dilluns, 6 de desembre de 2010

Vianants suicides però orgullosos

Ahir mateix en el gran pas de vianants que hi ha davant de casa meva vaig poder contemplar esgarrifat, per enèsima vegada, un d'aquests vianants que jo anomeno suïcides però orgullosos. Es tracta d'aquesta gent que tan bon punt el semàfor del pas de vianants indica verd, es llencen a l'asfalt a pas ràpid i amb el cap ben alt, normalment sense mirar als cotxes, que claven frens, i arriscant sovint les seves pròpies vides. No ho fan per que tinguin cap pressa ni per que no hagin vist que venen cotxes a tota velocitat, ho fan per reclamar el seu dret a passar, per fer-se respectar, per orgull.

Tinguem en conta que a Espanya varen morir atropellats 470 vianants l'any passat, segons una estudi recent del RACC, la probabilitat de que un vianant mori atropellat a Espanya és el doble que a Holando o Suècia, i es produeixen gran part d'aquests en zones urbanes.

Els que viviu en aquesta ciutat, us haureu fixat que, des de fa temps, a diversos punts de Barcelona, els passos de vianants tenen una inscripció que diu "A Barcelona, 1 de cada 3 morts en accident de trànsit anava a peu. Atenció, tots som vianants". La veritat és que no m'estranya gens amb la quantitat de  vianants suicides que campen per la ciutat amb actitud de "justiciers" del semàfor verd. És com si escollissin el pitjor moment possible per adoptar una actitud que no poden tenir a casa o a la feina o al llit, per demostrar als cotxes quí mana, per marcar paquet, obviant completament la possibilitat que qualsevol conductor despistat els acabi atropellant. Vull puntualitzar que ho comento des de la preocupació, ni sóc un d'ells ni tampoc tinc cotxe, però si que ho veig sovint i m'estremeix.
Però si això és esgarrifós de veure, la cosa va a pitjor quan algun d'aquests, pocs evidentment, aconsegueixen sobreviure prou per tenir fills. Aleshores sí que m'entren ganes d'esbroncar-los. És aquella imatge, que he vist repetidament, d'un home o una dona, practicant el vianant suicida amb carret de nen per davant, horripilant. Amb la mateixa mirada fixa endavant i el cap ben alt, i empenyent el carret, es precipiten a l'asfalt igualment només posar-se verd el semàfor, fent frenar algún cotxe de tant en tant, jo quan ho veig, com els conductors, em quedo  absolutament esfereït, i és que en aquests casos, al creuar amb tota "xuleria" reivindicativa d'alguna frustració mal portada, el primer que exposen al perill és les seves pròpies criatures, sempre abans que ells mateixos, i això ja no només m'horroritza sinó que també m'indigna profundament.

Mira que hi ha llocs i moments on un pot fer-se valer i alimentar el seu ego malferit sense arriscar la pròpia vida i menys la d'un fill, em sembla que no cal arribar a aquests extrems per exercir un dret que és perfectament lícit d'ésser defensat. La bona notícia és que aquest tipus de vianants són una espècie en extinció per la pròpia selecció natural i probablement arribarà el dia en que molts de nosaltres no haurem de patir més per la presència de "kamikazes" cada vegada que le semàfor canvia a verd. Mentre no arribi aquest dia, seguiré sense entendre quines són les mancances personals o mentals que portes als vianants suicides a comportar-se d'aquesta manera i patint per ells, per que, encara que sentimentalment disfuncionals, en el fons son persones com tu i com jo, només que amb una esperança de vida més curta.

Krusty

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada