èxit indiscutible de la cinta es basa en el realisme que desprèn, feta en format documental, en la cruesa psicològica de les seves imatges i en el missatge que vol transmetre.

La història gira al voltant de la troballa d'unes cintes enregistrades per un grup de reporters desapareguts en una expedició a la Selva Amazònica per gravar un documental sobre les tribus que practiquen en canibalisme. A partir d'aquí desenvolupa un fil argumental, durant el que anem veient les citades gravacions, que acaba senyalant-nos a nosaltres més que no pas a les tribus salvatges de forma esfereïdora.

El brillant ganxo comercial de la pel·lícula va ser el intentar fer-la passar com a completament real, per aconseguir això, tots els actors varen firmar per contracte que no apareixerien en cap mitjà ni altre pel·lícula durant un any des de la seva estrena. Tots els esforços varen acabar amb la confiscació de la cinta deu dies després de l'estrena a Milà i l'empresonament del seu director acusat d'homicidi. Finalment va ser exculpat després d'aparèixer en un programa italià de molta audiència amb els actors de la pel·lícula i demostrar al tribunal com havien aconseguit gravar escenes amb tant realisme.

Menció apart mereix la seva banda sonora, una obra d'art absolutament crucial en l'èxit de la cinta i sobretot en la sensació inexplicable que et deixa la pel·lícula, que no només esgarrifa sinó que vol denunciar públicament els valors de la civilitzacíó moderna, cosa que aconsegueix magistralment.

No puc fer més que recomanar-vos la pel·lícula, avisant que no és apta per a espectadors sensibles a la violència, però estic segur que els que tingueu estómac suficient per aguantar-la estareu d'acord amb mi en que és una obra mestra i un dels clàssics més impactants de la història del cinema de terror.

Krusty

Presenta't sempre en català!

El dimecres vaig sentir al Sr. Sanchez Ocaña comentant a RAC1, al respecte d'un nou llibre que ha tret, un detall que m'ha fet pensar. Comentava el fenomen relatiu a que la gent empra una o una altra llengua en funció de amb qui parla, i que això queda fixat en el moment en que coneixes l'altre persona en qüestió.

Fins hi tot em va sorprendre que el presentador/escriptor va desvelar que entre el rei i la reina d'Espanya es parlen en anglès per que així es varen conèixer. Jo ho he notat en casos de converses creuades on segueixo parlant en castellà amb algú que parla en catàlà a la mateixa amb algun altre dels presents.

Tot això m'ha fet reflexionar i he decidit fer un esforç en aquest tema dividit en dues fases. Primer, expressar-me sempre en català quan em presentin alguna persona que no conec o quan jo em presenti a mi mateix. Si ho hagués fet sempre, ara tothom em parlaria en català, cosa que haig de reconèixer que actualment no és així.

I això és la primera part, després ve la segona fase en que un intenta canviar el "xip" i acostumar-se a parlar en català amb algú que vares conèixer parlant en castellà i sempre has mantingut aquesta llengua. Personalment se del cert que això és possible, ja que tinc un amic que ho ha intentat i ho ha aconseguit, no és fàcil però es pot fer i un cop canviada la llengua es pot xerrar amb la persona en qüestió en català sense problemes.

Als que estigueu en la meva situació us animo a intentar fer aquest esforç també per així col·laborar discretament a mantenir i fins hi tot escampar aquesta llengua tan maca que és la nostra i que és víctima permanent d'atacs tant des de fora com últimament també des de dins el nostre país.

Krusty

Cordat sempre el casc

Avui em dirigeixo als motoristes com jo principalment, però també a tothom en general, per insistir en una cosa potser no prou valorada com cordar-se el casc. Segur que ja ho feu, però vull insistir-vos en el tema inspirat per diversos esdeveniments recents que he presenciat a la meva ciutat, Barcelona.

Últimament, fent la mateixa ruta que faig cada dia des de fa anys per anar a la zona on treballo, m'estic trobant dia sí, dia també motoristes accidentats, reconeixereu l'escena quan veieu cotxes o motos de la Guardia Urbana tallant algun carril on hi ha un individu assegut a terra, si té sort amb el casc posat, desorientat i esperant l'assistència mèdica. Curiosament ho havia presenciat en un parell d'ocasions durant la meva vida i des de fa un mes n'he vist més de deu, per això m'he decidit a fer aquest article.

Generalment el perfil que he detectat que veig en aquesta situació són més dones que homes, i sempre amb motos petites que en surten normalment bastant malparades, segons la meva experiència. Jo mateix vaig tastar l'asfalt en diverses ocasions en els meus inicis com a motorista, i és normal ja que, com molta gent, vaig obtenir el carnet de moto només amb un tràmit burocràtic, basant en la antiguitat del carnet de cotxe. Per tant, la primera vegada que conduïa una moto per mi va ser a una acera, davant de la botiga, el dia que me la varen entregar. Reconec que va ser completament irresponsable per part meva, quasi tant com ho és la llei que ho permet inconscientment, és per això que aquella primera moto va acabar sinistrada. Seguidament m'en vaig comprar una altra, que és l'autèntic sentit de la reforma legal en l'obtenció de carnet de moto per part del govern espanyol, que encara conservo en relaiu bon estat.

I és arribat aquest punt, un cop acceptat i assumit que hi ha una tendència creixent a l'accident d'aquest perfil de conductors a Barcelona, que vull fer una crida a tots vosaltres motoristes a cordar-vos el casc degudament, ja que personalment puc afirmar sense dubte que a mi això m'ha salvat en més d'una ocasió. Tampoc us aconsellaria els cascs oberts, ja que, com sabreu el "moteros", el xoc frontal és el més comú per a nosaltres, i no vols portar la barbeta descoberta quan et precipites de cap al duríssim l'asfalt a alta velocitat.

Finalment, desitjar-vos molta sort a tots ja que estarem d'acord que la gran majoria dels accident en moto es deuen a la poca capacitat de frenada de les mateixes i són majoritàriament causats per conductors de cotxe inconscients de amb quin poc marge d'error ens movem en els carrers d'aquesta ciutat. Així que aneu en compte i recordeu, portar un casc sencer, si pot ser integral, i sobretot portar-lo ben cordat, us pot salvar la vida.

Krusty

Vianants suicides però orgullosos

Ahir mateix en el gran pas de vianants que hi ha davant de casa meva vaig poder contemplar esgarrifat, per enèsima vegada, un d'aquests vianants que jo anomeno suïcides però orgullosos. Es tracta d'aquesta gent que tan bon punt el semàfor del pas de vianants indica verd, es llencen a l'asfalt a pas ràpid i amb el cap ben alt, normalment sense mirar als cotxes, que claven frens, i arriscant sovint les seves pròpies vides. No ho fan per que tinguin cap pressa ni per que no hagin vist que venen cotxes a tota velocitat, ho fan per reclamar el seu dret a passar, per fer-se respectar, per orgull.

Tinguem en conta que a Espanya varen morir atropellats 470 vianants l'any passat, segons una estudi recent del RACC, la probabilitat de que un vianant mori atropellat a Espanya és el doble que a Holando o Suècia, i es produeixen gran part d'aquests en zones urbanes.

Els que viviu en aquesta ciutat, us haureu fixat que, des de fa temps, a diversos punts de Barcelona, els passos de vianants tenen una inscripció que diu "A Barcelona, 1 de cada 3 morts en accident de trànsit anava a peu. Atenció, tots som vianants". La veritat és que no m'estranya gens amb la quantitat de  vianants suicides que campen per la ciutat amb actitud de "justiciers" del semàfor verd. És com si escollissin el pitjor moment possible per adoptar una actitud que no poden tenir a casa o a la feina o al llit, per demostrar als cotxes quí mana, per marcar paquet, obviant completament la possibilitat que qualsevol conductor despistat els acabi atropellant. Vull puntualitzar que ho comento des de la preocupació, ni sóc un d'ells ni tampoc tinc cotxe, però si que ho veig sovint i m'estremeix.

Però si això és esgarrifós de veure, la cosa va a pitjor quan algun d'aquests, pocs evidentment, aconsegueixen sobreviure prou per tenir fills. Aleshores sí que m'entren ganes d'esbroncar-los. És aquella imatge, que he vist repetidament, d'un home o una dona, practicant el vianant suicida amb carret de nen per davant, horripilant. Amb la mateixa mirada fixa endavant i el cap ben alt, i empenyent el carret, es precipiten a l'asfalt igualment només posar-se verd el semàfor, fent frenar algún cotxe de tant en tant, jo quan ho veig, com els conductors, em quedo  absolutament esfereït, i és que en aquests casos, al creuar amb tota "xuleria" reivindicativa d'alguna frustració mal portada, el primer que exposen al perill és les seves pròpies criatures, sempre abans que ells mateixos, i això ja no només m'horroritza sinó que també m'indigna profundament.

Mira que hi ha llocs i moments on un pot fer-se valer i alimentar el seu ego malferit sense arriscar la pròpia vida i menys la d'un fill, em sembla que no cal arribar a aquests extrems per exercir un dret que és perfectament lícit d'ésser defensat. La bona notícia és que aquest tipus de vianants són una espècie en extinció per la pròpia selecció natural i probablement arribarà el dia en que molts de nosaltres no haurem de patir més per la presència de "kamikazes" cada vegada que le semàfor canvia a verd. Mentre no arribi aquest dia, seguiré sense entendre quines són les mancances personals o mentals que portes als vianants suicides a comportar-se d'aquesta manera i patint per ells, per que, encara que sentimentalment disfuncionals, en el fons son persones com tu i com jo, només que amb una esperança de vida més curta.

Krusty

Assassinat de J.F.Kennedy a Dallas

S'ha publicat recentment el llibre "The Kennedy detail", que repasa l'estreta relació de la família Kennedy amb els seus guardaespatlles i desvela el sentiment de culpa incrustat en molts d'ells pels fets que varen acabar amb la mort del President J.F.K. Concretament, Clint Hill, l'agent que va saltar sobre el cotxe intentant evitar la fatídica última bala, va ser donat de baixa un any després i va caure en l'alcoholisme, del que no va sortir fins el 1990, quan va visitar el lloc dels fets a Dallas i va entendre que no podia haver fet més.

Personalment, fa un parell d'anys vaig poder visitar Dallas, a Texas, Estats Units, ciutat formada per un conjunt de gratacels al centre i que apareix de sobte al mig del no res després de circular a través d'enormes extensions de terres solitàries. Allà és on varen assassinar al visionari president John Fitzgerald Kennedy el 22 de novembre de 1963 mentre desfilava amb tota la comitiva per Elm Street, coincidència graciosa, o no. Passejant per la plaça Dealey, zona on li varen disparar, i visitant el museu dedicat a J.F.K. em va semblar la típica barbaritat de la que només son capaços els americans.

D'entrada, resulta que el museu esta ubicat just dins l'edifici des del que se suposa que Lee Harvey Oswald va disparar, que al 1963 era un magatzem de llibres. Fins hi tot arribant a l'extrem que la cantonada on esta la finestra des de la que se suposa que varen sortir els trets, esta conservada exactament com estava, amb les caixes de llibres i la finestra entreoberta. Increïble.

Però això només és el començament, pels que no ho sapigueu, al·lucinareu si us dic que al carrer, al punt exacte on l'última bala li va esmicolar el cap, hi ha una creu a la carretera que marca el punt. També la balla de fusta on se suposa que s'amagaven els altres tiradors, sempre segons la versió oficialitzada per la pel·lícula d'Oliver Stone, director habituat a reescriure la història, està encara intacte amb excepció de les firmes de tots els turistes gravades a la fusta. Va ser allà on vaig descobrir que J.F.K. va ser el quart president americà en ésser assessinat després d'Abraham Lincoln, James Abram Garfield y William McKinley, i el vuitè en morir en el càrrec, deu n'hi do quina nació.

Personalment va ser una estranya però emocionant experiència més propera a visitar els platós de filmació de l'oscaritzada pel·lícula que no pas el lloc on varen succeir els fets de veritat. I com quan tornes a la teva antiga escola ja d'adult, recordava tota la plaça molt més gran a la pel·lícula del que va resultar ser en realitat. El museu en sí és una barreja entre homenatge i desmitificació de la figura del famós president, que finalment et deixa la sensació deliberada que el difunt John Fitzgerald Kennedy va ser més un somiador que no pas un governant que hagués aconseguit gaires coses importants per al país. Com es diu, i en aquest cas és tristament evident, la història l'escriuen els vencedors.

Krusty

Controladors aeris, drets i deures

Tots hem assistit amb incredulitat, al principi d'aquest pont, a la vaga encoberta per sorpresa dels controladors aeris de pràcticament tota Espanya que ha provocat 20 hores de tancament de l'espai aeri a l'Estat espanyol, frustrat les il·lusions de més de 600 mil persones i crispat els nervis a molta d'altra.

S'ha de dir d'entrada que 422 controladors han estat expedientats per la seva irresponsable acció, a banda de les sancions penals que es puguin derivar de les diligències per sedició obertes per la fiscalia, i s'arrisquen a perdre el seu lloc de treball, cosa greu avui en dia, sobretot amb el nivell de vida que porta aquest col·lectiu altament remunerat. Però també s'ha de tenir en compte que els controladors han estat últimament al punt de mira del govern espanyol i han sofert ja una llei que els regula les condicions laborals, gestada unilateralment pel govern, seguida de quatre reials decrets que els retallen encara més drets.

En quant a excuses, els controladors diuen que no volien assumir la responsabilitat de treballar en les condicions d'ansietat causades pel decret que el govern va aprovar aquest divendres, i  que ells no poden treballar més hores. Defensen que  l'executiu espanyol va aprovar divendres el decret polèmic per fer un cop d'efecte i apartar les mirades dels ciutadans d'altres mesures "massa impopulars", com ara la retirada dels ajuts de 426 euros als aturats de llarga durada. Si és així, ha funcionat i els que demanem el cap dels controladors en som còmplices.

Evidentment, els ciutadans no en tenim cap culpa i és difícil esperar solidaritat per part del públic amb un dels col·lectius de funcionaris més ben pagats, sobretot per part dels que s'han quedat sense les vacances somiades i planificades des de fa temps. Però no podem oblidar que si hi ha grups de treballadors públics que mereixen un bon tracte, cosa discutible d'altra banda, els controladors aeris serien un d'aquests, ja que tenen a les seves mans moltes vides i treballen en condicions de pressió constant. Em pregunto si no hi ha altres col·lectius als que criminalitzar i senyalar amb feines de molta menys responsabilitat i igualment amb sous desproporcionats.

Tot i així, sorprenen les declaracions d'una controladors de Palma de Mallorca que afirmava haver estat obligada per la Guàrdia Civil a romandre al seu lloc de treball amenaçada a punta de pistola, personalment crec que això és injustificable i no s'ha de permetre que quedi impune per molta crispació que la vaga hagi generat a la gent, ja que els temps que aquest fet m'evoca ja varen passar i no volem que tornin.

Podem concloure que els controladors aeris, com altres col·lectius, tenen actualment massa força com a treballadors, podent causar el caos en el moment que vulguin, i sobretot ,que això és el primer que cal solucionar abans de començar a abusar dels seus drets per la via de la imposició, per evitar viure les escenes que hem viscut aquests dies, més pròpies de països tercermundistes.

Krusty

Conductors agresius i malhumorats a Barcelona

Jo, que com moltíssima altra gent, circulo per Barcelona en moto, he notat una creixent i preocupant tendència que m'agradaria comentar. Es tracta dels conductors agressius i colèrics.

És un grup que segons la meva experiència esta clarament delimitat a un perfil d'homes joves entre els 25 i els 35 anys, que van sols al cotxe i porten cara d'estar de mala llet. Son gent que sempre té pressa, acostumen a conduir cotxes de menys de cincs anys d'antiguitat i normalment defugen la mirada quan els mires de forma acusatòria després d'enxampar-los en alguna sortida de to al volant. Personalment, serà per la crisi, he detectat una tendència a l'augment d'aquest tipus de personatge perillós i desagradable.

Tampoc és que cada vegada que un es posa al volant sigui una oportunitat de fer un mon millor, però sí crec que no cal anar per la ciutat enfadats i "atropellant" a la gent amb el propi ego malferit.

Evidentment, amb el temps, sigui per responsabilitat, experiència, com és el meu cas, o submissió van abandonant les tendències suïcides progressivament, gràcies a Deu, però mentrestant son un mal de cap i una amenaça constant pels que circulen sense maldat per aquesta magnífica ciutat intentant simplement sobreviure més que no pas arribar al seu destí quan abans millor.

En una ciutat cada vegada més assetjada per l'implacable feina recaptatòria de la temible Guardia Urbana, em sorprèn amb quina facilitat aquest tipus d'infractors campa amb total llibertat per la ciutat mentre la gent normal és victima de la persecució constant de caire econòmic per part d'aquest lucratiu exèrcit de recaptadors a les ordres de l'Ajuntament.

Krusty

Kryptos, un misteri de la nostra època

Kryptos és el nom d'una escultura de bronze de 4 metres d'alçada creada per James Sanborn el 1990 i situada al pati de la CIA a Langley, Virginia, Estats Units. Si mai passeu per allà no desaprofiteu l'oportunitat de contemplar un dels misteris més estudiats del nostre temps. Consta de més de dues mil lletres sense ordre aparent, d'aquí el nom Kryptos, que en grec significa ocult o amagat, encriptat. Als que com jo hagueu llegit El Codi Da Vinci o El símbol perdut, les dues de Dan Brown, aquesta estàtua us sonarà segur, ja que l'autor s'hi refereix en diverses ocasions aprofitant el misteri que l'envolta degut a que no ha estat encara desxifrada.

Però l'escultor està impacient, amb 65 anys, 20 anys després de la instal·lació de l'escultura, segueix responent a la seva web a centenars de possibles solucions, fins ara sempre de forma negativa. Per donar més opcions de que se'n desvetlli el significat ha publicat recentment una pista al diari The New York Times. L'escultura està dividida en quatre parts, de les quals les tres primeres han estat desxifrades, les tercera al 1999, restant només la última, que és la més curta però també la més complexa. La pista ha estat desvelar el significat d'una sèrie de sis lletres que han resultat formar la paraula "Berlin", restant encara 91 lletres més per desencriptar.

Les tres parts desxifrades finalment signifiquen “entre tenues sombras y la ausencia de luz yace el matiz de la iqlusión" la primera, “era completamente invisible. ¿cómo es posible? usaron el campo magnético de la tierra. la información se reunió y transmitió subterráneamente a una ubicación desconocida. ¿lo sabe langley? deberían saberlo: está enterrado allí, en algún lugar" seria la traducció de la segona, que clarament va inspirar Dan Brown per a les seves novel·les, i finalment la tercera “con manos temblorosas abrí un agujerito en la esquina superior izquierda. entonces, ampliando el agujero un poco, introduje una vela y vi el interior. el aire caliente que escapaba de la cámara hizo que la llama oscilara, pero en seguida los detalles de la sala en el interior emergieron de la neblina. ¿puede ver algo?”, paraules textuals de Howard Carter, el descobridor de la tomba de Tutankamon l'any 1922. Com si d'un best-seller es tractés, l'esperança d'entendre el significat global de l'escultura metàl·lica recau en el contingut encara xifrat de l'última part del missatge.

No deixa de ser intranscendent, suposo, de fet depèn del que hi digui, però em sembla molt graciós que 20 anys després, estant al pati d'un dels centres de la intel·ligència i la investigació dels Estats Units, on acaben algunes de les ments joves més brillants, ningú hagi esta encara capaç de desxifrar el seu significat. Sobretot per que son molts els agents que ho han intentat al llarg dels anys, diu tant del nivell de l'educació americana com de la lucidesa mental del personal de la CIA, així els hi va.

Krusty

Envalira, a la Plaça del Sol de Gràcia, BCN

Per inaugurar un tema nou, el de restaurants, estic obligat a començar pel meu restaurant preferit, es diu Envalira i esta a la Plaça del Sol, al Barri de Gràcia, a Barcelona. És un negoci familiar i fan cuina típicament gallega, el tracte és excel·lent i el preu ronda els 35 € per persona.

Sempre m'han parlat de quan els meus pares ja m'hi portaven amb el carret de bebè, en aquella època l'excel·lent cuiner d'avui en dia, en Gerardo, encara hi treballava de cambrer, ja aprenent poc a poc l'art de son pare, que ha aconseguit continuar de forma magistral. Al anar creixent, hi anava primer diumenges i en l'adolescència tots els divendres al vespre amb la família, posteriorment hi he seguit anant en molts aniversaris i celebracions. És on vaig celebrar els meus 30 anys convidant a un grapat d'amics i segueixo anant-hi sempre que en tinc excusa, és per això que puc dir que hi he anat tota la vida, i penso seguir anant-hi. 

La seva especialitat són els arrossos, que personalment considero clarament els millors de la ciutat amb diferència, sobretot la "paella especial" i la "marinera", que no tenen absolutament res a veure a pesar del nom amb la típica paella valenciana. Però hi ha moltes més "decicatessen" en funció de la temporada, com els xipironcets a la planxa, la cua de brau, l'ossobuco, els rovellons, el peixet fregit o les navalles. Tot  acompanyat d'un "albariño" ben fred, us puc assegurar que si us ho podeu permetre us valdrà la pena.

Si teniu l'intenció d'anar-hi, avisar-vos que tanquen diumenge i dilluns, i que és aconsellable la reserva, ja que normalment és ple, i no m'estranya. També comentar que és per amants de la bona cuina, ni decoracions espectaculars, ni ambient romàntic, ni apte per a "bodas y banquetes", és simplement per anar-hi a menjar molt i molt bé.

Dades: Restaurant Envalira, Plaça del sol, nº 13. Tel. 932185813. 35€ aprox

Krusty

El simbol perdut de Dan Brown

Finalment he acabat el llibre El símbol perdut, del pol·lèmic escriptor dels grans èxits literaris El Codi Da Vinci i Àngels i dimonis, el famós Dan Brown. Tingueu en conta que aquest llibre que ara he acabat me'l varen regalar a Sant Jordi, és a dir a l'abril d'aquest any, a l'hora de valorar el meu criteri com a lector ocasional.

Haig de dir que així com el transcurs de la història m'ha mantingut completament enganxat en tot moment, les seves conclusions finals no m'han decepcionat sinó al contrari. Així com la narració d'aconteixements amb girs sorprenents i moments reveladors m'ha semblat trepidant, el seu final m'ha resultat sublim. En una història que gira entorn els misteris de la maçoneria, l'escriptor acaba reunint totes les religions per convertir l'obra en un homenatge al poder de la ment humana i als avenços aconseguits per aquesta com a raça. Com va dir Josep Guardiola, puc dir que ara "hi crec molt en l'ésser humà, però molt". M'ha impressionat la fascinació que aconsegueix transmetre al lector per la maçoneria primer, la ciutat de Washington després, els fundadors dels Estats Units a continuació i finalment la capacitat de crear i créixer que tots tenim per així arribar a evolucionar fins a límits insospitats. Cal destacar el cercle que dibuixa entre els coneixements més antics i la societat moderna, la qual seguint el ritme actual de descobertes científiques pot tornar algun dia al punt on ja érem com a humans fa milers d'anys, tornant a descobrir que nosaltres mateixos som el més increïble d'aquest mon i tenim poders increïbles, cosa que creien en l'antiguitat. i que s'ha confirmat materialitzant-se a través del nostre progrés tecnològic.

Com sempre, l'acostumat als "best-sellers" Dan Brown es mou en un finíssima línia entre ficció i realitat, de la que acaba extraient una veritat que podem considerar absoluta si prenem el llibre al peu de la lletra.

No puc fer més que aplaudir la capacitat de l'autor de barrejar dades històriques amb tota una  sorprenent arquitectura d'inspiració maçònica que realment podem trobar a la ciutat de Washington, per després donar-li una interpretació transcendental i mística alhora que clara i evident, aconseguint una vegada més un llibre que enganxa de principi a final per acabar on eres abans de començar, però això sí ,havent passat una bona estona. La conclusió és clara, un molt bon thriller que us recomano.

Krusty

Resultats enquesta "És possible la independència de Catalunya?"

Ja han passat dues setmanes, i tenim ja els resultats definitius de la tecera enquesta del bloc. En aquesta ocasió la pregunta era És possible la independència de Catalunya?

Resultats:

-Sí, en els pròxims 4 anys: 8 vots (50%)

-Sí, en un futur llunyà: 4 vots (25%)

-No, no ens deixaran: 4 vots (25%)

-No, no la volem: 0 vots (0%)

Vots totals: 16.

Els resultats demostren que el grau de il·lusió per a la independència entre els lectors, o vatans del bloc, és molt elevat, i això justament és el que varen reflexar les eleccions, una vistòria pel catalanisme i sobretot per l'independentisme. La meitat heu escollit votar per la independència "en els pròxims 4 anys", proposta que ha entrat amb força al Parlament de la mà de Solidaritat Catalana per la Independència, partit sorpresa de l'any que ha demostrat que una part del poble català ja n'ha tingut prou d'espanyolisme. També és evident que la paciència dels independentistes ha anat esgotant-se alhora que creixía l'esperança durants el últims anys. En la impaciència per ésser independents hem de donar el mèrit que té a Espanya, que a base d'oprimirnos i menystenirnos repetidament ha estat una de les causes més potents alhora de fer campanya per la independència, i també n'ha tingut part del mèrit, com no, el expresident José Montilla, per això, gràcies.

M'ha sorprès molt que cap votant hagi optat per l'opció "no la volem", potser la frase era massa categòrica, però indica que vosaltres els lectors no hi esteu en contra, sí que alguns penseu que "no ens deixaran", i també estic d'acord en que Espanya posarà totes les pegues polítiques que pugui a la nostra llibertat. Tot i això, l'odi creixent cap a Catalunya està arribant a tal punt que pot produir una reacció favorable a la independència del nostre país a les espanyes moguda pel despreci, que a mi ja m'està bé si ajuda a l'objectiu final que pretenen molts dels catalans, que no és altre que ser un país.

Pels que heu opinat que la independència pot ser possible en un futur llunyà, haig de dir que certament sembla que serà cada vegada més probable quan més temps passi, ja que actualment amb el govern de Convergència i Unió no és esperable que es facin passes en aquesta direcció, sobretot per que CiU és més de calers, com correspon a la dreta, que d'ideals, i apostarà fort per concert econòmic però no per la independència, al menys en aquesta legislatura. Però l'expoli fiscal al que ens someten és tant escandalós que no podem descartar que els convergents més economistes que catalanistes acabin passant-se a la independència si es demostra com a única vía cap a la riquesa del país.

Una vegada més, agraï la participació i emplaçar-vos a la pròxima enquesta per donar la vostra opinió que voloro profúndament com a mitjà d'interacció amb tots vosaltres. Per als pròxims quinze díes la pregunta escollida ha estat, motivada pels recents resultats electorals i previsions per al futur "Acceptaríes que CiU pactés amb el PP al govern d'Espanya?"

Per acabar, us diré que concretament a Madrid, s'està registrant una fortíssima pujada del suport a la independència de Catalunya, ja que sería l'única possibilitat viable de que el Real Madrid guanyés alguna Lliga.

Krusty

Wikileaks, Julian Assange i les filtracions

Julian Assange segueix fent trontollar els governs més poderosos del plantes amb noves filtracions a Wikileaks, si anteriorment s'havien referit a la guerra d'Afganistan i Irak, ara apunten directament a la diplomàcia americana desvelant documents amb converses, afirmacions i valoracions que no deceben en absolut les barbaritats que un podria pensar que es diuen en privat. Personalment m'encanta que ningú sigui capaç d'aturar aquesta enorme sangria d'infomació confidencial que demostra una vegada més la força que té la simple i pura veritat en un mon de mentides, hipocresies i enganys.

També ha estat genial, i s'ha de reconèixer, la resposta enginyada pels assessors per a la Hilary Clinton, que va respondre a les filtracions dels seus comentaris ofensius cap a diferents polítics de primera línia declarant que "comentant el tema amb ells", aquests l'havien tranquil·litzat afirmant que "hauries de sentir el que nosaltres diem de tu". Certament brillant, però és evident que en realitat la situació és realment greu, ha arribat a tal punt que aquest dijous la Casa Blanca dels Estats Units ha creat una comissió dedicada exclusivament a investigar les filtracions de Wikileaks i identificar i desenvolupar les mesures necessàries per evitar fuites en la distribució d'informació classificada.

Com no podia ser d'altre manera, hi ha una ordre internacional de busca i captura sobre Julian Assange emesa per la Interpol a instàncies de la fiscalia de Suècia, que l'acusa de violació, i de la que els seus advocats han presentat recurs al Tribunal Suprem. Diumenge, el dia en que es començaven a publicar la recent remesa de 251.287 documents la pàgina Wikileaks va rebre diversos atacs cibernètics als seus servidors a Bahnof, Suècia, aleshores va decidir traslladar les seves operacions a Amazon.com. Tot i així, dimarts es varen repetir els atacs superant “els 10 gigabytes per segon”. Finalment dimecres Wikileaks va deixar de funcionar breument per tornar a Suècia degut a que Amazon, la va "expulsar" després de rebre pressions del Senat dels Estats Units, emparats en que es consideraven il·legals les accions de Wikileaks, cosa que no ha estat mai demostrada.

Fent un pas més enllà encara, un assessor del primer ministre canadenc, Stepher Harper, demanava aquesta setmana en una entrevista a la CBC l'assassinat del fundador de Wikileaks Julian Assange, davant la incredibilitat dels entrevistadors, i també el republicà Mike Huckabee, ex governador d'Arkansas, va arribar a dir que "se l'hauria d'executar per alta traïció".

En quant a l'home més buscat del mon, ahir mateix el diari anglès The Independent assegurava que Julian Assange està ocult al Regne Unit, concretament al sud-est d'Anglaterra, i que quan hi va arribar va facilitar a la policia la seva localització, aquesta està en contacte permanent amb els seus advocats pendents de rebre el permís legal per detenir-lo. També ahir, com a enèsima mesura de pressió suposo, es varen fer públiques declaracions de Christina Assange, mare del creador de Wikileaks, afirmant que esta "neguitosa per la situació" en que es troba el seu fill. I en quant a Wikileaks, la pàgina ha engegat a internet una campanya per a la recollida de fons amb els quals, a més de mantenir la seva infraestructura per a la publicació de documents secrets com els difosos fins ara, es doni suport a la defensa del seu fundador, presumptament amenaçat de mort.

A pesar de tot, Julian Assange ha demostrat un com més anar un pas per davant dels que volen caçar-lo, ja que ha escampat per internet, a través de la seva pàgina, un arxiu de 1,4 Gigabytes anomenat "insurance.aes256". Es tracta d'un misteriós arxiu codificat amb el sistema AES256, el més avançat del mon, que se suposa funciona com a "assegurança de vida" per Assange, ja que s'especula que pot contenir revelacions més impactants que les filtrades fins ara, i del qual ni ell mateix ni Wikileaks n'han justificat la distribució.

Per acabar, reflexionem. Només contemplo dues opcions lògiques per tot aquest enrenou, la primera és que el propi govern americà sigui el que ha permès la filtració dels documents indirectament i de forma encoberta per airejar el que tenien sota les estores envoltat en dubte, evitant així que el poble americà els jutgi el dia que es confirmi que tot és cert. I la segona és que siguin filtracions reals però subvencionades per governs contraris als Estats Units, ja que costa de creure que el Sr.Assange sigui un heroi amb bones intencions que aconsegueix escapar de tothom per sí sol. Veurem com acaba aquest thriller d'intriga i conspiracions al més pur estil Tom Clancy.

Krusty

Portaventura nadalenc

Recentment vaig tenir la sort d'anar a Portaventura, que feia anys que no hi anava, i va resultar que ja estaven en època de nadal. Tot el parc estava ple de abets nevats, pares noel i llums de nadal, i a més amb nadales de fons, inclús la part de Mèxic, tota una experiència.

Només apropar-nos a l'entrada i abans de pagar a taquilles, que si un no té algun descompte és absolutament criminal, ja ens varen atacar amb una versió lliure de "Merry Christams" a un volum elevadíssim, i en aquell moment am vaig adonar que per sorpresa meva el dia seria una experiència 100% nadalenca, al novembre.

Un cop a dins ens varem encaminar innocentment cap a la primera atracció que vam trobar que sorprenentment no tenia gens de cua, s'anomena Furios Baco, en honor al déu del vi, i ja d'entrada em vaig trobar assegut a l'atracció assegurat al seient de forma sospitosa. Efectivament, l'atracció amenaçava amb ser més bestia del que esperava, sobretot quan ens varen advertir que era obligatori treure's les ulleres, vigilar amb els objectes a les butxaques i assegurar-se que no es tenien els cordons de les sabates deslligats. Totes les mesures van demostrar-se encertades quan de sobte, després d'un estrany vídeo que no vaig poder desxifrar per falta de les ulleres, vaig ser propulsat inesperadament de 0 a 135 km/h en 3,5 segons, per després fer un recorregut 850 metres que dura 55 segons on s'arriba a forces superiors a 1G. No cal dir que va ser una de les experiències més intenses de la meva vida, és a dir, em va encantar.

A partir d'aquí, el Dragon Kahn i l'Estampida em varen semblar suaus, però això sí, molt divertits, sobretot el primer, que, tal i com recordava, està brillantment dissenyat per aconseguir una barreja perfecte entre gravetats i emoció trepidant, perfecte. Animat per l'eufòria vaig animar-me també amb una atracció anomenada Huracan Condor que hi ha a la secció dels Mayas, què dir, puges a més de 100 metres d'alçada en vertical, on pots contemplar tot el parc mentre intentes que no s'et pari el cor, per seguidament precipitar-te cap al terra en una caiguda espectacular que val la pena provar, això sí, una vegada a la vida i prou.

Posteriorment vaig repetir varies de les atraccions, incloent evidentment el gloriós Furious Baco, al que vaig pujar dues vegades seguides sense fer cua i per sorpresa meva em va produir exactament la mateixa sensació, espectacular. Només aquesta atracció per mi ja val el preu de l'entrada amb o sense descompte, excel·lent i totalment recomanable.

També vaig tenir el gust de contemplar diversos espectacles, cosa que no havia fet gaire en anteriors ocasions, entre ells un can-can en versió nadalenca que rosava l'absurd, una espècie de Disney on ice on tots anaven guarnits com a Pares Noel anomenat, òbviament, Portaventura on ice, i per destacar un show d'ocells a qual més espectacular. S'ha de dir que els detalls estan molt cuidats, em trec el barret.

Finalment, un parell de cerveses i una espècie de hot-dog no gaire esplèndid després, vaig encaminar-me ja cap a la sortida desitjant poder tornar a pujar al Furiosu Baco una altre vegada abans de deixar aquest mon, amb el cos comlpetament relaxat a base de saccejades com si sortís d'un "Masages a mil", i envaït profúndament ja per l'esprit nadalenc. Una experiència per recordar que no m'esperava a la meva edat, que no és tanta, gran parc d'atraccions, sí senyor.

Krusty

El Hobbit pakistaní amb Facebook

He llegit aquesta setmana que els productor de la pel·lícula El Hobbit, preqüel·la de la saga El senyor dels anells, s'han vist forçats a acceptar extres de qualsevol raça després de la polèmica causada per haver-ne rebutjat un per tenir la pell massa fosca.

En una audició a la ciutat de Hamilton, Nova Zelanda, la jove britànica de metre i mig, d'origen paquistaní, Naz Humphreys va ser descartada com a possible hobbit degut al color de la seva pell, segons va dir el director de càsting, que ja ha estat despatxat, la pell clara era un requisit indispensable per interpretar a un hobbit, els petits personatges que habiten la "Tierra media" del fantàstic mon creat per J.R.Tolkien.

Aleshores, Humphreys, profundament ofesa com a fan incondicional de la saga, va crear un grup a Facebook anomenat "Hire hobbits of all colours! Say no to hobbit racism!" ("Contractin hobbits del tots els colors" Digues no al racisme hobbit!), donant ressò a tot el problema. Evidentment el representant de Peter Jackson es va afanyar a qualificar l'incident d'un "error desafortunat" i a puntualitzar que no estava al corrent de les restriccions imposades en el càsting.

Aquest només és el més recent dels problemes que ha d'afrontar la productora, primer el mexicà Guillermo del Toro va renunciar a dirigir-la pels retrassos, i després la pròpia productora va estar apunt d'abandonar Nova Zelanda com a localització per a la pel·lícula, a causa d'una polèmica amb un sindicat d'actor local que exigien condicions mínimes de treball. En aquella ocasió el govern del país va intervenir aprovant una nova legislació laboral que suprimia el dret dels actors a la negociació col·lectiva igual que l'existència d'un sou míninim, i per si això no calmava les ires de Warner Brothers, li varen concedir un descompte fiscal d'impostos especial per valor de 5,4 milions d'euros condicionat a l'èxit del film. Tot això va aconseguir mantenir a Nova Zelanda l'inversió de 355 milions d'euros del projecte.

Tota la història em sembla completament absurda, començant pel tema dels extres de color, primer per que és evident per qualsevol que els hobbits son de pell blanca, i això no és racisme, i apart, per que sabent els temps que corren, podien haver previst que és més barat maquillar de blanc als extres de pell morena que no pas excloure'ls i arriscar-se a caríssimes denúncies per racisme. Ara només falta que es presentin al càsting extres de 2 metres exigint no ésser discriminats per l'alçada pel càsting per el paper de hobbit. Cada vegada estem pitjor.

Evidentment, no me'n puc estar de comentar la indignant submissió del govern de Nova Zelanda a les voluntats, ordres i desitjos de Warnes Brothers, que no fa més que demostrar que qui té el poder dels diners és qui més mana, ni anells, ni governs, ni drets dels treballadors, qui paga mana. I em sembla un trist recordatori de com van les coses per tenir al cap mentre un intenta evadir-se de la realitat en un món de fantasia on al final el més irreal de tot resulta que són els valors que s'hi representen.

Krusty

L'últim gran heroi

Ahi vaig llegir amb molta tristesa que Ernest Benach, ja expresident del Parlament, havia anunciat que no prendrà possessió del seu escó com a conseqüència directa del mal resultat d'Esquerra Republicana a les eleccions de diumenge i que ha decidit deixar la primera línia política. Com correspon al Sr. Benach, va fer aquest anunci en el seu bloc, en un article titulat La decisió més difícil, que avui reprodueixo íntegrament ja que l'ocasió ho mereix.

Orgullós català, fill de mestres, escolta, fanàtic dels castells i gran barcelonista, és diputat des de 1992 i president del Parlament des de desembre de 2003, abans havia estat regidor a la seva ciutat, Reus, i milita a ERC des de 1987, abans ho havia fet a Nacionalistes d'Esquerra, del qual va ser un dels fundadors. Ara s'aparta del primer pla polític per dignitat i responsabilitat cap a una llarga trajectòria al servei del nostre país.

"La decisió més difícil" per Ernest Benach, parlament.cat 30/11/2010

"Es diu sovint que el més difícil per a un polític en actiu, per a un servidor públic, és saber trobar el moment de plegar. I la història de la política n'és plena de polítics brillants amb un desenllaç desdibuixat que no fa honor a la seva trajectòria només perquè, quan va arribar el seu moment de deixar pas, de deixar el càrrec, no el van saber veure.

Fa molts anys que faig política, que serveixo el país des de diversos àmbits, tant a nivell local com nacional, i els darrers set anys de la meva vida els he dedicat amb cos i ànima a la presidència del Parlament, des d'on he intentat servir Catalunya amb el màxim rigor i tota la intensitat. I sempre he procurat estar molt atent, molt alerta, perquè no em passés de llarg, sense adonar-me'n, el moment de plegar. Sovint, quan en alguna entrevista o en alguna xerrada amb gent jove em preguntaven sobre el meu futur polític els responia que els qui fem aquesta feina som efímers per definició. I que hem d'estar mentalment preparats sempre per saber estar al servei del país, i també per saber quan ha arribat el moment de fer una altra cosa. I aquest moment ha arribat ara. Ara és l'hora de continuar servint el país, però des d'un altre àmbit, amb un altre grau de compromís, i per això no prendré possessió de l'escó al Parlament de Catalunya. És una decisió molt personal i meditada. I, evidentment, va lligada al missatge que ha enviat la ciutadania amb els resultats electorals obtinguts per Esquerra Republicana de Catalunya aquest passat diumenge.

Fa molts anys que milito a Esquerra. Estic orgullós de ser d'Esquerra Republicana de Catalunya. Hi he deixat la pell i ho seguiré fent perquè continuo fidel a aquest projecte que és, n'estic convençut, el projecte polític més vàlid per aconseguir la justícia social i la llibertat nacional del meu país. Un projecte d'homes i dones que treballen amb honestedat, que exerceixen els seus càrrecs sense obtenir-ne cap benefici propi, persones valentes i honestes al servei del país.

Justament perquè vull el millor per aquest projecte que defenso i en el qual crec, penso que ara convé que jo hi treballi des d'una altra banda i afavoreixi l'entrada al Parlament d'un nou diputat, vint anys més jove que jo. És el torn de deixar pas a una nova generació.

Els resultats electorals de diumenge són uns mals resultats per Esquerra. Se n'hauran d'extreure lliçons, s'haurà de reflexionar, caldrà prendre decisions. Caldrà fer una renovació tranquil·la, a consciència, sense estridències ni baralles internes, preservant la unitat del partit. I jo col·laboraré en el que calgui perquè això sigui possible, com sempre he fet, com faig ara amb aquest gest. Cal que aquesta renovació es faci a partir de noves idees que situïn l'esquerra nacional com una esquerra moderna, atractiva i potent. A partir també de noves generacions que comencin a assumir noves responsabilitats. I sobretot a partir de noves maneres de fer política i noves estructures del partit. La direcció actual d'Esquerra ha de plantejar escenaris de futur i marcar camins, i ha de saber fer, i liderar, aquesta transició. Cal sumar, innovar i créixer.

No deixaré de servir aquest país, ho porto a la sang. Ara toca fer un pas enrere per seguir treballant des d'un altre espai: menys públic, de menys responsabilitat, però amb el compromís intacte i la voluntat de servei renovada.

Ha estat un gran honor servir el país des de la política, perquè sense política no hi ha democràcia. I un immens honor fer-ho en el partit de Macià i Companys, d'Irla i Rovira i Virgili, de Barrera i Carbonell, de Carod i Puigcercós i de tants i tants catalans i catalanes que de forma abnegada, senzilla i humil estan a disposició d'unes idees, d'un projecte i hi treballen sense condicions, per amor al país i als ideals de justícia social i llibertat.
Vull agrair a tota la gent amb qui he tingut l'oportunitat de treballar colze a colze al llarg d'aquests anys; agrair-los la comprensió, el suport i tot el que m'han ensenyat. També vull agrair els adversaris polítics que han sabut separar les qüestions personals de les polítiques; d'ells també he après moltes coses. Surto de la política de primera línia amb molts més amics que quan hi vaig entrar, del meu partit i dels altres, i també de la rica societat civil catalana. I això és un privilegi.

I, finalment, gràcies a tots els qui, com jo, us mantindreu "fidels per sempre més al servei d'aquest poble"."

Personalemnt, no puc fer més que lamentar la pèrdua per la política catalana d'una figura sempre coherent i raonada com l'expresident del Parlament, em sembla una trajèdia per Esquerra i pel país en general. Junt amb en Carod-Rovira, representava, per mi, l'última esperança per al resorgiment d'ERC, un partit tocat de mort pel desmesurat afany de protagonisme i la supèrbia del Sr. Puigcercós, capaç de posar els seus interessos per sobre dels del partit i fins hi tot dels del país. País que, així com va deixar clar el seu rebuig a l'actual candidat d'ERC, trobarà molt a faltar personatges reflexius, de consens i tant estimats com el Sr. Ernest Benach. Molta sort i moltes gràcies.

Krusty