divendres, 11 de març del 2011

Corto pelo 5 euro

L'altre dia vaig tenir la sort de poder anar-me a tallar el cabell en horari de feina, com a deferència de l'empresa, no cap a mi, sinó cap als meus clients, que es veien obligats a contemplar una immensa melena sovint exageradament despentinada. Molt amablement em varen indicar una perruqueria propera que, segons varen dir-me, portaven dues noies molt agradables i amb molt bon criteri a l'hora d'esquilar.

Dit i fet, em vaig precipitar als visualment poc agradables carrers de Rubí a la caça de la desitjada perruqueria, amb tant mala sort, que vaig veure un cartell que n'anunciava una i vaig llençar-m'hi cap a dins en, com vaig descobrir posteriorment, un exercici d'inconsciència absoluta. Només entrar, em va sobtar trobar-me un home d'origen pakistaní assegut, amb cara d'avorrit, en una cadira, que va canviar per una gran expressió de total il·lusió al adonar-se que, finalment, tenia un client. Sobtat per la rebuda, vaig fer un ràpid repàs al local, notant amb sorpresa que els cartells que decoraven les parets eren tots escrits en àrab i que hi havia una tele encesa amb un canal a tot volum en un idioma per mi desconegut.

Atrapat per la meva educació, no vaig veure altre opció que saludar tímidament, i abans d'adonar-me'n era assegut en una d'aquelles cadires de barber de dubtosa higiene mentre l'inesperat perruquer preparava les seves eines. Vaig optar per deixar-me portar, de fet jo buscava una perruqueria i aquell estrany local ho era sens dubte, tot i que fortament peculiar. Un cop vaig aconseguir, més amb gestos que amb paraules degut a que jo no parlava la seva llengua i ell no semblava parlar la meva, que el perruquer entengués quin estil de tall de cabell volia, vaig disposar-me a abstreure'm durant una estona i simplement ser atès de la millor manera possible. Per sorpresa meva, no era la idea que tenia aquell home del que és tallar al cabell, ja que immediatament va començar a fer repetits intents d'encetar una conversa, que va acabar sent un monòleg per part seva degut a la meva poca disposició a xerrar en la situació lleugerament incòmode en la que em trobava.

Primerament em va comentar, en un castellà molt dificultós, que al·lucinava amb els comerciants de Rubí, i que no entenia de què vivien, ja que obrien les botigues a les deu del matí, per tancar-les de nou a les dues i no obrir-les fins les cinc de la tarda. Ell afirmava obrir cada dia a les vuit i tancar a les nou i mitja, mentre que els botiguers natius tancaven a les vuit o vuit i mitja del vespre. Tampoc entenia per què no obrien els seus respectius comerços en diumenge, i afirmava no haver tancat cap dia en els sis mesos que feia que havia obert el negoci. Graciosament qualificava la vida del comerciants "no estrangers" de Rubí com a "mucha navidad", segons vaig desxifrar, en al·lusió a la bona vida que segons ell duien aquests. Suposo que la comparava amb la seva.

Posteriorment, em va relatar fil per randa la seva rocambolesca, alhora que habitual, història. Havia vingut de Pakistan en una llarga i dura travessia, n'havia marxat per por a ser un dels entre deu i vint morts diaris que, segons ell, hi havia al seu país cada dia víctimes de bombes o altres atemptats. Jo vaig intentar explicar-li que això també havia estat així en aquest país fa no tant anys, però ell seguia simplement capficat en que viure aquí és "mucha navidad". En tot això, haig de dir que mentrestant m'anava tallant el cabell de forma absolutament corosa i extremadament professional, primer amb màquina i després amb tisores amb força traça.

Finalment, va comentar-me que vivia, com jo, a Barcelona, i que cada dia venia i anava en tren. Aquí vaig animar-me a queixar-me, buscant un punt en comú, del abusiu preu del tren, pels que no ho sapigueu, 2,15 euros per trajecte, és a dir, 4,30 euros al dia pels que treballem fora de la gran ciutat. Per sorpresa meva, va esclatar a riure, segons em va explicar, ell només pagava preu de dues zones al matí, a la nit passava amb bitllet d'una zona per que no hi havia risc de topar amb cap revisor, fent-me adonar que ser educat no té res a veure amb ser llest, en aquest cas al contrari.

Un cop va donar la feina per acabada, em vaig contemplar al mirall i certament era un molt bon tall de cabell, així que em vaig aixecar agraït i vaig preguntar-li quan val, al que ell va contestar senyalant un cartell de la porta que jo no havia vist que resava "corto pelo 5 euro". Certament un excel·lent preu per una bona feina de quasi tres quarts d'hora. Vaig pagar-li amb vint euros i va fer cara de no haver vist gaires bitllets d'aquest elevadíssim import, tot i així, ple de recursos, em va indicar que m'assegués en un tètric sofà que guarnia el fons del local mentre ell anava a demanar canvi al Schleker del costat. Finalment va tornar amb el canvi i em va donar la mà quasi amb una reverència a modus de "despedida". Haig de dir que va ser el tallat de cabell més barat m'han fet mai, i comparat amb l'anterior, que me'l vaig fer en un xino que esquilava la gent en torns de deu vint minuts com si fossin ovelles per vuit euros, va ser tot un plaer. Vaig marxar segur de que aquelles dues noies tant habilidoses de la perruqueria que buscava m'haurien fer un pentinat potser més estilós i segur que més car, però que hauria mort amb la primera dutxa, igual que el meu record d'elles, i en canvi l'experiència que vaig viure és de les que no s'obliden fàcilment.

Krusty

1 comentari: